L’escola pianística de Carles G. Vidiella

512  Download (0)

Full text

(1)

L’escola pianística de Carles G. Vidiella

Joan Miquel Hernández i Sagrera

ADVERTIMENT. La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tdx.cat) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d’un lloc aliè al servei TDX. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora.

ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tdx.cat) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora.

WARNING. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tdx.cat) service has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized neither its spreading and availability from a site foreign to the TDX service. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service is not authorized (framing). This rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author.

(2)

UNIVERSITAT DE BARCELONA

FACULTAT DE PEDAGOGIA

DEPARTAMENT DE DIDÀCTICA DE L’EXPRESSIÓ MUSICAL I CORPORAL

L’escola pianística de Carles G. Vidiella

TESI DOCTORAL

JOAN MIQUEL HERNÁNDEZ I SAGRERA

DIRECTORA: MARIA-ÀNGELS SUBIRATS BAYEGO

PROGRAMA DE DOCTORAT: LA MÚSICA I LA SEVA DIDÀCTICA BIENNI 1997-1999

PER OPTAR AL GRAU DE DOCTOR PER LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Arenys de Mar, octubre del 2009

(3)
(4)

A la Mireia,

al meu fill Joan

i a tota la meva família

(5)
(6)

Agraïments

Durant el camí que ha suposat la realització d’aquesta Tesi Doctoral moltes persones i institucions m’han ofert la seva saviesa, col·laboració i ajut. Serveixin aquestes línies per expressar el meu profund agraïment a totes elles, en especial a la directora d’aquest treball la Dra. Maria Àngels Subirats i Bayego, pels seus acurats consells, indicacions i sobretot pel seu suport.

Finalment donar les gràcies a la meva dona, Mireia Fornells Roselló, ja que el seu amor, el seus ànims i la seva crítica i revisió del treball, han estat molt valuosos per a mi i m’han permès arribar al final.

(7)
(8)

L’escola pianística de Carles G. Vidiella

(9)
(10)

SUMARI

ESTRUCTURA DEL TREBALL………1

PART I

INTRODUCCIÓ………..3

1. Justificació i objecte de la recerca………...5

2. Problemàtica que es planteja………6

3. Objectius………...8

CAPÍTOL 1 1. DISSENY DE LA RECERCA………11

1.1 Justificació i enfocament………...13

1.2 Classificació i tipus de recerca…….……….13

1.3 Metodologia de la recerca…………...………...14

1.3.1 Desenvolupament de l’estudi……….15

1.3.2 Fonts………...16

(11)

PART II

CAPÍTOL 2

2. DADES BIOGRÀFIQUES DE CARLES G. VIDIELLA………...25

2.1 Naixement………..27

2.2 Context històric i social……….29

2.3 Període de joventut i perfil humà………...31

2.4 Període adult………...39

2.5 Mort………39

2.6 Homenatges amb motiu de la seva mort……….43

CAPÍTOL 3 3. ANYS D’APRENENTATGE……….………..49

3.1 L’aprenentatge a Barcelona amb Joan Baptista Pujol………51

3.1.1 Trets característics del mètode: “Nou mecanisme del piano”………….56

3.2 L’aprenentatge a París amb Antoine-François Marmontel………...70

3.2.1 Trets característics del mètode: “Consells d’un professor sobre l’ensenyament tècnic i estètic del piano”...75

CAPÍTOL 4 4. LA CARRERA CONCERTÍSTICA DE CARLES G. VIDIELLA………83

4.1 Etapa de joventut: de l’any 1879 al 1888……….85

4.2 Etapa de plenitud: de l’any 1889 al 1903……….110

4.2.1 Els concerts històrics de l’any 1891………115

4.2.2 Els concerts històrics de l’any 1893………125

(12)

4.2.3 Première a Barcelona del Concert per a piano i orquestra núm. 5 de

Saint-Saëns l’any 1897………..129

4.2.4 Concerts a partir de l’any 1898………….………..134

4.2.5 Concert Vidiella-Granados-Malats l’any 1900………..141

4.2.6 Recital a la Sala Parés l’any 1901...145

4.2.7 Concert de la integral de les Rapsòdies hongareses de Liszt l’any 1902………..148

4.2.8 Concerts Vidiella-Ribera de l’any 1903……….156

4.3 Etapa de maduresa: de l’any 1904 al 1915………..160

4.4 Trets definitoris de la seva escola………178

CAPÍTOL 5 5. EL MESTRATGE DE CARLES G. VIDIELLA……….………207

5.1 Primers anys de mestratge………...…213

5.1.1 Concert d’alumnes a la Sala Bernareggi l’any 1883...216

5.1.2 L’alumna Maria Lluïsa Guerra...222

5.2 Recitals de presentació de les alumnes Dolors Roig i Carme Abella………..230

5.3 Altres alumnes destacats………..239

5.4 Expansió de la seva escola……….…..254

5.4.1 A Barcelona: l’Escola Vidiella………...254

5.4.1.1 El testimoniatge de M. Salomé López Quintilla………..264

5.4.1.2 El testimoniatge d’Isabel Rocha i Barral………...272

5.4.2 A Llatinoamèrica………...………..279

(13)

PART III

CAPÍTOL 6

6. CONCLUSIONS………..283

6.1 Exposició de les conclusions………...…….285

PART IV

BIBLIOGRAFIA………...309

ANNEXOS………..………...327

ANNEX I: Imatges……….………...329

ANNEX II: Cartes……….………….………...351

ANNEX III: Relació d’autors i obres que va interpretar Vidiella en concert………379

ANNEX IV: Programes de concert al Palau de la Música Catalana.……395

ANNEX V: Obres de Vidiella ………...……….……...401

ANNEX VI: Articles dedicats a Vidiella ……….417

ANNEX VII: Obres dedicades a Vidiella ………473

ANNEX VIII: Programes Rubinstein ……….….…483

ANNEX IX: Llistat dels alumnes de Vidiella………..……….489

ANNEX X: Partitura de treball de l’Escola Vidiella……….…493

(14)
(15)
(16)

ESTRUCTURA DEL TREBALL

El present estudi s’estructura en quatre parts. La primera part és introductòria:

coneixerem l’objecte de la recerca, la problemàtica que es planteja i els objectius generals i específics que es deriven d’aquest treball i, seguidament, en el capítol primer, abordarem el disseny de la recerca on fem una aproximació a qüestions metodològiques i en elles centrem les principals línies d’actuació que regiran la nostra recerca, basades en el diàleg de les diferents fonts, que són preferentment documentals.

La segona part conté el cos pròpiament dit del treball, amb la inclusió dels capítols segon, tercer, quart i cinquè, que corresponen respectivament a les dades biogràfiques de Vidiella, als anys de formació pianística a Barcelona amb Joan Baptista Pujol i a París amb François-Antoine Marmontel, a la trajectòria artística amb un seguiment dels principals concerts ordenats cronològicament, juntament amb els principals trets de la seva escola, i finalment al mestratge impartit a la ciutat de Barcelona per Vidiella, i a l’expansió de la seva escola.

La tercera part aglutina les conclusions i les expectatives de futur a les quals hem arribat amb la realització d’aquest treball.

La quarta i darrera part reuneix la bibliografia general i específica així com els annexos documentals i gràfics, dels quals la majoria del material és inèdit. Hi trobem incloses i relacionades imatges, cartes, la relació d’autors i obres que va interpretar Vidiella en concert, els programes de mà dels concerts que va protagonitzar Vidiella al Palau de la Música Catalana, obres de Vidiella, articles i obres dedicades a Vidiella, els programes de concert que va oferir a la ciutat de Barcelona Anton Rubinstein, el llistat dels alumnes de Vidiella i, fins i tot, una partitura de treball de l’Escola Vidiella.

Cal assenyalar que els peus de pàgina s’enumeren novament quan comença cada capítol.

(17)
(18)

Introducció

(19)
(20)

INTRODUCCIÓ

1. JUSTIFICACIÓ I OBJECTE DE LA RECERCA

El músic Carles Gumersind Vidiella i Estevan (1856-1915) és motiu d’estudi tant des de la vessant interpretativa pianística, ja que va ser un pianista d’excepció, com de la pedagògica, tenint en compte que creiem fermament que va crear una escola pianística i volem demostrar-ne la seva existència. Vidiella, juntament amb els músics Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Malats i Ricard Viñes, representa el cim del pianisme català de finals del segle XIX i començaments del XX.

