I T I N E R A R I
QUADERN PER AL PROFESSORAT
Catalunya 1900-1939:
Poder i conflicte
Plànol del Museu
Planta 3 E. Vapor i nació F. Els anys elèctrics G. Desfeta i represa H. Catalunya.cat E H E F F G Planta 0 1. Atenció al públic 2. Botiga i llibreria 3. Taller de l’Historiador 4. Guarda-roba 1 2 3 4 Planta 2 A. Les arrels
B. El naixement d’una nació C. La mar nostra D. A la perifèria de l’Imperi A A B B C D Planta 4 1. Cafeteria i restaurant 2. Espai obert 3. Auditori 4. Biblioteca 5. Aula 7 6. Terrassa 1 2 3 4 5 6 Planta 1 1. Exposicions temporals 2. Servei tècnic i administració
1 2 Entrada Sortides d’emergència Ascensor Lavabos Informació Escales Telèfon Guarda-roba Circulació M A T E R I A L S D I D À C T I C S QUADERN PER AL P R O F E S S O R A T
Crèdits
Coordinació:
Griselda Aixelà i Francesc Cardona Elaboració de la proposta didàctica: Andreu Vinyals
Fotografies:
Eloi Bonjoch, Ramon Manent, Pep Parer, Pepo Segura i MHC Disseny gràfic:
Toni Zamora
© dels continguts: Museu d’Història de Catalunya © de les fotografies: Els seus autors respectius
La finalitat d’aquest material és fer una activitat educativa al museu. Més enllà d’aquest objectiu no és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació amb qualsevol mitjà o tècnica, sense permís, previ i escrit, dels titulars dels drets d’autor.
Primera edició: Barcelona, setembre de 2008 M A T E R I A L S D I D À C T I C S QUADERN PER AL P R O F E S S O R A T
1. Presentació del Museu d’Història de Catalunya. ... pàg. 5
2. Presentació de l’Itinerari Catalunya 1900-1939: Poder i conflicte al primer terç del segle XX ... pàg. 7
2.1 Unitats de treball ... pàg. 7 2.2 Objectius didàctics ... pàg. 7 2.3 Metodologia ... pàg. 7 2.4 Continguts ... pàg. 8
3. Introducció històrica (1900-1939): Poder i conflicte al primer terç del segle XX.
3.1. De la fi de l’imperi a l’inici de l’era elèctrica (1898-1929) ... pàg. 10 3.2. Catalanisme, revolució i República ... pàg. 11 3.3. La guerra civil ... pàg. 15 3.4. Els inicis del règim franquista ... pàg. 18
4. Quadern de respostes
4.1 Activitat prèvia a la visita a l’MHC ... pàg. 21 4.2 Activitat de descoberta de l’exposició permanent ... pàg. 28 4.3 Activitat 1: Catalanisme polític i autogovern ... pàg. 32 4.4 Activitat 2: Lluita obrera i conflictivitat social ... pàg. 37 4.5 Activitat 3: La proclamació de la República a Catalunya. Els partits polítics (1931-36) ... pàg. 40 4.6 Activitat 4. (a) La guerra a la reraguarda ... pàg. 43 4.7 Activitat 4. (b) Al refugi! Bombardejos a la rereguarda ... pàg. 46
5. Materials de treball a l’aula
5.1 Activitats de síntesi: Visions d’una guerra ... pàg. 49 5.2 Activitats de síntesi: L’exili ... pàg. 53 5.3 Activitats de síntesi: La repressió. ... pàg. 55
6. Bibliografia ... pàg. 57
Índex
0
M A T E R I A L S D I D À C T I C S QUADERN PER AL P R O F E S S O R A TEl Museu d’Història de Catalunya està integrat per la seu de Barcelona i per una xarxa d’equipaments museístics de temàtica històrica distribuïts per tot el país. La seu de Barcelona està ubi-cada al Port Vell, al barri de la Barceloneta, concretament a l’edifici avui anomenat Palau de Mar que ocupa el sector sud dels antics Dipòsits Generals de Comerç. L’edifici, construït per l’arquitecte i enginyer Maurici Garran, és una magnífica mostra d’arquitectura industrial del final del segle XIX.
El Museu d’Història de Catalunya té com a finalitat conservar, exposar i difondre la història del nostre país, per a la qual cosa disposa de diferents equipaments i porta a terme diverses iniciatives arreu del territori català.
El Museu d’Història de Catalunya s’encarrega de gestionar els monuments oberts al públic que són propietat de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu de millorar-ne les condicions de manteniment, visita i divulgació cultural.
La distribució territorial per comarques és la següent:
- Comarques de Barcelona: Casa Museu Prat de la Riba (Cas-tellterçol), Casa Rafael Casanova (Moià), Castell de Claramunt (La Pobla de Claramunt), Castell i Canònica de Sant Vicenç de Cardona, Palau Moja (Barcelona), Torre de la Manresana (els Prats de Rei).
- Comarques de Girona: Canònica de Santa Maria de Vilabertran i Monestir de Sant Pere de Rodes.
- Comarques de Lleida: Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig i Seu Vella de Lleida.
- Comarques de Tarragona: Cartoixa d’Escaladei, Castell de Miravet, Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou i Reial Monestir de Santes Creus.
n Exposició permanent
El Museu recull una interpretació global i cronològica dels aspectes més significatius de la història de Catalunya.
Està plantejat sobre la base de la comprensibilitat amb la intenció de presentar una història instructiva i accessible a tothom. S’explica per mitjà d’objectes i documents originals, recreacions històriques i equipaments audiovisuals i informàtics.
Està organitzat en vuit àmbits cronològics i temàtics:
A. Les arrels.
Comprèn la prehistòria, les colonitzacions, la romanització, el Baix Imperi, els visigots i al-Andalus.
B. El naixement d’una nació.
Comprèn el món medieval dels segles IX, X, XI, XII i principi del XIII, fins al regnat de Pere el Catòlic.
C. La mar nostra.
Comprèn els segles XIII, XIV, XV i el principi del XVI.
D. A la perifèria de l’Imperi.
Comprèn els segles XVI, XVII i el principi del XVIII, fins a la Guerra de Successió i l’onze de setembre de 1714.
E. Vapor i nació.
Se centra en els segles XVIII, XIX i començament del XX. Posa èmfasi en la industrialització del vapor i en la represa cultural i política de Catalunya.
F. Els anys elèctrics.
Comprèn des del principi del segle XX fins a la fi de la Guerra Civil espanyola.
G. Desfeta i represa.
Comprèn des de la fi de la Guerra Civil espanyola fins a la represa democràtica i acaba amb les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980.
H. Catalunya.cat.
Un retrat de la Catalunya contemporània, 1980-2007
n Exposicions temporals
Un dels eixos vertebradors de l’actuació del Museu són les exposi-cions temporals plantejades com a recuperació o reflexió de temes i com a complement dels continguts. Per mitjà d’aquestes exposicions es tracten aspectes que afecten el conjunt del territori. A la web del Museu trobareu l’exposició en línia “Les presons de Franco”.
n Auditori
Auditori de 81 places. S’utilitza per a conferències, cursos, presen-tacions, etcètera. Disposa d’un complet equipament tècnic que el
Presentació del Museu d’Història de Catalunya
1
M A T E R I A L SD I D À C T I C S QUADERN PER AL P R O F E S S O R A T
converteix en un fòrum adequat per a presentacions multimèdia i per a sessions que requereixen servei de traducció simultània.
n Biblioteca
La biblioteca Josep Benet, gestionada pel Centre d’Història Con-temporània de Catalunya, consta d’un fons bibliogràfic i documental sobre la història de Catalunya, especialment important pel que fa a història contemporània. Està incorporada al Catàleg col·lectiu de biblioteques especialitzades de la Generalitat de Catalunya (http://beg.gencat.net). És oberta a la consulta pública de dilluns a divendres, de 10 a 15 hores, i els dimarts, dimecres i dijous de 16 a 18 hores.
n Cafeteria
A la quarta planta hi ha la cafeteria i el restaurant La miranda del museu, que disposa d’una terrassa amb vistes sobre la ciutat i el port de Barcelona. Ofereix servei de cafeteria en l’horari del Museu i servei de restaurant, al migdies amb menú i a la nit amb sopar a la carta. És de lliure accés.
n Botiga i llibreria
La botiga del Museu, amb objectes de regal diversos i llibres d’història de Catalunya, fa el mateix horari que el Museu, però amb ocasió d’esdeveniments especials pot ampliar l’horari per oferir al públic un servei més ampli. En el cas de presentacions de llibres, objectes o marques, la botiga exerceix com a punt de venda i promoció.
n Servei educatiu del Museu
Un dels pilars del sistema d’acollida i de comunicació del Museu és el Servei Educatiu, la funció del qual és generar, dissenyar i coordinar els diferents programes i activitats educatius i d’acció cultural que el Museu d’Història de Catalunya ofereix al públic que el visita. El Servei Educatiu té la intenció de possibilitar el descobriment, la investigació, l’experimentació, la sensibilització i el gaudi de la història i del patrimoni cultural.
