4.1
Estudi de l’efecte de la inhibició de la metanogènesi
Es van diferenciar 5 períodes, corresponents a les diferents concentracions de BES afegides al corrent d’alimentació de l’ànode (0,16; 0,5; 5 i 10 mM) (Figura 3.5).
Un cop es va estabilitzar la generació de voltatge (al voltant de 379 mV), es va mantenir el reactor sense inhibidor durant 6 dies i es va realitzar la caracterització complerta de la cel·la. A partir d’aquest moment es van dosificar diferents concentracions de BES, caracteritzant la cel·la fisicoquímica i electroquímicament al final de cada període, a més de la caracterització microbiològica al final de l’últim període per comparar amb l’estructura microbiana existent abans de l’addició d’inhibidor.
Figura 4.1. Intensitat generada per la MFC durant el període d’operació.
La Figura 4.1 mostra la intensitat generada per la MFC durant els 87 dies d’operació. A l’inici de l’operació es va observar una lleugera davallada de la intensitat de corrent els primers 15 dies seguida d’un posterior augment fins a estabilitzar-se el dia 25 de l’assaig.
La velocitat de càrrega orgànica (VCO) va oscil·lar entre de 7,6 i 9,1 kg DQO/m3·d-1 i el temps de retenció hidràulic (TRH) entre 7,6 i 9,7 hores. En aquestes condicions, i amb concentracions creixents de BES (entre ,16 i 1 mM) no es van observar canvis en la producció d’electricitat (Taula 4.1); la intensitat de corrent generada es va mantenir entre 0,73 i 0,79 mA i la densitat de potència entre 1,6 i 1,9 W/m3. El pH es va mantenir al llarg de tot el període d’operació entre 7,85 i 8,17.
0 0,2 0,4 0,6 0,8 1 1,2 1,4 0 10 20 30 40 50 60 70 80 90 In te n si ta t (m A) Temps (dies)
mA (datalogger) mA (multímetre manual) Producció estable BES: 10mM
0,16 mM 0,50 mM 5 mM 10 mM
Addició BES Sense BES
És difícil comparar les densitats de potència entre diferents estudis. En molts treballs la densitat de potència es normalitza respecte l’àrea superficial projectada per l’ànode (mW/m2) ja que a l’elèctrode és on té lloc la reacció biològica. No obstant, en determinats casos, l’ànode consisteix en un material pel qual pot ser difícil expressar la potència en termes d’àrea superficial, com el grafit granular (Logan et al., 2006) i és habitual trobar la potència expressada respecte el volum efectiu (líquid) de la cambra anòdica, obtenint-se la densitat de potència, P, en mW/m3.
Taula 4.1. Paràmetres de funcionament i caracterització de la MFCm durant el període d’operació en funció de les concentracions de BES.
A més, cada estudi es refereix a una combinació determinada de condicions i elements que inclou volum de reactor, membrana d’intercanvi protònic, catòlit, temperatura, pH, VCO, temps d’operació i superfície dels elèctrodes, entre altres, i que no sempre són presentats.
4.1.1 Caracterització fisicoquímica
En el primer període, la degradació de la DQO soluble va assolir valors per sobre del 80%, disminuint a més de la meitat en els següents períodes amb diferents concentracions d’inhibidor, obtenint-se per a tots ells valors de degradació similars (41, 29, 31 i 38%) (Taula 4.2). Tot i la disminució de la degradació de la DQO, no es va observar un augment en la concentració de metà en el líquid. L’eficiència Coulòmbica abans de l’addició del BES era ,27% i va augmentar a ,63% quan es va afegir BES 0,16 mM, mantenint-se entre 0,53 i 0,75% amb concentracions creixents del BES.
Rabaey et al. (2003) van obtenir elevades eficiències Coulòmbiques (>65%) amb VCO de fins a 3 kg DQO/m3.d-1, però a CO més elevades va començar a disminuir l’EC (1 % amb 5 kg DQO/m3.d-1). En un estudi de He et al. (2005) la VCO es va variar de 0,3 a 3,4 kg DQO/m3·d-1 (amb sacarosa com a substrat) indicant que i l’EC va disminuir de 7,1 a 0,7% i la densitat de potència més elevada es va obtenir a 2 kg DQO/m3.d-1 sense augmentar a VCO superiors.
