Internet i societat: geografia i usos de la xarxa

En aquest punt, analitzarem algunes de les implicacions que Internet ha tingut a la societat. En primer lloc, ens disposarem a veure com la xarxa s’ha anat estenent arreu del món i quins són els seus usuaris (geografia); en segon lloc, analitzarem quins són els principals usos d’Internet a la societat.

“Geografia” de la xarxa

Tal com apunta Castells (2003e: 266), la geografia bàsica d’Internet es pot analitzar des de tres punts de vista: la geografia tècnica, la distribució espacial dels seus usuaris i la geografia de la producció d’Internet.

“El concepte de ‘geografia tècnica’ fa referència a la infraestructura de telecomunicacions d’Internet, les connexions entre ordinadors que organitzen el tràfic de la xarxa (enrutadors) i la distribució del seu ample de banda, o sigui, de les línies de telecomunicacions dedicades al tràfic de paquets de dades” (Castells, 2003e: 266).

L’autor apunta, usant l’exemple de diversos estudis realitzats, que l’any 1999 l’estructura tècnica d’Internet semblava una estrella amb els Estats Units al centre. En aquest sentit, es posa de manifest que, fins ben acabat el segle XX, els nord-americans van gaudir d’una hegemonia tècnica en tot allò que envoltava l’accés a Internet. De totes maneres, el mateix autor apunta que la situació està canviant en el tombant de segle, “ja que l’ample de banda està augmentant en altres zones del món, especialment a Europa” (Castells, 2003e: 267). En general, però, la columna vertebral de la xarxa s’estructura entorn a una sèrie de connexions entre uns pocs nodes principals distribuïts per tot el món.

Avui en dia, tal com explica l’estudi de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT),

“la banda ampla representa el futur d’Internet i els seus serveis ja estan disponibles a més de 170 economies mundials” (ITU, 2007: 110). Tot i aquesta dada, el mateix informe també esmenta que “la banda ampla és el servei TIC més mal redistribuït mundialment”

60PÉREZ, S. “Del I+D al I+P”. Conferència a la Facultat de Ciències de la Comunicació. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 16 de desembre de 2008.

(ITU, 2007: 23). No obstant, la UIT, des de 2003 ha posat especial èmfasi a un accés universal a les TIC, basant-se en els beneficis econòmics, socials i culturals que comporta el desenvolupament d’aquestes tecnologies (ITU, 2005: 3). Els Compromisos de Tunis de l’any 2005, sorgits de la segona fase de la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (Ginebra, 2003-Tunis, 2005), demanen el compromís de les 175 delegacions governamentals participants de la cimera a aconseguir l’accés de tothom a les TIC i “recorden que els governs, el sector privat, la societat civil, les Nacions Unides i altres organitzacions internacionals han de col·laborar per augmentar l’accés de tots a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació” (ITU, 2005: 3).

La Comissió Europea també atorga una importància cabdal en el desenvolupament de la banda ampla. En una comunicació al Parlament, al Consell, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions de març de 2006, aquesta afirmava. “L’accés a l’alta velocitat a Internet a través de les connexions de banda ampla ofereix enormes possibilitats i constitueix una prova tangible de les promeses de la Societat de la Informació. Els beneficis de la banda ampla són tals que la impossibilitat d’accedir a ella constitueix un problema que ha d’abordar-se amb urgència. La falta d’accés a les connexions de banda ampla constitueix un aspecte del problema més general que es denomina fractura digital, a saber, la distància que separa persones, empreses i territoris quant a oportunitats d’accedir a les TIC i usar-les” (CE, 2006: 3).

El concepte de “geografia dels usuaris” fa referència a la penetració (percentatge de llars subscrites respecte al total de llars que tenen accés al servei⁶¹) i al nombre d’usuaris d’Internet a un determinat espai geogràfic. Les primeres enquestes globals sobre Internet, fetes el 1996 i exposades a l’obra de Castells (2003e: 268), establien que a mitjans dels noranta, la xarxa tenia 45 milions d’usuaris, 30 milions dels quals corresponien a Nord-amèrica i 9 a Europa, mentre que la resta del món compartia els 6 milions restants (la major part situats a Austràlia, Japó i l’est d’Àsia). Al cap de deu anys, amb dades del gener de 2009, segons l’Internet World Stats (integra dades de Nielsen NetRatings i la Unió Internacional de Telecomunicacions, entre altres fonts), hi ha 1.463 milions d’usuaris d’Internet al món amb una penetració mitjana del 21,9% en l’àmbit mundial i un