Treballa en col·laboració amb diferents professionals que aporten la seva experiència i ofereixen noves maneres d’aproximar-se a la història i a les ciències socials.
Les diferents activitats i recursos materials i de formació permanent que utilitza són:
- Visites comentades i itineraris preparats per als diferents públics, que acosten el visitant a l’exposició permanent i a les exposi-cions temporals per oferir-li la possibilitat d’observar, dialogar, participar i interpel·lar.
- Espectacles en forma de visites que conviden el visitant a des-cobrir la història de manera lúdica amb l’objectiu d’estimular la imaginació i crear un clima distès i participatiu.
- Visites taller, és a dir, espais per a l’experimentació, la investigació i la reflexió a partir de l’ús de documents, objectes i altres materials creats per poder aprofundir i complementar les exposicions.
- Sessions d’història viscuda, que conviden els participants a escoltar vivències i experiències viscudes de primera mà i que ofereixen la possibilitat d’establir un diàleg obert.
- Diferents tipus de jocs –de pistes, de simulació, de rol– que permeten als nens i als joves descobrir personatges i objectes de la nostra història d’una manera participativa i divertida. - Materials didàctics específics per als escolars, que tenen en
compte les diferents necessitats educatives del nivell tant pel que fa als continguts com als procediments, els valors i les actituds.
- Dossiers educatius: una eina de difusió de les exposicions i les activitats pensada per a ús del professorat.
- Assessorament al professorat per donar-li informació sobre les diferents activitats i materials oferts pel Servei Educatiu. L’atenció als docents es fa tots els dimecres, en sessions de matí i tarda. Cal trucar prèviament al Servei Educatiu, tel. 93 225 47 00. - Els cursos de formació i els quaderns per al professorat són
eines per aprofundir en les exposicions i activitats del Museu. - Les experiències pedagògiques en el patrimoni arquitectònic
conviden el visitant a descobrir els monuments de Catalunya i a gaudir-ne.
n Ús dels materials didàctics
Aquest itinerari Catalunya 1900-1939: Poder i conflicte al primer terç del segle XX, està destinat als docents i als estudiants de
batxillerat. Està format per: el Quadern per a l'alumnat on hi ha els
materials per treballar abans, durant i després de la visita al Museu.
Els alumnes només han de portar imprès el dia de la visita al Museu els materials de treball “a fer en el museu”. I el Quadern
per al professorat, que inclou la programació de l’activitat, una
síntesi històrica, el Quadern de respostes i, finalment, els Materials
de treball a l’aula per completar el treball fet en l’MHC.
El Museu ofereix suport didàctic i material educatiu als centres d’ensenyament i al professorat amb l’objectiu de planificar la visita. L’accés al Museu es fa en grups de 25 a 30 alumnes com a màxim, acompanyats sempre pel professor/a per ajudar-los i orientar-los en les seves recerques i descobertes.
n Visites concertades
S’ofereix un servei d’educadors especialitzats per a la realització d’aquest itinerari i també per als altres itineraris i tallers dissenyats pel Servei Educatiu. Aquest servei s’ha de reservar amb antelació. Les visites es poden concertar telefònicament trucant al Servei de Concertació de Visites del Museu, tel. 93 225 42 44, i a l’adreça electrònica [email protected]
El Museu confirma per escrit les dades de la reserva i tramet el material didàctic corresponent a aquesta activitat.
n Pàgina web del Museu
Tota la informació actualitzada del Museu està disponible a la web: www.mhcat.cat
L’itinerari proposat amb el títol Catalunya 1900-1939: Poder i con-flicte al primer terç del segle XX constitueix la proposta didàctica
que el Museu d’Història de Catalunya ofereix als grups de batxillerat per treballar la història contemporània en el període que va des del tombant del segle XX fins al final de la guerra civil. Aquesta activitat té una durada prevista en el Museu de dues hores.
En aquest document s’indiquen les unitats de treball, els objectius didàctics, la metodologia i els continguts que cal desenvolupar en cada activitat, amb la finalitat de fer un itinerari dins el Museu que estimuli la recerca i l’aprenentatge.
2.1 Unitats de treball
1. De la fi de l’Imperi a l’inici de l’era elèctrica (1898-1929)
Unitat introductòria
2. Catalanisme, revolució i República
a) Catalanisme polític i autogovern. b) Lluita obrera i conflictivitat social.
c) La proclamació de la República a Catalunya. Els partits polítics (1931-36)
3. Guerra civil
a) El conflicte ideològic. Els fets de maig del 1937 b) Els bombardejos a la rereguarda
c) El final de la guerra: l’exili i la repressió
2.2 Objectius didàctics
- Reconèixer els fets més importants de Catalunya durant el període 1900-1939.
- Recollir i analitzar informació històrica procedent de fonts diver-ses, textuals, iconogràfiques, materials i orals, tant directes com indirectes.
- Comprendre les motivacions que van empènyer diferents persones a actuar de determinada manera durant la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la guerra civil. - Contribuir al coneixement d’un període complex però cabdal per
comprendre els orígens de la Catalunya contemporània. - Valorar les actituds i opcions polítiques democràtiques sorgides
durant la Segona República i oposar-les a la concepció totalitària que imposà el franquisme.
2.3 Metodologia
L’itinerari s’organitza seguint les etapes que marca el recorregut del Museu en l’àmbit Els anys elèctrics 1900-1939. La visita consisteix en una presentació oral, per part de l’educador, de les principals característiques del període a treballar, d’una recerca ràpida d’alguns elements clau del període i d’un conjunt d’activitats elaborades pels alumnes en petits grups de treball, i s’acaba amb la posada en comú de la recerca efectuada en el Museu. Els diferents àmbits d’actuació són:
1. De la fi de l’Imperi a l’inici de l’era elèctrica (1898-1929):
una unitat introductòria que se situa a l’espai de l’electricitat i que abasta des del desastre colonial del 1898 fins a l’Exposició Internacional del 1929. És presentada per l’educador.
2. Catalanisme, revolució i República: una introducció oral per
part de l’educador i tres activitats interactives amb alumnes: a) Catalanisme polític i autogovern
b) Lluita obrera i conflictivitat social
c) La República a Catalunya. Els partits polítics (1931-36)
3. Guerra civil: una introducció oral i dues activitats interactives
amb alumnes:
a) La guerra a la rereguarda. Els fets de maig del 1937 b) Els bombardejos a la rereguarda
4. Els inicis del règim franquista: una introducció oral i tres
activi-tats amb alumnes per ser realitzades a l’aula, després de la visita a) El final de la guerra: l’exili i la repressió
S’ha elaborat una introducció històrica que exposa els temes fonamentals de cada etapa i dóna elements per introduir, explicar i exemplificar els materials que estan exposats al Museu. Serveix, també, per donar un fil conductor coherent a tot l’itinerari. A més de l’exposició oral, en determinats moments de l’itinerari, l’educador proposa unes activitats als alumnes que cal fer a partir de l’exposició i de les explicacions de l’educador. Aquest n’és el vessant interactiu i el que li dóna el caire didàctic i par-ticipatiu.
Aquestes activitats consisteixen en el següent:
Presentació de l’itinerari
“Catalunya 1900-1939: Poder i conflicte al primer terç del segle XX”
2
M A T E R I A L SD I D À C T I C S QUADERN PER AL P R O F E S S O R A T
- Omplir buits d’esquemes i textos, graelles o taules estadístiques. - El treball en grup es fa en petits grups d’alumnes.
- L’educador dóna un termini d’uns 15’ per realitzar l’activitat de descoberta i d’uns 30’ per fer la recerca de l’activitat interactiva específica.
- En acabar l’activitat de descoberta i la recerca en grup de l’ac-tivitat específica, es duu a terme una posada en comú en què es comenten els resultats amb tot el grup.
- L’itinerari 1900-1939 inclou una proposta d’activitats de síntesi per elaborar en el centre educatiu. No es planteja com una activitat de recapitulació del que s’ha fet en el Museu, sinó com una activitat complementària d’aprofundiment d’alguns aspectes tractats en el Museu i que es proposa fomentar la reflexió crítica entre els alumnes. Permet completar la recerca realitzada durant la visita i introduir-hi l’àmbit temàtic i cronològic següent: el franquisme.
