el segle XVII : la guerra “dels Segadors”

a) Els antecedents. A la corona hispànica, a mitjans del segle XVII, en diversos sentits, subsistia encara la situació heretada de temps pretèrits, en aspectes com: el social, laboral, econòmic, colonial, religiós, artístic, etc. Els primers Àustries —Carles I i Felip II, coneguts com els ―Àustries majors‖, enfront dels ―Àustries menors‖, ja al segle XVII,

Felip III,Felip IV i Carles II—, havien estat transcendentals en el desenvolupament d‘una

situació però que, en part, degut a la deixadesa i a la desorbitada despesa dels posteriors monarques —Felip III,Felip IV i Carles II— poc a poc anà agreujant la vida dels territoris

dependents de la corona12. Així doncs, els monarques hispànics es trobaren enmig d‘un complex ―puzzle‖ territorial a Europa. Els infructuosos intents per tal de poder mantenir i conservar uns terrenys heretats, a la vegada que una mala gestió i administració dels propis béns i, fins i tot, les enveges dels elements més pròxims a la corona, varen afavorir que la situació general del país poc a poc s‘anés deteriorant.

El paulatinament debilitat imperi hispànic, fou un pol d‘atracciñ que va ser aprofitat en benefici d‘altres potències europees —França, Anglaterra, Holanda, Àustria...—. La corona hispànica ja tenia prou ―mals de cap‖ al continent (Països Baixos, Portugal, Catalunya, etc.), mentre que li‘n sorgiren altres de nous, relacionats amb les possessions americanes i el conseqüent transport de mercaderies (corsaris, enfonsaments de vaixells, prestamistes i banquers italians i flamencs...). Amèrica, considerada en un principi com una ―benaurança‖, es va anar convertint poc a poc en una ―càrrega‖, que comportava, a la monarquia, més preocupacions que satisfaccions, o, fins i tot, beneficis finals ―palpables‖.

b) Els fets. La qüestió financera entre la corona i Catalunya, creà notables tensions

durant el regnat de Felip III i del seu successor, Felip IV. Això fou degut a les

contribucions (en moneda, en reclutament d‘homes per les lleves i en espècies) que els catalans havien de pagar a la casa reial i que, justament, eren uns impostos que havien de ser recaptats per la Generalitat. Aquesta delicada situació incrementà el recel de

12 _{En aquest sentit, l‘antropòleg i historiador Julio Caro Baroja, defineix la situaciñ dels monarques}

habsburguesos de manera clarificadora: ―Brillo y confianza, pues, durante el reinado del primer Habsburgo [Carles I]; tensión permanente y radicalización de actitudes durante el del segundo [Felip II]; y, finalmente, verdadero esquema caricaturesco el protagonizado por los tres últimos monarcas de la dinastía [Felip III, Felip IV i Carles II]‖. Vegeu: -CARO BAROJA, Julio: Las formas complejas de la vida religiosa (Siglos XVI y

XVII). Madrid, Sarpe, 1985, p.11 s/n. -BENNASSAR, Bartolomé: La España de los Austrias (1516-1700). Barcelona, Crítica, 2001, pp.200-205.

Catalunya envers el govern reial i propicià els durs enfrontaments posteriors que conduirien a la situació bèl·lica que es coneix com a ―guerra dels Segadors‖.

De ben segur que la pitjor situació del segle XVII per les institucions governamentals

catalanes i, en definitiva, per al poble de Catalunya, va coincidir amb el regnat de Felip

IV. La minoria d‘edat del rei va permetre que, el comte-duc d‘Olivares, des de la seva

perspectiva de ―valido‖ reial (és a dir, de ministre plenipotenciari i sense massa escrúpols, sabedor del seu càrrec ―temporal‖ i que, per tant, havia d‘aprofitar al màxim el temps al poder en el seu benefici personal —econòmic i de prestigi—), com a governant en actiu, i per tal de poder gestionar i administrar millor (o una mica més raonablement) els amplis territoris al seu càrrec, aconsellés al jove monarca aplicar una política centralitzadora, sotmetent, fins on fos possible, tots els seus antics regnes peninsulars ―a l‘estil i les lleis de Castella‖.

