FIGURA 8 CATEGORÍAS Y SUBCATEGORÍAS SOBRE AFECTOS, SENTIMIENTOS Y RELACIONES

De forma general, casi la totalidad del alumnado se ha relacionado tanto con la gente del país como con los profesionales de las instituciones.

Así, se destaca que se generaron sentimientos de vínculo familiar con las personas con las que convivieron y con otras personas que desempeñaron un rol cuidador durante su estancia. Además de ello, han sabido crear lazos de amistad, que en bastantes casos, aún, siguen manteniendo, comunicándose con ellos. De forma general, se han comunicado con facilidad con la gente del país y han establecido buenas relaciones con las personas de las institucio- nes en las que realizaron sus actividades prácticas:

“(…) Em vaig fer molt amiga…, i mos duien beníssim. I sa mare amb trac- tava com si fossis una filla més, és molt... Però sí, sí, les enyor. Encara li demano: - ¿I tu mama que tal, cómo está?... Mi mamá postiza…Sí, allà vaig tenir una família(…) Encara mantinc correu, és difícil però afortunadament hi ha noves tecnologies, internet, es facebook, es no sé què... de tant en quant mos escrivim un e-mail… i un dia encens l’ordinador i dius: -Oh, que bé...! li vaig escriure fa dos mesos, però bueno, quan ho ha vist i ha tingut temps m’ha contestat- i t’escriuen i …” (E: 14/ 2013).

“Jo ara tinc un sentiment d’apropament en aquesta família i d’això, de que he conegut com funcionen, que mengen, com xerren, de que xerren, que veuen a la tele, tot…” E: 6/ 2012).

“(…) Sí, tinc, tinc, tinc molt de contacte. Sobre tot amb una, una nina de, bé una nina, tenia la meva edat i estava fent d’auxiliar. Ella me té com a la seva germana. I inclús me sent molt responsable d’ella. (…) Sí, sí. Mos vàrem fer molt” E: 15/ 2013).

“I tu arribaves allà i no te quedaries tirat en es carrer. Jo a se setmana de ser allà tenia un munter d’amics, de gent coneguda -Vina a ca meva, vine… que aquest cap de setmana tens lliure, vine que te duré a veure Cuenca i un company me va dir:- no, no, aquest cap de setmana que tens lliure, vens amb jo que he d’anar a veure a sa meva família i així ho coneixes- (…) Molt oberts, molts sociables” (E: 14/ 2013).

“Sí molts. Molts, molts. A més sempre m’agradava... Bé, de tots, n’hi havia d’àrabs, n’hi havia...marroquins. Sa sort que vàrem tenir és que mos varen presentar un grup d’estudiants marroquins, de tot es país, marroquins que estudiaven per ser mestres d’espanyol en es mateix Marroc. He fet moltes amistats” (E: 4/ 2012).

Sin embargo, a pesar de las buenas relaciones, se identifica un solo caso, que no ha establecido relaciones de amistad y vínculo con la gente del país. Difi- cultades que se relacionan, tanto, por el desconocimiento de la lengua, como por el hecho de haber ido con un grupo de compañeros de la UIB, como por las dificultades surgidas a la llegada al país. Diferentes factores que conlleva- ron a no tener la necesidad de establecer ningún tipo de relación de amistad ni con las personas del país ni con los profesionales de la institución:

“No, amics no. De gent des carrer… gent que la coneixes que sí, que la saludes, que te coneixes, però amics no. (…) Però també perquè naltros no xerràvem francès i..., no sé, tampoc no teníem sa necessitat... I com que de part del professorat…varen passar de naltros… (…) Normalment sortíem naltros totes soles, perquè no teníem por d’anar a cap banda, sa ciutat era molt petiteta...(…) Sí que és vera que no vàrem conèixer gent, no vàrem conèixer gent però no perquè no volguéssim, perquè sí que xerràvem amb sa gent..., amb un cambrer, amb un no sé què.., amb so de l’autobús. Però no hi havia ningú que entrés en es nostre dia a dia” (E: 2/2012).

Por otro lado, se identifica que, el alumnado que ha convivido en residencias con otros voluntarios/as y que ha realizado su actividad práctica en institu- ciones con más voluntarios, han establecido más relación con los otros volun- tarios/as, que, con la gente del país. Así, las relaciones con la gente del país se desarrollaron en un marco de relaciones laborales, sin que, ello, conllevara a establecer lazos de amistad:

“Conocimos mucha gente. Sí que estábamos más o menos siempre los tres, pero claro, entre los tres hicimos grupos de amigos. Yo conocí a más chicas, o ellos hicieron más amistad con algún grupo de chicos, pero normalmente comíamos los tres juntos y comíamos con más gente de la clínica, incluso con profesores” (E: 7/ 2012).