Cal remarcar que la figura de Vidiella i la seva escola pianística són avui injustament desconegudes. La raó principal d’aquest desconeixement radica en què no disposem de documents sonors d’aquell moment per contrastar la informació que se’n deriva de les fonts documentals, i al tractar-se d’un intèrpret del piano la nostra tasca musicològica es fa summament complicada.

La recerca sobre l’escola pianística de Carles G. Vidiella neix, per tant, amb la finalitat de donar resposta a aquest buit tan gran que hi ha dins el que anomenem l’escola catalana de piano. Aquesta escola s’origina amb Pere Tintorer, qui va ser mestre i influent directe de Joan Baptista Pujol, i aquest darrer, a la vegada, va ser el professor d’una generació de pianistes quasi irrepetible, amb el nostre Vidiella entre ells. L’escola pianística de Vidiella s’haurà, doncs, d’enquadrar dins d’aquesta escola catalana de piano en majúscules.

El nostre primer acostament a Vidiella va ser local tenint en compte que ens uneix el fet d’haver nascut a la mateixa vila d’Arenys de Mar. Tot i que va viure a Arenys només quatre anys, la veritat és que sempre va fer honor a la seva condició d’arenyenc. A aquesta primera motivació, se li suma el fet de tenir el privilegi de dedicar-nos també a l’estudi del piano i al seu ensenyament. El coneixement que tenim de l’art i de la tècnica de la interpretació pianístiques n’ha fet l’apropament molt més intens.

(21)

Amb el temps sorgeix la necessitat de fer un estudi biogràfic de Vidiella, treball que ens mereix el premi per a la recerca Josep Baralt de l’any 1998. A partir d’aquesta primera recerca local veiem possible trobar més endavant molt més material que ens ajudi a anar dibuixant i perfilant el nostre tema de investigació. El nostre interès és veure quins aspectes i ensenyaments en podem treure per a la nostra present i futura tasca docent i pianística.

Veiem, doncs, com l’objecte de la nostra recerca és l’escola pianística de Vidiella.

Aquesta escola no només la conformaran els elements que extraiem dels ensenyaments que va impartir als seus alumnes, sinó que també seran part primordial i essencial de la seva escola els seus anys d’aprenentatge, així com l’anàlisi de la seva pròpia interpretació pianística i l’estudi acurat dels programes de concert que va abordar al llarg de la seva trajectòria artística, fent especial menció a les obres que va interpretar per primera vegada a Barcelona, l’ordre en què presentava aquests programes, l’interès didàctic que se’n deriva d’ells, i molts més aspectes que, com veurem, poden i han de ser objecte del nostre treball.

2. PROBLEMÀTICA QUE ES PLANTEJA

El primer acostament a Vidiella ha estat motivat per la rellevància de les seves dades biogràfiques i l’excepcionalitat de la seva figura, que va lligada indiscutiblement a la seva trajectòria artística. Aquest fet sens dubte ens obre un camí de recerca inesgotable.

Ara bé, el que més interès ens suscita, conjuntament amb la seva carrera concertística, és el mestratge pianístic que va exercir. D’una primera presa de contacte amb les dades biogràfiques se’n desprèn que pianistes d’arreu es donen cita a Barcelona per seguir la seva escola i rebre el seu consell. Doncs bé, per accedir a aquesta escola pianística impulsada per Vidiella ens trobem amb un problema principal i de base: volem descriure i analitzar una escola pianística i no tenim cap gravació que ens il·lustri com tocava el piano Vidiella, obvi per altra banda tenint en compte el moment històric que

(22)

va viure. Haurem de fer front a aquesta problemàtica central a partir d’altres fonts, de les quals l’estudi i revisió acurada de la crítica dels seus concerts en serà la més apropiada.

També ens pot ajudar moltíssim, quan iniciem un projecte d’aquesta mena, la recerca d’un mètode pianístic que ens mostri les principals línies pedagògiques del mestre Vidiella. L’anàlisi d’aquest cos teòric pot ser d’una gran utilitat en la nostra tasca.

Si després d’una acurada investigació arribem al convenciment que no existeix aquest mètode en qüestió, el problema que se’ns planteja és certament més complex: com analitzarem l’escola pianística de Vidiella si ens manca aquest metodologia com a punt de partida? Com demostrarem l’especificitat d’aquesta escola? Davant d’aquests interrogants ens veurem abocats a fer una recerca d’informació de tot tipus i a tots nivells que ens ajudi a demostrar el que ens proposem. Intentarem aprofundir en la seva escola a partir dels elements que conformen, al nostre entendre, una escola.

Sense voler aprofundir ara mateix en aquest punt, i com a punt de partida, diríem que per a determinar les característiques d’una escola haurem d’esbrinar, en primer lloc, els testimonis que tenim de la interpretació de Vidiella, fruit aquesta en gran mesura del seu aprenentatge, així com les fonts que ens poden assenyalar com ensenyava el piano Vidiella. A aquests testimonis hem de sumar-hi l’estudi de com interpretaven el piano els seus alumnes, i fins i tot, com ensenyaven aquests alumnes.

Com veiem, ens posicionem en la teoria que una escola és tant la repercussió que té en els seus alumnes el mestratge de Vidiella, com l’estudi detallat de la seva pròpia interpretació.

(23)

3. OBJECTIUS

L’objectiu general del nostre treball de recerca és:

- Mostrar l’existència de l’escola pianística que va fundar el mestre Vidiella a Barcelona i destacar la importància que va tenir per a la interpretació i la pedagogia pianístiques.

Per mostrar l’existència de l’escola pianística de Vidiella haurem de conèixer quina ha estat la seva trajectòria artística i docent. A partir d’aquí es desencadenaran un seguit d’objectius específics a seguir.

La trajectòria artística de Vidiella precisa, en primer lloc, d’un seguiment de la seva biografia. Aquests aspectes no els podem deslligar. Així, d’aquest punt tenim els següents objectius específics:

- Fer un seguiment de la seva biografia i del seu perfil humà passant pels períodes vitals més significatius.

- Veure quina va ser la influència del context cultural que li va tocar viure sobre la seva faceta com a artista.

- Mostrar el reconeixement que va tenir després de la seva mort.

Tot seguit ens aturarem en els seus anys de formació pianística. Veurem de prop el mestratge que va exercir a Barcelona el professor Joan Baptista Pujol i aprofundirem en els ensenyaments pianístics d’Antoine-François Marmontel a París. Aquests són els objectius:

- Mostrar els trets característics de la metodologia pianística de Joan Baptista Pujol.

- Mostrar els trets característics de la metodologia pianística de François-Antoine Marmontel.

(24)

- Conèixer els motius que van portar a Vidiella a estudiar a París i mostrar les diferents influències que va rebre durant la seva estada.

El gruix més important del nostre treball de recerca, conjuntament amb el mestratge que va exercir Vidiella a Barcelona des de ben jove, és la seva carrera concertística. Tenim, referent a aquest punt, els següents objectius específics:

- Mostrar les diferents etapes de la seva carrera concertística i la possible evolució interpretativa que es dóna en el transcurs d’elles.

- Donar a conèixer les diferents innovacions que va introduint dins el panorama musical en cadascuna de les etapes de la seva carrera concertística.

- Mostrar l’efecte que produeixen els seus recitals en el públic.

- Destacar quins han estat els seus concerts més celebrats, els que més han sobresortit.

- Conèixer quines obres pianístiques dins del repertori de concerts de Vidiella són programades a Barcelona per primera vegada.

- Conèixer quina ha estat la difusió de l’obra dels autors catalans del moment, és a dir, de la generació modernista.

- Fer una anàlisi de la crítica i de la seva evolució.

- Descriure els trets que defineixen la seva escola a partir de l’anàlisi dels elements que configuren la seva interpretació.

