L'ús dels verbs ésser i estar en català i en castellà

Texto completo

(1)Facultat de Filosofia i Lletres Memòria del Treball de Fi de Grau. L'ús dels verbs ésser i estar en català i en castellà Cristina Fernández Jaume Grau en Llengua i Literatura Catalanes Any acadèmic 2015-16. DNI de l’alumne: 43191858C Treball tutelat per Antoni Vañó Cerdá Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. S'autoritza la Universitat a incloure aquest treball en el Repositori Institucional per a la seva consulta en accés obert i difusió en línia, amb finalitats exclusivament acadèmiques i d'investigació Paraules clau del treball: ésser/ser, estar, sintaxi, català, castellà, usos, predicació, vacil·lació. Autor Sí. Tutor No x. x. Sí. No. x. x.

(2) Taula de continguts 1. Introducció ............................................................................................. 2. 2. Origen i evolució dels verbs ésser i estar .............................................. 3. 3. Els verbs ésser i estar............................................................................. 8. 4. La problemàtica en la llengua actual dels verbs ésser i estar .............. 12. 5. L'ús dels verbs ésser i estar en català .................................................. 17 5.1. Propostes per als usos actuals dels verbs ésser i estar en català ... 25. 5.1.1 Proposta d'Antoni M. Badia i Margarit...................................... 25 5.1.2 Proposta de Joan Solà ................................................................ 32 5.2. Estat de vacil·lació que regna avui dia en català ........................... 36. 5.2.1 La morfologia com a possible causa de vacil·lació ................... 44 6. L'ús dels verbs ser i estar en castellà ................................................... 46 6.1. Els usos del verb ser en castellà .................................................... 46. 6.2. Els usos del verb estar en castellà ................................................. 52. 6.3. Alternança d'usos dels verbs ser i estar en castellà....................... 54. 7. Conclusió ............................................................................................. 58. 8. Referències bibliogràfiques.................................................................. 62. 1.

(3) 1. Introducció. En aquest present treball, «L'ús dels verbs ésser i estar en català i en castellà», es pretén explicar, per una banda, l'ús dels verbs ésser i estar en català, i per l'altra, l'ús dels verbs ésser i estar en castellà. A més a més, aquest treball no sols té com a propòsit plasmar l'ús dels verbs ésser i estar en català i en castellà, sinó il·lustrar l'estat de vacil·lació de l'ús d'aquests verbs en català i, de manera menys accentuada, en castellà. Alhora es contrastaran les existents divergències entre diferents lingüistes, com Antoni M. Badia i Margarit i Joan Solà, per a establir un ús determinat dels verbs ésser i estar. Des d'un punt de vista lingüístic, establir l'ús dels verbs ésser i estar es tractaria d'un problema sintàctic, morfològic i de significat complicat. Aleshores, tot això apunta a una mateixa direcció: depenent de la distribució (aspectual en molts casos) i la selecció lèxica, ésser i estar s'han anat especialitzant, amb un ascens constant del verb estar que culminà en el segle XVIII, però que, com tots els processos, no es completa igual en tots els àmbits i segueix actiu en molts aspectes. La pregunta que ens podem fer en el cas del català és ¿pot el contacte de llengües ésser un reactiu per a un fenomen propi? ¿Es troba preferentment en els àmbits més sensibles, això és, aquells que acceptaren ésser abans en castellà i que estan relacionats amb el seu constant ascens en altres varietats? Per a dur a terme aquest treball, i intentar resoldre aquestes incògnites, s'han seguit diverses gramàtiques, com per exemple, la Gramàtica de la Llengua Catalana, d'Antoni Maria Badia i Margarit, i la Gramática Descriptiva de la Lengua Española, dirigida per Ignacio Bosque i Violeta Demonte; a més de manuals, com són. Alfa: mètode. d'autocorrecció gramatical assistida, de Jaume Morey, Joan Melià i Jaume Corbera, i Manual de Sintaxis del Español, de Teresa María Rodríguez Ramalle; articles, com «La morfologia verbal com una de les causes de la vacil·lació en l'ús dels verbs ésser i estar en català», que presentà Antonio Vañó Cerdà a l'Onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, i l'article de Joan Solà, «“Ser” i “estar” en el català d'avui», recollit en Qüestions controvertides de sintaxi catalana, entre d'altres.. 2.

(4) 2. Origen i evolució dels verbs ésser i estar. Principalment, el verb estar prové del verb llatí STARE que significava «estar dret», «estarse ferm», «estar immòbil». En castellà, català i portuguès tenim la forma estar, stare en italià i ester en francès antic. (Fernández López 2016). El verb ésser prové del verb del llatí vulgar substituint tardanament el verb. ĔSSE. ĔSSĔRE. que en la llengua parlada va anar. del llatí clàssic, que era un infinitiu de forma. excepcional en llatí. La majoria de les llengües romàniques presenten una prolongació del verb llatí *ĔSSĔRE, la qual degué anar generalitzant-se en el període imperial com a forma pròpia de la llengua parlada. Tenim que en italià s'expandí la forma èssere, en francès modern être i en català ha predominat la forma ésser des dels orígens. Modernament, han aparegut variants èsser (balear sobretot) i ser, aquesta última molt estesa més o menys en tot el domini. Cal afegir que la forma ser en català prové d'una transformació o metaplasme de l'antic i clàssic ésser, causada per l'analogia de certes formes de la seva conjugació. La llengua literària ha oscil·lat entre les formes ésser i ser. Generalment, s'usa la forma ésser per als textos escrits, mentre que l'ús oral del català va mantenir sempre ser. (Coromines 1985: III, 712-713). En canvi, l'infinitiu castellà i portuguès ser ha tingut poc a veure amb la gènesi de la forma ser en català. El verb ser en castellà i portuguès és una forma antiga com les llengües mateixes, mentre que la forma ser en català és una forma creada en època tardana medieval. La forma ser del castellà i del portuguès prové del verb llatí SEDĒRE, que tenia el significat de «seure» i que en català n'ha restat sempre separat. Realment, la forma antiga del verb ser en castellà és seer o seyer, que indicava una posició asseguda. (Coromines 1985: III, 713; Fernández López 2016). En l'evolució del llatí clàssic cap al llatí parlat hi va haver, per una banda, canvis del fons lèxic, és a dir, pèrdues i adquisicions, i, per altra, renovació semàntica, o sigui, canvis de sentit o significació. A poc a poc, el llatí parlat va continuar amb un nombre elevat d'elements del llatí clàssic que tornaren al centre del sistema lèxic, els quals, fins aleshores, s'havien mantingut allunyats del llatí clàssic. Per tant, no es crearen elements nous, sinó que elements que en llatí clàssic tenien uns usos secundaris agafaren més força i passaren. 3.

(5) a substituir elements amb usos més corrents fins aleshores. (Väänänen 1971: 127). En els textos vulgars es pot anar observant aquesta substitució a causa de l'evolució de la llengua, la qual ve determinada per les preferències per una paraula o una expressió en lloc d'una altra que tenien els parlants. Una de les possibles raons que interfereix en aquesta selecció d'elements és una alteració semàntica que forma ampliacions de sentit o generalitzacions d'ús de certes paraules o expressions. (Väänänen 1971: 160). En aquest cas hi podem veure l'evolució que va patir el verb supletiu. En llatí clàssic, el verb. SEDERE. SEDERE. amb un caràcter. significava «estar assegut», però al llarg de. l'evolució de la llengua, el llatí vulgar va ampliar el seu significat a «quedar-se, estar», fins a arribar al significat més indeterminat dels verbs ésser o estar. En l'època baixa, el verb llatí SEDERE reemplaça sovint ESSE, és a dir, el verb SEDERE en llatí vulgar ja comença a substituir el verb ESSE. Un exemple ho tenim a la Peregrinatio Egeriae 5, 11: illa ualle... ubi sederant filii Israhel dum Moyses ascenderet in montem Dei («aquella vall on varen estar/romandre els fills d’Israel mentre Moisés pujava a la muntanya de Déu»). A més a més, el significat que tenia el verb STARE en llatí clàssic d'«estar dret», «estar immòbil», s'amplià al significat d'«estar»: ut unusquisque, quomodo stat, cathecuminus inclinet caput2 («que cada catecumen, on sigui que es trobi, inclini el cap»). (Väänänen 1971: 161). Així, doncs, les formes procedents de SEDERE duien necessàriament una idea de situació, mentre que les formes procedents d'ESSE eren més abstractes. (Fernández López 2016). És a dir, el verb ésser atreu subjectes abstractes per a indicar un estat, com per exemple, L'aire és fred – El aire es frío, i el verb estar, primerament, es considerà que situava el referent en un lloc concret, com per exemple, Maria está en la playa, però en realitat, estudis posteriors demostren que el verb estar és atret per a representar subjectes visibles, com per exemple, L'aigua està freda – El agua está fría, els quals desbanquen l'atribució «d'existir en un determinat lloc», que no tenia el verb ésser. (Vañó 1982: 140-142).. 1 2. Egèria. V, 1. Pars Prima. Itinerarium Peregrinatio. (Segle 4th d.C.).. Egèria. XXIV, 6. Pars Secunda. Itinerarium Peregrinatio. (Segle 4th d.C.).. 4.

