6. 1. 1. Societat i cultura
A diferència de bona part dels països africans, Rwanda està habitat per un sol poble, que parla la mateixa llengua, el kinyarwanada, i que comparteix els mateixos trets culturals (NYAGAHENE, 1991: 19). No hi divergències entre els estudiosos sobre el fet
que a Rwanda hi ha un sol poble, el rwandès, però sí sobre què són els hutus, els tutsis, i els twas, les tres comunitats que el formen. El mateix Nyagahene sosté que
“le Rwanda constituait et constitue encore une entité nationale formé de trois catégories sociales souvent appelées (à tort) ‘ethnies’ : les Bahutu, les Batutsi et les Batwa” (NYAGAHENE, 1991: 21)
Per a Nyagahene són “categories socials” el que per a Chrétien són
“trois groupes (twa, hutu et tutsi) appelés aujourd’hui ‘ethnies” (CHRETIEN, 1995 : 85)
En canvi, per a Maquet (1954) són “castes”, per a Louis (1963) “grups ètnics”, i per a D’Hertefelt (1971) “classes socials”.
Es pot discutir que hutus, tutsis i twas siguin ètnies, perquè les tres comunitats tenen la mateixa cosmovisió, parlen la mateixa llengua i viuen en el mateix territori1. Per
tant,
“Ainsi en ce qui concerne le Rwanda et le Burundi, si l’on prend en considération les seuls éléments linguistiques et géographiques dans la détermination des ethnies on devrait dire qu’il n’y a pas des d’ethnies au Rwanda et au Burundi.”
(MANIRAGABA BALIBUTSA, 1991:98)
Tampoc es podria parlar de classes socials, perquè si bé durant la monarquia l’aristocràcia estava formada per tutsis, bona part dels tutsis es dedicaven a la
1Roland Breton identifica deu elements en la formació d’una ètnia: la llengua, la composició racial, la demografia, el territori, l’economia, les classes socials, la cultura, el medi urbà, la metròpoli i les institucions polítiques. Els elements estan classificats en tres categories, la preestructura (demografia, llengua, territori, composició racial), la estructura (cultura, classes socials, economia) i postestructura (institucions polítiques, metròpoli, medi urbà). BRETON, R. (1981) Les ethnies. París: PUF.
ramaderia i l’agricultura i alguns hutus eren dirigents, sobretot al nord de Rwanda (CHRÉTIEN, 1995: 86).
Abans de la colonització, a partir de principis del segle XX, ja existia un sentiment de pertinència nacional rwandesa en les tres comunitats, amb una llengua i una cultura comunes, i l’ocupació del territori i l’acceptació d’unes institucions polítiques
(MBONIMANA: 2001), en aquest cas la monarquia tutsi. I també existia la identificació
d’hutu, tutsi i twa, uns termes que, per tant, no van ser introduïts pel europeus
(NKUSI: 2003, 128). Tres comunitats que no són homogènies, perquè, per exemple, un
estudiós va identificar quatre categories de tutsis2.
Hutus i tutsis practicaven l’exclusió social dels twas, mentre que hi havia algunes grups que no se sentien identificats amb cap de les tres identitats i d’altres que tenien una branca familiar hutu i una altra tutsi3. Tots respectaven els tabús alimentaris i
sexuals4,
“Ainsi les Batutsi comme la plutart des Bahutu refusaient de manger de mouton alors que certains Bahutu et tous les Batwa en mangeaient sans problème (...)
Ainsi généralement les Batutsi évitaient de manger ou boire avec les Bahutu ou avec les Batwa tout comme certains Bahutu évitaient à manger ou de boire avec les Batwa (...)
En troisième lieu le kunêena5 pouvait s’appliquer au refus de partager la
même couche avec telle ou telle personne à cause de sa tenue individuelle ou à cause de son appartenance sociale. C’est donc ici la répulsion sexuelle qui, généralement, allait de pair avec les interdits alimentaires (première forme de répulsion) car vous ne pouviez pas partager votre couche avec quelqu’une ou quelqu’un qui appartenait à un groupe qui ne respecte pas les mêmes interdits alimentaires que le groupe auquel vous appartenez (...)”
(MANIRAGABA BALIBUTSA, 1991: 101)
La consciència d’una pertinència identitària diferenciada en tres comunitats es forma a partir del segle XVIII (NKUSI, 2003: 129), quan es consolida una aristocràcia tutsi, fruit
d’un procés de conquestes.
2“Même à l’intérieur des ‘Tutsi’ par exemple, Léon Delmas a pu identifier quatre catégories de tutsi”. (NKUSI 2003: 128).
