La circulació per la frontera

El mur podia creuar-se, com dèiem, legalment o il·legalment. Després de dos anys de separació total de la ciutat (del 1961 al 1963) es va decidir fer els primers permisos per als berlinesos de l’oest. Així es van concedir, per primera vegada, permisos per passar a l’altra banda de la ciutat pel període comprès entre el 19 de

desembre de 1963 fins el 5 de gener de 1964; els van utilitzar més de 1,2 milions de persones.

A partir d’aquell any es van anar negociant noves reglamentacions de pas de fronteres. Aquest és el cas de les tres noves reglamentacions de pas del primer semestre de 1966 que permetien passar la frontera durant set períodes diferents de diferent durada. També es va acordar que a partir del 2 de novembre de 1964 les persones jubilades de la RDA podrien viatjar a Berlín Occidental i a la RFA per visitar els seus parents. També es podia creuar la frontera en casos familiars de gran importància com casaments, naixements, defuncions o malaltia.

A partir del 3 de juny de 1972 va entrar en vigència un acord permanent de visites (“Acord entre el Senat i el Govern de la RDA per facilitar i millorar els viatges i les visites”) amb el que els ciutadans i visitants de Berlín Oest podien visitar Berlín Est durant 30 dies (des del 1984 van passar a ser 45 dies)167. També es van concedir permisos per visitar Berlín Oriental de fins a nou visites en un lapse de temps de tres mesos; el novembre de 1987 aquest temps es va ampliar als sis mesos i, un any més tard, va passar a poder-se fer deu visites.

També es va fer important el tema del canvi de monedes ja que els dos Estats en tenien dues diferents. L’1 de desembre de 1964 es va establir el canvi de 1 a 1; també es va establir la norma que els ciutadans de Berlín Oriental (menys els nens i els jubilats) havien de canviar obligatòriament la quantitat de 3 DM al passar la frontera i els ciutadans estrangers n’havien de canviar 5 DM. Els diners canviats no podien ser tornats a canviar i no es podien treure de la RDA. Tot i això els berlinesos occidentals canviaven les monedes a cases de canvi de l’oest per aprofitar-se dels preus baixos de la RDA i anar-hi a fer les compres. Al veure això, el 1968 es va acordar que les persones que anessin a visitar Berlín Oriental havien de canviar, com a mínim, 5 DM i els que visitaven la RDA 10 DM. L’any 1973 el canvi mínim obligatori es va duplicar; tot i això, a causa de les protestes, aquest es va reduir a 6,50 DM i 13 DM respectivament. Al cap d’uns anys, a partir del 9 d’octubre de 1980, els ciutadans federals i berlinesos occidentals al visitar Berlín Oriental o la RDA havien de canviar com a mínim 25 marcs per dia (els menors de 16 anys 7,50 DM) a un curs d’1 a 1.

167

Wernicke, Ingolf. 2007. El Muro de Berlín. Historia 1961-1989, Huellas del muro: 8 rutas en el nuevo Berlín. Berlín : Jaron Verlag GmbH, 2007, pàg. 6.

El pas estava organitzat i, en general, l’actitud dels guàrdies fronterers era amable. Els periodistes que visitaren per primera vegada l’Est, el 1963, qualificaven aquesta actitud ”d’una campanya de benvinguda per nosaltres, els berlinesos de l’oest” i deien que “els guàrdies dels passos fronterers han realitzat una aposta per veure qui guanya en amabilitat”168 . El mur només podia creuar-se de les 6 del matí a les 12 de la nit.

En general, aquesta era la gent que podia creuar la frontera169:

 Alemanys de l’oest i ciutadans d’altres països de l’oest: en general podien visitar Alemanya de l’Est. Si s’hi volia estar més d’un dia calia demanar un visat al govern de l’Alemanya oriental amb algunes setmanes d’antelació. Si es volia estar-hi només un dia es podia anar directament a la frontera el mateix dia del viatge perquè et concedissin el visat; tot i això les autoritats alemanyes de l’est podien refusar aquests permisos d’entrada sense donar cap mena d’explicació.