[BES] VCO TRH Voltatge Intensitat Densitat de potència mM kg DQO/m3 ·d-1 hores mV mA mW/m3 0 9,1 ± 0,1 7,6 ± 0,1 379 ± 18 0,76 ± 0,04 1745 ± 165 0,16 8,6 ± 0,4 8,0 ± 0,3 386 ± 43 0,77 ± 0,09 1826 ± 385 0,5 7,8 ± 1,7 9,7 ± 3,6 388 ± 42 0,79 ± 0,04 1901 ± 172 5 8,4 ± 0,6 8,7 ± 0,7 363 ± 32 0,73 ± 0,06 1605 ± 263 10 7,6 ± 0,9 9,5 ± 1,2 366 ± 16 0,73 ± 0,03 1630 ± 142
Taula 4.2. Paràmetres de caracterització físiciquímica de la MFCm durant el període d’operació en funció de les concentracions de 2-brom età sulfonat
(BES).
La concentració de metà a l’interior de la cambra anòdica tampoc va mostrar diferències substancials, situant-se aquesta entre 36 i 45 mg CH4/l. El metà format abans del BES representa el
6% de la DQO eliminada, mentre que amb addició de BES, aquest respresenta entre el 12 i el 19%, resultat similar al de Freguia et al., 2008.
La CO d’aquest estudi sempre va estar per sobre dels 7 kg DQO/m3.d-1 i les EC obtingudes van ser molt baixes, indicant que possiblement la càrrega orgànica es trobava per sobre de la capacitat d’oxidació dels microorganismes anodòfils i metanogènics i que, per tant, el substrat era oxidat per altres microorganismes.
4.1.2 Caracterització electroquímica
Per a cada concentració d’inhibidor addicionada a la MFCm es va realitzar una corba de polarització per tal de comprovar l’estat del reactor. A la Figura 4.2 es poden veure dos exemple d’aquestes corbes, corresponents a les realitzades abans de la primera addició d’inhibidor i després de l’última addició de BES (10 mM).
Els valors obtinguts de resistència interna, voltatge en circuït obert, i màxima densitat de potència calculada a partir de les corbes de polarització, es mostren a la Taula 4.2. Per a la primera concentració de BES (0,16 mM) es va observar una important disminució de la resistència interna del reactor de 256 a 66 , juntament amb un augment de la densitat de potència assolida de 2,1 a 6,9 W/m3. Durant aquest període (BES 0,16 mM) es va observar inestabilitat en la lectura del voltatge i, per tant, en la intensitat de corrent del reactor.
[BES] Degradació DQO
soluble [CH4] Eficiència Coulòmbica mM % mg CH4/l % 0 82,3 ± 2,1 37,3 ± 7,1 0,27 ± 0,01 0,16 40,5 ± 12,7 38,3 ± 6,4 0,63 ± 0,17 0,5 29,1 ± 7,3 40,2 ± 12,5 0,75 ± 0,17 5 30,5 ± 6,5 45,4 ± 4,6 0,70 ± 0,21 10 38,1 ± 0,6 36,0 ± 15,8 0,53 ± 0,01
Figura 4.2. Corbes de polarització (en vermell) i de potència (en blau) realitzada abans de la primera addició i després de l’última addició de BES.
El fet que la resistència interna i la màxima densitat de potència estiguin calculades a partir d’aquests paràmetres de seguiment (apartat 3.5), podria justificar la diferència de les mateixes respecte els altres períodes d’operació. Amb l’augment de la concentració de BES, la resistència interna va tornar a assolir els valors inicials (sense inhibidor) (entre 218 i 250), així com els de la màxima densitat de potència (entre 2,0 i 2,4 W/m3).
Taula 4.2.Caracterització electroquímica de la MFCm per a cada condició d’inhibició.
En diferents estudis amb MFC alimentades amb acetat es van trobar densitats de potència entre 20 i 200 W/m3 (Borole et al., 2009). Les baixes EC i densitats de potència obtingudes en aquest estudi probablement hagin estat degudes a l’alta resistència interna del reactor (entre 218 i 256 ).