Nkusi cita DELMAS, Léon (1950) Généalogie de la noblesse du Rwanda. Les Batutsi. Kabgayi. 1950. 3NKUSI (2003, 129) cita “les Abagesera Abazirankende dont certaines familles sont hutu et d’autres tutsi”. 4Maniragaba Balibutsa (1991: 100) no parla de tabús sinó de “repulsió social”, una manifestació que en kinyarwanda es coneix com kunêena.
Les tres comunitats, tutsi, hutu i twa,
“y étaient désignés para le terme amooko qui s’appliquait également aux clans: il s’agissait donc de groupes héréditaires en filiation patrilinéaire, dotés en outre de vocations socio-culturelles (élevage, agriculture, forge, poterie, etc.), qui étaient surtout mises en scène autour du pouvoir royal, ce qui souligne la dimension politique ancienne du problème.”
(CHRÉTIEN, 1995: 85)
Les recerques arqueològiques fetes després de la Segona Guerra Mundial han permès enterrar la tesi de la literatura colonial i postcolonial sobre el poblament de Rwanda en tres onades: una primera de twas, una segona d’hutus bantús i una tercera de tutsis nilòtics.6 Una tesis que es basa més en suposicions que no pas en dades científiques
(KANIMBA MISAGO, 2003: 48). Les dades,
“de l’archéologie –quoiqu’encore réduites– peuvent nous permettre d’orès et déjà de sortir des anciens mythes et idéologies jadis en cours. La pastoralisme ne peut plus être lié à des populations hamites (ou éthiopides) d’arrivée récente.
Quoiqu’il en soit nous voyons qu’entre le premier millénaire avant notre ère et le 10è siècle après J.C. tous les éléments technologiques de production économique (agriculture, élevage, métallurgie, poterie) sont tout à fait établis dans le pays.” (NYAGAHENE, 1991: 29)
A una conclusió semblant arriba un altre historiador, Kanimba Misago, quan escriu, “On peut avancer qu’il y avait un groupe de négroïdes sur lequel sont venus s’ajouter d’autres groupes soudanais, couchitiques et bantu. La processus a commencé vraisemblablement avant le premier millénaire B.C. En effet, la poterie ancienne pourrait remonter à cette période. Mais c’est au cours du premier millénaire que l’usage de la poterie et de la métallurgie est attesté.
La longue coexistence de ces groupes (autochtones et immigrants) a abouti à la fusion d’éléments culturels et linguistiques ainsi que des
gènes.” (KANIMBA MISAGO, 2003: 75)
El mite fundador de Rwanda va ser utilitzat per la monarquia per legitimar-se i fer dels tutsis els seus aliats (SEMUJANGA, 2003: 23). És un mite considerat per alguns autors
6Alguns autors defenen que Rwanda es va poblar en tres onades: la primera, de twas, que es dedicaven a la caça i produïen ceràmica; la segona, d’hutus, agricultors, arribats en una de les migracions bantús a principis de la nostra era; i la tercera, de tutsis, procedents de la regió del Nil el segle XIII o XIV, dedicats a la ramaderia. Entre els autors que defenen el poblament per onades, una tesi que encara té adaptes, destaquen ERNY, P. (1994) Rwanda 1994. Clés pour comprendre le calvaire d’un peuple. París. L’Harmattan; VAN NOTEN, F. (1983) Histoire archéologique du Rwanda. Tervuren: Musée Royal de l’Afrique Centrale. i KAGAME, A. (1943) Inganji Karinga. Kabgayi.
com el fonament de “la ideologia de la desigualtat” (MANIRAGABA BALIBUTSA, 1999:
103), perquè estableix un ordre moral, en què els tutsis ocupen el primer lloc, els hutus, el segon, i els twas, el darrer.
El mite, transmès oralment i del qual se’n han recollit diferents variants, rep el nom de Gihanga, l’ancestre dels “homes de Rwanda” (Banyarwanda, en llengua kinyarwanda) i d’origen celestial. Qué diu el mite? Doncs que Gihanga tenia tres fills, Gahutu, Gatutsi i Gatwa, ancestres mítics dels tutsis, hutus i twas. Poc abans de morir, Gihanga va voler que els fills passessin una prova, amb la finalitat d’escollir el seu descendent, el cap del llinatge. Per a provar-los, un dia, reunits tots, va donar una gerra de llet a cadascun dels tres fills, que haurien de tornar el dia següent. De tots tres, tan sols Gatutsi la va conservar plena. Gahutu la va tornar mig plena, mentre que Gatwa, va presentar la gerra buida. En veure que Gatwa s’havia begut la llet, Gihanga el va rebutjar, tot maleint-lo. A Gahutu li va dir que estaria a les ordres de Gatutsi, el fill que va ser escollit com a cap del llinatge.