Es preveuen cinc moments de realització d’activitats interactives en els subàmbits següents:
- Catalanisme, revolució i República: • A l’espai escenogràfic de l’IEC • A l’espai escenogràfic de la Setmana Tràgica • Davant de l’escenografia del balcó de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume - Guerra civil: • A l’escenografia de la trinxera de la guerra civil • A l’escenografia del refugi antiaeri
Aquestes activitats també tenen una part final de síntesi que cal resoldre a l’aula. Això possibilita, als professors que ho vulguin, treure més profit de la visita al Museu, perquè podran completar –i ampliar, si escau– el treball en el centre educatiu.
2.4 Continguts
De procediments:
- Descripció d’elements històrics a partir de l’observació directa d’objectes.
- Deducció de conclusions a partir de l’anàlisi d’objectes. - Descripció d’elements històrics a partir d’informacions textuals
primàries i secundàries.
- Deducció de conclusions a partir de l’anàlisi d’informacions textuals primàries i secundàries.
- Interpretació i anàlisi de fonts iconogràfiques.
- Interpretació i anàlisi de gràfics, mapes i taules estadístiques. - Relació entre elements obtinguts de la interpretació i anàlisi de
fonts històriques de diferent tipologia. De fets, conceptes i sistemes conceptuals:
- Catalunya 1900-1930. Conseqüències de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, la segona revolució industrial a Catalunya, l’aparició del catalanisme polític, la Setmana Tràgica del 1909, la Mancomunitat de Catalunya, Catalunya en la Gran
Guerra i els moviments vaguístics del 1917, l’articulació del moviment obrer i la violència patronal, la dictadura de Primo de Rivera.
- Catalunya 1931-1936. Les eleccions del 12 d’abril de 1931, la proclamació de la Segona República espanyola, el bienni pro-gressista, l’estatut d’autonomia de Catalunya, el Bienni Negre, el 6 d’octubre de 1934, les eleccions del febrer del 1936, el cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936.
- Catalunya 1936-1939. La guerra civil: la derrota de la insurrecció militar, la revolució a la zona republicana, l’evolució del conflicte bèl·lic, els fets de maig del 1937, la batalla de l’Ebre, la desfeta republicana. La instauració del franquisme: les bases del règim dictatorial, la repressió de la dissidència i l’exili republicà. D’actituds, valors i normes:
- Sensibilització sobre els canvis en l’economia, la tecnologia i la societat que fonamenten el desenvolupament de la segona revolució industrial a Catalunya i que afavoreixen l’expansió de l’electrificació i la modernització de la societat catalana del començament del segle XX.
- Consciència de l’aparició del catalanisme polític com a factor de modernització del sistema polític espanyol.
- Consciència de la situació política que va afavorir la instauració de la Segona República.
- Consciència de l’època de llibertats democràtiques que s’obre durant el període republicà, respecte de la situació de manca de llibertats de la dictadura de Primo de Rivera.
- Sensibilització sobre el conflicte polític, social i ideològic que va esclatar durant la guerra civil.
- Responsabilització sobre el caràcter autoritari, antidemocràtic i uniformador del règim dictatorial que instaura el general Franco després de la guerra civil.
Introducció històrica (1900-1939):
Poder i conflicte al primer terç del segle XX.
3
M A T E R I A L SD I D À C T I C S QUADERN PER AL P R O F E S S O R A T
3.1. De la fi de l’imperi a l’inici de l’era elèctrica
(1898-1929)
La pèrdua de Cuba i Puerto Rico a Centramèrica i les Filipines al sud d’Àsia enfront dels Estats Units d’Amèrica, en un context d’expansió colonial de les potències industrials del nivell dels Estats Units, la Gran Bretanya, França o Alemanya, significa un dur revés per a les aspiracions espanyoles d’entrar a formar part del nou ordre mundial i, sobretot, suposa la pèrdua de dos importants mercats per als productes manufacturats de la indústria estatal i essencials proveïdors de primeres matèries. Es fa evident davant de tot el món que Espanya ha perdut el tren com a potència econòmica i militar de primer ordre. A la corona espanyola només li queda el domini sobre alguns enclavaments del nord d’Àfrica, que no deixen de ser un constant focus de conflicte armat al llarg de més de tres dècades.
La suma dels fracassos espanyols és aprofitat per la burgesia industrial catalana per reaccionar demanant reformes urgents, ja sigui a través de la presentació de manifestos davant del govern de l’Estat, en què arriben a demanar un sistema fiscal com el que gaudia Euskadi, o bé l’adopció de mesures de força com la que suposà el Tancament de Caixes (1899), protagonitzat pels gremis de botiguers i industrials quan es resisteixen a pagar els nous tributs establerts per l’Estat per sufragar el deute provocat per les derrotes militars.
3.1.1. Una societat vuitcentista amb contradiccions internes
L’Estat espanyol manté en paral·lel durant el mig segle de Res-tauració (1875-1923) dues societats ben oposades. Mentre el centre i el sud peninsular presenten una economia de base agrària configurada al voltant del tradicional latifundisme lliurecanvista, amb una estructura industrial pobra, Catalunya i el nord peninsu-lar ja tenen una societat complexa amb una economia industrial proteccionista en procés de diversificació a partir del tèxtil. En aquest context, el model polític ideat per Antonio Cánovas del Castillo s’imposa amb comoditat en bona part del territori de l’Estat, encara fonamentat en estructures agràries i dominades per cacics, mentre topa amb serioses resistències en els territo-ris més dinàmics com Catalunya o Euskadi, on el sindicalisme ja està ben arrelat entre la població obrera i la recuperació de la identitat i la cultura pròpia les enfronten a l’uniformisme restaurador.
La situació de la classe obrera, mentrestant, continua sent precària i reivindicativa. Al costat de les demandes de millores laborals, com les vuit hores, presenta unes taxes d’analfabetisme altíssimes, superiors al 30% el 1930. Durant el primer terç del segle XX, Bar-celona i la seva rodalia són les més conflictives de tot l’Estat, pel nombre de vagues convocades i el grau de mobilització obrera. Durant els primers anys del segle XX, els valors diferencials de la societat, la cultura, l’economia i els moviments polítics de Cata-lunya respecte d’Espanya no fan més que eixamplar-se. I és que, ja en aquest moment, Catalunya tenia una població envellida amb patrons demogràfics propis dels països industrials, mentre Espanya mantenia una estructura poblacional ben diferent, amb una natalitat i mortalitat, sobretot infantil, molt més altes i una esperança de vida en néixer sensiblement inferior. Com a exemple, la població de Catalunya passa de 2 milions el 1900 a 2,8 milions el 1930, gràcies, fonamentalment, a les onades migratòries procedents de l’est i el sud peninsular.
3.1.2. La segona revolució industrial a Catalunya. L’electricitat, el motor del canvi
Al començament del segle XX, Catalunya era la primera potència industrial de l’Estat, malgrat que se sentia maltractada per la dinàmica dels successius governs espanyols, que feien polítiques que no contribuïen gens a potenciar el procés industrialitzador i que, a més, discriminaven fiscalment l’economia catalana en el seu conjunt. El dèficit fiscal era evident. A tall d’exemple, l’any 1900 la ciutat de Barcelona pagava contribucions a l’Estat per un valor total de 147 milions, mentre rebia serveis valorats tan sols en 16 milions. Anys més tard, el 1930, Catalunya, amb el 12% de la població espanyola, contribueix a les recaptacions de l’Estat amb el 18%, mentre que aquest sols invertia en el territori català el 6% del seu pressupost.
La indústria tèxtil catalana és en una crisi permanent per la manca de competitivitat provocada paradoxalment pel proteccionisme que els governs espanyols li ofereixen, com l’aranzel del 1906, que revifa la producció tèxtil cotonera després de la pèrdua dels mercats colonials.
L’arribada a Barcelona (1882) del corrent elèctric i l’expansió de l’electrificació a Catalunya són guiades per capitals i enginyers estrangers, ja que als catalans els faltava el capital i l’experiència necessàries per embarcar-se en una aposta de futur que es preveia
Introducció històrica (1900-1939):
Poder i conflicte al primer terç del segle XX.
3
M A T E R I A L SD I D À C T I C S QUADERN PER AL P R O F E S S O R A T
arriscada. Liderat pel nord-americà Frank S. Pearson, el sector elèctric es configura aviat com el principal factor de la modernització i diversificació de la indústria catalana. La il·luminació domèstica i els serveis urbans com el tramvia (1899) són els primers usos de l’electricitat a casa nostra. L’aprofitament del corrent elèctric com a força motriu de la indústria ha d’esperar. Moltes fàbriques continuen funcionant amb tracció hidràulica i amb màquina de vapor fins ben entrat el segle XX.
