U,
<op mi, e" retrobern a I" pàgines de la revista Zoo Club. establint aquesta cornumcació penòdica entre el Zoo de Barcelona I els SOCISdel Zoo Club.El Club P és una realitat consolidada que avui abasta més de 15.000 famílies I conunua creixent. Els seus membres donen un valuós suport a la InStitUCIÓ. no només amb les seves quotes, SInÓ també amb les seves visrtes (cada cop més frequents I nombroses), la seva pamcipació en les nostres acnvuats. el seu voluntanat, en alguns casos, I sobre tot el seu suport moral Iciutadà
Per arxò estre segur que a tots alegrarà saber que a l' any 1994 ha representat un exercici de notable rmllora per al Zoo en tots els seus aspectes. En particular, s'ha tomat a superar la xifra del milió de visitants, la qual cosa ens confrrma com la Institució CIutadana més visitada. A més, la collecció
danimals s'ha millorat molt
notablement amb \ aluoses mcorporacions de les quals hem anat informant.
Per a 1995 seguim preparant I posant en marxa moltes activitats I novetats. que esperem que satisfaran el nostre púbhc I en particular als membres del Zoo Club
Del contingut d'aquest número de la revista, magradaria destacar el desenvolupament de l' exposició didàctica "Planeta Terra" organitzada per l'empresa Dupont. La bona acolhda que ha tingut aquesta mrcianva ens fa pensar en la realuzació d'altres activitats temporals de caràcter divulgatiu En tot cas, volem expressar el nostre agrarment a Dupont pel seu Interès a col-laborar amb aquesta institució.
Enric Mas Gerent
UleN
lhónlIIUúaIpara la NaIuaIezaEI Parc Zoològic de Barcelona és membre de la Unió Internacional per a
la Conservació de la Natura Director
Ferran Casta Cap de redacció Josep-llors Melera Redacció Manel Areste Eulalia Bohlgas Rafael Cebnon Jordi Fàbregas Joaquim Laeueva Documentoció gràfica ArXIUZoo A G E Fotostoek MlCharl Loekwood Pedra Martínez Cornón Gerardo Garcia SeaWorld Publicitat Miquel Mun'!l Tel 321 21 14 Disseny gràfic i maqueto Norbert Salvador / ElmonagraflC Fotomecànica
Catalunya Aeeés,S L
SUMARI
11
EDITORIAL SUMARI11
ELSNOSTRES ANIMALS L'Oca de Hawai11
ESTRATÈGIESDE SUPERVIVENCIA Què està fent aquella papallona11
CASALS DE ZOOLOGIAID
ELMÓN DELSANIMALS Els cocodrils del Món (2)III
QUÈ CAL FER... Per conservar les restes òssies dels animals vertebrats terrestresID
VINE I GUAITA Els grans herbívors africansID
ADOPCIONS D'ANIMALSEl
FAUNA CATALANA EI Bernat pescaireEl
FAUNA CATALANA Migració de rapinyaires al massis del GarrafEl
PERALS PETITS Els consells d'en Kolo. EntretenimentsEl
NOTíCIESEl
CONCURSDipòsit legal B·41270-91 Impressió Gómez BOI,S A Edito
desigual terreny de la. a. Per contra. no és una bona nedadora. a causa de ]' escassa presència d' aigua en el seu inhòspit medi.
La femella és lleugerament més petita que el mascle. mentre que els joves es reconeixen per ser més pigallats i per tenir la coloració del coll i del cap menys contrastada respecte a la resta del cos que els adults.
Menja herbes, baies, fulles, borrons i totes les parts tendres riques en aigua de l'escassa vegetació del seu àrid hàbitat.
A diferència de la major part d'oques, que realitzen llargues migracions de periodicitat anual, aquesta és una espècie sedentària que tan sols fa desplaçaments locals a petita escala. Vola en petites formacions en forma de V mentre emet uns forts reclams que sonen com "nei-nei'', característica que li
ha donat el seu nom indígena. Durant l'estiu forma bandades més o menys nombroses, fins i tot barrejada amb individus d'altres espècies, però en arribar l'època de reproducció, que comença cap a canadensis}. ben diferenciada des
d' èpoques molt llunyanes a causa de laillament I l'adaptació a unes dures I determinades condicions ambientals. encara que per alguns Investigadors presenta unes caracteristiques tan especials que mereix un gènere propi: el gènere Nesochen (Woolfenden. 1961
J.
És una oca de grandàna rmtjana. amb una longitud de 56-71 cm entre l'extrem del bec i la punta de la cua i un pes de 1.920 a 2.215 g, que es caracteritza per estar adaptada a viure en zones força seques d'origen volcànic. EIseu hàbitat preferit el constitueixen els vessants escarpats, coberts de lava i amb escassa vegetació, d'antics volcans extingits, entre els 1.500 i els 2.500 m d'alçada, i es distmgeix de les altres oques per tenir les membranes interdigitals reduïdes i els dits especialment mòbils per tal de poder caminar amb seguretat pelL'oCA
DEHAWAI
L'oca de Hawai (Branta sandvicensis¡ o oca nené. és una espècie endèmica d' aquest exòtic arxipèlag de l'oceà Pacífic que en l'actualitat VIUnomés a l'illa gran de Hawai, concretament al Parc Nacional dels Volcans, on van sobreviure els darrers exemplars salvatges, i a l'illa Maur, al Parc Nacional de Haleakala, on va ser reintroduïda no fa gaires anys. És l'ocell nacional de Hawai i representa un bon exemple d'una espècie portada vora l'extinció com a conseqüència del desequilibri ecològic provocat en els ambients illencs per la irrupció de la nostra civilització i salvada en el darrer moment també per nosaltres, però després de molts esforços i d'importants despeses econòmiques. La majoria d'autors consideren aquesta espècie un parent proper de l'oca del Canadà (Branta
L'oca nené és l'ocell
nacional de Hawai
(]
~
c:;
Illa Maui
\)~
c:J
HAWAII
(E.U.A.)
"
11
~
..
"
O
O
N
Illa Hawaii
l'octubre-novembre i es perllonga fins al final de gener, els grups es separen i cada parella estableix i defensa el seu propi terri tori de nidificació, sense formar cap mena de colònia. Les pautes de comportament reproductor són semblants a les de l'oca del Canadà, encara que -com una adaptació més a un ambient sense massa aigua- la còpula es realitza sempre en terra. El niu es fa en una depressió del terreny, entre monticles de lava o entre matolls i després es folra amb abundant plomissol. La femella pon entre tres i cinc ous que cova -ella sola- durant 29 dies. Els polls creixen lentament i necessiten de 10 a 12 setmanes per ser capaços de volar i 2 o 3 anys per assolir la maduresa sexual.
Malauradament la història recent d'aquesta emblemàtica au hawaiana és decebedora: es creu que quan els primers europeus van arribar a Hawai durant el segle XVIII n'existien uns 25.000 exemplars
repartits per tot l'arxipèlag. Però la caça excessiva i sobretot els gossos, gats, porcs, rates i mangostes introduïdes com a conseqüència de la colonització de les illes, que al cap de poc temps ja tenien poblacions assilvestrades que drepredaven sobre els ous, els
La
seva reproducció en
captivitat s'està realitzant
amb èxit des de fa anys
pollets i els mateixos adults, van fer decaure la seva població i la van portar a les portes de l'extinció. L'any 1949, en efecte, tan sols es van poder censar uns 30 animals en estat salvatge, tots local itzats en petites àrees de l'illa gran.
Aquell mateix any, però, el Wildfowl and Wetlands Trust, una organització fundada per Peter Scott, fill del cèlebre explorador del Pol Sud, que es dedica a l'estudi i
reproducció en captivitat de nombroses espècies d'anàtids en perill d'extinció, inicià l'anomenada "operació Nené", un ambiciós programa de reproducció d'aquesta espècie a Slimbndge (Regne Unit), per tal de poder reintroduir després els exemplars nascuts en captivitat al seu lloc d'origen. Per la mateixa època, la Direcció General de Caça i Pesca de Hawai començava un programa semblant. Aquestes dues iniciatives i una tercera que es realitzà a Litchfield (EE. UU.) van permetre que entre els anys 1960 i 1976 es deixessin anar a la natura més de 1.400 animals.