(6) No obstant això, els girs dels usos dels verbs ésser i estar no es varen quedar en el pas del llatí clàssic al llatí vulgar. Quan anaren apareixent les llengües romàniques i cadascuna seguí la seva gramàtica, el castellà i el català no fixà uns usos per a aquests verbs. Aquesta és la raó per la qual veurem exemplificat més endavant en els següents apartats que diferents autors, com per exemple, els autors medievals espanyols Gonzalo de Berceo i Fernán González, no utilitzen aquests verbs amb els mateixos usos. L'evolució de la llengua no ha marcat uns usos per a cada verb i això ha fet que avui dia els especialistes de la llengua que s'han posat a investigar i a estudiar els usos dels verbs ésser i estar no hagin pogut arribar a uns usos determinats. Això explica la problemàtica actual que tenim avui dia amb els usos del verbs ésser i estar. (Vañó 1982: 2). Seguint les pautes de Rojas (2004), he elaborat les següents taules mitjançant les quals es podrà observar l'evolució d'aquests verbs en diferent ús tant en català com en castellà. A partir d’aquestes taules es podran extreure certes conclusions les quals s'exposaran més endavant:. 5.

(7) 1. Evolució dels verbs ésser i estar amb usos locatius en castellà i en català. Castellà. Català. Ser. Estar. Ésser. Estar. S. XIII. predomini. ús escàs. predomini. ús escàs. S. XIV. locatius figuratius. predomini. predomini. significat de «suceder». predomini gairebé exclusiu. significat de «suceder». predomini gairebé exclusiu. vacil·lació ésser - estar. predomini gairebé exclusiu. vacil·lació ésser - estar. predomini gairebé exclusiu. predomini. S. XV. S. XVI. S. XVIII. S. XIX. significat de «suceder». amb frase nominal subjacent. vacil·lació ésser - estar. vacil·lació ésser - estar. predomini. sol implicar ubicació durativa. sol implicar ubicació puntual. vacil·lació ésser - estar. ésser – estar ésser – estar amb clar amb clar significat significat locatiu locatiu vacil·lació ésser - estar ubicació puntual i durativa apareix amb pronom reflexiu. implica ubicació puntual S. XX. no apareix cap cas. predomini gairebé exclusiu. predomini. implica ubicació durativa. implica ubicació puntual. apareix amb el significat «d'arribar». 6.

(8) 2. Evolució dels verbs ésser i estar amb participis en castellà i en català. Castellà. Català. Ser. Estar. Ésser. Estar. S. XIII. predomini. ús escàs. predomini. cap ús. S. XIV. predomini. ús escàs. predomini. ús escàs. S. XV. predomini. augment d'ús. predomini. ús escàs. S. XVI. pocs casos. predomini. predomini. pocs casos. S. XVIII. pocs casos. predomini. pocs casos. pocs casos. S. XIX. pocs casos. predomini. predomini. pocs casos. S. XX. ús escàs. predomini. pocs casos. predomini. 3. Evolució dels verbs ésser i estar amb adjectius en castellà i en català. Castellà. Català. Ser. Estar. Ésser. Estar. S. XIII. ús comú. ús escàs. ús comú. ús escàs. S. XIV. ús comú. ús escàs. ús comú. ús escàs. S. XV. ús comú. pocs casos. ús comú. ús escàs. S. XVI. ús comú. pocs casos. ús comú. pocs casos. S. XVIII. ús comú. pocs casos. ús comú. pocs casos. S. XIX. ús comú. diversos casos. ús comú. pocs casos. S. XX. ús comú. diversos casos. ús comú. diversos casos. 7.

(9) 3. Els verbs ésser i estar. Els verbs ésser i estar són verbs copulatius tant en català com en castellà. Com a verbs copulatius, són verbs buits de significat i, per tant, no afegeixen cap contingut semàntic a l'oració ni seleccionen els seus subjectes. Com a mostra d'això, en les següents oracions, Na Maria està trista i El poal és rodó, o El tiempo está bochornoso i El agua está turbia, són els adjectius, trista, rodó, bochornoso i turbia, els quals seleccionen un tipus de subjecte concret, Na Maria, El poal, El tiempo i El agua, respectivament. Així, doncs, no serien correctes les següents oracions *Na Maria està rodó, *El poal és trista, *El tiempo está turbia i *El agua está bochornoso, perquè l'adjectiu i el subjecte han de concordar en persona i nombre i, en aquests exemples, Maria és femení singular i rodó masculí singular, aleshores l'adjectiu rodó ha de seleccionar un subjecte masculí singular, com ho és el poal; de la mateixa manera passaria en els exemples en castellà, que El tiempo és masculí singular i és seleccionat per un adjectiu en masculí singular, bochornoso, i no turbia, que seleccionaria un subjecte femení singular, com és El agua. (Rodríguez 2005: 419). Des del punt de vista gramatical, els verbs ésser i estar formen oracions simples de predicat nominal. En altres paraules, són enunciats que corresponen a oracions copulatives amb un sol verb en forma personal, per exemple, en En Joan és fuster i El president està content, on tenim un sol verb copulatiu en cada oració, és i està respectivament, en forma personal, o sigui, concorden amb el seu subjecte, En Joan i El president, respectivament. Per tant, tal com expressen les formes verbals d'ésser i estar, en principi no aporten cap aspecte de significat, car el significat és assumit per un nom, i és per això que podem parlar de predicat nominal. (Badia 1995: 264-265). Així, doncs, en les oracions de predicat nominal, el verb es limita a relacionar el subjecte amb el predicat, el qual pot ésser un nom o quelcom que hi equival. Aquest tipus d'oracions reben el nom d'«oracions atributives» perquè allò que fan és atribuir al subjecte algun dels seus components. D'aquesta manera, amb la denominació de «predicat nominal» ja ens indica que l'atribut és un nom. Tanmateix, qualsevol element substantivat pot assumir el paper de predicat nominal, com són els participis, el director està cansat, els pronoms, el director és ell, les oracions de relatiu, el director és el que seu a la dreta,. 8.

