―...el tacto es al mismo tiempo una manera de conocer y una manera de ser‖239.
D‘aquesta manera situa Gadamer la noció de tacte que recull de Helmholtz portant-la al fenomen ètic de la formació, més enllà del ―tracte‖ en general. Recordem, en aquest punt que a l‘Ètica a Nicòmac la phrónesis se‘ns presenta com a ―modo de ser racional verdadero y práctico, respecto de lo que es bueno y malo para el hombre‖240.
La proximitat que trobem entre aquesta idea de tacte del filòsof alemany i la idea de
phrónesis del filòsof grec resulta decisiva en l‘intent d‘actualització del terme. Entenem que el nucli del problema hermenèutic es basa en què la tradició sempre cal entendre-la de manera diferent. Aquest fet genera la problemàtica entre el que és general i el que és particular, per la qual cosa considero que, de la mateixa manera que succeeix en la perspectiva gadameriana, comprendre és un cas especial d‘aplicació de quelcom general a una situació concreta. D‘aquesta manera, acceptem el que Gadamer entén per
239 GADAMER, H.-G., Verdad y Método, ed. cit., p. 46. 240
147
comprendre: ―comprender implica la posibilidad de interpretar, detectar relaciones, extraer conclusiones en todas direcciones‖241. Aquesta és la comprensió que hem anat formulant de la phrónesis i que, per les relacions que hi detectem amb la idea de tacte em permet concloure que podríem realitzar una actualització hermenèutica del terme com a tacte.
També convé destacar que, com bé sabem, Aristòtil funda l‘ètica com a disciplina autònoma enfront de la metafísica, criticant la idea platònica de ―Bé‖ com a generalitat i erigeix en el seu lloc el que és ―humanament bo‖ del que és bo pel fer humà. En aquest punt, Gadamer considera exagerat equiparar virtut i saber. Segons Gadamer, Aristòtil posa les coses al seu lloc mostrant que l‘element que sustenta el saber ètic és l‘esforç i la seva elaboració cap a una actitud ferma. La moralitat humana es distingeix de la naturalesa perquè en l‘home no només actuen les forces de la naturalesa, sinó que l‘home es converteix en tal, tant sols a través del que fa i de com es comporta, i arriba a ser el que és perquè es comporta d‘una determinada manera. L‘acció, tal i com hem anat desenvolupant en aquesta recerca, esdevé per tant un factor essencial en la comprensió de la phrónesis i, per tant, del tacte. D‘aquí se‘n deriva que estiguem d‘acord en acceptar que la raó i el saber no han d‘estar al marge del ser sinó des de la determinació del ser. Aquesta darrera apreciació la reprendrem en el punt següent d‘aquesta recerca quan ens centrem en la relació del phrónimos amb l‘home de tacte.
L‘atracció que sent Gadamer per l‘ètica aristotèlica obeeix, en part, i a través de Heidegger, a la prioritat atorgada al saber pràctic enfront del teòric. Resulta evident que aquest no és el saber de la ciència. En aquest sentit, J. Adrián dedica una part de la seva obra a aprofundir en el saber propi de la prudència tot comparant-lo amb la idea de cura
– Sorge – heideggeriana, que tot seguit relato en paraules del mateix autor242. En aquesta part de l‘obra, l‘autor subratlla que la delimitació aristotèlica entre el saber moral de la phrónesis i el saber teòric de l‘epistéme és senzilla, sobretot si tenim en compte que per als grecs la ciència paradigmàtica són les matemàtiques, que responen a un saber d‘allò que resulta inalterable, que reposa sobre la demostració i que, en
241
GADAMER, H.-G., Verdad y Método, ed. cit., p. 326.
242 Jesús Adrián dedica una part de la seva obra, que titula ―El cuidado y la prudencia‖, a aprofundir la
relació entre la idea heideggeriana de cura i el concepte de prudència aristotèlica. Veure ADRIÁN, J.,
148
conseqüència, qualsevol pot aprendre. Adverteix, però, que en canvi qui actua se les ha de veure amb coses i situacions que no sempre són iguals, però que necessiten d‘una gran sagacitat i sempre exigeixen una decisió. Així, sembla que resulta evident que la prudència, en limitar-se a casos individuals, no és ciència. D‘aquesta manera s‘oposa, segons el filòsof grec, a l‘intel·lecte que estableix definicions universals243
. Vet aquí, doncs, el problema del saber moral que ocupa a Aristòtil en la seva ètica i que el posa davant del dilema de què fer i com obrar de manera correcta en cada cas. Aquest saber ètic, no té per objecte l‘establiment de normes universals de comportament, ans es vincula amb les situacions concretes en les quals es desenvolupen les accions humanes. En ser un coneixement que dirigeix l‘activitat, es pot pensar en allò que els grecs anomenaven tekhné, el saber o l‘habilitat de l‘artesà que sap com fabricar un utensili. A
primer cop d‘ull, les similituds entre l‘home prudent, que sap elegir les decisions adequades a cada circumstància, i l‘artesà, que actua a partir d‘una intenció i un pla que ha concebut prèviament, semblen força evidents. De tota manera, ningú no pot ignorar les diferències entre ambdós sabers. És evident que l‘home no disposa d‘ell mateix de la mateixa manera que l‘artesà disposa del seu material. La qüestió rau en saber com distingir el saber que hom té d‘ell mateix com a persona ètica i el saber que es posseeix per fabricar quelcom. Una tècnica s‘aprèn i es pot oblidar. Però el saber ètic no s‘oblida. No és com el saber professional, que es pot triar. No és possible refusar-lo per triar-ne un altre. El subjecte de la phrónesis, el phrónimos, es troba en una situació d‘acció, està
sempre obligat a tenir un saber ètic i a aplicar-lo en funció de les exigències de cada moment.
