Els immigrants tenen problemes laborals diferents que han generat noves demandes?

Una trajectòria possible és la que ens explica E8: ‘Aunque son diversas las experiencias

laborales de los trabajadores inmigrantes, comercio y hostelería suelen ser sectores de paso; cuando trabajan de camarera de piso o de reponedor en un comercio, de lavaplatos en un restaurante, no es la actividad de su vida pero lo aceptan... El contacto para el empleo suele ser a través de ETT o de las empresas de servicios, pocas veces es directamente con las empresas en las que van a trabajar. Es, por lo general, un trabajo muy precario que nadie quiere, poco profesionalizado, poco reconocido socialmente. Y cuando es aportado por una ETT o empresa de servicios aún lo precarizan más..., por ello sus jornadas serán más raras, totalmente a disposición de la empresa. Poco a poco todos intentan buscar una salida, buscar trabajo fijo en un hotel, restaurante, comercio. Si tienen preparación suficiente, intentan el salto hacia sectores mejor pagados, como construcción en su momento, en el sector de oficinas Y si no pueden se quedan en hostelería, que es un sector con mucha demanda, especialmente de camareras de piso. En este caso, es una inmigración muy feminizada y de baja formación para la que la limpieza ya les va bien; mientras que las que tienen más formación se dedican a cuidar enfermos o abuelos.’

Satisfacció en el treball i relacions amb els companys. Enquesta d’afiliació 2008 Insatisfacció i molta Satisfacció i molta Espanyols Estrangers Espanyols Estrangers

Retribució i salari 33,6% 57,1% 42,7% 25,7%

Preparació i formació rebuda de l'empresa 28,5% 54,0% 47,1% 22,2%

Ritmes de treball 24,5% 48,5% 53,1% 44,1%

Distància domicili 17,3% 47,1% 64,5% 47,1%

Autonomia tasques 8,6% 46,3% 71,7% 52,2%

Responsabilitat sobre la feina 7,2% 43,5% 71,1% 55,0%

Estabilitat del contracte 8,1% 38,7% 80,5% 54,9%

Contingut del treball 7,7% 38,6% 71,9% 61,4%

Horari i jornada 15,1% 35,8% 69,3% 54,3%

Satisfacció treball 18,5% 33,3% 60,1% 32,0%

(N espanyols 970; N estrangers 89) Font: Enquesta CERES 2008.

• El nivell de satisfacció amb el treball entre els estrangers és menor que entre els nacionals. Aquesta insatisfacció s’expressa molt netament en la retribució i el salari, la preparació i formació rebuda des de l’empresa, també en els ritmes de treball, la distància al domicili, l’autonomia de les tasques i la responsabilitat sobre la feina. En general, els estrangers afiliats estan bastant més insatisfets amb la feina i els seus components que no pas els treballadors autòctons; és a dir, que són conscients de la seva situació desigual. I això es pot observar també en que l’ordre d’insatisfacció coincideix bastant amb independència de l’origen, tot i que els espanyols comparativament expressen major insatisfacció amb l’horari i la jornada. Els estrangers estan més satisfets amb el contingut del treball, mentre els afiliats espanyols ho estan amb l’estabilitat del contracte. La responsabilitat sobre la feina, l’estabilitat del contracte i l’horari i la jornada o l’autonomia recullen les millors notes de satisfacció per part dels estrangers. La menor satisfacció és amb la preparació i formació rebuda de l’empresa, que està fins i tot pel darrera del salari.

• Entre els estrangers hi ha més opinions que afirmen majors possibilitats de deixar la feina; també un terç està buscant una altra feina -13% entre els autòctons- i més de dues terceres parts si poguessin s’establirien pel seu compte (enfront del 31% dels autòctons).

• Les relacions entre directius i treballadors són qualificades de bones o bastant bones, per al 48% dels afiliats espanyols (45% dels estrangers); el 16% dels espanyols les qualifica de dolentes i el 29% dels estrangers.

• Pel que fa a les relacions fora de la feina amb els companys, els estrangers se situen en els extrems del si molt o del no, mentre els espanyols abracen més el si però poc.

• Més del 31% dels estrangers no està orgullós de treballar en l’empresa actual, la meitat dels afiliats espanyols es pronuncia en el mateix sentit. L’orgull és proclamat, en canvi pel 57,6% dels espanyols i només el 41,4% dels estrangers. Pel que fa a l’orgull sobre la professió ens movem en tendències similars.