El mite es transmet de pares a fills en qualsevol de les variants. Wilhem Mensching, un dels autors clàssics de la literatura colonial sobre Rwanda7, en va recollir més de deu,
en els quals Gatutsi sempre respon a la prova mentre que els altres germans, Gahutu i Gatwa no la passen8. En una de les variants del mite apareix una dona, filla també de
Gihanga, en aquest cas anomenat Imana, també d’origen diví. A la filla, que se li cau la llet, Imana li diu:
“ton lait se trouve dans ton sein. Laisse-toi épouser pour un Hutu pour qu’il te donne du lait!”. (MANIRAGABA BALIBUTSA, 1999: 107)
Quan els primers blancs arriben a Rwanda, a finals del segle XVIII9, es troben amb una
monarquia tutsi, que té una organització política en la qual destaquen dues institucions, l’igikingi i la uburetwa. Dues institucions de les quals,
“on ne pourra en saisir la nature et la portée qu’en les replaçant dans le contexte général de la société qui les a vues naître et se développer, une société tributaire et dont l’administration est diversifiée et
essentiellement fiscale.” (MBONIMANA, 2003: 35)
7William Mensching va ser un pastor protestant que va recollir als anys 1910, durant la seva estada a Rwanda, contes i tradicions orals. La seva obra de referència es: Ruanda Eine selbstdardtelung des Volkes in
Alten Uberlieferugen Stadthagen: General-Anzeiger Verlag. 1987.
8Maniragaba BALIBUTSA (1999, 107) descriu les diferents variants del mite de Gihanga recollits per William Mensching.
9El primer blanc en explorar Rwanda va ser l’austríac Oskar Baumann, el 1892. Henry M. Stanley hi va passar una nit, del 9 al 10 de març de 1876 al costat del llac Ihema.
L’igikingi10 ha esta definit com un “domini pastoral reservat”11, és a dir una zona del
territori que només podia ser usat pels grups o persones designades per la cort del rei o als caps militars. Una pràctica, iniciada durant el regne de Gahindiro, en els anys 1840, que va tenir com a conseqüència que s’acabessin les terres de pastura d’ús col·lectiu (MBONIMANA, 2003: 36).
Amb l’igikingi, es va deixar sense pastura a bona part dels petits ramaders i sense terra a molts agricultors.
“En fait le processus déclenché par l’invention des domaines restreints a donné naissance à un chaos qui permit aux élites de multiplier les prétextes pour exploiter leurs inférieurs éleveurs ou agriculteurs. Une paupérisation générale de la masse des habitants du pays en résulta, affectant la plutart des éleveurs autant que les agriculteurs.”
(VANSINA, 2001: 171)12
I l’extensió del domini pastoral va provocar una fractura entre les comunitats hutu i tutsi perquè bona part dels privilegiats amb l’igikingi eren tutsi. Una fractura entre hutus i tutsi que tenia una base econòmica,
“et une hiérarchisation ethnique là où auparavant il y avait coexistence et autonomie relative.” (NKURIKIYIMFURA, 1994: 96-97)13
L’igikingi, que es va aplicar més a l’est i centre del país, va ser suprimit per
l’administració belga el 1929. Tanmateix, es va mantenir en molts indrets fins el maig de 1960, quan el resident especial, el coronel Guy Logiest, va signar un decret.
L’altre institució de dominació, la uburetwa, va ser més injusta encara (MBONIMANA,
2003: 39). La uburetwa, que es va implantar als anys 1870, durant el regnat de Rwabugiri, consistia en l’obligació dels camperols de cultivar la terra per als caps tradicionals durant dos dies a la setmana. Una pràctica que no va passar
10En kinyarwada, el plural d’igikingi és ibikingi.
11Definició feta per VANSINA, J. (2001) Le Rwanda ancien. Le royaume nyiginya. París: Karthala. 12Citat per MBONIMANA (2003: 38)
.
