Volum III
Edició a cura de Vicent Martines (coord.), Patrícia Alberola, Josep M. Baldaquí, Vicent Beltran, Joan Borja, Vicent Brotons,
M. Antònia Cano, Héctor Gonzàlvez, Josep Martines, Sandra Montserrat,
Miquel Nicolàs i Carles Segura
Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, ja siga electrònic, químic,
mecànic, òptic, de gravació o de fotocòpia, sense el permís previ de l’editor.
Espagrafic
Estos créditos pertenecen a la edición impresa de la obra
Edición electrónica:
Primera edició: Novembre de 2003 Portada: Llorenç Pizà
Il·lustració de la coberta: Motiu del cartell del Congrés
«Llengua, societat i ensenyament»
Imprimeix: TÁBULA Diseño y Artes Gráfi cas ISBN (Volum III): 84-608-0017-2 ISBN (Obra completa): 84-608-0014-8
Dipòsit legal: A-1.024-2003
Edició a cura de Vicent Martines (coord.), Patrícia Alberola, Josep M. Baldaquí, Vicent Beltran, Joan Borja, Vicent Brotons,
M. Antònia Cano, Héctor Gonzàlvez, Josep Martines, Sandra Montserrat,
Miquel Nicolàs i Carles Segura Volum III
INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA
«SYMPOSIA PHILOLOGICA», 8 Alacant, 2003
Portada Créditos
Comunicacions
JOAN CARLES MARTÍ I CASANOVA
Opacitat i transparència: els marcadors de color local en la traducció catalana ... 9 VICENT MARTINES
Actualitzem els Clàssics. Traducció, literatura romànica i ensenyament dels clàssics valencians (la Queste del saint graal i el Tirant lo Blanch) ... 40 EMPAR MINGUETI TOMÀS
Els reglaments d’usos lingüístics al País Valencià ... 73 ANNA MONTESINOS LÓPEZ
L’ús del valencià en Internet ... 100 VICENT ARTUR MORENO
L’imperi dels sentits. La incorporació del treball tecnicoartístic del doblatge en l’ensenyament
secundari ... 127
CARLES MULET GRIMALT
Una experiència d’iniciació al teatre al’ensenyament
secundari ... 139 JULIO NANDO ROSALES & NEUS PALOMERO BLASCO & M.
ROSAVALLS PÉREZ
La importància de les actituds lingüístiques en el procés d’aprenentatge de llengües ... 171 MANUEL PÉREZ REIG & VICENT TAMARIT RAMON
La llengua en el treball per projectes ... 186 CLÀUDIA PONS
Estàndard i dialectes en els anuncis radiofònics de les Illes Balears ... 207 JOAQUIM PRATSI FABRA
Estudi comparatiu del coneixement i l’ús del valencià als IES públics de Castelló (1985-2000) ... 257 ENRIC RAMIRO
Un país de tòpics. (Els adolescents valencians i els
estereotips comunitaris de l’estat.) ... 297 JOSEP-LLUÍS RIBES
Conjuguem llengua, escola i noves tecnologies ... 327
MIQUEL RODA & SUSANNA PÉREZ
Una metodologia per a l’ensenyament d el’expressió
oral ... 349 ROSABEL ROIG & MARI ROIG
Noves tecnologies, literatura popular i ensenyament de la llengua ... 354 XAVIER RULL
¿Són compatibles la variació morfològica i les eines
lingüístiques informatitzades? ... 362 MARISA TOMÀS ROSELLÓ
L’examen de literatura, discurs globalitzador de tots els gèneres de l’àmbit acadèmic ... 388 CRISTINA TORRESI SELVA & SANDRA MONTSERRATI BUENDIA
La interrupció generacional del català a la ciutat d’Elx ... 417 MARTA TORRES & LLUÍS PAYRATÓ
El català dels joves en els xats, correus electrònics i
missatges a mòbils: ¿una nova varietat col·loquial? ... 452
Taules redones
VICENT ESTEVE MONTALVÀ,
L’ensenyament en valencià als llindars del segle XXI:
una visió sindical ... 475 ENRIC IZQUIERDOI GARCIA
La dinamització dels serveis lingüístics municipals (I) .... 491 EMPAR MINGUETI TOMÀS
La dinamització dels serveis lingüístics municipals (II) ... 500 FELIP MUNARI MUNAR,
Estratègies legals i pedagògiques pera la normalització lingüística a les illes balears ... 508 Pòsters
JOSEP BALLESTER & JOSEP A. MAS
El component sociolingüístic en el desenvolupament de la competència comunicativa ... 537 JOSEP BALLESTER & JOSEP A. MAS
A propòsit de la literatura comparada: una eina efi caç en l’educació literària ... 550
RAFEL PÉREZI SORLÍ
Normalització lingüística i cultural, tasca de mil
dimonis! ... 559 Discursos
DISCURSD’OBERTURA ... 563 DISCURS DE CLOENDA ... 565
Opacitat i transparència: els marcadors de color local en la traducció catalana
1. Ofi ci de traductor: la traducció literària
P
er primera vegada en la història del País Valencià assistim a l’aparició d’estudis superiors de traducció i interpretació que inclouen l’opció d’especialitzar-se en català com a llengua meta, especialment pel que fa al ves- sant literari atès que –ironia de la sort– no es preveu, en els plans d’estudis valencians actuals, la traducció al català en els àmbits de l’economia, de la judicatura, del comerç o de les ciències exactes. Així, és de desitjar que assistirem –en els pròxims anys– a l’aparició d’una fornada de joves professio- nals originaris de territoris on la traducció literà-ria catalana ha estat, fi ns ara, un vedat reservat a uns quants lletraferits.Per altra banda, aquest article neix amb una voluntat de cri- da unitària als traductors de tots els altres països de llengua catalana, perquè tots –amb els de la gran urbs barcelonina
al davant– puguem aportar elements de la parla a allò que, d’ençà del gran lingüista de Ginebra, s’ha dit la llengua.
Per si tot això no fos prou, cada individu aporta un context únic i intransferible, determinat, entre moltes altres qüestions, per la seva procedència geogràfi ca més immediata. De fet, no sé estar-me de comentar-vos que unes paraules impreses de la Carme Riera m’han perseguit i obsessionat abans i des- prés d’haver acabat aquesta redacció. De bell antuvi, la gran escriptora mallorquina aconseguí torbar-me quan tot just ini- ciava la revisió i la lectura de notes prèvies per a l’elaboració d’aquesta comesa (Carme Riera 1997: 48):
Mireia de Mistral, traduïda per la meva parenta Maria Antònia Sal- và és magnífica, però és una altra Mireia, una Mireia de la plana de Mallorca, no de la Provença, per molt que Frederic Mistral li digués a na Maria Antònia que la seva versió superava l’original.
Vet aquí un exemple més de com els petits fets vivencials de cadascú deixen una petja inesborrable que pot despertar-se en qualsevol moment. L’abast de les paraules de Carme Ri- era no hauria estat el mateix si els meus pares no haguessin emigrat d’Elx. Si no hagués nascut a Marsella. Si no hagués emigrat d’infant a Sydney. Si no hagués viscut a Elx des de la meva adolescència. Si, ja adult, no hagués estudiat occità un estiu a la Provença interior. Si no hagués festejat en català i si
aquesta llengua no fos la llengua familiar i afectiva en la qual els meus fi lls estan escolaritzats. Si no hagués estudiat tra- ducció-interpretació i un llarg etcètera que us estalvio. Carme Riera, aconsegueix, doncs, sense proposar-s’ho, tocar-me l’arpa. Em disculpareu, espero, aquest reguitzell de re-cords que no s’adiu amb la tradició europea en qüestions de for- ma-litat científi ca. El meu mestissatge cultural anglosaxó és, però, més tolerant amb aquestes eixides de to personals que afegeixen –no lleven, doncs– validesa a l’argumentació que no té, però, cap altra raó que la de demostrar que tota contex- tualització neix de dintre l’ésser i com és d’única i intransferi- ble la condició humana. ¿Fins a quin punt, doncs, no traduïm sempre devers el territori constitutiu de cadascú? En el meu cas, ¿haurà de surar-hi sempre el Vinalopó, el Roine i el Par- ramatta –fi ns i tot si pretengués negar-m’hi– en tot allò que faci o traslladi?
