Recomanacions

Finalment, l’estudi realitzat permet proposar alguns suggeriments que podrien millorar, segons el nostre punt de vista, la gestió de determinats aspectes del sistema penitenciari relacionats amb el procés d’inserció laboral dels exinterns. Els enumerem tot seguit:

1. Com que l’estudi estadístic és part indispensable de control i millora de la gestió, i atesa la diferent naturalesa i origen de les fonts, seria convenient que aquelles dades que poden tenir un particular interès per al tractament estadístic i el seu posterior estudi rebessin una especial atenció i cura per part de les persones encarregades de la seva gestió. Com ja s’ha dit, aquesta no és una qüestió gens senzilla, a causa de les prioritats del dia a dia en què se solen portar a terme aquestes activitats. Però els buits informatius en uns casos, o la informació codificada de manera poc apropiada en altres, són limitacions molt importants per a l’estudi sistemàtic i també per al control i la monitorització de les mateixes iniciatives d’inserció.

2. Alhora, quan es disposa de bases diferents d’informació i existeix l’interès d’un tractament o estudi conjunt amb l’objectiu d’investigar i analitzar els efectes que determinades pràctiques o disposicions tenen en la vida dels interns o en les futures possibilitats d’inserció social i laboral dels exinterns, en casos com aquests, s’hauria de fer atenció per tal que unes i altres bases de dades compartissin uns mateixos i clars identificadors, preservant sempre, òbviament, la privacitat de les dades.

3. Els resultats de l’estudi estadístic portat a terme, tot i les seves limitacions, permet ser optimista sobre les seves potencialitats, per la qual cosa pot ser d’interès generar una rutina de producció estadística que permeti als responsables i als organismes pertinents disposar de coneixements de resultats d’inserció laboral en termes periòdics. En aquest sentit, amb

154

aquest estudi i les facilitats que les institucions i responsables implicats (Departament de Justícia i Tresoreria General de la Seguretat Social) han donat per treballar amb bases de dades d’ordre molt diferent, s’ha obert un camí molt important per tal de controlar el grau d’eficiècia de les polítiques públiques especialitzades.

4. El sistema d’inserció laboral s’orienta a potenciar competències professionals i personals. Es basa, per tant, en la millora de les aptituds dels individus. Tanmateix, es desprèn de les entrevistes que també són fonamentals les accions encaminades a “l’autoconeixement, l’autoajuda i la intel·ligència emocional”, millorar les actituds davant dels canvis, davant dels altres, així com tolerar millor les frustracions.

5. Es pot assolir una reeixida inserció laboral sense tenir en compte alhora la inserció social? Els testimonis porten a pensar en mecanismes d’inserció social que acompanyin la inserció laboral, de la qual n’és part indissoluble. L’entrada o reentrada en el mercat de treball no es fa en condicions de buit social. Per tant, l’habitatge, els llaços socials i familiars, el barri, etc., haurien de formar part de programes més amplis o “globals” d’inserció sociolaboral que impulsessin una “immersió social gradual dissenyada” per a cada cas. Això seria especialment recomanat per a persones amb entorns familiars inexistents o desestructurats. És més, caldria buscar la manera que els interns tinguessin accés a certes xarxes i institucions socials que els podrien servir d’ajut per obtenir llocs de treball bons i segurs; i també per gaudir d’un habitatge decent, així com per garantir l’accés als serveis socials i sanitaris que puguin necessitar.

6. Des dels centres penitenciaris i des del CIRE es poden portar a terme actuacions interessants que, tanmateix, al final no reverteixin suficientment en termes d’inserció laboral per manca d’un acompanyament d’altres actuacions en paral·lel. La política orientada a la reinserció planteja problemes de difícil resolució quan es limita al temps de condemna. S’haurien d’estudiar procediments que obrissin la possibilitat d’anar més enllà de la reinserció, i orientar en l’adquisició d’una vida “normal” i en el

155

manteniment d’una ocupació; per suposat, amb el consentiment de la persona afectada. Això podria requerir la col·laboració de diverses institucions, més enllà de les penitenciàries. La col·laboració d’institucions alienes seria, doncs, bàsica, tot i que difícil i complicada.

7. El punt precedent adquireix una particular rellevància per a persones amb addiccions i problemes de salut, que són un altre aspecte important que cal tenir en compte, i un important factor de reincidència en el delicte o de fracàs en la reinserció. Per a aquests col·lectius s’haurien de possibilitar uns mecanismes de seguiment o d’ajuda més enllà del temps de condemna, en col·laboració amb el serveis assistencials i de salut públics.

