OBJECTIUS I HIPÒTESIS DE RECERCA
II. ART, DEVOCIÓ I RITUAL FUNERARIS A LA CATALUNYA MODERNA
2. LA MORT RITUALITZADA
112
El fet de morir en les diferents civilitzacions i períodes històrics ha estat codificat pels rituals funeraris. Aquests tenen a veure amb la idiosincràsia de cada cultura i les creences arrelades a l’imaginari religiós. Inhumacions o cremacions han estat sempre en relació als ritus socials i culturals, polítics i religiosos. Com a ritus de pas transcendent, la mort ha estat objecte de sistematització que ens proposem estudiar en aquest apartat, «la mort ritualitzada», focalitzant l’interès en el nostre marc cronològic i espacial de base.
El primer capítol, «El ritual funerari a l’església barroca», reprèn el fet estudiat per l’antropologia i la història, per tal de centrar com a focus de la recerca el ritus funerari a la Catalunya d’època moderna. El punt de partida és una mirada genèrica a períodes anteriors per tenir una base sobre la qual desenvolupar els elements propis de la cronologia. Per portar a terme la recerca sobre ritual funerari s’ha fet un buidatge dels manuals religiosos del període que ens donen les pautes del funeral barroc.
El segon capítol, «Les formes de dol i el plany davant la mort», completa el capítol anterior sobre ritus. El dol és la presentació de la pèrdua a través d’una sèrie d’elements que exterioritzen el dolor. La indumentària acostuma a ser l’element més característic d’aquest procés d’acceptació de la pèrdua, per aquest motiu es mostra en aquest capítol les bases del dol en època barroca.
El tercer capítol, «Iconografies i devocions, reafirmació de la tradició i nous cultes», mostra les iconografies en relació a la mort pel període barroc tenint present aquelles iconografies existents i les noves derivades de les doctrines de la contrareforma. El ritual marca les iconografies i aquesta secció es un complement als dos capítols anteriors i esdevé el pas del camp del ritual al camp de l’art. Per marcar l’essència de les diferents iconografies tractarem els contextos europeus i/o hispànics en època barroca, reservant l’àrea catalana per presentar-la de forma àmplia en la darrera secció, la secció consegüent, «la mort imaginada».
114
2. 1. EL RITUAL FUNERARI A L’ESGLÉSIA BARROCA
El cerimonial de la mort és una codificació de gestos, actituds i tradicions que permeten el traspàs dels difunts i l’acceptació de la mort mitjançant el temps de dol,
tempus lugendi. Cada cultura i època han marcat una forma d’afrontar la mort estudiada per part de l’antropologia i els estudis històrics. En tots ells és comuna la sistematització per afrontar la mort i establir una cerimònia de pas tal i com indica Thomas: «la muerte siempre ha sido objeto de pensamiento, incluso de sistematización»274. L’autor de La muerte, una lectura cultural defineix el ritu funerari com les conductes basades en un conjunt de símbols i creences que guien el difunt
post mortem i permet superar l’angoixa dels que sobreviuen275.
Aquesta necessitat ritual per afrontar el dol, en la vessant terapèutica d’equilibri mental dels que viuen distanciats del dol patològic o melancòlic, ha estat sotmesa a una simplificació occidental que comporta la desaparició, privatització ritual, tecnificació, tanatopràxia i dissimulació, que marquen el nostre present. Així doncs, la importància cultural, religiosa, psicològica i emocional del ritual funerari en èpoques passades ha quedat a Occident modificada per les noves tendències de la mort «vergonzante y objeto de tabú» que descriu Ariès parlant de la mort vedada276.
