La paradoxa computacional: l’abducció i les regles específiques

El primer problema de l’abducció rau en el fet que no segueix un conjunt de regles específiques, en el sentit que la tasca de capturar la seva forma es presenta difícil. La primera dificultat rau en el fet que l’abducció presenta aspectes psicològics els quals són un repte en lògica. Quan Tha- gard presentava l’abducció en el seu programa IP (1988) va proposar l’abducció per articular la generació d’hipòtesis, sense prescindir de les dades observables generalitzades a les quals do- nen compte. Des d’un punt de vista cognitiu, l’abducció se situaria al mig del procés de justifica- ció i el descobriment, mostrant que en l’adquisició de coneixement hi ha un component heurístic el qual només es pot situar com a psicològic (Thagard, 1988: 52). De la mateixa manera, aquesta afirmació presenta el repte de la formalització d’aquest element psicològic.

Com a resposta, Thagard planteja la idea que l’abducció pot ser formalitzable com a inferència, però la seva activació i difusió no, car és de caràcter psicològic: “Abduction can be thought of as a kind of logical inference, but spending activation has more purely psychological flavor” (Tha- gard, 1988: 56). Aquesta concepció representa perfectament la motivació d’aconseguir repre- sentar la ment humana per part de les ciències computacionals, així com de la AI. Aquesta ma- nera d’encarar amb l’abducció el problema del component psicològic en la representació del coneixement, Thagard ho agafa de Chomsky (Thagard, 1988: 71; Sans i Kohlberg, 2020).

Ell va relacionar l’abducció i el descobriment amb la selecció que es fa amb el llenguatge indivi- dual (I-language) del flux d’experiència (Chomsky, 2006: X), en el sentit que en el llenguatge hi ha un ús creatiu (Chomsky, 2006: 79). Tal com ho explica Aliseda:

More precisely, interpreting a sentence in discourse is viewed as providing a best explanation of why the sentence would be true. For instance, a listener or reader abduces assumptions in order to resolve refe- rences for definite descriptions (“the cat is on the mat” invites you to assume that there is a cat and a

98

mat), and dynamically accommodates them as presupposed information for the sentence being heard or read (Aliseda, 2006: 43-44).

Aquest tema té a veure amb el problema de l’adquisició del coneixement usual del llenguatge, en el sentit que Chomsky entén que “acquisition of ‘common-sense knowledge’ –knowledge of

a language, for example– is not unlike theory construction of the most abstract sort” (Chomsky,

2006: 79). Des del moment en què s’entén que el coneixement es construeix, s’assumeix que no es pot fer in abstracto i que la manera per avançar és fent hipòtesis (Chomsky, 2006: 79). A aquest fer hipòtesis, ell ho anomena abducció, en el sentit de generar una hipòtesi admissible (Chomsky, 2006: 81). És important tenir en compte aquesta herència lingüística en la investiga- ció sobre l’abducció perquè, malgrat que la tendència generalitzada és enfocar-ho des d’una concepció de la cognició descarnada, fins i tot, del llenguatge, s’ha de tenir en compte que molts mètodes de representació contenen una materialització lingüística75_{. Això és evident en tot l’as-} pecte computacional, però també en el NL. Un exemple que es dóna en ambdós casos és el cas del mode interrogatiu (Aliseda, 2006: 44), en què tot el factor epistèmic recau en la pregunta, enfront de la ignorància del resultat (Hintikka, 2007: 97).

Entendre aquest problema psicològic en la representació del coneixement implica acceptar la base pragmàtica que he citat més amunt de Hintikka, la qual es pot parafrasejar dient que obte- nim coneixement a mesura que en generem. Com mostro més endavant, aquesta postura prag- màtica és possible si, a l’hora d’analitzar l’abducció, es manté la interpretació peirceana del re- alisme crític. Això no obstant, necessita una actualització, ja que, com ja he dit, és necessari entendre que el problema de Peirce i el del pragmatisme clàssic no és el mateix que al que ens enfrontem nosaltres, principalment perquè no juguem amb les mateixes concepcions filosòfi- ques.

Una d’aquestes diferències és el de la justificació, fet que es pot gestionar de dues maneres diferents, a saber, des d’una perspectiva lògica (AKM) o una episteme-cognitiva (GW). Des de la primera, no hi ha regles específiques que es pugui correlar entre diferents casos. En aquest sen- tit, quan Aliseda exposa el cas de Kepler, accepta que “describing the way in which an explana-

tion is found, does not seem to follow specific rules” (Aliseda, 2006: 31). Des de la segona, en

canvi, les regles s’han de caracteritzar, ja que no pot haver-hi lògica (ni programació, computació

75 _{Depenent de com entenguem “llenguatge”, podríem dir que qualsevol mètode de representació n’im-} plica un. No obstant això, el paradigma cognitiu posa massa traves, moltes d’elles justificades, de diferen- ciar-ho. Per mi, el motiu principal per fer-ho ve de la concepció semiòtica del llenguatge, en la qual el llenguatge és una forma més de manifestació icònica.

99

ni, per descomptat, AI), sense regles especificades prèviament. Per això, malgrat que en la pri- mera manera de gestionar la informació pot ser més laxa a l’hora de caracteritzar el procés i el producte d’una abducció, en la segona manera és extremadament necessari, car els dos passos han de contenir elements diferents. El que vull dir és que, per exemple, en epistemologia apli- cada a la filosofia de la ciència, “judici” i “prova” són arguments que es camuflen entre molts altres i, finalment, es poden difuminar, sense causar cap dany directe.