En certa mesura, podem dir que les capacitats de decisió inherents al tacte són anàlogues a les de la prudència aristotèlica. El centre de reflexió de la prudència i del tacte és l‘ésser humà. La naturalesa de la prudència és ―el ser capaz de deliberar rectamente sobre lo que es bueno y conveniente para sí mismo(...) y para vivir bien en general‖244. La phrónesis remet, d‘entrada, a aquell que pensa; i a diferència de les coses produïdes, el que pensa és el mateix ésser humà. La prudència es refereix especialment a un mateix, és a dir, a l‘individu245
. La prudència encarna un mode de
243
ARISTÒTIL, Ética Nicomáquea, ed. cit., VI, 8, 1142a25-26.
244Ibid., VI, 5, 1140a25-27. 245
149
veritat que descobreix l‘ésser humà en la seva facticitat històrica concreta. A la vegada, la prudència representa l‘única manera de comportar-se que col·loca l‘ésser humà en disposició de reconquerir la seva autenticitat. La dinàmica constant de presa de decisions en la que es troba immersa l‘existència humana farà que l‘instant de la decisió i les possibilitats de l‘elecció estipulin en cada cas el nivell d‘autodeterminació de l‘existència humana que està sempre en joc.
D‘aquesta manera, Adrián contempla que la phrónesis encarna la capacitat per governar el timó de la nostra voluntat i la de projectar la nostra vida. Així, d‘una banda, remet a la pròpia contingència i, de l‘altra, dibuixa la possibilitat d‘autorealització de la vida fàctica. La veritat de la phrónesis va lligada a la història individual de cada persona i, per tant, acaba amb aquesta. La phrónesis té doncs una temporalitat finita, tan finita com la de l‘ésser humà que l‘encarna.
Resulta interessant posar en evidència que a l‘obra Veritat i Mètode246, Gadamer subratlla que si allò que és bo per a l‘home tant sols apareix en la concreció de la situació pràctica en la qual es troba, aleshores el saber moral ha de comprendre en la situació concreta què és el que aquesta li demana; és a dir, el que actua ha de veure la situació concreta a la llum del que se li demana en general. Per tant, podríem dir que un saber general que no se sàpiga aplicar a una situació concreta, és un saber mancat de sentit. Podem copsar, doncs, que, en el terreny del problema ètic, es tracta tant sols de fer visible el perfil de les coses. Tanmateix, el problema de com ―ajudar‖ a fer visible aquest perfil també és un problema moral, atès que forma part dels trets del fenomen ètic el fet que aquell que actua ha de ―saber‖ i ―decidir‖ per ell mateix i no deixar-se prendre aquesta autonomia per res ni per ningú. Aquest fet, que hem determinat com a decisiu en la phrónesis i que hem desenvolupat des d‘una visió cosmoantropològica que contempla el terme mig, la contingència, l‘oportunitat, la deliberació, l‘elecció i el judici com a elements que formen part de la seva naturalesa, resulta igualment determinant en la qüestió del tacte.
Pel que fa al que ha de rebre aquest ajut, Gadamer considera que ha de posseir – com a mínim – tanta maduresa com per no esperar de la indicació que se li ofereix més del que
246
150
aquesta pugui o hagi de donar. És a dir, o per ―educació‖ o bé per ―exercici‖, el que ha de ser ajudat ja ha d‘haver desenvolupat una determinada actitud en ell mateix, i el seu desig constant ha de ser de mantenir-la al llarg de les diferents situacions concretes de la seva vida i avalar-la amb un comportament correcte.