Tanmateix, i malgrat que ara la situació ja no és tan crítica com a mitjan d'aquest segle, l'èxit ha estat relatiu, ja que en l'actualitat es creu que només viuen uns 650 exemplars a l'illa Hawai i uns 250 a la de Maui. De fet, perquè l'espècie es pugui recuperar totalment és imprescindible eliminar, o al menys controlar de manera més efectiva,
els depredadors introduïts, sobretot les mangostes, així com continuar reintroduint animals nascuts en captivitat. Això darrer al menys ja no planteja cap problema, atès que la seva reproducció en captivitat s'està realitzant amb èxit des de fa anys (amb el llinatge captiu original, a més, millorat repetides vegades per creuaments amb animals salvatges), com ho demostra el fet que avui existeixen més de 200 zoològics i aviaris de tot el món que tenen nenés captius. Un d'aquests zoològics és el nostre, que compta en la seva collecció amb una jove parella d'aquesta espècie adquirida l'any 1993 al zoològic de Santillana del Mar. Creiem que ben aviat podrà començar a reproduir-se i això ens permetrà col-laborar en aquesta important operació de salvament de caire internacional que, malgrat tot, encara no es pot donar per acabada.
f1
li
~
..
U
O
O
N
s'han recopilat) demostra que la gent només en té coneixements molt superficials I.per tant. desconeix la riquesa de les seves pautes de comportament
L'estudi dels costums de les papallones és molt profrtós Ja que són de molt facil acostament I hom
pot observar sense molestar tota classe de comportament des de molt a prop. Tal vegada la còpula d'un catxalot sigm més impressionant que la d'una papallona, però és un xic més fàcil per al naiurahsta mnjà presenciar en directe la d'una papallona i aprofitar-ho per començar-ne l'estudi. Aquí intentarem explicar els patrons de capteniment més interessants i més sovint observats al camp a casa nostra, i així esperem que els naturalistes mitjans (som la majoria!) puguin gaudir més de l'espectacle que les papallones diürnes ofereixen als camins, prats i boscos de Catalunya.
espectacular. Tot i que ja es dóna més importància al concepte de biodiversitat. un pas de gegant cap a una VISIÓ menys antropocèntnca del
món. no s'ha arribat encara a
comprendre de manera
generalitzada que les pautes de comportament dels amrnals més petits són molt complexes i tenen molt en comú amb les dels animals "grans". EI captem ment sexual, terntorial i de supervivència que exhibeixen moltes papallones és ric i divers, com ho és el de qualsevol animal "gran", i un reconeixement més ampli d'aquest fet no pot sinó ajudar a disminuir el nostre antropocentrisme innat i a augmentar el nostre respecte als animalons petits i al medi natural en general.
Les papallones diürnes formen un grup d'animals que és alhora conegut i desconegut. La gent n'és conscient i comentaris com "no n'hi ha tantes com quan era jove" s'escolten sovint. Malgrat això, la mancança gairebé total de noms comuns de papallona en català (compareu amb la quantitat de noms comuns d'ocells i de plantes que UÈ ESTÀ FENT
AQUELLA PAPALLONA?
Qui no s' ha aturat mai a observar
una papallona xuclant
tranquil lament el nèctar d'una flor. o a admirar els tons lluents d'una papallona planejant per les c1ananes d'un bosc? Gairebé tothom ho deu haver fet alguna vegada. En canvi, quants de nosaltres ens hem aturat a pensar què és exactament el que està fent aquella papallona?, i, a més a més, per què?
Els éssers humans som animals molt visuals: és a dir, ens fixem en les coses grans, de molts colors, i visualment destacades. Ens agraden molt els pandes, els tigres, les balenes i els lloros de colors espectaculars, els estudiem a fons i muntem campanyes per salvar-los d'extinció. Molt lloable tot, però aquesta obsessió amb allò gran i
vistós també condueix
inconscientment a un menyspreu d'allò més petit i menys
COMPORTAMENT SEXUAL
A grans trets el procés de recerca de la parella en les papallones diürnes no difereix gaire de les pautes que
~
I
~
..
"
O
O
segueixen els ocells. Pruner. el mascle I la femella shan de localitzar. a contmuació ha d'haver el festeig durant el qual el mascle intenta que la femella consenn a l'acoblament. i, finalment. es produeix la còpula SI el festeig ha
reixit. Mentre que les papallones nocturnes utilitzen gairebé exclusivament substàncies oloroses anomenades feromones per localitzar i idennficar un mdividu de l'altre sexe, l'atracció visual juga un paper fonamental en la recerca de la parella en les papallones diürnes.
Localització i identificació Un prat florit ple de papallones sembla molt caòtrc però si ens hi fixem amb més cura veurem amb molta probabilitat parelles de
Les papallones diürnes
formen un grup d'animals
que és alhora conegut i
desconegut
papallones efectuant vols espirals de poca durada. Són vols de reconeixement; en molts casos un mascle cercant parella ha topat amb una al tra papallona i tots dos efectuen un curt vol cap amunt ensenyant-se els colors i dissenys de les ales per tal d'identificar-se mútuament. Si són dos mascles de la mateixa espècie, o potser individus de dues espècies diferents, l'intrús marxarà, però si són mascle i femella de la mateixa espècie i a ella li interessa el mascle, pot començar un vol de festeig més o menys ritualitzat segons l'espècie. U na altra tàctica emprada pel mascle és esperar que les femelles passin a prop d'on està posat. Un mascle d'Hipparchia semele, prou comú a Catalunya, sortirà al pas de qualsevol animal, fins i tot una persona, que passi a prop seu fins que trobi una femella receptiva per festejar.
ut
ra
~..
U
O
O
N
Dues Pyroraa bathseba copulant foto:Mlchael Lockwood
El festeig
El festeig d'Hipparchia semeJe ha estat descrit detalladament pel conegut etòlog N. Tinbergen. El mascle es col· laca arran de terra o a una talaia una mica elevada des d'on sortirà per inspeccionar totes les papallones que entrin al seu
espai aeri. Quan una femella intrusa no fuig massa lluny, el mascle se li acosta més i,si es mostra recepti va, aquest començarà una mena de ball d'acostament que té com a finalitat fer arribar a les antenes de la femella les feronomes de lescelles sexuals de les ales del mascle. El
o
(11
:J
al
"
o
o
N
La còpulaAquella papallona gran, de vol lent i amb dos caps és, en realitat, dues papallones copulant. EI mascle s'ha collocat darrera de la femella i amb unes grapes amagades a la secció final del seu abdomen agafa l'extrem de l'abdomen de la femella i comença a fecundar els seus ous. La còpula pot durar força estona i normalment la parella queda immòbil en repòs sobre qualsevol flor o fulla però, si se les espanta, emprendran un vol lent i pesat cercant un altre lloc per acabar d'aparellar-se.
Després de l'acoblament, el mascle marxa a cercar una nova femella mentre la femella fecundada es prepara a pondre els ous. Normalment la posta es realitza de seguida després de la còpula però la manera i el lloc varien molt segons l'espècie. L'únic factor constant és que la femella s'ha d'assegurar que, AgrodlOetus amandafoto' Michael lockwood la femella de les sol-licituds masculines i de seguida el mascle se situa al seu darrera per començar ]' acoblament.
en néixer, les erugue" disposm d'aliment. La tàctica més comuna és la de pondre els ous sobre la planta nutrícia mateixa, sigui d'un a un, o bé en grups més nombrosos. Les
L'atracció visual juga un
paper fonamental en la
recerca de la parella
femelles de les blanques de la col (Pieris rapae, P napi iP brassieae) efectuen vols rasos arran de terra entre la vegetació cercant una planta propícia. Quan la troben, es paren al damunt i corben el seu abdomen cap a la part de sota d'una fulla i hi enganxen un ou. Amb una mica de pràctica hom pot aprendre a trobar els ous si s'ha sabut reconèixer les pautes de comportament que han precedit la posta. Altres espècies (Melanargia lachesis iAphantophus hyperanthus) escampen els ous en vol sobre un camp, ja que les seves erugues s'alimenten de tota mena de gramínies i no els cal realitzar una posta tan precisa.
ALIMENTACIÓ
Les papallones són com cotxes: més que menjar fan provisió de combustible i si tenen un accident queden fetes malbé de per vida. El nèctar que xuclen de les flors els dóna energia per continuar volant però no per reparar teixits malmesos. Sovintegen papallones amb les ales trencades, potser el resultat del picoteig d'un ocell, i gastades que poden encara copular, pondre ous i volar, però mai ja no tindran ales senceres ja que la seva alimentació és, des d'un punt de vista humà, incompleta i mancada de les proteïnes i vitamines que nosaltres necessitem per guarir lesions. Tampoc creixen, car la fase de creixement comença amb l'ou i acaba amb l'emergència de l'adult de la crisàlide.
Si comencem a fixar-nos millor en les papallones al camp, notarem que algunes semblen sentir una atracció irresistible envers algunes espècies de flor en concret. U na gran bancada florida d'esbarzer s'omple de papallones de moltes espècies, les Eurodryas desfontainii es
congreguen sobre les umbel-líferes i la MelanarglQ iachesis sol veure's damunt la flor solitària d'una escabiosa. Les raons per a cada elecció no són del tot clares tot I que hi deu influir la quantitat de nèctar que una papallona pot treure de la flor Les papallones amb l'espiritrompa més llarga poden libar les flors amb corel-la llarga que altres espècies no són capaces d'aprofitar.