Serà convenient subratllar el fet que Vidiella forma part i és continuador de l’escola catalana de piano. Dins l’apartat del mestratge tenim per objectiu principal conèixer la trajectòria docent de Vidiella, des dels seus primers anys d’ensenyament pianístic, fins a la possible expansió de la seva escola pianística després de la seva mort.

També tenim com a objectius específics del mestratge:

- Analitzar quina era la situació de l’ensenyament musical en l’època que Vidiella es va establir a Barcelona.

- Mostrar les principals línies d’ensenyament del mestre Vidiella.

- Conèixer els alumnes més destacats de Vidiella i els seus principals concerts.

- Mostrar la possible continuïtat de la seva escola i la seva expansió.

(25)
(26)

Capítol 1:

Disseny de la recerca

(27)
(28)

1. DISSENY DE LA RECERCA

1.1 JUSTIFICACIÓ I ENFOCAMENT

Ens trobem davant d’un treball de recerca qualitatiu perquè la nostra intenció és descriure uns fets, una realitat, en el seu context natural. No procedirem a l’abstracció i, en general, aquesta recerca no ens permetrà una anàlisi estadística.

Buscarem el que sigui més eficaç per al nostre propòsit o objectiu. Les pautes i els problemes centrals del treball els anirem desenvolupant durant el mateix procés de la investigació. Per tant, cal per part nostra un coneixement acurat de la matèria en qüestió per a decantar-nos cap a un camí o cap a un altre. Així doncs, la descripció dels fets serà analítica i científica.

Intentarem que la redacció del treball sigui el més detallada i rigorosa possible, sense obviar res. A més, haurem de diferenciar clarament els fets de les pròpies interpretacions que fem d’aquests.

1.2 CLASSIFICACIÓ I TIPUS DE RECERCA

Pel que fa al propòsit que cal aconseguir, majoritàriament ens trobem davant d’una investigació bàsica també anomenada pura, teòrica o dogmàtica. La raó de que sigui així és que en la nostra investigació busquem fer créixer els coneixements teòrics sobre el nostre objecte de la recerca, ja que no és el nostre principal objectiu interessar-nos en les seves possibles aplicacions o conseqüències pràctiques. En algun moment es pot, però, convertir en una investigació mixta.

Respecte a la classe de mitjans utilitzats per obtenir les dades de la recerca podem afirmar que es tracta d’una investigació documental, amb alguna petita incursió en la investigació de camp degut a la possibilitat d’emprar l’entrevista en algun moment de la

(29)

nostra recerca. És documental amb tots els subtipus que ostenta: investigació bibliogràfica, investigació hemerogràfica i finalment, investigació arxivística.

Pel nivell de coneixements que adquirirem és una investigació exploratòria perquè descobrirem una àrea no estudiada abans i n’augmentarem el seu grau de familiaritat.

Ens cal, com hem apuntat abans, una adequada i acurada revisió de literatura. Creiem que deixarem, així, el camí obert per a investigacions posteriors. La metodologia per a dur-ho a terme esdevindrà, així, més flexible, més àmplia i més diversificada.

Finalment direm, quant al tipus de recerca, que es tracta d’una investigació històrica perquè descriurem un període històric concret: la vida de Vidiella (1856-1915) i part de la vida dels seus alumnes més eminents. És només així com podem percebre l’evolució i maduresa de la seva escola. Caldrà un estudi del context i l’amplia revisió de la literatura ja esmentada. Comprendre aquesta part de la història ens permetrà, ben segur, encarar el nostre futur amb més inspiració i experiència.

1.3 METODOLOGIA DE LA RECERCA

A continuació exposarem les fases en què hem anat realitzant la recerca del nostre treball. Primer de tot ens trobem amb la tria del tema objecte de la nostra recerca. Tal i com ja hem explicat en l’apartat justificació i objecte de la recerca, el nostre estudi se centra en l’escola pianística de Carles Gumersind Vidiella (1856-1915). Això comporta l’anàlisi detallada del seu aprenentatge, la seva evolució com a concertista, i la seva faceta com a professor de piano a la ciutat de Barcelona.

L’objecte de la recerca té com a tret principal aportar coneixement sobre si podem parlar pròpiament d’escola pianística fundada a Barcelona pel mestre Vidiella i, destacar, si es dóna el cas, la importància que va suposar aquesta escola per a la interpretació i la pedagogia pianístiques futures.

(30)

Cal fer, a més d’una anàlisi de la trajectòria vital, artística i docent de Vidiella, un estudi de la possible expansió de la seva escola pianística. Creiem que amb aquest darrer punt podem donar per delimitat l’objecte de la recerca.

1.3.1 Desenvolupament de l’estudi

Per aconseguir el nostre objecte de la recerca ens cal elaborar el marc teòric fent una exhaustiva revisió de les fonts que ens poden aportar la informació que requerim i d’aquesta manera ens farem una idea de l’estat de la qüestió.

Com ja hem apuntat anteriorment, la nostra recerca en un primer moment va ser d’àmbit local. Vam dirigir-nos cap a l’Arxiu Històric Municipal Fidel Fita d’Arenys de Mar, així com a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita que disposa d’un ampli arxiu relatiu a personatges destacats de la vila. Seguidament, un cop apuntades les dades biogràfiques de Vidiella i el context històric del seu naixement, vam consultar el Llibre de Baptismes de l’Arxiu de la Rectoria d’Arenys de Mar. Més endavant, també per qüestions de biografia, vam consultar l’Arxiu Municipal i Administratiu de Barcelona.

Seguidament, i coneguda la rellevància del nostre personatge a partir de les biografies que figuraven en diferents diccionaris, revistes i llibres de consulta primera, vam voler ampliar la informació i, atès que Vidiella pertany al moviment cultural del modernisme, vàrem fer una recerca a les biblioteques i institucions barcelonines que podien ajudar- nos en aquesta direcció.

Així, a banda de la consulta a les biblioteques que podia oferir-nos la mateixa Universitat de Barcelona –Art i Pedagogia, entre d’altres- i de l’Arxiu Municipal de Història de Barcelona (Casa de l’Ardiaca), vam recórrer als fons de la secció de música de la Biblioteca de Catalunya, al Museu de la Música, a la Biblioteca de l’Orfeó Català- Palau de la Música Catalana, a la Biblioteca Pública Arús, a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, a l’Institut de Documentació i d’Investigació Musicològiques “Josep Ricart i Matas”, a l’Arxiu de l’Acadèmia Marshall, al Fons de Musicologia del CSIC de

(31)

Barcelona, a la Biblioteca general d’Història de l’art del Museu Nacional d’Art de Catalunya i a l’arxiu de la Galeria d’Art Parés, entre d’altres, fent una important revisió dels seus fons bibliogràfics, hemerogràfics i arxivístics.

Va ser necessari acudir a les biblioteques del Conservatori Municipal de Música de Barcelona i, més endavant, a la biblioteca de l’Escola Superior de Música de Catalunya, per tal de consultar i revisar els diferents mètodes pianístics que ens podien interessar, a banda de la informació relativa al professor de piano Joan Baptista Pujol. Hem consultat, de la mateixa manera, el catàleg de la mediateca del Conservatori Nacional Superior de Música de París, tenint en compte que Vidiella va estudiar a la classe de Antoine-François Marmontel. Per tractar diferents aspectes del nostre treball com ara la influència que va rebre Vidiella del pianista Anton Rubinstein respecte al repertori de concert i a la seva nova disposició en els concerts anomenats històrics hem tingut l’oportunitat de consultar i revisar aquesta informació a la biblioteca del Conservatori

“Rimski-Korsakov” de Sant Petersburg.

Finalment, per tal de conèixer de més a prop al nostre personatge i a la seva escola hem fet una recerca de possibles familiars del mateix, així com també hem buscat algun alumne de l’Escola Vidiella que pogués servir-nos de testimoni amb la finalitat de poder il·lustrar i conèixer de més a prop l’escola pianística que treballem.

1.3.2 Fonts

La majoria de les fonts utilitzades en aquest treball de recerca són documentals primàries o directes, tret d’algunes, que ara especificarem, que són secundàries. També ha estat una font molt significativa el testimoniatge d’alguns alumnes de l’Escola Vidiella que hem pogut copsar a través de l’entrevista.