Des d’un punt de vista històric, la mort ha estat expressada en un nivell íntim i privat que s’imbricava amb la dimensió pública i social d’aquesta277. Aspectes de la mort en època medieval queden palesos en els estudis de la documentació i en les recerques arqueològiques que mostren un ritual funerari278, comentat per Ariès, que comença 274 Thomas 1983:193 275 Thomas 2001 276 Ariès 2000:83 277 Rouillard 1999
278 Sobre la mort en època medieval disposem d’estudis que del més general al més concret ens ofereix una panoràmica diversa. Aquest seria el cas de la publicació de Paul Binski, Medieval Death, que s’ocupa de l’ordo defunctorum a nivell europeu entenent el ritual sota el concepte de «liminality» o de frontera entre la vida i la mort, (Binski 1996). Contrapunt a la macro història de Binski seria la micro història reusenca que desenvolupa l’estudi A les portes de la mort. Religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV, (Piñol Alabart 1998). Així mateix, altres edicions fan un recorregut més ampli incloent les derivacions anteriors i posteriors per un estudi de la mort medieval en l’esdevenir de la història, citant a tall d’exemple Death and Resurrection in Art, (De Pascale 2009).
115
amb els sagraments de la confessió i extremunció pre mortem que s’acompanyen de la cerimònia d’exèquies post mortem279. Aquest cerimonial consta de parts diferenciades: l’expressió dramàtica del dol, l’absoute o l’absolució dels pecats, la processó i la inhumació.
Altres aspectes més específics de la cerimònia fúnebre medieval inclouen el rentat del cos i la compra de la mortalla o dels vestits pel sepeli, els vestimenta tumularia que indiquen els testaments, que cobrien els cadàvers durant els tres dies que familiars i amics vetllaven el cos280. En el moment del trasllat al lloc de sepultura el trasbals de la mort s’exterioritzava amb un dol col·lectiu amb els tocs de campanes i les gramalles negres per les processons dels cossos dels difunts entre crits i gestualitat exacerbada per la mort del poder281. Expressió dramàtica que podem observar en les creacions artístiques d’aquesta època, citant a tall d’exemple el seguici funerari del sepulcre del bisbe Ramon d'Escales (†1398) a la Catedral de Barcelona (fig. 7). L’obra realitzada per Antoni Canet (†1431)282, entre els anys 1409-1411, ens presenta en la caixa del sarcòfag la processó funerària amb mostres rituals de dol codificades a través dels gestos dels personatges283. Aquesta obra ens remet a les realitzacions de Claus Sluter (c. 1355-1405/6) i Claus de Werve (1380-1439) en el Sepulcre de Felip II de Borgonya (c. 1385), conservat a Dijon i d’àmplia difusió europea de les formes mortuòries de l’escultura gòtica. 279 Ariès 2000:107-109 280 Riu 1982 :29 281 Sabaté 2003 282 Terés 1993 283
«El traspàs del bisbe Ramon d'Escales es produïa el 24 de juliol de l’any 1398 i, tres dies després, tal com el mateix havia disposat, era enterrat a la capella dels Sants Innocents. L'enterrament fou provisional i, més endavant, els seus marmessors es cuidaren de fer-li construir un honrós sepulcre d'alabastre. Entre les clàusules del testament, redactat de forma definitiva tres dies abans de la seva mort, n'hi havia una que deia aproximadament: "manem fer, si no ho haguéssim fet en vida nostra, en la dita capella dels Sants Innocents, una tomba de pedra, tal i com tenim ordenat de fer, per a la nostra sepultura, en la qual sia depositat el nostre cos o la ossa, tal com els nostres marmessors estan informats ..."», (Terés 1993:73). L’autora recull la documentació relativa al patronatge de l’obra i descriu el treball escultòric d’Antoni Canet en relació a la gestualitat de dol de l’època.
116
Fig. 7. Antoni Canet, Sepulcre del bisbe Escales, 1409-1411, Catedral de Barcelona.
En els contextos no urbans, la sepultura era realitzada en espais exteriors immediats de la llar o al cementiri parroquial incorporant la libació ritual o el dinar de difunts284. L’estudi arqueològic de les sepultures medievals a portat a constatar les ofrenes d’objectes de ceràmica, vidre i monedes com a reminiscències paganes285; així com a diferenciar tipologies de sepultures: sepultura de fossa simple amb coberta de lloses, sepultura en forma de cista ovalada o rectangular, sepultura del tipus cista de secció triangular, sepultura del tipus cista de planta trapezial, sepultura senzilla de fossa sense lloses, entre d’altres tipologies.