Un fet important en aquell moment el tingué l‘anomenada ―guerra dels Trenta Anys‖ —1618-1648—, en la qual, la corona hispànica s‘alià amb Àustria (el seu aliat natural, com a ―Àustries‖ o ―Habsburgs‖ que eren) en contra de França i Suècia, provocant així un seguit d‘exigències per part del monarca espanyol i del seu primer ministre Olivares envers les aportacions que Catalunya havia de fer per la causa hispànica. El monarca i el seu ―braç executor‖ (Olivares) demanaven col·laboració, tant en diners com en homes, perquè anessin destinats a una guerra que, en principi, semblava no afectar directament Catalunya. En aquest sentit, la Generalitat s‘aferrava a les Constitucions Catalanes que el mateix rei havia jurat. Aquestes constitucions garantien el dret dels catalans a prendre certes decisions i a fer-ho lliurement i mai per imposició.

D‘altra banda, la presència de tropes reialistes castellanes a Catalunya —destinades a la defensa del Rosselló en contra les pretensions territorials franceses—, conduí a què aquestes s‘aboquessin a excessos de llibertinatge, espoli i abús, tant de cases, terres com

de persones i, tal fet, provocà primerament la indignació de la població i, posteriorment, l‘aixecament armat del dia de Corpus de 1640. D‘aquesta manera, es feia realitat la invasió de Catalunya, planejada ja amb anterioritat pel comte-duc. La Generalitat, de Catalunya presidida per Pau Claris, demanà ajut al rei de França Lluís XIII, el qual,

prometé tant la seva col·laboració de la defensa de la terra com la creaciñ d‘una república catalana. La posterior destitució del comte-duc Olivares, així com la presència de la fam i la pesta i la promesa de Felipe IV de respectar les institucions catalanes posaren fi a dita

guerra (1652).

Tot i que la guerra dels Trenta Anys s‘havia acabat amb Pau de Westfalia13 (1648) en la qual la corona hispànica perdia alguns territoris de centreeuropa, encara persistia la guerra entre França i la cort castellana; una guerra que, com ja s‘ha vist, afectava de ple Catalunya i els territoris del nord dels Pirineus. La firma del tractat que es coneix com la ―Pau dels Pirineus‖, signada a l‗illa dels Faisans (Guipúscoa) el 1659 entre Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, es va saldar amb la mutilaciñ d‘una bona part del territori

català —les comarques del Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya—, transgredint de nou les Constitucions de Catalunya.

Un dels motius importants ocorreguts abans de la guerra i que comportaren un tensió en el territori, fou la imposició, per part de la corona, dels allotjaments de les tropes castellanes14. Unes tropes formades per homes castellans i mercenaris centreeuropeus, amb la finalitat, en principi, de defensar el territori en un hipotètic cas d‘incursió francesa (s‘ha de tenir present que llavors, les terres de la Catalunya Nord, suposaven un interès ―reial‖ per part de la corona francesa, sobretot per la situaciñ geogràfica fronterera i de

13

Cal tenir present també, que la guerra europea dels ―Trenta Anys‖ (1618-1648) tenia, a la vegada que els ―estira i arronses‖ polítics, també un rerefons religiñs, fet que anava esdevenint un revulsiu important a alguns indrets de l‘Europa del moment. El tret fonamental d‘aquest revulsiu fou el calvinisme i el seu desenvolupament.

14 _{Vegeu: -S}

OBREQUÉS CALLICÓ, Jaume: Història de Catalunya. Bilbao, Gran Enciclopedia Vasca, volum 8, 1979, pp.31-32.

contenció envers la península). Les poblacions catalanes rebutjaven aquesta ―invasiñ‖ de les tropes defensores, però el 1626 les Corts de Barcelona presidides pel monarca Felip

IV, queden inconcluses i es va haver d‘acceptar l‘allotjament per manca de resolucions suficientment clares. L‘―ocupació‖ de les tropes durà setze anys i, en moltes ocasions, el fet de tractar-se de l‘allotjament d‘una milícia ―preventiva‖ comportava, a la vegada, l‘allotjament de la família i el propi servei del militar. La despesa ocasionada per aquest fet, a més de les difícils situacions econòmiques de les poblacions —anys de sequera, males collites, plagues de llagostes, pestes— afectaren el Principat i comportà una important tensió dins de les poblacions catalanes que, tot i no tenir-ne prou amb la seva pròpia supervivència, encara havien d‘alimentar les tropes reialistes.

Un tret comú existent entre les tropes castellanes i les franceses, era la brutalitat dels ―ocupants‖ (tan en primer lloc les tropes de Felip IV com, posteriorment, les del rei

francès) envers el tracte amb les poblacions que els allotjaven. No només, com ja s‘ha dit, contra la població i els béns civils, sinó també contra les persones i els béns eclesiàstics, com ara: saquejar esglésies i espoliar-ne els objectes de valor, saquejar les botigues del blat de les parròquies i les confraries, l‘extracció de les campanes per tal de refondre-les per a ús militar i, la imposició de tributs especials per al manteniment de la tropa15.