Dit això, citem les fonts documentals més utilitzades en aquest treball:

- Diccionaris, catàlegs, recopilacions, dietaris i llistes (fonts secundàries).

(32)

- Bibliografia general i especialitzada (fonts secundàries).

- Llibres i monografies.

- Mètodes i tractats de tècnica i interpretació pianístiques.

- Manuals de didàctica i pedagogia musicals.

- Articles de diaris i revistes d’àmbit general i especialitzat.

- Tesis doctorals.

- Registres de naixement, matrimoni i defunció.

- Programes de concerts.

- Cartes, targetes postals i invitacions.

- Documents fotogràfics.

- Obres dedicades a Vidiella: dibuixos, pintures, poesies, partitures musicals.

- Fonts musicals: Manuscrits de partitures i partitures editades.

Cal esmentar, primer de tot, que va ser una autèntica troballa per a nosaltres constatar que la biblioteca de l’Orfeó Català-Palau de la Música contenia el llegat Vidiella. Abans d’analitzar detingudament les fonts del nostre treball capítol per capítol, seria bo conèixer el contingut d’aquest fons. En fem una descripció.

El fons Vidiella està format per:

1. Col·lecció d’articles de Felip Pedrell publicats a La Vanguardia.

2. Exercicis de composició de Vidiella.

3. Manuscrits de les partitures:

- Romanza (1906). Composada per Vidiella.

- Sardana Rosas Pálidas per a piano de Joseph Serra, dedicada a Vidiella.

- Sardana Espurnes d’or. Música original de Joseph Serra. Transcripció al piano de Vidiella.

- Serenata del Don Giovanni de Mozart. Transcripció al piano de Vidiella.

4. Revistes musicals del període vital de Vidiella.

5. Articles publicats en diferents revistes i/o diaris escrits per Vidiella.

(33)

6. Articles de diaris i revistes fent referència a Vidiella (crítiques de concerts i biografies) i a molts dels seus alumnes.

7. Correspondència de Vidiella: cartes i targetes postals rebudes per Vidiella de diferents institucions i particulars. Temàtica professional i amistosa. Cartes de condolença rebudes per la vídua de Vidiella. Transcriurem completes en l’annex II del nostre treball les cartes de les quals n’hem utilitzat fragments dins del nostre estudi.

8. Programes de concert del propi Vidiella i de molts dels seus alumnes.

Tot aquest material del fons Vidiella està distribuït en diferents carpetes. Val a dir que no està catalogat. Una carpeta conté els retalls de revistes i diaris que aglutinen part de les crítiques dels concerts protagonitzats per Vidiella; l’altra està dedicada a material sorgit a la premsa referent als seus alumnes; una altra conté les cartes; i finalment també trobem uns altres compartiments que inclouen els manuscrits de partitures, la recopilació d’articles de Felip Pedrell i els exercicis de composició de Vidiella.

Es veu clarament com el propi Vidiella es va preocupar d’anar recopilant dia a dia tota aquesta documentació, moltes vegades sorgida a la premsa, relativa a la seva trajectòria artística i docent. La biblioteca de l’Orfeó Català-Palau de la Música també posseeix una important col·lecció de fotografies de Vidiella.

Veurem i constatarem més endavant com la revisió i l’anàlisi de totes aquestes fonts provinents d’aquest fons seran part substancial del nostre treball.

Per altra banda, volem comentar que un autèntic cas de serendipitat seria el fet de conèixer i trobar-nos cap a la meitat del nostre procés de recerca al fill del fillol de Vidiella, el senyor Joan Folch i Albareda. Gràcies a ell vam poder descobrir de primera mà bona part del mobiliari i decoració de la casa que habitava Vidiella al Passatge Permanyer núm. 1, cantonada amb Pau Claris, incloent-hi aquí el piano de paret de Vidiella. Això ha estat possible perquè Joan Folch ha heretat aquest mobiliari i el disfruta avui a casa seva.

(34)

A part de les llargues converses mantingudes amb Joan Folch, ben anotades en el nostre diari de camp, ens va fer donació per a la nostra recerca d’aquest petit tresor:

- 18 fotografies-retrat de Vidiella que van des de l’any 1879 fins a l’any 1914.

Moltes d’elles estan signades pels fotògrafs Francesc Serra i Audouard.

- 2 fotografies de Vidiella al piano. Anys 1901 i 1904.

- 3 fotografies de Vidiella i la seva senyora, Carolina Ponsà. Anys 1893, 1898 i 1913.

- Fotografia de Vidiella i el seu fillol. 1904.

- 3 fotografies de Carolina Ponsà. 1878 i sense datar.

- 2 fotografies de Carolina Ponsà i possiblement la seva germana. 1895.

- Fotografia de la casa d’estiueig de Valldemosa –Mallorca-. 1904.

- Dibuix en llapis del retrat en perfil de Carolina Ponsà. 1881. És molt possible que Vidiella en sigui l’autor.

- Litografia de Vidiella. Impresor Thomas. Sense datar.

- El llibre d’Ezequiel Martín Cicle de Conferencies Musicals amb audició de piano. Barcelona. Publicat per l’Institut de cultura i biblioteca popular per la dona. (1912-1915).

- Epístola de Joaquim M. Bartrina. Barcelona, juliol 1876.

- Revista Ilustració Catalana. 10 d’octubre del 1915. Núm. 644.

- Revista Musical Catalana. Setembre del 1913. Núm. 117/ Revista Musical Catalana. 15 de febrer del 1916. Núm. 156/ Revista Musical Catalana. Juliol del 1932. Núm. 343.

- Revista Musical Emporium. Setembre i octubre del 1915.

- Revista francesa Musica. Maig del 1906.

- Programa de mà del concert-homenatge a Vidiella al Palau de la Música el 3 de juliol del 1917.

- Catàleg de La Exposició històrica de la guerra de la independencia a Catalunya. Igualada. Del 7 de juny al 5 de juliol del 1908.

Per a tractar l’expansió de l’escola pianística de Vidiella a Barcelona, que es concreta amb la fundació de l’Escola Vidiella després de la seva mort, ha estat crucial el

(35)

testimoniatge d’Isabel Rocha Barral i Maria Salomé López Quintilla. Ambdues són deixebles de Carlota Giró, alumna predilecta de Vidiella i fundadora de l’Escola Vidiella. La possibilitat de mantenir contacte amb elles i conèixer de primera mà l’escola pianística de la qual van formar part ha estat decisiu en la nostra recerca. Els instruments usats per al tractament d’aquestes fonts han estat l’entrevista, la sessió de treball i les converses mantingudes durant aquest període de temps anotades en el nostre diari de camp.

Cal posar de manifest la cessió de documents originals que ens ha fet Isabel Rocha del seu arxiu particular per tal d’il·lustrar millor el nostre treball. Són els següents:

- Targeta postal amb la fotografia de Vidiella al jardí de la seva casa del Passatge Permanyer. 1906.

- Targeta postal amb la fotografia de Vidiella al piano. Sense datar.

- 3 fotografies de Carlota Giró. 1913 i sense datar.

- Carta de Carlota Giró com a directora de l’Escola Vidiella dirigida a l’Administració de l’Estat. Sense datar.

- Carta de Carlota Giró, en aquells moments directora de l’Escola Vidiella, dirigida al Comte de Godó. 6 de juny del 1921.

- 6 cartes de Vidiella dirigides a Carlota Giró. De l’any 1906 al 1912.

- 2 cartes de Vidiella dirigides al pare de la Carlota Giró. Anys 1908 i 1909.

- Manuscrit de la Gavotte en re major de Bach amb els ornaments escrits per Carlota Giró per facilitar el treball a l’alumne.

Hem tingut accés a més fonts directes a través de la consulta dels fons Enric Granados, Isaac Albéniz i Joaquim Malats del Museu de la Música. Aquests fons contenen majoritàriament, pel que fa al nostre interès, cartes de Vidiella dirigides a Enric Granados, Isaac Albéniz i Joaquim Malats, respectivament, i en les que se subratlla el grau d’amistat que existia entre ells. En el fons Granados apareix també el manuscrit del Concert per a piano i orquestra núm. 2 op. 21 de Chopin amb el nou acompanyament orquestral que va fer aquest compositor de la partitura, i que va dedicar al seu amic Vidiella.