Tot i que la EC sempre és inferior al 100% perquè part de l’energia és utilitzada pel desenvolupament i manteniment de les poblacions bacterianes, les EC obtingudes en aquest treball són molt baixes comparades amb les d’altres estudis amb MFC alimentades amb acetat (Chae et al., 2009; Jung i
0,0E+00 5,0E+05 1,0E+06 1,5E+06 2,0E+06 2,5E+06 3,0E+06 3,5E+06 4,0E+06 0 500 1.000 1.500 2.000 2.500 0 5.000 10.000 15.000 20.000 V (mV /m3 ) P (m W /m3 ) I (mA/m3) P (mW/m3) V (mV/m3) Sense BES 0,0E+00 5,0E+05 1,0E+06 1,5E+06 2,0E+06 2,5E+06 3,0E+06 3,5E+06 4,0E+06 0 500 1.000 1.500 2.000 2.500 0 5.000 10.000 15.000 20.000 V (m V /m 3 ) P ( mW/m 3 ) I (mA/m3) P (mW/m3) V (mV/m3) [BES] = 10 mM [BES] Resistència interna Màxima densitat de potència Voltatge en circuit obert mM () (mW/m3) (mV) 0 256 2138 574 0,16 66* 6924* 512 0,5 250 2078 575 5 218 2432 591 10 225 2078 572
Regan, 2009) on es va obtenir EC superiors al 70%. L’oxigen pot actuar com un acceptor d’electrons i disminuir l’EC si penetra a la cambra anòdica. La presència d’una alta int (resistència interna), entre
d’altres factors limitants, probablement van restringir la capacitat de generació de corrent de la MFCm, i per tant la taxa de la transferència d’electrons dels microorganismes a l’ànode. Aquest i altres factors limiten l’EC real en algunes MFC en el rang de ,7 a 8,1% (He et al., 2005).
4.1.3 Caracterització microbiana
DGGE
Es va realitzar la reamplificació de l’ADN del eubacteris del biofilm abans i després del tractament amb BES mitjançant PCR. Posteriorment, el biofilm de la MFCm es va caracteritzar mitjançant DGGE i seqüenciació de les seves bandes predominants. Es va realitzar la comprovació de les bandes tallades en un gel d’agarosa. Les mostres corresponen al biofilm format a l’ànode de grànuls de grafit de la MFCm abans i després de l’addició del BES. Cada banda representa un grup específic de la comunitat microbiana, i la intensitat de la banda representa l’abundància relativa del grup filogenètic corresponent.
Figura 4.3. DGGE d’eubacteris de l’inòcul abans i després d’afegir l’inhibidor.
Els perfils de DGGE obtinguts per als arqueobacteris no van mostrar canvis amb l’addició de BES. L’absència de bandes en aquests perfils és deguda a la baixa diversitat microbiana fet que causa una migració massiva de poques bandes generant un perfil difós. En canvi, els perfils obtinguts per als
Aqueobacteris Eubacteris
Sense BES Amb BES Sense BES Amb BES
eubacteris si que van mostrar canvis significatius en l’estructura de la comunitat microbiana (Figura 4.3).
Els resultats obtinguts de la seqüenciació de les bandes predominants d’eubacteris es mostren a les Taules 4.3 i 4.4. Les seqüències obtingudes van ser comparades amb la base de dades de GenBank per identificar el grup filogenètic alqual pertanyien. Abans de l’addició de l’inhibidor (Taula 4.3) es van trobar seqüències predominants pertanyents al fílum deBacteroidetes amb elevats percentatges de similitud, identificant entre aquestes bandes pertanyents a la familia de les Porphyromonadaceae. En les seqüències analitzades després de l’addició de l’inhibidor (Taula 4.4), a més de Bacteroidetes, es van trobar seqüències pertanyents al fílum Firmicutes.
Taula 4.3. Grups filogenètics d’eubacteris identificats a les bandes DGGE de l’inòcul abans de l’addició de l’inhibidor.
Taula 4.4. Grups filogenètics d’eubacteris identificats a les bandes DGGE de l’inòcul després de l’addició de l’inhibidor.
Bandes DGGE Longitud (pb) Seqüència més similar
(nº GenBank) % Similitud Grup filogenètic (RDP)
3 410 Uncultured Bacterium (JX126832.1) 95 Bacteroidetes 4 490 Uncultured Bacterium (JX126832.1) 99 Bacteroidetes 5 485 Uncultured Bacterium (HM008283.1) 95 Bacteroidetes (Porphyromonadaceae) 6 490 Uncultured Bacterium (GU90348.1) 99 Bacteroidetes (Porphyromonadaceae) 14 329 Uncultured Bacterium (HM008283.1) 99 Bacteroidetes 15 436 Uncultured Bacterium (HM008283.1) 99 Bacteroidetes (Porphyromonadaceae)
Bandes DGGE Longitud (pb) Seqüència més similar
(GenBank) % Similitud Grup filogenètic (RDP)
25 360 Uncultured Bacteroidetes (JQ724358.1) 100 Bacteroidetes 27 437 Uncultured Bacterium (JX174653.1) 99 Bacteroidetes 28 435 Uncultured Bacterium (GQ139189.1) 100 Bacteroidetes 31 385 Iron-reducing Bacterium (FJ269105.1) 98 Firmicutes
Per ampliar la informació sobre la comunitat microbiana es va realitzar piroseqüenciació de llibreries massives de les llibreries de clons 16S rRNA, amb mostres abans i després d’haver afegit BES (1 mM) obtenint un anàlisi molt més profund de la comunitat microbiana .