Veiem, doncs, que el problema del mètode ve determinat per l‘objecte i que resulta important establir una delimitació entre el saber moral – phrónesis – i el saber teòric –
epistéme - . En aquest sentit, el mateix Gadamer ens recorda que per als grecs la ciència paradigmàtica són les matemàtiques, és a dir, un saber del que és inalterable que reposa sobre la demostració i que, en conseqüència, tothom pot aprendre. En el cas del tacte, no estem parlant d‘una ciència teòrica. El seu objecte és l‘home i el que l‘home sap d‘ell mateix. Ara bé, l‘home se sap a sí mateix com a ésser que actua, i el saber que té d‘ell mateix no pretén comprovar el que és. Ens tornem a trobar que l‘acció és inherent al mateix ésser.
Volem destacar en aquest punt, la idea de tacte247 que desenvolupa Gadamer a Veritat i Mètode i que defineix en els termes següents:
―Bajo tacto entendemos una determinada sensibilidad y capacidad de percepción de situaciones así como para el comportamiento dentro de ellas cuando no poseemos respecto a ellas ningún saber derivado de principios generales‖248.
Així, destacaríem la sensibilitat, la percepció i el comportament com a acció que s‘esdevé i sense la qual el tacte no pot arribar a ser. Alhora, es distingeix d‘altres tipus d‘accions pel fet que no disposem de cap saber, relacionat amb la situació concreta, que ens vingui de principis generals i que puguem aplicar de manera que ens garanteixi l‘èxit de la mateixa acció en el seu sentit més ampli. A aquest nivell, Gadamer també destaca que el tacte és essencialment inexpressat i inexpressable. Es pot dir alguna cosa amb tacte, però això significarà que es deixa alguna cosa sense dir, i la ―manca de tacte‖ és expressar allò que es pot evitar. ―Evitar‖ no significa aquí apartar la mirada d‘alguna
247
Convé destacar que Gadamer se serveix del concepte de tacte que empra Helmholtz a la seva obra
Vorträge und Reden I, 4ª ed., p. 178. i que és a partir d‘aquest concepte en fa una interpretació i també aportacions relacionades amb l‘ètica i la formació.
248
151
cosa, sinó atendre-ho de tal manera que no hi xoqui, sinó que s‘hi pugui passar al costat amb oportunitat, essent oportú al moment. És per això que el tacte ajuda a mantenir la distància, evita allò xocant, l‘apropament excessiu i la violació de l‘esfera íntima de la persona. El tacte se situa en aquest sentit en el terme mig d‘un temps oportú.
Retornant a la noció de phrónesis, i reinterpretant-la com a tacte, ens convé subratllar la idea de sensibilitat tenint present que aquesta és, en qualsevol cas, determinada i no qualsevol sensibilitat, així com també una determinada manera percebre, de ―veure‖, de la que ja hem parlat anteriorment. Si la definició s‘aturés aquí, el tacte se centraria merament en un estat interior de la persona que no aniria més enllà de l‘experiència íntima, de la seva interioritat. Ara bé, la segona part de la definició de tacte ens porta a rescatar l‘acció com a element ineludible i necessari per a entendre la idea del terme. En aquest sentit, interpreto que aquest ―comportamiento‖, que s‘ha de donar dins de la
mateixa situació, és una acció, és el que li dóna la dimensió de praxis, que, al mateix temps, no és qualsevol praxis, sinó una que ve determinada per la phrónesis entesa, recordem-ho, alhora com a ―modo de ser racional verdadero y práctico, respecto de lo que es bueno y malo para el hombre‖249 i com a ―disposición a escoger y actuar concerniente a lo que está en nuestro poder hacer o no hacer‖250. Aquesta relació que s‘estableix, contribueix a l‘actualitat d‘interpretació que ens estem proposant, relacionada amb la phrónesis i el tacte. A més a més, convé també subratllar que la mateixa definició concep que aquestes situacions sobre les quals el tacte o la phrónesis
són possibles, són situacions de les quals no hi ha sabers generalitzables. No hi ha, per tant, principis generals que ens puguin determinar l‘acció, la praxis, més adient. Aquesta acció s‘ha de desenvolupar en situacions on la contingència es manifesta.
Aquell que actua, tracta amb coses que no sempre són com són, sinó que també poden ser diferents, és el que anomenem contingència i que ja ha estat desenvolupat en apartats anteriors. En aquestes coses i situacions, descobreix en quin punt pot intervenir la seva actuació; el seu saber ha de dirigir el seu fer. D‘aquesta manera, la direcció del ―fer‖ pel ―saber‖ esdevé el principal problema del saber moral de l‘ètica d‘Aristòtil. Aquesta direcció apareix sobretot en la tekhné, entesa com el saber de l‘artesà que sap
249
ARISTÒTIL, Ética Nicomáquea, ed. cit., VI, 5, 1140b 3-5.