61En parlar de penetració cal fer una diferenciació clara entre els conceptes de penetració i densitat. En el primer cas, entenem com a penetració el percentatge de llars amb almenys un punt d’accés a aquella tecnologia respecte al total de llars del territori. Aquest índex és l’usat, per exemple, als Eurobaròmetres de la Comissió Europea. Quant a la densitat, entenem el percentatge total de línies d’accés a una tecnologia en relació amb el total de població. Aquest índex és l’usat, per exemple, per la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) española.

creixement des de l’any 2000 del 305,5%.⁶² Unes dades que encara estan per sota del nombre de llars que tenen televisió, ja que a tot el món hi ha 1.200 milions de llars que disposen de televisió, segons l’estudi In-Depth Analysis: The Worldwide Cable TV Market: Cable Modem and Video Subscribers de la consultoria In-Stats de 2006.⁶³

Paral·lelament, la incorporació a la xarxa de països com la Xina, que té 253 milions d’usuaris, és un dels factors que està fent créixer més Internet. L’estudi de la consultoria Morgan Stanley Global Technology/Internet Trends (Meeker, 2005) afirma que fins al 2015, Internet sumarà 1.000 milions d’usuaris més. Amb dades extretes d’Internet World Stats⁶⁴, a Espanya la penetració d’Internet és, l’any 2009, del 63,3%; unes xifres que estan per sota d’Alemanya (64,6%) o del Regne Unit (68,6%). El país europeu amb menys penetració és Albània, amb només un 13%. Aquests percentatges –sobretot els dels països considerats potència a la Unió Europea, els de Nord-amèrica (on els Estats Units té un 72,5% de penetració i el Canadà un 84,3%) o el Japó (73,8%)– contrasten amb les dades africanes, on el país amb més usuaris (Nigèria) només té un 7,2% de penetració.

Figura 3.2. Taxa de penetració d’Internet en els països del G-8, Xina i Espanya (Font: Internet World Stats, 2009)

País Total usuaris Penetració %

Els Estats Units 220.141.964 73,6

Japó 94.000.000 73,8

Alemanya 53.240.115 64,6

Regne Unit 41.817.847 68,6

França 34.851.835 54,7 Canadà 28.000.000 84,3

Rússia 32.700.000 23,2

Espanya 25.623.329 63,3

Xina 253.000.000 19,0

Especial èmfasi voldria fer en aquest punt a les principals llengües usades pels internautes. Segons el Global Internet Statistics, l’any 2004 el 35,2% dels usuaris tenien com a llengua materna l’anglès, el 13,7% el xinès, el 9% l’espanyol i el 8% el japonès

62INTERNET WORLD STATS. [en línia]. http://www.internetworldstats.com/stats.htm [Data de consulta: 16 de gener de 2009].

63 IN-STATS. [en línia]. http://www.instat.com/newmk.asp?ID=1793 [Data de consulta: 19 d’agost de 2007].

64 INTERNET WORLD STATS. [en línia]. http://www.internetworldstats.com/stats.htm [Data de consulta: 16 de gener de 2009].

(Ferrari, et. al., 2004). Fixem-nos que el xinès és la segona llengua a la xarxa, així com també un dels països amb més usuaris (253 milions).

Figura 3.3. Mapa percentual sobre els usuaris d’Internet al món

Tot i les dades generals de penetració d’Internet, cal esmentar que dins de cada país també existeixen grans diferències pel que fa a la difusió d’aquesta tecnologia. Des dels inicis, hi va haver un retard en la difusió d’Internet a les zones rurals, fins i tot dels Estats Units i d’Europa. En general, tal com afirma Castells (2003e: 271), “existeix una correlació molt clara entre la dimensió de les ciutats i l’adopció primerenca de l’ús d’Internet. Per tant, la difusió de la xarxa avança de forma desigual en el temps i en l’espai, a partir d’estrats successius d’incorporació que, en el futur, probablement es reflecteixin en una diversitat de geografies socials”.