2. La rondalla de rondalles: una llengua, un estàndard literari
En canvi, sembla que la sociologia, la planifi cació seriosa i la projecció futura del català, com a llengua de cultura, ens faci albirar un altre riu més cabalós, del qual tots els altres en serien afl uents. Com de costum, Joan Fuster –un Joan Fuster silenciat i més incòmode que mai des de la seva mort l’any
1992– se’ns presenta com la ment més lúcida que ha tingut el País Valencià d’ençà d’Ausiàs Marc (1990: 166-167):
Un cantonalisme que ensenya l’orella, nova, estimulat des de Madrid [...] Les llengües «imperials», a través d’escoles, de mi- cròfons, de diaris o revistes de gran circulació, han establert una koiné potable: vàlida per damunt els estrats socials i les diver- gències geogràficament contrastades. [...] És un tràmit pragmàtic que, alhora que rendeix econòmicament, preserva la unitat de la llengua. [...] No m’atreveixo a expressar la meva opinió sobre el particular. Vindria velada per objeccions d’experiència. Però la conclusió fóra que la dificultat no és insuperable: que la koiné –no la va aconseguir Pere el Cerimoniós, amb la seva Cancelle- ria, que eren quatre gats d’escrivans i d’escrivents?–, una koiné acceptable de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, pot ser factible. I si no ho és, pleguem. La demagògia localista sempre hi serà a l’aguait: una demagògia torno a dir-ho, i amb coneixement de causa, fonamentada des de Madrid. A París ni tan sols en fan cas [...].
He de dir, tanmateix, que Fuster no ha estat l’únic intel·lectual català a denunciar aquesta anomalia greu. Algun altre tam- bé s’hi ha atrevit. A tall d’exemple, escoltem un eivissenc:
«Aquest polimorfi sme és, en totes les llengües, un fet usual pel que fa al lèxic, on abunda la sinonímia de base regional, però no tant en la sintaxi –on les variacions regionals són pot- ser reciclables estilísticament– i menys en la morfologia, on
el polimorfi sme és una excepció acceptada però considerada no desitjable» (Isidor Marí 1990: 31).
Així, els qui tenim la ventura de poder navegar –mar endins–
pels processos que es donen en algunes llengües mundials sanejades, podríem corroborar l’afi rmació feta pel mestre de Sueca, pel d’Eivissa i per algun professor de traducció de Granada quan aquest ens informa, també, de l’aparició d’uns nous models de llengua sentits per tot arreu com a neutres, com si el nou mil·lenni obligués, si més no en gran mesura, a un autèntic melting-pot de la variació interna tot i que els més neoforalistes sempre hi tendeixin a veure una mena de forat negre galàctic disposat a engolir-se les naus incautes a la recerca de la fl or rondallaire del lliri blau (Roberto Mayoral 1994: 88).
Un caso muy particular es el uso del neutro en las traducciones cinematográficas en algunos lugares de Hispanoamérica como Argentina. Las grandes diferencias que se dan en el uso del es- pañol entre los diferentes países hispanoamericanos e incluso dentro de ellos mismos han llevado a imponer como solución que permite un consumo lo más generalizado posible la traducción a una variedad de español hasta ese momento inexistente que trata de prescindir de los marcadores de color local y busca los elemen- tos que corresponden a un uso más general.
3. L’adhesió a l’estat dialectal rebut: neoforalistes versus neocancellerescs
L’experiència i la paciència em dicten, però, que tota tria lin- güística té aquest component sociolingüístic i no aporto res de nou en afi rmar que la fi lologia ha estat i estarà sotmesa a aquest tipus d’avatars polítics. Per això, m’abelleix refl exionar sobre allò a què es referia de veres el mestre Fabra (1954:
619) arran de la seva celebèrrima crida a l’escriptor valencià anònim. Us estalviaré el passatge per conegut, freqüentat i citat. Som, però, davant un exemple paradigmàtic d’utilització partidista diàfana d’un missatge que ha estat interpretat fi ns a la nàusea existencialista segons els manipuladors del text hagin estat allò que em permetreu patentar com a neoforalis- tes o neocancellerescs abrandats. Me n’he anat, doncs, dret a la font per rellegir com el mestre ordinador de la llengua ca- talana ens aconsellava als valencians que féssim «una obra catalanista, d’acostament al nostre català» i tot això des de la realitat espanyola de la primeria del segle XX. Gairebé un segle després –i a setanta anys vista de la signatura de les normes ortogràfi ques de Castelló amb tota una evolució com- provable cap al restabliment de la pregona unitat escrita de la llengua– alguns valencians més agosarats tenim dret a so- miar que ja arriba l’hora de fer un altre pas endavant, perquè
no serà pas fent concessions excessives a un ús dialectal, en difícil equilibri, com aconseguirem que els sectors més refrac- taris a la normalització lingüística s’afeccionin a llegir traduc- cions catalanes havent-n’hi de tan lloables i de tan bones en espanyol. A més a més, la tradició novel·lística valenciana del darrer segle –especialment la dels darrers vint-i-cinc anys–, l’escola valen-ciana i els mitjans audiovisuals, malgrat la pre- tensió barroera d’algun politicastre que s’estimaria més que no es captessin determinades ones hertzianes, ens fan veure ben a les clares com aquest procés de transdialectalització no s’atura. Això, ja ho arreplegava un gran fi lòleg valencià com una de les variables importants a tenir en compte, en una proposta lèxica valenciana que ja té dotze anys de vida i que no ha fet més que avançar en marxa triomfant amb la infl uència abassegadora de la televisió i la ràdio catalanes (Emili Casanova 1990: 111):
Tenir present els resultats aconseguits per la normalització lin- güística al País Valencià des de 1932-1936, 1960-1980 i des de 1980-1988 amb la literatura, l’escolarització, l’expansió de la lec- tura literària, i veure quins mots no valencians s’han natu-ralitzat ja al País Valencià.
Quina, no serà, doncs, la situació d’ací a una o dues genera- cions entre els catalanoparlants valencians? I això que us dic també s’hi val, tot i la manca d’autèntics estudis de contrast,
per als vells comtats catalans i per a les illes de llengua cata- lana d’enllà la mar de Dénia.
A més a més –per damunt la preocupació lògica pel futur del català com a llengua viva entre els joves de les grans ciutats–
, no cal més que parar l’orella al valencià de les generacions joves i intermèdies per adonar-nos cap a on van els trets més encertats i dinàmics en qüestions de redreçament lingüístic i cultural del país. Un estudi en aquest sentit apuntaria, una vegada més, que aquelles reintroduccions o neologismes ca- talanitzadors que encara no han arribat als ambients rurals comencen a tenir carta de naturalesa a les ciutats i capitals de comarca, tot i la paradoxa de la castellanització més inten- sa de les àrees urbanes. De nou no descobreixo Amèrica en recordar que els valencians que tornem a dir fi ns, aleshores, abans, tenir, venir, sortir, vermell o capvespre –amb l’excepció d’alguna zona arcaïtzant que ja ho fes des de sempre– som precisament els de les ciutats on comencem, també, a sentir infants que, amb un desvergonyiment absolut, comencen a introduir meva i sabés al costat de meua i sabera. I com a pare, no se m’acudiria rectifi car alguna nena o xiquet que em conec per aquestes relliscades contí-nues. A això, que podrà semblar-li un desgavell i un delicte de lesa majestat a algun defensor acèrrim dels estàndards regionals, ja s’hi avançà
amb lucidesa un altre gran mestre en un article que no ha en- vellit gens ni mica i que se’ns revela premonitori pel moment en què fou escrit (Joan Solà 1977: 209-210):
Anant per aquests móns de Déu fent enquestes lingüístiques t’adones que hi ha dos punts que la llengua catalana ha de con- querir urgentment si vol sobreviure a aquest temps que el llen- guatge canvia i s’imposa viure tan ràpidament: l’escola i la televi- sió. Mireu-vos qualsevol poble des d’un tros lluny: veureu un bosc espès d’antenes de televisió damunt de les teulades. L’accés del català a l’escola i a la televisió és potser més urgent que l’accés a altres mitjans de comunicació com el cine, la ràdio. No podem lamentar-nos de la pèrdua de centenars de paraules i expressions del nostre fons lingüístic. Hem de situar-nos allà on els temps ens obliguen a situar-nos. La llengua ha d’assimilar la cultura actual com ha assimilat la dels segles que ens han precedit. No té altra salvació.