15

A l‘arxiu parroquial verduní sñn nombroses les referències al impostos o ―talles‖ en metàl·lic o en espècies (gra i palla per les cavalleries) que els oficials de les tropes allotjades a la vila requerien a la universitat. El 1650, l’exèrcit francès, en un intent de retirada, va saquejar i cremar la vila, deixant

només indemnes setanta de les dues-centes cases que llavors tenia. A la vegada, saquejaren la universitat i

escamparen per la plaça tota la documentaciñ que a l‘arxiu municipal d‘aquella s‘hi contenia. En aquest sentit, vegeu: -BOLEDA I CASES, Ramon: Verdú. Des dels orígens fins a la fi del règim senyorial de Poblet. Lleida, Diputació de Lleida, 1994, p.188. Boleda, referent al contingent castellà, cita els regiments que estigueren a la vila: el 1623 hi havia el ―Regimiento de Dragones de Batania‖ i el ―Regimiento de Dragones de Numancia‖. El novembre de 1641, en plena guerra dels Segadors, s‘hi trobava allotjat a la vila un regiment de cavalleria. El 1678, en vista de la persistència dels militars, la universitat de Verdú va fer construir una caserna per allotjar-hi la tropa i treure-la dels domicilis particulars, intentant pal·liar, en part, algun dels problemes que comportava l‘allotjament. L‘edifici s‘inaugurà, provisionalment, el 3 de desembre de 1678. La caserna es va construir al carrer Margorell (en el decurs del temps a aquest carrer se li han donat diverses variants del mateix nom: de la Margorell, de la Margosell i d’Amargorell). [Sembla ser que aquest nom prové del mot ―margall‖, això és el matoll o planta herbàcia que creix a les vores dels camins i en els sembrats. Aquest vegetal bé podria tractar-se de la planta que apareix a l‘escut de la pedra ―clau‖ de la portalada de la caserna. Vegeu la figura 3].

c) Les conseqüències. Amb els fets autoritaris per part ―de qui‖ tenia el poder per a

dur-los a terme, i amb el desgavell succeït a diversos punts de les terres hispàniques — lluny estaven els moments de creixement i eufòria de l‘imperi—, tant la corona com els seus territoris peninsulars es veurien materialment arruïnats. La corona i, principalment, el Principat de Catalunya, s‘havien vist minvats d‘una part del seu territori —les comarques del nord dels Pirineus i també Portugal—, a la vegada que flaquejaven les possessions hispàniques a centreeuropa i la relació interna entre els habitants del mateix regne es feia cada cop més tensa i distant.

Fig.1. Caserna militar. Fig.2. Portalada de la caserna. Fig.3. Escut de la portalada.

La caserna seguí estant ocupada durant tota la guerra de Successió, entre el 1702 i el 1714. També entre el 1717 i el 1719 s‘hi allotjaren tres esquadrons de cavalleria del ―Regimiento del Marqués de Osuna‖. La guerra de Successió tingué repercussió a la vila ja que, aquesta hagué de suportar empresonaments, maltractaments i el saqueig que el 1707 les tropes de Felip V feren a l‘església parroquial. Sabem que al setembre de 1707, les tropes filipistes, un cop retirades de Verdú les tropes de l‘arxiduc, entraren a l‘església parroquial i en espoliaren alguns reliquiaris i algunes relíquies, concretament el soldat Vicente Muðoz, pertanyent a la companyia del ―Regimiento de Dragones‖ comanada per Francisco Picalques, s‘endugué un osset del jesuïta verduní del segle XVI Pere Claver (posteriorment beatificat al 1853 i canonitzat al 1888); aquesta relíquia aparegué al 1708 a la poblaciñ aragonesa de Faðanás, prop d‘Osca i fou retornada a l‘església verdunina vint-i-quatre anys més tard. Per a més informació vegeu: -FERNÁNDEZ, José [revisió i ampliació del P. Joan Maria Solà i amb apèndix del P. Lluís Fiter]: Vida del Apóstol de los

negros San Pedro Claver. Barcelona, Viuda e Hijos de J. Subirana, 1888, pp.578-579, 604-607. -SALISI I

CLOS, Josep M.: ―Robatori de la relíquia de Sant Pere Claver: nova aportaciñ a la història del sant‖, a

Xercavins, 31 (2007), pp.26-27. [Segons consta a l‘APV. Documentos Varios 2, 1475-1894, sign. 291/1, Doc. 90. s‘especifica que el 1715 hi havia a Verdú cinc companyies del ―Regimiento de Pozo Blanco‖, i es consumien 122 arroves de farratge diàries; de Verdú en treien 20 arroves, la resta provenia de pobles de la contrada. Vegeu: -BOLEDA I CASES, Ramon: Verdú. Des dels Orígens fins a la fi del Règim Senyorial de

Poblet. Ob. cit., pp.193-197. -ID.: Carrers i places de Verdú. Santes Creus, Fundació Roger de Belfort, 1994, p.110.]

