Els confins orientals a l'època d'entreguerres

La majoria de la població polonesa es va trobar vivint en territoris ètnicament polonesos, però les minories nacionals constituïen gairebé una tercera part dels habitants del país. I si la frontera occidental del nou Estat seguia bàsicament la divisió ètnicolingüística, en el cas de les fronteres de l'est van prevaldre les consideracions estratègiques.

El problema més greu de la II República de Polònia era que, de fet, va poder néixer amb les seves dimensions només gràcies a una temporal debilitat dels seus veïns: Alemanya i la Rússia Soviètica. I mentre la frontera amb Alemanya quedava assegurada, o almenys ho semblava, per una aliança de Polònia amb França, les fronteres orientals estaven totalment al descobert i amb l'agreujant que, en cas d'un conflicte a l'est, la lleialtat de les minories dels confins orientals era més que dubtosa.

El drama dels Kresy consistia en el fet que, d’acord amb el Tractat de pau de Riga, el seu territori va ser dividit en dos: els Kresy Interiors, dins dels límits de l’Estat polonès, i els Exteriors, annexionats a la Rússia soviètica. A partir de 1921, els Kresy Exteriors van deixar de tenir importància real per a Polònia i es van convertir en memòria d’un antic territori històric del país. D’aquesta manera els Kresy Interiors no van trigar a identificar-se amb els Kresy, encara que territorialment modificats. A partir de 1921 els Kresy abastaven les voivodies orientals de la II República situades al llarg de les fronteres amb Lituània, Letònia, la Rússia soviètica (i després l’URSS) i Rumania.95

95 _{Formaven part dels Kresy d’entreguerres les voivodies de Vilnius i Biaáystok (amb Grodno i}

Woákowysk incloses), la voivodia de Nowogródek, l’extensa i pantanosa voivodia de Polèsia amb la capital a BrzeĞü, les voivodies de Volínia (amb àuck), Tarnopol, Lvov i Stanisáawów.

Els Kresy de la II República eren territoris molt extensos, fisiogràficament diversificats i d’una gran bellesa paisatgística. Però al mateix temps que tenien una gran importància per al nou Estat polonès, sobretot en el sentit de la continuïtat del llegat històric del país, els Kresy també van suposar per a Polònia grans problemes. Encara que hi havia certes diferències entre els territoris que fins al 1918 havien format part de l’Imperi rus i aquells que havien pertangut a la monarquia austrohongaresa, tots en general es caracteritzaven per un gran endarreriment econòmic i per una situació ètnica complicada.

El 1921 el 31,5 % de la població de Polònia corresponia a les minories nacionals, de les quals el grup més nombrós, un 13,9%, eren ucraïnesos. Hi havia també un 8,6% e jueus, un 3,1% de bielorussos i un 2,3% d’alemanys.96 El que crida l’atenció és la relativament poca quantitat de lituans i bielorussos, fet que pot ser atribuït a un falsejament de les dades, però també pot ser resultat de la poca consciència nacional dels bielorussos, que es definien com a “gent d’aquí”, és a dir, que només s’identificaven amb el lloc concret on vivien, amb la gent, amb la natura, però no pas amb una ideologia patriòtica abstracta.

Les minories nacionals es concentraven principalment als Kresy on, a la majoria de les voivodies, els polonesos no passaven del 38% del total de la població. Però la minoria polonesa tenia la particularitat de pertànyer principalment a les capes altes i mitjanes de la societat. Els terratinents, els industrials, la intel·ligèntsia, els funcionaris i la petita burgesia en una gran majoria eren d’origen polonès, mentre que ni els bielorussos ni els ucraïnesos no havien aconseguit crear una estructura social moderna. Els bielorrussos eren bàsicament pagesos pobres amb un percentatge d’analfabetisme altíssim. Els ucraïnesos, que tenien una forta consciència nacional (cosa que havien demostrat durant la Primera Guerra Mundial i més tard proclamant la República de la Ucraïna Occidental), estaven en una situació millor, ja que disposaven de l’important centre cultural que era Lvov, però

96

En realitat el paisatge ètnic dels Kresy de la II República era encara més complicat i variat. En el mosaic dels pobles que hi convivien també hi havia tàrtars, karaims i armenis. A Lituània cohabitaven i convivien uns al costat dels altres: polonesos, lituans, rutens, bielorussos, jueus, tàrtars, alemanys i russos, mentre que a la part sud-est dels Kresy, a Ucraïna, hi vivien ucraïnesos, polonesos, alemanys, tàrtars, rumanesos, russos i txecs. Dades segons KOLBUSZEWSKI, J. (1996). “Kresy Drugiej Rzeczypospolitej”, a: op. cit.

les seves manifestacions nacionalistes sovint entraven en conflicte amb la política de les minories de l’Estat polonès.