Malauradament, en contrastar opinions amb il·lustres col- legues comuns, em sembla que som un tros lluny encara –al si de la comunitat lingüística científi ca catalanoparlant valen- ciana– d’arribar a un cert desideràtum en aquest sentit. I allò que és bo per a l’escola primària –uns estàndards regionals que parteixin de la parla comarcal més immediata a l’infant–
és catastròfi c si ho traslladem a totes les esferes, oblidant- nos que també hi ha registres on cal escriure català amb tots els ets i els uts, com ara el món que m’ocupa, el de l’alta tra-
ducció o el de la traducció literària tout court, perquè les nos- tres hosts, per més que les mobilitzéssim, sempre ho seran, d’esquifi des, enfront de les hosts veïnes. No és pas obligant una llengua petita en procés de normalització –encaixonada entre l’espanyol i el francès– que faci edicions regionals, en almenys tres modalitats gairebé idèntiques, com aconsegui- rem crear un mercat de la traducció rendible.
4. La paradoxa traductològica: els marcadors de color local
La paradoxa traductològica, però, és encara més complexa i té les seves pròpies lleis d’elaboració personal. L’exemplifi - caré amb un cas concret del que he defès fi ns ara. Lliuraré, doncs, un exercici idèntic de traducció literària a un grup esco- llit de futurs llicenciats de les diverses universitats del domini lingüístic que han inclòs la traducció als plans d’estudis. Tot i la procedència geogràfi ca diversa, de segur que ens trobarí- em amb resultats molt divertits. Fins i tot podríem trobar-nos amb una situació semblant a la dels textos medievals i ens resultaria sovint impossible situar el traductor en funció de les enquestes dialectals de l’ALPI o del DCVB dutes a terme a la primera meitat del segle XX. Ja sé prou que això es fi car el dit a la nafra d’algun dialectòleg amatent, però, què hi farem?
Per què, doncs, uns professionals altament qualifi cats com hom suposa que seran alguns dels traductors més formats, no col·la-borarien, tots plegats, a bastir aquesta nova llen- gua neocancelleresca del segle XXI? De la cita del professor Mayoral esmentada adés, deixeu-me, doncs, que retingui dos conceptes claus; aquell que ens parla de variació «incluso dentro de ellos mismos» i ho estenc, il va de soit, a l’individu;
i allò altre, tan suggeridor, que m’he decidit per incloure al títol de l’article: «els marcadors de color local», sintagma d’una bellíssima factura impressionista, fenomen empíricament ob- servable i contrastable en totes les llengües de cultura i un tresor al qual hauríem d’accedir els traductors catalans sem- pre que ens vingués de gust, sense escarafalls i sense fer grinyolar, per això, els raigs de la roda catalana que avança.
Permeteu-me, doncs, que reprodueixi íntegre un passatge que resumeix perfectament quin és l’estat de la qüestió a les terres catalanes i cap a on hauríem d’endreçar el governall si el que pretenem és atansar-nos a una mateixa duana editori- al (Joaquim Mallafré 1991: 121):
El problema és que la traducció, actualment, seria vàlida només per a una part dels parlants del nostre domini lingüístic. Però les mateixes diferències troben els parlants del més extens domini anglès. El lector anglès culte pot reconèixer el joc de paraules d’un dialecte que no és el seu. En tot cas em fa reflexionar que no
es tracta de mallorquinitzar Machado, però sí que es pot eixam- plar el llenguatge literari comú dels catalans amb la inclusió de tanta riquesa dialectal com sigui possible. No parlo per a aquest cas particular. Però no hi ha dubte que, si el lector de literatura catalana es familiaritza tant amb noi, com xiquet, com al·lot, per dir un cas, no circumscrits només a àmbits geogràfics concrets, sinó com a termes d’un llenguatge literari comú, això, a part de reforçar el sentit unitari, oferirà facilitat als traductors. No d’altra manera actuen grans llengües de cultura. Pensem en les possibi- litats literàries de l’espanyol, que pot usar, en alguns textos indis- criminadament, sense atendre a les diferències hortícoles, judías, alubias, fríjolesi algun etc.
Davant d’això, Sr. Mallafré, què voleu que us digui? Em trec el barret i us en regracio. Això, i tan sols això, és el millor antídot a l’onada de neoforalisme que bufa darrerament –com una de les plagues d’Egipte– per una terra esquarterada que no està separada, però, que jo sàpiga, per grans mars oceanes sinó tan sols per un fl um casolà i modest que ha nom de la Sénia amb uns braços de mar que separen unes poques illes de les costes ibèriques. Així i tot, hi tornaré perquè les «petites diferències» internes van més enllà de la sinonímia de base regional i inclouen, com tots sabem, algunes qüestions ad- dicionals ortogràfi ques, morfològiques i fraseològiques d’una opacitat inabastable fi ns i tot per als que s’aixopluguen a la vila del costat. Les sufi cients perquè el mercat editorial se’n
ressenti i no sàpiga avenir-se’n davant d’aquest polimorfi sme tan pintoresc. Qui mou, doncs, fi txa? La resposta només pot ser-ne una. Tots plegats –el famós eximpli muntanerià de la mata de jonc– amb sensibilitat pel geni de la llengua i sense falsos complexos d’inferioritat per part de qui se sap posseï- dor d’una dobleta lèxica antiga i valuosa.
5. Una petita lliçó de microeconomia casolana: les lleis de l’oferta i de la demanda o la venda de la traducció al millor licitador
Arribats ací, ha quedat clarament exposat com m’arrenglero en les fi leres neocancelleresques, defensores d’un únic es- tàndard català, amb els afegitons que hom vulgui aportar-hi . Això, si més no, es fa d’aplicació urgent en la traducció li- terària, com a usuari disciplinat de tot allò que digui l’Insti- tut d’Estudis Catalans i amb resignació davant les regles del mercat que hauran de ser les més assenyades possibles si no volem que els joves traductors catalans passen a traduir a l’altra llengua en què són plenament bilingües com a llengua meta. Aquest és el moll de l’os que caldrà rosegar i no cap altre. O les universitats, el mercat del llibre i les institucions arriben a una entesa o malament, rai! Ja em veig com els set o setanta-set joves traductors valencians piquen a la porta de les editorials madrilenyes i llurs sucursals barcelonines.
Ja sé que algun intel·lectual d’aquest antic regne –de vàlua i currículum més extensos que el meu– em titllarà –en el millor dels casos– d’il·lusori i d’irreal i de viure d’esquena a uns usu- aris que no llegiran mai, però, cap de les meves hipotètiques traduccions catalanes futures; ni tanmateix faran possible, en la pròxima generació, que hi hagi un diari publicat a València en la seva llengua originària encara que el llibre d’estil im- posés l’estàndard més aigualit, el que té el vistiplau de les institucions conservadores del Cap i Casal on s’arreceren al- guns possibilistes esglaiats en connivència amb els sectors més castellanitzats o regionalistes de la societat valenciana.
Deixaré, així, que el traductor, el que cerca feina a preu fet –i que vol que li la remuneren– s’expressi. Demano disculpes de nou, per si us molesta aquest pragmatisme de venedor de calçat i de catifes en què m’han pujat i que ha estat la fortuna dels meus conciutadans durant generacions i molt abans que arribaren els primers turistes a l’arena.