Tanmateix, no totes les papallones acudeixen a libar a les flors amb tanta assiduuat com les ja esmentades. La bonica Hamearis
lucina només acut
excepcionalment a les flors Ini tan sols liba les prímules on ha post els seus ous. Altres, com laHipparchia
semele prefereixen xuclar la saba despresa per un arbre trencat, a la lnachis io liagraden els sucres d'una fruita caiguda. i l'Apatura ilia s'alimenta dels excrements animals i fins i tot de la carronya.
En realitat la devoció que algunes papallones mostren per les flors pot tenir una explicació més curiosa. S'ha demostrat experimentalment que algunes papallones que liben nèctar poden completar el seu cicle vital sense prendre cap mena d'aliment en estat adult i, per tant, les seves visites a les flors possiblement serveixin més per pollinitzar la flor que no pas per menjar. A llarg termini, la papallona surt beneficiada si, per exemple, contribueix a pollinitzar la planta que les seves erugues utilitzen per alimentar-se.
Papallones del gènere Pyrgus xuc/ant la humitat del terra prop d'un bassal
mateixa. No se sap per què solen ser només mascles ni per què sembla ser un costum aparentment restringit a aquestes tres famílies.
DEFENSA
Una papallona ja és un èxit en si. La forma adulta de l'insecte ha d'haver-se'n sortit de tots els tràngols -paràsits diversos, vespes, ocells, gripaus, plaguicides, etc.-que]' ou, l'eruga i la crisàlide han hagut d'enfrontar. S'ha calculat que la mortalitat entre l'ou i l'Insecte adult pot arribar a un 98%! Els supervivents -les papallones que veiem- també han de combatre un seguit de depredadors, per la qual cosa fan servir uns quant) mecanismes de defensa que són fàcils d'observar al camp.
D'entrada, el més evident és el vol. Una papallona fuig volant de moltes situacions compromeses i ho podem comprovar SI ens acostem massa a
una papallona que està xuclant una flor. La papallones de les famílies Hesperidae i Lycaenidae tenen un vol molt erràtic que ajuda a confondre els depredadors.
Tanmateix, moltes espècies tenen molts més recursos, que es poden dividir en dues categories: primer, que no em vegin, i segon, que si em veuen, em deixin en pau.
Que no em vegin!
L'anvers de les ales d'una papallona resulta molt vistós, però el revers, i sobretot el de l'ala posterior, es caracteriza per colors foscos i dissenys camuflats. A terra o contra una branca, moltes papallones poden passar totalment desapercebudes gràcies als tons foscos i els dibuixos complicats que trenquen el contorn de les ales. Algunes espècies poden passar per fulles d'un arbre (la Gonepteryx rhamni, coneguda com a llimonera) o utilitzen les línies I taques verdoses de les ales per amagar-se a l'herba alta (les blanques de la col). A terra, la Hipparchia semele i altres papallones de la família de les Satyridae s'inclinen per minimitzar la seva ombra i sovint van canviant de posició a mesura que l'observador també canvia de lloc per tal de reduir la superfície visible
de les ales.
si em veuen, ... que em deixin en pau!
Les papallones ens resulten estèucament agradables però els mateixos colors i dissenys que desperten la nostra admiració també desperten l'interès de molts depredadors. Tanmateix, la papallona té cartes amagades. Algunes espècies tenen ulls o ocel-les molt grans a la part superior de les ales que s'assemblen molt als ulls d'un ocell o gran mamífer. En ser atacada, la papallona obre ràpidament les ales i espanta l'atacant, com demostrà N. Tinbergen amb els seus experiments amb una Inachis io i un gaig: "L'ocell va picotejar suaument l'insecte i va quedar molt espantat quan l'insecte va obrir les seves ales. EI gaig va pegar un salt i va topar amb el cap al sostre de la gàbia". EI gaig acabà menjant-se l'insecte, encara que normalment l'insecte no II hauna donat una altra oportunitat i hauria emprès la fugida tot d'una.
Els ocel-les també serveixen com a ulls falsos que enganyen els atacants. Moltes papallones de la família Papilionidae tenen ocel les a la base de l'ala just on les cuetes alars s'ajunten al cos de l'ala. Així que laIphlclides feistamehi sembla estar volant cap enrera ja que les cuetes s'assemblen al cap Iantenes de la papallona Iels ocelles als ulls. Molts ocells deuen atacar els ulls i cap falsos perquè és molt normal veure aquesta espècie volant amb només una cueta Ila part posterior d'una ala força malmesa.
~
111
~..
U
O
O
N
DEFENSA D'UN TERRITORI
Molts mascles de papallones són molt territorials i no toleren la presència d'un altre mascle dins del seu territori, tot i que mai no arriben a produir-sé agressions físiques. El
Lafemella s'ha
d'assegurar que, en néixer,
les erugues disposin
d'aliment
Dos individus d'Argynms oaptua foro:Nuhael Lockwood
I
11
~
..
"
O
O
N
Heodes alciphron foto.Mlchael Lockwood
hauríem de menysprear els matisos complexos presents al vols tant territorials com de festeig de moltes papallones.
seus territoris cada dia o més d'un cop al dia. Algunes patrullen una banda d'un clos però mai no passen al'altre costat, i fins i tot espècies que volen a zones molt obertes no semblen sortir mai d'una zona delimitada. El comportament territorial d'una papallona no és tan complex com el d'un ocell però no d'una altra forma.
Moltes altres espècies demostren capteniment territorial encara que fins ara ha estat poc estudiat. El que sembla clar és que una papallona no vola cercant flors o parella a l' atzar sinó que obeeix un seguit de criteris que no entenem del tot. S'ha vist que algunes papallones marquen els
HIVERNACIÓ
On paren les papallones a l'hivern? Durant l'estació freda el cicle vital (ou, eruga, crisàlide, papallona) de
l'insecte s atura Iuna de les etapes ha d'aguantar l'hivern com millor pot. No hi ha cap regla i mentre que a casa nostra. per exemple. algunes Parage aegeria passaran l'hivern com a papallona. als paisos del nord delcontment ho faran com a eruga. Dintre de la mateixa espècie Isovint dintre de la mateixa zona hi ha tanta variació segons l'any i el temps atmosfèric que és molt díficil generalitzar. Malgrat això, es pot dir que com més cap als climes càlids es vagi, més papallones hi ha volant durant els mesos relativament més
Les papallones no volen
cercant flors o parella a
l'atzar sinó que segueixen
una sèrie de criteris
freds. Això explica per què a Catalunya fins i tot durant els mesos de desembre i gener es veuen papallones volant. Són individus hivernants que han estat despertats de la seva letàrgra per uns dies de sol i de calor. No se sap molt bé si poden tornar a hivernar o si es moren en empitjorar un altre cop el temps. Algunes de les papallones més freqüentment vistes a l'hivern aquí són la Parage aegeria, la Lasiommata megera, la Vanessa atalanta ilaAglais urticae. Quan el bon temps torni a fer sortir de nou les papallones, pareu-hi més atenció. Fixeu-vos més en què està fent aquella papallona i per què, i no només en la seva bellesa. Amb la ment més oberta a les subtileses del comportament, potser arribeu a veure els vols territorials i de festeig, les postures de defensa o els dissenys críptics de la cara inferior de les ales. Al cap i a la fi, si coneixem un animal, ]' aprenem a respectar més i millor i a comprendre que és una espècie única i irreemplaçable, tan mereixedora de protecció com qualsevol ós o àguila.
foto Aruu Zoo
Des de fa uns quants anys, el Departament d'Educació organitza Tallers ICursos de zoologia per a infants. En aquests Tallers, els nois i noies poden estudiar els animals en directe i passar-ho molt bé coneixent el nostre Zoo per dins i participant activament en les tasques de manteniment dels animals. L'èxit d'aquesta activitat ha estat notable i al llarg dels anys s'ha format un bon grup de "taller-addictes" que no perden cap oportunitat de venir a divertir-se i aprendre coses noves.
Amb aquesta experiència prèvia i escoltant les propostes que ens feien arribar els nostres clients més habituals, molts d'ells socis del Zoo Club, des de les darreres vacances
de Nadal hem posat en
funcionament una nova activitat que es repetirà durant tots els períodes de vacances de l'any: els CASALS DE ZOOLOGIA. Els Casals de zoologia tenen el mateix esperit que els Tallers i persegueixen els mateixos objectius: ensenyar zoologia d'una forma divertida i pràctica, donar l'oportunitat de conèixer el funcionament del Parc Zoològic, formar als nois en el respecte als animals i a la Natura en general i donar una opció d'activitat extraescolar en un espai a l'aire lliure únic a la nostra ciutat, però tenen algunes diferències quant a horan i a edats.