Piásudski, un idealista de procedència romàntica, pretenia realitzar la gran idea jagellona que havia de consistir en la convivència harmoniosa de diversos pobles amb igualtat de drets en un únic Estat comú. Però els nacionalistes polonesos no eren capaços d’abandonar la idea sobre el paper especial que havia de tenir la nació polonesa, un paper de guia, líder, protector, salvador i, a vegades, pare repressor. A partir de 1924 el govern de Wáadysáaw Grabski va començar a posar en pràctica una política respecte a les minories nacionals contrària a la idea de Piásudski: una política d’assimilació. Amb el pretext de fomentar el bilingüisme es van clausurar moltes escoles de llengua ucraïnesa i bielorussa, també es va prohibir l’ús dels idiomes locals a les oficines governamentals, encara que els representants de les minories tenien dret a dirigir-se a les autoritats i a l’administració en la seva llengua.

El que pretenia el govern de Grabski era portar a terme una veritable integració de les minories dins l’organisme estatal polonès, objectiu que no es va aconseguir per múltiples raons. Una d’elles era la deplorable situació econòmica de la població bielorussa i ucraïnesa, agreujada per l’actitud de l’administració polonesa als Kresy, que sovint tractava la població local com ho podrien fer unes forces d’ocupació enemigues. A poc a poc la situació es va anar complicant i van començar a aparèixer focus de violència. A Volínia i a Polèsia els partidaris d’unir Bielorússia i Ucraïna a la Unió Soviètica organitzaven atemptats terroristes en què s’assassinava representants de l’administració polonesa, mestres i policies, i, amb el suport de la Unió Soviètica, van crear una regular guerrilla antipolonesa.97 El terrorisme va dificultar el seguiment de la política d’integració i va obligar el

97

La difícil qüestió de les minories a Polònia era aprofitada per la Unió Soviètica per desestabilitzar l’Estat polonès. Els partits ucraïnesos que actuaven al territori de la Galítzia Oriental, i sobretot el més influent, el partit nacionalista UNDO (Organització Nacional Demòcrata de Ucraïna), estaven disposats a entendre’s i conviure amb l’Estat polonès. En canvi, el coronel Ewhen Konowalec, actuant des de l’estranger, va fundar un partit terrorista OUN (Organització de Nacionalistes Ucraïnesos), que va centrar la seva activitat a perpetrar atemptats a Galítzia. Els terroristes, a part d’incendiar i destruir propietats poloneses i esglésies, i d’assassinar policies, també es dedicaven a cobrar una mena d’impostos a la població pagesa i formar així una administració paral·lela a la polonesa. Vegeu: MIàOSZ, Cz.(2000). “Sanacja”, a: MIàOSZ, Cz.

govern polonès a adoptar mesures dràstiques per combatre’l. Es va militaritzar l’administració i es va crear una formació militar especial, el Cos de Guàrdia

Fronterera (KOP),98 dotat de prerrogatives molt àmplies. Aquesta formació

militar, en la consciència dels polonesos que habitaven els Kresy, de seguida va ser identificada amb els llegendaris cavallers dels segles XVI i XVII, defensors de les fronteres orientals, de la cultura, de la religió i de la civilització cristiana occidental.

La situació a Ucraïna va arribar a un punt tan crític, que el 1930 el govern va considerar que l’única manera de salvar l’Estat era la pacificació amb la participació de l’exèrcit. La pacificació d’Ucraïna va quedar en la memòria dels ucraïnesos com un seguit d’actes de crueltat dirigits contra tota la nació ucraïnesa. El que li retreien al govern polonès els partits democràtics ucraïnesos, com UNDO, era que havia fet pagar a tots els ucraïnesos les culpes comeses per uns extremistes; extremistes que havien estat identificats, sobretot per la campanya de premsa que va precedir la pacificació, amb el conjunt de la nació ucraïnesa.99

Però és que, a part d’aquest enorme error polític, en general la política nacional, social i cultural que aplicava l’Estat polonès als confins orientals deixava molt a desitjar. I tot i que els horrors de la col·lectivització de Stalin a la Ucraïna soviètica van fer desaparèixer qualsevol atractiu que hagués pogut tenir l’URSS per als ucraïnesos polonesos, la discriminació que patien dins l’Estat polonès tampoc els va atreure cap a Polònia.