M’hauria agradat tenir accés –per citar-lo a la bibliografi a fi - nal– a algun estudi sobre el nombre de traduccions que pu- bliquen editorials valencianes, mallorquines i catalanes; ob- servareu com en sóc, d’escrupolós amb la toponímia foral i hereditària. No he pogut dedicar-m’hi però convindreu, amb mi, en el paper clau i hegemònic de Barcelona com a capita-
litat indiscutible de la traducció –tan sols de la traducció?– al català. Tampoc he pogut accedir, és clar, al nombre de llibres traduïts al català que es vénen a Catalunya, al País Valencià i a les Balears i Pitiüses. Tot i això, citaré de memòria una dada apareguda al setmanari El Temps fa unes poques setmanes on se’ns informava que –som a l’any 2000– prop d’un 50% de catalans, davant un 15% de valencians i un 17% de balears consumeixen llibres en aquesta llengua en què us escric.
En segon lloc, una hipotètica mass catalanization futura, del territori que apareix als mapes dialectals del segle XX, se- guiria donant una ratio d’usuaris de 2:1:0,5 per als tres gran territoris autonòmics esmentats adés, tot i que la gran urbs catalana seguiria concentrant el 40% del mercat. Convin- drem, però, que la riquesa i la variació lingüística del cata- là és massa preciosa per a estar controlada per una zona de tanta interferència lingüística, i que no hem de deixar que es perdin les rareses lexicogràfi ques comarcals. Unes rare- ses lexicogràfi ques que ens demostren, a més a més, el fals dilema de la variació regional. Així, a les Valls del Vinalopó segueixen emprant de forma atàvica oncle, tenir i devers a desgrat de la resta del País Valencià i exemples d’aquests, més o menys, ens els trobem a totes les altres comarques del domini lingüístic. Sens dubte, s’hauria de fer una lectura
més generosa per part de tots i hauria de ser motiu de refl exió pregona del món intel·lectual barceloní i de les editorials que gestionen el mercat del llibre. Pompeu Fabra ja ho féu, Joan Coromines també i han seguit llur exemple els més grans i alguns dels bons i millors escriptors, de la Renaixença ençà, amb un projecte nacional que tenia clar el límit geogràfi c on s’encabia la llengua. ¿Es desitja, però, amb sinceritat i sense recança, fer una aposta per una llengua nacional, per un mer- cat únic d’alguna cosa més de deu milions d’habitants on tots puguem trobar-nos a gust en el camí cap a l’estabilitat?
6. La rebel·lió catedralícia o l’ascens al cim de l’olimp En una columna recent –publicada al diari madrileny El País en el suplement valencià setmanal del dijous 21 de setembre del 2000, arran de la seva traducció al català de la Divina comèdia –el meu bon amic i admirat Joan Francesc Mira es queixava amargament de la manca de comprensió dels pe- riodistes barcelonins davant la seva morfologia i lèxic alhora que reivindicava aquest estil de valenciana prosa.
Si l’autor prodigiós de Borja papa –una de les ments més privi- legiades del panorama literari europeu– ha de patir aquestes picabaralles casolanes per tot allò que l’epicentre pot arribar a considerar exòtic o extravagant, què no li passarà al jove lli- cenciat en traducció per les universitats de Castelló de la Pla-
na o d’Alacant en pretendre lliurar una traducció amb massa color local a una editorial barcelonina? Ja me n’han parlat d’algun cas d’original tornat al remitent que no he pogut, però, documentar amb fi delitat. Es pot publicar, a hores d’ara, a Barcelona, una traducció en un estàndard valencià d’alta for- malitat segons la fraseologia tan estimada per alguns? Quina és la situació al País Valencià fora de les publicacions endo- gàmiques universitàries i d’alguna editorial benemèrita local?
No dubto que aquesta capitalitat binària fos molt desitjable però vinc ací amb les arrels a terra i les palmes al vent com correspon al vegetal més cantat de la meva ciutat pairal per- què tinc clar, a més a més, que aquesta franja llibresca de la Mediterrània no està capitalitzada per dues ciutats anome- nades Londres i Nova York. Gràcies, però, que almenys en tenim una, d’aquestes megalòpolis.
Queda fora de tot dubte raonable que el mercat potencial de la traducció catalana propiciï versions bicèfales com passa al món britànic i nord-americà; i això que allà les versions divergeixen tan sols en unes quantes qüestions ortogràfi ques secundàries, en la fraseologia i en l’estil, fi ns i tot en alguna qüestió morfològica popular, coses perfectament tolerades des de les ribes de l’Atlàntic, de l’Índic, del Pacífi c i d’algun altre mar menor on el verb anglès ha arrelat amb força. De
fet, no m’he trobat mai a la terminal de Heathrow amb cap passatger de la Nova Anglaterra que tornés una novel·la ame- ricana per correspondre a l’edició londinenca i, per tant, angli- citzada. És de suposar que quelcom de semblant deu passar al John F. Kennedy pel que fa als autors britànics, australians o neo-zelandesos que tenen llur casa editorial als EUA i que accepten, sens gosar ni badar boca o ulls, els lleugers retocs que això implica en llur ortografi a. No obstant això, els dialec- tòlegs i els professors de fi lologia anglesa no cessen de repe- tir-nos les barreres d’incomprensió oral que existeixen entre regions de llengua anglesa mentre açò no passaria, segons tots els professors de fi lologia catalana, a casa nostra, on la intercomprensió oral estaria garantida. Tots hem sentit la vella faula del llaurador de l’Alacantí que s’entén a la bestreta amb el pagès del Vallespir. Fins i tot algun panoccitanista irredent us afi rmarà, fent-ne un gra massa i sense sufocar-se, que això també passa amb el païsan llenguadocià. Al capdavall –Muntaner dixit– els de la Sénia Amunt, Sénia Avall i Sénia Enllà fórem tots hereus del pus perfet català.
Uns professors de català, però, que s’esguarraran la toga en comprovar que algun alumne comet acte d’alta traïció per emprar, al costat d’una morfologia valenciana i d’una accen- tuació també à la valencienne, un geosinònim de l’Empordà
que pot estar fent la viu-viu a unes poques llegües del seu despatx, perquè sapigueu que vivim encara a l’antic regne on tant queda encara per escorcollar com per classifi car. Que consti que no m’invento res i que això ho han hagut de pa- tir alguns alumnes que acabaran la carrera convençuts que parlen una varietat compartimentada del diasistema català.
Aquesta manca d’incoherència ha estat, fi ns i tot, motiu d’al- guna baixada de nota. Encara no conec un professor d’es- panyol que hagi baixat la nota a un alumne per emprar un mexicanisme o un peruanisme que es troba, a més a més, documentat en qualsevol escriptor del Siglo de Oro. D’això, sense pretendre ser alarmista, en dic secessió encoberta i tenir una visió curta de la llengua.
Dins un altre àmbit, però, la televisió nostrada més contempo- rània ens informa amb molt bon judici dels criteris de correc- ció en matèria de traducció i doblatge de la TVC, amb dues frases curtes en la sintaxi i en llur senzillesa: «Les frases més comunes són l’esquelet de molts diàlegs. Per això convé tri- ar-ne les formes més genuïnes» (1997: 79).
Si m’heu suportat fi ns ací, sabreu que considero genuïna tota aquella frase latu sensu que circuli dintre el sistema i que estigui sancionada per l’ús i l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans sense oblidar-me, per això, que el català és la meva
llengua. Perquè, en això –què voleu?– cada vegada sóc més disciplinat. Els meus recursos, doncs, és nodreixen per igual del Vinalopó, del Tet, del Segre, del Xúquer o d’alguna rambla menorquina o eivissenca. Crec que no cal insistir-hi més.
7. Cap a una ortografi a i una morfosintaxi unitàries o la condemna del polimorfi sme congènit
Haureu observat, però, que en aquest article utilitzo la morfo- logia verbal i pronominal com també les regles d’accentuació del català central, que en allò dels accents, si us plau, hau- ríem de posarnos d’acord en tots els registres, com ja passa en francès tot i el grau diferent d’obertura de vocals que hom constata al llarg de l’hexàgon i dels racons francòfons adja- cents. No sóc el primer valencià a ferho. Joan Fuster ja obrí aquesta via unifi cadora fa uns quants decennis tot i el pessic de cor que això produí en l’estimable Dr. Sanchis Guarner.