(10) els demostratius, la professora és aquella, els adverbis, la professora és així, i els infinitius, la raó era lluitar. (Badia 1995: 264-265). No obstant això, els verbs ésser i estar també tenen usos no copulatius, els anomenats «usos predicatius». Entre els «usos copulatius» i els «usos predicatius» dels verbs ésser i estar existeixen diferències tant en català com en castellà. Mentre que els verbs ésser i estar atributius en català i estar en castellà manquen de significat propi, en l'ús predicatiu segueixen el comportament d'un verb intransitiu amb el significat de «localització» o «permanència»: València és a Espanya o Salamanca está en España. (Rodríguez 2005: 419). Tanmateix, basant-me en les paraules de Rodríguez (2005) i Badia (1995), en ambdues llengües també hi ha diverses construccions formades amb els verbs ésser i estar amb usos no copulatius, les quals afegesc a continuació:. ♦. La construcció amb valor de «companyia»: mañana estaré con mi novia.. En català es pot formar tant amb el verb estar, demà estaré amb la meva germana, com amb el verb ésser, demà seré amb la meva família. En català, el verb ésser agafa el valor:. ♦ ◦. d'«existir», Déu és, que seria una accepció arcaica avui dia;. ◦. un «sentit temporal», amb el significat de «tenir lloc», la reunió. serà a les set; ◦. i un sentit de «destinació», la reunió serà a la sala d'actes. El verb estar agafa més valors en català, com són:. ♦ ◦. «acabar de», ja estàs?, amb el significat de «tardar cert temps en. fer una cosa», estaré dues hores per a fer la compra; ◦. «privar-se de», no t'estaràs de queixar-te;. ◦. construcció formada per un verb més la preposició en amb valor de. «consistir en», tot està en què la professora no s'enfadi; ◦. la construcció formada per preposició més infinitiu amb valor de. «trobar-se en curs de», entreu: la pel·lícula està per començar; ◦. o també amb valor de «trobar-se sense», tota la tasca està per fer;. 9.

(11) ◦. i la construcció formada per preposició més gerundi amb valor de. «trobar-se en curs de», estàvem llegint. Les oracions copulatives es distingeixen per dos tipus de construccions. Per una banda, les construccions copulatives identificatives i, per l'altra banda, les construccions copulatives de caracterització. Aquesta distinció es desenvoluparà independentment en cada apartat de l'ús dels verbs ésser i estar en català i en castellà. La següent taula resumeix la distinció entre les construccions copulatives identificatives en català i en castellà i les construccions copulatives de caracterització en català i en castellà:. Caracterització. Identificació. Català. Castellà. Català. Castellà. Atribut = ho - lo. Sí. Sí. Sí. No. Inversió ordre. No. No. Sí. Sí. Pregunta. Què/Com;. Qué/Cómo. Què/Qui. Quién/. De què/ De. Cuál. qui; D'on; Per a què /Per a qui SSNN - atribut. Sense. Sense. Amb. Amb. determinant. determinant. determinant. determinant. indefinit. indefinit. definit. definit. Una altra característica dels verbs ésser i estar en ambdues llengües és que pertanyen a una categoria tancada, o sigui, no és possible afegir nous verbs copulatius a aquesta sèrie integrada per dos únics elements. Tot i això, cal tenir en compte que el verb semblar en català i els verbs parecer o semejar en castellà no són verbs copulatius plens, car posseeixen contingut semàntic i seleccionen els seus propis arguments. De fet, passa el mateix amb els verbs pseudocopulatius, com són en català, aparèixer, continuar, creure's, esdevenir, ésser tingut per, fer de, fer-se, manifestar-se, mostrar-se, posar-se, quedar-se,. 10.

(12) restar, romandre, seguir, semblar, significar, tornar-se, i en castellà, hallarse, encontrarse, andar, ir, continuar, seguir, quedar, acabar, volverse, ponerse. Tot i tenir un contingut semàntic molt dèbil, les podem relacionar amb els verbs lleugers ja que requereixen sempre d'un predicatiu: en Pep va romandre silenciós o Luis se halló solo. (Rodríguez 2005: 419-420; Badia 1995: 265-266). Amb tot això, es reforça allò que repetidament es diu sobre els verbs ésser i estar. Es considera que el verb ésser manca de significat i té un ús classificatori, i que el verb estar, per un costat, també es considera un verb buit de significat, però, per l'altre, conté nomoviment. Per tant, si per una part són suports de la flexió oracional o simples nexes gramaticals purs, i es limiten a posar en relació el subjecte i el predicat, sense capacitat predicativa de cap tipus, d'aquí que se'ls denomini «verbs copulatius» o «verbs atributius» i que necessitin un predicat nominal o un atribut per a formar oracions gramaticals, com així el verb estar té també un significat estàtic, és a dir, per una banda, té una funció atributiva, i per l’altra, una funció predicativa? Això és el quid de la gran qüestió, el seu significat, que al llarg d'aquest treball es desenvoluparan els diferents usos del verb estar, juntament amb els del verb ésser.. Si partim de la idea que són verbs que manquen de significat, en una oració com Joan és intel·ligent, el nucli sobre el qual recau la càrrega semàntica de l'oració és l'adjectiu intel·ligent i no el verb copulatiu és. (Rodríguez 2005: 420).. 11.

(13) 4. La problemàtica en la llengua actual dels verbs ésser i estar. Actualment, el català i el castellà, juntament amb el portuguès, són les úniques llengües romàniques que tenen una alternança ben desenvolupada quant a l'ús dels dos verbs copulatius. En canvi, l'ús dels verbs ésser/ser i estar en català no és el mateix dels verbs ser i estar en castellà. Hi ha una tendència general a considerar que l'ús d'estar en constant ascens en català, sobretot en usos locatius, és a causa de l'influx del castellà. (Rojas 2004: 1). Les vacil·lacions de l'ús dels verbs ésser i estar ja es manifestaren en català medieval i perduren fins al català d'avui dia. La problemàtica actual es deu al pes passat. A partir del segon terç del segle XX, s'han anat afegint alguns factors nous, a més dels ja existents, a la qüestió delicada de la gramàtica catalana sobre els verbs copulatius ésser i estar. Per una banda, un d'aquests factors és l'existència de dos verbs copulatius enfront de les llengües que només en posseeixen un, com per exemple el francès, que només té el verb copulatiu être per a indicar ésser o estar 3, i per una altra banda, un altre factor és l'especificitat d'aquests verbs que posseeix el castellà, tot i que no sempre resol els usos de manera idèntica. Així doncs, la llengua catalana dels nostres dies apareix diferent de la que feien servir els escriptors i, fins i tot, de la mateixa llengua habitual, del primer terç del segle, sobretot en construccions que caracteritzaven el sentit de cada un d'aquests verbs, per exemple, la cessió de certes construccions pròpies del verb ésser en benefici al verb estar. (Badia 1995: 268). Aquest fet ha dividit els gramàtics: per una part, tenim aquells que defensen una normativa que pretén salvar les essències de la llengua i la posició i els usos de grans escriptors, clàssics i moderns, mentre d'altres, aferrats fidelment a la llengua real actual, defensen la postura a favor de solucions poc genuïnes. Per tant, què s'ha de fer? Passar un ús per antiquat o per castellanitzant? Segons Badia i Margarit (1995), «l'opinió més estesa és que ens trobem davant d'una altra mostra de castellanisme, i sembla abonar-la que, com. 3. En l'exemple Joan és intel·ligent, format amb el verb ésser en català, en francès seria Joan est intelligent. En canvi, quan nosaltres diríem Joan està cansat, els francesos dirien Joan est fatigué.. 12.

