necessàriament tots els Estats ratificants (Part II de la Carta)
782i uns altres d’assumpció
Catalunya, Barcelona, 1995, p. 191. L’estudi diferencia entre els conceptes de ‘llengua regional’ (entesa com aquella llengua parlada en una part limitada del territori d’un Estat, en el qual pot ser, fins i tot, parlada per la majoria dels ciutadans) i ‘llengua minoritària’ (referida a aquells suupòsits en els que una llengua és parlada per persones que no es concentren en una part determinada d’un Estat, o que tot i estar concentrada en una part del territori d’un Estat, són numèricament inferiors a la població que parla la llengua majoritària de l’Estat). Segons aquest estudi, el terme ‘llengües minoritàries’ hauria de ser aplicat restrictivament reservant-lo per a les llengües parlades per comunitats lingüístiques minoritàries en el seu propi territori i que es trobin en situació de desigualtat jurídica, política o social en relació a les llengües oficials de l’Estat. L’autora adverteix que existeixen un ampli catàleg de llengües que poden ser incloses dins aquesta categoria conceptual, malgrat resulti dificultós establir paràmetres de classificació. Amb tot, al·lega que s’hi poden incloure supòsits de llengües que malgrat ser socialment minoritàries gaudeixen d’estatut d’oficialitat (per exemple, el basc, gallec o català), juntament amb una altra llengua majoritària, i altres supòsits d’altres llengües sense cap reconeixement oficial. Aquest debat enllaça amb la constatació que no existeix un concepte de ‘minoria’ universalment acceptat, essent just un dels temes objecte de debat doctrinal obert. L’autora defensa la posició doctrinal de Francesco CAPOTORTI a “Study of the Rights of Persons Belogning to Ethnic, Religious and Linguistic Minorities”, U.N. Doc E/Cn. 4/Sub.2/384/rev.1 (1979) I (N.24), cap. 568, p. 96). Es defineix el concepte de minoria amb quatre notes característiques: primerament, grup numèricament inferior a la resta de la població d’un Estat; segonament, caracteritzat per estar col·locat en una posició no dominant; en tercer lloc, que presenta unes característiques (ètniques, religioses, lingüístiques o d’altres) que el fan diferent de la resta de la població de l’Estat tot i que els seus membres són nacionals d’aquest Estat; finalment, caracteritzat també per tenir un sentiment de solidaritat tendent a la conservació de la seva diferència cultural, les seves tradicions, religió o cultura. Vid. també, BARCINA FERNÁNDEZ, Carlos; “Las minorías culturales en Europa: sobre los diversos mecanismos de su protección en Europa”, Revista Vasca de Administración Pública nº 46, 1996, p. 9-38.
Cal recordar també que la definició de la categoria conceptual ‘llengua regional i minoritària” de la Carta seria plenament assumit, entre d’altres, pel Dictamen sobre la Promoció i Protecció de les llengües regionals i minoritàries del Comitè de les Regions de 13 de juny de 2001 (CDR 86/2001 fin EN- POW/GL/mb). En aquest Dictamen, el Comitè de les Regions, a l’epígraf 1.9 confirmaria que “está de acuerdo con los ámbito de acción prioritarios definidos en la Carta” entre els que recull expressament els objectius concernents a la protecció de les llengües regionals o minoritàries en “el sistema judicial”.
782 La Part II de la Carta conté un únic precepte: l’article 7, rubricat ‘Objectius i principis’. Bàsicament, s’identifiquen cinc objectius en matèria de protecció i promoció de llengües regionals o minoritàries, que són els següents: primerament, l’adopció per part de les Parts en la convenció de polítiques i normes tendents al reconeixement i foment d’aquestes llengües (valorades com a riquesa cultural que s’ha de promocionar tan en l’àmbit públic com privat, oralment i per escrit, fomentant-ne l’ensenyament i l’establiment de relacions culturals amb altres grups de l’Estat que parlen llengües diferents); segonament, l’eliminació de qualsevol discriminació adoptant mesures tendents a permetre la igualtat entre els parlants d’aquestes llengües i la resta de la població; en tercer lloc, el compromís de vetllar per la comprensió mutua i la tolerància entre tots els grups lingüístics de l’Estat; en quart lloc, l’atenció a les necessitats i sol·licituds dels grups que parlen aquestes llengües, creant, de ser necessari, òrgans encarregats d’aconsellar a les autoritats sobre les qüestions que afecten les llengües regionals o minoritàries ; finalment, el compromís de les Parts d’aplicar els principis continguts a la Carta, atenent les necessitats dels grups lingüístics i vetllant pel respecte a les seves tradicions i característiques.