13Citat per MBONIMANA (2003: 38)
desapercebuda a l’etnòleg Jan Czekanowski14, a principis del segle passat, en
considerar que a la societat rwandesa hi havien quatre classes socials,
“la classe privilégiée composée presqu’exclusivament de Tutsi; la classe des guerriers ngabo qui n’ont pas l’obligation de cultiver les champs de leurs chefs; la classe formée par les biletwa, c’est-à-dire des paysans libres sans propriété foncière: ils travaillent la terre de la couronne et font 2 à 3 jours de corvée para semaine pour le chef de tribu. Ils ont en outre le devoir de payer les impôts; la quatrième classe est formée de
Batwa.” (MBONIMANA, 2003: 40)
La uburetwa, també coneguda per ubunetsi i ubutaka, afectava en bona part als agricultors hutus, forçats a dedicar una part important del seu temps a conrear les terres dels caps. La imposició de
“cet uburetwa aux agriculteurs et non aux pasteurs fut la dernière goûte qui fit déborder le vase. Elle précipita très rapidement un clivage social qui allait déchirer la société de haut en bas en deux catégories sociales hiérarchisées, appelées désormais Tutsi et Hutu”.
(VANSINA, 2001: 171)15
La pràctica de la uburetwa va ser
“la manifestation la plus haïe et la plus humiliante, même si elle ne frappait pas tous les Hutu : elle signifiait la servitude des Hutu à l’égard de la minorité dominante. Tous les Tutsi n’appartenaient pas, de loin, à cette minorité mais exemptés de la corvée, ils firent, à juste titre, figure de privilégiés.” (RWABUKUMBA I MUDANDAGIZI, 194: 21)16
L’administració colonial belga va reformar la uburetwa el 1927: va reduir de dos a un els dies en què els camperols havien de treballar per els seus caps i va estendre el tribut a
“chaque contribuable ou homme adulte valide (H. A. V.). En d’autres termes, l’uburetwa fut généralisé et les chefs et les sous-chefs auxiliaires de l’administration coloniale furent les bénéficiaires de ce changement.”
(MBONIMANA, 2003: 43)
No va ser fins el 1949, quan la urubetwa va ser substituïda, per ordre del rei Mutara Rudahigwa, per un impost que s’havia de pagar en efectiu.
14Jan Czekanowski va recórrer Rwanda en el marc de l’expedició alemanya Mecklenburg. La seva obra de referència és: Forschungen im Nil-Kongo Zwischengebiet. 5 volums. Leizpig. 1917.
15Citat per MBONIMANA (2003: 41)
.
La fractura social entre hutus i tutsis, a la qual hi van contribuir tant el mite de Gihanga com l’aplicació de polítiques coercitives per part de la monarquia –igikingi i
uburetwa–, es va consolidar amb l’arribada del europeus, a finals del segle XVIII, i la
propagació de l’anomenat mite hamita17.
El mite hamita va ser una construcció dels primers europeus que van trepitjar Rwanda, sobretot exploradors, autoritats colonials i missioners, impressionats per la sofisticada organització social que va trobar, i una aparent divisió social del treball entre les tres comunitats. Amb la seva mirada eurocèntrica, els primers europeus consideren que aquella societat jerarquitzada, amb cosmovisió, religió i llengua propis, no pot ser africana, negra, sinó que és originària d’Àsia (SEMUJANGA, 2003: 24). I en els escrits,
les autoritats colonials no amaguen el seu menyspreu pels hutus i l’admiració pels tutsis. Per exemple, el primer resident (autoritat colonial) alemany, Richard Kandt, escriu sobre els hutus:
“Les Wahutu ont un comportement étrange. En présence de leurs maîtres, ils sont graves et réservés et se dérobent aux questions. Mais lorsque nous sommes seuls avec eux, ils nous disent presque tout ce que nous voulons savoir et même ce que je ne voudrais pas savoir, car je suis impuissant devant leurs requêtes et leurs difficultés, lorsqu’ils se plaignent de l’oppression qu’ils doivent subir et de leur privation totale de tout droit”. (LUGAN, 1980: 30)
En canvi, un explorador, el duc de Mecklenburg, exalta els tutsis:
“Leurs manières et leur langage étaient très distingués. On avait
l’impression d’avoir devant soi une autre classe d’hommes qui n’avaient rien d’autre que commun avec les ‘nègres’ que la coulour noire de leur
peau”. (LUGAN, 1980: 132)
Per tant, el mite hamita es construeix a partir de la creença per part dels europeus que la civilització rwandesa té arrels asiàtiques, no africanes, i de la revalorització del tutsi i
17Hamita procedeix de Ham, també conegut per Cam, un dels tres fills de Noé, segons el Gènesi. Ham li va faltar al respecte a Noé quan aquest anava ebri (Gènesi 9: 21-24). En resposta, Noé va anunciar que cauria una maledicció sobre Canà, un fill de Noé. La tradició cristiana defèn que els descendents de Sem són els pobles semites; els de Jafet, els indoeuropeus; i els de Ham, els nilòtics.
la inferiorització del hutu mitjançant les premises acientífiques “bantu hutu” i “hamita tutsi”. A partir,
“de cette construction des figures antithétiques du Hamite-Tutsi et du Bantou-Hutu selon l’imagerie occidentale du Noir, le Mututsi est élu comme le ‘meilleur pour commander’ et devient l’allié du pouvoir colonial, d’abord allemand, puis belge.”