(14) dic, la tendència actual sigui de conformar els nous usos catalans als castellans corresponents». (Badia 1995: 269-270). Nogensmenys, Badia i Margarit (1995) aposta per una influència castellana lleugera, atès que l'evolució d'aquests usos en català prové de lluny, tot i que alguns resultats catalans coincideixin amb els castellans. Alguns d'aquests resultats evolutius del català han pogut semblar castellanisme a causa de l'influx del castellà, tot i que poden ésser el terme d'un procés de maduració propi del català. Altrament, algunes construccions amb estar són acceptades amb poca o nul·la tradició en català i d'altres són excloses per no identificarse amb els comportaments de la llengua catalana, ja que Badia i Margarit (1995) considera que la coincidència de desenllaços d'una evolució de dues llengües que només comparteixen en les seves grans línies sigui una casualitat. (Badia 1995: 270). La problemàtica dels usos de ésser i estar ha anat cridant l'atenció a diferents gramàtics cada vegada més i això ha provocat un augment d'interès d'estudi per parts dels lingüistes, tant en els gramàtics catalans com en els gramàtics castellans. Al llarg dels anys, han anat apareixent diferents articles, tractats, estudis sobre els seus usos, però cada gramàtic ha presentat una proposta diferent. D'aquesta manera, avui dia no tenim aquesta problemàtica encara resolta. (Vañó 1982: 1). El problema es veurà, sobretot, en la semàntica i en la sintaxi. A l'hora de traduir texts, es poden trobar els usos canviats. Aquest fet es pot observar en les traduccions d'estrangers al català o al castellà perquè no saben ben bé quan han d'emprar un verb o un altre. Però, ¿per què resulta difícil per a un estranger saber utilitzar aquests verbs correctament quan van seguits d'un adjectiu i, en canvi, per un catalanoparlant o un hispanoparlant no ho és? ¿Saben els catalanoparlants i els hispanoparlants explicar quan s'ha d'emprar un verb o un altre? La raó de la complexitat d'ambdós verbs rau en la semàntica de l'adjectiu que els segueix. Un mateix adjectiu pot anar precedit per ambdós verbs perquè la seva semàntica dóna joc a múltiples significats. Per exemple, si diem «estava molt xerraire», estam dient «va parlar molt». A més, també podem dir «és molt xerraire» i, en aquest cas, voldríem dir «sempre parla molt». Amb aquest exemple veiem com la semàntica de l'adjectiu influeix en la tria d'un verb o d'un altre i amb el significat corresponent. De la. 13.

(15) mateixa manera passa en castellà, l'ús d'un verb o d'un altre depèn de la semàntica de l'adjectiu, del context en què l'estam utilitzant i la regió, llengua o varietat dialectal del parlant per a extreure'n l'ús i el significat. (Vañó 1982: 1). Com que al llarg dels segles la llengua ha anat evolucionant, a mesura que passaven els anys s'han anat determinant certes estructures amb un verb en concret i d'altres amb un altre verb. Però, com ja hem dit, la llengua evoluciona, i no sempre s'ha trobat el mateix ús amb el mateix verb, sinó que han anat variant. Tots aquests factors han contribuït en la complexitat que presenta avui dia l'ús dels verbs ésser i estar. A partir d'aquí, en aquest treball s'intentaran establir les estructures més habituals, tot i que presentin variacions i excepcions. (Vañó 1982: 2). Per una banda s'analitzaran les estructures sintàctico-semàntiques fonamentals de l'ús d'ambdós verbs, on aquestes han anat canviant des de la llengua antiga cap a l'actual. Es presentaran els usos dels verbs ésser i estar que obeeixen a motius d'analogia i d'estilística, com també aquells que procedeixen de cristal·litzacions gramaticals originades per l'evolució de la llengua. A continuació, en l'apartat en què es demostrarà l'estat de vacil·lació de l'ús d'aquests verbs en el cas del català, es basarà sobretot en obres literàries catalanes i algunes de les seves adaptacions, com les de Tirant lo blanc, que presenten uns usos canviats dels verbs ésser i estar. No es farà cap incís en les obres literàries medievals espanyoles, com El Cantar de Mio, que està escrit en extremeny, i les obres de Gonzalo de Berceo, que estan escrites en riojà, que, com que estan escrites en un castellà perifèric, presenten influències del castellà aragonès i la vacil·lació entre l'ús del verb ésser i l'ús del verb estar hi és present. Això es contraposa a la tendència predominant de l'ús del verb estar en el dialecte castellà central, com es podria veure en el Poema de Fernán González. (Vañó 1982: 2; 1999: II, 6). Aquesta preferència pel verb estar desbancà el verb ésser com a verb independent, ja des dels segles XIV-XV en l'àmbit del castellà. Vañó (1998) afirma que ja en els escrits catalans dels segles XIII-XVI s'observa una forta vacil·lació en l'ús dels verbs ésser i estar, tant en la funció atributiva amb adjectiu com en la funció intransitiva amb indicacions adverbials de lloc. Ja des del segle. XVI,. l'ús del verb estar va anar agafant més força i ha estat pel. 14.

(16) qual s'ha inclinat més el castellà. A pesar d'això, es poden trobar usos del verb ésser en el castellà de la perifèria. Per això és que s'han de tenir en compte tots els factors esmentats anteriorment a l'hora d'establir els usos del verb ésser i estar. (Vañó 1982: 2-3). D'aquesta manera, es podrien comparar dues llengües romàniques que viuen dins la Península Ibèrica, com són el castellà central i el català (llengua situada a la perifèria castellana). Es pot observar que el castellà va agafant un ús preferent del verb estar front al verb ésser. Aquest ús sistemàtic va creixent a partir del segle XVI i sobretot partir del segle XVII en un ampli ventall de construccions amb adjectius. En canvi, en el català es pot veure una forta diferència en l'ús del verb ésser front al verb estar. Aquesta diferència d'ús es pot observar sobretot en expressions de situacions locatives en el català actual, com per exemple, On sou? −Som aquí o Ara que som junts, farem això? El contrari del que faria el castellà, ¿Dónde estáis? −Estamos aquí o Ahora que estamos juntos, ¿haremos esto? Per tant, es pot concloure que el català no s'ha decantat de manera sistemàtica per l'ús del verb estar, com sí ho va fer la seva llengua veïna, el castellà, al voltant dels segles XII-XIII en aquest tipus d'oracions. (Vañó 1982: 3). El fet que en aquell temps el verb estar ja anava envaint de manera sistemàtica amb algunes vacil·lacions alguns terrenys, que des del llatí eren propietat d'ésser, constitueix un clar indici, per una altra part, del progressiu arrelament en les estructures sintàctiques de la llengua catalana. Ara bé, sota el progressiu arrelament, s'ha d'entendre en principi una sèrie de tendències més o menys accentuades que, al llarg del temps, han anat cristal·litzant-se definitivament i sistemàtica en el català actual, almenys pel que fa al valencià, atès que presenta un sistema més coherent i més conseqüent en la distribució dels verbs ésser i estar a diferència de la variant de les Illes Balears i la del Principat. A les portes del segle. XXI,. aquestes dues grans variants del català actual continuen. reproduint bona part de les vacil·lacions en l'ús d'ambdós verbs que s'observen en els escrits medievals. (Vañó 1998: 45-46). Quant a la complexitat dels usos dels verbs ésser i estar tant en català actual com en castellà actual, se l'hi ha d'afegir, per una banda, la falta de lògica i de simetria que posseeix moltes vegades una llengua, i per una altra banda, la falta d'unanimitat i. 15.

(17) conseqüència que s'observa en els mateixos parlants. Per exemple, un parlant català ha sentit i no li haurà semblat estrany «Ja he arribat, sóc aquí». En canvi, també haurà sentit: «La botella està damunt la taula», i a alguns els haurà estranyat i a altres no tant. El mateix passa amb els hispanoparlants, uns sentiran «El niño estará más blando en la cama» i no els resultarà gens estrany. En canvi, d'altres sentiran «Aquí, en este asiento de madera, estoy muy duro» i l'acceptaran. Tot això provoca que molts parlants rebutgin alguna de les expressions sense acceptar-les i considerant-les incorrectes sense saber el per què, i d'altres afirmarien que qualque vegada les han sentit però ells no les emprarien, sense saber tampoc per què no. Això es deu a què cada parlant té uns costums i, acostumat a uns adjectius, si ho canviem, ens sembla estrany. (Vañó 1982: 3). Una vegada plantejat el punt de partida del treball, i fer palesa la problemàtica dels verbs ésser i estar en la llengua actual, ja es poden passar a explicar els punts fonamentals en torn dels quals es desenvolupa el treball. Primerament, s'explicaran els usos generals dels verbs ésser i estar proposats per Morey, Melià i Corbera. Seguidament, es faran paleses dues grans propostes, la proposta d’Antoni Maria Badia i Margarit i la proposta de Joan Solà. En segon lloc, es demostraran les vacil·lacions que es poden trobar en el català actual i les possibles causes que provoquen aquest fenomen. En tercer lloc, s'explicaran els usos dels verbs ésser i estar en castellà proposats per Fernández Leborans. Finalment, s'intentarà extreure una conclusió sobre l'ús dels verbs ésser i estar en català.. 16.