Per començar, els Casals (tal com el seu nom vol suggenr) ofereix en als nens una estada de tot el dia entre
foto AnIUZoo
Objectiu: ensenyar
zoologia
d'una forma
divertida i pràctica
nosaltres. Des de les 9 del matí fins a les 4 de la tarda es fa vida al Zoològic i s'aprenen coses a través de jocs, material i, evidentment, el contacte amb els nostres animals. Els participants, a més, dinen al Zoo, ja que així els nens fan vida conjunta i no es destrueix la cohesió del grup, a més d'evitar el trasllat dels pares amunt i avall de la ciutat. Per últim, la major novetat ha estat la posada en marxa del Casal per al grup dels més petits (de 6 a 8 anys) ja que fins ara, els Tallers només es feien per a nens de més de 8 anys.
Estudiar els ponis, les foques i els dofins
La primera experiència, com ja hem comentat, es va fer durant les darreres vacances de Nadal 94/95 i va ser tot un èxit. Expliquem una mica què es va fer i quins resultats va donar.
Per al grup dels més petits (6-8 anys) havíem de buscar un tema engrescador i que a la vegada permetés un contacte amb animals assequibles. Després de treballar-hi molt, vam escollir els ponis, animals fets a la seva mida, de tracte dòcil i que ens permetien establir un lligam amb els animals de granja o domèstics, els quals els nens d'aquestes edats ja coneixen o
estan estudiant a l'escola. Des del primer dia, els alumnes van anar entrant en el món i la vida dels animals, prenent com a model els ponis del Zoo. Mentre s'explicava la seva vida, es feia referència a altres animals i mitjançant fitxes, dibuixos, jocs, diapositives i contactant amb els animals (preparar el jaç, donar menjar, respatllar, acariciar i muntar!) van poder fer-se una idea general sobre el món animal. A part dels ponis, els nens també van poder visitar altres zones del Zoo i fins i tot es va anar a les cavallerisses de la Secció Muntada de la Guardia Urbana, on van poder veure i tocar els seus magnífics cavalls i conèixer tot el treball que realitzen amb ells. Podem assegurar que els nens van passar uns dies molt profitosos i divertits, i la veritat és que quan es va acabar el Casal molts d'ells volien repetir!!
Per als grups de nois més grans (9-11 anys i 12-14 anys), el tema que es va preparar va ser "La vida de les foques i els dofins". Amb el pretext d'aquests animals fascinants, vam poder mostrar quines són les característiq ues dels mamífers aquàtics, cóm es classifiquen, quins
costums tenen i com es
reprodueixen. L'activitat, però, que va tenir més èxit i que va ajudar a conèixer millor els animals, va ser donar menjar als dofins, visitar les cuines internes, veure com s'entrena els dofins i els lleons marins i poder conversar amb els seus entrenadors.
E
LS COCODRILS DEL MÓN(2)En aquest segon article de la sèrie
presentem les fitxes dels set crocodilids -"cocodrils vertaders"-que viuen a Amèrica iÀfrica.
COCODRILS VERTADERS (Família Crocodílids)
Pertanyen a aquesta família catorze espècies. Tres d'elles viuen a Àfrica, quatre al Nou Món i la resta a Àsia i Oceania.
Un detall que permet identificar aquesta família és que, mentre que quasi totes les dents de la mandíbula encaixen en fossetes del maxil-lar superior, la quarta dent coincideix amb un estrenyiment del maxil-lar i això fa que aquesta dent sigui visible quan l'animal té la boca tancada. Les escates ventrals tenen fossetes sensorials. L'amplada i la llargària del musell són
Cocodril nan africà (jota: A rxiu Zoo)
variables segons els hàbits ahmentaris de cada espècie. La família Crocodílids comprèn tres gèneres:
• GÈNERE Osteolaemus (unaespècie)
Cocodril nan africà
Osteolaemus tetraspis CARACTERÍSTIQUES:
Espècie molt cuirassada. parpelles ossificades Igruixudes armadures nucals i dorsals. Els adults són umformernent negres amb l'iris bru. Els joves tenen els flancs daurats. Aspecte general robust.
MIDA: Espècie petita: no arriba als 2m
HÀBITAT: Es troba a zones boscoses de sabana arbrada, sovint força lluny de qualsevol curs d'aigua. Costums força terrestres. La seva forma de vida és semblant a la dels caimans sudamericans del gènere Paleosuchus. VIUen parella. DISTRIBUCIÓ: Boscos tropicals de l'est i centre d'Àfrica. Dues subspècies: O. tetraspis tetraspis,
defensats per la femella.
Un cop han nascut les enes les protegeixen tant el mascle com la femella.
ESTATUS: HI ha poques dades sobre l'estat de les seves poblacions; sembla ser que se'l caça 1 es destrueix el seu hàbitat en la major part de la seva àrea de distribució, encara que en certs llocs encara pot ser abundant. La seva forma de vida dificulta els recomptes fiables. Es reprodueix anualment al nostre zoològic. És catalogat a l'apèndix I del conveni
CITES sobre el tràfic internacional d'espècies protegides.
• GÈNERE Crocodylus (12espècies)
És el gènere més nombrós en espècies de tot l'ordre crocodilis. En general comprèn els crocodílids menys especialitzats. Han colonitzat tots els continents on habita l'ordre, i es troba a gairabé tots els hàbitats d'aigua dolça o salabrosa, fins i tot a mar obert.
Cocodril del Nil
Crocodylus niloticus CARACTERÍSTIQUES:
Com hom podria esperar d'una espècie amb una àrea de distribució tan gran, las seves característiques morfològiques, com la mida máxima, la presència d'osteoderrns ventrals, coloració, forma del crani i distribució de les escates nucals són força variables. El morro és de talla mitjana. Els adults són de color gris fosc amb franges més fosques cap a la cua.
MIDA: Poden arribar a mesurar més de 5,5 m de longitud.
HÀBITAT: Gran varietat de medis aquàtics, alguns d'ells tan peculiars com certs oasis saharians. També poden trobar-se a alta mar a les costes de Sudàfrica i al canal de Moçambique, entre el continent africà i Madagascar.
DISTRIBUCIÓ: Molt àmplia. Tota Àfrica excepte la costa mediterrània, inclòs el Sahara i
l'extrem sud del continent. També es troba a Madagascar i altres illes de l'Índic.
REPRODUCCIÓ: Les femelles acostumen a fer nius a les platges de rius i rierols, sovint en grup, cosa que facilita la defensa comunal de les postes. Les grans femelles arriben a posar fins a 80 ous. ESTATUS: Algunes poblacions gaudeixen de bona salut, per exemple les de Zimbabwe, Kenya, Tanzània, etc. i es troben a l'apèndix II del CITES; altres, com la majoria de poblacions de l'Àfrica occidental, es troben incloses a l'apèndix I, ja que es troben en perill d'extinció. Hom el cria en granges a Sudàfrica, Zimbabwe i les Seychelles.
Cocodril de musell estret africà
Crocodylus cataphractus CARACTERÍSTIQUES:
Morro molt llarg i estret que suggereix un règim principalment piscívor. No es pot confondre amb cap altre cocodril africà. Les seves plaques nucals, a diferència de tots els altres cocodrils, estan disposades en 3 o 4 fileres de dues escates
Cocodril del NillJoto. A G E. Fotosiocki
....
11
~
..
U
O
O
N
"
..
61
contígües a l'armadura dorsal .. MIDA: Fins a 4 m de llargada fil HÀBITAT: Rius i llacs d'aigua .. dolça de la selva tropical africana " DISTRIBUCIÓ: Oest de l'Àfricatropical, de Senegal fins a Angola,
O
s'estén a l'oest fins al Zaire, Zàmbia i TanzàniaO
REPRODUCCIÓ:Posta relativament petita, de 13 a 28 ous. L'època de la ~ construcció de nius i el naixement " de les cries dura tota la temporadahumida.
ESTATUS: Manquen estudis seriosos sobre l'estat de les seves poblacions, tanmateix s'admet que es troba en declivi en tota la seva àrea de distribució, si bé a alguns indrets remots poden encara trobar-se poblacions en estat satisfactori. Es troba a l'apèndix [ del CITES.
Cocodril americà
Crocodylus acutus CARACTERÍSTIQUES:
Morro força allargat, unes 2,5 vegades més llarg que la seva amplada a nivell dels ulls. És característica en els adults la possessió d'una protuberància longitudinal davant dels ulls. L'armadura dorsal és asimètrica. Durant el creixement perden les franges i taques fosques que presenten els joves i d'adults presenten una coloració uniforme bru-oliva o gris.
