La gran transformació: la por de l’Any Mil

L’església va utilitzar la por als àrabs per complementar la construcció d’un pànic generalitzat al canvi del primer mil·lenni. No és fàcil dir quant hi havia de premeditació estratègica, en aquesta actitud institucional, i quant hi hagué de fervent por popular. La posició de l’església a l’inici del segon mil·lenni resultà immillorable, sense cap dubte, i el que no havia aconseguit el feudalisme ho 4 L’estructura social aplicada a la Reconquesta serà trasplantada a la conquesta d’Amèrica, que conté la mateixa mediança unificada dels guerrers catòlics. Una hacienda colonial no és més que un feu senyorial, on els campesinos no tenien cap més llibertat que els serfs medievals europeus; i això encara és vàlid avui dia en moltes regions d’Amèrica llatina.

aconseguí la imposició de la fe. Els nobles, els senyors feudals, donen tot el suport a la preparació del penediment necessari. No es tracta de penediment espiritual, sinó que ha de ser trajectat al món material, per a demostrar-lo tangiblement. Les donacions de bens a l’església permetran finançar extensament la construcció de temples nous; i el treball dels pobres en elles cal suposar-lo fonamental, i motivat a la vegada per la fe en salvar l’ànima, i per la garantia d’aliment a canvi del treball.

“Y sin embargo el terror pasó. El año mil llegó y se fue, y echó raíces la

nueva sociedad “abierta” de la edad media. Como escribió el obispo Gabler, en el más bello de los textos: “Tres años después del año 1000, la Tierra estaba cubierta por un blanco manto de iglesias.” (Henri Focillon, L’An Mil, citat per Chatwin,

1987: 246). Berque també es refereix a aquesta maniobra, i ens en dóna un càlcul espectacular: en un període molt curt, en dues generacions, el moviment de mà d’obra, on no hi havia un estat despòtic-hidràulic5 _{com l’egipci o l’incari, supera les}

seves obres més espectaculars: el volum de pedra mobilitzat per a les esglésies fetes en un sol segle supera —en un parell d’ordres de magnitud!— el de les quatre grans piràmides (càlcul citat per Berque, Nogué 2005). O seria suficient, per a parlar de despotisme hidràulic (com el defineix Wittfoggel, 1966), l'artigatge, desempedregament i regadiu de les terrasses fluvials i cons de dejecció dels barrancs, estès fins a límits similars als actuals (els que ja no inclouen les feixes construïdes durant la transició demogràfica dels segles XVII-XIX)? Certament l'obra civil productiva realitzada alhora que la religiosa (i igualment: entrenar la població en el conreu de cereals) és molta més feina, igual que la domesticació de les inundacions del Nil és molt més costosa que les piràmides dels faraons.

Pocs segles abans, els cristians s’havien instal·lat allà on els deixaven. A les afores de les poblacions, en ermitatges aïllats, o en coves. Quan van arribar els rics nobles del sud de les muntanyes, que portaven aquella mateixa religió, els papers van canviar. El cristianisme, ajudat per la por al pànic generalitzat, va impulsar la construcció de tantes esglésies com fos possible. La maniobra següent fou protegir 5 Karl Wittfoggel, a Despotismo oriental... analitza la capacitat d’obra civil, religiosa i militar dels règims despòtics, molt centralitzats, que es fonamenten en la necessitat de complexes operacions d’enginyeria en regadius per permetre la subsistència d’elevades poblacions en medis semiàrids. El cap de l’estat sovint és identificat amb el déu. L’església de l’any Mil no ha pas centralitzat el poder com aquelles societats, però en la contingència dels fets aconsegueix imposar-se tant o millor, i el poder del Vaticà acaba sent la referència obligada de totes les monarquies medievals.

les trenta passes perimetrals als temples, i establir una “treva de Déu” que fes possible el comerç normalitzat. La treva6 _{aviat s’estengué del diumenge als dos dies}

anteriors i posteriors per a què tothom pogués arribar al mercat amb seguretat. I a canvi, van exigir un impost nou sobre totes les produccions: el delme. Racionero (1981) raonà sobre el sentit d’impulsió del comerç que tenia aquesta mesura, atenent a què el benestar en el comerç evita les guerres internes. Altres opinen amb més concreció sobre el sentit de la construcció dels nous temples i de la seva localització concreta a cada poble: hi hauria hagut una voluntat expressa de substitució dels antics geogrames per part de l’esglèsia, de la mateixa manera que van trajectar-se els déus i genis pagans en diferents sants cristians i en Maria (Peguera, comunicació personal).

Així, la localització de moltes ermites correspondria als llocs on s’havien fet rituals col·lectius, el que avui identificaríem com a akelarre (traient-ne totes les exageracions paranoides que l’església hi va afegir per condemnar-les). Concretament, si el poble acudia a un punt concret per celebrar el què fos, la capella o l’altar es faria una mica abans del lloc tradicional, per a què la suplantació fos més fàcil. Altres esglésies o ermites sense poble tenen propers topònims relacionats amb la roca, o la seva localització pot atribuir-se sense por a una cova propera: llavors, la hipòtesi en què tot lliga millor, és en la substitució directa del menhir per la creu o l’altar, el dolmen pel temple-ermita, la cova sagrada per la capella troglodita (aquestes molt sovint dedicades a Maria, advocació que permet traslladar fàcilment la Mari —la deessa mare premegalítica, evidentment rebatejada— dels euskalduns). Per aquesta raó, al Pirineu no hi ha gairebé menhirs: poc a poc, els han anat esventrant tots, i amb tota probabilitat cada un d’ells ha servit per fer l’altar d’una ermita. El menhir del Port del Cantó tan sols fa 30 anys que va desaparèixer (Coll 1994: 254) però probablement fou robat des de la carretera per servir de llinda en alguna casa privada: això ha degut passar amb tots els que l’església no va arribar a canviar.