(18) 5 L'ús dels verbs ésser i estar en català Avui dia, la sintaxi catalana té plantejat un punt molt conflictiu: l'ús i la distribució dels verbs ésser i estar tant en català modern com en català medieval. Fins i tot, els gramàtics no es posen d'acord entre ells per a la fixació dels usos per a aquests verbs ni per al seu significat. Els catalanoparlants tampoc fan el mateix ús d'ambdós verbs en tots els territoris de parla catalana. A més a més, dins una mateixa variant geogràfica, es produeix una gran vacil·lació i provoquen confusions per a la llengua catalana. La variant del Principat i la de les Illes Balears són les que presenten una gran quantitat de vacil·lacions, com ja es donaven en els escrits catalans medievals, mentre que la variant meridional no presenta gens de vacil·lació. La vacil·lació actual en la distribució i l'ús dels verbs ésser i estar en català és present perquè en el català antic també hi havia vacil·lació en aquests dos verbs. A mesura que la llengua ha evolucionat, s'ha pogut comprovar que el verb estar ha anat ocupant el terreny del verb ésser, però no ha suplantar-lo completament. És per això que actualment tenim una sèrie de tendències en l'ús del verb estar que ja es cristal·litzaren en català medieval, i d'altres que quedaren truncades en certes regions, com en el cas del Principat i de les Illes Balears, on hi ha formes que han quedat truncades o que encara s'estan cristal·litzant. (Vañó 1999: II, 1-2). No obstant això, hi ha lingüistes com Antoni Badia i Margarit, Joan Solà, i d'altres, que han proposat un ús determinat per als verbs ésser i estar. Però, entre ells mateixos hi ha divergència, fet que reforça més a dir que regna un estat de vacil·lació en l’ús dels verbs ésser i estar en català. El manual Alfa: mètode d'autocorrecció gramatical assistida, dirigit per Jaume Morey, Joan Melià i Jaume Corbera, fa palès les confusions dels verbs ésser i estar introduint un predicatiu, un complement pseudocircumstancial i en diversos usos. A partir d'aquí, aquests lingüistes estableixen una distribució d'aquests dos verbs en català i exposen en cada cas uns exemples molt clars, els quals he exposat a continuació.. 17.

(19) Per una banda, consideren que s'usa exclusivament el verb ésser quan introdueix adjectius determinatius, quan va seguit de substantius o equivalent, amb infinitius i altres sintagmes complementadors. Quan el verb ésser va seguit d'adjectius determinatius, poden ésser també:. ♦ ◦. possessius, La casa és nostra;. ◦. demostratius, El culpable va ser aquell;. ◦. numerals, Ell serà primer;. ◦. quantitatius, Els responsables només són tres;. ◦. indefinits, Els enemics sempre són molts. Quan l'atribut és un substantiu o equivalent:. ♦ ◦. substantiu, El meu germà és metge;. ◦. equivalent, Na Maria és jugadora de bàsquet. Quan l'atribut és un infinitiu:. ♦ ◦. El problema serà tornar. Quan és un altre sintagma complementador:. ♦ ◦. Així és com ho farem.. En canvi, els verbs ésser i estar comparteixen usos quan l'atribut o el predicatiu és un adjectiu qualificatiu, un participi i un sintagma preposicional amb funció adjectiva. Quan van seguits d'un adjectiu qualificatiu:. ♦ ◦. S'usa el verb ésser i la construcció té valor imperfectiu, és a dir, expressa. la simple qualitat en el moment de l'acte de parla i no implica que sigui o no una qualitat perenne o que pugui canviar: El nin és llest, La fruita és bona, En Toni és corpulent. ◦. S'usa estar quan la construcció té valor perfectiu, o sigui, expressa una. qualitat o un estat accidental, això és d'inici determinat i duració limitada o final previsible. Aquesta construcció té un significat semblant a «haver quedat», «quedar posat», «mantenir-se». Freqüentment, la construcció va seguida d'un complement circumstancial de temps duratiu («des de...», «fins a...», «durant...»): El nin està dret, La bombeta està fluixa, La casa està bruta. 18.

(20) des que no hi viu ningú, L'armari està buit de fa temps. Cal afegir que amb els exemples d'aquest apartat es pot fer una doble lectura dels adjectius alegre, trist, tranquil, sord, coix, atractiu, amable, fort, fluix, etc., segons si van precedits d'un o altre verb. Per exemple, seria una lectura definitiva si diem Ella és alegre o El garrot és dret, però, en canvi, seria una lectura transitòria si diem Ella està alegre i El garrot està dret. Quan van seguits d'un participi, es fa la distinció entre subjecte animat i. ♦. subjecte inanimat: ◦. Amb el subjecte animat sempre s'usa el verb estar perquè la construcció. només té valor perfectiu: Estic constipat, El ca estarà fermat, Estaven abatuts. ◦. Amb el subjecte és inanimat s'usa el verb ésser amb valor imperfectiu i el. verb estar amb valor perfectiu: La casa és pintada de blanc, El poble és abandonat, La paret està pintada d'ahir, L'informe estarà redactat dissabte que ve. Actualment, l'ús del verb estar amb valor imperfectiu s'ha expandit per evitar ambigüitats i no confondre's amb les construccions passives amb el verb ésser. Quan l'atribut és un sintagma preposicional amb funció adjectiva, es. ♦. distingeixen els valors de la construcció entre permanent i transitori: ◦. S'usa el verb ésser quan introdueix un sintagma preposicional amb valor. permanent: La idea va ser de mon pare, La pel·lícula és de por, Aquell rellotge és d'or. En aquests casos la majoria es construeixen amb la preposició de. ◦. S'usa el verb estar quan va seguit d'un sintagma preposicional amb valor. transitori: El triomf està a l'abast dels jugadors, Està a punt, La feina està sense fer. En la majoria d'aquestes construccions ja trobem la preposició de.. 19.

(21) Per una altra banda, consideren que tant el verb ésser com estar introdueixen un pseudocircumstancial. Quan van seguits d'un complement locatiu:. ♦ ◦. S'usa ésser per expressar una situació definida d'un subjecte dins l'espai o. el temps, sense indicar-ne els límits temporals: En Miquel és a classe, Ja som a l'estiu, El cotxe és davant el supermercat, L'Albufera és a prop d'Alcúdia. ◦. S'usa el verb estar quan expressa o bé una situació del subjecte durant un. temps delimitat o indefinidament, com Els papers estaran damunt la taula fins demà, L'oficina només estarà dos anys a la Plaça Major, o bé un lloc de residència o de feina, com Està a Montuïri, Estic a la Universitat. Quan poden indicar companyia:. ♦ ◦. S'usa el verb ésser per indicar la companyia, −la persona o persones−, que. acompanya el subjecte, sense indicar-ne la localització precisa ni fer-ne cap delimitació temporal: Ahir vaig ser amb la meva padrina, Amb qui és el teu germà? ◦. S'usa el verb estar per indicar la companyia, −expressa la persona o. persona (o, potser, animals?)−, que acompanya temporalment el subjecte per un temps limitat: Mira on és la menuda i amb qui està, Demà vendré a estar una estona amb tu; o també indica les persones amb les quals conviu el subjecte o hi fa feina, com per exemple, Estic amb els meus pares, En Pere està amb na Maria. Quan van seguits d'un sintagma adverbial modal:. ♦ ◦. S'usa exclusivament el verb ésser per a indicar la realització d'una activitat,. que es pot combinar amb la construcció ser + de + substantiu, El professor és de viatge, La família és de vacacions, o amb la construcció ser + a + infinitiu, En Joan és a comprar, Quan vares telefonar érem a passejar. ◦. S'usa ésser per a indicar un estat permanent: És així, però també és correcte. ◦. Està bé / malament. La construcció amb el verb estar seguit d'un adverbi. modal indica un estat transitori: Aquest treball està així-així.. 20.