8. Els casos més difícils i que requereixen una intervenció especial possiblement són els d’aquelles persones amb una dinàmica d’entrada i de sortida sovintejada de la presó (és a dir, els reincidents); o els d’aquells que estan millor dins que fora: dins tenen normes que els governa la vida, a més d’una seguretat de sostre i alimentació; fora no s’hi adapten. Potser per a aquests col·lectius una activitat més estable i continuada en el temps de tallers i uns cursos de formació més personalitzats i amb els recursos necessaris, els permetrien adquirir certes habilitats que els ajudarien a augmentar l’autoestima o els permetrien el desenvolupament d’activitats que els facilitarien el retorn a la societat. Alhora algunes d’aquestes persones es podrien derivar cap a institucions tutelars de les seves conductes a fi que gradualment adquirissin hàbits d’autonomia responsable. 9. La formació hauria d’apuntar a formar treballadors més polivalents i a fixar

hàbits de bona conducta en el treball, de tal manera que les accions no fossin rutinàries i prefixades per una autoritat, sinó que arribessin a ser internalitzades com a part d’un projecte de vida propi. Seria convenient, doncs, la revisió del tipus de cursos, el nombre d’assistents, els recursos emprats, etc., que podria anar acompanyada de la intervenció d’empreses especialitzades en les quals aquestes persones poguessin desenvolupar una activitat laboral remunerada útil a la comunitat, juntament amb un acompanyament en el temps a fi d’evitar que recaiguin.

156

10. També pel que fa a la formació, es podrien potenciar, en la mesura que es pugui, els cursos fora de la presó, perquè ofereixen una atmosfera més relaxada que convida a pensar en una normalitat futura.

11. Malgrat que la major part de les ocupacions productives en tallers a què accedeixen interns i exinterns reporten ingressos baixos i són socialment poc desitjades, de manera que no produeixen satisfacció ni orgull, haurien de constituir un primer pas, necessari per a molts d’ells, cap a millors condicions laborals. Així, caldria pensar en itineraris d’una certa mobilitat laboral a mitjà termini, ajudats amb programes de formació contínua. En altres paraules, són necessàries feines menys i més qualificades en nombre suficient i una vinculació estreta amb la formació, i evitar que els interns tinguin la percepció de que no aprenen res ni adquireixen competències professionals. Tot això requeriria, al seu torn, disposar d’una àmplia xarxa d’entitats col·laboradores i de borses de treball que permetessin cobrir ocupacions en les diferents etapes del procés, un procés que evidentment ha de ser limitat en el temps, tot i que de duració variable adaptada a l’evolució de cada intern.

12. Per a una reinserció social i laboral en els termes apuntats, les empreses d’inserció podrien ser una bona alternativa, segons el que es desprèn dels testimonis; per la qual cosa podria ser desitjable una major inversió a fi de fomentar l’expansió d’empreses d’aquestes característiques.

13. Així mateix, seria preferible que institucions d’orientació i contenció funcionessin “al marge”, no de manera independent, del Departament de Justícia, amb la intenció que els exinterns se sentin “amb més confiança” en no identificar aquestes institucions amb el sistema penitenciari.

14. S’hauria de millorar la relació entre institucions i empreses col·laboradores amb el Departament de Justícia, de manera que permetés un seguiment més enllà del moment en què un intern passa d’una acció d’inserció a una altra, o un cop finalitza la seva relació amb una empresa. En les empreses d’inserció es podrien dissenyar programes combinats de formació in situ,

157

mentre desenvolupen el seu treball, i reben els tractaments necessaris (psicològics, de desintoxicació, etc.).

15. Finalment, s’ha de remarcar el cas de les persones estrangeres que han perdut el permís de treball i el de residència, especialment quan la seva situació jurídica impedeix el seu accés al mercat de treball. En aquests casos, els esforços i recursos utilitzats per a la seva reinserció es perden. Malgrat les limitacions que imposa la regulació d’estrangeria, caldria que un diàleg amb altres Administracions Públiques afrontés aquestes qüestions; amb solucions, com ara la concessió d’un permís temporal per a aquells exinterns que hagin demostrat de manera consistent la seva voluntat d’inserció.

158