152
produir determinades coses, i de la qual n‘hem desenvolupat abastament les seves característiques en anteriors apartats, tot diferenciant-la del que entenem per praxis. Tot i així, la qüestió que es planteja també Gadamer és determinar si el saber moral és un saber de la tekhné, aspecte que ja hem desenvolupat anteriorment en l'aprofundiment del text del filòsof alemany. Tanmateix, Gadamer considera que si això fos així, significaria que fóra un saber sobre com un s‘ha de produir a ell mateix. D‘aquesta manera, concep l‘existència d‘una tensió entre la tekhné que s‘ensenya i aquella tekhné que s‘adquireix per experiència. Adverteix que el saber previ que hom posseeix quan ha après un ofici no és necessàriament superior en la praxis al que posseeix un no iniciat molt experimentat. Però no per això s‘anomenarà teòric el saber previ a la tekhné, menys encara si es té en compte que l‘adquisició d‘experiència apareix per sí sola en l‘ús d‘aquest saber. Però en el saber moral, no n‘hi ha prou amb l‘experiència per una decisió moralment correcta. Aquí també s‘exigeix que l‘actuació estigui guiada des de la consciència moral. A aquest saber d‘un mateix, Aristòtil l‘anomena saber-se, ―un saber per a si‖251
. Podríem, doncs, trobar correspondència entre la consciència moral i el saber produir, tot i que no són la mateixa cosa. Ara bé, les diferències entre un i altre saber es fan evidents. És clar que l‘home no es pot produir a ell mateix de la mateixa manera que pot produir altres coses, ja que el saber moral que té sobre ell mateix difereix del saber que guia un determinat produir. Aquest aspecte ens resulta del tot suggerent per aprofundir en el moment en què considerem la formació del tacte. D‘aquesta manera, entenem que l‘objecte del saber moral no és quelcom general que sempre és com és, sinó quelcom individual que també pot ser d‘una altra manera, cosa que també caldrà considerar en parlar de la formació.
D‘altra banda, qui posseeix la phrónesis és qui ha de prendre decisions morals, en el nostre cas el phrónimos, l‘home de la prudència, l‘home de tacte; és algú que ha après
alguna cosa, algú que sap el que és correcte. La tasca de la decisió moral és encertar amb allò que és adequat en una situació concreta; això vol dir ―veure‖ el que és correcte en aquella situació i ―fer-ho‖. El que actua moralment també ha de triar els mitjans adequats i el seu fer ha d‘estar guiat tan reflexivament com el fer de l‘artesà. I aleshores, on rau la diferència entre els dos fers? Per respondre a aquesta qüestió, Aristòtil fa una anàlisi de la phrónesis que ens aporta resposta a la pregunta formulada.
251
153
D‘una banda, i per començar, podem dir que la tekhné, com a saber tècnic que és, s‘aprèn i es pot oblidar. En canvi, el saber de la phrónesis i del tacte, que és un saber pràctic, un saber que correspon a la praxis, és un tipus de saber que, quan s‘aprèn, ja no s‘oblida. Hom no es confronta amb el tacte de tal manera que se‘l pugui apropiar o no apropiar. En el tacte, cosa que no succeeix amb la sensibilitat, hom es troba sempre en situació d‘actuar i, per tant, ha de posseir i aplicar el saber moral. Per això el concepte ―d‘aplicació‖ és tan problemàtic, ja que tant sols es pot aplicar alguna cosa quan es posseeix prèviament. Però la phrónesis i, per tant, el tacte, no es posseeix de tal manera que primer es tingui i després s‘apliqui a una situació concreta. Les imatges de l‘home sobre allò que ha de ser són imatges a partir de les quals l‘home es guia. Tanmateix, aquestes imatges tant sols valdrien com a esquemes que només es concreten en la situació particular de qui actua. Per tant, no són normes escrites ni regles inalterables, i tampoc són convencions, sinó que reflecteixen una naturalesa de les coses que tant sols es determina a través de l‘aplicació a la qual, al seu torn, les ha sotmès la consciència moral.
D‘altra banda, Gadamer, en el capítol de Veritat i Mètode que dedica a la recuperació del problema hermenèutic fonamental, fa una aportació de l‘actualitat hermenèutica d‘Aristòtil252
en la qual considera que la modificació fonamental de la relació conceptual entre mitjans i fins és el que constitueix la diferència entre el saber del tacte i el saber tècnic. Aquest resulta un capítol fonamental per al present estudi. Tal i com ja hem destacat a les primeres pàgines d‘aquesta primera part de la tesi, l‘interès de Gadamer per Aristòtil parteix de la interpretació fenomenològica sobre Aristòtil que fa Heidegger al ja esmentat Informe Natorp, de 1922. El tacte és un tipus de saber que no està restringit a objectius particulars, sinó que afecta al viure correctament en general,