En aquestes circumstàncies, i tenint en compte que històricament els grans esdeveniments esportius, com uns Jocs Olímpics, han estat un camp de proves important per l’impuls de les noves tecnologies (Moragas, 1999), es pot qüestionar si els Jocs Olímpics de Pequín de 2008 van ser un factor clau per a l’expansió definitiva d’Internet al país asiàtic. Entre el 2007 i el 2008, la Xina va tenir un increment de 91 milions d’usuaris, el més gran dels que registren els països presentats a la figura 3.1.. El Comitè Olímpic Organitzador de Pequín 2008, per exemple, va usar la web per promocionar els Jocs, a

l’interior i a l’exterior de la Xina. El 8 d’abril de 2007 va llançar un concurs en línia per sortejar un viatge a la capital xinesa i altres ciutats del país (Quingdao, Shangai i Hong Kong) a les cinc famílies xineses i a les cinc estrangeres que millor demostressin el seu interès i coneixement dels Jocs. El concurs es titulava Olympic Families Tour Beijing i estava destinat a les famílies que, almenys, tinguessin tres membres. Per aconseguir el premi, els concursants eren animats a participar en diversos blocs produïts per l’empresa Sohu.com, un dels promotors de l’esdeveniment, on havien de demostrar el seu interès respecte als Jocs abans de produir-se tres fases de votacions per decidir els guanyadors.⁶⁵

No cal anar a la Xina per buscar iniciatives que, a través de l’esport, volen promoure l’ús d’Internet. El 30 d’agost de 2007, l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, va anunciar que seran els mateixos madrilenys els que triïn el logotip que representi la candidatura de Madrid pels Jocs Olímpics del 2016. Els ciutadans poden accedir a la web de l’Ajuntament (www.madrid.es) i escollir entre una de les 10 propostes finalistes del certamen convocat pel consistori, on es van presentar 2.688 treballs.⁶⁶

Pel que fa a la “geografia de la producció” hi ha una geografia econòmica molt més selectiva (Castells, 2003e: 271). En aquest sentit, fa referència al disseny d’equips informàtics i tecnologia. Els principals nodes d’aquesta xarxa de fabricants són a Silicon Valley i les seves vinculacions a nivell global, juntament amb la xarxa d’Ericcson, centrada a Suècia, la xarxa mundial de la finlandesa Nokia i la de NEC, al Japó. A més a més, cal afegir les xarxes al voltant de les grans corporacions pre-Internet (AT&T, IBM, Microsoft, Motorola, Phillips, Siemens o Hitachi). Són empreses que concentren, en poques mans, la major part del know-how sobre la xarxa.

Ara bé, no només hem de parlar de les indústries del sector tecnològic en aquesta reflexió sobre la geografia de la producció d’Internet. A més a més, hem de tractar el vessant comercial, tant les anomenades punt.com com aquelles empreses tradicionals amb presència a la xarxa. L’any 2000, tal com explica Castells (2003e. 273), els Estats Units comptava amb la major part de dominis d’Internet, al voltant d’un 50% del total, seguit d’Alemanya (8,6%), Regne Unit (8,5%), Canadà (3,6%), Corea del Sud (2,5%) i

65 CLARIN. [en línia]. “A través de un concurso online, China premiará con giras olímpicas a diez familias” a Clarín. 9 d’abril de 2007. http://www.clarin.com/diario/2007/04/09/um/m-01396669.htm [Data de consulta: 19 d’agost de 2007].

66 REUTERS. [en línia]. “Los madrileños podrán escoger por Internet el logotipo de Madrid 2016” a

LiderDigital.com. 31 d’agost de 2007.

http://www.liderdigital.com/noticias/detalle_noticia.php?id_noticia=54088 [Data de consulta: 1 de setembre de 2007].

França (2,1%). Unes dades que indiquen que els dominis, en el tombant de segle, estaven molt concentrats, sobretot als Estats Units. De totes maneres, l’hegemonia nord-americana encara és més present si ho mirem en termes de pàgines web més visitades.

Als Estats Units, l’any 2000 comptava amb el 65% de les mil pàgines web més visitades i un 83% del total de pàgines web vistes pels usuaris d’Internet. Amb dades més actualitzades de la Comissió Europea, de l’any 2006, el 64% dels negocis de la Unió Europa tenien pàgina web pròpia i, en el mateix any, es va valorar el mercat del software i serveis d’Internet a la UE amb un valor d’entre l’11 i el 20% del total del mercat de les TIC.