El procés va ser repetit a l’Amèrica llatina en la conquesta espanyola: els 6 La treva de Déu, segons la majoria d’historiadors, és una estratègia de pacificació pel comerç que fou traçada per lAbat Oliba i altres intel·lectuals de Catalunya i Rosselló; Esp. Guilera 1964: 24- 30; ell no fa la relació directa amb la construcció i reedificació a l’engrós de temples cristians, però em sembla una relació ben evident. Veure també Racionero 1981.

capellans col·locaven les escultures dels déus a qui es volia canviar de sentit, a l’entrada dels temples nous: s’hi troben caps de puma i de serp, reutilitzats dels temples destruïts (camp 1999: Ninacaca, Vicco, Pari, Junín: Perú), i així s’animava als indígenes a acudir al nou temple. També es va fer amb les coves: un Sant Joan va aparèixer “espontàniament” pintat en una cova, ben sagrada per la Pachamama des de temps immemorials; els indis hi fan igualment les ofrenes en el sentit original, però a la tercera generació ja són a Sant Joan, i en sentit cristià (camp 1999: Ninacaca, Perú). Les màgiques aparicions de imatges en les concrecions calcàries de les coves són anàlogues a les petjades dels sants i herois, i a les imatges més antigues, les que les baixaven al poble i tornaven a aparèixer al lloc on “el sant volia que li fessin casa seva”. No costa molt imaginar-se, al Pirineu, un capellà enterrant l’escultura sota un arbre, embolicada de sal, per a què realment sigui un brau o un boc qui la desenterri, i així un pastor indígena serà el primer a defensar el miracle implícit, en què el cristià aconsegueix el primer suport social entre els pagans (vegeu Vol. 4, Viatge(s), “Riqüerna”, 2006).

El procés de substitució de religions s’estengué fins al segle XI, almenys, però en algunes valls seria molt veloç: en les que tenien ports transpirinencs importants, i especialment —per difusió “en taca d’oli”— des dels centres urbans de poder visigòtic i eclesiàstic. La fundació de monestirs pot entendre’s com una estratègia panpirinenca dins del procés de difusió, perfeccionada a partir dels ermitatges esporàdics d’un o molt pocs membres. A banda del servei de plaça de mercat protegit que oferien els temples, també n’hi hauria d’altres, tècnics, i per descomptat els espirituals. Amb el pas del temps, el desplegament de l’església, que en principi és empremta en el territori d’una cultura forana, passa a ser la matriu del desplegament medial de tots els pirinencs.

Lògicament, això també afecta a les llegendes que interpreten els ecosímbols, siguin substitucions d’antics o erigits de nova planta. F. Roma ofereix moltes versions de les malediccions miraculoses de Sant Martí, penant la manca de caritat (Roma 2000a). Així, els gels de la Maladeta, que cobreixen les pastures de pastors poc caritatius, fets pedra ells i els seus ramats: és raonable pensar que els indígenes ja n’haurien traçat una, d’explicació mítica, acord amb la seva cosmofania. A les tribulacions de Sant Martí remeten també tot un seguit de llegendes per tot el Pirineu

que parlen de la desaparició de pobles sencers, per l’efecte d’aiguats o de llacs apareguts en un dia. I no obstant la substitució del llegendari, sembla ser que entre les comunitats de pastors a l’alta muntanya es continuaven fent ofrenes de llet, pa i vi a les fonts, com a ofrenes paganes a les encantaires o dones d’aigua (o el geni de la font), fins al segle XIX, i en molts pobles, la nit de cap d’any (una de les nits de bruixes) la caritat estava prohibida: es negava el foc als passants, i es llançava pa i vi al foc, cosa que des del punt de vista cristià, el de la caritat, fou considerat heretgia (Soulet 1987). Per tant, pot afirmar-se que el procès de substitució de religions s'allarga fins el segle XVIII.

La nova mediança que llavors s’imposava, la del cristianisme, avui està en clar retrocés, a punt de caure sencera en la folklorització completa, que ha començat pel diable i els miracles, que ja són llegendes en què no és necessari creure “realment”. I si avui s’expliquen més que mai, les llegendes, no és per trajectar la caritat sustentada en un pastor fet pedra que fa tangible el càstig: en canvi, desproveïdes de cosmofania, serveixen només per a demostrar tangiblement al visitant que en les pedres s’han dipositat interessants coses a contar: és a dir, les llegendes només són un complement a la bellesa paisatgística de les muntanyes, una bellesa substancialment diferent, en què el cristianisme no és fonamental sinó més aviat absorbit, desprovist d'espiritualitat, utilitzat com a patrimoni històric-artístic únicament.