La difícil pau general

La Carta de l´Atlàntic de 1941 havia establert alguns dels principis generals que s´esperaven incorporar als tractats de pau. Altres punts més específics foren afegits en algunes de les Conferències celebrades durant la guerra. Al novembre de 1943, Roosevelt i Churchill es van posar d´acord en el Cairo de que els seus països no buscarien guanys territorials, i van prometre a Chiang-Kai-Chek que el Japó retornaria els territoris conquerits des de 1895, passant Formosa a Xina i restablint-se la independència de Corea. A Teheran (1943), els dos polítics amb Stalin van prometre mantenir després de la guerra “la independència, la sobirania i la integritat territorial de l'Iran”. Més importants foren els acords dels Tres Grans a Ialta al febrer de 1945.

Encara que s´estava fabricant la bomba atòmica, el seu èxit no era segur i els consellers militars de Roosevelt els hi van indicar que l´ajuda russa contribuiria a escurçar la guerra contra el Japó. Van prometre a Rússia, a canvi de la seva ajuda contra el Japó, una vegada que s´acabés la guerra de Europa, que aquella rebria les illes Kuriles i la meitat de la de Sajalin, del Japó, i el control a expenses de

97

.- BERENGUER, J.: El Imperio de los Habsburgo 1273-1918, Crítica, Barcelona, 1993, pp. 266-275

152

Xina, de la Mongòlia exterior, Port Arthur, Dairen i els ferrocarrils manxurians comprometent-se a assolir l´acceptació d´aquests acords per Xina. Stalin acceptà que en els països alliberats de Europa, s’establís el govern lliure, per celebrar eleccions lliures. En quant a Polònia, s´acordà que Rússia podia continuar conservant la part oriental de Polònia fins a la “línia Curzon2 i que Polònia seria compensada amb determinats territoris alemanys en el Nord i en l´Oest. Alemanya devia ser dividida en zones i ocupada per Gran Bretanya, Rússia, Estats Units i França; les seves factories de material de guerra seien desmuntades i deuria pagar fortes reparacions, entregant la meitat d´elles a Rússia.

Després de la derrota de Alemanya, quan es va celebrar una altra Conferència a l´agost de 1945, per a completar els acords de Ialta. Ja havia mort Roosevelt i Churchill havia perdut les eleccions generals a Anglaterra. Per tant, en la Conferència de Potsdam, els qui es trobaren amb Stalin, foren el president Harry Truman i el primer ministre Climent Atlee. En aquesta Conferència se delimitaren les zones d´ocupació militar, corresponent a Rússia la part oriental i a França, Anglaterra i els Estats Units la part occidental. Berlin que estava compresa en la zona oriental russa quedà baix un control conjunt. En espera del tractat de pau final, les fronteres alemanyes en l´Oest foren fixades provisionalment al llarg del riu Oder i Neisse. Rússia va obtenir la meitat nord de la Prússia oriental i Polònia, en compensació per les seves pèrdues de territoris en l´est a favor de Rússia, va rebre Dantzig, la Alta i Baixa Silesia, el Brandenburg oriental, la seva part de la Pomerània i la part del Sud de la Polònia oriental. Fran ça va recobrà Alsàcia i Lorena; Bèlgica, Eupen i Malmedy; Txecoslovàquia, el país del Sudetes. El disputat Sarre passà a formar part de la zona francesa i dos anys després fou separat de de la resta de Alemanya i unit econòmicament a França, encara que conservant la seva autonomia política.

En la Conferència de Potsdam es va acordar també que disposava Àustria quedaria separada de Alemanya, però dividida en quatre zones d´ocupació entre els vencedors. La zona russa en l´est incloïa els camps de petroli i alguns dels

153

territoris de major importància industrial i agrícola. En la Europa oriental i en els Balcans, l´ocupació militar es determinà més per la situació de fet que per acords. Els exèrcits russos que controlaven efectivament Hongria, Bulgària i Romania, van romandre allí i van assolir la formació de governs satèl·lits dirigits per Moscou. La situació a Polònia i a Checoslovaquia era més complicada, però el resultat final fou el mateix. Així Rússia des de 1945 en endavant se convertí en la potència dominant de tota la Europa oriental i de gran part de la central (127).

A Potsdam s´havia convingut en redactar immediatament els tractats de pau amb Itàlia, Romania, Bulgària. Hongria i Finlàndia, però la seva redacció resultà difícil i causà moltes discussions entre els aliats. Finalment, es va arribar a un acord sobre els tractats definitius , que foren firmats a Paris al febrer de 1947. Tots ells establien reparacions, la qual major part la rebria Rússia. Itàlia devia pagar 360 milions de dòlars, Bulgària, 70, Hongria, Romania i Finlàndia 300 milions cada una. Es van limitar rígidament les futures forces armades i el material militar de cada un d´aquests països i es van imposar certs canvis territorials. Itàlia va perdre totes les seves les seves colònies i part del Veneto Julià, algunes illes adriàtiques passaven a Iugoslàvia i altres petites zones frontereres. El disputat Trieste quedava baix control internacional. Les illes del Dodecaneso i Rodas foren retornades a Grècia. Hongria entregà Transilvània a Romania i una petita zona a Checoslovaquia. Romania va perdre la Besarabia i la Bucovina, que van passar a Rússia i la part meridional de la Dobrutja, que va correspondre a Bulgària. Finlàndia va cedir a Rússia la província de Petsamo, gran part de Carelia i li va concedir una base naval que dominaria el golf de Finlàndia. Bulgària no va perdre territoris i va obtenir el que s´ha indicat. Els Estats Units no van prendre part en el tractat amb Finlàndia, perquè no li havia declarat la guerra.

154