Per la seva banda, a nivell lingüístic, Ferrari et. al. (2004) apunten que el 60,5% de les pàgines estan amb llengua anglesa, el 8,5% en alemany, el 4,7% en francès, el 3,3% en japonès i el 3,1% en espanyol. En comparació amb les dades que la mateixa autora donava sobre llengua materna dels usuaris, contrasta el fet que el xinès no sigui present en les cinc llengües més usades en la producció de continguts.

A més a més, geogràficament, en el tombant de segle, les cinc ciutats més grans del món (Tòquio, Ciutat de Mèxic, Bombai, Sao Paulo i Nova York, que concentren un 1% de la població mundial) comptaven amb el 24% de dominis d’Internet. Així doncs, conclou Castells (2003e: 279), “el subministrament de continguts d’Internet és cada vegada més, i fonamentalment, un fenomen metropolità”. Per exemple, el mateix autor apunta el cas dels Estats Units, on “el subministrament de dominis d’Internet està clarament dominat per les àrees metropolitanes, amb una estructura especialment concentrada en el cim del rànquing. Quant a dominis d’Internet, Nova York, Los Ángeles i San Francisco/Silicon Valley superen amb escreix la quarta i cinquena àrea més gran (Seattle i Washington DC). Així doncs, comprovem que aquest conjunt de ciutats posseeix el 18,7% de tots els dominis d’àmbit mundial i el 38,1% dels mil principals llocs web, així com el 64,6% de les pàgines web més vistes d’aquests mil dominis” (Castells, 2003e: 280). Finalment, descendint al nivell d’observació intrametropolità, el mateix autor apunta a l’alt nivell de concentració de dominis que hi ha en algunes zones. A San Francisco, per exemple, hi ha una gran concentració a la zona de South of Market i a Nova York a Manhattan (Castells, 2003e: 280).

La lògica d’Internet porta al fet que, en les zones on aquesta tecnologia està implantada, les persones i els llocs puguin estar permanentment connectats. “L’existència de xarxes de fibra òptica i sistemes de telecomunicacions són imprescindibles perquè les ciutats puguin competir en l’economia global. Així, diverses àrees metropolitanes en tot el món

estan sent proveïdes amb els equipaments de telecomunicacions més avançats, formant el que Graham i Marvin denominen nodes glocals, o sigui, àrees específiques connectades amb altres àrees equivalents per tot el planeta, però que estan poc integrades o que no ho estan en absolut amb el seu propi hinterland” (Castells, 2003e:

303). Un paràgraf que no deixa de ratificar el concepte clau del sociòleg català, la idea de la societat xarxa.

Aquesta societat xarxa comporta, segons Castells (2003), que les xarxes de telecomunicacions connectin les zones industrialitzades entre elles, es divideixin les ciutats d’acord amb el poder adquisitiu assignat a cada zona en funció dels estudis de mercat –per exemple, a mitjans de 1999, als Estats Units, el 86% de la capacitat de transmissió d’Internet estava concentrada en els barris rics i als centres empresarials de les vint ciutats més importants del país (Castells, 2003e: 304)– i que els nodes segregats i rics es mantinguin en contacte mentre trenquen els lligams amb l’entorn que els rodeja.

Per això, la manca d’infraestructures de telecomunicacions dels espais més devaluats accentua la seva marginalitat i contribueix a accentuar les fronteres que hi ha entre diversos espais (Castells, 2003e: 304). Per això, el sociòleg avisa que, “a falta d’una mobilització social i de l’existència d’una política guiada pel interès públic, les xarxes fragmentades que sorgeixen de la desregulació sense traves de les telecomunicacions i d’Internet amenacen de contribuir a una nova i transcendental fractura social: la fractura digital” (Castells, 2003e: 305).

Usos d’Internet

Un treball que intenti estudiar la vinculació entre les TIC i un determinat àmbit, en el nostre cas el de l’esport, no es pot oblidar de fer un repàs general per les principals estadístiques que fan referència als usos que es fan d’aquestes TIC. En concret, en aquest espai em centraré en els usos d’Internet segons diversos sondejos estadístics, la major part d’ells públics, però també d’altres proporcionats per empreses i fundacions privades.