(36)

També hem trobat informació documental que ens ha estat de molta utilitat en el fons Felip Pedrell, en el fons Gonzalo Tintorer i en el fons Lluís Arnau de la Biblioteca de Catalunya. A la mateixa secció de música de la Biblioteca de Catalunya hem tingut accés a l’ex-libris de Vidiella firmat per l’artista Víctor Masriera.

Un cop anunciat a grans trets on hem trobat gran part de les fonts consultades passem a fer una revisió, capítol per capítol, de les fonts que participen en cadascun dels mateixos:

En el capítol segon del nostre treball relatiu a les dades biogràfiques de Vidiella hem fet ús de les següents fonts:

- Diccionaris, preferentment biogràfics.

- Llibres que ens han ajudat a contextualitzar l’objecte de la recerca i monografies.

- Articles de diaris i revistes que fan referència a la trajectòria vital de Vidiella.

Cal esmentar aquí el magnífic article de Joan Salvat per a la Revista Musical Catalana de 15 de febrer del 1916 que ens ajuda a construir bona part del treball.

- Partida de baptisme, inscripció del matrimoni, i registre de defunció consultades en els arxius parroquials i administratius pertinents.

- Documents fotogràfics.

- Tesis Doctorals.

Hem confeccionat una fitxa de lectura dels diferents llibres i articles consultats per tal de facilitar després la revisió dels mateixos i organitzar millor la informació. A part de les fonts documentals ressenyades també comptem amb la informació de diferents fonts orals que hem anat anotant convenientment en el nostre diari de camp. Cal advertir que aspectes més personals de Vidiella com el període vacacional i les relacions epistolars amb alguns amics, per posar uns exemples, no les hem tractat en el nostre marc teòric ja que en la biografia hem fet referència sobretot al que podia estar més associat amb la seva trajectòria professional.

(37)

Quant al capítol tercer dedicat als anys d’aprenentatge de Vidiella, hi trobem les fonts que detallem a continuació:

- Llibres i monografies especialitzades.

- Articles de diaris i revistes que il·lustren aquest període.

- Mètodes pianístics i tractats pedagògics que ens ajudin a conèixer de prop el mestratge de Joan Baptista Pujol i el de François-Antoine Marmontel.

- Cartes i targetes.

- Documents fotogràfics.

- Tesis doctorals.

Per la seva banda, en el capítol quart relatiu a la trajectòria artística han estat de màxima utilitat aquestes fonts:

- Dietari de Concerts de Barcelona, vol. I (1797-1900) i vol. II (1900-1920) del IDIM Josep Ricart i Matas.

- Llistat dels concerts que s’han dut a terme al Palau de la Música Catalana a partir de l’any 1908.

- Llibres i monografies.

- Partitures d’autor i mètodes de tècnica i pedagogia pianístiques.

- Articles i assajos escrits per Vidiella.

- Articles de diaris i revistes que recullen la crítica dels concerts protagonitzats per Vidiella durant la seva carrera concertística.

- Cartes, invitacions i targetes postals.

- Documents fotogràfics.

- Tesis doctorals.

- Fonts orals testimonials directes.

Hem volgut traçar en aquest capítol un recorregut dels concerts que va oferir Vidiella per ordre cronològic. L’instrument utilitzat en aquest cas ha estat la fitxa de concert. En cadascuna d’aquestes fitxes de concert hem anotat:

(38)

- Dia i lloc del concert.

- Explicació de si el concert és individual o col·lectiu.

- Detall del programa del concert.

- Explicació de si hi ha hagut bisos o no al final del concert.

- Síntesi de les crítiques sorgides en la premsa.

Per tal d’arribar a aquesta síntesi última, la metodologia emprada ha estat la lectura i revisió de la majoria de les crítiques i l’anàlisi detallada de les mateixes. Si les crítiques es repeteixen en el contingut hem referenciat les que hem trobat més adients i convenients. Seguidament, a peu de pàgina hem citat les altres crítiques amb la següent fórmula: “en el mateix sentit trobem…”.

Moltes vegades ens hem trobat amb la dificultat de que algunes crítiques i articles dels diaris i revistes analitzats són retalls provinents del fons Vidiella de la biblioteca de l’Orfeó Català-Palau de la Música que no han fet possible que sapiguem de quina publicació es tracta, ni de quina data, ni de qui és l’autor de la mateixa. En aquest supòsit, a peu de pàgina, ho especifiquem.

Tot i la revisió acurada de bona part de la crítica, no ens ha estat possible detallar fidelment el programa de cada concert. En massa ocasions no s’escriu, en el període objecte d’estudi, amb el rigor i la claredat que serien necessaris. On ho hem tingut més dificultós és on es cita genèricament, per exemple, masurca de Chopin o dansa hongaresa de Brahms i no podem deduir de cap manera de quina masurca o de quina dansa hongaresa estem parlant.

Continuant amb la metodologia utilitzada cal dir que en la majoria dels casos quan Vidiella protagonitza un concert en solitari hem transcrit la totalitat del programa. Si Vidiella, contràriament, participa en un concert mixte o col·lectiu hem referenciat només la part del programa on ell hi intervé.

Finalment, al capítol dedicat al mestratge hi trobem referenciades les següents fonts :

(39)

- Diccionaris.

- Llibres i monografies.

- Partitures d’autor i mètodes de tècnica i pedagogia pianístiques.

- Articles de diaris i revistes.

- Cartes, targetes postals i invitacions.

- Partitures treballades pels alumnes a l’Escola Vidiella de mans de Carlota Giró.

- Programes de concerts.

- Dietari de Concerts de Barcelona, vol. I (1797-1900) i vol. II (1900-1920) del IDIM Josep Ricart i Matas.

- Llistat dels concerts que s’han dut a terme al Palau de la Música Catalana a partir de l’any 1908.

- Tesis doctorals.

- Fonts orals testimonials directes.

L’instrument usat primerament en aquest capítol ha estat la creació d’una base de dades amb la informació de cadascun dels alumnes de Vidiella que hem anat trobant durant el procés de la nostra recerca. Moltes vegades hem agrupat als alumnes tenint en compte els seus trets característics. En la majoria dels casos tractem la trajectòria artística dels alumnes mentre encara vivia Vidiella, tret de les referències a alumnes de l’Escola Vidiella en l’apartat relatiu a l’expansió de la seva escola a Barcelona.

Com hem esmentat anteriorment, en aquest darrer capítol del mestratge també hem fet ús del diari de camp i de l’entrevista.

(40)

Capítol 2:

Dades biogràfiques de Carles G. Vidiella

(41)
(42)

2. DADES BIOGRÀFIQUES DE CARLES G. VIDIELLA

Aquest capítol se centra en la biografia de Carles G. Vidiella (Arenys de Mar, 1856- Barcelona, 1915). L’estudi de la biografia d’un intèrpret pianístic, com és el cas de Vidiella, conjuntament amb el seu perfil humà ens proporcionarà molts aspectes que ens permetran entendre molt millor la seva trajectòria artística i docent. De fet, en molts moments del nostre treball, hem vist que era molt difícil i a vegades injustificat deslligar aquestes dades biogràfiques del que és la vessant artística i pedagògica del nostre personatge que desenvoluparem als capítols quart i cinquè respectivament.

D’aquesta manera, en conseqüència, veurem com tan bon punt tenim a Vidiella establert a Barcelona l’any 1879 i comença la seva carrera com a concertista, emplacem la continuació de la seva biografia als capítols citats anteriorment corresponents a la seva carrera i al seu mestratge pianístic.

2.1 NAIXEMENT

Carles G. Vidiella i Estevan va néixer a Arenys de Mar el dotze de maig de 1856. El van batejar tres dies més tard a l’Església Parroquial de Santa Maria d’Arenys de Mar amb els noms de Gumersindo, Carlos i José.

La partida de naixement1 diu així:

Vidiella y Estevan, Gumersindo, Carlos, José.

