Enfocament des de la TST: Alonso Ramos (2004)

Alonso Ramos (2004) presenta les construccions amb verbs de suport des del punt de vista de la Teoria Sentit-Text (TST).

Aquesta teoria, fundada per Mel’čuk i Zholkovsky, concep la llengua com un

mecanisme de correspondències entre sentits complexos i cadenes de sons o lletres (és a dir, textos). En llenguatge formal, el sentit correspondria a la Representació Semàntica (RSem), i el text, a la Representació Fonètica (RFonet), però per tractar la correspondència entre aquests dos nivells de representació, se n’introdueixen d’intermediaris (fonològic, morfològic i sintàctic), que han de permetre fer el pas d’un fenomen físic (el text) a un fenomen psíquic (el sentit).

La idea bàsica d’aquest marc en relació amb la predicació és que hi ha, en la llengua, predicats semàntics que es poden actualitzar com a noms, verbs, adjectius, etc. Per

exemple, el predicat semàntic desig es por expressar mitjançant un verb (desitjar), un

adjectiu (desitjós) o un substantiu (desig).41

Relacionats amb els predicats semàntics tenim els actants semàntics (també anomenats papers semàntics: agent, pacient, tema, etc.), que són els arguments del predicat semàntic expressats per la unitat lèxica. El conjunt de posicions d’ASem d’una unitat lèxica en constitueix la valència semàntica. Així, si, per exemple, X, Y i Z són ASem d’una unitat lèxica L, llavors L(X, Y, Z). Segons Alonso Ramos, hi ha diversos factors que determinen el nombre i la naturalesa de les posicions ASem d’una unitat lèxica, encara que bàsicament són aquests dos:

1. El significat X correspon a un participant obligatori de la situació designada per

la unitat lèxica en qüestió.

2. El significat X s’ha de poder expressar com a vincular sintàcticament a la unitat

lèxica en qüestió.

No totes les posicions d’ASem es materialitzen sempre, tot i que llavors caldrà considerar que són implícits: en aquest aspecte, doncs, podem establir una analogia entre els ASem de la TST i el que en termes de la gramàtica generativa anomenem

arguments. En definitiva, mitjançant aquesta teoria també podem situar el nom com a unitat predicativa i fer-lo paral·lel al verb o a l’adjectiu. De fet, per a Mel’čuk (1988,

apud Alonso Ramos 2004), no és exactament la categoria sintàctica la que determina si

un element lèxic pot tenir (o no) arguments, sinó la unitat semàntica de la llengua a què pertany. El predicat és, simplement, una d’aquestes unitats semàntiques de la llengua, que es divideixen en dos tipus principals:

1. Funtors: necessiten ser completats per altres unitats semàntiques. Polguère (1992,

apud Mel’čuk & Polguère 2008) parla dels sens liants (‘sentits vinculants’) per referir-s’hi. Es divideixen en tres subtipus: 42

a) Predicats: relacions, propietats, accions, estats, eventualitats, etc.

b) Quantificadors: tots els numerals, tot, etc.

c) Connectors i portadors lògics: conjuncions, etc.

2. Objectes semàntics: són sentits que no tenen dependents semàntics (per exemple

lluna, noia, Maria). Polguère (1992, apud Mel’čuk & Polguère 2008) s’hi refereix amb el terme de sens non-liants (‘sentits no vinculants’).

En aquesta classificació, però, hi ha alguns elements que tindrien posicions

intermèdies: són els quasipredicats, que es podrien definir com a objectes semàntics que

admeten arguments. La majoria formen part, precisament, dels substantius que en la nostra perspectiva considerem noms no eventuals que admeten arguments: són, doncs, noms que relacionals (familiars, parts del cos) o que puguin expressar possessió

inalienable (com alguns càrrecs: assistent, ajudant). Amb tot, també es consideren

quasipredicats alguns instruments (instrument, tren) o els noms d’institucions

(universitat, presó).