Amb tot i això, la situació dialectal no és sempre unitària. A alguns valencians els estranya que la morfologia verbal va- len-ciana general no es correspongui sempre amb la meva parla comarcal. A tall d’exemple, a Elx diem naixtre, càntec i vené, i us asseguro que m’he d’adequar més per dir nàixer que per dir canto, i que el perfet simple raja amb tota naturali- tat de la boca d’aquest parlant tradicional. El tema de la fl exió verbal, de nou, deixa, per tant, de ser estrictament lingüístic.
Als meus fi lls ja no els passa això, fi ns i tot observo una intro- ducció tímida de formes morfològiques orientals d’un abast més colpidor que la mera infl uència lèxica.
A alguns valencians, allò del «campis com puguis» que reneix de les cendres els últims quatre o cinc anys, per una impo- sició regionalista clarament política i interessada, ens produ- eix una certa angoixa, mareig i picor i no acabem d’entendre per què s’ha de trencar el camí de convergència creixent que semblava acceptat per la immensa majoria dels escriptors del País Valencià.
Per altra banda, hi ha una gran diferència entre el dialectò- leg i l’escriptor; el primer es deté en les fulles sense perdre de vista el bosc i el segon contempla el bosc sense perdre de vista les fulles. De fet, tot i la proporció anòmala que en- cara patim, l’escriptor català no és sempre fi lòleg. Això ens ha d’omplir de goig perquè som davant un altre baròmetre de salut ecolingüística, que caldrà afegir a les variables dels estudis sociolingüístics, perquè allò d’escriptor sinònim de fi - lòleg tan sols acostuma a passar en alguna llengua agònica o clàssica. Uns altres valencians –com ara Isabel Clara Simó–, especialment els que viuen o fan vida a Barcelona, han seguit també aquesta trajectòria de l’estàndard únic, sense haver de renegar, per això, a tot un món de referències lingüístiques o
vivencials valen-cianes. Sóc conscient que aquests valenci- ans són mirats per alguns amb recel. Si fa no fa, el mateix que els passarà als escriptors de Tortosa o de la Franja de Ponent que canvien de codi postal. Els que em coneixen, però, saben fi ns a quin punt n’estic d’orgullós i d’amarat, del meu valencià col·loquial fronterer i com he aidat alguns perquè n’alçaren acta de vitalitat. Caldrà, però, aprendre a adequar-se’n. Els registres de la llengua i les ocasions així ho requereixen. Tot i això, estic convençut que cal elasticitat en els usos i els registres, i que el que és bo per a un mercat editorial que exigeix una traducció per a tothom no ha de ser forçosament la norma del llenguatge administratiu de la Generalitat Valen- ciana ni el model de l’escolarització obligatòria primària, que haurà de revisar, però, el model d’aplicació de la norma a les comarques; perquè el model centralista, ací, al País Valencià, no cal anar a buscar-lo fora de les fronteres administratives, especialment quan la parla heretada fa a vegades aquells bots tipifi cats pels fi lòlegs i que aproximen zones perifèriques allunyades per uns quants centenars de quilòmetres. D’això, us en podem aportar un petit memorial de greuges els pares d’infants de les comarques de l’antiga Governació d’Oriola que hem mantingut el català ancestral.
Prou sabem que la traducció d’una obra canònica de l’am- plària i fondària de la Divina comèdia no serà el tipus d’en- càrrec habitual amb què es trobarà el traductor professional valencià, i que una empresa tan feixuga tan sols és reservada a escriptors de la inspiració i la solvència d’un Febrer, d’un Segarra o d’un Mira. No obstant això, allò que afi rmo afecta bàsicament la prosa literària que ha de ser consumida tant per especialistes, per diletants com també per alumnes obli- gats a encarar-se a determinats textos en versió traduïda.
8. Opacitat i transparència: els encontorns dels elements de color local en la traducció
És evident que la traducció de la poesia permetrà sempre una més àmplia variació i elaboració estilística i que, fi ns i tot, po- dria ser força útil recórrer a altres modalitats regionals si així ens ho aconsellés el bon ús i la sensibilitat lingüística. Quan dic això, però, ha de quedar clar que els vasos comunicants entre varietats catalanes –en major o menor mesura– han de funcionar sempre amb reciprocitat. No serà pas fent conces- sions no correspostes com aconseguirem bastir una llengua única i assegurar-ne la viabilitat futura. En canvi, aquesta dosi necessària de traducció intralingüística, un fenomen freqüent en les grans llengües de l’Europa occidental (Ferrando 1999:
125), també ens la podem aplicar des del concepte de l’au-
totraducció, perquè allò que afecta dues llengües pròximes també pot donar rendiment entre varietats diatòpiques d’una mateixa llengua (Marí 1997: 63):
Les llengües no són visions diferents del món però sí que paraules pròximes diuen coses molt diferents. D’aquí crec que parteixen les diferències que hi ha entre la versió catalana i la castellana. Unes són per raó de matís, altres d’errors en la primera versió, altres per emfasitzar el ritme de la llengua d’arribada, i d’altres per raons de gust, per aconseguir o mantenir un ritme i per adequar-lo a l’exigència pròpia de cada llengua.
A continuació deixeu-me, per favor, que torni als arguments que legitimen l’ús de la variació lingüística dins el text, una variació que usada amb seny obri la porta al thesaurus lexi- cogràfi c i fraseològic més genuí (Mayoral 1994: 88):
Las razones para mantener un máximo de color local y temporal, un máximo de caracterización cultural, son principalmente razo- nes de estilo. Las razones para reducir su proporción son razones de comprensión por parte del lector. El punto de equilibrio lo esta- blece el lector al que nos dirigimos.
A mesura que els catalanoparlants assumeixin un grau més alt de preparació lingüística i cultural, més fàcil els serà reco- nèixer aquests marcadors de color local i temporal. Sempre hi romandrà, però, la possibilitat d’incidir en aquesta opacitat deliberada(Mayoral 1994: 75):
El autor puede ofrecer también, de forma deliberada, mayor o me- nor dificultad en la lectura independientemente de que el mensaje de por sí sea más o menos accesible. Además de regular la difi- cultad del léxico o de las construcciones sintácticas, el autor pue- de ofrecer mayor o menor redundancia en la exposición y formas más o menos eruditas de expresión. Algunos autores se sentirán satisfechos si consiguen que sus lectores recurran al diccionario e incluso si algunas de sus palabras quedan como enigma para el lector.
O sia, a vegades no caldrà reclamar que, al diccionari de l’IEC, hi sigui tot. Aquest inventari il·limitat, tranquil·litzem-nos i llevem-nos complexos, no passa a cap diccionari del món civilitzat. Joan Francesc Mira –admeto que freturo per llegir la seva versió de l’obra immortal– està plenament legitimat perquè el seu docte lector dantesc hagi de recórrer al DCVB i també li podrà interessar que aquest es quedi a les fosques;
al capdavall, tots hem menester de ser guarits del pecat de supèrbia. Si, a més a més, pot fer colar una lliçó de morfolo- gia verbal i pronominal valenciana com també un grapat de vocables venerables, no seré jo qui li ho retregui. Intueixo, però, que la versió magnífi ca del Sr. Mira no circularà gaire fora de les aules universitàries, i lamentar-se d’aquest fet no ens resoldrà el problema d’una traducció desti-nada a un pú- blic selecte mentre Joyce o Faulkner –sense eixirme’n d’allò
considerat culte per tothom– ja tindrien un abast i una circula- ció més amplis tot i que minoritaris.
A l’altre extrem de l’arc ens trobem amb el monòlit lingüís- tic francès que ha esborrat gairebé totalment la variació lin- güística interna, cosa que hipoteca l’elasticitat i la renovació d’aqueixa llengua, víctima de la seva grandeur i fi nesse (Martí 1999: 77-93). Aquí, i en cap altre lloc millor que aquí, es veu refl ectida la profunda decadència d’una llengua que no ha sa- but trobar el punt dolç de la diversitat i que veu fantasmes on no n’hi ha; potser per això, malda per mantenir la seva projec- ció internacional. Quina diferència tan notable amb el model dinàmic que segueixen, a hores d’ara, l’anglès i l’espanyol!