“En el día quince de mayo del año mil ochocientos/ cincuenta y seis en la pila bautismal de esta Iglesia par/ roquial de Santa María de Arenys de Mar, Obispado de/

Gerona, bauticé a un niño nacido en el día doce del/ actual, a quien se le pusieron los nombres de Gumersindo,/ Carlos, José, hijo legítimo y natural de los contrayentes Francisco/ Vidiella, natural de Tortosa, provincia de Tarragona; y/ de María Estevan, natural de Beceite, Reino de Aragón,/ provincia de Teruel; abuelos paternos Antonio Vidiella/ y Francisca Castells, naturales de Tortosa; abuelos ma/ ternos Joaquín Estevan y María Saumell naturales/ el primero de Vallderobles, y la segunda de Cañizar,/ ambos de la provincia de Teruel. Fueron padrinos/ Francisco Sentias y Carolina Presas solteros.

1Llibre de Baptismes XIV 1851-1859, foli 204. Arxiu Rectoria Arenys de Mar.

(43)

Doy fe: José-Oriol Martí Pbro Vº”

Vidiella sempre firmava com a Carles G. Vidiella. Sembla que obviava el que s’amagava sota la lletra G. De fet, i si atenem al registre del seu naixement, Gumersindo és el seu primer nom. Hi ha un article de la revista Arenys2 que comenta que a Vidiella no li agradava massa aquest nom i suposem que per això l’eludia: “Don Carlos G.

Vidiella -como él gustó de llamarse toda su vida, huyendo del prosáico Gumersindo que cual losa de plomo, le echaron encima con las aguas bautismales-.” Aquest fet ha portat a situacions un tant divertides: ens hem trobat, per exemple, qui creu que es deia Carles García Vidiella, qui creu per altra banda que es deia Carles Gaspart Vidiella, i així ens trobaríem amb molts més casos.

Fet aquest petit parèntesi continuem explicant que Vidiella va néixer al número deu del carrer d´Amunt segons apunten la majoria de biografies consultades. Mossèn Josep Palomer afegeix que es tractava de la casa que fa cantonada amb el carrer de Goday3. No obstant, també hem trobat en una altra font que va néixer al carrer de Pi i Margall, número deu4.

Francisco Vidiella, pare d’en Carles, era mestre d’escola a Arenys i l’ensenyament que impartia eren els estudis primaris, ja que no serà fins uns anys més tard que es veu la necessitat de dotar a la població d'Arenys de Mar d’un ensenyament superior preparatori de la universitat.

La seva família va viure a Arenys fins l’any 1860, data en la qual es van traslladar a Barcelona perquè el pare d’en Vidiella va instal·lar-hi un col·legi de primària com el que havia dirigit a Arenys. En Carles només tenia quatre anys. Un altre estudi biogràfic justifica el trasllat a Barcelona de la família “a fi de proporcionar als fills un camp d’acció més extens”5.

2Arenys. 16 d’octubre del 1915.

3 Palomer i Alsina, Mossèn J. (1993). Siluetes d’arenyencs. La Història d’Arenys a través de biografies.

Arenys de Mar. p. 278.

4 Miquel i Vergés, Josep Maria. (1932). “Carles Gumersind Vidiella”. Oreig. Arenys de Mar.

5 Salvat, J. (1916, 15 de febrer). “Carles G. Vidiella”. Revista Musical Catalana. Vegeu annex VI, p. 434.

(44)

2.2 CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL

Arenys de Mar, a la segona meitat del mil vuit-cents6, inicia una davallada en tots els àmbits. Podem dir que el pitjor moment es va verificar al darrer terç del segle. Hem de pensar que a la primera meitat del segle XIX Arenys, contràriament, va ser una vila amb moltes possibilitats econòmiques i a on s’hi invertia moltíssim. El port tenia molta activitat: l’any 1813 es va facultar la duana arenyenca per a despatxar directament embarcacions cap als ports d'Amèrica i a més funcionaven intensament cinc mestrances.

Es van erigir moltes indústries, principalment la tèxtil i la tapera. Arenys era la vila de la costa més important després de Mataró.

Com hem anunciat, a partir del 1850, quan Arenys ha arribat a sis mil habitants de fet, s’inicia una crisi econòmica que afecta a tots els camps, a excepció de la indústria del suro. L’activitat de les mestrances cau en picat degut a la pèrdua de les colònies americanes, a l’aparició del vaixell de vapor i a la instauració del ferrocarril.

El dia quatre de març de l’any 1856 es van començar les obres de prolongació de la línea del ferrocarril, i el dia dos d’abril es va dur a terme la perforació del túnel que hi ha entre Caldes d’Estrac i Arenys de Mar. Finalment l’u de gener de 1857 es procedeix a la inauguració d’aquest tram de línea.

El 1854 Arenys pateix una epidèmia de còlera que causa al voltant de dues-centes víctimes. La resposta de la societat arenyenca davant de totes aquestes contrarietats és del tot pessimista. Se sent una gran nostàlgia del que Arenys havia estat en un passat.

Durant el segle XIX Arenys experimenta també una important activitat intel·lectual i artística. Aquesta té com a eixos vertebradors el Teatre Principal, la Capella de música d´Arenys d'on en van ser principals organistes Brugau i Ballbona i Agustí Garriga i

6 Espriu i Malagelada, A., Nogueras i Baró, N., & Pons i Recolons, M. A. d. (1983). Aproximació històrica al mite de Sinera. Biblioteca de cultura catalana, 51. Barcelona: Curial. p. 133.

(45)

Millet, i al darrer terç del segle la inauguració de l’Ateneu Arenyenc7, societat cultural i recreativa que celebrava certàmens literaris i jocs florals.

Encara que l’any de la fundació del Teatre Principal va ser el 1828 al Carrer de l’Església, al 1821 ja es feia teatre en un magatzem del carrer d’en Titus. De fet, en el contracte ja figurava l’activitat com a teatral. Bàsicament, i de la mateixa manera que en la majoria de teatres de l’època, es va començar representant La Passió, Els Pastorets, El Trobador, Otello i més endavant es van fer funcions de sarsuela.

Mossèn Josep Palomer, arran de la lectura d’un Dietari signat per l’arenyenc Joaquim Maria Pujol de Pastor, va barallar la possibilitat de que Frederic Chopin hagués fet estada a Arenys en retornar de Mallorca l’any 18398. Anys més tard, es va retractar i va afirmar que aquesta hipòtesi no tenia cap fonament.

Arenys de Mar va veure néixer, Carles G. Vidiella entre ells, els següents personatges il·lustres, tant en el camp de les lletres, de les arts, com en el món de l’església: el comediògraf i crític musical Josep Maria Arnau i Pasqual (1831-1913); el pedagog Francesc Flos i Calcat (1859-1929); d’historiador pare Fidel fita i Colomer (1836- 1917); el compositor Joan Martorell i Castelló (1869-1911); l’agrònom i avicultor Salvador Castelló i Carreras (1836-1950); i en el camp eclesiàstic trobem la mare Paula Montal (1799-1889); Jaume Català i Albosa (1835-1899); Xavier Vilà i Mateu (1854- 1913) i Francesc de Pol i Baralt (1854-1914), entre d’altres.

7 L’Ateneu Arenyenc va ser inaugurat l’any 1884. EL 25 d´octubre de l’any 1885 Carles G. Vidiella va participar en una vetllada de l’Ateneu Arenyenc, oferint un recital de piano. Vegeu concert de Vidiella a l’Ateneu Arenyenc l’any 1885. p. 105.

8Palomer i Alsina, Mossèn J. (1921). Chopin a Arenys de Mar. Apuntacions històriques suggerides per la lectura d’un “Dietari”. Impremta de J. Tatjé Rossell. Arenys de Mar.

(46)

2.3 PERÍODE DE JOVENTUT I PERFIL HUMÀ

Vidiella comença a estudiar el piano de molt jove amb el professor Sevilla9, i no serà més tard fins que comenci a rebre classes del professor Joan Baptista Pujol.

Els estudis biogràfics de Vidiella apunten que Joan Baptista Pujol el va voler a la seva classe de piano a arrel d’haver-lo escoltat en una audició pública que va oferir el joveníssim Vidiella en un local del Passatge del Rellotge barceloní.