(SEMUJANGA, 2003: 25)
El “blanc amb pell negra”, és a dir, el tutsi, és convertit en aliat de les autoritats colonials. Per contra, l’hutu, “bantu i negre”, és discriminat i reduït a servidor, perquè es crea un altre mite: que és incapaç de governar (SEMUJANGA, 2003: 26).
6. 1. 2. Història colonial: ocupació alemanya
Una expedició encapçalada per G. A. von Götzen entra el maig de 1894 a Rwanda. Dos anys abans, Oskar Baumann18, al front d’una expedició alemanya integrada per
masais, havia trepitjat Rwanda, en creuar el riu Kagera, però no havia establert relacions amb la monarquia com ho fa Götzen, qui és rebut cordialment pel rei, el
mwami Kigeri IV Rwabugiri (LOUIS, 1963: 104) i troba el llac Kivu, el juny del mateix
any.
El Govern alemany, que s’havia establert a l’Àfrica oriental, vol ocupar la regió del Kivu per evitar l’expansió de Bèlgica, present a l’Estat del Congo creat pel rei Leopold II. Un objectiu que pot aconseguir amb l’expedició de Götzen, que
“has produced friendly relations, which were perpetuated by Ramsay’s treaty of protection with Musinga19.” (LOUIS, 1963: 121)
L’ocupació militar alemanya, més difícil a Burundi que a Rwanda20, es completa el
1906, any en què es comença a desplegar una administració colonial. El primer
18Oskar Baumann va escriure un llibre sobre les seves expedicions als Grans Llacs, Durch Massailand zur
Nilquelle. Berlín: 1894.
19Yuhi V Musinga, fill de Kigeri IV Rwabugiri, va succeir en el tro Mibambwe IV Rutarindwa el 1896. Aquest, fill també de Kigeri IV Rwabugiri, va ser mort en un complot de palau.
20Sobre les dificultats d’Alemanya per ocupar Burundi es pot consultar el capítol “The German pacification of Urundi” del llibre de ROGER LOUIS WM. (1963) Ruanda-Urundi 1884-1919. Oxford: Clarendon Press.
resident (principal autoritat colonial) a Kigali21 és Richard Kandt, qui dóna prioritat a
l’explotació agrícola i el comerç (RUTEMBESA, 2003: 83). Kandt introdueix els conreus
de cotó, tabac, arròs i cafè, amb desigual fortuna perquè tan sols el cafè arrela i encara avui en dia Rwanda, i també Burundi, en són importants productors. Per fer treballar els rwandesos, les autoritats colonials creen un impost, que tot home adult ha de pagar. En cas que no el paguin, han de treballar en la construcció d’infrastructures durant vint dies (RUTEMBESA, 2003: 84).
A la consolidació del poder colonial hi contribueixen també els caps tradicionals, que recluten per la força els homes que fan de portadors, tant dels productes que s’exporten i s’importen com de les càrregues dels missioners i dels europeus que s’instal·len a Rwanda.
La presència alemanya és efímera. Amb la derrota a la Primera Guerra Mundial, s’enterren els somnis d’Alemanya a l’Àfrica, de bastir un imperi que ha d’arribar de Tanganika fins Camerun i l’Àfrica del Sudoest, tot passant per la peça més preuada, el Congo22. En la derrota alemanya a l’escenari de l’Àfrica de l’Est és fonamental la
participació de les forces belgues dirigides pel general Tombeur, que entra a
Bujumbura23 el 6 de juny de 1916 i a Tabora el 19 de setembre. Ocupat el territori,
s’inicien les discussions entre Bèlgica i l’altra potència vencedora d’Alemanya a l’Àfrica de l’Est, Gran Bretanya. Les negociacions, difícils (LOUIS, 1963: 224), es concreten en
l’acord Orts-Milner24, que reconeix la sobirania de Bèlgica sobre Rwanda i Burundi.
6. 1. 3. Història colonial: administració belga
El Govern belga manté el sistema d’administració indirecta implantat pels alemanys, però retalla algunes de les competències judicials del rei i dels caps tradicionals i impedeix a aquests que destitueixin els seus subalterns sense autorització prèvia de les autoritats colonials (RUTEMBESA, 2003: 90). Les mesures tenen com objectiu reduir