“Con gente de la India… amigos… realmente no. (…) El día a día me rela- cionaba con ellos, y luego en momentos libres sí que, este mismo chico compañero mío, me invitó a la boda, bueno nos invitaron a la boda de otro compañero de la Fundación, entonces fuimos todos a esa boda ¿no? Una experiencia fantástica, totalmente distinta…” (E: 11/ 2013).

“Sí, Sí. Eh…, bueno todavía estoy…tienes muy presente la gente que dejas allí. Sí porque tanto con los compañeros de la oficina directos…compañe- ros indios del proyecto…ha habido compañerismo siempre, como compa- ñeros voluntarios españoles allí también, que claro… pues también, comes,

cenas, desayunas con ellos ¿no?, y hasta los domingos los pasas con ellos. Y bueno, sí que tengo contacto con ellos, con los compañeros de este tra- bajo. Las chicas de los talleres, obviamente no, no son chicas que estén conectadas a Internet ni nada, pero bueno, sí que pregunto como están y tal, a los demás compañeros pregunto por ellas…” (E: 3/ 2012).

“Vaig fer molta pinya amb els voluntaris, acabàvem i sempre anàvem a sopar junts, o fèiem sopars a casa de na Gabriela” (E: 13/ 2013).

Sin embargo, merece la pena destacar también que, uno de los casos, tuvo que tomar, deliberadamente, la decisión de no relacionarse tanto con los otros voluntarios para poder mantener relaciones con la gente del país. Ya que, a pesar de no conocerse previamente, el hecho de compartir el día a día propiciaba la cercanía y la facilidad de relacionarse entre ellos:

”Jo crec que si, … el pensament meu va dir: - és que això és una oportunitat, que a elles només els pots conèixer ara. He conegut moltes coses d’ells, que gent que ha estat allà molt més temps ni ho sap, i això és algo que… puff. (…) Separar-se una mica dels voluntaris i de tot. Està clar, que me sentiria més cò- moda dient..., dos noies catalanes i jo sóc catalana també i fèiem pinya...Però vaig decidir... anar a menjar amb la gent del Perú, i no anar sempre amb els vo- luntaris (…) I m’han reconegut allà que jo m’he obert molt a ells. Perquè l’altra dia, bé l’altra dia... em va dir: -És que aquí la gent, normalment els voluntaris, son gent que venen i van- En canvi, em va dir: - Tu nunca te has ido- Perquè jo encara segueixo parlant amb ells” (E: 5/ 2012).

Se destaca, que, en la mayoría del alumnado, emergen sentimientos de nos- talgia y de vínculo, tanto hacia las personas como hacia el país. Sentimientos que les ha generado el deseo de volver al país. En este sentido, refieren tener la necesidad de explicar y compartir la experiencia vivida, ya sea con su pa- reja y demás familiares, como con sus amistades, ya que, ello, les permite revivirla y les ayuda a sentirse mejor:

“(…) Es un desig, és una necessitat, jo hi ha dies que sent la necessitat d’anar allà, és increïble Tengo que volver y tengo que ir..., i tinc pena per que sé que serà d’aquí a molts d’anys quan torni, i veig a les fotos i me pega una nostàlgia brutal!... no entenc perquè?, Per que són tres mesos, sí que és temps però tampoc no és tant, i tampoc no és que digui “tengo el amor de mi vida...” o la meva millor amiga...” (E: 6/ 2012).

“El meu cap i el meu cor, com diuen se me va quedar allà…, però no estava allà, estava aquí” (E: 16/ 2013).

“Moltes vegades quedo amb en Tomeu, fem un cafè i mos recordem perquè a demés ho fem aposta. Anem a fer... A més, nosaltres teníem el bar, un bar que teníem allà, sempre hi anàvem i ho contàvem...(...) I aquí a Mallorca, bé jo ara no estic, però cada vegada que venc queda’m, fem un cafè i, i ho recorda’m i m’ajuda en el meu dia a dia, a prendre’m les coses diferents...” (E: 15/2013).

“Hi vull tornar, sí. Tinc..., sa cultura àrab enganxa molt. Aprecio molt aquest país ara mateix. No sé si..., bé jo suposo que és perquè he estat allà i he conegut. Com que ho he palpat, i he viscut molt bones experiències allà, penso que això m’ha fet estimar i moltes vegades, fins i tot, defensar ses teories que tenen d’allà” (E: 4/ 2012).

“Sí, de hecho llevo en parte de mi corazón una experiencia que va a for- mar parte de mí.... Cuando cuente la trayectoria de mi vida creo que es- tará. (…) Hoy gracias a las tecnologías puedo seguir teniendo bastante contacto…” (E: 9/ 2012).