Sembla evident, després d’analitzar diverses estadístiques, que l’enviament de correus electrònics (e-mails) és el principal ús que els internautes tenen de la xarxa. Les dades que ens proporciona l’Institut Nacional d’Estadística espanyol (2008)⁶⁷, el Census Bureau

67 INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA. [en línia]. Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de la Información y Comunicación en hogares 2008. Madrid: INE, 2008. http://www.ine.es/jaxi.tabla.do. [Data de consulta: 16 de gener de 2009].

dels Estats Units (2008)⁶⁸ o l’Agència Nacional d’Estadística del Canadà (2007)⁶⁹ són exemplificadores: a Espanya, són el 81,9% dels internautes, als Estats Units usen l’e-mail un 90% d’usuaris i al Canadà ho fan el 56,6%. Curiosament, cal contrastar aquestes dades amb les que proporciona l’estudi de Temboury et. al. (2002) sobre la Unió Europea i el motiu pel qual un usuari s’incorpora a Internet. Si bé en aquests tres casos analitzats, l’e-mail és el principal ús que té la xarxa per l’internauta, en l’estudi sobre els motius d’incorporació a Internet aquest està en tercera posició (11%), per sota de la necessitat d’obtenir informació ràpida (25%) i per necessitats laborals (12%).

Figura 3.4. Usos d’Internet a Espanya. Font: INE, 2009

0 10 20 30 40 50 60 70 80 90

Rebre o enviar correus electrònics Cerca d'informació de bens i serveis Serveis de viatges i allotjaments Descàrrega de softw ares Lectura o descàrrega de mitjans de comunicació Cerca de treball o enviament de sol·licituds Cerca d'informació de temes sanitaris Banca electrònica Venda de bens i serveis Cerca d'informació d'educacio i formació Cursos de formació en línia Consulta d'Internet per aprenentatge

Usos d'Interne

Percentatge

Si fem la comparativa de les dades d’aquests tres països esmentats amb altres països dels quals s’han obtingut informes al respecte, com són els que la Fundació Telefónica ha publicat del Perú (Ferrari, et. al., 2002), l’Argentina (Temboury i Ferrari, 2003) o Xile (Ferrari, et. al., 2004), les estadístiques tampoc difereixen gaire. Al Perú són el 61% els

68 CENSUS BUREAU. [en línia]. Internet Activities of Adults, by type of Home Internet Connection: 2007 and 2008. Washington: Census Bureau, 2008. http://www.census.gov/compendia/statab/tables/09s/122.pdf [Data de consulta: 16 de gener de 2009].

69 STATISTICS CANADA. [en línia]. “Information and Communication Technology”.

http://cansim2.statcan.gc.ca/cgi-win/cnsmcgi.pgm?Lang=E&SP_Action=Theme&SP_ID=2256&SP_Mode=2 [Data de consulta: 16 de gener de 2009].

que usen Internet, principalment, pel correu electrònic; a Xile el 77% i a l’Argentina el 86%. Especial èmfasi voldria fer en la penetració d’Internet i els seus usos a l’Argentina (penetració del 34%) a causa de la importància que aquesta societat concedeix a esports com el futbol i, recentment, el bàsquet. Cal tenir en compte que aquest país és un consumidor potencial d’esports i el seguiment que fa dels seus ídols a l’estranger és continuat. La premsa electrònica, en aquest sentit, s’ha convertit en una manera molt fàcil per poder posar en contacte, constantment, el poble argentí amb els seus esportistes a l’estranger. Serveixi, per exemple, el seguiment que la premsa electrònica d’aquest país ha fet als diversos futbolistes que han abandonat la seva lliga per marxar a Europa, sobretot a Espanya. El gol que el jugador del FC Barcelona Lionel Messi va marcar al Getafe en l’anada de la semifinal de la Copa del Rei de la temporada 2006-2007 i que copiava, literalment, el gol que Diego Armando Maradona va fer a Anglaterra en el Mundial de futbol de 1986 va donar la volta al món i la premsa electrònica argentina va ser un dels principals actors que el va elevar o reproduir.

En relació amb la premsa, un altre aspecte que voldria comentar de les diferents estadístiques consultades és el percentatge d’internautes que usa la xarxa per accedir als mitjans de comunicació. En aquest sentit, no sempre totes les estadístiques fan servir les mateixes categories, i fins i tot algunes ho divideixen entre mitjans. De totes maneres, a nivell general, els internautes espanyols consulten els mitjans de comunicació electrònics o les versions digitals dels mitjans tradicionals el 47,5% de les vegades. Percentatge molt similar als usuaris xilens, que ho fan el 53% dels cops. Al Canadà és el 37,6% de les vegades que els usuaris d’Internet busquen informació als mitjans a la xarxa i al Perú, el 29%.