El 1911 es funda la Barcelona Traction, Light and Power (la popular
Canadenca), a iniciativa del Dr. Pearson, que fomenta la construcció
de nombroses centrals hidroelèctriques al Pirineu català i lidera el pas dels vells sistemes motrius a l’electricitat, procés que culmina als anys 1915-20.
L’hegemonia de la màquina de vapor ha durat poc menys d’un segle. Si la primera “burra” arribava a la fàbrica Bonaplata de Barcelona l’any 1835, causant greus tensions obreres, les darreres s’instal·-len en la dècada dels deu i ja només conviuen amb l’electricitat alguns anys més.
L’electrificació suposa una empenta cabdal en el desenvolupament industrial català en permetre abandonar la tradicional dependència dels cursos fluvials i de l’arribada de grans quantitats de carbó per engegar la maquinària. S’eixampla l’abast geogràfic de la indústria i, gràcies a l’ús del petroli com a combustible aplicat al transport per carretera, s’amplien els mercats i s’hi arriba més ràpid. El canvi que aquest fet provoca en el teixit industrial és ràpidament apre-ciable. Si el 1900 els sectors tradicionals com el tèxtil eren del tot hegemònics, el 1930 ja havien estat desplaçats pels nous sectors industrials: l’electricitat, el metall o el químic, que ja sumaven un nombre superior de treballadors.
3.1.3. L’articulació del catalanisme polític
Malgrat que el catalanisme polític neix de files burgeses i conserva-dores (del Centre Català de 1882 a la Lliga Regionalista del 1901), la reivindicació catalanista aviat impregna també l’espai polític republicà i el món obrer majoritàriament anarquista i socialista. Mentre el catalanisme burgès té com a referents la Renaixença i els moviments culturals que es desenvolupen al començament del segle XX, com són el Modernisme i el Noucentisme, una altra tradició ben diferent arrela entre les classes populars. Es tracta del republi-canisme federal de personatges com Valentí Almirall, que reivindica una societat laica, popular i d’esquerres enfront de la conservadora i catòlica del primer catalanisme i que no té com a objectiu polític la modernització de l’Estat, sinó que és molt més ambiciós i busca un canvi de règim polític. Es passa, així, de la monarquia conservadora centralitzada a la república federal progressista.
3.2. Catalanisme, revolució i República
La resposta política de la burgesia de Catalunya davant del sotrac que suposa la pèrdua dels mercats colonials és l’articulació de la candidatura dels “quatre presidents”, que guanyen les eleccions del 1901. D’aquest triomf, en surt un nou partit polític, la Lliga Regionalista (1901), que planteja un catalanisme conservador
amb la ferma voluntat de regenerar l’Estat espanyol per tal que respongui als seus interessos. Es tracta, sens dubte, del primer partit polític modern de l’Estat, que aglutina diverses tendències del catalanisme conservador, sense arribar a discutir la monarquia, però sí el sistema del torn dinàstic entre liberals i conservadors instituït per Cánovas del Castillo.
A Catalunya, la Lliga arriba a ser hegemònica enfront dels republi-cans lerrouxistes, que tenien una ascendència remarcable entre les classes populars, malgrat el seu discurs anticatalanista, i els dos partits dinàstics, poc influents en el panorama polític català. El Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, el popular “empera-dor del Paral·lel”, es converteix, almenys fins a l’aparició en l’escena sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT, 1911), en la primera força obrera de Catalunya durant la primera dècada del segle XX, aprofitant la situació difícil per la qual passen les classes treballadores catalanes, especialment després del fracàs de la vaga general del 1902. Lliga i lerrouxistes s’alternen victòries electorals durant els primers anys de segle, fins que un fet a priori poc rellevant, la publicació d’una caricatura del dibuixant Junceda ironitzant el paper dels militars espanyols en un setmanari satíric catalanista, el “Cu-cut” (1905), causa un daltabaix polític. En efecte, l’assalt i posterior incendi a la redacció del “Cu-cut” i també de la “Veu de Catalunya”, portaveu de la Lliga, per part d’un exèrcit espanyol totalment aïllat de la realitat catalana, provoquen la pro-funda indignació d’una societat que veia com els militars marcaven clarament els límits de la seva llibertat. El govern espanyol, forçant la situació, clausura les dues publicacions, exculpa els militars implicats i dicta la Llei de Jurisdiccions, que feia dependre de la justícia militar qualsevol ofensa contra els símbols de l’Estat. La reacció catalanista davant dels constants atacs centralistes dóna com a resultat l’organització de la Solidaritat Catalana (1906), la primera gran plataforma interclassista que es constitueix al voltant de les reivindicacions nacionals de Catalunya, abastant des del republicanisme federal d’esquerres fins als carlins i la dreta conservadora. Només en queden fora els representants de l’espanyolisme més ranci, els lerrouxistes i els dos partits dinàstics. Malgrat algunes importants victòries electorals, el moviment solidari aviat entra en crisi a causa de les profundes contradiccions que separaven les forces que en formaven part i de l’allunyament del món obrer que veu la Solidaritat com un projecte burgès.
3.2.1. La Setmana Tràgica (1909): un enfrontament social als carrers de Barcelona
A l’estiu del 1909 es va viure una de les insurreccions populars més importants de la història de Catalunya. Del 26 de juliol al 2 d’agost, l’aixecament és general a Barcelona i en altres ciutats com Sabadell, on s’hi arriba a proclamar la república. La causa immediata cal cercar-la en el reclutament ordenat pel govern conservador d’Antoni Maura d’una quinta de reservistes, molts d’ells casats i amb fills, per tal d’anar a fer front a la successió de derrotes espanyoles al Marroc. El sistema de reclutament permetia l’exempció a través del pagament de 1.500 pessetes, quantitat del tot inabastable per a les classes treballadores, però que era fàcil d’assumir per als fills de la burgesia. Aquest impost de sang que
havien de pagar les classes populars és el detonant que encén la revolta, tot i que les causes són més profundes.
La insurrecció comença al port de Barcelona, quan un grup de familiars impedeix que els reservistes s’embarquin. La crida per part de la plataforma Solidaritat Obrera a la vaga general condueix a una jornada d’atur total a Barcelona. Per frenar la vaga, el govern declara l’estat de guerra, reprimint amb força els manifestants que recorrien els carrers de la capital. La notícia de la cruenta repressió, lluny de calmar els ànims, contribueix a augmentar-ne la inten-sitat. La constitució d’un comitè de vaga format per anarquistes, socialistes i sindicalistes no aconsegueix donar ordre i contingut a les protestes, i tot plegat deriva en un esclat de violència anti-militarista i anticlerical. L’aixecament popular és una mostra del grau d’exasperació que acumulen les classes populars contra una societat que els deixa al marge del sistema polític alhora que els exigeix el màxim sacrifici.
Els dies de revolta acaben amb l’arribada de reforços militars de fora de Catalunya, que esclafen el moviment d’insurrecció. El balanç és de més 80 edificis religiosos saquejats i cremats, 82 civils morts (més 3 militars i 2 guàrdies civils), al voltant de 200 ferits, centenars de detinguts i desterrats i 17 condemnes a mort en consells de guerra amb escasses garanties judicials. Dels disturbis, se’n culpa els grups anarquistes, que són durament reprimits. El pedagog llibertari i impulsor de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, és acusat de ser-ne l’inductor. Malgrat no haver-hi participat directament, n’és el boc expiatori i és un dels cinc afusellats.
La crítica a l’extrema repressió per part del govern conservador de Maura aconsegueix unir liberals i republicans, cosa que en força la destitució per part d’Alfons XIII, que cedeix el poder als liberals.
3.2.2. La Mancomunitat de Catalunya (1914-25): la primera institució d’autogovern
L’any 1914, la Lliga Regionalista era el partit de govern més important de Catalunya. Dominava les quatre diputacions i els principals ajuntaments del país amb l’excepció de Barcelona. Aquest paper hegemònic l’havia aconseguit, sobretot, perquè havia estat capaç d’assimilar personatges polítics molt arrelats al territori i que formaven part de les oligarquies locals. Al mateix temps, la Lliga havia aconseguit ser concebuda a Madrid com el partit que representava el conjunt dels catalans.
Però, per tal de demostrar la seva capacitat de govern i poder, així, col·laborar en la governació de l’Estat, la Lliga treballa per obtenir un organisme d’autogovern. El projecte de Mancomunitat arrenca d’una demanda oficial formulada per la Diputació de Barcelona l’any 1911 al govern del liberal Canalejas a Madrid, en què la Lliga, al capdavant de la Diputació, buscava la fusió de les quatre províncies catalanes, comptant amb un ampli suport dels partits catalans de diverses sensibilitats, des dels republicans catalanistes fins als carlins.