9. Recapitulació fi nal a mode de síntesi
Caldrà, però, que insisteixi en el paper de comparsa que fan les ciutats de València i de Palma en el món de la traducció de grans obres de la literatura universal, fet que revesteix una especial gravetat en el primer dels casos perquè impideix que hi hagi –com s’esdevenia en temps daurats– una autèn- tica capitalitat cultural compartida que solucionaria molts dels entrebancs que s’aborden des d’ací. El que els traductors va- lencians desitgem és poder traduir i, ben mirat, no ens cos- ta gaire dominar aquesta varietat neutra o central a la qual ja ens encarregarem d’aportar saba fresca i variació. Com a
traductors, no endebades hem assimilat altres gramàtiques que ens eren alienes i aquesta varietat catalana comuna no implica, en absolut, eixir-nos de la llengua A, tal com mana l’ordre alfabètic dels plans d’estudi per referir-se a allò que hom porta interioritzat des de la llar.
Això que, tanmateix, des del punt de vista de la creació literà- ria pròpia, seria considerat per algun mandarí com una autèn- tica traïció a les essències del polimorfi sme congènit, s’ha de plantejar –i em refereixo a la traducció literària– amb pragma- tisme desapassionat, en la seva, és clar, justa mesura.
Recordaré, a més a més, que fa poc més de vint anys ens ti- ràvem tots les mans al cap davant la traducció valenciana de la Constitució Espanyola al costat d’una traducció catalana.
Aprofi to que el Vinalopó passa per Elx per a preguntar: exigi- rà la futura Acadèmia Valenciana de la Llengua que tots els valencians escriguem segons els seus dictats i el seu model regional? El model de llengua que comença a aparèixer en alguns llibres escolars com també les recomanacions fetes des de la Conselleria als autors de llibres de batxillerat ens fa albirar un futur ple d’enuig i preocupació. La repercussió sobre el món de la traducció és evident si ens carreguem la lliure circulació al llarg de tot el domini lingüístic.
Tornem, però, al traductor cosmopolita que treballa des de l’ordinador instal·lat a la seva comarca d’origen. La solució que es prengui signifi carà la diferència entre tenir o no tenir feina remunerada. No som davant, doncs, d’una qüestió es- trictament àulica, fi lològica o de variació dialectal, tot i que es tracti de discutir-ne l’abast ací i ara. El pes específi c del català oriental, el poder econòmic d’aqueixa regió enfront de les altres, la lleialtat lingüística i el sentiment nacional juguen clarament a favor d’un model de llengua determinat. No era això mateix el que passava a la València del segle XV, quan els escriptors del català oriental s’hi aplegaven amb docilitat i adequació? Sincerament, més enllà del legítim orgull regi- onalista, que més se m’hi dóna que el centre neuràlgic de la llengua estigui més al nord o més al sud, jo que em situo més al sud que ningú? Al capdavall, hauré de recordar allò que es repeteix al llarg dels estudis de traducció «Qui paga, mana». Aprofi taré, doncs, per fer grans mercès a aquell bocí resistent, no fos que conjuréssim un model occità on, com ca- pellans de parròquia, ens limitéssim a fer traduccions a puny i sang regirant els clàssics a l’alvernès agònic que ja no es parla, perquè ni Marsella ni Tolosa de Llenguadoc saberen erigir-se en metròpolis occitanes al segle XIX quan encara eren a temps de fer-ho.
Malauradament l’alternativa –i m’atreveixo a afi rmar que el futur social de la llengua– no és la fi delitat extrema a uns mo- dels àulics valencià o baleàric. Tot traductor perifèric domina amb un alt grau d’efi ciència sigui l’espanyol, sigui el francès, sigui l’italià. Així i tot, el traductor de català estarà abocat a traduir a alguna d’aquestes llengües, si vol guanyar-se el pa.
Això, però, és motiu de tota una altra ponència on es podri- en estudiar les interferències no exclusivament textuals sinó contextuals amb les seves repercussions sobre el català.
Dit això, és evident que la traducció literària reuneix tots els requisits per a ser el banc de prova de la llengua nacional unitària –un únic estàndard amb diverses aportacions regio- nals–, utopia plenament realitzable. Això implica un transva- sament d’elements genuïns, dintre un model de llengua viva, àgil i no necessàriament arcaïtzant, amb una visió global de la llengua.
Se’m retraurà que aquesta presa de consciència es fonamen- ta en una certa submissió prèvia, tot i que esdevé un atot de valor incalculable. Em limito, doncs, a descriure’n els resul- tats. Propugno, per això, que en el món de l’alta traducció hi hagi una entesa unitària i gairebé monolítica pel que fa a la morfosintaxi, l’ortografi a i l’accentuació amb aportacions regi- onals en la lexicografi a, en la paremiologia i en la fraseologia
més genuïnes. Al cap i a la fi , es tracta de reconquerir l’espi- nada del català dintre la cohesió d’un territori heretat comú, sense vagons de via estreta, per tal d’assegurar-nos una vida llarga i esponerosa.
Amb això tanco aquesta refl exió. Crec, sincerament, que n’ei- xi-ríem guanyant tots, però cau per son pes que els més tren- cadissos i ajustadissos en sortiríem guanyant, sens dubte, el doble, perquè nosaltres sí que ens hi juguem la vida i el futur.
JOAN CARLES MARTÍI CASANOVA
Universitat d’Alacant
Referències bibliogràfi ques
AJUNTAMENT D’ELX (2000), Concurs de Narrativa Escolar en Valen- cià, edició a cura d’Enric Daniel Pastor, Oficina d’Ensenyament i Ús del Valencià, Elx.
CASANOVA, E. (1990), «Elements per a una proposta lèxica», dins Ferrando, A., ed., La llengua als mitjans de comunicació, València, Institut de Filologia Valenciana/Universitat de València.
FABRA, P. (1954), Converses Filològiques, I, 2 vols., Barcino, Barce- lona.
FERRANDO, A. (1999), «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern», Caplletra, núm. 27, pp. 109-136.
FUSTER, J. (1990), «Per a una cultura catalana majoritària», dins Fe- rrando, A., ed., La llengua als mitjans de comunicació, València, Institut de Filologia Valenciana/Universitat de València.
MALLAFRÉ, Joaquim (1991),Llengua de tribu i llengua de polis: Ba- ses d’una traducció literària, Barcelona, Quaderns Crema.
MARÍ, I. (1990), «Condicions prèvies per a la difusió d’un model lin- güístic als mitjans de comunicació», dins Ferrando, A., ed., La llen- gua als mitjans de comunicació, València, Institut de Filologia Va- lenciana/Universitat de València.
MARÍ, A. (1997), «L’experiència de l’autotraducció», dins V Seminari sobre la traducció a Catalunya, Quaderns Divulgatius, núm. 8, Bar- celona, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
MARTÍ I CASANOVA, J. C. (1999), «La traducció cultural: el concepte d’ironia en francès, anglès, espanyol i català», dins Martos, J. L., ed., La traducció del discurs, Alacant, Universitat d’Alacant.
MAYORAL, R. (1994), «La explicitación de información en la traduc- ción intercultural», dins Hurtado, A., ed., Estudis sobre la traducció, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.
RIERA, C. (1997), «L’autotraducció com a exercici de recreació», dins V Seminari sobre la traducció a Catalunya, Quaderns Divulgatius, núm. 8, Barcelona, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
SOLÀ, J. (1984),A l’entorn de la llengua, Barcelona, Laia. [ 1a ed.
1954.]
TVC (1997), Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge, Barcelona, Edicions 62.