MIDA: Poden arribar fins als 6 m, si bé la llargària mitjana és de 3,4 m HÀBITAT: Zones costaneres, grans rius i llacs. Els adults són molt resistents a l'aigua salada. Les cries requereixen necessariàment aigua dolça.
És capaç de migrar a través de mar obert. En algunes zones la seva principal font d'aliment són els peixos.
Cocodril de More/et (foto Pedro Martílle~ CanIón)
DISTRIBUCIÓ: Molt estès per tota Amèrica, particularment a Florida, Cuba, Jamaica, L'Espanyola, Mèxic, Centreamèrica, Veneçuela, Colòmbia, Equador i nord de Perú. REPRODUCCIÓ: Construeixen grans nius sobre els quals amunteguen fulles i altres vegetals. Les femelles defensen un territori en l'època de reproducció.
ESTATUS: Molt perseguit a tota la seva àrea de distribució. Es
considera en perill d'extinció i està inclòs a l'apèndix l del CITES. Tanmateix algunes poblacions protegides semblen estar recuperant-se, com les de Florida (més de 500 exemplars), la de la República Dominicana (llac Enriquillo), Veneçuela, Costa Rica. També hi ha granges de cria a Cuba.
Cocodril de l'Orinoco
Crocodylus intermedius CARACTERÍSTIQUES:
El morro més llarg (més de 2,8 vegades més llarg que l'amplada del crani al nivell dels ulls) i la simetria de l'armadura dorsal el diferencien del cocodril americà.
MIDA: Molt gran, en ocasions quasi 8 m
HÀBITAT: Riberes del rius. Només en aigües dolces
DISTRIBUCIÓ: Molt restringida . Es troba a l 'Orinoco i els seus afluents (Colòmbia i Veneçuela). A les zones de desembocadura és substituït pel cocodril americà (C. acutus).
REPRODUCCIÓ: Posen de 15 a 70 ous. Hàbits reproductors semblants als del cocodril americà, si bé no han estat estudiats a fons.
ESTATUS: A causa de la
Veneçuela potser no sobreviuen més de 1.500 adults. Es crien a algunes granges per reintroduir-los al medi natural. Es troben en perill d'extmció i figuren a l'apèndix I del CITES.
Cocodril de Morelet
Crocodylus moreleti
CARACTERÍSTIQUES: Morro més ample que el dels altres cocodrils amencans. Relativament curt (l,5 a 1,7 vegades més llarg que l'amplada del crani anivell dels ulls). Color bru amb taques negres sobre el cos i la cua. Armadura dorsal irregular. És característica de l'espècie la presència de línies incompletes o irregulars d'escates entre les línies regulars d'escates de la part inferior de la cua. Presenten una protuberància longitudinal al crani per davant dels ulls.
MIDA: En general no superen els 3 m, màxim 3,5 m.
HÀBITAT: Espècie típica d'aiguamoll d'aigua dolça amb abundant vegetació, encara que es troba també a rius i rierols
DISTRIBUCIÓ: Tota la zona atlàntica que comprèn els estats
mexicans de Tamaulipas, Yucatan i Chiapas, a més de Belice i el Petén a Guatemala.
REPRODUCCIÓ: Construeix un niu en forma de monticle vigilat per la mare.
ESTATUS: Es troba en perill d'extinció; inclòs a l'apèndix I del CITES, ja que ha estat caçat en excés per la seva pell d'excellent
.,.,. ...
..,,~-~:"; ~~.! -- ~ ~..,-~
qualitat. Cria en captivitat a algunes granges i al zoo de Tuxtla Gutiérrez (Chiapas), des d'on se n'intenta la repoblació.
Cocodril de Cuba
Crocodylus rhombifer CARACTERÍSTIQUES:
El crani és curt, entre 1,4 i 1,6 vegades més llarg que l'amplada a l'alçada dels ulls. Unes protuberàncies característiques de l'espècie a la part posterior del crani semblen unes petites banyes. Les escates de les potes posteriors presenten unes fortes crestes. MIDA: Espècie relativament petita, al voltant dels 3,5 m
HÀBITAT: Maresmes i aiguamolls interiors.
DISTRIBUCIÓ: Espècie endèmica de Cuba.
REPRODUCCIÓ: Posa els ous en forats que cobreix amb sorra i restes vegetals. Pot hibridar-se amb el cocodril americà (C. acutusi. L'híbrid té els colors del cocodril de Cuba i la forma del crani de l'americà.
ESTATUS: En perill d'extinció. Està confinat al pantà de Zapata i a petites zones de l'illa de la Joventut. La hibridació amb Crocodylus acutus y la competència amb
ra
~..
"
O
O
N
f1
..
l'introduit Caiman crocodylus, així com la pèrdua d'hàbitat, són els factors que posen en perill la seva supervivència. El govern de Cuba disposa d'individus genèticament purs de cara a futures reintroduccions. Està mclòs a l'apèndix I del CITES.
Manel Aresté
,
..
I
~
..
U
O
O
N
ER CONSERVAR
LES RESTES ÒSSIES DELS
VERTEBRATS TERRESTRES? Per als afeccionats a observar el, fenomens naturals en ple camp existeix la possibilitat que en alguna de les seves freqüents excursions, es trobin amb les restes d'algun vertebrat, mort per diverses circumstàncies i en diferents estats de descomposició.
Una troballa d'aquesta mena revesteix gran importància actualment, ja que el concepte de recollecció que comportava la captura i mort del vertebrat, afortunadament avui en dia ja és pràcticament desterrat de les pràctiques museístiques i dels especialistes. És per això que les col-leccrons d'estudi i comparació van envellint i disminuint als centres d'estudi de la nostra fauna i l'aportació d'espècimens morts per causes naturals o inevitables per part de persones interessades i coneixedores del problema és molt valuosa.
Tanmateix, la conservació de restes òssies totals o parcials d'algun cadàver que per la seva vulgaritat no mereixi l'atenció dels especialistes pot ser una font de coneixements zoològics per a qui els prepari i colleccioni i, en certs casos, fins i tot autèntiques peces decorati ves.
En primer lloc exposarem què cal fer quan trobem el cadàver complet d'algun petit vertebrat, com per exemple una merla, un esquirol, un pardal, etc. Cal tenir en compte que per manipular qualsevol resta orgànica cal prendre unes precaucions bàsiques: si és possible, tocar-la amb les mans protegides per uns guants (van molt bé els d'un sol ús que es fan servir per a les avaries dels automòbils). Si heu de transportar-la feu-ho embolicat-la amb una bossa de plàstic. Un cop
les restes en el vostre poder 1 SI el seu estat ho permet. podeu prendre certes dades d 'mterès com mides generals externes (existeixen guies especialitzades que Indiquen la manera de prendre-les per a cada classe d' animals) I coloració de zones de pell que poden alterar-se a mesura que passa el temps després de la mort. Sl portem un dinamòmetre en el nostre equip de camp, pesarem el cos, sempre que es trobi sencer i el seu grau de descomposició ho permeti. Amb tot, deixant a part si recollim les restes o no o si podem prendre algunes de les dades ressenyades, el més important -i això sí que es pot fer sempre- és apuntar l' hora i la data de la vostra troballa, sense oblidar que un altre aliat important en la vostra tasca pot ser una càmera fotogràfica ja que unes bones fotografies sempre ens ajudaran si es tracta de classificar les restes. Arribats a aquest punt començarem per descriure dos sistemes totalment diferenciats que s'utilitzen per netejar d'altres restes orgàniques els ossos de qualsevol vertebrat terrestre. El primer fa servir larves d'un petit coleòpter anomenat
Dermestes. aquests Insectes s'alimenten de matèna orgànica seca en la seva fase larvària. motiu pel qual haurem d'assecar prèviament el cadàver o la part que envulguem netejar. Així. amb l'ajut del bisturÍ. estisores I pinces. eliminarem totes les parts toves, com vísceres. grans masses musculars i greix. procurant no malmetre amb aquesta operació les estructures òssies més febles,com costelles. apòfisis, etc. Una manera d'assecar la resta de la matèria orgànica pot ser penjar les restes a l'aire i al sol durant uns dies, després dels quals les introduirem a la capsa on mantinguem vives les larves de Dermestes. Aquestes larves són lucífugues (és a dir, s'amaguen de la llum), motiu pel qual l'interior de la capsa haurà d'estar a les fosques i amb abundant material com pèls, llana, trossos de cartró, etc. La capsa pot ser de fusta, plàstic o metall i el més hermètica possible, atès que aquestes larves són molt urticants i podrien causar molèsties en cas de d'escapar-se.
