1.1 Marc legal
1.3. Els equilibris per formar la Comissió
Abans d’inaugurar les sessions públiques, hi va haver un intens treball de constitució, formació i elaboració de criteris, que es prolongà durant quatre mesos.
La primera reunió dels membres de la Comissió Veritat i Reconciliació de Sud-àfrica es va celebrar el 16 de desembre de 1995, l’endemà de la publicació al diari oficial, a la seu del bisbat a Cape Town. Durant aquesta primera sessió, es van distribuir els comis-
489. Promotion of National Unity and Reconciliation. Op. cit. cap. 2. TRC. Report (1998). Op. cit., vol. 1, cap. 4, pp. 55-57.
sionats com a responsables dels Comitès de Violacions de Drets Humans, Amnistia, i Reparació i Rehabilitació. També es va acordar que el Ministeri de Justícia facilitaria les oficines i la infraestructura de la Comissió. En les següents reunions plenàries, es va decidir crear quatre oficines regionals: Ciutat del Cap, Johannesburg, Durban i East Lon- don. La seu central del Comitè d’Amnistia seria a Ciutat del Cap.490
El president Nelson Mandela va escollir l’arquebisbe anglicà Desmond Tutu com a màxim responsable de la Comissió i el Dr. Alex Boraine, ministre i expresident de l’Es- glésia Metodista, com a vicepresident. L’advocat Dumisa Ntsebeza dirigiria la Unitat d’In- vestigació que havia de donar suport al Comitè de Violacions de Drets Humans i al d’Am- nistia. Completaven la llista catorze membres més. Els nomenaments van ser publicats al butlletí oficial (Government Gazzette n. 16885) el 15 de desembre de 1995.
Els comissionats van haver de repartir-se per cada un dels comitès. La composició va quedar establerta, en un principi, de la següent manera:
• Comitè de Violacions de Drets Humans (HRVC)): l’arquebisbe Desmond Tutu (presi- dent), Wynand Malan (vicepresident), Yasmin Sooka (vicepresident). Dr Alex Borai- ne, Mary Burton, el reverend Bongani Finca, Richard Lyster i el metge Fazel Randera completaven el Comitè. La seu central del HRVC es va ubicar a Johannesburg. • Comitè d’Amnistia (AC): Chris de Jager (advocat de Pretòria), l’advocada Sisi Kham-
pepe i l’advocat Denzil Potgieter (més tard, aquest advocat va passar a formar part del Comitè de Drets Humans). La seu central es va situar a Ciutat del Cap.
• El Comitè de Reparacions i Rehabilitació (RRC): Hlengiwe Mkhize (presidenta), Dra. Wendy Orr (vicepresidenta), el reverend Dr. Khoza Mgojo, Dr. Mapule Ramashala i Glenda Wildschut. L’advocat Dumisa Ntsebeza seria el responsable de la Unitat d’In- vestigació i també formaria part del Comitè de Drets Humans. Seu central: Johan- nesburg.491 I finalment es va decidir quins comissionats representarien la Comissió Veritat i Re- conciiació a cada una de les seus establertes per la llei: Dra. Wendy Orr (Ciutat del Cap), Dr. Fazel Randera (Johannesburg), el reverend Bongani Finca (East London) i Richard Lyster (Durban).492 La confecció de la llista definitiva dels comissionats va ser objecte d’una intensa ne- gociació entre Mandela i De Klerk. De Klerk va mostrar el seu desacord amb l’elecció de
490. TRC. Report (1998). Op. cit., vol. 1, cap. 3, pp. 44-47. 491. TRC. Report (1998). Op. cit., vol. 1, cap. 3, pp. 44-45. 492. Ibid.
Tutu i Boraine perquè tots dos s’havien oposat al Partit Nacional. De fet, tots dos tenien un currículum impecable: Desmond Tutu mai havia donat suport a la violència i Alex Bo- raine, s’havia oposat a l’apartheid des de dins del sistema com a líder i diputat del Partit Progressista. Tot i així, van haver de fer-se equilibris polítics: dos dels disset membres de la Comissió pertanyien a formacions afrikaners; quatre eren anglòfons blancs; dos, indis; dos, coloured; i set eren africans. La composició per gèneres va quedar en set dones i deu homes. Quatre eren clergues i sis dels comissionats, eren advocats.493
Segons Dumisa Ntsebeza, responsable de la Unitat d’Investigació i membre del Co- mitè de Drets Humans, “la composició era imperfecta perquè només un 13 per cent de la societat sud-africana era blanca. En canvi, les esglésies sud-africanes, que havien donat suport al procés, estaven representades de manera equitativa”:
Dumisa Ntsebeza: Quan la TRC va començar els seus treballs, ens vam assegurar
que des de bon començament hi fossin totes les comunitats religioses. A la cerimònia inaugural que es va fer a la catedral de St. George de Ciutat del Cap hi era tothom: la religió musulmana, les cristianes, la jueva i les religions tradicionals africanes. Tothom hi era representat, de manera que la gent de Sud-àfrica, que era testimoni d’aquella ce- rimònia inaugural, es pogués identificar amb aquell procés.494
Els disset comissionats havien de ser persones rellevants i amb un baix perfil polític o membres de la societat civil. La majoria dels comissionats s’havia oposat a l’apartheid i aquest posicionament va indignar la premsa afrikaner que acusava la Comissió de par- cial.495 La llengua de treball de la Comissió i dels Comitès va ser l’ànglès.
