SUPÒSITS DE PARTIDA I HIPÒTESIS GENERALS

El punt de partida d’aquesta tesi és una triple pregunta, que es troba en la base de tots els estudis aplicats a la fonètica forense:

1. Totes les persones tenen una veu mesurablement única? (Nolan i Oh 1996: 39).

2. Aquesta veu mesurablement única es manté al llarg del temps? (Rose 1999b, Cicres i Turell 2005)

3. Es poden distingir adequadament veus semblants? (Rose 1996, 1999a,b). Pel que fa a la primera qüestió, tot i que és impossible de confrontar-la a la pràctica per la impossibilitat d’aconseguir mostres de veu de tota la població, sí que es pot assumir que les diferències físiques en cada parlant de les parts del sistema fonador (pulmons, laringe, cavitats bucal i nasal, llengua, llavis, mandíbula, etc.) impliquen, conseqüentment, diferències físiques en els sons produïts. En part, aquestes diferències de les característiques acústiques dels sons s’expliquen per la teoria de la font i el filtre (Stevens i House 1961), segons la qual els sons de la parla són conseqüència de l’ona glotal (l’aire provinent dels pulmons) més l’efecte dels ressonadors (les cavitats supralaríngies que actuen com a amplificadores de l’ona glotal). Tant les cordes vocals (amb un grau diferent d’elasticitat i gruix) com la forma dels òrgans fonadors (la llengua, la boca, el nas, etc.) són diferents per a cada persona i, per tant, provocaran un efecte també diferent. L’ona de sortida (la cadena fònica) serà, conseqüentment, també diferent en cada persona.

Un altre aspecte relacionat amb aquesta primera pregunta és si és possible mesurar les diferències d’una manera prou fiable. Tenint en compte que l’anàlisi forense és

multivariable (s’analitzen variables acústiques, lingüístiques i no lingüístiques conjuntament), i que s’utilitzen tècniques d’anàlisi auditiva i d’anàlisi acústica complementàriament (i si és possible també d’anàlisi automàtica), s’accepta generalment una resposta afirmativa a aquesta darrera pregunta (Nolan 1983: 26-73; Rose 2002: cap. 8). Això no obstant, el grau de fiabilitat no és comparable a les anàlisis d’ADN o altres anàlisis pericials per identificar persones5. A més, les tècniques estadístiques utilitzades també són d’ús comú en la resta de disciplines científiques i utilitzen, per tant, tests estadístics estàndards. Addicionalment, cal comentar que la recerca que s’està duent en aquest àmbit per part de grups de recerca interdisciplinaris està augmentant considerablement tant en la quantitat com en la qualitat dels projectes. L’Associació Internacional de Fonètica i Acústica Forenses (IAFPA, en les seves sigles en anglès) i l’Associació Internacional de Lingüistes Forenses (IAFL) contribueixen a la difusió de la recerca en els congressos internacionals i en la revista The International Journal of Speech Language and the Law6_.

Finalment, cal dir que en l’expressió de les conclusions del peritatge d’identificació de parlants s’utilitza una escala verbal que permet matisar la conclusió (des del màxim grau de convenciment que les veus de les mostres dubitades i indubitades corresponen a parlants diferents, fins al màxim grau de convenciment que les veus corresponen al mateix parlant, amb una escala gradual que té com a punt intermig la impossibilitat7 de decidir si les veus analitzades corresponen a una mateixa persona o a persones diferents). Per tant, considerem que es pot assumir que la resposta a la primera pregunta és afirmativa (en la línia de l’opinió de Nolan 1994: 331).

La segona pregunta s’ha intentat respondre en poques ocasions (Rose 1998 i 1999b, o bé Cicres i Turell 2005) tot i que té molta importància en casos en què les gravacions

fisiològics en els òrgans fonadors (bones descripcions dels diversos canvis que es produeixen es troben, per exemple, en Ptacek i Sanders 1966; Ramig i Ringel 1983; Liss, Weismer i Rosenbek 1990; o Benjamin 1997). Aquests canvis afecten la producció de la veu, de manera que existiran diferències notables en la qualitat vocal, la freqüència fonamental (to), el tempo de parla, la intensitat de la veu i en l’articulació de determinats sons entre la veu d’una mateixa persona en l’etapa de joventut o en l’etapa de maduresa. Tots aquests paràmetres són físics (acústics). Però és necessari estudiar si les variables lingüístiques es mantenen al llarg dels anys, és a dir, si l’idiolecte persisteix al llarg dels anys.