(22) Finalment, en el tercer apartat inclouen altres usos, tant del verb ésser com del verb estar, clarament separats: S'usa el verb ésser:. ♦ ◦. Quan té un ús absolut amb el significat semblant a «succeir», «existir»: No. és que no li hàgim dit, Tot això serà si nosaltres volem. ◦. Quan fa la funció d'auxiliar de temps composts de verbs ergatius de. moviment, de verbs pronominals, i d'ésser, estar, romandre: Som arribats fa cinc minuts, No som estat jo, Us sou torbats molt a venir, Som romasos tota la nit a l'ermita. ◦. Quan fa de verb auxiliar de la veu passiva: En Jaume és odiat de tothom,. La novel·la fou presentada la setmana passada. S'usa el verb estar:. ♦ ◦. Quan té un ús absolut amb un significat anàleg a «abstenir-se», «deixar de. fer»: Per mi no t'estiguis, continua! ◦. Quan té un significat similar a «estar preparat, a punt», «haver acabat de. fer quelcom»: Espera'm un poc, ja estic. ◦. Quan la construcció deixar estar té el significat de «deixar fer», «deixar. de molestar».: Deixa estar en Miquel, no el molestis més, Deixa estar aquest tema. ◦. Quan la construcció estar en té el significat de «consistir en»: El problema. està en la forma com li ho has de dir. ◦. Quan la construcció estar per adopta el significat d'«esperar», «tenir. interès, inclinació»: Fes via, que estic per tu / pels documents, Està molt pel seu fill, Estic per no deixar-ho córrer. També pot adoptar el significat de «necessitar, torbar-se»: Va estar quatre hores a arribar, No estiguis molt, t'esperaré. Segons Ramos (2008), centrant-se en els usos copulatius del verb ésser, es poden distingir dues classes d'oracions copulatives: a) les oracions copulatives de caracterització, i b) les. 21.

(23) oracions copulatives d'identificació. La distinció entre unes i altres respon fonamentalment a diferències semàntico-pragmàtiques i sintàctiques, les quals seran explicades amb detalls a continuació, i a partir de les quals he pogut elaborar la següent taula (Ramos 2008: II, 1959):. Caracterització. Identificació. Atribut = ho. Sí. Sí4. Inversió ordre. No. Sí. Pregunta. Què, Com, De què, De qui,. Qui/Què. D'on, Per a qui, Per a què SSNN - atribut. Sense determinant indefinit. Amb determinant definit. a) Les oracions copulatives de caracterització, o també denominades oracions copulatives adscriptives, classificadores, atributives o predicatives, serveixen per a assignar una característica al subjecte de l'oració, com per exemple, Na Neus és alta. (Ramos 2008: II, 1959). Els verbs bàsics per a formar aquestes construccions poden ésser tant els verbs ésser com el verb estar, depèn del tipus de predicat. Aquest tipus de construccions assignen al referent del subjecte una propietat. Hi ha una diferència entre En Miquel està malalt i En Miquel és el malalt. Identifiquen un referent de «malalt» amb «Miquel» i alhora donen una característica sobre el subjecte, que «En Miquel està malalt». Si no es tracta d'un cas de rematització, la inversió dels constituents comporta solucions agramaticals. Les preguntes relacionades amb l'atribut poden ésser què és i com és quan es qualifica, de què, de qui i d'on si indica origen o pertinença, i per a què i per a qui si és finalitat. L'atribut pronominalitza generalment mitjançant el clític neutre ho, tot i que de vegades també ho fa amb el pronom en. (Ramos 2008: II, 1959-1966).. 4. Ramos (2008) considera que «no sempre és clar que el constituent postcopular pugui pronominalitzarse».. 22.

(24) Des d'un punt de vista sintàctic, presenten una gran varietat formal. En aquestes construccions les categories que poden fer d'atribut són els sintagmes adjectius (El meu pare és intel·ligent), els sintagmes nominals sense determinants (El meu pare és metge), els sintagmes adverbials (Els alumnes són així), els sintagmes preposicionals (Aquesta cadira és de fusta), els sintagmes quantificadors (Els jugadors són onze), i els sintagmes complementadors (La veritat és que no podré venir). (Ramos 2008: II, 1960).. ♦. Quan l'atribut és un sintagma nominal, aquest sol presentar una forma indefinida. sense determinant, tot i que també s'accepta amb determinant (El meu pare és un metge). L'absència de determinant ens serveix per a caracteritzar el subjecte en relació a una determinada classe, sobretot social. En canvi, quan l'atribut va precedit d'un determinant es distingeix com a membre d'un conjunt i, com a tal, posseeix les propietats que comparteix el conjunt. Fins i tot, l'aparició del determinant indefinit pot servir com un recurs emfàtic i contrastiu. En els sintagmes nominals sense determinants que fan la funció d'atribut, els límits entre la categoria del nom i de l'adjectiu és difusa, atès que l'assignació d'una característica social al subjecte es pot percebre com una simple propietat. A més, la condició de característica social restringeix el subjecte a animat. (Ramos 2008: II, 1960-1962).. ♦. Quan l'atribut és un sintagma adjectival, la naturalesa semàntica de l'adjectiu. incideix en la tria del subjecte i del verb. Aleshores, quan l'atribut és un adjectiu que indica propietat s'usa el verb ésser, com per exemple, Aquests homes són italians. Tanmateix, quan l'adjectiu indica un estat no sempre és possible usar el verb ésser, com mostra el següent exemple, *El teu cunyat és content, però sí Aquestes pomes són madures. Cal observar la diferència de subjecte animat en el primer cas i de subjecte inanimat en el segon, puig que indica que el segon cas sol emprar ésser. La primera oració es resoldria amb el verb estar. (Ramos 2008: II, 1962-1963).. ♦. Quan l'atribut és un sintagma preposicional, la preposició més habitual que. introdueix aquest atribut és de per a indicar matèria, contingut, origen, possessió i mesura: Aquesta cadira és de fusta, Aquesta ampolla és de whisky, Aquesta noia és de Barcelona, La cartera és de la Maria, La temperatura és de dinou graus. Tot i que no són gaire. 23.

(25) habituals, també poden aparèixer altres preposicions que encapçalen aquest tipus d'atribut, com per exemple, com, amb i sense: En Lluc és com un germà, Aquest cotxe és amb direcció assistida, Aquests productes són sense sucre. La preposició per a pot introduir atributs que designen una funció semàntica de meta o destinació, com per exemple, Aquesta medicina és per al refredat. (Ramos 2008: II, 1963-1965).. ♦. Quan l'atribut és un sintagma adverbial, el català rebutja la possibilitat d'aparèixer. amb el verb ésser, com veiem en *El pare és malament. Únicament és possible usar el verb ésser amb un adverbi que faci d'atribut quan aquest és la proforma de manera així, com per exemple, El pare és així. (Ramos 2008: II, 1965).. ♦. Quan l'atribut és un quantificador, podem usar el verb ésser. Normalment són. adverbis de quantitat els que fan d'atribut, com per exemple, Aquesta noia és massa per a mi, Això que has fet no és prou. (Ramos 2008: II, 1966). b) Les oracions copulatives identificatives, o també denominades oracions copulatives equatives o especificatives, serveixen per a establir una relació d'identitat entre el sintagma precopular i el postcopular, per exemple, Na Neus és la seva filla. El verb bàsic per a fer aquesta construcció és el verb ésser. Les preguntes relacionades amb l'atribut són què és, per a referents inanimats, i qui és, per a referents animats. L'atribut pot pronominalitzar-se a través del clític neutre ho, tot i que no sempre és clar. Aquest tipus de construccions identifiquen el referent d'una expressió amb el referent d'una altra. La inversió dels constituents no produeix un resultat agramatical. Aquestes construccions es formen normalment amb sintagmes nominals definits (articles, noms propis, especificats, pronoms definits), com per exemple, El porter és el secretari. En aquest cas hi ha un sintagma nominal que fa de subjecte i un sintagma nominal que fa d'atribut. Aquesta semblança dels dos sintagmes permet que puguem fer la construcció girada, El secretari és el porter, i no hi ha cap problema. Si diem Aquest senyor és el porter seria el mateix. (Ramos 2008: II, 1959-1966).. 24.