Piroseqüenciació
Amb l’anàlisi filogenètic de la piroseqüenciació de la comunitat d’arqueobacteris es va obtenir més informació sobre aquests microorganismes que a partir dels els resultats del DGGE
La dinàmica de la comunitat d’arqueobacteris resultant de la piroseqüenciació de les mostres del biofilm anòdic mostra patrons similars abans i després de l’addició de BES, amb una clara predominància de Methanosarcina sp. (97,8 i 97,0%, respectivament).
El 100% dels arqueobacteris abans de l’addició de BES correspon a la classe Methanomicrobia (a la qual pertanyen Metanosarcinales i Methanomicrobiales). Al biofilm després de l’ultima addició de BES (10 mM), la distribució relativa de Methanomicrobia disminueix lleugerament (del 100 al 99,7%), degut a la disminució de l’ordre dels Methanosarcinales (de 99,7 a 99,4%), apareixent Methanobacteria (0,1%) i Thermoplasmata (0,3%), sense estar clar el paper que desenvolupa aquest últim ordre en el consorci bacterià de les MFC.
L’anàlisi filogenètic d’eubacteris, en canvi, revela diferències significatives entre les mostres analitzades, sobretot pel què fa als fílums de Proteobacteria, Bacteroidetes, Firmicutes i Spirochaetes. A la Figura 4.4 es pot veure clarament com el biofilm de la MFCm respecte la mostra analitzada de l’efluent de digestor anaerobi amb el qual es va inocular la MFCm, es va enriquir en Proteobacteria. Diferents autors han descrit membres de les Proteobacteria en les poblacions anodòfiles de MFC (Aelterman et al., 2006; Phung et al., 2004; Kim et al., 2004).
Cal destacar, a més, que la diversitat de la comunitat bacteriana va augmentar considerablement en les mostres de la biòpsia del biofilm després del tractament amb BES, contràriament al què indiquen altres estudis realitzats (Xu et al., 2010), on la diversitat de la comunitat bacteriana va disminuir en les mostres tractades amb BES. Per estimar la diversitat bacteriana es va utilitzar l’índex Shannon- Weaver, obtenint-se valors de 2,07 i 3,17, abans i després del BES, respectivament, indicant un efecte clar del BES sobre la diversitat d’eubacteris, i per tant sobre l’activitat potencial del biofilm de l’ànode. Cal tenir en compte, però, que les concentracions utilitzades de BES, la configuració dels reactors, així com la quantitat i el tipus de biomassa i de substrat poden variar entre diferents estudis, pel què aquestes comparacions entre han de ser relativitzades.
A la Figura 4.5 s’observa que el fílum Proteobacteria va disminuir dràsticament la seva incidència relativa amb l’addició del BES (de 73 a 13%). En canvi, es va observar un augment de l’abundància relativa del fílum Bacteroidetes, que van passar del 23% abans del BES al 63% després del BES, així com del fílum Firmicutes (de 3 a 8%, abans i després del BES, respectivament). També va aparèixer un nou fílum després del BES, Spirochaetes, representant el 14% del total de la comunitat, mentre que la seva incidència abans d’addicionar l’inhibidor no va ser detectada.
Figura 4.5. Abundància relativa de fílums d’eubacteris al biofilm de la MFCm abans i després d’afegir l’inhibidor.
La distribució relativa d’eubacteris obtinguda en les mostres sense BES coincideix amb les dades referenciades en altres treballs amb MFC (Yates et al.,2012; Shimoyama et al., 2009). Proteobacteria,
Firmicutes o Bacteroidetes són fílums que estan descrits per la seva capacitat de transferir electrons a l’ànode (Logan i Regan, 2006).
Treballs en els que també s’utilitza acetat com a substrat en MFC descriuen famílies identificades en el nostre biofilm, com Pseudomonas (Proteobacteria) (Pham et al., 2008; Parot et al., 2009), Firmicutes (Mathis et al., 2008; Jung i Regan, 2007), o Bacteroidetes (Jung i Regan, 2007).