Tenim el testimoni de Melcior Rodríguez d´Alcàntara10, que ens pot il·lustrar al Vidiella d’aquells moments. L’any 1872 Vidiella només tenia setze anys i acudia setmanalment a unes reunions musicals que se celebraven a casa d’un amic. És interessant aquesta font perquè ens apropa a la personalitat excessivament modesta, a aquest caràcter quasi pusil·lànime del nostre personatge que l’acompanyarà ja durant tota la seva vida.

“Quan nos reuníam á casa del bon amich en Feliu y Codina una vegada cada setmana pera fer música, allá pe’ls anys 72 y 73, uns quants companys, casi tots xicots, vaig tenir ocasió de conéixer las disposicions poch comuns que pera la interpretació de la música adornavan al més esllengueit de tots. En Vidiella era prim, estava fent la creixensa, vestía ab cert descuyt, però fins quan no tocava’l piano s’imposava als demés ab son llenguatje ple d’agudeses. Y no es pas perque tingués pretensions de cap mena: no recordo cap acte que’m fes adonar de tal defecte, ni d’ell ni de cap altre de mos companys. Ell sempre se creya ser l’últim de tots en punt á saber.

¡ Quántas vegadas li havíam sentit consultar sobre tal ó qual passatje de Mozart ab una modestia que ratllava en lo inverossímil! Las alabansas dels companys l’omplían de goig y li servian d’estímul pera aumentar son repertori, ja allavoras sumament extens.

En aquelles memorables sessions, á las que hi concorrían artistas que després han resultat notabilitats que s’han anat escampant per la Europa llatina, no solzament músichs, si que també poetas, escultors, pintors, etc., etc., també’s doná á conéixer Vidiella ab númen de compositor; però son caràcter excessivament modest lo creá tant desconfiat de sí mateix, que las composicions sevas sols las feya sentir en petit comité, y encara entre’ls amichs de més franquesa.(...)”

Més endavant, uns quants anys més tard, Vidiella va acceptar, no sabem si obligat per temes econòmics, el càrrec de pianista del cafè Les Delícies. Aquest cafè, més tard anomenat Lyon d´Or, estava situat a la Rambla dels Caputxins barcelonina, al mateix

9 No hem trobat més dades d’aquest professor.

10 Rodríguez d’Alcántara, M. (1890, 31 de juliol). “Carlos G. Vidiella”. L’Avenç.

(47)

edifici que el Teatre Principal. És curiós assenyalar que aquest edifici també va ser el primer estatge de l’Ateneu Barcelonès.

Oriol Martorell en el seu llibre Síntesi històrica de la música catalana11 fa un retrat del que ell anomena el “pianista de cafè”:

“institució que comptava amb un públic passavolant, indiferenciat com a estament, però que acudia als cafès i locals afins atret pel gaudi elemental que li proporcionava l’audició de fantasies de sarsueles i òperes de moda que tenien el pianista de cafè (Albéniz, Millet, Rodoreda, Vidiella i molts altres començaren així llur carrera) com important difusor, similar, amb escala molt reduïda, a la funció que avui podem assignar a la ràdio o al disc”.

Per la seva banda Lamaña12 ens explica que sorgeix el pianista de cafè cap allà l’any 1860, i que era una ocupació molt sol·licitada per tots els pianistes perquè era una molt bona manera de donar-se a conèixer i assegura que cap pianista “por distinguido y prestigioso que fuera, se desdeñaba de aceptar una de esas plazas que eran solicitadas con verdadero empeño”.

En aquells moments els concerts d’instruments solistes i de música de cambra no estaven massa assentats a Barcelona. El que sí tenia més acceptació era el concert líric.

És per això que el repertori del pianista de cafè era també la traducció del que demanava la societat: es tractava majoritàriament de transcripcions i fantasies d’òpera. Ara bé, això no vol dir que, entremig, no s’interpretés alguna obra pianística del gran repertori clàssico- romàntic.

Doncs bé, veiem com era realment un honor i no suposava cap descrèdit treballar com a pianista en un cafè. La majoria dels millors pianistes catalans van ser pianistes de cafè en un moment o altre de la seva trajectòria. Així, tenim a Isaac Albéniz, Manuel Dordal, Robert Goberna, Enric Granados, Lluís Millet, Joan Baptista Pujol i al propi Vidiella com a bons representants d’aquesta institució.

11 Martorell, O. (1985). Síntesi històrica de la música catalana. Oriol Martorell-Manuel Valls. Barcelona:

La llar del llibre/Els llibre de la Frontera. p. 62-63.

12 Lamaña, L. (1927). Barcelona filarmónica: La evolución musical de 1875 a 1925. Barcelona: Imp.

Elzeviriana y lib. Camí. p. 47.

(48)

Joan Salvat13 explica que: “Vidiella desempenyà son càrrec amb tanta conciencia i fervor, que recordem haver-li sentit dir més d’una vegada la pena que es prengué de fer-se una trancripció pel seu ús particular de l’òpera Aida, que per aquells anys s’havía donat per primera vegada en el Principal. En Vidiella aprofitava els descansos de peça a peça en el cafè per entrar en el tatre veí, i, escoltant devotament la magnífica partitura verdiana, aplicava després al piano tots els efectes orquestals que podía”.

La Renaixensa14 d’uns anys més tard descriu al Vidiella del cafè de Les Delícies d’aquesta forma:

“Fa alguns anys, un aplech de joves tots artistas, quí no de professió, de cor, s’assentavan al entorn del piano del cafè de las Delicias aplaudint y celebrant las bellesas, los cants delicats que d’aquell instrument sabia arrancar un d’ells mes que tots jove, de continent distingit, mirada penetrant y testa per demés simpática, coberta per desordenada cabellera y encuadrada per lo borrissol de migrada barba que tot just sortint donava un misteri extrordinari á n’aquella melancólica á la vegada que enérgica fesomía. Qui allavoras lo veya sense sentirlo adivinava en ell un artista de debó, quí’l sentia després, pensava y fins profetisava que ab lo temps lo seu nom havia de correr mon y havia per sí sol de fer estremer de goig lo cor de la gent que té la ditxa de sentirlo batre per la més artística de las bellas arts”.

El Poble Catalá15 també fa referència a aquest punt: “¡Si’n fa d’anys! El pianista Vidiella tocava en el Cafè de les Delicies y un aplec de jovent aficionat a la música embadalits amb sa delicada manera d’executar, anaven cada tarde a escoltarlo. Pocs eren els díes que l’esbart de dillettanti no’s reunís en la tauleta de prop del piano y en un d’ells, en que l’entusiasme els hi arribá a son grau més alt, cansats del mètode Charpentier y de l’Hirondelle et le prisioner, de Croizes, únic genre de música de que disposava la colla pera refinar son gust, redressarem nostre esperit, y atansantnos cap aont seia el mestre li demanarem humilment si‘ns volía per dexebles”.

En el citat cafè acompanyaven sovint a Vidiella els seus amics escriptors, pintors, escultors, molts d’ells fundadors de la societat Jove Catalunya16. Entre les seves amistats que es dedicaven a la literatura hi trobem a Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Josep Ixart, Francesc Bartrina, Narcís Oller, Joan Sardà, Joaquim Marsillach, Francesc Matheu, Apel·les Mestres, i dels seus amics artistes trobem a Simó Gómez, als germans Josep i Francesc Masriera, a Joan Llimona, a Lluís Graner i a Modest Urgell, entre molts d’altres.

13 Salvat, J. (1916, 15 de febrer). “Carles G. Vidiella”. Revista Musical Catalana. Vegeu annex VI, p.

434.

14 Suñol, E. (1881). “Vidiella”. La Renaixensa.

15El Poble Catalá. 14 de gener del 1905.

16 Entre els fundadors de la societat Jove Catalunya hi trobem a: Joaquim Bartrina, Iu Bosch, Martí Folguera, Àngel Guimerà, Josep Ixart, Francesc Mateu, Narcís Oller, Sardà i Carles G. Vidiella.

(49)

El contacte amb la societat Jove Catalunya ja no el deixaria durant tota la seva vida.

