AUTORS MEDIEVALS195
No cal que el bon públic lector s'allunye de les obres dels nostres autors antics com si no les pogués entendre i fossen només reservades als erudits per una mena de privilegi. Justament el català, segles a través, ha tingut uns canvis tan lleus, que qualsevol en pot llegir les obres antigues com si fossen d'ahir. Permeteu-me un moment aquella flaca que tenim els vells de recordar amb gaudi les coses dels dies de l'adolescència. A penes batxiller als Escolapis, sense cap preparació especial, o millor, amb una preparació deficient, i sense diccionaris, que aleshores no en teníem, llegia i comprenia sense dificultat de cap mena, la Crònica de Jaume I i la de Ramon Muntaner. A la primera podem veure-hi la formació del nostre país, acomplit amb Mallorca i amb València. I cal posar-hi la Crònica d'En Muntaner, no sola-ment per la saboria del seu estil net i popular, sinó per la gran llargada històrica que hi és referida. És com una conversa familiar entorn de bona partida d'història de la nostra terra amb les seues velles glòries i a penes amb cap fallida. Tingué la ventura d'escriure la crònica d'una època gloriosa.
L'obra de Ramon Llull, contemporània de la d'En Muntaner
195
“Lectures dels nostres autors medievals”. Gorg, 27. Val_ncia. Gener 1972, pàg. 10-11.
__tots dos, de petits, veieren el rei Jaume__, a més del seu pensament filosòfic, ens mostra la riquesa de la parla amb les seues possibilitats sorprenents i variades. Quan els temes de filosofia i de teologia es dilucidaven i debatien arreu d'Europa en llatí, Ramon se servia de la seva parla nativa, que aleshores, amb el prestigi que li venia dels trobadors, era entenedora a qualsevol persona culta, i es veia bella i clara com la llum del dia. La vastitud de l'obra lul!liana sembla que demane una paciència i un temps com només en tenen els erudits. Mes ¿Quins llibres hi escollirem per a qui es vulga iniciar a la coneixença de la nostra literatura antiga?
De primer, la seua obra fonamental, que és el Llibre de contemplació. Per a la gent de totes les terres catalanes, aquesta obra és allò que la Divina
Comèdia és per a la gent d'Itàlia.
Aquesta obra que té tants capítols com dies té l'any, acaba amb el llibre cinquè, partit entre l'amor i l'oració, que es complementaria amb el tractadet que Ramon titula Arbre de filosofia d'amor, títol típic de Ramon que en l'organisme de cada estudi científic, solia veure la forma orgànica dels arbres, amb ses arrels, soca, branques i fulles. Aquest místic era també un rodamon. I això es ben avenia amb el seu deler d'aconseguir totes les coneixences, tota la ciència del seu temps. En forma narrativa com una mena de novel!la, en el Fèlix de les mera-velles ens conta com el jove
Fèlix se'n va a seguir món amb un deler científic lul!lià. Hi abunden els exemples per a exposar i resoldre les qüestions més variades de moral i de vida pràctica. També un tema del dia en aquell segle XIII, era l'opologia de la fe catòlica enfront de la religió de Mahoma i la dels jueus. Un altre Ramon contemporani seu, també eminent, més vellet, Sant Ramon de Penyafort,
confessor de reis, de reis i de papes,
com diu la cançó popular, havia demanat a Sant Tomàs Aquinès que escrivís una apologia del catolicisme enfront de les altres dues religions vigents i conegudes. L'Aquinès escrigué la "Summa contra gentes".
També Ramon escrigué el Llibre del Gentil i els tres savis. Figura un gentil, sense cap religió, que voldria tenir-ne una, i per a escollir-la bé, aprofita l'avinentesa de conèixer tres savis amics, un de catòlic, un de mahometà i un de jueu. Per tal de complaure'l, convenen d'exposar-li la religió d'aquesta manera: en allò que les tres religions concorden, per exemple, en l'existència d'un Déu creador de cel i terra, un dels savis n'adoctrinarà Gentil; i en allò que difereixen, cada savi hi dirà la seua i el gentil que es decante a qui el convença. Un altre llibre lul!lià és el Blanquerna, on Ramon exposa, també en forma novel!lada, els varis estats i vocacions d'homes i dones, des de la solteria i el matrimoni i, passant per les prelacies,
fins a la vida ermitana a Miramar on li fa escriure el llibre místic d'Amic i d'Amat.