En relación a la nostalgia, expresan un profundo sentimiento de tristeza al pensar en sus vivencias y al recordar a las personas del país. Además de ello, se evidencia que dicho sentimiento emerge con más fuerza en el alumnado que ha convivido con familias del país en zonas rurales y que, hace ya, uno y dos años, que vivió la experiencia, que, en el alumnado que acababa de re- gresar. En este sentido, se destaca, también, la emoción surgida, en algunas entrevistas, al recordar y expresar la vivencia de esta experiencia:

“I me’n he adonat compte que és un poc... la nostàlgia que tinc jo cap allà, és com... que me fa mal xerrar amb ells, no? Perquè me sent tan unida? Tinc aquesta sensació de “Ahhh! és com a que me sent... sí, acabo trista. Quan obri el Facebook i el miro, he de tenir un dia positiu, he d’estar bé perquè sinó me pega un bajón brutal. (...) La família, la gent que simplement vaig trobar pel bus i no me la tornaré a trobar, però és que te donen algo, real- ment ja te dic... no sé que dir-te que és, però me va marcar molt, sobretot jo crec, l’experiència que vaig viure... Són vincles amb persones, bàsicament, també amb el país i mantinc el contacte amb la gent. És vera però, és estra- nyíssim perquè mai ho penses que te pugui passar” (E: 6/2012).

“Sí, bueno eh…, la verdad es que no me he parado a pensarlo. Eh… yo… Claro, es que acabas de llegar… Sí, hace un mes. Es curioso porque hay muchas cosas que te van viniendo a la cabeza después de varias semanas ¿no?” (E: 3/2012).

En este sentido, merece la pena exponer algunas estrategias seguidas, por al- gunos alumnos que realizaron la experiencia hace ya dos años, para afrontar y superar dichos sentimientos. Una alumna, expresa haber tenido que poner distancia, y cortar la comunicación, debido al sentimiento de pérdida que sentía, comparándolo a un sentimiento similar al que se produce al terminar una relación:

“Es xoc gran que vaig tenir en arribar aquí va fer que volgués... no sé, li vaig voler deixar massa distància, deixar de banda Cuba i... com quan deixes una persona, que deixes na relació i que vols deixar-ho de banda. I després vaig voler recuperar aquest contacte... sa veritat es que vaig fer bones amistats, però no les he sabut mantenir” (E: 17/ 2013).

En otro caso, se explica el hecho de haber tenido que elaborar un segundo álbum de fotos, completamente diferente al primero que elaboró recién lle- gada del país, para poder paliar el sentimiento de añoranza y melancolía que sentía. Un nuevo álbum que le genera una sensación de felicidad y que le permite explicar sus sentimientos y vivencias a familiares y amistades:

“Quan vaig arribar vaig fer un àlbum de fotos i a l’any em vaig trobar súper melancòlica i me’n volia anar. M’enyorava, enyorava lo que vaig viure, enyo- rava la gent, enyorava tornar a ser allà. (...) i vaig tornar a fer un segon l’àlbum… I en el segon àlbum jo surt a dues fotos. Era la gent d’allà, els pai- satges i eren moments. Aquell àlbum, el segon àlbum significa molt més per això, perquè realment són els records de lo que jo vaig viure allà, de lo que jo vaig veure. (...) I quan vaig tornar...vaig començar una relació amb una pa- rella i, i li vaig dir és que t’hi vull dur, vull que coneguis aquella gent que, que va estar amb jo. (...)Tenia unes ganes impressionants, i encara els he tinc, de mostrar-li lo que jo vaig viure perquè vaig estar molt bé. (…) Soc súper feliç amb aquest, el miro més que el primer que vaig fer” (E: 10/ 2013).

De forma general, la mayoría, manifiestan el deseo de volver al país, y, aunque nadie ha podido hacerlo, ya sea por dificultades económicas, por trabajo o por el hecho de tener que terminar sus estudios, afirman, mantener la comu- nicación con la gente del país. Para algunos entrevistados la vivencia y las relaciones establecidas les generó el deseo de irse a vivir y trabajar en el país en el que estuvieron:

“Hagués tornat allà a fer feina.... en aquell moment enyorava la gent, volia tor- nar a les quatre comunitats a estar amb les quatre famílies que vaig viure més i veure també la gent de la ONG que era una ONG molt petiteta amb molt bons professionals que també mos varen ajudar molt, moltíssim” (E: 10/2012).

FIGURA 9. TRAYECTORIA ENTRE EL PROCESO DE ADAPTACIÓN CULTURAL