El reduccionisme i la determinació de la teoria per les dades experimentals

Hi ha, per altra banda, una opció que permet resoldre el problema de la commensurabilitat entre teories. De fet, és una possibilitat òbvia un cop plantegem la separació entre termes teòrics i experimentals i l’equivalència entre teories a nivell empíric. Es tractaria d’entendre que, donat que els termes teòrics no tindrien la seva

90

contrapartida sensible, hem d’arribar a la conclusió que només té significat allò que aporta l’experiència i, per tant, malgrat que semblen incompatibles, totes les teories que són empíricament equivalents són en realitat la mateixa teoria.

El símil que es fa servir sovint per il—lustrar aquesta idea consisteix a comparar les teories amb els idiomes. Si bé dos idiomes sonen diferent, en tant que es refereixen als mateixos fets venen a dir el mateix. Una frase traduïda a un altre idioma, deixant de banda els matisos lingüístics i les metàfores filològiques, vindria a dir el mateix que la original i per tant, tot i que semblen diferents són en el mateix.

Aquesta visió, coneguda amb el nom de reduccionisme, s’atribueix sovint a Hans Reichenbach que a La filosofia de l’espai-temps, exposa a grans trets aquestes idees i les relaciona amb la perspectiva convencionalista.

Aquest tipus de visió que el que ens ve a dir és que hi ha d’haver una certa capacitat de traducció entre termes teòrics ha provat ser força eficient en aplicar-se a diverses formulacions de la mecànica quàntica. Més enllà de possibles objeccions i de matissos a tenir en compte no resulta gaire agosarat veure teories com la de Heisenberg i Schrödinger com a representacions alternatives de la mateixa teoria i de la mateixa realitat. Els conceptes d’estat i d’observable no són accessibles a l’experiència i per tant constitueixen elements propis de la teoria. Una versió considera que un és variable en funció del temps i l’altre fixe i l’altra treballa amb la consideració inversa91.

Si això és cert, la geometria no euclidiana pròpia de la teoria general de la relativitat i una formulació euclidiana amb l’afegit d’un conjunt de forces universals que modifiquen les trajectòries i comportament de les partícules i ones són en realitat la mateixa cosa. Això és així perquè en recórrer als conceptes teòrics que organitzen les dades empíriques en una i altra teoria ho fem de manera diferent i per tant “simplement” assignem a conceptes teòrics diferents.

Si assumim que les teories empíricament equivalents són en realitat la mateixa podríem considerar que la que té els termes teòrics més directament vinculats a les dades observables és la que garanteix que tenen una existència més plena. L’inconvenient que podem trobar en aquesta identificació entre dades experimentals i explicació del món on els elements teòrics només tenen una funció subsidiària és que, de fet, no està clar que puguem definir el vocabulari teorètic a partir, només, de termes observacionals.

A més, si dues teories són en realitat la mateixa per ser empíricament equivalents podríem enunciar una tercera teoria que es reduís a proposicions sobre aquests fenòmens observables que constitueixen la base de la seva identificació. La nova teoria seria, és clar, equivalent. I a més, tindria la virtut d’estalviar-nos conceptes de dubtosa fonamentació. En aquest sentit podríem dir que aquesta darrera teoria, la reduïda, es limitaria a fer una classificació “taxonòmica” d’esdeveniments. Tot allò no observable seria en certa manera irreal en ser desterrat de la teoria i podríem, arribant a l’extrem, acabar negant tot allò que fugi de l’experiència directa, electrons inclosos per exemple.

91

Això no vol dir que altres versions de la mecànica quàntica siguin tan fàcils d’establir com a representacions de la mateixa teoria donat que, com deiem, no sempre és trivial destriar conceptes teòrics de dades experimentals. Detalls a SKLAR (1977) p. 144-145

Més greu resulta encara que aquesta posició significa la renúncia a la intel—ligibilitat pròpia de la ciència. No volem entendre el món sinó només fer-ne un recompte. Aquest és l’inconvenient habitual de la simple taxonomia i també ho seria d’una teoria que es limités a fer un “recompte de resultats”.

Un altre dubte que planteja el reduccionisme és que semblaria que la teoria té sentit només si és entesa de manera completa. Això vol dir que no és possible separar termes teòrics dels observables i no només difícil com semblava a primer cop d’ull. En aquest sentit, per exemple, si comparem la visió no euclidiana de la gravitació amb la euclidiana no ens podem preguntar què ha canviat, quines entitats teòriques, donat que hauríem d’assumir que ho ha fet tot. Si bé no cal portar el vincle entre teoria i dades empíriques fins a aquest extrem si que cal recordar que l’experiència està impregnada de teoria i que per tant resulta molt difícil fer-ne una dissecció.

El reduccionisme no es pot considerar una versió de la infradeterminació tot i els lligams. Això és així perquè en acceptar, com ho fa un reduccionista, que l’equivalència empírica el que amaga és la mateixa teoria estem dient que només hi ha una explicació al conjunt de fenòmens i això és precisament com dir que aquests determinen unívocament l’estructura conceptual que els explica. I la infradeterminació, en canvi, pressuposa que les dades, fins i tot totes les dades possibles, no ens forcen a acceptar una teoria.

Podríem arribar a preguntar-nos fins i tot si el reduccionisme és conven- cionalisme, en el fons. Està clar que sí ho és en el sentit que entén les dues teories geomètriques igualment acceptables per descriure el món i per tant veu l’opció per la versió no euclidiana com a resultat d’una decisió fonamentada en raons pragmàtiques. Però és possible fer una lectura convencionalista que entengui les teories com a diferents, i de fet incompatibles més enllà de les dades empíriques, i per tant no hagi de resoldre el problema peremptori de la distinció entre el que és observable del que és teòric.

Per tant cal que ens demanem quin aspecte presenta un convencionalisme que entengui l’equivalència empírica sense reduir les teories a una sola. Aquesta és, probablement, l’opció que subscriuria el mateix Poincaré però fins i tot en el cas que no fos així és certament una opció que presenta avantatges davant la reduccionista.

Abans, però, cal esmentar la possibilitat que les teories no es considerin equivalents malgrat les aparences en virtut d’una consideració errònia de la diferència de tipus entre els entitats teòriques i les dades experimentals.