A nivell de família destaca el fet que hi ha dues famílies pertanyents al fílum Proteobacteria per a les quals es conserva la incidència relativa en el biofilm (Figura 4.6). Es tracta de les Porphyromonadaceae (14% i 13%, abans i després del BES, respectivament) i les Comamonadaceae (6% i 5%, abans i després del BES, respectivament). La família de les Porphyromonadaceae podria tenir un paper important en les MFC, com ja s’ha descrit en altres estudis (Shimoyama et al., 2009).
Figura 4.6. Abundància relativa de famílies d’eubacteris al biofilm de la MFCm abans i després d’afegir l’inhibidor.
Dintre de les Comamonadaceae no es va trobar prou similitud amb cap espècie concreta, mostrant el resultat com a així com les Comamonadaceae sp., no obstant hi ha una espècie que pertany a les Comamonadacea i que té un paper clau en el transport d’electrons de les MFC que és Rhodoferax ferrireducens (Chaudhuri i Lovley, 2003), tot i que en aquest estudi no s’ha pogut comprovar si aquesta espècie es troba dintre de la família de les Comamonadaceae . Aquesta espècie pot utilitzar acetat con a donador d’electrons i oxigen con a acceptor final (Finneran et al., 2003). Comamonadaceae pertany a Burkholderiales, ordre que s’ha trobat coma dominant en el consorci
Tot i que la inhibició de la metanogènesi per BES en ambients anaerobis està molt establerta, la majoria d’estudis tan sols s’enfoquen en aplicacions pràctiques. Es coneix poc sobre els seus efectes en la diversitat de l’estructura de la comunitat bacteriana. ecentment, el BES (3mM) s’ha descrit com a inhibidor i alhora promotor de certes bactèries (Chiu i Lee, 2001). Diferents estudis han mostrat que el BES inhibeix directa o indirectament certs microorganismes no metanogènics com bacteris gram-positius i bacteris sintròfics acetogènics (Chidthaisong i Conrad, 2000; Chiu i Lee, 2001).
Els resultats indiquen que possiblement el BES, entre 0,16 i 10 mM, va inhibir la via acetoclàstica de la Methanosarcina sp., potenciant la via hidrogenotròfica. En potenciar la via hidrogenotròfica hauria disminuït la concentració d’hidrogen (que no es va mesurar en aquest estudi), afavorint el creixement de bactèries oxidadores d’acetat (productores d’hidrogen) o microorganismes autòtrofs homoacetogènics, com Firmicutes, sense veure’s afectada la producció de metà i obtenint degradacions de DQO inferiors, ja que els homoacetògens produeixen acetat, comportament similar a l’observat per Freguia et al. (2008) i Parameswaran et al. (2009).
En disminuir la concentració d’hidrogen s’afavoreix en creixement de bactèries sintròfiques oxidadores d’acetat (grup al qual pertany Firmicutes) ja que aquestes poden oxidar l’acetat per produir H2 i CO2 només quan l’hidrògen produït per elles mateixes és consumit per altres microorganismes. Reversiblement, algunes d’aquestes bactèries poden consumir també H2 i CO2 per produir acetat (Hattori, 2008).
Xu et al. (2010) van trobar que el BES no tan sols alterava l’estructura de la comunitat metanogènica (Methanosaetaceae, Methanobacteriales i Methanomicrobiales), sinó també les poblacions d’eubacteris com els acetogènics sintròfics Syntrophomonas i Syntrophobacter, també afectant indirectament l’interacció sintròfica entre els degradadors d’àcids grassos (productors d’hidrogen) i els homoacetògens (reductors) com Moorella sp.
Rabaey et al. (2005) va descriure que en MFC alimentades amb acetat algunes Proteobacteria (Pseudomonas sp.) poden produir metabòlits com la piocianina i/o fenazina-1-carboxamida, que poden actuar com a transportador d’electrons (shuttles), no només per a les bactèries que els produeixen sinó també per altres espècies per a transferir electrons a l’ànode. Aquest que reforça la hipòtesi que la via acetoclàstica de la Methanosarcina sp. pugui desenvolupar un paper important en sintròfia amb aquestes poblacions en MFC, actuant com a acceptor d’electrons dels metabòlits produïts per Pseudomonas stutzeri, per tant, veient diminuida la seva incidència relativa en el biofilm (64,8% al 4,5%) quan s’inhibeix la via acetoclàstica de Methanosarcina sp.
