En resum 80

Després d’analitzar les percepcions i les actituds polítiques, en aquest apartat hem abordat 

l’activisme polític, aquella subdimensió de la centralitat política que fa referència a les 

pràctiques de participació política. Hem diferenciat, en base a la informació que recull el 

qüestionari, tres tipus d’activisme. Per una banda, l’adhesió política, que inclou aquells 

comportaments i pràctiques que requereixen una menor implicació i poden ser dutes a terme 

de forma individualitzada. Per altra banda, la mobilització política, que integra aquelles 

pràctiques participatives que requereixen d’un major nivell d’implicació i que s’articulen de 

forma col∙lectiva. I per últim, l’associacionisme polític, que inclou la participació en entitats de 

caire reivindicatiu i/o polític.  

Partint d’aquests tres tipus d’activisme, hem elaborat una tipologia de joves integrada per sis 

categories;  no  participen,  participació  d'adhesió,  mobilització  baixa,  mobilització  alta, 

participació associativa i mobilització baixa, i participació associativa i mobilització alta. Així 

mateix, també hem elaborat una versió simplificada d’aquesta tipologia, de només tres 

categories; no participen, participació d'adhesió o mobilització baixa, i mobilització alta. En 

ambdues versions de la tipologia el pes de les variables independents s’ha mostrat significatiu, 

bàsicament, entre els grups de joves situats als extrems; és a dir, els que no realitzen cap tipus 

de pràctica de participació política (que representen una quarta part dels joves de la mostra) i 

els joves més mobilitzats.   

Pel que fa al sexe, els resultats han posat de relleu que les noies tenen menys probabilitats que 

els nois de trobar‐se entre el grup dels que no participen. Aquesta dada contrasta amb la 

major “dissociació” de les dones cap a la política que observàvem en el cas de les percepcions 

polítiques. Sembla, doncs, que la percepció de sentir‐se menys competent davant de l’esfera 

d’activisme igual o superior al dels homes. Hem arriscat a interpretar que, segurament, entre 

els joves propers i adherits a la política hi ha més nois que, alhora, són inactius (recordem la 

major tendència dels nois a mostrar una actitud d’indolència).  

En relació al capital instructiu, els joves que han passat per la universitat o tenen pares que hi 

han passat presenten una disposició notablement més elevada a l’activisme polític que els 

joves menys capitalitzats; és a dir, els no universitaris consolidats (fills de no universitaris que 

tampoc han arribat a la universitat). Convé destacar, però, que els nous universitaris i els nous 

no universitaris tenen disposicions a mig camí entre el grup menys capitalitzat i el més 

capitalitzat (els universitaris consolidats; universitaris fills de pares universitaris). Per tant, els 

joves que han fet mobilitat instructiva ascendent (cap a la universitat) i els joves que han fet 

mobilitat instructiva descendent (no arribant a la universitat, com sí havien fet els seus pares) 

comparteixen  una  mateixa  disposició  vers  l’activisme  polític,  situant‐se  en  una  posició 

intermèdia entre els joves amb major i menor capital cultural.  

Per altra banda, també convé destacar que les diferències entre els joves no universitaris 

consolidats i els universitaris consolidats, han tendit a reproduir‐se entre els joves consolidats 

en  categories  professionals  inferiors  i  els  joves  consolidats  en  categories  professionals 

superiors (essent ambdues variables, mobilitat instructiva i mobilitat professional, en el mateix 

model de regressió). Així doncs, la mobilitat professional intergeneracional ha mostrat tenir un 

valor  additiu,  en  el  cas  de  l’activisme  polític,  respecte  a  la  mobilitat  instructiva 

intergeneracional.  

Novament,  el  lloc  de  naixement  ha  tornat  a aparèixer  com  una  variable  significativa; 

concretament, els joves nascuts a l’estranger tenen una disposició el doble d’intensa a estar 

entre els que no participen. Si tenim present que també es produïa un efecte similar en relació 

al fet de debatre sobre política, sembla evident  que els joves d’origen forà es troben 

especialment distanciats d’aquelles manifestacions més explicites i públiques de l’adhesió 

política. En canvi, recordem que en relació a activitats més íntimes, com ara informar‐se o 

estar interessat per la política, no es produïen aquestes diferències. Per altra banda, pel que fa 

a l’edat, convé destacar que els joves de menor edat tenen més probabilitats d’estar presents 

en el grup dels no participatius, també quan s’incorpora als models la categoria dels joves que 

estan estudiant en nivells preuniversitaris. Així mateix, els joves amb fills a càrrec han mostrat 

una menor disposició a assistir a manifestacions, alhora que tenen majors probabilitats que els 

joves sense fills a càrrec de signar una petició i/o contactar amb polítics. 

En el cas de les percepcions i les actituds, les variables de socialització política que mostraven 

un major efecte eren aquelles pròpiament polítiques; és a dir, que els pares parlessin de 

política i assistissin a manifestacions. Que els pares participessin en associacions no incidia i 

haver passat per un esplai no incidia gaire. En el cas de l’activisme, però, incideixen totes 

quatre variables. La que ho fa amb major intensitat és, amb   diferència, que els pares 

assistissin a manifestacions. Per la seva banda, que els pares parlessin de política i que els 

pares participessin en associacions tenen un efecte similar, inferior al de l’assistència a 

manifestacions. En darrer lloc, el pas per un esplai és la variable de socialització que incideix 

el fet d’haver assistit a un esplai afavoreixi posicions de major centralitat política (en aquest 

cas, de major activisme polític).    

Per últim, hem construït una variable que combina l’activisme polític actual dels joves amb 

l’activisme polític dels seus pares quan ells eren petits (n’hem dit; mobilitat intergeneracional 

d’activisme). Hem diferenciat quatre tipus de trajectòria: joves passius fills de pares passius,  joves passius fills de pares actius, joves actius fills de pares passius, i joves actius fills de pares 

actius. Entre els resultats d’aquest exercici complementari, destaca el fet que, entre els joves 

procedents de famílies políticament inactives (és a dir, en les quals els progenitors no assistien 

a manifestacions), els que han assistit a un esplai i els que tenen major nivell d’estudis propi 

mostren una major disposició a ser, en l’actualitat, joves políticament actius. Així doncs, el pas 

per un esplai i, sobretot, el pas per la universitat, s’erigeixen aquí com a factors catalitzadors 

de l’activisme polític entre els fills de les famílies políticament més passives.