Especial èmfasi caldria fer en les estadístiques americanes i argentines, que fan diferenciació entre tipologia d’informacions o mitjans. En el cas dels Estats Units, un 73%

d’usuaris d’Internet afirma llegir notícies dels mitjans de comunicació en línia, el 55%

afirma llegir-ne de relacionades amb la política, el 55% diu que consumeix els vídeos penjats a les webs i el 12% afirma tenir un bloc o treballar en un mitjà de comunicació en línia. En el cas de l’Argentina, el 35% d’internautes consulta diaris electrònics o versions digitals dels tradicionals i el 6% usa Internet per escoltar la ràdio.

Comentant altres usos generalitzats d’Internet, la cerca d’informació (sigui acadèmica o de béns i serveis) s’ha convertit en el segon motiu més habitual per navegar per la xarxa.

A Espanya ho fan el 81,7% dels usuaris; al Canadà, el 40,5% –tot i destacar que la major part d’informació se centra en l’estat del temps i les carreteres–, i als Estats Units, el 89%.

Als països sud-americans analitzats, el 54% d’usuaris peruans i el 75% d’usuaris xilens usen Internet per buscar informació acadèmica, mentre que Temboury i Ferrari (2003) no fan distinció en els diversos tipus d’informació en el seu estudi sobre l’Argentina i apunten que el 69% d’usuaris del país usen Internet per aquest fi.

De totes maneres, un estudi comparatiu entre el 2003 i el 2007 de la Online Publishers Association dels Estats Units revela que en l’escenari nord-americà ja s’està produint un canvi d’hàbits en relació amb els usos que es fa de la xarxa. L’any 2007, els usuaris dedicaven el 47% del seu temps a Internet a veure i llegir continguts, mentre que només en dedicaven el 33% a les comunicacions entre ells. En aquest sentit, la comparativa des de 2003 indica que mentre que el temps destinat a veure i llegir continguts ha augmentat en un 37%, el temps dedicat a la comunicació entre usuaris ha descendit un 28%.⁷⁰ Aquestes dades, per exemple, es poden ratificar amb l’increment del 116% dels usuaris que usen l’streaming de la web de la Professional Golfers Association dels Estats Units.⁷¹

3.4. La telefonia mòbil. Apuntant al futur de la comunicació

3.4.1. Evolució de la telefonia mòbil. Cap a la creació dels ‘media phones’

Ara fa uns 40 anys va començar a desenvolupar-se el que coneixerem com a telèfon mòbil. Un aparell de telefonia que usava dues freqüències radioelèctriques: una per parlar i una de separada per rebre la veu. Cal dir, però, que les primeres connexions telefòniques sense fils també van ser, igualment com el desenvolupament d’Internet, en el si del món militar. Durant la Segona Guerra Mundial, l’empresa Motorola va crear un equip anomenat Handie Talkie H12-16, que era un aparell que permetia el contacte amb les tropes a través d’ones de ràdio que no superaven els 600 Khz.

Els primers telèfons mòbils van començar a ser populars als anys vuitanta, amb l’aprovació de l’estàndard Advanced Mobile Phone System (AMPS) pels telèfons analògics. El qui es considera pioner i pare de la telefonia mòbil és Martín Coper, que va fabricar el primer ràdio-telèfon entre el 1970 i el 1973 als Estats Units. El 1979 van aparèixer els primers sistemes al Japó, fabricats per la companyia NTT i, finalment, el

70 ONLINE PUBLISHERS ASSOCIATION. [en línia]. “Four-Year Análisis of Online Publishers Association Internet Activity Index Shows Sustained Growth for Online Content” a Online Publishers Association, 13 d’agost de 2007. http://www.online-publishers.org/?pg=press&dt=081307 [Data de consulta: 19 d’agost de 2007].

71SPORTBUSINESS. [en línia]. “PGA.com sets record streaming and traffic numbers” a Sportbusiness.com, 16 d’agost de 2007. http://www.sportbusiness.com/news/162389/pga-com-sets-record-streaming-and-traffic-numbers [Data de consulta: 16 d’agost de 2007].