L’aspecte material del ritual medieval de difunts es completa amb l’aspecte immaterial de les creences i les mentalitats que portava a una demanda d’acumulació de misses per les ànimes dels traspassats. A mesura que la creença en el purgatori es fa més
284 La generalització de l’enterrament a la sagrera, espai sagrat adjacent a la parròquia o església, es donà a partir del segle XI. Aquest sistema d’inhumació esdevindrà l’habitual fins l’obertura dels cementiris urbans amb la mentalitat higienista pròpia del segle XVIII.
117
present a partir del segle XII286, s’observen noves pràctiques devocionals que s’expressen per encomanar les ànimes a la Mare de Déu o als sants i santes, com a intercessors, i a la presència arrelada de misses: el novenal (missa celebrada després de nou dies de la mort), l’aniversari (el record anual), el trentenari o les misses de Sant Amador (missa durant trenta dies o festivitats determinades durant les quals l’oficiant no podia sortir de l’església). Aquestes acumulacions eucarístiques van ser qualificades de supersticioses pel Concili de Trento i es produí un procés d’erradicació que contrasta amb l’arrelament d’aquestes pràctiques a la societat287.
Si ens endinsem en el context del ritual funerari en l’església barroca podem descriure aspectes cerimonials i litúrgics dels segles XVI, XVII i XVIII en dos etapes diferenciades:
ante mortem i post mortem. La primera fa referència als sagraments i al trànsit del difunt previs a la darrera exhalació. Aquesta etapa esta lligada a la confessió i l’extremunció com els sagraments que marquen el pas vers la mort. La segona etapa és el cerimonial que parteix del cadàver i culmina amb la preservació de la seva memòria.
El ritual post mortem es desenvolupa en primer lloc en la intimitat familiar de la llar amb la preparació, presentació i contemplació del cadàver. L’elecció de la mortalla i les
286 Le Goff 1981
287 Voldríem destacar la pervivència d’aquesta necessitat del sufragi de la missa per la salvació de l’ànima. Si posem en relació les reformulacions conciliars davant de la documentació d’arxiu, assistim a una dicotomia que fa mantenir l’acumulació de serveis litúrgics tal i com mostren els testaments. Un exemple documental d’acumulació de misses post mortem el tenim amb el donsell barceloní Magí Ramon Gualbes en el seu testament de l’any 1640 especifica, el novenari, el cap d’any, misses durant els tres dies següents a la seva mort, mil misses repartides en esglésies barcelonines, les trenta tres misses anomenades de la Emperatriz, les cinc misses de Sant Agustí i el trentenari de Sant Amador, tal i com mostren a continuació: «Item vull y man que per la anima mia y remissio de mos pecats en dita Iglesia y parochia de Santa Maria de la mar de la present Ciutat me sian dits y celebrats aquells dos sacrificis nomenats novenal y cap de any dexantho tot aconeguda de mos marmessors per almoyna y caritat dels quals sacrificis y sepultura dex lo dret acostumat y lo que just sie. Item vull y man que per la anima mia y en remissio de mos pecats en tots los altars privilegiats de la dita Iglesia y parochia de Santa Maria de la mar me sian dita y celebradas totas aquellas missas que se podran dir en tots los tres dias seguents desde la mia mort en dits altars privilegiats per raho de les quals deix per cada missa tres sous. Item deix y vull quem sian ditas mil missas repartidas per Iglesias ço es Sant Francesch y los agustins descalsos y Bon Succes y al carme aconeguda de dits mos marmessors y que sia dada la caritat acostumada. Item deix y vull me diguen las missas de la emperatriz en la Iglesia de Sant Francesch en lo altar privilegiat que son trenta y tres missas y per ellas sia dada la caritat acostumada. Item axi mateix vull me sian fetas celebrar en la Iglesia del monastir de Sant Agusti les sinch missas de Sant Agusti com se solen dir y aço tambe per rapos de la mia anima y per ellas sia dada la caritat acostumada. Item vull me sia fet celebrar un trentenari de missas dit de Sant Amador per rapos y remey de la mia anima si per cas no les he fetas dir en vida que ja se trobara»,(AHPB, Antoni Joan Fita, Liber Sextus Testamentorum, 1611-1641, fol. 146).