2/ El segle XVIII: la guerra de Successió

Catalunya, com ja s‘ha dit, patí les causes directes de la Guerra del Trenta Anys amb la pèrdua de bona part del seu territori. A inicis del segle següent —el XVIII— perdria

també les seves institucions polítiques degut a un conflicte de successió dinàstica tant al tron de Castella com també al de Catalunya-Aragó, fet que va acabar convertint-se, de nou, en una guerra de caràcter internacional. Era ben evident que, per alguns països europeus la successiñ al tron de la corona espanyola podia modificar l‘equilibri de poders a Europa; per això, calia ―moure fitxa‖ i posar-se del bàndol que s‘apropés més als interessos de cada potència. A la vegada, per a Catalunya, el conflicte a la successió monàrquica, esdevenia un punt decisiu per a la conservació dels seus drets i llibertats.

a)Els antecedents. Felip IV i el seu successor Carles II (1665-1700) foren els últims monarques de la dinastia austríaca dels Habsburgs. Durant el regnat d‘aquest darrer, que va morir sense deixar descendència, paulatinament, s‘havien pogut suavitzar les tensions entre la corona i Catalunya, de manera que, no és estrany que, en plantejar-se la qüestió successòria, els catalans desconfiessin de l‘absolutisme de la dinastia francesa i s‘inclinessin més aviat per l‘austríaca (sobretot després de l‘apoteòsica entrada a Barcelona del virrei Joan d‘Àustria, germanastre del rei Carles II). A més, un cop vist el

tractament rebut en la guerra dels Segadors per part del francesos —promeses que es quedaren justament en això, promeses i, a la vegada, el repartiment de la Catalunya del nord dels Pirineus—, els catalans dubtaren encara més d‘un futur monarca francès.

b) Els fets. Ja abans de la mort de Carles II —l‘octubre de 1700—, la diplomàcia

francesa intentà aconseguir, per part del rei castellà, la designació del duc Felip d‘Anjou16

, nét de Lluís XIV17, com a successor al tron de la corona hispànica. El fet que,

16 _{Felip, Duc d‘Anjou, i després, Felip}

V d‘Espanya (*Versalles, 1683; †Madrid, 1746). Rei de Castella (Felip V) (1700-1724 i 1724-1746), com a ―Felip IV‖, rei d‘Aragñ, de Catalunya (1700-1705), Sicília

durant el seu llarg regnat (35 anys) i amb el pas del temps, Carles II no tingués

descendència, fou un motiu més que important perquè la corona francesa preparés el seu ―atac‖ diplomàtic i internacional per tal d‘optar a la corona hispànica, col·locant el seu pretendent borbònic, a partir de l‘excusa que el Duc d‘Anjou era nebot de Felip IV18.

Aconseguiria, així, aplacar el poder hispàno-austrìac (i compensar la ―tectònica de plaques‖ europea), posant un ―acòlit‖ de Versalles a la cort de Madrid i reforçant així l‘impuls francès a tot el món.

Les pressions que s‘exerciren sobre el rei Carles II en el mateix llit de mort feren

decantar aquest cap a la designació del pretendent francès en detriment de l‘arxiduc Carles d‘Àustria19, fill de l‘emperador austríac Leopold I. El pretendent Carles,

1724-1746). Fill de Lluís, gran delfí de França, nét de Lluís XIV. Fou designat successor de Carles II a la corona espanyola. Amb els Decrets de Nova Planta suprimí les constitucions valencianes i aragoneses el 1707, el 1715 a Mallorca i el 1716, a Catalunya. Per a més informació vegeu: -MERCADER I RIBA, Joan: ―Felip V d‘Espanya‖, a Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Gran Enciclopèdia Catalana, 1988, primera reimpressió, volum 11, pp.21-22.