Uns dies o unes setmanes després, segons la mida de les restes
mtroduides. aquestes estaran completament netes i a punt per al blanqueig. Si es manipulen amb cura. els esquelets de mida petita. com els de ratolí. pardal o sargantana. podrem mantenir-los Units estructuralment. conservant cada os la seva postura ongmal dins del conjunt de Iesquelet sense que es sepann.
Mentre no tenim cap resta per netejar, podem mantenir les larves Vives, Ifins i tot aconseguir que completin el seu cicle biològic, ahmentant-les amb trossos de carn seca o algun embotit sec de porc. Aquest cultiu ha de mantenir-se a una temperatura d'entre 15 i 20°C, encara que, això sí, allunyat de les habitacions humanes a causa de la fortor que desprenen.
EI sezon sistema és més fàcil de durb . a terme en una casa particular Ino resulta tan perillós, complicat i desagradable com l'anterior. Es tracta que, un cop descarnada màxim possible la peça que volem netejar, procedim a bullir-la si es tracta d'ossos forts i de certa mida, per exemple esquelets sencers ~om a mínim de la mida d'un conill o peces soltes com el crani d'un xai o més grans.
La peça es bullirà amb aigua a la que afegirem una mica de sabó en pols (uns 5 g per litre). EI temps d'ebullició dependrà de la mida dels ossos. Per fer-se una idea, tmdrem en compte que un crani de conill necessitarà com a mínim 10 minuts, el d'un gos mitjà 30 minuts i les extremitats (tars, metatars i dits)
d'una vaca 60 minuts.
Transcorregut aquest temps traurem la peça i comprovarem si la masa muscular es desprèn amb facilitat de l'os (en cas d'esquelets complets és possible que unes peces estiguin i altres no) si és així ho traurem de l'aigua i procurarem eliminar en calent tota la matèria orgànica possible, extremant les precaucions amb els ossos més prims i febles. Un cop finalitzada aquesta operació els ossos estaran separats entre ells i
es podran submergir en aigua a la qual afegirem unes gotes d'amoníac d'ús domèsuc per tal d'afavorir la maceració dels teixits tous que encara pugum quedar adherits als ossos així com el greix del seu interior.
EI temps de maceració dependrà bàsicament de dos factors, un, el gruix de les parets òssies (paràmetre lligat a l'edat i l'espècie), que determinarà la velocitat d'eliminació del greix de dintre l'os, i l'altre, l'època de l'any en què efectuem l'operació: a l'hivern el temps de maceració es gairebé el doble que a l'estiu. Com a exemple podem dir que el crani d'un xai, bullit i net, necessitarà uns dos mesos de maceració a l'estiu. És molt possible que els ossos, un cop nets, presentin un color fosc, que pot arribar a ser negre com el sutge. Aquest fenomen és degut a les restes bacterianes resultants del procés de maceració en aigua lleugerament amoniacada i despareixerà completament amb el procés de blanqueig.
Un altre detall important és que en el transcurs d'alguns procesos de maceració prolongats s'haurà de canviar l'aigua una o més vegades per tal de compensar la pèrdua d'oxigen de l'aigua a causa de l'excés de matèria orgànica i la conseqüent paralització del procés
de descomposició. Quan realitzem aquesta operació haurem de tenir la precaució de filtrar l'aigua que aboquem per tal de no perdre els ossets petits.
Finalment, hem arribat a la darrera etapa: la de blanqueig dels ossos. Aquesta serà la mateixa per als dos sistemes que hem exposat, el dels dermèstids i el de l'ebullició-maceració, Itambé per a les peces trobades totalment descarnades, netes i pelades, en ple camp. Pel que fa a aquestes darreres, val la pena comentar que en certes ocasions trobarem ossos nets al camp que, a causa d'un excés d'insolació i una exposició prolongada a la intempèrie, tenen la superfície clivellada i de color gns. En aquest cas es recomana rentar-los bé amb aigua Isabó i deixar-los
assecar al sol durant unes hores: en cas que la superfície estigui molt deteriorada es poden pintar amb un vernís mat transparent.
EI procés dernblanqurment dels ossos preparats per nosaltres serà com segueix: s'exposaran al sol durant ~n mes aproximadament donant-los les voltes necessànes perquè els raigs solars arribin uniformement a totes les cares de l'os. Aquest temps d'exposició variarà segons l' època de l'any i la quantrtat de sol que faci. Després es rentaran els ossos amb aigua i sabóI tot seguit es submergiran en un bany de nou parts d'aigua per una part de lleixiu domèstic. La durada d'aquest bany dependrà de la mida de les peces òssies; com a referència direm que per a un esquelet de conill n'hi haurà prou amb 20 minuts i per a un crani de xai amb 35 minuts, passats els quals esbandirem els ossos amb aigua abundant i tot seguit els ruixarem amb alcohol de 90° per tal de neutralitzar l'acció del lleixiu. Cal rebutjar la utilització d'aigua oxigenada, malauradament molt estesa entre els afeccionats, que perjudica molt la consistència de l'os. Després del bany d'alcohol (que pot fer-se amb un polvoritzador) posarem una altra vegada els ossos al sol una setmana més, després de la qual ja podrem fregar els ossos amb pólvores de tale i donar-ne per acabades les operacions de preparació.
Com a darrer consell direm que la millor manera de guardar els ossos és protegir-los amb bosses de plàstic, atès que un dels seus enemics principals són les espores dels fongs que es troben en suspensió en la pols I que en determinades circumstàncies poden arribar a brotar entre les petites clivelles de la superfície òssia iniciant així el procés de deteriorament de la peça.
I
~..
U
O
O
N
1ft
..
Salvador Filella Cornadó
I
~
..
"
O
O
N
ZeO'-Q AU/LI ZooIniciem aquí una nova sèrie que vol ajudar a descobrir algunes de les moltes possibilitats diferents que ofereix el Zoo al visitant inquiet, desitjós d'aprofundir en diversos aspectes del món animal. Ens proposem, per tant, suggerir a cada número un tema conductor que pugui aprofitar-se per planejar una visita al Zoo centrada en la observació d'aquelles espècies que il-lustrin millor el tema escollit.
E
LS GRANS IIF.RRÍVORS AFRICANSQuan els primers exploradors europeus començaren a viatjar per l'interior d'Àfrica, aleshores salvatge i misteriosa, moltes coses els meravellaven i sorprenien: tribus que vivien en l'edat de pedra al costat d'altres pobladors que havien establert importants civilitzacions amb regnes poderosos; selves impenetrables, àrides sabanes, enormes llacs salats, grans salts d'aigua; els pigmeus i els homes més alts del món; regnes cristians oblidats i musulmans fervents, barrejats amb bruixots que apel-la ven a les forces primigènies de la natura, eren algunes de les reahtats amb què es trobaren. Però a mesura que el continent negre anava desvetllant els seus secrets a l'home blanc, a mesura que els exploradors descobrien les immenses sabanes que ocupen l'interior del continent i s'endinsaven en les humides selves equatorials hi havia quelcom que no deixava de fascinar-los i que reflexaven admirats en les seves cròniques: era la fauna. No hi havia cap altre continent que tingués una abundància semblant d'espècies de grans mamífers amb poblacions tan
I
~
..
"
O
O
Búfal afncà foto. Ari/u Zoo
.. nombroses com]' africà. Des del sud del Sahara fins al Cap de Bona
M Esperança, Àfrica es revelava com .. un paradís per als caçadors i aviat la ~ paraula suahili "safari" prenia carta .. de naturalesa en totes les llengües
europees. Durant moltes dècades
U
anar a ]' Àfrica en viatge de plaersignificà anar a caçar grans animals.
O
Les pells de zebra i de lleó, els caps de búfal i antílop, els ullals delsO
elefants van convertir-se en signe ... d'ostentació i de riquesa. A causa " d'això i també de la creixentEland foto AnlllZoo
colonització i destrucció dels hàbitats naturals, la fauna de grans mamífers africans començà a disminuir sensiblement. Afortunadament, els nous països que han anat conquerint la seva independència a la segona meitat d'aquest segle, aviat han comprès que la gran fauna africana podia representar una sanej ada font d'ingressos durant molts anys a condició que es considerés com un recurs natural a preservar. Els parcs nacionals van començar a proliferar
i l'elitista turisme cinegètic va ser substituït per un turisme que cerca més la contemplació dels esplèndids ramats de milers d'individus que la matança i el trofeu. Les càmeres fotogràfiques substituiren les escopetes.
Mentre l'Àfrica era colonitzada pels europeus, a Europa mateix anaven apareixent i desenvolupant-se els parcs zoològics, que en aquella època constituien l'única manera que tenia el gran públic de conèixer de primera mà els fabulosos animals
Durant moltes dècades
anar a l'Àfrica en viatge de
plaer significà anar a
caçar grans animals
que apareixien en els relats dels exploradors. Els grans mamífers africans eren gairebé sempre els principals components de la collecció.
