Responsabilitats comunes però diferenciades

El Principi 7 de la Declaració de Rio sobre el Medi ambient i el desenvolupament diu, textualment: “...En vista de que han contribuido en distinta medida a la degradación del

medio ambiente mundial, los Estados tienen responsabilidades comunes però

diferenciadas. Los paises desarrollados reconocen la responsabilidad que les cabe en la búsqueda internacional del desarrollo sostenible, en vista de las presiones que sus

sociedades ejercen sobre el medio ambiente mundial y de las tecnologías y los recursos financieros de que disponen”.

Tant la Convenció (vegeu per exemple i molt particularment l’annex iii d’aquest informe) com el Protocol i ara l’Acord de Copenhaguen fins i tot, són extremadament curosos en mantenir aquest punt de partida, aquesta referència clara i sempre molt important. Tot i que també cal dir que sempre hi han intents, implícits o explícits, de treure’l del mapa. El més important es va viure l’any 2002 en la Cimera de Johannesburg sobre el Desenvolupament Sostenible, però no va ser reeixit.

Darrerament, en alguns documents de Nacions Unides el principi es sol recollir “ampliant- lo” una mica amb una frase del tipus: “responsabilitats comunes però diferenciades i segons les capacitats de cadascú”.

En altres paraules, i en una perspectiva més actual, tothom té responsabilitat sobre el problema –en aquest cas el del canvi climàtic- però, tal com és evident, les Parts desenvolupades de l’Annex I de la Convenció i del l’Annex B del Protocol de Kyoto hi tenen responsabilitats històriques, sobretot, i actuals extremadament més importants que la de la resta de països del món, encara que ara, alguns d’ells, comencin a ser ja, també, molt importants emissors de gasos d’efecte hivernacle.

Com combinar aquí les obligacions que comporten les responsabilitats històriques, però començar a tenir en compte que hi ha responsabilitats actuals que, sobretot, vistes en

Informe JXV 68

perspectiva de futur, requeriran ineludiblement obligacions importants, és i serà un dels dilemes polítics importants que continuarà present en totes les tensions negociadores dels propers anys.

Des del punt de vista dels països desenvolupats amb responsabilitats històriques i actuals: seguiran empenyent perquè sobretot les economies emergents (Xina i la Índia en especial) comencin a assumir també responsabilitats clares. Aquests països, emperò, no es cansaran d’afirmar que la UE, els EUA, Japó, etc. porten més de 150 anys “desenvolupant-se” d’acord amb uns models de producció i consum que han comportat uns nivells de vida de les seves poblacions als quals, ells, no tenen perquè renunciar-hi ni hi volen renunciar, sobretot, diuen i diran, mentre moltes capes de la seva població encara estiguin molt lluny de beneficiar-se dels seus recents processos de creixements econòmics. D’altra banda, cal recordar sempre que aquestes economies emergents continuen tenint unes emissions per càpita al voltant, com a molt, de la mitjana mundial i, sempre, molt més baixes que les dels països desenvolupats. Vegeu la primera figura de l’apartat 6.4.

Pel qui escriu, pels països en desenvolupament –incloses les economies emergents-, la clau està en la segona part del text del principi 7 de Rio. Això és el que de fet, preveu explícitament la pròpia Convenció quan parla de les obligacions de les Parts desenvolupades del seu Annex II – la responsabilitat d’ajudar econòmica i tecnològicament a que els països en desenvolupament, els que no estan a l’Annex I de la Convenció, no es transformessin en noves importants causes del problema que ens ocupa -. Aquí, però, tampoc s’ha estat mai a l’alçada de les circumstàncies i totes les dinàmiques de “desenvolupament” –o com a mínim anomenades així- en el món, s’han basat en el mateix model econòmic i energètic que, ja ho sabíem molt bé, estava afectant greument la salut del planeta. Així, actualment, països com Xina han esdevingut primers emissors mundials de CO2 l’any 2007 i, ja, els tercers responsables històrics –en el sentit d’emissions acumulades- absoluts; encara que, tal com acabem de recordar, la seva responsabilitat per càpita sigui de lluny, comparativament, molt menor!

Tenint en compte el principi de les “responsabilitats compartides però diferenciades” i l’esperit i la lletra de la Convenció, els compromisos en aquest nivell, el dels Països en Desenvolupament que no són Parts de l’Annex I, dependran, sobretot, dels compromisos que es prenguin per part de les Parts desenvolupades de l’Annex I en, com a mínim, un doble sentit: a) si les Parts desenvolupades de l’Annex I no assumeixen la seva

Informe JXV 69

responsabilitat històrica i actual i prenen, de per sí i sense condicions, els compromisos que “la ciència” els hi demana prendre, no hi haurà, mai, la capacitat “moral” d’empènyer els països en desenvolupament a afegir-se als compromisos de mitigació; b) només si l’esperit i la lletra de la Convenció es compleix, i els Països desenvolupats de l’Annex II assumeixen compromisos d’ajuda real i efectiva (tecnològica, financera, etc.), per tal que els països en desenvolupament puguin prendre i assolir compromisos de mitigació, llavors aquests compromisos, i valgui la redundància, es podran prendre i, potser, es prendran i compliran.

...

Cal acabar però, en qualsevol cas, recordant que, de tota manera i d’acord amb l’IPCC, en la direcció d’arribar al pic d’emissions al voltant de les 400ppm, abans del 2020, i retornada com més aviat millor al llindar del 1990, els Països en Desenvolupament que no són Parts de l’Annex I de la Convenció haurien de començar a contribuir a la solució del problema del canvi climàtic amb reduccions d’entre el 10 i el 30% pel 2020, i d’entre el 40 i el 90% pel 2050.

Informe JXV 70