A l’abril del 1914 queda constituïda la Mancomunitat de Catalu-nya, aprovada pel nou govern conservador d’Eduardo Dato, amb
Enric Prat de la Riba com a president, un Consell permanent de vuit membres i una Assemblea de 96 diputats. En els seus onze anys d’existència, la Mancomunitat coneix dos presidents més, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i, ja durant la Dictadura de Primo de Rivera, el polític i industrial terrassenc Alfons Sala, que és l’encarregat de desmantellar-la l’any 1925.
La Mancomunitat significava el primer organisme d’autogovern arrencat al govern espanyol d’ençà del 1714, i només és superat per la Generalitat republicana. Malgrat tractar-se d’una simple entitat administrativa, amb un pressupost molt reduït (la suma dels recursos de les quatre diputacions) i amb competències molt limitades, va aconseguir dos importants objectius. D’una banda, impulsar la modernització del país a través de la construcció d’una xarxa d’infraestructures i de serveis, i millorar l’administració pública. I de l’altra, organitzar un projecte educatiu i cultural per consolidar la llengua i la cultura catalanes al mateix temps que es reformaven els vells sistemes d’ensenyament, amb l’objectiu de formar més i millor les joves generacions que engruixiran la indústria catalana.
3.2.3. Catalunya en la Primera Guerra Mundial. La vaga general del 1917
Quan, al juliol del 1914, esclata la Gran Guerra mundial, l’economia catalana es troba ancorada en el tradicional proteccionisme, i amb una indústria globalment poc competitiva a escala europea. Durant la guerra es produeix una remarcable expansió econòmica, gràcies a la demanda de productes agraris i industrials dels mercats europeus en conflicte, tot i que, a canvi, van augmentar els preus molt per sobre dels salaris obrers, cosa que provocà una inflació desmesurada. Convé afegir-hi que l’esclat de la Revolució Russa l’any 1917 provoca un seguit de conflictes socials, econòmics, polítics i, fins i tot, militars, que acceleren la descomposició del sistema de la Restauració.
El balanç final és contradictori, malgrat l’expansió econòmica que se’n deriva (els dipòsits bancaris catalans es multipliquen per cinc entre el 1914 i el 1918), les condicions laborals i eco-nòmiques dels treballadors empitjoren notablement (mentre el cost de la vida augmenta un 80% en el període 1914-18, els salaris augmenten ben poc, bàsicament gràcies a l’allargament de les jornades laborals).
Si a aquest empobriment de la classe obrera hi afegim la primera onada important d’immigrants procedents de l’Aragó, Múrcia i el País Valencià, i la repressió de tota protesta per part d’un govern que sempre defensa els interessos dels industrials, ja tenim el brou de cultiu de les tensions socials que es tradueixen en el pes creixent del sindicat anarquista CNT en l’obrerisme català. L’impacte del final de la guerra a Catalunya fou notable. El ressò dels 14 punts del president nord-americà W. Wilson, entre els quals s’hi comptava el de l’autodeterminació dels pobles, juntament amb el fracàs dels intents regeneracionistes de la Lliga, fa que s’iniciï, al final del 1918, una campanya en favor de l’autonomia de Catalunya. La pràctica totalitat dels ajuntaments de Catalunya s’hi afeigeixen i la Mancomunitat, dirigida per Puig i Cadafalch,
encapçala les reivindicacions, creant un front comú només com-parable a la Solidaritat Catalana d’anys enrere.
El govern de Madrid reacciona davant les peticions autonomistes catalanes amb una gran hostilitat, per tal com endega una autèn-tica campanya espanyolista i anautèn-ticatalana que té ressò sobretot a Castella. En aquest escenari, un fet aparentment aliè a la campanya autonomista, la vaga de la Canadenca, trenca el consens al voltant de l’estatut que s’estava redactant, tot evidenciant la fractura social entre classe obrera i classe política.
La lluita obrera i sindical a Catalunya té, durant el primer terç del segle XX, un referent en la CNT. El sindicat anarquista i revolucionari fundat el 1911, i refundat el 1915 amb uns 15.000 afiliats, fa un salt enorme durant els anys d’agitació sindical del 1916 i el 1917, i el 1919 arriba als 700.000 afiliats, la major part a Catalunya. L’èxit de la vaga de la Canadenca l’any 1919 mostra el poder que arribava a tenir la CNT en aquests moments, sobretot a Barcelona. La ciutat, com bona part de Catalunya, va quedar pràcticament paralitzada, sense transport públic ni electricitat durant un mes i mig. De retruc, moltes fàbriques van haver d’aturar-se davant la manca de fluid elèctric.
El general Martínez Anido és nomenat governador civil de Bar-celona amb el propòsit de posar fi a la violència obrera. El que fa, però, és donar ales a la patronal que, per aixafar la violència i les pressions obreres, crea el Sindicat Lliure, que organitza grups de pistolers a sou per enfrontar-se a la CNT. Entre el 1917 i el 1922, moment àlgid del pistolerisme, es produeixen més de 800 atemptats entre els dos bàndols i són assassinats més de 200 sindicalistes, alguns d’ells molt destacats, com el líder de la CNT Salvador Seguí (1923) o l’advocat laboralista Francesc Layret (1920). També són víctimes de la violència al voltant de 100 patrons i uns 50 policies, a més de destacats elements polítics de la Restauració, com Eduardo Dato (1921).
De l’estat d’excepció declarat pel govern espanyol entre el 1919 i el 1922, se’n consoliden algunes evidències, com la pèrdua de pes polític de la Lliga, que ja no té l’hegemonia del catalanisme, la davallada de la CNT, que no es recupera fins a la proclamació de la República i, molt especialment, l’ensorrament del sistema polític de la Restauració.
3.2.4. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30): el darrer intent de regeneració monàrquica
El cop d’Estat militar del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 23 de setembre de 1923, va trobar escassa resistència a Catalunya.
Primo de Rivera havia executat un cop militar per netejar l’admi-nistració, posar fi a la guerra del Marroc i la violència social i, en acabar la feina, tornar el poder a les Corts. L’empresa compta amb el suport, més o menys declarat, de la burgesia catalana, espantada davant de la situació social que es vivia als carrers de Barcelona. Aviat, però, es veu que el general pretenia anar més enllà. Crea un partit, la Unión Patriótica, que venia a substituir els
vells partits dinàstics, aconsegueix enllestir el conflicte del Marroc amb la victòria d’Alhucemas (1925) i compta amb una conjuntura econòmica internacional favorable que, sumada a la política estatal d’obres públiques, dóna com a resultat un notable desenvolupament econòmic.
L’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929 és l’intent més visible de la dictadura per acostar-se a les classes dirigents catalanes. Val a dir que fou un èxit econòmic i va afavorir la trans-formació de la ciutat de Barcelona amb un gran nombre d’obres públiques que van motivar l’arribada d’un nombrós contingent d’immigrants del sud peninsular. Catalunya passa dels 2 milions de 1900 als 3 de 1936 (el 50% més en 36 anys!) i Barcelona arriba al milió d’habitants.
La política de persecució de la llengua i la cultura catalana, la censura de premsa i la repressió del moviment obrer, amb la CNT prohibida i els Sindicats Lliures actuant amb llibertat, són alguns dels punts foscos de la dictadura. La institució més representativa, la Mancomunitat, és buidada de contingut a mans del cacic anti-catalanista Alfons Sala abans de la seva dissolució, el 1925. El catalanisme radical troba el seu espai de reivindicació en el
complot de Prats de Molló. Francesc Macià, un líder
independen-tista català que havia arribat a ser coronel de l’exèrcit espanyol, protagonitza un intent d’invasió de Catalunya des de França que havia d’entrar per la població pirinenca de Prats de Molló l’any 1926, esperant desencadenar un aixecament popular que posés fi a la dictadura. Detingut abans d’entrar al Principat, el seu judici a París es converteix en un altaveu internacional de la causa catalana i el seu protagonista, en un símbol de Catalunya.
Amb el pas del temps, la dictadura va perdent el consens que l’havia conduït al poder quan, l’any 1930, el mateix Alfons XIII força a dimitir Primo de Rivera.
El cert, però, és que la monarquia estava tocada de mort. Els partits de l’oposició, encapçalats pels republicans, els socialistes i el catalanisme d’esquerres, s’organitzen al voltant de l’anomenat Pacte de Sant Sebastià a l’agost del 1930, pel qual es conjuraven a treballar plegats per la proclamació de la República, que reconeixia el dret de Catalunya, Euskadi i Galícia a l’autonomia.
