LES TEMPLIERS
2.3 Funcions del títol
2.3.2 Funció designativa
Com diria Maragall (cf. el §2.1.3), posar títol al text és batejar-lo. El títol és el nom de l'obra, i, de la mateixa manera que els antropònims i els topònims respecte de les persones i els llocs que denominen, serveix per referir-s'hi tan precisament com sigui possible i sense massa risc de confusió. La funció primera del títol és doncs designativa, en termes, com hem vist al §2.3.1, de Genette (1987). Altres autors han fet servir denominacions diferents, per referir-se a aquesta funció, com ara (segueixo un ordre cronològic)
apel.lativa (Grivel 1973), denominativa (Mitterand 1979), distintiva
(Goldenstein 1990, Beaumarchais et al. 1987), díctica (Bokobza 1984, Dardel 1988) i referencial (Kantorowicz 1986). L'elecció de Genette, que ell no justifica, és sens dubte motivada per la caracterització del nom propi, per part de Kripke (1972), com a designador rígid.61 En la lògica de Kripke,
un designador designa un objecte rígidament si el designa arreu on aquest objecte existeixi, i aquesta és la condició que el nom propi satisfà. Això vol dir que, a diferència del nom comú, el qual té un significat lèxic, sentit o intensió a través del qual podem identificar nous exemplars no coneguts prèviament (els quals constitueixen l'extensió del nom), el nom propi, pel fet que no posseeix intensió, no pot estendre la seva extensió més enllà de l'individu que etiqueta i identifica. Tant "Stendhal" (nom propi) com El roig i
el negre (títol) designen un objecte determinat, i només aquest objecte, per
61 Genette (1987: 77) no esmenta Kripke, però sembla al.ludir-hi en la seva explicació de la funció designativa del títol quan afirma que, en una proposició com ara "¿Has llegit El
roig i el negre?", la relació del títol amb l'obra de Stendhal és purament convencional, de
a tots els membres d'una comunitat als quals "Stendhal" i El roig i el negre hagin estat transmesos per la història.
En l'aproximació de Vouilloux (1985), el nom propi i el títol són els constituents formals (o els trets distintius) de la referència pròpiament dita (o referència nominal). Perquè hi hagi referència en aquest sentit restringit (que l'oposa, com veurem després, a l'al.lusió), han de ser usats necessàriament o l'un o l'altre, o tots dos conjuntament, en un enunciat particular:
(1) [REFERÈNCIA]
NOMS
nom propi títol
+ +
— +
+ —
Així, un enunciat és estrictament referencial quan denomina, és a dir, quan hi són presents (+) els noms (el nom propi i el títol, com representa la primera fila) o el nom (el nom propi o el títol, com representen les altres dues files). La referència nominal opera sempre segons un esquema únic, que és el de la donació inaugural del nom, i que la ficció (una novel.la, per exemple) també segueix: perquè l'enunciat "le port de Carquethuit" (títol d'un quadre d'Elstir a la Recherche de Proust) designi contractualment, en el si d'una comunitat determinada (els lectors de la Recherche), tal obra concreta, cal que hagi estat explícitament fundat i inaugurat a fer-ho, cal que el text imiti l'acte de naixement i de bateig que, dins l'esfera d'intercanvis que tenen lloc a la
realitat, ha consagrat, posem per cas, La lliçó d'anatomia de Rembrandt.
designador d'un quadre abans que hagi estat satisfeta una formalitat preliminar.62
L'especificitat de la referència nominal ajuda a copsar-la un acte, amb relació a ella, absolutament denegatori: l'al.lusió. En efecte, l'al.lusió pot ser definida per l'absència dels constituents formals de la referència. L'al.lusió és, doncs, una referència no nominal:
(2) [AL.LUSIÓ]
NOMS
nom propi títol
— —
És al.lusiu un enunciat que refereix sense denominar, és a dir, del qual són absents (—) els noms (el nom propi i el títol). Un mateix enunciat pot ser alhora referencial i al.lusiu, sempre que l'objecte referit i l'objecte al.ludit no siguin el mateix: així, el títol The Sound and the Fury refereix a l'obra de Faulkner així titulada, però també al.ludeix, al mateix temps, a Macbeth (obra a la qual la novel.la de Faulkner manlleva el títol).63 La referència és de tipus digital, perquè realitza idealment la finalitat del codi simbòlic (en el sentit
que tendeix a assignar un mot per a cada cosa: un nom per a l'escriptor, un
62El text de Proust és en aquest sentit absolutament rigorós: la primera menció del quadre és feta per mitjà del mot "tableau" i d'algunes indicacions descriptives (el motiu temàtic que dóna títol al quadre i les circumstàncies de la seva composició i la seva contemplació): "dans un tableau représentant le port de Carquethuit, tableau qu'il avait terminé depuis peu de jours et que je regardai longuement" (p. 836 del tom I de la Recherche editat per Gallimard). És gracies a aquesta menció inaugural que, pàgines després (842), el quadre podrà ser designat únicament pel seu títol, sense el concurs de cap altre recurs lingüístic (com qualsevol quadre real), i podrà entrar en el codi de les obres citades en l'univers de representació de la Recherche.