Un altre gran autor antic és el gironí Francesc Eiximenis, frare de l'orde franciscà, que morí bisbe d'Elna el 1409. Tracta de teoria política amb un esperit catalanesc, contrari a qual- sevol forma d'absolutisme i de tirania. Escriurà en vigílies d'aquell Renaixement que, llevada Anglaterra que se'n defensà, estenia com una taca d'oli els principis del poder diví de les monarquies i dels privilegis, que s'aca-baria amb l'esclat de la Revolució francesa. Eiximenis té el
Regiment de la cosa pública, dedicada als jurats de València. L'estil d'eiximenis és d'una maduresa que expressa les doctrines més subtils de la filosofia planera-ment, i a vegades amb una ironia i una gràcia que les fan seguir sense fadiga. Quan descriu un vici o un capteniment hipòcrita, hi dibuixa uns retrats dins el gust que estigué de moda en el XVII francès.
Com un replanet on reposar-hi, tenim el llibre que Bernat Metge escrigué en defensa pròpia per les intrigues polítiques de palau, El somni, ple de vida dins els seus termes varis, i on es debat pintorescament el plet dels vicis de les dones, afegint-hi els dels homes, que Metge retrau en rèplica a les inculpacions misògines que Boccaci havia posades de moda.
Després vénen les grans novel!les de cavalleries, el Tirant lo Blanc i el Curial i Güelfa. La primera és una burla de la cavalleria que precedí les d'Ariosto i
de Cervantes. L'Ariosto en prenia arguments i Cervantes en fa l'elogi en llavis dels senyor rector d'aquell poblet de la Manxa. Als cavallers altívols de València no els plaïa ni poc ni gaire, que un curial d'un estament burgès els jutjàs, i preferien resoldre llurs diferències amb les armes, posant-hi l'aparat públic de lletres de batalla i jutges de camp, per la qual cosa fins acudien al rei d'Anglaterra, bé que, de fet, mai la sang no arribava al riu, perquè sempre solia venir una dilació que evitava la lluita cruenta. Martorell tenia una fantasia i una vis còmica verbal, que encara avui ens fa riure. El seu continuador, que proseguí la novel!la des de mitjà capítol CCXCV fins al darrer, l'imita, però el seu estil més correcte i que en morir la princesa Carmesina arriba a un paroxisme sentimental, no té la vivor i la gràcia còmica d'estil d'En Martorell.
També a València i contemporani d'En Martorell, el metge Jaume Roig escrivia el Llibre de les dones, en milers de versos aparellats de quatre síl!labes. És un prodigi d'habilitat el moviment de vida que dóna amb aquell vers a les historietes i contalles. maledicències, invectives i pregàries. És un libre d'història viva. Miquel dels Sants Oliver va dedicar-li un bell article en sortir-ne l'edició crítica de Roc Chabàs a València el 1905. A la mateixa València s'oïen els sermons de Sant Vicent Ferrer. A cada sermó, després de la indicació del tema i una cita adient de l'Escrip-tura, seguia una
aplicació a la vida pràctica, on sovint retreia els vicis, els mals costums, les hipocresies de tota mena de gent, de joves i vells, de rics i de pobres, de llecs i de clergues. Afegim-hi alguna poesia de Jordi de Sant Jordi i algunes d'Ausias March, tan profundes en observacions sobre l'amor o algun tema de moral. com eixutes de sentiments de la natura __quina diferència amb Ramon Llull__ de manera que els seus càntics no diríem que són dictats en aquella hora descrita per Eiximenis en oferir el seu
Regiment de la cosa pública als Jurats de València.
Veus aquí una mitja dotzena de lectures bàsiques antigues, i estem segurs que la resta seguiria per si sola. Primer, perquè els llibres fan cadena; i després perquè la saboria d'aquesta mitja dotzena ens hauria deixada la llepolia de gustar les que romanien al marge.
UNA NOVA COL!LECCIÓ