La política d’integració va fracassar. En els vint anys d’entreguerres les voivodies dels Kresy van continuar sent les regions més endarrerides, amb el percentatge d’analfabetisme més alt i el d’escolarització més baix. Eren regions amb poques ciutats que disposessin de centres educatius o culturals, i a més, els bielorussos o ucraïnesos que no coneixien el polonès o el coneixien poc tenien l’accés molt limitat a la cultura polonesa. En aquestes condicions, la propaganda polonesa, centrada a recordar la tradició jagellonica de convivència dels pobles, no podia arribar òbviament als seus destinataris.

98

De fet, tot sembla indicar que el fracàs de la política interior polonesa respecte a les minories nacionals va ser degut a l’existència de massa orientacions diferents sobre aquesta qüestió. Com ja s’ha dit, la concepció de Piásudski, que pretenia reconquerir el màxim dels territoris polonesos d’abans de 1772 per crear una federació de nacions lliures i amb els mateixos drets, va fracassar no per falta de força i voluntat militar, sinó perquè aquesta concepció no era compartida pels nacionalistes polonesos. En el tractat de Riga (1921) els soviètics estaven disposats a cedir més territoris dels que havia demanat la delegació polonesa, dominada pels nacionalistes.100 La concepció dels nacionalistes polonesos sobre els territoris dels Kresy atribuïa a Polònia un caràcter prometeic (clara herència dels messianisme romàntic del segle XIX). D’acord amb aquesta concepció, l’Estat polonès havia de crear unes condicions avantatjoses de desenvolupament per a les minories dins de Polònia, sobretot per eliminar les seves possibles simpaties prosoviètiques. A partir de 1924 van guanyar terreny les tendències assimilacionistes, que pretenien polonitzar els Kresy. Paral·lelament, hi havia també la concepció de crear “un Piemont ucraïnès” a la regió de Volínia, lleial a Polònia, amb una vaga promesa de la creació d’una Ucraïna independent després de reconquerir la part que s’havia annexionat la Unió Soviètica.

Finalment, el 1934 es va crear el Comitè de les Nacionalitats, transformat l’any següent en el Comitè d’Afers Nacionals, que havia d’unificar la política polonesa respecte a les minories. En la declaració de principis, la nova institució proclamava que la unió de les minories amb l’Estat polonès no s’havia de fer a través d’una política de desnacionalització.

Els projectes del Comitè de les Nacionalitats no es van poder portar a la pràctica plenament per falta de mitjans i de temps. La barreja multiètnica i multicultural resultava molt exòtica per als turistes, però era problemàtica a l’hora de governar. L’exotisme dels Kresy va ser explotat pel turisme del país i era molt preuat pels visitants provinents d’altres regions de Polònia ètnicament

99 _{Cf. “Uzasadnienie do wniosku Senatorów ukraiĔskich w sprawie tzw. Pacyfikacji Galicji}

Wschodniej, zgáoszonego w Senacie w dniu 17 grudnia 1930 r.” Document de la Biblioteca Jagellona citat per MIàOSZ, Cz. (2000). Op. cit., pàg. 446-450.

100

Vegeu documents referents al Tractat de Riga a “Traktat Ryski”, a: MIàOSZ, Cz. (2000). Op.

homogènies, encara que cal reconèixer que aquest exotisme era degut principalment a l’endarreriment econòmic heretat del temps dels repartiments.

No totes les iniciatives del govern que pretenien dinamitzar i desenvolupar econòmicament els confins orientals van ser encertades, com segurament no ho va ser la colonització dels Kresy duta a terme per nous colons polonesos amb l’ajuda de l’Associació de Protecció dels Kresy que patrocinava el Partit Democràtic Nacional. Encara que aquesta iniciativa va contribuir a activar l’economia de la regió, també va agreujar els ressentiments i els conflictes nacionals.

L’any 1938 el ministre del tresor, Eugeniusz Kwiatkowski, promotor de les iniciatives econòmiques més importants de la Polònia d’entreguerres, va elaborar un projecte de llarg abast que, a través de nombroses inversions en transports, urbanització, indústria, modernització de l’agricultura, educació i cultura, havia de fer desaparèixer abans de 1954 les diferències entre la Polònia A i la Polònia B. Probablement també era el millor camí per anivellar les diferències ètniques, però la realització d’aquest projecte ambiciós es va veure interrompuda per l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

8. La Segona Guerra Mundial i la pèrdua definitiva dels confins