Actualitzem els clàssics
Traducció, literatura romànica, i ensenyament dels clàssics valencians (la Queste del saint graal i el Tirant lo Blanch)
I
L’
ensenyament de la literatura no s’ha de limitar –de fet no ha de ser això– a la simple referència de nom i cognoms de l’autor, data de l’obra i glossa de l’ar- gument. Això fóra només una petita part, la més externa, de la Història de la Literatura. L’ensenyament de la literatura pot ser una magnífi ca ocasió per a ensenyar tot allò que conté l’obra o obres objecte d’atenció, des de la llengua –som de l’opinió que no hi ha literatura sense llengua–, a la contextu- alització històrica. Creiem que hem de contribuir a poder rea- litzar un ensenyament de la literatura com més allunyat millor de la simple reproducció dels arguments de les obres i partir sempre i tant com siga possible dels textos, de l’anàlisi delstextos, i, des d’ells, des del que és concret, escatir quines són les característiques que els defi neixen i, per extensió, defi neixen o individuen les obres de les quals formen part, el gènere i període en els els quals els emmarcarem. A més a més, calibrarem millor l’aportació que cada obra fa a la nostra tradició literària en funció del marc comparatiu.
Oferir visions o perspectives generals i comparatistes com les que proposem, al mig de les quals situem les obres a què atenguem en cada cas, amb les seues característiques ge- nerals i concretades en microtextos o fragments signifi catius i específi cs pot ser una bona manera de superar l’ensenya- ment tradicional de la literatura, però planteja també difi cul- tats. No treballarem només amb un sol microtext o fragments, sinó amb diversos. Haurem de donar de bestreta i de mane- ra genèrica les característiques essencials que caracteritzen cada obra dins la qual se situarà cadascuna d’aqueixes lles- ques de text. Els fragments seleccionats hauran de ser força representatius dels trets que donen naturalesa a cada obra i al període, moviment, corrent, estil, temps, etc. en què se situa.
Calibrar bé l’aportació de les nostres obres i fer-ho en un marc comparatista romànic pot ser encara més convenient i recomanable quant als nostres clàssics (medievals i con-
temporanis). Els clàssics literaris ho són per moltes raons i potser no totes tenen a veure amb la seua qualitat literària intrínseca. En qualsevol cas, poder acarar els nostres amb d’altres d’equivalents pot ser una activitat doblement rendi- ble: coneixerem millor els nostres i els altres, i, en situar els nostres amb referència als altres, potser contribuirem a un efecte d’autoreconeixement de la vàlua del nostre patrimoni cultural –i ho farem de manera contrastada i realista, lluny de miratges emmiralladors–.
D’aquesta manera, l’ensenyament de la literatura no serà una mera llista de noms, dates i petits –a més de sempre esbiai- xats– resums d’arguments. Ara bé, el que proposem planteja diverses difi cultats, algunes de les quals ja hem apuntat en el paràgraf anterior. A més hi ha el fet que la perspectiva compa- ratista entre diverses tradicions literàries pot ser molt atraient, però això implica que tractarem amb obres diferents escrites en llengües diferents... A casa nostra, això pot no plantejar gaires problemes si aqueixes llengües són el català i l’espa- nyol. Ara bé, per a determinades obres, períodes i corrents, la millor referència comparatista no serà –només?– la litera- tura espanyola, sinó que haurem d’adreçar-nos a la literatu- ra italiana, a la francesa, a l’occitana o a qualsevol altra de l’àmbit romànic o, encara, anglosaxó. Ens resoldrà aqueixos
problemes la Traducció i la Traductologia. Poder disposar de traduccions fi dels i rigoroses (ad sensum i ad litteram) de les obres alienes a les quals acarem les nostres, ens permetrà salvar la distància lingüística, i també la cronològica i la cultu- ral. Així, la Traducció i la Traductologia cobraran una gran uti- litat i sentit com a veritables mitjanceres en el procés d’ense- nyament-aprenentatge; no caldrà traduir completament tota una obra: només aquells passatges necessaris.
Al llarg de la nostra tradició cultural, calibrarem millor l’aporta- ció dels nostres clàssics medievals si els acarem amb obres franceses o italianes; així passa, per exemple, a Jordi de Sant Jordi, Tirant lo Blanch, Ausiàs March o Ramon Llull. En la literatura contemporània també podríem citar alguns casos equivalents.
II
Posats a concretar la nostra proposta metodològica, ens cen- trarem en la nostra literatura medieval. Es tracta d’un període sovint poc tractat en els nostres ensenyaments de primària i de secundària; i encara en la universitat, atés que la literatura medieval massa sovint té un tractament de classe magistral dins la més fl orida tradició escolàstica i amb poc treball con- cretat sobre els textos. A més a més, diversos dels nostres clàssics medievals formen part de les nòmines de clàssics
universals: Ramon Llull, Bernat Metge, Joanot Martorell, Au- siàs March, Joan Roís de Corella. D’altra banda, la nostra Edat Mitjana signifi ca un període efervescent en molts sen- tits, també el literari. La corona catalanaragonesa era una ve- ritable potència europea i els nostres autors tenien manifes- tes connexions o intertextualitats ben trenades dels clàssics culturals romànics de llavors.
Concretament presentem el desplegament comparatista de perspectiva romànica que proposem amb el Tirant lo Blanch acarat amb la Queste del Sanit Graal. La tria d’aquestes obres no és gratuïta: són els màxims exponents romànics de la literatura de cavallers. Aquest, el de la literatura medieval romànica de cavallers, és un àmbit literari que té una impor- tància cabdal no sols en la nostra literatura sinó també en el conjunt general de la literatura europea. Per una banda, la literatura protagonitzada per cavallers és el correlat nar- ratiu (en prosa) de la cultura cortés i la lírica trobadoresca, sobretot de tema amorós. La narrativa cavalleresca tindrà un conreu molt intens arreu d’Europa i trobem obres d’aquesta temàtica en pràcticament totes les llengües romàniques. La narrativa cavalleresca és la clau per a la conformació de la novel·la com a gènere i, si repassem com evoluciona a Euro-
pa al llarg de l’Edat Mitjana, podrem veure com avança cap a la novel·la moderna.
Convindrà, primer, que situem –tot i que només siga de ma- nera sumària– l’alumnat en les coordenades de l’època. És un període allunyat en temps i en la conformació cultural de l’espai, i, més allunyat encara, per als alumnes –també els universitaris!. Després, per raons semblants, cal que situem els alumnes en les característiques literàries de l’època (o èpoques), de l’autor (o autors) i de les obres concretes que estudiem.
Hem de tenir molta cura en la tria dels autors, de les obres i, més específi cament, dels fragments. Cal que siguen repre- sentatius i rendibles. Val a dir que les limitacions de temps que sempre tenim no ens deixen molt de marge. Els exem- ples (els textos, fragments o microtextos) que triem han de ser ben exemplars del que volem treballar quant a l’època literària, autor, obra, estil i característiques literàries.
La proposta que segueix té, per tant, tres grans parts: 1. L’èpo- ca; 2. Els Llibres i els cavallers; 2.1. Els llibres i els cavallers [atés que parlem de la literatura de cavallers]; 2.2. L’escriptor [objecte central d’atenció: Joanot Martorell]; 2.3. Textos [aca- rats i traduïts: la traducció com a mitjancera cultural]. 3. Fem literatura romànica i comparada. (nota 1)
1. L’època
Els cavallers van formar un estament molt important al llarg de tota l’Edat Mitjana i pertot arreu d’Europa. Eren el braç armat de la societat i del poder. Havien de defensar el poble i els senyors dels atacs dels enemics... però, sovint, els ca- vallers s’assemblaven més als roders, als bandits. Hi havia cavallers que oblidaven que havien de posar les seues armes al servei dels més febles. Els cavallers eren una força que podia resultar molt benefi ciosa per a tots o, per contra, molt perillosa.
Per canalitzar la cavalleria cap a activitats convenients, l’Es- glésia (el Papa) i els governants medievals van crear i van intensifi car les croades. Les croades eren veritables campa- nyes de conquesta que pretenien fer front als musulmans i reconquerir o alliberar les terres on aquests estaven: Terra Santa (els actuals Israel, Palestina, el Líban i part de Síria i de Jordània), el nord de l’Àfrica (Tunis i Egipte) i al-Àndalus, és a dir, la part de la península Ibèrica en poder dels musulmans.