Una reflexió que abraça també el treball immigrant qualificat ens l’aporta E13: ‘A partir del

año 2000, la migración tipo modelo mejicano, trabajo intensivo, ahorro y me voy, ya pasó. En el momento en que la ley 4/2000 hace fuerte el mecanismo de la reagrupación familiar, y que con ello se le está diciendo: nosotros queremos que usted se quede, las personas empiezan a racionalizar donde quieren trabajar, que es lo que quiero hacer y ya no me vale todo. Ya no soy el científico ruso que trabaja en la limpieza. Los médicos vienen a hacer de médicos y no de cuidadores de gente mayor. Incluso la misma necesidad de profesionales ha hecho que se contrate a extranjeros aunque no tengan homologado el título… Ya no hay nadie que venga a hacer lo que sea La época de las famosas empleadas de servicio búlgaras que hablaban ocho idiomas esa época yo creo que la hemos superado. Ahora lo que no hay es trabajo…’

També varem preguntar si la crisi ha generat noves demandes o problemes. E5 diu: ‘En general,

los trabajadores españoles están mejor informados que los extranjeros; o estos últimos tienen más dificultades de integración o, también, laborales. El sindicato debe apoyar más a los extranjeros, no sólo en el terreno social —que hace muchas cosas- sino también mediante una atención, bueno no necesariamente individual pero quizás sí para una comunidad, o un grupo étnico, en una localidad y, en eso, las asociaciones de inmigrantes son un buen instrumento para aproximarse.’

Com hem vist en els diferents apartats i a través de les distintes opinions, en principi els entrevistats no observen problemes greus en las empreses, però també es cert que alguns adverteixen que la prolongació del període de crisis pot fer trontollar molts esquemes; el plantejament que preval, és que el sindicat està destinat a exercir un paper mediador, tot i que també algun entrevistat mostra la seva preocupació sobre com es viuran dins d’un temps aquestes contradiccions, en cas de persistir, entre afiliats d’aquí i d’allà. De tota manera, els entrevistats són conscients de que la situació de crisi polaritza; per exemple E10 comenta: ‘Si en una empresa hay inmigrantes y autóctonos, de entrada saltan los inmigrantes. Si esta

situación de crisis económica y ocupacional se acompaña con problemas en la escalera, en el barrio, en las diferencias culturales: fiestas, gritos, ruidos, puertas abiertas, veinte en un piso , al tiempo que el autóctono tiene dos personas en el paro o el marido en el paro y ve que el de al lado tiene trabajo y está de farra En los momentos de incremento fuerte de la inmigración, no se mejoraron y ampliaron los servicios y ahora se quedan los pobres peleándose entre ellos: en el CAP, en la plaza por la escuela, en la escalera...’ Segons E13

‘La crisis ha vuelto a poner en cuestión muchos de los avances, incluso dentro del sindicato,

sobre la situación de los derechos de los trabajadores inmigrantes.’

Discriminació en les ocupacions i dificultat de resposta

Altre aspecte tractat de diverses maneres, en el transcurs de las entrevistes, és la discriminació en les ocupacions i els greuges que s’expressen enfront a determinades condicions d’ocupació i les respostes més habituals dels treballadors immigrants.

El conjunt d’entrevistats ressalta que normalment els immigrants no plantegen conflictes, donat que llur resposta immediata davant problemes laborals importants és la sortida, i no la veu mitjançant mecanismes de representació i l’exercici dels seus drets. Alguns dels entrevistats subratllen les condicions que els duen vers una actitud més conformista (de la qual tampoc no estaria lluny l’enfocament utilitari de subsistència). Així segons E1 la reacció és de: ‘Miedo a perder el trabajo y a perder los permisos. Renovar el permiso de residencia o

de trabajo condiciona las actitudes laborales. También se desconocen los derechos. A veces, en economía sumergida, la conciencia es que el empresario está haciendo un favor26_{...’ Per} una altra banda i com ja s’ha dit, ‘no es sólo el idioma, sino que también la percepción

sobre el riesgo y la salud laboral es diferente.’ I l’antiguitat del col·lectiu immigrant també

condiciona, ‘la gente conoce más y hace valer mas sus derechos, a la que lleva un tiempo

aquí’.‘ Així com també els limita les persones dependents al seu càrrec, com recorda E3: ‘La situació dels immigrants és molt fràgil si perden la feina, perden els ingressos ell i tota la seva família. Si la dona ha vingut reagrupada no pot treballar i tot aquest conjunt de qüestions fa que acceptin pitjors condicions de treball o fer més hores extres.’