La funció de la Comissió, tal com s’especifica a l’informe final de la TRC (1998), re- presentava:
• Facilitar, iniciar o coordinar la recerca de les grans violacions dels drets humans; esbrinar la naturalesa, causes, antecedents, circumstàncies, context, factors, i mo- tius dels actes; identificar totes les persones, autoritats, institucions i organitzacions
493. TRC. Report (1998). Op. cit., vol. 1, cap. 3, p. 44. THOMPSON, Leonard. A History of South Africa. Op. cit., p. 275. De bon començament, la Comissió la formaven Desmond Tutu, Alex Boraine, Mary Burton, Bongani Finca, Richard Lyster, Dumisa Ntsebeza, Denzil Potgieter i Fazel Randera. Després es va ampliar amb Russell Ally, June Crichton, Mdu Dlamini, Virginia Gcabashe, Pumla Gobodo-Madikizela, Ilan Lax, Hugh Lewin, Yolisa Maya, Ntsikelelo Sandi, Joyce Seroke. I, en els darrers mesos, s’hi va afegir Mothofela Mosuhli. Més tard, davant l’allau de sol·licituds, la llista es va ampliar sense concretar límit. Veure: TRC. Report (1998), Op. cit., vol. 5, cap. 3, p.115.
494. GENOVÈS, M. D. “Entrevista a Dumisa Ntsebeza”, Johannesburg: Televisió de Catalunya, 17 de març de 2008.
implicades en els fets; saber si els crims responien a un pla premeditat per`part de l’Estat, de l’administració, de les organitzacions polítiques, dels moviments d’allibera- ment o d’altres grups i individus.
• Garantir informació fefaent de totes les persones que facin al·legacions, incloses les víctimes, i demostrar les “ofenses” a les quals van ser sotmeses.
• Facilitar i promoure l’amnistia per a aquells actes d’índole política i transmetre al Co- mitè d’Amnistia les al·legacions per poder prendre una decisió al respecte. El Gover-
nment Gazzette publicaria la concessió d’amnistia, cas per cas.
• Preparar un report de tota l’activitat desenvolupada per la Comissió i els Comitès. • Fer recomanacions al president de la República de Sud-àfrica sobre garantir les re-
paracions a les víctimes i restaurar la seva dignitat. Així com també, promoure la creació d’institucions que havien de garantir, en un futur, la defensa dels drets hu- mans.496
El Comitè de Violacions dels Drets Humans tenia la missió, a més de les facultats i obligacions especificades a la Comissió, de recollir les al·legacions i queixes, redactar informes i fer-los arribar als altres Comitès i a la Unitat d’Investigació.
Les audiències públiques del Comitè d’Amnistia havien de ser presidides per jutges de la Cort Suprema. Ara bé, no totes les al·legacions havien d’acabar en sessió pública. El Comitè d’Amnistia podia garantir l’amnistia en aquells casos que considerava provada i confessada l’ofensa a través de la documentació i l’escrit exculpador del perpetrador. Fi- nalment, havia de redactar un informe de la seva activitat per incorporar-lo al Report final. El Comitè de Reparacions i Rehabilitació havia de reunir tota la informació facilitada pels altres Comitès i la Comissió per tal d’identificar les víctimes que podien acollir-se al fons d’indemnització. També, decidir quines eren les reparacions de caràcter urgent que s’havien d’assumir. I recomanar, al govern, la creació d’una institució que fes el segui- ment de l’implementació de les reparacions més enllà del període establert de funciona- ment del Comitè.
En el moment més àlgid dels treballs de la TRC, l’any 1997, hi treballaven 438 per- sones.497 La despesa global dels sis anys i mig d’activitat de la TRC (1996-2002) es pot
consultar, per any i partida pressupostària, a l’annexa Annual Financial Stastements.498
496. TRC. Report (1998). Op. cit., vol. 1, cap. 4, pp. 55-56. 497. TCR. Report (2003). Op. cit., vol. 6, secció 6, p. 754. 498. Ibid., pp. 752-756.
La despesa va ascendir, aproximadament, a uns 280 milions de rands (uns 48,33 milions de dòlars de l’època).499 La major part del pressupost va ser finançat per l’Estat sud-afri-
cà. El Ministeri de Justícia i Desenvolupament Constitucional s’encarregava de gestionar i transferir el capital a la TRC sota el control de l’Assemblea Nacional que havia d’apro- var els pressupostos annuals. També la TRC va rebre donacions procedents d’altres països i fundacions privades. Per exemple, la Ford Foundation va subvencionar el codicil del Report final.