L’art de la lectura, la biblioteca i l’educació social

Recorro la biblioteca. Acarono suament els lloms dels llibres i me n’adono d’una gran paradoxa: molts dels subjectes de l’educació social no podran repe- tir l’exercici que jo faig. No el repetiran tot i que ells són els protagonistes de moltes de les històries que toco, miro i llegeixo104_{.És en aquest punt del meu}

recorregut que m’adono d’algunes contradiccions que no fan més que confi r- mar les complicacions inherents a l’existència de tot ésser humà. Llibres sobre Teoria de la història (que de ben segur els educadors socials no llegiran mai), llibres que es pregunten (una vegada i una altra) sobre el sentit de la humani- tat (per exemple, tots els textos sobre antropologia fi losòfi ca, que aquells que, perduts, cerquen la seva identitat, no consultaran), llibres que parlen de la història de la infància (que els nens ni tan sols sospiten que existeixen), llibres que parlen de la història de les persones amb discapacitat (i que elles imaginen que determinats investigadors mostren interès per saber sobre aquestes temes), etc. Els subjectes sense història que hem descrit al llarg dels diferents capítols del llibre De la compassió a la ciutadania, malgrat els esforços realitzats, crec que segueixen radicalment al marge de la seva pròpia història. L’experiència de viu- re al marge no els és aliena (així han estat categoritzats, des de sempre, per les forces morals i científi ques) però no pel fet de situar-se als marges ja vol dir que no cal forçar els límits, trencar i travessar la frontera. La maleïda frontera que separa els subjectes amb història d’aquells que pretesament no en tenen. Però 104. Una de les fractures, en relació a la lectura, pot venir donada per la inexistència d’experiències com les que descriu Maurice Sendak: «Cuando mi padre me leía, yo me recostaba sobre él y me volvía parte de su pecho o de sus brazos. Y yo creo que los niños y niñas abrazados y sentados en las piernas, deliciosamente acariciados, siempre asociarán la lectura con los cuerpos de sus padres, con el olor de sus padres. Y eso siempre te hará lector. Porque ese perfume, esa conexión sensorial, dura toda la vida», citat per Elisa Bonilla i Daniel Goldin (2008), «Libros de la escuela al hogar: un camino de ida y vuelta», en Elisa Bonilla, Daniel Goldin i Ramón Salaberria (eds.), Bibliotecas y escuelas. Retos y posibilidades en la sociedad del conocimiento, Mèxic: Océano, p. 108. Una perspectiva semblant la podem trobar al llibre de Karin Littau (2009), Teoría de la lectura. Libros, cuerpos y bi- bliomanía, Buenos Aires: Manantial. També el treball de H. von Staden (2002), «La lecture comme thérapie dans la medicine gréco-romaine», dins Académie des inscriptions et belles lettres, comptes rendus et seanses, París, pp. 803-822.

tot plegat es pot desdibuixar i poden aparèixer noves formes de relació amb la lletra impresa, especialment si tenim en compte les paraules de Michèle Petit: «El paso a un estado donde uno va a construir los esbozos de su emancipación, donde va a elaborar su posición de sujeto, supone así un “espacio” apacible y objetos librados a la imaginación»105_{. Seria mitjançant les pràctiques de lectura}

(i les posteriors d’escriptura) que fora possible subvertir les construccions de la història. Sobre el tema de l’escriptura (en relació a determinats col·lectius) Cas- tillo planteja que «poner el concepto de apropiación en primer plano, según se viene haciendo en la más moderna historia cultural, nos lleva directamente a uno de los ejes: la reconstrucción de algunas de las páginas compuestas por las prácticas y experiencias escritas de las clases populares»106_{. És per això que}

ambdues confi guren un dels eixos centrals d’una història de l’educació social feta recollint el màxim de mirades possibles. També és cert que en determinats moments històrics el públic lector es va expandir de forma considerable. Seria el cas del segle XIXEn què s’incorporen (de forma àmplia) a les pràctiques de

lectura, dones, nens i obrers. En paraules de Lyons, «los nuevos lectores inclu- ían también a las clases medias y bajas, a los aprendices de artesanos y a los trabajadores de cuello duro que en todas partes pasaron a engrosar la clientela de las bibliotecas de préstamo»107_.

Però, tot i aquesta perspectiva oberta amb l’ampliació del públic lector, el més habitual ha estat la condició de «restar al marge de». Aquest restar al mar- ge es dóna també malgrat alguns intents lloats per apropar-los a altres formes de llegir, com serien els mètodes de lectura fàcil108_{. Llegir no és una pràctica}

gaire habitual en moltes de les societats contemporànies, i molt menys fer-ho sobre un mateix (o sobre els teus iguals/semblants). La lectura, tal com ens convida a pensar Jacques Bonnet, «expande nuestra realidad, forzosamente li- mitada, y nos permite penetrar en épocas lejanas, en los corazones, las almas y las motivaciones de los hombres, así como conocer costumbres ajenas, etc. [...] La libertad estaba al alcance de la mano, se trataba de leer, de leer más y más para poder seguir albergando la esperanza de escapar al propio destino»109_.