(26) El fet que aquestes oracions copulatives manifesten una relació d'identitat entre el sintagma nominal precopular i el postcopular, fa replantejar-se als gramàtics la distinció entre subjecte i atribut. En la següent oració, Aquest home és àrbitre, tenim un subjecte i un atribut que és el mateix referent. S'ha d'acceptar la separació de la dicotomia subjecteatribut perquè com que aquest tipus d'oracions accepten la reversibilitat, aquest fet comporta diferències sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques. Si diem Aquest home és àrbitre el referent postcopular s'identifica amb el referent precopular per descripció, en canvi, si diem L'àrbitre és aquell home el constituent postcopular no identifica aportant una descripció del constituent precopular. Aquest segona opció es considera una oració més referencial, és a dir, la funció que el constituent postcopular realitza és assenyalar el referent que especifica el contingut del sintagma nominal precopular. D'aquí que Fernández Leborans (1999) designa aquest tipus de construccions com oracions copulatives identificatives especificatives, les quals desenvoluparé en l'apartat dels usos del verb ser en castellà. (Ramos 2008: II, 191966-1970).. 5.1 Propostes per als usos actuals dels verbs ésser i estar en català Hi ha hagut molts de lingüistes que han fet propostes per a establir uns usos determinats per als verbs ésser i estar en català, com s'ha exposat en l'anterior punt, però aquest present treball es centrarà en exposar els usos proposats per Antoni Badia i Margarit en la Gramàtica de la Llengua Catalana: descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, i els usos proposats per Joan Solà en Qüestions controvertides de sintaxi catalana, i finalment fer una breu comparació.. 5.1.1 Proposta d'Antoni M. Badia i Margarit Antoni Maria Badia i Margarit en la Gramàtica de la Llengua Catalana: descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica proposa tres criteris per a distingir ésser i estar i, després, extreure'n uns usos determinats d'ambdós verbs. (Badia 1995: 270-271).. 25.

(27) Abans de l'establiment d'aquests tres criteris, s'han de tenir en compte aquests dos conceptes: «qualitat» i «situació». La «qualitat» correspon a una consideració general perquè és una definició del subjecte, un element per a identificar-lo, deixant de costat qualsevol relació de temps, espai o altres circumstàncies. La «situació» correspon a una consideració concreta perquè és una constatació de l'estat del subjecte, un element per a conèixer els factors que el condicionen en relació a l'espai, temps o altres circumstàncies. (Badia 1995: 271-272). Però, cal tenir en compte que aquestes construccions presenten contradiccions, atès que de vegades demanen el verb ésser i d'altres el verb estar. És a dir, construccions que indiquen «qualitat» o construccions que indiquen «situació» unes vegades són introduïdes per ésser i d'altres per estar. En els exemples següents podem comprovar que aquesta distinció de dicotomia es difon a causa de la matèria delicada d'aquests dos verbs copulatius. Tant podem dir En Joan està a l'empresa constructora com En Joan és a l'empresa constructora. En el primer exemple ens trobem davant una oració atributiva amb el verb estar que indica «qualitat», mentre que en el segon ens trobem davant una oració atributiva amb el verb ésser que indica «situació». Un altre exemple seria La roba és bruta (de treballar al forn) i La roba està bruta (de treballar al forn). En la primera oració tindríem una construcció amb el verb ésser que indica «situació» en relació a una causa. En canvi, en la segona oració tindríem una construcció amb el verb estar que també indica una «situació», però en relació a una causa. Per tant, amb aquests dos exemples veiem que tant podem identificar el subjecte (Joan) tant mitjançant el verb ésser com el verb estar, i també veiem com podem introduir l'adjectiu bruta en ambdós exemples, tant amb el verb ésser com amb el verb estar, tractant-se d'un indicador circumstancial de causa. (Badia 1995: 272). Badia i Margarit exposa aquests criteris gramaticals per distingir els usos dels verbs ésser i estar i justificar l'ús alternatiu d'aquests verbs copulatius: 1.. El primer criteri Badia presenta el verb ésser com introductor de propietats. permanents del subjecte, mentre que el verb estar introdueix propietats transitòries o accidentals del subjecte. Si partim de què la construcció amb el verb ésser indica. 26.

(28) «permanència», com per exemple, El president és prudent, a part d'indicar una propietat permanent del subjecte, indica una qualitat d'aquest perquè el podem identificar com a tal. En canvi, si la construcció amb el verb estar indica una propietat transitòria o accidental del subjecte, com en El president està content, també indica una «situació» del subjecte perquè el podem situar en una circumstància particular. Això explica que la connexió de l'adjectiu amb el subjecte es faci a través d'un o l'altre verb, segons si indica una qualitat o l'accepció de propietat permanent, El meu amic és tranquil, o una situació o l'accepció de propietat accidental o transitòria, El meu amic està tranquil. Però, aquest criteri no sempre té validesa, car és difícil de discernir entre propietats permanents i accidentals mitjançant el verb emprat. En els següents exemples, El meu amic és bo i El meu amic està bo, veiem que no és possible aplicar aquest criteri perquè, tot i que en el primer cas indica la manera d'ésser del subjecte, en el segon indica l'estat del subjecte normalment, que gaudeix de bona salut, per tant, un estat permanent i no accidental, tot i ésser una construcció atributiva amb el verb estar. (Badia 1995: 273-274). 2.. El segon criteri diferencia el valor «imperfectiu» que presenta el verb ésser en una. oració atributiva i el valor «perfectiu» que té el verb estar en una oració atributiva. En aquest cas, el valor «imperfectiu» que agafaria el verb ésser en una oració atributiva equivaldria a «qualitat», mentre que el valor «perfectiu» que prendria el verb estar en una oració atributiva equivaldria a «situació». En aquest criteri, com que es parla d'acció verbal, cal distingir entre «accions» i «estats», més enllà de la distinció dels usos. Segons Badia i Margarit, «són imperfectives les accions de les quals ens interessa el decurs, la successió en el temps; en un mot: les accions (o els estats, com dèiem) sense terme fix, d'una durada il·limitada» (1995, 274) . D'aquesta manera, ésser tranquil s'aproximaria al valor de «qualitat», és a dir, no sentir mai cap preocupació per res. En canvi, «són perfectives les accions de les quals ens interessa el moment culminant de realització; és a dir: les accions (o els estats) amb un terme fix, d'una durada limitada» (1995, 274). Així, doncs, estar tranquil s'aproximaria al valor de «situació» quant a «no sentir-se preocupat en un moment concret». (Badia 1995: 274-275).. 27.

(29) 3.. El tercer criteri distingeix que el verb ésser indica la propietat del subjecte. considerada en ella mateixa, independentment de qualsevol altre factor, mentre que el verb estar indica la propietat com a provinent d'un canvi. En aquest criteri el valor de «qualitat» correspondria a la construcció atributiva amb el verb ésser que indica la propietat del subjecte en ella mateixa, independent, en què aquesta qualitat li dóna un valor «imperfectiu» pel que fa a la seva durada. Una mostra d'aquest tipus de construcció seria Aquest gerro és delicat. El valor de «situació» correspondria a la construcció atributiva amb el verb estar que indicaria la propietat del subjecte com a resultat d'un canvi, efectiu o imaginat. Aleshores, si ens fixem en la durada iniciada a partir del canvi, la construcció tindrà un valor «imperfectiu» amb un ús tradicional del verb ésser, com per exemple, Aquest gerro és trencat o Aquest gerro és intacte; però, si ens fixem en el fet del canvi que la inicia, la construcció tindrà un valor «perfectiu» i innovador del verb estar, com per exemple, aquest gerro està trencat o aquest gerro està intacte. Aquests exemples denoten una nova visió del fet la qual pot haver estat precipitada per la influència del castellà. (Badia 1995: 276-277). A continuació, s'explicaran els quatre usos classificatoris dels verbs ésser i estar que presenta Antoni M. Badia i Margarit en la Gramàtica de la llengua catalana, en què també ens hi fa veure les vacil·lacions i els casos dubtosos: 1.. Verb copulatiu + atribut en general. En el primer punt, Badia i Margarit inclou les oracions atributives que tenen com a predicat nominal un substantiu, un pronom o un adjectiu determinatiu, una locució adjectiva, una oració de relatiu, un infinitiu, un adverbi, etc. Aquest tipus d'oracions sempre es formen amb el verb copulatiu ésser perquè l'atribut es refereix a una qualitat i, per tant, aquesta estructura no presenta cap vacil·lació, car el verb sempre és ésser. En són un exemple les següents oracions: L'alcalde és comerciant (substantiu), La responsabilitat seria meva (possessiu), L'alcalde és el que presideix (oració de relatiu), La millor solució serà esperar (infinitiu), La reunió era a dalt (adverbi). (Badia 1995: 279-280).. 28.