Participar en les croades era molt temptador. Els croats po- dien quedar-se amb totes les riqueses que prenguessen per la força en els camps de batalla, en els pobles i en les ciutats que conquerissen. A més a més, estaven absolts de totes les malifetes que podien cometre ja que prendre part en una
croada implicava el perdó automàtic de tot pecat comés men- tre es desenvolupés aquesta. D’altra banda, participar en la croada implicava, també, que es perdonessen tots els deutes i delictes anteriors.
La primera croada es va produir en l’any 1099 i va conquerir Jerusalem. Després encara hi hagué fi ns a set croades més que pretenien alliberar Terra Santa o el nord d’Àfrica; excepte la quarta, que es va desviar cap a Constantinoble (l’actual Istambul).
La península Ibèrica va ser escenari de moltes croades, unes amb més envergadura que altres, unes amb més èxit que altres. De fet, les conquestes dels regnes musulmans de Mallorca, de València i de Múrcia pel nostre rei Jaume I, al segle XIII, van ser croades. Amb raó el rei Jaume I era cone- gut com el Conqueridor.
Les croades van signifi car molt per a la política, l’economia, la societat, l’art i la literatura europees.
Activitat I. A patir de la informació anterior, relaciona el que van signifi car les croades des de cada punt de vista amb els elements corresponents de l’altra columna:
1. Des del punt de vista polític (a) expansió territorial de les corones;
2. Des del punt de vista social (b) una certa mobilitat o fl exibilitat en 3. Des del punt de vista cultural els estaments socials;
(c) consolidació de les rutes comercials (rutes de la seda, de les espècies, de l’ivori, dels metalls i pedres precioses, dels esclaus...);
(d) combinació d’elements arquitectò- nics orientals amb els europeus;
(e) combinació d’elements i d’estils lite- raris;
(f) introducció de noves tecnologies (l’astrolabi, el compàs, el paper, el vidre ocular, la pòlvora, etc.);
(g) introducció de nous aliments (les es- pècies, encens, mirra, etc.);
(h) establiment a Orient d’estats go ver- nats per europeus;
(i) introducció de nous corrents de pen- sament.
2. Els llibres i els cavallers
2.1 Característiques generals
Els cavallers, la Cavalleria, representava els grans ideals de l’Edat Mitjana. Havien de ser l’exemple a seguir. La literatura, en vers i en prosa, va tenir molt a veure a l’hora d’escampar aqueixos ideals.
La literatura cavalleresca dóna una gran importància a l’ac- ció, a les aventures. Gràcies a l’acció i a les aventures, els cavallers poden guanyar-se el cel fent el bé (aspiració trans- cendent o de millora espiritual), o bé poden fer mèrits i millo- rar professionalment i així aspirar a pujar en la seua societat i conquerir la dama que estimen (aspiració pragmàtica).
Aquestes dues grans aspiracions dels cavallers poden servir- nos per a classifi car la literatura cavalleresca en dos grans grups:
(a) Literatura cavalleresca d’aspiració transcendent o de mi- lloraespiritual. Són, sobretot, obres narratives franceses. Són molt importants les d’un autor francés, Chrétien de Troyes. En les seues obres (escrites entre 1180-1190) els personatges (els cavallers) solen ser d’una sola peça, és a dir, o són bons o són dolents. No hi ha humor ni ironia en aquestes obres.
Els cavallers s’enamoren de belles i meravelloses donzelles, però no arriben a aprofudir del tot en les relacions personals.
Practiquen l’amor cortés. Els cavallers, procuren millorar in- ternament i, a la fi , en l’última obra de Chrétien, busquen el Grasal, és a dir, el calze de l’última cena de Jesucrist. A poc a poc, apareixen més referències religioses cristianes. Hi ha màgia, fantasia, encanteris, esperits bons i dolents... Ací es posa en pràctica bona part de la temàtica de la Matèria de
Bretanya: narracions de cavallers errants, és a dir, que cer- quen aventures en les quals es troben personatges de tota mena, reals i fantàstics: cavallers ferotges, animals que par- len, fades bones, bruixes terribles, dracs o bèsties salvatges, donzelles encisades, etc. Els cavallers més famosos de la matèria de bretanya són els de la Taula Redona, liderats pel rei Artús. Els personatges de més anomenada són, a més a més, del rei: la seua espasa, Escalibor, la seua muller, la rei- na Ginebra; els cavallers Lancelot del Llac, Galvany, i Ivany;
la fada Morgana; i el màgic Merlín.
A partir d’ací s’arriba a un cavaller totalment espiritual, que no busca cap glòria mundana i sols vol ser digne del cel. Aquest és l’ideal que s’acompleix en la Queste del Saint Graal (1230- 1250). Aquesta obra francesa va tenir molt èxit i n’hi va haver traduccions a quasi totes les llengües d’Europa; també a la nostra, que és del 1380.
Ramon Llull (Mallorca 1232-1315), va fer una obra dins d’aquesta línia, el Llibre de l’Orde de Cavalleria (fi nals del se- gle XIII), que és la versió en forma de tractat (prosa d’idees) de tots aquests ideals.
(b) Literatura cavalleresca d’aspiració pragmàtica. Són, sobretot,obres narratives escrites en l’antiga Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, Regne de Mallorca, Regne de València).
Els cavallers busquen millorar la seua situació i fan aventures per pujar econòmicament o per casar-se.
No hi ha ni tanta fantasia, ni tants encanteris, ni esperits; de fet, les obres són realistes i, quan n’hi ha, l’escassa màgia o fantasia que hi podem trobar sempre hi és en funció del rea- lisme. Els protagonistes ho fan tot gràcies a les seues forces, a les seues habilitats i a la seua intel·ligència. Els protagonis- tes, a més a més, són més complexos psicològicament. Hi ha passatges d’humor i d’ironia. Els protagonistes s’enamoren més sensualment.
Són obres que van des del 1170-1180, amb el Jaufré, fi ns al 1490, amb el Tirant lo Blanch, obra de Joanot Martorell (publicat a València, i, en el 1497, a Barcelona). Enmig, hi ha obres més curtes com ara el Blandín de Cornualla, o obres tan importants com el Curial e Güelfa (obra anònima de mitjan segle XV).
Aquesta última és, amb el Tirant lo Blanch, una de les mi- llors novel·les de tots els temps. Destaca per la solidesa de la seua trama narrativa i la complexitat dels personatges. El Curial e Güelfa conta les aventures del cavaller Curial, que de pobre progressa tant que fi nalment pot casar-se amb una de les dones més nobles i riques de l’època, Güelfa. Diverses dames estimaran Curial al llarg dels seus viatges i aventures,
però ell només voldrà estar amb Güelfa. Curial fa de cavaller com a mitjà d’ascenció social i econòmica.
2.2 L’escriptor: Joanot Martorell
L’autor del Tirant lo Blanch va ser Joanot Martorell, un cava- ller valencià que va tenir una vida molt agitada i interessant;
fi ns i tot amb algun problema gros amb la justícia.
Tot seguit hi ha el que ben bé hauria pogut ser la fi txa que els «ofi cials dels rei» podien haver fet de Joanot Martorell.
La fi txa policial té buits, és incompleta perquè hi va haver un problema als arxius.
Activitat II. Ara, tu has d’ajudar els detectius a situar, al lloc correcte, les dades del requadre:
COGNOMS I NOM: Martorell Abelló, Joanot (més conegut per «Joa- not Martorell»).
LLOC DE NAIXEMENT: València, probablement.
DATA DE NAIXEMENT: ...
LLOC DE DEFUNCIÓ: València, probablement.
DATA DE DEFUNCIÓ: ...
NOM DEL PARE I DE LA MARE: Francesc Martorell i Damiata Abe- lló.
GERMANS (nombre): 8.
OCUPACIÓ: Va ajudar son pare en la recaptació d’impostos per al rei.