1981 es va introduir la comunicació sense fils a Escandinàvia. En els últims anys, però, els telèfons mòbils digitals han substituït la primera generació d’aparells analògics, convertint la informació sonora en 1 i 0 i permetent que entre 3 i 10 trucades ocupessin el mateix espai que ho feia tan sols una d’analògica (Clarke, 2001: 36). Així doncs, l’estàndard AMPS ha estat substituït pel Global System for Mobiles (GSM) obrint les portes a la tecnologia digital en la telefonia mòbil. Amb l’aplicació de la tecnologia GSM començava, doncs, la segona generació de telèfons mòbils.

En aquest sentit, Nerida Clarke apunta a alguns avantatges de la tecnologia GSM: més seguretat en les transmissions entre terminals, ús global dels terminals, més qualitat en la transmissió de la veu i possibilitat de transportar dades. En aquest punt, l’aplicació de la tecnologia digital en la telefonia mòbil inaugura una etapa on el terminal es convertirà en una central de serveis de valor afegit (Clarke, 2001: 36). A més a més, avui en dia també s’han desenvolupat les comunicacions mòbils via satèl·lit: uns aparells que emeten i reben els senyals telefònics a través de satèl·lits de telecomunicacions que estan a 1.300 quilòmetres per damunt de la Terra.

Però hi ha hagut dues aplicacions que han revolucionat la telefonia mòbil. En primer lloc el Short Message System (SMS) o la possibilitat de transmetre missatges de text a través dels mòbils aprofitant l’arribada de la segona generació de telefonia mòbil (Sillence i Baber, 2004; Taylor i Vincent, 2005; Carey, 2006). Un servei que ha aprofitat les diverses millores amb els estàndards usats per arribar a poder parlar de missatges EMS (serveis de missatges de text que permeten la inclusió de melodies i icones dins el missatge) o el Multimedia Message System (MMS), ja que un usuari pot enviar paquets de documents amb so, text i imatges (Villi, 2008).

En segon lloc, la segona generació de telefonia mòbil va ser el preàmbul pel desenvolupament dels serveis WAP (Wireless Application Protocol). Uns serveis que han estat la plataforma pel que Clarke (2001) anomena media phones (telèfons mediàtics) o en el món de l’empresa han anomenat dispositius mòbils. En el futur, es vol que la conversa telefònica sigui totalment accessòria davant la multitud de serveis que pot oferir un dispositiu⁷² (Agudo i Martínez, 2008; Villi, 2008). El WAP proveeix un estàndard universal perquè Internet i altres serveis de valor afegit puguin arribar als terminals de mòbil. Els mòbils WAP obren, doncs, una nova etapa en la gestió d’empreses i negocis:

els empresaris, treballadors i consumidors poden accedir a la informació allà on vulguin

72 GALLEGO, N. “La indústria del móvil quiere convertir al usuario en consumidor gracias a la publicidad” a La Vanguardia. 14 de febrer de 2007. p. 57.

(Clarke, 2001: 37). Amb el desenvolupament del General Packet Radio Services, que és un sistema de transmissió de dades d’alta velocitat, apareixia la possibilitat de tenir un seguit de terminals amb tecnologia WAP connectats a Internet i l’habilitat dels usuaris de pagar, no pel temps d’estar connectats, sinó per la quantitat de dades rebudes i emeses.

De totes maneres, la tecnologia WAP no és globalment compartida. Per exemple, al Japó, el sistema I-Mode (de la companyia DoCoMo) és usat en lloc del WAP per proveir d’Internet els usuaris de telefonia mòbil. Un sistema que l’any 2001 tenia 15 milions d’usuaris i creixia a un ritme de 300.000 per setmana (Clarke, 2001: 37).

En els seus inicis, la tecnologia WAP estava limitada per l’estàndard GSM, que només permetia l’enviament de text i gràfics molt simples. El desenvolupament definitiu, que obre les portes a terminals multimèdia, serà la tecnologia 3G o UMTS (Universal Mobile Telecomunications System): l’aparició dels mòbils de tercera generació, que usen un major ample de banda i incorporen càmeres (Villi, 2008) per poder transmetre veu, text, imatges, fer videotrucades i enviar missatges multimèdia. Fins i tot s’ha desenvolupat una nova extensió (3,5G) sobre la tecnologia UMTS, l’anomenada HSDPA (High Speed Downlink Packet Access), que amplia l’ample de banda del telèfon i fa que tingui una velocitat equivalent a les connexions fixes d’ADSL i cable (Vila, Garcia Massagué i Vila, 2007: 181). Amb aquesta nova tecnologia, el potencial de negoci per les operadores és enorme perquè els usuaris poden descarregar-se continguts (i fins i tot penjar a la xarxa els propis) com si estiguessin a l’escriptori de casa seva o a l’oficina.