118
decoracions de dol com lluminàries o cortinatges negres, són les manifestacions externes que embolcallen el cos dipositat en la caixa o el túmul funerari288. La presentació del cos mort dóna pas a la cerimònia pública on participa la comunitat eclesiàstica a la qual pertany el difunt. Aquesta fase és el cerimonial pròpiament dit que suposa el trasllat de la casa a l’església, l’ofici de difunts, el trasllat de l’església a l’espai de sepultura i la inhumació. El cadàver és el centre de la litúrgia funerària, un cos que esdevé la clau del ritual post mortem en la denominada «teatralització dels cos metafòric» citada per Urbain, el cos sense vida com objecte que centralitza el ritu:
«La messe centrée sur le corps métaphorique, le convoi et le cortège, grands déploiements spectaculaires de la douleur des vivants entraînant surtout, au travers de la manipulation processionnaire dont il est devenu l’objet, une valorisation manifeste du corps et de sa permanence fantasmatique»289.
El record del difunt en la comunitat es produeix amb el novenari i l’aniversari, les misses que marquen el tempus lugendi. És l’ofici de difunts, Rèquiem o Missa de difunts, més formalment Missa pro defunctis o Missa defunctorum en llatí, l’aspecte litúrgic central de la cerimònia290. La missa utilitzada en els funerals, també en els oficis de recordatori d'algun difunt, queda tipificada amb els textos comuns ordinaris a la missa, Kyrie, Sanctus i Agnus Dei, als que s’afegeixen els propis, Introitus, Graduale, Tracto, Sequentia291, Offertorium i Communio. A aquest esquema bàsic hem d’afegir les modificacions que es porten a terme depenent del calendari litúrgic anual i algunes especificitats nacionals. Destaquem també les músiques escrites per aquestes misses
288 Creixell 2012 289 Urbain 1978:63
290 El mot Rèquiem prové de la primera paraula del text litúrgic anomenat Introitus, que comença amb les següents fòrmules: «Requiem aeternam dona eis, Domine», és a dir, «els concedeixi el descans etern, Senyor».
291 Aquesta part de la missa de difunts, Sequentia, és el text musicat del Dies irae (dia de la ira), seqüència gregoriana del segle XIII sobre un text d'un himne atribuït al franciscà Tomàs de Celano (1200- 1260), amic i biògraf de Sant Francesc d'Assís. El poema descriu el dia del judici final, amb l'última trompeta que crida els morts davant el tron diví, on els escollits se salvaran i els condemnats cauran a les flames eternes: «Dies iræ, dies illa,Solvet sæclum in favilla,Teste David cum Sibylla!» («Un dia d'ira serà el dia en què el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la»). Aquesta part de la litúrgia és una de les que fa més referència a l’escatologia cristiana i a les mentalitats religioses en relació a la concepció de la vida i de la mort.
119
per part d’autors com Cristóbal de Morales, Tomás Luis de Victoria, Mozart, Verdi, Brahms o Britten, entre d’altres292.
Les misses de difunts presenten quatre tipologies segons el moment en que es realitzaven i quedant aquestes supeditades al calendari litúrgic anual:
• In commemoratione omnium fidelium defunctorum, missa celebrada el dia de
difunts, 2 de novembre.
• In die obitus seu depositionis defunctii, missa solemne de Rèquiem per la mort
d’un fidel en el die depositionis.
• In aniversario defunctorum, missa que commemora el primer aniversari del die
depositionis.
• Missis quotidianis defunctorum, missa quotidiana pels dies segon, quart,
cinquè, sisè i vuitè del novenari per difunts. Els dies tercer i setè era missa de
Rèquiem la que es portava a terme, així com pel novè dia, les exèquies conegudes com a honres fúnebres.