La tercera qüestió és clarament més complexa de respondre, ja que hi interactuen els conceptes de variació interparlant i variació intraparlant. El primer tipus de variació és el que es produeix entre parlants diferents, i que ve determinada en part per factors fisiològics, dialectals, socials i idiolectals. Els factors fisiològics els hem comentat més amunt, en la resposta de la primera pregunta. Les diferències dialectals i socials afecten només els trets lingüístics de la parla (la fonologia, la morfologia, la sintaxi, el lèxic, etc.), però en general no tenen cap incidència en els trets acústics (físics) dels sons produïts (com per exemple una veu nasalitzada, o determinades característiques espectrals de diversos sons, etc.). El segon tipus de variació, la intraparlant, és aquella que es produeix en les diferents realitzacions fonètiques d’un mateix parlant. Aquesta variació ve determinada també per factors fisiològics (estat de salut, edat, ‘estat vital’8), als quals s’afegeixen factors lingüístics (context foneticofonològic, estil de parla, velocitat). Si bé és cert que sempre hi ha un cert grau de variació intraparlant, aquest és menor que el grau de variació interparlant.

El problema de les veus molt semblants és que no és fàcil de delimitar la frontera de la variació intraparlant de cadascuna de les persones analitzades, ja que hi pot haver solapament dels valors extrets de les variables acústiques (per exemple, els dos parlants tenen una qualitat vocàlica molt semblant, la freqüència dels formants vocàlics i nasals són molt similars, etc.). No obstant això, com a mínim en alguns paràmetres de la veu (segmentals o suprasegmentals) hi haurà diferències prou significatives que permetin diferenciar les veus. French ho expressa de la següent manera:

8 _{Cansament, estat d’ànim, etc.}

An essential and unavoidable element of the forensic phonetician’s task therefore involves an appraisal of the significance of the differences found. As with the handwriting expert, in comparing samples he or she must draw upon past casework experience, and, where they are available, relevant research findings, in assessing whether the differences are diagnostic of different speakers or simply the types of difference one would expect from the same person speaking on different occasions, perhaps in different social, psychological and other circumstances.

(French 1994: 179)

Malgrat aquest dubte, fins i tot estudis basats en la veu de bessons idèntics (Loakes 2003, Nolan i Oh 1996) troben diferències acústiques significatives en diversos paràmetres de la veu. Aquests estudis són transcendents perquè demostren que fins i tot en parlants amb unes característiques físiques enormement similars, és possible diferenciar-ne les veus.

A més, cal afegir-hi l’anàlisi de les eleccions lingüístiques que fa el parlant, a tots els nivells lingüístics (fonètica i fonologia, morfologia, sintaxi, semàntica i pragmàtica, discurs). Aquest conjunt d’eleccions lingüístiques és el que s’anomena idiolecte. Nolan (1994) en fa una bona descripció, que reproduïm en la cita següent:

Even within a narrowly defined dialect community, individuals will have their own preferred detailed pronunciations of particular words. The combination of number of such preferred alternative pronunciations yields an overall pronunciation which is idiosyncratic, [and] that is, an individual’s idiolect.

(Nolan 1994: 331)

Altres autors proporcionen definicions semblants, com Burridge i Mulder (1998: 302), que el defineix com la “variation within a language that is associated with individual speakers”, o com Brown (1982: 16), que el defineix com “An idiosyncratic feature is

En tots els àmbits de la lingüística forense en què s’estudien les produccions lingüístiques dels individus per determinar-ne l’autoria (ja sigui la determinació d’autoria de textos escrits o la detecció de plagi, a part de la identificació de parlants) s’assumeix l’existència de l’idiolecte, malgrat que no es pugui demostrar empíricament. En aquesta tesi també assumim que existeix. Aquest és el principal punt de partida de la tesi, i el que ha condicionat no només l’elecció de les variables d’anàlisi, sinó també de les característiques dels parlants que conformen els dos corpus d’estudi. Per un costat, pel que fa a les variables, se n’han escollit 5 relacionades amb els objectes d’estudi descrits anteriorment. Les diferents estratègies o els diferents comportaments dels parlants respecte de la corba melòdica i de l’alineació tonal han de contribuir a la descripció de l’idiolecte de cadascun dels parlants del corpus. Per l’altre, pel que fa als informants dels corpus, s’han elegit persones amb característiques dialectals, socials i d’edat similars (per a cada corpus independentment) per tal que les diferències que es puguin detectar durant l’anàlisi es puguin atribuir principalment a les persones (i siguin, per tant, diferències idiolectals) i no al dialecte, nivell socioeconòmic, llengua materna o edat.

Finalment, només resta formular les hipòtesis generals, que com hem comentat anteriorment es concretaran més endavant (capítols 4 i 5) en 4 hipòtesis específiques tenint en compte la naturalesa dels corpus d’anàlisi (en temps aparent i en temps real, per una banda, i de lectures o de parla semiespontània per l’altra).