En aquesta tessitura, en el congrés de telefonia mòbil que es va celebrar a Barcelona l’any 2007, el president de Nokia –líder del mercat dels terminals de telefonia amb un 34% de quota–, Olli-Pekka Kallasvuo, va afirmar que “la trobada entre l’Internet i els mòbils, que era una hipòtesi tècnica, és ara una realitat: existeixen les xarxes, les aplicacions i els continguts per desenvolupar el mercat”.⁷³ La combinació entre Internet i telefonia mòbil ha portat que alguns autors ja parlin, també en el sector de la telefonia, de lògica 2.0 (Jaokar i Fish, 2006; Olswang, 2007 i Agudo i Martínez, 2008). D’aquesta manera, el concepte Mobil 2.0 significa, no només l’aplicació dels conceptes de disseny de la Web 2.0 a l’entorn de la telefonia mòbil, sinó també el desenvolupament d’aplicacions mòbils específiques que s’adaptaran a l’entorn web. Les característiques d’aquest concepte Mobil 2.0, diuen Jaokar i Fish (2006), són l’obertura (plataformes d’ús gratuït i softwares habilitats pel disseny col·laboratiu), el treball en xarxa (tant pel que fa a disseny com a usos del terminal) i el poder de l’usuari.

73 GALLEGO, N; SANDRI, P.M. “Los móviles apuestan por Internet” a La Vanguardia. 13 de febrer de 2007.

p. 65.

3.4.2. La geografia de la telefonia mòbil. Un recorregut intercontinental

La telefonia mòbil s’ha difós amb major rapidesa que qualsevol altra tecnologia de la història. Amb pocs anys, ha passat de ser un objecte de luxe per alguns privilegiats a estar present a gairebé tots els racons del món. Com veurem a l’apartat 3.4.3, la telefonia mòbil és present des de les grans ciutats del segle XXI, com Londres, fins a les zones rurals xilenes de Los Ranchillos. De totes maneres, en la seva geografia tècnica existeixen diferències evidents entre continents i dins dels mateixos (Castells, et. al., 2006). La majoria de països europeus, els Estats Units, Canadà, Japó, Corea del Sud, Hong Kong, Austràlia i Nova Zelanda, disposen de xarxes 3G, mentre que a Llatinoamèrica domina encara la telefonia de segona generació i a l’Àfrica la primera xarxa de telefonia de tercera generació va arribar el 2004 i en un país com la República de Maurici.

Hi ha dues fonts interessants per analitzar la geografia dels usuaris d’aquesta tecnologia en l’àmbit mundial. La primera, el World Information Society Report 2007 de la UIT, l’últim publicat en el moment de tancar el treball de camp de la tesi, desembre de 2008.

L’organisme internacional apunta que les subscripcions de telefonia mòbil en l’àmbit mundial van passar de 12 milions el 1995 a 1.150 milions el 2005, amb un creixement del 58% anual (ITU, 2007: 22). L’altra, l’estudi de Manuel Castells, Mireia Fernández Ardèvol, Jach Linchuan Qiu i Araba Sey, publicat el 2006. Un treball fet des de l’Annenberg School for Communication (University of Southern California) que vol aportar una perspectiva global en l’estudi de la comunicació mòbil (telefonia, Wi-Fi, Internet mòbil...) i les seves relacions amb la societat.

Centrant-nos amb les dades que aporten Castells et. al. (2003) sobre telefonia mòbil al món, l’any 2000 hi havia un telèfon mòbil per gairebé dos de fixos, i l’any 2002, les subscripcions de telefonia mòbil van superar per primera vegada les fixes. Però tant les subscripcions de telefonia mòbil com fixa no han deixat d’augmentar en els anys següents (Castells et. al., 2006: 20). De totes maneres, el creixement de la telefonia mòbil no s’ha produït d’una forma uniforme. De les dades que manegen els autors (de 182 països), només 31 dels índexs de penetració superaven el 2004 el 80%, mentre que la gran majoria d’estats tenien un índex de penetració inferior al 10%. Castells et. al. (2006), en aquestes circumstàncies, també afirma que en la majoria de països el telèfon mòbil ha actuat com a complement del sistema tradicional de telefonia fixa.