Avui en dia, quan ja s'han superat les formes més barroeres de colonialisme, les colleccions d'animals del parcs zoològics s'han diversificat molt, però les espècies de la fauna africana continuen tenint encara una indubtable preermnència. És per això que en el Zoo de Barcelona existeix un important complex de gran superfície que presenta algunes de les espècies més típiques del que genèricament anomenem Gran Fauna Africana, el qual -juntament amb altres espècies també africanes i disperses pel recinte del Zoo-permet als barcelonins observar en viu els animals sense els quals és impossible imaginar-se el continent negre.
grans ramats que pasturen a les àmplies sabanes. Entre ells lnha la zebra de Chapman (Equus burchelli antiquorum}. una de les diverses varietats de zebres que habiten el continent. Les famoses ratlles blanques i negres de les zebres obeeixen. encara que no ho sernbh. a raons de camuflament Quan el visitant del Zoo observa aquests èquids en la seva mstallació. òbviament no té cap dificultat per veure 'Is perfectament. però quan un depredador (per exemple un lleó) intenta caçar-ne un a la sabana, a una certa distància II
és molt difícil de distingir les zebres individualment dins d'un ramat, Ja que les ratlles fan que es confonguin uns individus amb els altres en no tenir tenir una referència clara de la silueta de l'animal; aquest fet pot fer que la cacera fracassi en no poder escollir el depredador una presa apropiada. Els antílops són també molt característics i estan diversificats en moltes espècies, de les quals el Zoo de Barcelona n'hostatja diverses, com l'òrix del Cap (Orix gazella}, de llargues i rectes banyes i un peculiar dibuix blanc i negre a la cara; l'èland (Taurotragus oryx), el més gran dels antílops amb la mida d'una vaca però molt més esvelt (a alguns països l'estan intentant domesticar experimentalment per aprofitar-ne
la carn): el cob o antílop aquànc iKobus elhpsipr.mnus]. que VIU en zones pantanoses alimentant -se de vegetació aquàtica Ies fica dins
laigua al més petit senyal de penll: i el nyu blau (Connochoetes taurinus]. que realitza grans m~graclOns a les planícies de l'Africa Oriental a la recerca de noves pastures en ramats d'enormes proporcions, sovint formats per centenars de milers d'exemplars. La gasela dorcas (Ga~ella dorcas) és un habitant del desert del Sahara que havia estat pràcticament exterminat a causa de la caça de) de vehicles tot terreny. Actualment el
Passejant pel Zoo poden
contemplar-se les
principals espècies de
grans mamífers herbívors
africans
Zoo de Barcelona disposa d'un important grup que es reprodueix amb regularitat, provinent del Centre de Recuperació de Fauna Sahariana d'Almeria, institució que ha realitzat una tasca fonamental en la salvació d'aquesta espècie, Cap depredador gosa atacar un búfal africà (Synw'05 calfer) adult i sa; el mateix lleó pot sortir molt mal parat d'aquest encontre. La seva
Rmocerom blanc foto: AnlllZoo
o
..
I
~
..
U
O
O
N
o
"
11
:»
.al
"
o
o
N
- Elefant africà foto· Anlll Zoo força i grandària i les temibles banyes que ostenta són una defensa formidable que els visitants del Zoo poden admirar amb la seguretat que donen els fossats i les barreres. Un altre popularíssim gran herbívor present en el complex de la Gran Fauna Africana és la girafa
(Ciraffa camelopardaus¡ que gràcies al seu coll tan llarg
s'alimenta sense dificultat de les fulles dels arbres sense importar-li les agudes punxes de les acàcies. El rinoceront blanc (Diceros bicornis), malgrat el seu aspecte temible, és un pacífic herbívor en greu perill d'extinció a causa del comerç que es fa de la seva banya al països asiàtics, on li atribueixen preteses propietats curatives i afrodisíaques.
El conegut hipopòtam
(Hippopotamus amphibius), habitant de rius i llacs, i també present al nostre zoo, té un parent més rar: l'hipopòtam pigmeu
(Choeropsis liberiensis), no tan aquàtic com el seu cosí i més aviat selvàtic; és una de les espècies més notables de què disposa el Zoo de Barcelona, encara que aquest fet
sigu: pOC conegut. El gegant de la fauna afncana Ide lOts els animals terrestres també és un habitant habitual dels zoos. lelefant africà
(Losodonta africana) del qual el Zoo de Barcelona té dos exemplars: un pertany a la subspècie de sabana -Loxodonta africana aincona- que és la més corrent i laltre a la subspècie de selva -Loxodonta africana crc/otis- ,més petita Imés difícil de veure als zoos. També val
Passejant pel Zoo poden
contemplar-se les
principals espècies de
grans mamífers herbívors
africans
la pena mencionar un gran herbívor africà que no és cap mamífer, sinó un ocell: l'ocell vivent més gran del món. Es tracta de l'estruç (Stnuhio
came/us), imponent au no voladora capaç de córrer a gran velocitat, que porta una vida perfectament anàloga a la dels antílops amb els quals comparteix l'hàbitat.
L'època de les grans exploracions ja va passar. AvUI el planeta és molt més petit que fa cent anys: si de cas quedés una regió menys coneguda, els satèllits artificials s'encarregarien de fotografiar-la en tots els seus detalls. D'altra banda, la civilització europeïtzant i les fronteres heretades del colonialisme han degradat i fragmentat les immenses planes que suportaven les migracions de milions d'herbívors, empobrint irremeiablement l'esplèndida i riquíssima comunitat animal de la sabana africana . Però Àfrica, continent dissortat en tants altres aspectes, pot enorgullir-se encara d'allotjar la fauna més espectacular de tot el planeta, fauna que el Zoo ofereix a la contemplació dels barcelonins.
EI Zoo necessita la comnbució de tothom per aconseguir ser un centre cultural Id'esbarjo de primer ordre. Adoptant un animal col laboreu a subvenir les despeses que aquest angina Iper tant ajudeu a millorar el funcionament del parc zoològic. Fins ara la relació d'adoptants és la seguent:
EMPRESES I ENTITATS
e
~,Q~~tISAS
I tortuga gegant
Bayerffi
BAYER-AGFA 2pandes vermells
-,,~,~
M
~S-r
MSAS CARGO INTERNATIONAL, SA
I guepard
¡\~IA
AUSÒNIA HIGIENE, S.L.
..
-CONTRATAS Y OBRAS 2 dromedaris
-SERDESA 3 capibares
BASI,S.A. 2 cocodríls
S
INDUSTRIAS TIT Á'I I tigre
GALLINA BLANCA 2 girafes
SA LETONA-CACAOLAT
lWiTifiüj
MITJONS CÒNDOR 2 còndors
.s-SCHWEPPES I puma
CAMY Instal.lació otaris
+canadian
CANADIAN 3 dofins
DRAGONS 1 iguana rinoceront
PUBLlSERVEI
PUBLISERVEI 2 IInXde Canadà
_ ....~ B ..WlO .. Santander
BANCO DE SANTANDER lnstal.lacró elefants asiàtics
•
FONTVELLA,S.A. Instal.lació cérvol comú
PARTICULARS
Andrea Martínez I pingüí
Mercè i Núria Alba I tortuga
Oleguer Biete i March 1 fringíl.lid
Esplai LA TRENA 1 tortuga
Alba Ortiz I peix portaestendard
Enric Valencia I cotorra
Elena de Haro I llebre de la Patagònia
Jenny i Cristian Molina I tortuga
..
"
I
~
..
U
EL
BER\,\ T PESCIlRE La família dels ardèids. a la qual pertany el bernat pescaire. està formada per 36 espècies diferents. la majoria de distnbució tropical. Totes presenten una morfologia semblant. amb potes molt llargues. que els permet moures amb comoditat per les zones inundades que normalment habiten.El bernat pescaire (Ardea cinerea) és el representant més gran de la família al continent europeu, amb una llargada d'uns 90 cm, una envergadura alar d'uns 170 cm i un pes que escil-la entre 1,5 i 2 kg. Les potes són molt llargues, així com el coll, que manté plegat en forma de "S" quan vola I quan està en repòs. La coloració és grisa a les parts superiors I més clara per sota. Una franja negra va des de l'ull fins el clatell, d'on surten uns plomalls del mateix color. EI bec és de color grogós durant la major part de l'any, excepte a la primavera, que es torna de color vermellós.