títol per a l'obra), mentre que l'al.lusió és de tipus analògic (el seu element no és el símbol, sinó la imatge):
Avec l'allusion, la lecture ne consiste plus à reconnaître et à entériner une relation bi-univoque, mais à réactiver un sens pratiquement infini que la série des interprétants, série ouverte, ne parvient jamais à épuiser totalement. Tandis que la référence fige le texte référentiel dans le recours sans réplique à un codex (noms et titres), l'allusion le fluidifie au gré d'une démarche par associations plus ou moins libres, de connexions intra et intertextuelles, de rapprochements analogiques ... Elle [l'allusion] fait filer (s'échapper et se dévider) l'écheveau symbolique de la langue dans un usage analogique (échelé) du code // La référence est du côté du monument (de la mémoire), l'allusion du côté du mouvement (de la perte): l'une fixe, fige et inscrit ses comptes, l'autre flue, fuit et décrit des trajectoires. (Vouilloux 1985: 201)
La primera fila de la taula (1) dóna compte de la possibilitat que un títol sol, sense el concurs d'un nom propi, no satisfaci la funció designativa que té encomanada, i, per tant, la "fixació" i la biunivocitat que persegueix la referència (i que Vouilloux descriu tan bé en la citació que n'acabem de fer): demaneu les Sàtires a un llibreter, i no en rebreu sinó una altra pregunta: ¿les Sàtires de qui? (Genette 1987: 74). A més de l'existència de títols homònims (un mateix títol per a més d'una obra), a la biunivocitat referencial hi fa obstacle també l'existència de títols sinònims (més d'un títol per a una mateixa obra): Spleen de Paris / Petits Poèmes en prose,
Albertine disparue / La Fugitive, La Celestina / Calixto y Melibea.
La proximitat entre el títol i el nom propi no ens ha de fer caure en la temptació de considerar que l'única diferència que hi ha entre ells és el tipus de designat o de referent —una obra (artística o no) en el primer cas, un objecte del món natural (persona o lloc) en el segon—. La relació del nom propi i del títol amb el seu referent respectiu no és ben bé la mateixa, pel fet que el primer no en forma part, mentre que el segon sí. El nom propi no és essencial a la persona o al lloc que designa, perquè aquesta persona i aquest lloc no l'inclouen: com a molt, el tenen o el posseeixen. En aquest sentit, els noms propis són propietats, no pas parts. Que això és així ho demostra el fet que el canvi de nom propi no implica cap canvi substancial en la persona o el lloc (aquests continuen essent, en essència, els mateixos). Si indiquem
amb una fletxa la relació del designador cap al designat, en el cas d'un antropònim com ara "Remei Godoi" tindrem la representació següent:
REMEI GODOI
Per contra, el títol no és propietat sinó part de l'obra. Per això, en la seva funció designativa, actua com una sinècdoque (Adams 1987), i, més concretament, com una sinècdoque particularitzadora: quan diem, posem per cas, "¿Coneixes el poema 'DIÀLEG' de Brossa?", amb el títol del poema designem no pas, únicament, el text ("Monòleg // Monòleg"), sinó, a més d'aquest, el títol (de la mateixa manera que, quan diem "vela" per "vaixell", incloem "vela"):
DIÀLEG DIÀLEG
Monòleg Monòleg
Per això un canvi de títol implica un canvi en l'obra, i invalida la relació de designació establerta pel títol original (això és el que indica l'asterisc en la representació de sota, on el títol del poema de Brossa ha passat de ser "DIÀLEG" a ser "COMUNICACIÓ"):
* DIÀLEG COMUNICACIÓ
Monòleg Monòleg