17

Lluís XIV de França, el Gran, el Rei Sol (*Saint-Germain-en-Laye, 1638; †Versalles, 1715). Fill de Lluís

XIII de França i d‘Anna d‘Àustria. Rei de França (1643-1715), Comte de Barcelona (1643-1652). Els primers anys del seu govern a França foren regits per la seva mare com a regent, i per Mazzarino, cap del consell de regència. El fet de ser Comte de Barcelona li vingué per herència del seu pare Lluís XIII. Es casà amb la infanta Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella. Aquest és un fet fonamental, de caire ―estratègic‖, ja que va donar posteriorment els arguments dinàstics a la corona francesa per tal de poder reclamar per a ell la corona hispànica a la mort de Carles II. Sigui com sigui, a França, Lluís XIV dissolgué els consells i creà ministeris, els quals controlava directament. En el seu regnat es creà una etapa daurada de les arts i la cultura que es difongué arreu d‘Europa. Les seves aspiracions d‘ampliar les fronteres franceses el dugueren a diversos conflictes bèl·lics que, al final, el portarien a una important crisi econòmica que haurien de suportar els seus successors. Per a més informació, vegeu: -VILARÓ I PIÑOL, Rosa: ―Lluís XIV de França‖, a Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, primera reimpressió, 1988, volum 14, p.133.

18 _{Vegeu: -E}

LLIOT, John H.: La España imperial. 1469-1716. Barcelona, Vicens-Vives, 4a edició, 1978, pp.406-411.

19 _{Carles (*Viena, 1685; †, Id., 1740). Emperador romanogermànic (1711-1740); arxiduc d‘Àustria (Carles}

II) (1711-1740) i rei d‘Hongria (Carles III) (1711-1740); rei de Catalunya-Aragó (Carles III) (1705-1725); rei de Sicília (Carles IV) (1718-1734); i rei de Nàpols (Carles VI) (1705-1713, 1718-1735); rei pretendent de Castella (Carles II) (1703-1725). Era fill de l‘emperador Leopold I d‘Àustria i d‘Elionor de Neuburg. Pretendent a la corona hispànica després que el rei Carles II hagués mort sense deixar descendència. Fou proclamat a Viena com a rei de Castella i Catalunya-Aragñ el 12 d‘agost de 1703. Desembarcà a Lisboa el 1704 per tal de posar-se davant els exèrcits peninsulars amb l‘intent de rebatre la corona al pretendent francès Felip d‘Anjou (llavors ja, Felip V). L‘arxiduc conquerí Barcelona l‘octubre de 1705, establint immediatament un govern efectiu: una Junta de Cavallers, una Junta Eclesiàstica i una Junta d‘Estat, organismes que coexistiren amb les institucions catalanes de govern. El novembre jurà les constitucions de Catalunya i convocà les corts el 1705 i 1706, on fou proclamat rei. El juliol de 1706, arribà amb les seves tropes fins a Madrid on és nomenat rei i, el setembre del mateix any, després d‘una contraofensiva de les tropes borbòniques es retirà cap a València. El 1708 es casà oficialment a Barcelona amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, matrimoni que, anteriorment ja s‘havia celebrat per poders a Viena. En morir el

comptava, òbviament, amb el suport austrìac, i també amb el dels catalans, d‘Anglaterra, d‘Holanda, alguns estats alemanys i, posteriorment, Portugal i Savoia (és a dir, tots els enemics de França). Tots ells units formaren la força anomenada, la Gran Aliança (o ―Triple Aliança‖). Una força creada amb la intenció de lluitar contra el rei de França Lluís XIV i contra el nou rei d‗Espanya, Felip V. Cal tenir present però que just en morir

Carles II, es proclama rei de tots els territoris hispànics Felip V. Oficialment, no existeix

cap mena de conflicte que generi cap documentació en contra, ni cap problemàtica social que pogués comportar algun tipus de revoltes o alçaments populars o avalots de cap tipus. I tampoc a Catalunya; és a dir, ni la Generalitat catalana ni la totalitat dels catalans havien rebutjat el rei Borbó —Felip V—, fins que varen veure amenaçades les seves llibertats,

encara que el nou monarca hagués jurat respectar-les a las primeres Corts celebrades a Barcelona el 1701, havent jurat els catalans fidelitat a Felip v20.

No obstant, ja el 1700, i amb la tempestuosa successió hispànica, es va anar gestant un conflicte internacional. A Europa, es configurava una guerra oberta contra las possessions hispàniques del centre del continent i en contra del que havia de ser l‘eix Madrid-París: Holanda, amb l‘ajut d‘Anglaterra, concentrava les tropes a l‘entorn de Flandes, i Àustria, feia el mateix al Milanesat. La Gran Aliança va trobar en els catalans