Sens dubte això va fer que la seva afició per la literatura creixés i podem afirmar que Vidiella és un dels pocs músics que va saber crear-se una bona biblioteca. Joan Salvat dedueix d’aquí el fet que “la seva conversació fos tan amena, tan espiritual, i el seu tracte d’una polidesa extrordinaria”. Salvat també ens aporta l’escrit del 1884 de Miró i Folguera per il·lustrar aquest aspecte:

“Aquella espontaneïtat que quan toca el piano fa que sigui simpàtic des del primer moment i que arrastra a En Vidiella i al públic a fondre’s en una sola massa, a glatir amb un sol cor i sentir un entusiasme igual, existeix, també, en tots els demés actes de la seva vida. Tot quan diu és espontani i franc; així com sentat al piano interpreta tot ço que sent, conversant diu també tot ço que pensa. Sens ésser molt erudit en cap ciencia, resol moltes vegades ardues qüestions amb una discreta observació; sa conversa viva i xispejant, acompanyada de sa mirada oberta i incapable de la hipocresía, fan que tothom que el tracti una vegada sigui amic seu;…”

Com a anècdota apuntarem que l’any 1876, quan Vidiella tenia vint anys, va participar en un homenatge poètic que es va fer al mestre Joan Goula17. En l’acte es van llegir poesies de Joaquim Maria Bartrina, Emili Coca y Collado, Àngel Guimerà, Isidre Reventós, Juan Tomás Salvany, Francesch Ubach y Vinyeta i del mateix Carles G.

Vidiella.

A més del seu amor per la lectura també va professar una gran afició per la pintura.

Com explica Rafael Benet18, Vidiella era amic dels estudiants de pintura de Can Galí, i sempre s’havia relacionat amb artistes de totes les generacions.

“Carles G. Vidiella fou un amateur de totes les arts. Jo el tinc present encara amb l’aire dels darrers temps – corbat, més pel pes de la seva sensibilitat afinada que pel pes dels anys-, visitant les galeries barcelonines d’exposicions d’abans de la guerra.

17 “Homenatge poétich al mtre. Joan Goula la nit de son benefici en lo teatre principal de Barcelona. 14 de juny de 1876”

“Si tú fueras tenor compararia / tu voz al coro arpado de las aves / que con notas tiernísimas, suaves da encantos nuevos á la selva umbría.

Si barítono ó bajo, yo diria / que recuerdo tu voz las notas graves / de las olas del mar que hunden las naves /con cantos de salvaje melodia.

No eres tenor, barítono ni bajo: / pero al sol compararte bien pudiera / que hace cantar las aves, sin él solas

ó á la luna cuyo improbo trabajo / es dirigir desde su escelsa esfera / el ritmo de los cantos de las olas”

Cárlos G. Vidiella”.

Fons Vidiella de l’arxiu de l’Orfeó Català-Palau de la Música.

18 Benet, Rafael. (1934). “El donatiu de la senyora vídua de Carles G. Vidiella”. Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Vegeu Annex VI, p. 462.

(50)

Veig la seva figura alta i senyora, sota la llum zenital de can Parés, recolzada suaument en el bastó de passeig; la seva mirada penetrant –encisada- interrogant-me sobre les obres dels artistes tot just arribats a la palestra”.19

La seva casa al Passatge Permanyer barceloní va contenir una bona col·lecció de quadres i records d’amics artistes. Així s’hi trobaven, entre d’altres, dibuixos i pintures del seu bon amic Simó Gómez, retrat de Vidiella pintat per Francesc Miralles quan ambdós es trobaven a París l’any 1878, pintures del pintor Joan Llimona, pintures de Joan Brull, retrat de Vidiella per Ramon Casas l’any 189220, i un llarg etcètera21.

Encara que Vidiella va disfrutar sempre de la companyia de molt bons amics, no es deixava veure massa en societat ja que es tractava d’una persona summament discreta.

Com assenyala Salvat: “Vidiella es recluia voluntàriament a casa seva”. Aquest retraïment era degut, entre d’altres coses, al seu caràcter extraordinàriament temorós.

Així, i per mostrar aquest caràcter, podem dir per exemple que tenia por a que es malinterpretessin o es tergiversessin les seves paraules, i això feia que no es manifestés públicament: “així estava exempt de donar opinions i exposar son criteri davant d’altres persones que no fossin de la seva intimitat”.

Un altre tret del seu caràcter era la seva extrema sensibilitat que feia que l’organització i preparació dels seus recitals li produïssin una gran excitació nerviosa. És el que avui anomenem “track” o por escènica. L’haver de prodigar-se en públic li ocasionava veritablement molts mals de cap:

“Per sort, aquest aclaparament se traslluía apenes en els primers números que executava; refet totseguit d’aquella impressió penosa, sorgía l’artista completament asserenat, per a escampar a l’entorn el divinal encís de les seves interpretacions magistrals”.

A més, era de tots coneguda la seva por als trons i a viatjar per mar. Joan Salvat també ho descriu:

19 Ibidem.

20 “A començaments de gener de l’any 1892 Ramon Casas exposa un retrat ple de vida del pianista Carles Vidiella, que Casellas elogia dient que l’artista ens presenta el pianista en plena acció, davant el piano, les mans a les tecles, l’aire concentrat, serenament abstret per la interpretació d’una pàgina musical” a Maragall i Noble, J. A. (1975). Història de la Sala Parés. Barcelona: Editorial Selecta. p. 52.

21 Benet, Rafael. (1934). “El donatiu de la senyora vídua de Carles G. Vidiella”. Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Vegeu Annex VI, p. 462

(51)

“A l’oir el primer trò llunyà s’esporuguía ja de tal manera, que havía de deixar tot treball per recluir-se al lloc més segur de casa seva. (…) Igualment l’espantava el viatjar per mar. Gran empresa fou per a ell l’excursió d’un estiu a Mallorca; mes de passar l’Atlàntic per fer-se sentir a Amèrica, no se li podia parlar pas: l’espaordía”.

Robert Goberna22, alumne de Vidiella, ens fa una prodigiosa descripció del seu mestre i de la seva especial constitució23:

“Fué extraordinario, como decimos antes, en mecánica, por la sencilla razón que su mano estaba construida con una perfección indecible: sus dimensiones eran esbeltamente largas, sus dedos lógicamente prolongados, no tenían esa nerviosidad de las manos secas y largas, al contrario, era su mano carnosa, pero modelada con un primor admirable de dibujo, y la flexibilidad de las articulaciones obedecía con una prontitud desconcertante; los pasajes más difíciles los vencía con una seguridad y prontitud inverosímil; por esto no es difícil comprender este dominio absoluto de toda la técnica de la digitación pianística, la cual venció sin grandes esfuerzos; (...)”

També Robert Goberna l’any 1912 a Las Noticias24 fa una altra menció a les mans de Vidiella:

“La mano del maestro Vidiella es de una pastosidad admirable y los pasajes más difíciles los ha resuelto él, con facilidad asombrosa, de modo que mecánicamente, no hay dificultades, que no las haya vencido nuestro admirado concertista, y con ser lo dicho muy importante, la tiene aún mayor, la interpretación sublime de las obras que pasan por sus maravillosas manos; es un modo de sentir excepcional y siempre su corrección está sujeta á una personalidad artística de un relieve que subyuga al oyente”.

En el mateix sentit trobem seguidament una descripció de Pascual per a La Publicidad25:

“La mano de Vidiella, como pianista, sólo puede compararse a la izquierda de Paganini. Alto, fornido, con gran fuerza física, como el eminente genovés, no tenía rival en los pasajes de fuerza; sólo podía competir con él el agigantado Rubinstein. Un pasaje de octavas en un piano de resistencia, era un huracán que terminaba a veces en un acorde “plaqué”, cuya prolongada harmonía era incomparable, pues Vidiella dominaba como nadie los pedales, así que paradógicamente se diría que “ligaba” las notas, sencillamente porque enlazaba las vibraciones”.

22 Robert Goberna (1858-1934).

23 Goberna, R. (1915, octubre). “Carlos G. Vidiella”. Las Noticias.

24Las Noticias. 19 de gener 1912.

25 Pascual, J.M. (1915, 5 d’octubre). “Un gran artista catalán: Carlos G. Vidiella”. La Publicidad.

Figure

Updating...

References

Related subjects :