 Treballadors de l’oest. Tot i que eren pocs, es permetia el pas d’alguns treballadors que vivien a l’oest i anaven cada dia a l’Est. En general eren feines molt específiques, com els treballadors del metro aeri. Aquests treballadors havien d’omplir un formulari de deu pàgines indicant “la seva lleialtat a la classe treballadora, al partit i al govern”. Quan tornaven havien de declarar el seu retorn a l’estació de Friedrichstraße, i si no ho feien, immediatament es donava una ordre de captura170.

 Berlinesos de l’oest: al principi no podien visitar Berlín oriental ni Alemanya de l’Est de cap manera; tots els passos fronterers van estar tancats per ells des del 26 d’agost de 1961 i el 17 de desembre de 1963. Tot i això, aquell any es va acordar que els ciutadans de Berlín occidental podrien creuar la frontera durant les vacances de Nadal. Els anys 1964, 1965 i 1966 es van fer acords similars. Uns anys després, el 1971, es va fer el ”Tractat de les Quatre Potències”, que permetia als berlinesos occidentals creuar la frontera, sempre que tinguessin algun visat, regularment. Tot i això, les autoritats alemanyes de l’est encara podien refusar els permisos.

168

Flemming, Thomas. 2001. El muro de Berlín; la frontera a través de una ciudad. Berlín : be.bra verlag, 2001, pàg. 38.

169

Flemmning, Th., 2001, op. cit., pàg. 38-39.

 Alemanys i berlinesos de l’Est: en general no van tenir quasi permís per creuar el mur en cap moment de la seva llarga durada. Tot i això es van fer alguns acords que van deixar creuar la frontera per raons molt específiques; aquest era els cas dels jubilats, que van poder creuar les fronteres a partir del 1964; també es podia passar a l’altre banda del mur per raons familiars importants; i persones que havien d’anar a Alemanya de l’Oest per qüestions professionals (com ara artistes, transportistes, etc.). Tot i això, els permisos havien de ser demanats individualment i no hi havia cap garantia que el concedissin. A més, si aprovaven el viatge, la persona amb el visat podia canviar només una petita quantitat de Marcs d’Alemanya de l’Est a Marcs Alemanys (DM). Tot i aquesta restricció, Alemanya occidental va decidir donar una petita quantitat de Marcs Alemanys als visitants orientals que visitessin el seu Estat. Generalment, els actors, músics i escriptors de la RDA tenien prohibida qualsevol circulació i no se’ls hi donava cap permís.

 Diplomàtics acreditats a Berlín Est: generalment podien circular lliurement, amb un permís. Alguns d’ells varen utilitzar aquesta possibilitat per aconseguir uns diners extres mitjançant el contraban i el pas il·legal de persones. Es calcula que varen passar il·legalment unes 2.000 persones als maleters dels coxes de diplomàtics, que no podien ser registrats per la policia de la RDA per la seva immunitat diplomàtica171.

 Ciutadans de països d’Europa de l’Est: en general estaven subjectes a les mateixes prohibicions que els habitants d’Alemanya de l’Est; hi havia algunes variacions depenent del país d’origen del visitant, però aquestes eren molt poques.

 Personal militar Aliat i funcionaris civils de les forces aliades: podien entrar i sortir del país sense passar pels controls alemanys orientals.

 Personal militar Soviètic i funcionaris civils de les forces soviètiques: podien entrar i sortir del país lliurement, sense passar pels controls alemanys occidentals.

Com es veu, doncs, la política de permisos de la RDA permetia l’accés dels ciutadans occidentals, tot i que amb limitacions, i es plantejaven aquests permisos com un mitjà necessari per obtenir recursos econòmics i crear un turisme. També es contemplava com un mitjà de propaganda en pensar que els visitants veurien les excel·lències de la vida a Berlín Est. Tanmateix, per evitar la relació amb els berlinesos de l’Est, els turistes tenien tota una sèrie d’avantatges i privilegis, com la compra en botigues especials (que només acceptaven moneda estrangera), sistemes de canvi, hotels especials, etc. Això, que es donava a tots els països comunistes, era també un mitjà de control econòmic i servia per incrementar els ingressos a l’Oest.

Pel contrari, els permisos de circulació als ciutadans de l’Est i de tots els països comunistes eren molt limitats i pràcticament feien del mur una frontera infranquejable. Per això, molts recorrien a la fugida il·legal.