El Concili de Trento aplicà unes normes de conducta com és l’ús del Missal i del
Breviari, però no estableix un cerimonial obligatori per les diverses necessitats litúrgiques funeràries malgrat la publicació l’any 1614 del Rituale Romanum sota el papat de Pau V293. Es tracta d’una publicació que va donar pautes que seran adaptades pels bisbes i les diferents diòcesis. El text esdevé una base sobre la qual desenvolupar el ritual litúrgic i si parem atenció als capítols sisè i setè, tenim les consignes cristianes sobre el sagrament de l’extremunció294 i sobre les exèquies295. Si ens centrem en aquesta darrera part exequial tenim referències als que podien ser admesos a sepultura eclesiàstica, les formes litúrgiques sense el cos present o en el cas d’infants, així com les fórmules per les celebracions d’aniversari, pel tercer o setè dia, pel mes o per l’any296. La part central del text mostra els passos a seguir pel cerimonial funerari, tant les actituds i els textos que acompanyen cada etapa: l’aixecament del cadàver de
292Música 2000 293
A les edicions critiques modernes, podem incorporar les edicions d’època conservades a la Biblioteca de Catalunya: Rituale romanum. Venècia: Apud Cieras, 1615, (BC M 53) i Rituale Romanum: Pauli Quinti Pontificis Maximi iussu editiun. Liò: Michael Chevalies, 1616, (BC R(2)-8-348).
294
Cap. VI de sacramento extremae unctionis.
295 Cap. VII de exsequiis. 296 Parés 2008
120
casa del difunt, la processó a l’església, l’ofici, la processó al cementiri i la deposició en la sepultura.
L’església postridentina, amb les mesures de tipificació eucarística, va voler eradicar la superstició arrelada de l’acumulació de misses pro remedio animae que provenen del context medieval297. La Sagrada Congregació de Ritus va prohibir amb data del 16 de gener de 1618 la celebració de les misses dels Quinze Auxiliadors i les del Pare Etern, posant en dubte les de Sant Vicenç Ferrer, les de Sant Agustí, les de Sant Amador, les de Sant Nicolau Tolentí, entre d’altres298, descrites per Juan García Polanco en el seu manuscrit madrileny de l’any 1625, Memoria de las misas que en su testamento y por ánimas del purgatorio y por negocios gravísimos o devociones particulares se dicen299,
recuperat per García Fernández per l’estudi sobre la mort en l’àrea castellana300.
L’oficialitat per part de Roma eradicava les misses considerades supersticioses, però el manteniment local de les misses pro remedio animae ens constata que no es va eliminar una creença de la població que va esdevenir un element de conceptualització de la vida i la mort, la salvació a través de les indulgències i de l’eucaristia. Trobarem doncs, una continuació d’aquestes devocions post mortem que ens mostren els lligams amb la tradició de períodes precedents.
Malgrat els postulats teòrics, la missa barroca era una missa enfocada als morts i esdevé habitual la demanda d’aquestes manifestacions eucarístiques que completen la litúrgia pròpia del funeral, mantenint-se les misses de San Gregori fins èpoques
297 Jordi Cerdà amb l’estudi dels testaments ens aporta la presència eucarística medieval tenint en compte les més populars en l’àrea catalana. Aquestes eren les següents :les misses de Sant Gregori, les misses de Sant Vicent Ferrer, les misses de Sant Agustí, les misses de Sant Nicolau Tolentí, les misses de Sant Miquel, les misses del papa Climent, les misses de la serventa, les misses de les cinc nafres i les misses de Sant Amador, (Cerdà 2006).
298 Aquest tema ha estat darrerament estudiat per Pablo García Hinojosa partint dels manuals barrocs com el signat per Olalla y Aragón, editat a Madrid per la impremta de Juan García Infanzón l’any 1690 sota el títol Ceremonial romano de la misa rezada conforme al misal más moderno con las advertencias de todo lo que se pone a las rúbricas y después de sus ceremonias se ponen otros documentos y reglas necesarios para todos los sacerdotes. Aquesta acumulació de misses redemptores oscil·len, segons el manual madrileny, entre les 48 de Sant Vicenç Ferrer, les 35 de Sant Amador, les 7 de Sant Nicolau Tolentí o les 5 de Sant Agustí, per especificar les citades en el nostre text, (García Hinojosa 2013).