opcional, dels que se n’han de subscriure un mínim de trenta-cinc disposicions (Part III
de la Carta)
783. L’article 9 de la Carta, que ordena drets lingüístics en l’àmbit judicial,
s’inclou dins la Part III de la Carta. Per tant, caldrà comprovar quins són els
compromisos que cada Estat part ha assumit en el seu instrument de ratificació,
acceptació o aprovació, en relació a aquest àmbit.
L’article 2.2 del document contempla que “pel que fa a tota llengua indicada en el
moment de la ratificació, de l’acceptació o de l’aprovació, de conformitat amb l’article
3, cada part es compromet a aplicar un mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats
escollits entre les disposicions de la Part III d’aquesta Carta, dels quals almenys tres
han de ser escollits de cadascun dels articles 8 i 12, i un de cadascun dels articles 9, 10,
11 i 13”.
En el seu instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001, l’Estat espanyol va declarar
que als efectes previstos a l’article 2.2 i 3.1 de la Carta, s’entenien per llengües
regionals o minoritàries, “les llengües reconegudes com a oficials als estatuts
d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears,
Galícia, Valenciana i Navarra”. Respecte d’aquestes llengües, va subscriure el
compromís d’aplicar aquelles disposicions de la Part III de la Carta assumides a
l’Instrument de ratificació
784.
783 La Part III de la Carta (articles 8 a 14) enumera el llistat de mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública, que s’han d’adoptar de conformitat amb els compromisos subscrits en virtut de l’article 2.2 del document. Aquest precepte disposa que es deixa un marge de disponibilitat per part dels Estats, pel que fa a les obligacions a contreure, si bé s’obliga a la ratificació d’almenys 35 mesures de les incloses en aquesta III Part. L’article 2.2 de la Carta, a més, precisa que cada Part “es compromet a aplicar un mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats recollits entre les disposicions de la Part III d’aquesta Carta, dels quals almenys tres han de ser escollits de cadascun dels articles 8 i 12, i un de cadascun dels articles 9, 10, 11 i 13”. Aquesta III Part ordena previsions lingüístiques en l’àmbit de l’ensenyament (article 8); la justícia (article 9); les autoritats administratives i serveis públics (article 10); els mitjans de comunicació (article 11); les activitats i equipaments culturals (article 12); la vida econòmica i social (article 13) i els intercanvis fronterers (article 14). Respecte d’aquest catàleg de previsions integrants de la Part III de la Carta,
784 La Declaració d’Espanya disposa que a aquestes llengües “s’aplicaran les disposicions que a
continuació s’indiquen de la part III de la Carta: A l’article 8 (‘Ensenyament’):
! Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.
! Paràgraf 2.
A l’article 9 (el concernent a l’ordenació dels drets lingüístics a la Justícia que s’estudiarà): ! Paràgraf 1, apartats a.i; a.ii; a.iii; a.iv; b.i; b.ii; b.iii; c.i; c.ii; c.iii; d.
! Paràgraf 2, apartat a. ! Paràgraf 3
A l’article 10 (‘Autoritats administratives i serveis públics’):
! Paràgraf 1, apartats a.i; b, c. ! Paràgraf 2, apartats a, b, c, d, e, f, g. ! Paràgraf 3, apartats a, b.
! Paràgraf 4, apartats a, b, c. ! Paràgraf 5.
A l’article 11 (‘Mitjans de comunicació’):