El darrer govern monàrquic va ser encapçalat per un altre militar, l’almirall Aznar, al febrer del 1931, amb el ferm compromís de convocar eleccions. La primera convocatòria electoral coincidí amb les eleccions municipals, el 12 d’abril de 1931. Alfons XIII havia previst un retorn a la realitat política prèvia a la dictadura de Primo de Rivera, però es va trobar amb una societat molt diferent.
3.2.5. República, democràcia i recuperació de l’autogovern
En un context plebiscitari, les candidatures republicanes s’imposen àmpliament a les zones urbanes, més polititzades. A Catalunya, guanya les eleccions un nou partit, ERC, fundat tot just un mes abans, que recull bona part de la tradició catalanista democràtica, federal, laica i d’esquerres, i que és un dels protagonistes de la breu experiència democràtica. La Lliga es consolida com la segona
força política de Catalunya, mentre que les forces monàrquiques i els lerrouxistes queden definitivament arraconats. El 14 d’abril al migdia, quan es coneixen els resultats, Lluís Companys s’avança als polítics espanyols i proclama la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, tot hissant la senyera i la bandera republicana. Poc després, Francesc Macià, líder carismàtic d’ERC, proclama la República Catalana dins una confederació de pobles ibèrics. Al vespre es constitueix a Madrid el govern provisional de la República. Durant tot el dia, una multitud es passeja eufòrica pels carrers de les ciutats i els pobles celebrant el triomf republicà. El règim monàrquic quedava enrere i s’obria un nou període ple d’esperances de canvis i de llibertat entre les classes populars.
El govern de la República, espantat per la proclamació de Macià, fa mans i mànigues per tal que es renunciï a la República Catalana, acceptant a canvi la constitució d’un poder català autònom, la Generalitat. El govern provisional de Catalunya es constitueix amb majoria de l’ERC de Macià i Companys, amb presència destacada de la Unió Socialista de Catalunya (USC) de Rafael Campalans, el Partit Republicà Català (PRC) de Carrasco i Formiguera, i la Unió General de Treballadors (UGT). L’altra gran força obrera, la CNT, tot i no oposar-se al govern, no trenca el seu tradicional apoliticisme i rebutja d’entrar-hi.
Les eleccions a Corts constituents de la República del 28 de juny de 1931 aconsegueixen arrossegar a les urnes l’entusiasme popular davant de la nova etapa, i assoleixen una participació rècord superior al 70% dels electors. La nova llei electoral feia que la major part dels escons d’un territori anessin a la llista més votada, encara que només fos per un sol vot; això va afavorir les grans ciutats, on s’imposaven les forces republicanes d’esquerra. Mentre a Catalunya s’estableix el binomi ERC-Lliga, a la resta de l’Estat, s’imposen els partits d’esquerra, amb Acción Republicana de Manuel Azaña i el Partido Radical-Socialista de Marcel·lí Domingo, entre altres forces republicanes.
El primer objectiu, la redacció d’una nova Constitució, s’assoleix amb rapidesa i és aprovada al desembre del 1931. És la primera constitució democràtica i progressista del segle XX a l’Estat espa-nyol, i passa també a ser una de les més avançades d’Europa. Consagra la divisió de poders, la laïcitat de l’Estat, reconeix l’au-tonomia d’Euskadi i Catalunya, i tot un seguit de lleis i llibertats bàsiques i universals –matrimoni civil, divorci, igualtat davant la llei...–, entre les quals destaca el sufragi universal per a dones i homes més grans de 23 anys. A Catalunya, mentrestant, el procés per a la redacció de l’Estatut acaba amb la seva aprovació a l’agost del 1932.
3.2.6. L’empemta reformista de la Segona República: el Bienni Progressista (1931-33)
Malgrat les esperances populars, la República arriba en un context europeu de crisi social, econòmica i política, molt influïda per les conseqüències de la crisi borsària nord-americana del 1929, que escampa la desocupació i la pobresa a tota la seva àrea d’influ-ència i condiciona l’establiment de dictadures com les d’Itàlia o, més tard, Alemanya.
La crisi econòmica dels anys trenta no afecta només els treballa-dors i pagesos, sinó també les classes mitjanes. A Espanya, tot i no tenir la mateixa incidència que a la resta del món, es percep en la reducció de les exportacions i importacions, de les produc-cions industrials i agrícoles i, molt especialment, en l’augment de la desocupació.
En els sis anys de govern republicà en pau, sota la presidència de Niceto Alcalá Zamora, de la centrista Derecha Liberal-Republicana, i amb Manuel Azaña d’Acción Republicana com a cap de govern, el ritme dels esdeveniments polítics és trepidant. El govern de Madrid està constituït per una coalició de republicans d’esquerra i socialistes, que emprèn una tasca encaminada a democratitzar i modernitzar l’Estat, per tal com adopta mesures de caire social adreçades a millorar les condicions de vida dels treballadors, instaura el dret a les vacances pagades, confirma la jornada laboral de vuit hores o aconsegueix el sufragi femení. Paral·lelament, arribar a tenir un sistema d’ensenyament modern, laic i de qualitat, és una de les màximes prioritats dels governs republicans. Per aconseguir-ho, s’aboleixen els privilegis de l’Església catòlica, que tenia el pràctic monopoli de l’ensenyament a l’Estat, es contracten milers de mes-tres i es construeixen més de 13.000 escoles, a més d’afavorir la introducció de noves metodologies didàctiques. No cal dir que tot aquest seguit de mesures compta amb la més rotunda oposició no tan sols de la jerarquia eclesiàstica, a la qual se li havia tallat una font d’ingressos vital i que veia perdre bona part del seu àmbit d’influència social, sinó sobretot dels sectors més nostàlgics de l’antic règim, que veien com trontollaven els fonaments del seu model de societat, cristiana, monàrquica i conservadora.
Mentrestant, a Catalunya, un cop aprovat l’Estatut a les Corts espanyoles al setembre del 1932, es convoquen eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de novembre de 1932, novament guanyades per ERC i per majoria absoluta; en queden arracona-des totes les forces polítiques conservadores o monàrquiques. El seu líder carismàtic, Francesc Macià, és nomenat president de la Generalitat, fins a la seva mort, el dia de Nadal del 1933, en què és substituït per Lluís Companys, també d’ERC.
3.2.7. Del Bienni Negre (1933-36) a la guerra civil
La por de l’Espanya catòlica i conservadora davant les reformes progressistes afavoreix el reagrupament de les dretes al voltant de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) de José Mª Gil Robles. Aquest nou partit va permetre que les eleccions del novembre del 1933 les guanyessin les forces republicanes conservadores, el Partit Radical de Lerroux i les antirepublicanes, gairebé feixistes, de la CEDA. El marge fou escàs, però deixa ben clar que la força de les esquerres passava per la unitat d’acció, ja que la dispersió del vot d’esquerres sumada a la tradicional abstenció dels anarcosindicalistes i al vot majoritàriament con-servador que expressen les dones en la seva primera participació electoral impossibiliten el triomf progressista. A Catalunya també guanya les eleccions la dreta, la Lliga, reconduïda al republica-nisme moderat.
En aquest context, del Parlament català en surt un nou projecte agrari que aixeca una radical oposició en la seva tramitació a les
Corts, la Llei de contractes de conreu, aprovada per la Generalitat el 21 de març 1934, amb la voluntat de respondre a les reivindi-cacions dels pagesos.
Es tractava d’una llei liberal, que respectava la propietat privada i establia un procediment gradual per permetre que el qui tre-ballés la terra durant un llarg període de 18 anys, pogués tenir dret a comprar-la. La reacció contrària, encapçalada per la Lliga, pressionada per la patronal agrària aplegada a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), aconseguí que el govern central la recorregués i fos declarada inconstitucional.
En aquest context de conflictes, l’entrada de la CEDA al govern republicà radical, a l’octubre del 1934, provoca l’aixecament revolucionari dels miners asturians –durament reprimit per un jove general Franco– i condiciona la insurrecció de la Generalitat el 6 d’octubre de 1934, quan el president Companys proclama l’Estat Català des del balcó de la Generalitat, amb la voluntat de defensar l’autonomia de Catalunya en un moment que es veia amenaçada des de Madrid. La resposta del govern conservador és fulminant, empresona el govern català en ple, suspèn l’Estatut, es limiten les llibertats democràtiques i els partits polítics i es reprimeix el moviment obrer. L’any 1935, a les presons espanyoles hi ha més de 30.000 presos polítics. La reacció conservadora provoca un gran descontentament popular, que afebleix el govern de la República i afavoreix la coordinació de les esquerres un cop apresa la lliçó de les eleccions del 1933, en què es van veure derrotades pel fet de concórrer-hi desunides.