Aquest animal és un migrador parcial, és a dir, les migracions afecten només a una part de la població, sobretot als individus que viuen en zones on l'aigua es glaça a l'hivern. Als Paisos Catalans el podem considerar un animal hivernant. Els primers individus comencen a aparèixer a finals del mes d'agost, sobretot a la zona del delta de l'Ebre, tot i que la major part arriben a l'octubre, i tornen cap al nord entre els mesos de febrer i abril. Hi ha, però, uns quants animals que romanen tot l'any entre nosaltres.
El bec llarg, en forma de punta de llança, els serveix perfectament per aconseguir l'aliment, sobretot peixos, alguns amfibis i, amb menys freqüència, insectes. Al Parc Zoològic hem pogut observar que esporàdicament mengen gespa i altres vegetals.
Tot I ser animals gregaris que riuen en colònies barrejats amb altres espècies d' ardèids. pesquen sols. Normalment passen llargues estones Immòbils. amb el coll estirat. en aigues somes. esperant que un peix es pOSI al seu abast (algunes espècies d' aquesta família obren les ales per fer ombra i evitar el seu reflex a la superfície de laigua). Quan una presa de la mida escaient es posa al seu abast, disparen el coll I la travessen amb el bec, unhtzant-lo com si fos un arpó.
Seguidament, la llancen enlaire i l'entomen per la banda del cap per poder-la empassar -sobretot si és un peix- sense que les escates ofereixin resistència.
Passen llargues estones
immòbils, amb el coll
estirat, ell aigües somes
L' esòfag és molt dilatable. de manera que es poden empassar animals de mida considerable. Les secrecions gàstriques d' aquestes aus poden desfer els ossos. però no les escates. les ungles. les plomes ni el pèl (de tant en tant capturen polls d' altres ocells I petits mamífers) que són regurgitats un cop acabada la digestró.
Les conductes nupcials comencen normalment en els mesos de gener o febrer, quan els mascles ocupen els mus antics o les zones altes dels arbres I proven d'atreure les femelles amb vocalitzacions força escandaloses. La posta té lloc normalment el mes de març I consta d'entre 3 i 5 ous. Durant el període d'incubació, que dura 26 o 27 dies, els dos membres de la parella es van alternan!.
Cada vegada que es produeix el relleu, el membre de la parella que arriba de fora ofereix un present
BERNAT PESCAIRE
Ardea cine rea
Classe: Aus Ordre : Ciconiíormes Família: Ardèids
Descripció: És un ocell de mida gran, uns 90 cm de llargada i una envergadura alar d'uns 170 cm. La coloració general del cos és grisa, amb les parts inferiors blanques. Les potes són molt llargues, igual que el coll, que normalment porta doblegat en forma de "S".
Alimentació: S'alimenta principalment de peixos, tot i que no rebutja els amfibis, les serps ni els insectes. També pot capturar micromamífers i polls
-normalment una branca per refer el Il l llr- que inhibeix l'eventual
agressivnat del seu consort. Els polls romanen al nIU unes 6 o 7 setmanes. temps durant el qual són sollícirarnent alrrnentats iprotegus de les inclemències meteorològiques pels dos membres de la parella. Als Paisos Catalans no hr ha colònies de cria ben establertes tot i
La
colònia reproductora
més nombrosa de
Catalunya es troba
al Zoo de Barcelona
que gairebé cada any es reprodueixen algunes parelles. De fet, la colònia més nombrosa que es reprodueix regularment es troba al Parc Zoològic de Barcelona -l'any
1994 s'hi van reproduir 19 parelles-, on des de principis de la dècada dels 70, quan es van deixar lliures pel recinte unes quantes parelles, no ha parat d'augmentar el nombre d'aquestes aus.
El clima temperat que ofereix la ciutat de Barcelona i l'abundància d'aliment durant tot l'any fa que comencin a criar més d'hora que a altres llocs de la nostra geografia i que en molts casos facin una segona posta. En els darrers anys hem pogut observar els primers polls el mes de gener, quan en altres indrets tot just comencen les conductes
nupcials.
M
La mortalitat de les cries és força elevada, propera al 50%, tant al ~ recinte del Zoo com a la natura, però el fet que la majoria de parelles .,. facin dues postes permet que cada I11III any arribin a volar un gran nombre
:::»
de joves, que normalment marxen .. del Zoo amb destinació, fins ara,desconeguda. "
Jordi Fàbregas
O
El cas de Catalunya
Una gran part de les aus europees que travessen l'estret de Gibraltar passen per Catalunya. Solen utilitzar, en el seu viatge post-nupcial, unes rutes ben definides . Així, la línia costanera i la Serralada Litoral marquen l'itinerari que segueixen, per exemple, centenars d'aligots vespers i de xoriguers (Faleo tinnuneulus). Altres vies són la Depressió Central, la conca del Segre i la conca del Llobregat, per
on baixen, entre d'altres, un bon Aligot comú (foto' A.
e
E. Fotostock)MIGRACIÓ
DERAPL\YARIES AL \lASsís DEL
GARRAF
El contingent d'aus que viatgen anualment d'Europa a l'Àfrica s'estirna en uns 5.000 milions dindividus. Els ocells utilitzen illes i penínsules per travessar la Mediterrània durant el seu llarg viatge. AIxí doncs. els estrets es converteixen en punts clau on es concentren en gran quantitat diverses espècies de rapinyaires. Els passos més Importants a Europa, d'oest a est són: Gibraltar, el canal de Sicíha, l'estret de Messina i el Bòsfor. Xifres que demostren la importància d'aquests punts són, per exemple, els 13.356 milans negres (Milvus migrans) que van volar sobre Gibraltar el 22 d'agost de 1972, els més de 8.000 aligots vespers (Pemis apivorus) que van passar pel cap de Bon, prop de Sicília, durant dues setmanes del mes de maig de 1975 i els 33.000 aligots comuns iBuieo buteo) que s'han pogut comptar en un pas pel Bòsfor.
Al massís del Garraf, hi
trobem la confluència de
dues importants rutes
migratòries
"
~
I
~
..
U
O
O
Aligotvesper ijou:A G E. Fotostock) nombre d'àguiles marcenques (Circaetus gallicus).
Garraf: un punt estratègic Al massís del Garraf, hi trobem la confluència de dues importants rutes migratòries. D'una banda, hi arriben els ocells que migren per la costa, per la serralada Prelitoral, i d'altra, agafa el flux migratori que baixa seguint el riu Llobregat. Aquest fenomen converteix el Garraf en un punt de primer ordre per a l'observació d'aus migratòries a Catalunya (fig. I).
El flux d'individus migrants al llarg de l'any segueix una corba primer creixent i després decreixent amb un màxim més o menys centrat al mes de setembre, moment culminant, sens dubte, de la
migració a aquestes contrades (fig. 2). És llavors, durant aquest mes, que la migració es transforma en un gran espectacle, fins i tot per als no iniciats en el camp de l'ornitologia.
Es poden observar algunes
aus molt difícils de
localitzar a Catalunya
durant la resta de l'any
Durant aquest període, a més, es poden observar algunes aus molt difícils de localitzar a Catalunya durant la resta de l'any com, per exemple, l'àguila pescadora (Pandion haliaetus) o, amb moltíssima sort, el falcó de la reina (Falco eleanorae).
XOriguer comú (foto.A GE. Fotostock)
Freqüències de pas variables Des de l'any 1989 es du a terme al Parc Natural del Garraf un seguiment de la migració post-nupcial de rapinyaires -així com d'altres ocells planejadors com la cigonya blanca (Ciconia ciconia), la cigonya negra (Ciconia nigra), el ballester (Ap us melba), l'abellerol (Merops apiaster) i d'altres-. A partir d'aquesta experiència es pot afirmar que els rapinyaires migratoris més freqüents al massís sónl'aligot vesper amb un 30% del volum total d'ocells, el xoriguer comú, amb un 20%, i l'arpella vulgar (Circus aeroginosus), amb un IO%.Després hi trobem un segon grup de vuit espècies amb un índex d'abundància de pas que oscilla entre el 6% i el 2% i que agrupa
l'esparver (Accipiter nisus), l'àguila marcenca, l'aligot comú ,
l'esparver cendrós (Circus
pygarg us), l' àgu i Ia pescadora, ]' àguila calçada (Hieraetus pennatus), el falcó mostatxut (Falco subbuteo) i l'arpella pàllida (Circus cyaneus).
Finalment, trobem un tercer grup de set espècies format per l'astor (Accipiter gentilis), els milans negre i reial (Milvus milvus], el falcó pelegrí (Falco peregrinus), el falcó de la reina, l'esmerla (Falco columbarius) i l'àguila cuabarrada (Hieraetus [asciatus], amb un percentatge d'aparició relativament baix comparat amb la resta de migrants (fig. 3).
1ft
~
li
~
..
U
O
O
N
J)
ELS CONSELLS D'EN KOLO
ValIa pena l'esforç
