M Teresa Cabré i Castellví (1986-1994)

Cabré i Castellví & Rigau (1986: 32-34) i Cabré i Castellví (1994, vol. II: 90-92) empren també el terme conversió sintàctica per a donar compte de duets com toc/tocar, sal/salar, buit/buidar, etc:21

“Les regles de conversió sintàctica expliquen el canvi de categoria que poden presentar els elements lèxics sense necessitat que se’ls adjunti un afix que justifiqui aquest canvi.” (CABRÉ I CASTELLVÍ & RIGAU 1986: 32)

“Amb una regla de conversió qualsevol parlant del català pot crear una nova paraula sense recórre[r] ni a l’addició de formants ni a la combinació d’elements morfològics o lèxics; senzillament, transcategoritzant una unitat existent al diccionari.” (CABRÉ I CASTELLVÍ 1994, vol. II: 90)

20

Val a dir que, dues pàgines més amunt (pàg. 36), després de reflexionar sobre el funcionament dels morfemes de gènere i el tema verbal i la seva rendibilitat semàntica, no tanca les portes a la possibilitat de denominar -a- i -i- (els temes de les conjugacions I i III) sufixos, ja que en alguns casos hi ha un verb que s’oposa semànticament a un altre verb que té la mateixa arrel però vocals temàtiques diferents. Seria el cas de botre/botar/botir —vegeu la llista [1a]—, renyar/renyir, etc. En aquest cas, però, el valor d’afix categoritzador de la vocal temàtica és per oposició a una altra vocal temàtica; per tant, no té gaire a veure amb el paper que té la vocal temàtica quan s’oposa a un substantiu.

21 _{Cabré i Castellví (1994) dóna quatre denominacions diferents per al mateix concepte: conversió, conversió}

sintàctica, el recuperat derivació regressiva (potser per a connectar-ho amb el model derivacional i els qui l’han continuada) i hipòstasi, que fa referència a la doble natura d’un lexema.

XAVIER RULL - Els substantius d’acció i efecte en català | IV. Conversió

“La conversió sintàctica és el procés funcional que consisteix a crear un lexema d’una categoria ‘x’ sobre la base de la forma d’un altre lexema de la categoria ‘y’[:] rebutj(ar) / rebuig[,] arrel / arrel(ar)” (CABRÉ I CASTELLVÍ 1992b: 176)

“Hi ha diverses maneres de verbalitzar elements de categoria no verbal. Observem els casos de alegre/alegrar, fum/fumar, davall/davallar. Alegre és una entrada al diccionari especificada [+ R, + Adj], alegrar és un verb l’estructura lèxica del qual és igual que la d’alegre, però amb una categoria diferent:

alegre [R]Adj

alegrar [R]V

Només si postulem l’aplicació d’una regla que, sense necessitat d’adjuntar afixos, faci possible que els elements de categoria adjectiva esdevinguin verbs, podrem explicar-nos alegrar:

alegrar [ [R]Adj ]V

En aquestes situacions, l’única condició que reclamen les unitats que tenen aquesta possibilitat és que, en cas que apareguin a la frase, se’ls afegeixin els elements de flexió propis dels verbs.

El mateix succeeix a propòsit dels verbs fumar i davallar. Regles de conversió diferents en cada cas faran que un nom o un adverbi funcionin com a verbs:

fumar [ [R]N ]V

davallar [ [R]Adv ]V” (CABRÉ I CASTELLVÍ &RIGAU 1986: 96-97)

Cabré i Castellví (1994, vol. I: 72-73; vol. II: 90-92) restringeix el recurs de la conversió a categories majors: noms, adjectius, adverbis i verbs. També matisa que les més productives són V Æ N (resar/rés), N Æ V (sal/salar) i Adj Æ V (sadoll/sadollar). De tota manera, hi hauria altres casos de conversió cada cop més usats per les necessitats comunicatives: N Æ Adj (exemple clau, conveni marc, camió cisterna, vagó restaurant, home anunci, etc.) i Adj Æ Adv (parlar fort, treballar dur, cantar fluix, caminar lent).22

El fet que les regles de conversió “no introdueixen elements transcategoritzadors com les morfològiques, sinó que elles mateixes fan possible el canvi de categoria” vol dir que els morfemes de nombre, gènere, temps/aspecte/mode i persona/nombre no han de ser considerats transcategoritzadors. Així, un pic ja està fixada la categoria lèxica del mot, s’hi adjudica gènere (per exemple, -a per al femení) i nombre (per exemple, -s per al plural) si és substantiu, i temps/aspecte/mode i persona/nombre si és verb.

En qualsevol cas, Cabré i Castellví continua mantenint separats els noms que es converteixen en verbs (sal/salar, esglaó/esglaonar) i els verbs que es converteixen en noms (cantar/cant, pregar/prec), de manera que, per a aquesta autora, continua havent-hi mots primitius que, convertits en una altra categoria lèxica, esdevenen nous mots. Cabré i Castellví, doncs, reprodueix, el mateix ordre lògic que vèiem en el model derivacional. És important de fer notar, però, que en el model conversional rarament s’explica com es pot determinar la direccionalitat; les poques aportacions que hi ha en aquest sentit són marginals, com ara aquesta nota a peu de pàgina, que citem pel seu interès:

“Respecte a aquest punt [la determinació del mot primitiu], vegeu CORBIN (1976), on es fa una

anàlisi de la qüestió de l’anterioritat entre unitats de la mateixa longitud. En francès casos com

amidon amidonner amidonnage

sel saler salage

en contrast amb

22 _{En el nostre constructe, l’ús d’un adjectiu com a adverbi (parlar fort) es podria considerar com una}

habilitació gramatical.

ELS SUBSTANTIUS D'ACCIÓ I EFECTE EN CATALÀ Xavier Rull Muruzàbal

accorder accord *accordage

amnistier amnistie *amnistiement

demostren si el que és previ és el nom o el verb. Si el verb és la base per a la derivació del nom, no és possible de nominalitzar-lo amb sufix; la regla sintàctica de conversió verb en nom li barra el pas.

En català la situació és diferent. Exemples com els següents ens ho demostren:

conversar conversa conversació

enyorar enyor enyorament

encantar encant encantament

arrel arrelar arrelament

Ara bé, si la base és [+ V] i produeix dos noms, l’un amb sufix i l’altre sense, tots dos podran ser sinònims (enyor / enyorança // planteig / plantejament), però si la base és [+ N] n’hem obtingut [+ V], els dos noms resultants no seran semànticament equivalents (arrel / arrelament // níquel / niquelació).” (CABRÉ I CASTELLVÍ &RIGAU 1986: 33-24, n. 27)

Com fan notar aquestes autores, però, la proposta de Corbin (1976) no és aplicable al cas català.23