Davant les eleccions del febrer del 1936, les forces progressistes s’uneixen en el Front d’Esquerres (Front Popular a Espanya) i s’imposen a la coalició de conservadora Front Català d’Ordre, no pas per gaire marge, fet que evidencia novament la fractura social que imperava en la societat. A la victòria de les esquerres hi contribueix decisivament la participació dels anarcosindicalistes, tradicionalment apolítics, gràcies a la promesa electoral d’amnistiar els cenatistes empresonats.
Les mesures de recuperació de l’esperit del 1931 se succeeixen. Ràpidament s’allibera els presos polítics, entre els quals el govern en ple de Catalunya, es restaura l’Estatut i el president Companys recupera les regnes de la Generalitat.
La victòria del Front d’Esquerres/Front Popular no és acceptada pels militars més conservadors, que comencen a conspirar contra la República, amb la qual cosa queden novament ben clares les posicions irreconciliables d’esquerres i dretes.
3.3. La guerra civil
El triomf del Front Popular al febrer del 1936 provoca la sortida del govern de Gil Robles, president de la CEDA i ministre de la guerra des del 1935, mentre que el general Franco és destinat a les Canàries, encara resistint-se a participar en una revolta armada contra la República. Als carrers, la inestabilitat social és cada vegada més gran, les postures es radicalitzen tant a les ciutats com al camp, les disputes entre sindicalistes (socialistes,
comunistes i anarquistes) o entre aquests i els propietaris sovint acaba en manifestacions i vagues violentes. Molts patrons, ate-morits, arriben a tancar les seves fàbriques, cosa que agreuja el ja greu problema de la desocupació.
L’assassinat de Calvo Sotelo, líder de l’oposició, a mans de pisto-lers la nit del 12 de juliol, serveix de detonant per a l’aixecament militar que ja feia temps que s’estava gestant, en principi sota el comandament del general Sanjurjo, exiliat a Portugal i sota la direcció del general Mola des de Navarra, on la milícia carlina s’havia compromès a donar suport al cop d’Estat. Els rebels, ben organitzats, comptaven amb el suport de carlins, falangistes, força alts comandaments de l’exèrcit i les unitats del Marroc. Malgrat que tant Azaña com el president del govern, Casares Quiroga, tenen notícies sobre l’aixecament i que adopten mesures per mantenir l’exèrcit controlat, el fet de dubtar de la capacitat dels conspiradors els podria haver dut a menystenir el pes de l’ame-naça real. El 17 de juliol s’inicia amb èxit l’aixecament al Marroc, però no arriba fins 36 hores més tard a la Península, on només triomfa a les guarnicions de les províncies més conservadores del nord i nord-est.
A Catalunya el cop d’Estat dirigit pel general Goded a Barcelona, rebent ordres del general Mola des de Pamplona, compta tan sols amb el suport d’una part de l’exèrcit i d’un reduït grup de falangistes, monàrquics, carlins i d’alguns civils armats que no supera les 400 persones. L’aixecament fracassa gràcies a la fidelitat a les autoritats republicanes de cossos com la Guàrdia Civil, la Guàrdia d’Assalt i bona part de l’exèrcit, comandats pel comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, Frederic Escofet. Però el que fa tombar definitivament la balança del costat republicà és el fet de comptar amb amplis sectors del poble català, amb predomini anarcosindicalista, que va sortir al carrer a defensar les conquestes republicanes mal armat però amb una gran determi-nació. La lluita als carrers de Catalunya els dies 18 i 19 de juliol acaba amb un balanç de prop de 500 morts.
La presència de milícies armades als carrers, envalentonades pel ràpid triomf que havien assolit, provoca la desintegració de l’ad-ministració pública i la desaparició de l’exèrcit. Amb els principals quadres fugits o executats, molts militars s’afegeixen a les patrulles revolucionàries. La Generalitat, sense policia ni exèrcit, aviat perd el control de la situació, desbordada per la successió dels esdeveni-ments al carrer. El buit de poder és aprofitat sobretot pels sindicats més nombrosos i ben organitzats, com la CNT, per provocar una situació revolucionària, que s’imposa davant de la inexistència d’un poder alternatiu. El 20 de juliol el president Companys, davant de la impossibilitat de restablir l’ordre, reuneix el govern i crida la CNT-FAI. Els ofereix el poder i, en negar-se a acceptar-lo, aconsegueix que col·laborin per tal de coordinar les forces revolucionàries. El nou instrument, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), sota el lideratge de la CNT, però constituït per representants dels sindicats i partits del Front d’Esquerres, s’erigeix en l’autoritat real de Catalunya fins al final de setembre del 1936 i dirigeix el procés de col·lectivitzacions. Aquesta situació de doble poder es resol a favor de la Generalitat, que, el 27 de setembre de 1936, aconsegueix la dissolució del CCMA, tot acceptant l’entrada de dirigents anarquistes en un govern català d’unitat.
Els dies següents al 18 de juliol, l’Estat queda dividit en dues zones: l’Espanya nacional, amb el nord de Castella, Navarra, les Canàries, el nord d’Àfrica, Sevilla i Saragossa, i l’Espanya
repu-blicana, que conserva les principals zones industrials i les grans
ciutats, de fet, la zona més poblada extensa i rica, amb Madrid, Euskadi, Catalunya i el País Valencià al capdavant.
3.3.1. La política europea i la guerra d’Espanya
El conflicte armat dura quasi tres anys i causa un fort impacte en la política internacional dels anys trenta, pel seu elevat grau d’ideologització. En un moment en què a Europa triomfaven el comunisme o el feixisme, a l’Estat espanyol aquestes ideologies antagòniques s’enfronten al front i al carrer, amb components afegits com l’anarquisme i el socialisme.
La possibilitat de lluitar cara a cara contra el feixisme, que ja feia alguns anys que s’havia imposat a Itàlia i més recentment a Alemanya, mobilitza milers de voluntaris que volen contribuir a realitzar els seus ideals llibertaris i democràtics.
Des d’un primer moment, els militars revoltats compten amb el suport de Portugal i amb l’ajuda decisiva en armes i soldats d’Ale-manya i d’Itàlia. Les aliances naturals de la República s’adreçaven, d’una banda, als governs democràtics europeus que, a diferència dels Estats feixistes, no donen suport militar al legítim govern de la República. En molts casos es troben en un clima prebèl·lic i no volen involucrar-se en un conflicte que veien de resultat incert i que tenia massa trets revolucionaris. Només les armes comprades a l’URSS i les Brigades Internacionals donen suport a l’exèrcit republicà. Uns 60.000 milicians arribats de diferents països d’Europa i dels Estats Units s’incorporen al front durant els primers mesos de la guerra, amb la convicció de lluitar contra el feixisme però amb escassa preparació militar.
3.3.2. Revolució a la zona republicana
Els sindicats i partits polítics d’esquerres viuen un creixement espectacular de militants. La CNT arriba al milió d’afiliats al comen-çament del 1937, la UGT a 600.000, i partits polítics d’escassa militància prèvia assoleixen xifres remarcables com els 65.000 del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
La tan desitjada, per molts, revolució social va néixer de manera espontània sense haver estat planificada, desencadenada per la ràpida desaparició del govern republicà. De facto, la revolució va consistir en l’ocupació i gestió per part dels obrers de la major part de les fàbriques abandonades pels seus propietaris, la confiscació de cases senyorials, convertides en hospitals, escoles, etc., i especialment important allà on es va dur a terme, la requisa i col·lectivització de terres per part dels pagesos que les treballaven.
La derrota dels militars revoltats i la distribució d’armes entre el poble havien provocat el col·lapse total de l’administració pública. Els comitès de barri, locals o comarcals dominen el territori que controlen. Actuen lliurement, sovint de manera incontrolada, cremant esglésies, escorcollant arbitràriament,
practicant detencions, matant sense judici previ. Van construir, en definitiva, gran part de la llegenda negra que ha quedat en la memòria històrica popular d’aquest moment en què les autoritats republicanes es van veure desbordades per poder mantenir l’ordre públic i en què es van arribar a causar més de 8.000 víctimes mortals a Catalunya.
Paral·lelament, però, s’assoleixen un gran nombre d’avenços socials, com la reducció de les diferències de classe o el nou i rellevant paper que tenen les dones, que s’incorporen massivament al món del treball, marxen com a milicianes al front o bé es queden organitzant la rereguarda.