En canvi, segons E5: ‘hay gente que denuncia; por ejemplo, uno acudió al sindicato diciendo

que tenía unos días de asuntos personales todavía por utilizar y el empresario se lo negaba, intervino el sindicato y consiguió los días que faltaban. También hay gente que va al médico porque se encuentra fatal, el médico extiende la baja y luego al presentarla a la empresa, el jefe le dice que se deje de bajas y se ponga a trabajar que está perfectamente o lo despide; si no conoce sus derechos acepta sin más lo que le dicen. Claro que hay empresarios que al ver que los emigrantes conocen sus derechos aprovechan la más mínima para despedirlos. Ahora el temor a perder el empleo hace que muchos extranjeros aguanten todo tipo de vejaciones. Segons E2: ‘La rebelión se produce cuando el empresario exagera demasiado y ya no se puede más. Pero de ahí a ir al sindicato…’. Alguns entrevistats insisteixen en que la

visió utilitarista fa que acceptin qualsevol condició de treball.

Diversos entrevistats incideixen en que el problema està en el mercat de treball i en els llocs de treball que ocupen però que, en general, en el lloc de treball els immigrants no es queixen de la discriminació produïda per altres treballadors.

26 Aquesta experiència d’identificació amb l’empresari submergit també s’havia remarcat fa un temps entre els treballadors autòctons relacionats amb la precarietat i l’economia submergida (Sanz, 1990).

Conflictes entre treballadors autòctons i immigrants?

Les contradiccions entre uns assalariats autòctons més centrals o primaris i uns assalariats estrangers fràgils i perifèrics, o uns ocupats nadius conscients de l’existència d’uns llindars mínims de drets i uns ocupats estrangers disposats (o necessitats) a saltar-se’ls, poden provocar conflictes sobre les condicions de treball i per tant continuem insistint en la qüestió. I, així, en la línia de les opinions anteriorment reflectides E4 argumenta: ‘No se detectan conflictos

de demandas entre inmigrantes y autóctonos. Aunque su situación más precaria o inestable les dificulta la acción. Ahora bien, en la medida en que consiguen estabilidad quieren mejorar. Pero el bajo salario hace que sea prioritaria la acción de mejora, mientras que para un trabajador autóctono es más fácil aceptar la moderación salarial a cambio de otras cuestiones. Por eso es necesaria la presencia del CITE dado que les ayuda a conseguir mejor calidad de vida.’

Per la seva banda, E8 considera que, ‘no se dan conflictos entre inmigrantes y autóctonos en

los centros de trabajo; en los barrios se ha dado, pero no en empresas.... La cosa es que una parte importante del sector [hostaleria] no cumple el convenio, sobre todo aquellas empresas pequeñas, de hasta 10 trabajadores, y donde no hay representación sindical, y alguna grande que lo tiene todo muy precarizado. Así, pues, con la inmigración puede ser que más empresas incumplan el convenio; el exceso de mano de obra, la inmigración, puede haber perjudicado en este aspecto, pero no ha perjudicado a la negociación colectiva.’

E15 remarca diferències en el cas de les dones: ‘Una dona de la neteja d’aquí ens deia, bé,

s’ha d’advertir que aquí hi ha també un punt de xenofòbia, que està latent, però que està, “es que las de fuera nos están quitando hasta los trabajos peor pagados”, “tú no aceptas esas condiciones o te quejas; en cambio, viene una de fuera, lo acepta y a ti te echan”; tot queixant-se de la competència que els hi fan les dones immigrades... No obstant, que els hi paguin menys, que els hi demanin més feina o més hores ho accepten, però venen al sindicat quan ja no poden més degut a l’assetjament [laboral o sexual]; i això és independent de si l’empresa és gran o petita, és la desesperació allò que les fa venir al sindicat... Conforme van aconseguint feines més regulars, es van plantejant consolidar els seus drets i tenir un suport que els permeti superar el menyspreu en el què han viscut i treballat; per això s’afilien. Una afiliació que, previsiblement, tindria que anar augmentant; encara que amb la situació de crisi...’

A la pregunta, sobre si hi ha contradicció entre la defensa dels treballadors autòctons i la dels immigrants, en el sentit que aquests darrers accepten un tipus de treball més dur, menys segur, etc., E12 respon: ‘Yo creo que es así, porque los inmigrantes han hecho un paso

vital muy importante, que es dejar la familia y llegar a buscar trabajo con una actitud muy luchadora, de hacer lo que sea para ganar algún dinero. Yo creo que sí que es cierto porque cuando he ido entrevistando a empresarios y sindicalistas siempre han coincidido en que la disposición de los inmigrantes a trabajos más duros, más horas, etc., es evidente.’