D’aquesta forma esdevé el punt d’arrencada, el punt de sortida d’alguns dels 105. Michèle Petit (2001), Lecturas: del espacio íntimo al espacio público, México: FCE, p. 71. 106. Antonio Castillo (coord.) (2002), La conquista del alfabeto. Escritura y clases populares, Oviedo: Trea.

107. Martyn Lyons (1998), «Los nuevos lectores del siglo XIX: mujeres, niños, obreros», dins G. Cavallo i R. Chartrier (dirs.), Historia de la lectura en el mundo occidental, Madrid: Taurus, p. 500. 108. En concret em refereixo a L. Artigas (2009), Lectura fàcil: fem la informació accessible a to- thom, Barcelona: DASC. Igualment, B.I. Troncbacke (1999), Directrius per a materials de lectura fàcil, Barcelona: Col·legi Ofi cial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya.

pous profunds on els subjectes es troben submergits. Però, realment, volen o poden llegir molts dels subjectes als quals fem referència? El misteri de la pre- gunta només permet deixar-la oberta.

En aquest deambular per la biblioteca m’aturo, ara, en un armari especial: l’armari que acull els llibres que parlen sobre llibres (de manera especial sobre his- tòria de la lectura i l’escriptura, història de les biblioteques, antropologia i soci- ologia de la lectura, etc.). Prenc entre les meves mans un llibre llegit fa només un any: El arte de la lectura en tiempos de crisis (en la versió original francesa el títol és més precís: L’art de lire ou comment resister à l’adversité) de l’antropòloga de la lectura, Michèle Petit110_{. Inicia el seu llibre amb una suggerent frase d’Al-}

bert Camus: «Tuvieron que labrarse un arte de vivir en tiempos de catástrofe, para nacer una segunda vez, y enseguida luchar, a rostro descubierto, contra el instinto de muerte que está activo en nuestra historia» que ens fa pensar en el destí «crític» dels subjectes de l’educació social i de les veritables possibilitats de tornar a començar, de passar del que en el títol del present llibre hem ano- menat «de la compassió a la ciutadania». Ser ciutadans de la pròpia història, seria possible? Per a Petit, la lectura esdevé una possibilitat real (i central) en el pro- cés d’esdevenir un mateix: «sin llegar a esas situaciones extremas, la contribuci- ón de la lectura a la reconstrucción de uno mismo tras una desilusión amorosa, un duelo, una enfermedad, etc., cualquier pérdida que afecte la representación de sí mismo y del sentido de la vida»111_.

El repte està plantejat, i no penso que ara mateix es pugui assolir sense un gir radical en les formes de pensar sobre l’altre i de deixar-lo —o no— participar en les qüestions i afers que l’afecten. En la història de l’educació social (com segurament en qualsevol altra història) no hauria de passar allò que el Colec- tivo Zotikos denuncia al parlar de les persones amb discapacitat: «Todo sobre vosotros pero sin vosotros»112_{. És possible incorporar els diferents col·lectius en}

els projectes històrics? Cal destacar alguns esforços i algunes maneres de fer en relació a la pregunta que plantejo. El primer és el que diferents investigadors del camp de la discapacitat (ubicats en el model teòric dels Disability Studies) han fet per treballar des d’una altra perspectiva. És així com han incorporat en els seus projectes de recerca persones amb discapacitat que investiguen sobre discapacitat. Un dels temes claus és l’estudi de com la discapacitat s’ha cons- 110. Altres textos seus són: (2008) Una infancia en el país de los libros, Mèxic: Océano; (1999) Nuevos acercamientos a los jóvenes y la lectura, Mèxic: FCE; (2001) Lecturas: del espacio íntimo al espacio público, Mèxic: FCE.

111. Michèle Petit (2009), El arte de la lectura en tiempos de crisis, Mèxic: Océano, p. 11.

112. Colectivo Zotikos (2010), Alterando la discapacidad. Manifi esto a favor de las personas, Barce- lona: UOC.

truït des d’una perspectiva social113_{. Igualment, la interessant recerca sobre els}

nens de Auxilio Social feta per Ángela Cenarro ha posat al descobert múltiples entrevistes de persones que foren (amb el que comportava d’estigmatitzador) «niños del Auxilio Social»114_{. Cenarro ens diu a l’apartat d’agraïments del llibre:}

«Pero esta investigación ha sido posible ante todo porque una serie de personas han estado bien dispuestas a contar su vida a una desconocida, que se presen- taba en sus casas armada con una grabadora digital [...] La suya ha sido una trayectoria marcada por la superación y la generosidad en los recuerdos, por su inmensa capacidad para ver luces en un pasado tenebroso» (2009: 13). Està clar que és possible, per aquestes perspectives però també per altres (cal tenir mol present els treballs sobre història de les dones fets per diferents investigadores) pensar la història dels subjectes de l’educació social des d’una altra òptica115_.

El desig amagat: que els altres no siguin només subjectes passius de les seves històries, sinó que les prenguin, suament, entre les seves mans i les olorin, les acaronin, les besin, les abracin i les estimin. Res del que els passa els és aliè i la nostra tasca, com acadèmics del camp social, no pot seguir deixant-los al mar- ge de les seves pròpies vides.