Els esdeveniments a la rereguarda fan un tomb definitiu al maig del 1937, quan una topada entre comunistes i anarquistes –els
Fets de Maig– escenifica el relleu de l’hegemonia de la CNT i
el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) davant del PSUC, ERC i la UGT que integren la Generalitat. El fet desencadenant de la crisi és el desallotjament per les forces de la Generalitat de l’edifici de la Telefònica, que havia estat ocupat per la CNT. La crisi dura una setmana i a Barcelona la lluita al carrer, amb barricades inclosa, és molt violenta. El conflicte acaba amb l’arri-bada a Barcelona de 5.000 guàrdies d’assalt enviats pel govern republicà, amb un balanç de més de 200 morts. El fet provoca immediates conseqüències polítiques. D’una banda, es vol tallar l’ampliada autonomia que Catalunya, a la pràctica, havia assolit en l’impasse revolucionari i bèl·lic i, de l’altra, es dissol el POUM i se’n persegueix els militants –allunyats de l’ortodòxia estalinista– i s’arracona la CNT-FAI en detriment del PSUC i el Partit Comunista d’Espanya (PCE), que guanyen pes polític. S’imposa el nou ordre internacional dominat per l‘URSS com a referent comunista i es restableix l’ordre als carrers de Catalunya. En caure el 15 de maig el govern de Largo Caballero, que tenia quatre ministres anarquistes, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Joan Peiró, el nou gabinet és presidit per Juan Negrín i ja té una presència molt més destacada de comunistes.
3.3.3. L’organització a la zona nacional
Davant dels dubtes estratègics de la zona republicana, a l’Es-panya nacional s’imposa la disciplina militar, i no hi ha cap desgavell social més enllà de la persecució i ajusticiament dels col·laboradors amb el règim republicà. Es declara l’estat de guerra i tothom col·labora en la causa. Tant el poder civil com el militar el tenen, des del primer moment, els militars insurrectes. L’1 d’octubre de 1936 el general Franco s’autoproclama
Gene-ralísimo de tots els exèrcits i esdevé cap indiscutible del govern
rebel, recolzant-se en el moviment feixista Falange española, que dóna el cos ideològic del règim que acabava de néixer. A la zona
nacional s’aboleix el règim republicà i totes les seves lleis, com
el matrimoni civil o el divorci, al mateix temps que es retornen les terres i els béns expropiats i es decreta la censura de premsa. Políticament, Franco unifica les forces que havien donat suport al cop d’Estat, falangistes, tradicionalistes i monàrquics en un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de
Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de las JONS), que recull tots
aquells que s’havien enfrontat a la República, des de l’estament militar i els grans propietaris i empresaris fins a l’alta burgesia i
la jerarquia eclesiàstica. L’altre pilar del règim és l’Església catò-lica, que legitima la guerra anomenant-la cruzada, i contribueix decisivament en l’elaboració dels fonaments ideològics del nou règim, el nacionalcatolicisme.
La duresa exemplar s’imposa des del primer moment en el bàndol insurrecte. Penes de mort per haver estat d’un sindicat o d’un partit d’esquerres, afusellaments col·lectius, detencions arbitràries, etc., fan palesa la brutalitat d’aquells que, més que vèncer, volien eliminar els enemics.
3.3.4. Viure en guerra
L’ocupació franquista de zones productores de queviures provoca una progressiva mancança d’aliments que desencadena l’acapara-ment, el mercat negre i, finall’acapara-ment, la fam. Les condicions de vida a Catalunya, a més, s’agreugen amb l’arribada massiva de refugiats provinents dels diferents fronts de guerra. Al final del 1938 es calcula que ja hi havia arribat prop d’un milió de persones, la major part dones, nens i ancians procedents sobretot d’Extremadura, Andalusia i Madrid. Una gran campanya de solidaritat protagonitzada pel poble de Catalunya contribueix a reduir els lògics problemes sanitaris, d’allotjament i d’alimentació que causa l’arribada d’un contingent semblant de persones en una rereguarda ja prou castigada pels bombardeigs i la fam. I és que l’aviació alemanya i italiana s’en-carreguen d’atemorir la població civil a través dels bombardeigs sobre pobles i ciutats allunyats dels objectius militars. S’inaugura, doncs, una nova estratègia militar consistent a sembrar el pànic i la desmoralització de la població civil enemiga que és àmpliament utilitzada en conflictes posteriors com la Segona Guerra Mundial. La sensació d’inseguretat impulsa la construcció de centenars de refugis antiaeris que es demostren insuficients per evitar les víctimes dels dramàtics bombardeigs sobre ciutats catalanes com Barcelona, Lleida, Figueres o Granollers, on una bomba caiguda en el mercat municipal a ple dia causa desenes de víctimes, sobretot dones i nens. El balanç dels bombardeigs a Catalunya se situa al voltant de 5.000 morts, la meitat dels quals només a Barcelona.
3.3.5. L’evolució militar i la desfeta republicana
Esclafat l’aixecament militar, ràpidament s’organitzen des de Catalunya un seguit de columnes que van al front d’Aragó. En els primers moments, l’eufòria antifeixista va proporcionar algunes victòries parcials del bàndol republicà, però la iniciativa militar sempre està en mans dels revoltats.
L’organització militar republicana és sovint caòtica. Mal avitualla-des, poc organitzaavitualla-des, deficientment armaavitualla-des, amb insuficient suport de l’aviació i amb escassos comandaments preparats, les ofensives republicanes es fonamenten més en l’entusiasme de la tropa que no pas en l’estratègia militar.
Les tropes de Franco, ben al contrari, sempre responen a un únic comandament i a una fèrria disciplina militar. En una primera fase van unir Andalusia amb Castella, des de Sevilla i per Extremadura. Van conquerir Toledo i només es van veure frenats per la gran resistència que hi oposa Madrid. En una segona fase, amb grans dificultats, ocupen Euskadi, Astúries i Cantàbria.
L’exèrcit republicà intenta revertir la situació recuperant Terol, fet que desencadena l’ofensiva franquista per ensorrar el front d’Aragó, aconseguint arribar fins a Lleida, seguint la riba dreta de l’Ebre i, fins al mar conquerint Vinaròs i Benicarló. El territori republicà quedava dividit en dos i la guerra començava a estar decidida.
3.3.6. La batalla de l’Ebre
Del juliol al novembre del 1938, va marcar l’inici del final. L’ofen-siva republicana va agafar per sorpresa les tropes franquistes, creuant l’Ebre amb ponts improvisats i conquerint posicions com Riba-roja, Flix, Ascó o Miravet i les serres de Pàndols, de Cavalls i de la Fatarella. Franco en persona es va desplaçar fins al front de l’Ebre per dirigir les operacions per sotmetre el darrer escenari que oferia resistència seriosa. Fins a 300.000 soldats van arribar a concentrar-se en la línia que anava del mar als Pirineus, on el suport que les tropes franquistes reben de la Legió Còndor alemanya i l’aviació italiana, i de centenars de peces d’artilleria, resulta decisiu, amb la qual cosa la lluita en les serres de Cavalls i de Pàndols es converteix en una autèntica carnisseria. Per acabar-ho de complicar, els intents de Negrín de resistir fins a l’esclat, que es preveia proper, d’una guerra mundial contra el feixisme en què el franquisme passaria a ser perseguit, s’esva-eixen amb el pacte de Munic signat al setembre del 1938, pel qual França i la Gran Bretanya reconeixen l’ocupació nazi dels Sudets, cosa que legitima les annexions de Hitler.
L’atac final franquista va ser un dels més durs i sagnants de tota la guerra, ja que va causar la descomposició del que quedava de l’exèrcit de la República, que inicià la retirada a l’octubre del 1938. Més de 40.000 soldats foren víctimes de la Batalla de l’Ebre i l’exèrcit republicà quedà desfet i ensorrat. Les tropes franquistes aconseguiren creuar el riu i tenir via lliure per a la Batalla de Catalunya, que va significar la ràpida conquesta del Principat. Els bombardeigs sobre poblacions indefenses com ara Figueres es repeteixen durant la desbandada general que precedeix l’entrada de les tropes de Franco. Derrotat l’exèrcit republicà, les tropes franquistes van iniciar l’ocupació al desem-bre del 1938 i arribaren a Barcelona el 26 de gener de 1939, en l’avenç cap a la frontera francesa, on hi van arribar el 13 de febrer. Caiguda Catalunya, només queden alguns fronts de resistència al centre i llevant peninsular que, al final de març, s’enfonsen definitivament.
El reconeixement del règim franquista per part de la Gran Bretanya i França just al final de la guerra segella la derrota republicana en un conflicte que Franco ha volgut allargar innecessàriament només amb l’objectiu d’aixafar totalment l’exèrcit derrotat i els qui li donaven suport.
3.3.7. Camí de l’exili
Com era d’esperar, Franco no accepta cap mena de negociació de pau i la por a les represàlies provoca, entre els mesos de gener i febrer del 1939, l’èxode de centenars de milers de persones que fugien dels feixistes. Soldats derrotats, però també avis, dones i nens, enmig d’un fred rigorós, arribaven com podien a França,