Un estudi de Zinder et al. (1984) indica que la concentració de BES necessària per inhibir la metanogènesi hidrogenotròfica (50 mM) va ser molt superior a la utilitzada per a inhibir la metanogènesi acetoclàstica (1mM). Parameswaran et al. (2011) van inhibir completament la metanogènesi amb 50 mM, reforçant la interacció entre els microorganismes electrogènics i els homoacetogènics en el biofilm de l’ànode, inclús a T H curts que limiten els homoacetogèns en suspensió. Cal tenir en compte, però, que aquests valors eren resultat d’un estudi de curta durada (hores) i que no es poden extrapolar a estudis de llarga durada, com aquest treball, ja que podria tenir lloc l’adaptació o la degradació del BES.
Una altra hipòtesi és que el BES pot afectar algunes dels arqueobacteris actuant com a substrat competitiu o mitjançant altres mecanismes, ja que el radical sulfonat del BES pot servir com a acceptor alternatiu d’electrons per les bactèries sulfato-reductores (Chiu i Lee, 2001). De fet, Spirochaetes està descrit com un fílum que pot actuar en sinèrgia amb bacteris sulfatorreductors a l’ànode de MFC (Cristiani et al., 2012). Sphingobacetraceae produeix l’enzim iron-sulfur binding oxidoreductasa i un dels metabolismes relacionats amb aquestes espècies és la degradació dels compostos metilsulfonat i etildisulfonat (MetaCyc).
Degut a que els efectes potencials del BES en la metanogènesi són inespecífics, es requereixen estudis en més profunditat per entendre la seva influència en l’ecologia de la comunitat microbiana de les MFC.
4.2
Estudi de la capacitat electrogènica d’un arqueobacteri metanogènic
4.2.1 Caracterització fisicoquímica
Per tal de caracteritzar el funcionament de les diferents condicions experimentals, es va realitzar el seguiment de la degradació de la DQO soluble de les MFCp (Taula 4.5). Tal i com es pot observar, no hi va haver diferències significatives entre els reactors amb diferents condicions experimentals, amb unes eliminacions de DQO entre 50 i 67%, exceptuant les MFCp inoculada amb E. coli, en la qual es va obtenir una degradació del 20%. El fet que en el control mineral hi hagi degradació de DQO indica que hi va haver contaminació, per tant el resultat obtingut en la resta de cel·les no és fiable.
Taula 4.5. Degradació de la DQO soluble (%) en les cel·les MFCp.
4.2.2 Caracterització electroquímica
A al Figura 4.7 es mostren les cel·les amb M. barkeri i el control mineral. En la cel·la amb M. barkeri es pot veure com el voltatge es produeix de manera cíclica. Després de cada addició d’acetat hi ha un increment en el voltatge que va decreixen paulatinament. No obstant, el control té el mateix comportament, fet que concorda amb les eliminacions de DQO similars observades en tots els tractaments. Tot això, junt amb el fet que algunes repliques diferien considerablement entre si (resultats no mostrats), fan pensar que hi va haver contaminació biològica, Aquesta contaminació es va poder originar per diverses vies. Podria ser que s’hagués contaminat el medi de cultiu o que la contaminació s’hagués introduït a través del borbolleig de nitrogen, ja que no es va utilitzar filtre de 0,22 m previ a la injecció del nitrogen gas.
Figura 4.7. Corbes de voltatge obtingudes de les MFCp A2 (M. barkeri) i de la MFCp D2 (Control mineral).
Cal destacar que els voltatges màxims obtinguts de la soca de M. barkeri van ser més baixos (20-30 mV) en comparació amb els que es varen obtenir en els experiments previs del grup (60-80 mV) realitzats també en discontinu amb M. barkeri en acetat, on es va confirmar l’existència de
MFCp (duplicats) Degradació de DQO (%)
M. barkeri amb medi de cultiu 58 ± 8
Medi cultiu DSMZ 67 ± 14
M. barkeri sense medi cultiu 64 ± 11
Control mineral 62 ± 5
Control biològic (E. coli ) 20 ± 2
M. barkeri amb medi de cultiu1 50 ± 9
contaminació microbiana per l’anàlisi de les bandes predominants d’eubacteris obtingudes per DGGE on es va trobar Pseudomonadaceae i Phyllobacterium (Rhizobiales), tot i que les bandes corresponents als arqueobacteris es van identificar com a M. barkeri.
Per tal de comprovar si l’activitat electroquímica observada en algunes cel·les es podia atribuir a un mecanisme específic de transferència (TEE) (presència de shuttles o proteïnes de membrana