42 _{Mel’čuk i Polguère: «La grande majorité des sens lexicaux des langues naturelles possèdent la propriété}

d’être des sens liants (Polguère, 1992 : 144ssq, 1997 : 3-4). Un sens liant typique dénote un fait: quelque chose dont on peut dire que cela a ou n’a pas lieu. […] Un fait présuppose nécessairement un certain nombre de participants» (2008: 3).

De fet, la TST estén el concepte d’argument a qualsevol actant semàntic que pugui aparèixer com a complement d’una unitat lèxica i, per tant, dins del grup dels arguments nominals també inclou complements que altres autors consideren adjunts. Alonso

Ramos mostra aquesta posició amb l’exemple de carta:

No hay duda de que carta es un nombre con actantes. Nakhimovsky (1990: 333) observa el siguiento reflejo sintáctico en inglés que se da también en español:

a) I was reading John’s novel to Mary (*when she herself walked in). b) I was reading John’s letter to Mary (when she herself walked in).

La ambigüedad de b) se explica porque el nombre letter, pero no novel, está vinculado a una situación en que hay un destinatario. La definición de letter incluye, por tanto, un destinatario. (Alonso Ramos, 2004: 152)

Els únics elements lèxics que estan desproveïts d’actants semàntics són, segons aquest model, els noms propis (persones, llocs, ètnies), els fenòmens naturals (elements geogràfics, fenòmens meteorològics), els noms d’algunes substàncies (líquids, sòlids...) i algunes espècies naturals (animals, plantes, flors, etc.).

En aquesta perspectiva, doncs, i al contrari del que hem vist —i del que assumirem— s’intenten deslligar els conceptes d’eventualitat i d’estructura argumental o temàtica, de manera que Alonso Ramos (2004: 149) afirma que «lo que no es evidente es que la estructura de evento vaya ligada a la estructura argumental».

Tanmateix, l’autora ha de reconèixer que hi ha noms que tenen aspecte, i que en alguns casos l’aspecte s’ha de relacionar amb l’estructura argumental de les nominalitzacions. Segurament és per aquesta raó que l’autora aporta una classificació semàntica dels noms predicatius basada en les distincions aspectuals que proposava Vendler (1957), tot i que hi incorpora algunes característiques que creiem que poden ser útils a l’hora d’estudiar una de les qüestions que ens plantegem en aquesta tesi, que és determinar si l’estructura aspectual influeix sobre la realització dels arguments nominals. Així, a més dels paràmetres de Vendler (1957), Alonso Ramos (2004) incorpora dos criteris per distingir, des d’un punt de vista semanticoaspectual, les diferents classes de noms: la permanència (que de fet ja trobàvem a Pérez Saldanya (2002) i que li serveix per distingir els noms estatius en qualitats —permanents— i estats —no permanents) i la volició. És precisament l’addició d’aquests paràmetres el punt que ens resulta especialment interessant del posicionament d’Alonso Ramos, i és per això que l’hem pres en consideració.

A continuació reproduïm la classificació semàntica dels noms que proposa aquesta autora (que és, en part, la que adoptarem per classificar els noms segons l’aspecte en la descripció que oferim al capítol 6) (Alonso Ramos, 2004: 164):

Clases Parámetros Etiquetas Ejemplos

+/− volición +/− duración

Estáticos no volitivos no puntuales estado alegría, sed, frío cualidad inteligencia, elegancia

Dinámicos

volitivos puntuales acto bofetada, atentado

no volitivos no puntuales proceso enfermedad

volitivos no puntuales acción ataque, paseo actividad clase, conferencia

no volitivos puntuales acontecimiento chasquido, estirón

En definitiva, Alonso Ramos (2004) mostra com la TST amplia el concepte d’argument, replanteja algunes de les distincions que altres autors havien emprat per distingir els noms predicatius dels noms no predicatius, i fa una proposta de classificació semàntica dels noms predicatius basada en l’Aktionsart que pot ser pràctica a l’hora de determinar les característiques de l’estructura argumental dels noms.