Principis orientadors

De l’informe es desprèn que una bona política educativa orientada a combatre la segregació escolar ha de partir d’una planificació adequada de l’oferta. En efecte, hem vist que la distribució espacial dels grups socials té efectes sobre la segregació escolar, però que no n’és en cap cas un factor decisiu. Sí que ho és, en canvi, desplegar una planificació educativa acurada. La realització de mapes escolars equilibrats, l’establiment de zones educatives que afavoreixin l’heterogeneïtat social, l’obertura de centres i línies per compensar les desigualtats o l’ús dels instruments de les ràtios o les reserves de plaça són eines a l’abast de l’Administració educativa que poden ajudar a combatre la segregació escolar.

Disposem d’exemples de bones pràctiques locals que han aconseguit la implicació de diferents administracions i dels mateixos centres per combatre la concentració de l’alumnat amb més dificultats d’aprenentatge en determinats centres. Són pràctiques que cal estudiar i adaptar a altres contextos locals per avançar cap a una planificació educativa que vetlli per la igualtat d’oportunitats.

Servei públic educatiu

La política educativa adreçada a lluitar contra la segregació ha d’esmerçar els màxims esforços per fer efectiu el servei públic educatiu. La signatura del Pacte nacional per a l’educació ha posat les bases i ha marcat el camí perquè tots els centres sufragats amb fons públics s’impliquin en la tasca de satisfer les necessitats educatives. L’instrument plantejat per fer-ho efectiu és el contracte-programa entre centres concertats i Administració educativa, el qual s’ha anat aplicant de manera quasi experimental i a un ritme més lent del que fóra desitjable.

Aquest informe, no obstant això, demostra que el concepte de servei públic educatiu ha de tenir un sentit més ampli del que es deriva exclusivament de la implicació dels centres concertats d’alumnat amb necessitats educatives específiques. Hem pogut constatar que els processos de segregació i de concentració escolars són més accentuats dins dels territoris que entre els territoris i, en general, més accentuats dins de cada sector que entre sectors. Dit d’una altra manera, hi ha molts centres públics també que, de manera voluntària o involuntària, s’allunyen del concepte de servei públic educatiu. En contextos de segregació i diferenciació social creixents, és fàcil entendre que els centres que atenen una població socialment més homogènia es resisteixin a perdre unes condicions òptimes per a la tasca educativa. Cal, per tant, crear els mecanismes per aconseguir la màxima implicació de tots els centres educatius sostinguts amb fons públics i fer-los corresponsables de l’objectiu d’evitar els processos de segregació i concentració escolars. Un cop més, hi ha pràctiques locals que ens recorden que això és possible.

Corresponsabilitat entre el Departament d’Educació i els ajuntaments

Malgrat que és prou clar que determinats aspectes de la planificació educativa han de correspondre a un àmbit de decisió supralocal, amb capacitat de disposar d’una visió de conjunt de les necessitats i allunyat de determinades pressions més presents en entorns de proximitat, hi ha un ampli ventall de decisions de política educativa “quotidiana” que necessiten el protagonisme de l’àmbit local per assegurar mesures d’equitat i cohesió adequades.

La primera raó rau en el coneixement que atorga la proximitat i la immersió en el territori. El caràcter específic de les diferents necessitats només es pot garantir mitjançant criteris “sobre el terreny”, els quals, lògicament, els poden copsar millor les administracions locals. Decisions sobre com i per què augmentar les ràtios d’un centre, com distribuir l’alumnat d’incorporació tardana, o com delimitar les zones escolars són aspectes sobre els quals es pot decidir més bé informats des de la proximitat.

Les oficines municipals d’escolarització (OME) han de ser l’instrument per excel·lència per assolir aquest objectiu. La seva posada en marxa ara ja fa tres anys, malgrat els entrebancs legals i les lògiques necessitats de rodatge d’un organisme nou, ha portat, sens dubte, una participació més gran dels ajuntaments en l’àmbit educatiu. Una participació que s’ha fet evident sobretot en l’àmbit de la informació a la ciutadania sobre l’oferta educativa dels municipis, sobre els seus drets d’accés i gaudi dels serveis i, parcialment, sobre l’observació del compliment de la legalitat i la igualtat d’oportunitats en els processos d’escolarització.

De manera complementària, nous instruments posats en marxa com ara les taules mixtes de planificació o els plans educatius d’entorn ofereixen noves oportunitats per desenvolupar una veritable gestió de proximitat. D’una banda, han de permetre incorporar el coneixement dels factors urbanístics, socials i culturals a l’hora de decidir la planificació de centres i les línies escolars. D’altra banda, els plans educatius d’entorn han de ser l’eina de referència per permetre la relació de l’escola al territori, i a la inversa. Els plans educatius d’entorn escenifiquen el reconeixement que l’escola no pot ser una institució aïllada i que cal la col·laboració dels agents del territori per dotar el sistema de més equitat.

Els passos cap al protagonisme de l’àmbit local han de ser confirmats per una autèntica voluntat de cogestió del Departament d’Educació, és a dir, per un veritable procés de descentralització, i no simplement de desconcentració o delegació de responsabilitats. Altrament, capacitar els ajuntaments per ser protagonistes de la gestió, sense atorgar-los capacitat executiva real, pot comportar alterar els avantatges de la proximitat. Carregar sobre la gestió educativa dels ajuntaments la responsabilitat de les mesures que observa el ciutadà, però sense dotar-los d’instruments d’execució, presenta l’Administració local com la responsable de determinades decisions impopulars mentre la desproveeixen dels avantatges de disposar d’instruments que afavoreixin l’equitat o la cohesió socials. Cal, doncs, que la descentralització educativa que atorgui competències reals a escala local es faci efectiva dotant els ajuntaments de capacitat real de gestió i garantint sempre la presència de l’Administració educativa central en les tasques de supervisió i acompanyament.