(30) 2.. Verb copulatiu + adjectiu qualificatiu. En aquest punt, Badia i Margarit distingeix entre adjectius referits a éssers animats (persones, animals i vegetals) i adjectius referits a coses (inanimades). (Badia 1995: 280). D'una banda, si l'adjectiu referit a un ésser animat denota «qualitat» i, per tant, identificació del subjecte, la construcció atributiva es forma amb el verb ésser. Per exemple: Els assistents eren condescendents. En canvi, si l'adjectiu es refereix a una «situació» en què es troba el subjecte, l'oració es construeix amb el verb estar. N'és un bon exemple: Els assistents estaven drets. Ara bé, no sempre aquesta distinció de predicat és prou clara, car es poden defensar ambdues i la interferència de canvi (de «qualitat» a «situació») hi influeix. Un bon exemple d'això són les següents oracions, Els assistents es van tornar condescendents i Els assistents estaven condescendents, perquè en la primera oració es dóna a conèixer un canvi d'actitud i, per tant, el predicat nominal recobra una qualitat. Aleshores, si el predicat nominal pren la funció indicadora de «qualitat», l'oració es podria formar amb el verb ésser. Però, hi ha els dubtes sobre si es tracta d'un canvi de situació, car llavors es construiria amb el verb estar. (Badia 1995: 280-281). Altrament, per regla general, la «qualitat» és atribuïda al subjecte inanimat pel verb ésser, tot i que avui dia s'han concedit algunes construccions amb el verb estar. Per exemple, en les oracions La platja és ampla i L'alegria és comunicativa no hi ha dubte que es resolen fixament amb el verb copulatiu ésser. Tanmateix, tot i que en els següents exemples, L'autobús és ple i Les cares de tots eren serioses, la solució més genuïna és amb el verb ésser, també s'ha acceptat la construcció atributiva mitjançant el verb estar per expressar una situació d'imperfecció: L'autobús està ple i Les cares de tots estaven serioses. (Badia 1995: 281). 3.. Verb copulatiu + participi. Segons Badia i Margarit, aquesta és la construcció més vacil·lant quant a l'ús d'ésser o estar. Les oracions atributives formades per un verb copulatiu i un participi haurien de respondre a la mateixa estructura que les construccions atributives formades per un verb copulatiu i un adjectiu qualificatiu. D'aquesta manera, quedaria que els participis referits a éssers animats anirien amb el verb ésser, expressant una qualitat identificadora del. 29.

(31) subjecte, com per exemple, Ell és nat del mes d'agost i Els grans artistes són envejats; mentre que anirien amb el verb estar les construccions en què el participi expressi la situació en què es troba el subjecte, per exemple, Demà estaran entusiasmats i Ara n'estic allunyat. Amb tot, per llur significat teòric definidor del subjecte, els participis referits a coses anirien enllaçats generalment amb el verb ésser: Aquella comarca és despoblada i La notícia és confirmada. (Badia 1995: 281). Ara bé, poden sorgir dubtes sobre la qualitat imperfectiva o perfectiva del predicat nominal, que sorgeixen o bé de la confusió de l'ús d'ésser amb la veu passiva, o bé de l'ús d'estar amb el significat resultatiu d'una acció passada, que pressuposa un canvi. Per tant, els exemples Ell és nat del mes d'agost i Els grans artistes són envejats corresponen als condicionaments de la qualitat dels éssers animats, mentre que els exemples Aquella comarca és despoblada i La notícia és confirmada es poden confondre amb la construcció d'una oració passiva. Consegüentment, hom és més segur utilitzant el verb estar en lloc d'ésser perquè el verb estar té un valor significatiu resultatiu. Això ho veiem si canviem els verbs dels exemples anteriors, Aquella comarca està despoblada i La notícia està confirmada, ja que en passar aquests exemples a veu passiva, Aquella comarca està essent abandonada pels seus habitants i La notícia està essent confirmada pel president, ens evoca a un resultat de l'acció i, per tant, a poder formar amb més seguretat una construcció copulativa amb el verb estar. (Badia 1995: 282). 4.. Verb copulatiu + complement de lloc. La relativitat del criteri que s'hauria d'aplicar per a l'ús alternatiu d'ésser i estar és una altra font de vacil·lacions. El fet de «trobar-se en un lloc» implica una durada, que ens condueix a una consideració imperfectiva de l'acció i, per tant, a utilitzar el verb ésser. Aquesta estructura respondria a la construcció tradicional formada per un verb copulatiu i un complement de lloc: Jo sóc a casa, però ells són (a) fora, on sou? −Som al terrat, serem a París una setmana. En canvi, els mateixos exemples formats amb el verb estar no respondrien a construccions genuïnes i poden ésser solucions rebutjades: *Jo estic a casa, però ells estan (a) fora, *On esteu? −Estem al terrat, *Estarem a París una setmana. (Badia 1995: 283).. 30.

(32) En català s'han conservat algunes construccions formades amb el verb estar, provinents del verb llatí. STARE.. Així, doncs, el diccionari dóna per a estar algunes accepcions com. «no moure's, no allunyar-se, d'un lloc, romandre-hi, durant un espai de temps més o menys llarg». D'aquí que, una definició, ajudada per les vacil·lacions entre ésser i estar, va provocar que la normativa intentés marcar uns matisos diferencials per a cada verb i, avui dia, tinguem la distinció entre dos sentits locatius: per una banda, «trobar-se en un lloc» i, per una altra, «romandre en un lloc durant un temps determinat». El primer cas es formaria amb el verb ésser perquè implica un aspecte duratiu imperfectiu, mentre que el segon es podria combinar tant amb ésser com estar perquè implica un matís terminatiu perfectiu. A més a més, se l'hi han de sumar diversos motius més, com són la possible utilització del verb ésser en tots els casos, pel valor duratiu de qualsevol complement de lloc, la mesura de «durant un temps determinat» que no sabem què es considera «durant un temps determinat», i la tendència generalitzada a emprar el verb estar a qualsevol situació. (Badia 1995: 283). Com que és una qüestió complicada, Badia i Margarit en la Gramàtica de la llengua catalana ha inserit una sèrie d'exemples per a intentar explicar els diversos motius que fan que la qüestió sigui summament delicada: a) En l'exemple El metge serà a la clínica s'ha fet ús del verb ésser per a expressar un valor duratiu sense delimitació temporal. (Badia 1995: 283-284). b) En El metge serà a la clínica tota la tarda també s'ha emprat el verb ésser per a indicar un valor duratiu amb delimitació temporal, però de la qual hom prescindeix. En aquest cas és difícil de discernir entre aquest criteri i el següent i sembla que també es podria emprar el verb estar: El metge estarà a la clínica tota la tarda. (Badia 1995: 283-284). c) En El metge estarà a la clínica tota la tarda s'ha fet ús del verb estar per a indicar un valor duratiu amb delimitació temporal, que en fa una acció perfectiva. Però, sorgeix la mateixa dificultat a l'inrevés: per què no posar el verb ésser?: El metge serà a la clínica tota la tarda. (Badia 1995: 283-284).. 31.