i altres alumnes β [. I f * K î [

i altres alumnes

β [ . I f *· Kî [

Jaume II

i la seua època

Autors:

Ana

Ma Martín Sánchez

i

Selecció del text: Ramón Galdrán Traducció: Frederic Johnson

Il·lustracions i maquetació: Rafael Requena Cartografia: Isidoro Martínez

Coordinació: Remedios Izquierdo

© Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, 2003

© Los autores

I.S.B.N.: 84-7784-419-4 Dep. Legal: A-352-2003

Impreso en Drac Impresores, S.L.L.

Aquest llibre és el resultat d’un esforçcol·lectiu.

En primer lloc, dels alumnes que es van iniciar en la reflexió històrica amb un tema dedicat a En Jaume IL Les seues preguntes, la seua anàlisi i el seu treball encoratjaren aquest resultat. Volem destacar molt especialmentΓaportació delsalumnessegüents:

ANA MaMartín Sánchez, quihaestat l’artífex principal dellli­ bre ja que elseu treballés el que hem utilitzat coma referent, tot i que sense menystenirles aportacions de la resta de companys que han enriquit l’explicació final: MURIEL García Penadés, PEDRO MartínezCerezo, ALICIA Gómez Canales, FRANCISCOENRIQUE Fabregat Morillas, SILVIO GiménezGarcía, Ma VICTORIA Gómez López, JAVIER Lacruz María, CARMEN Ma Galvis Díaz, JOSÉ LUÍSPérez Canales, JAVIER GarcíaLópez, ELISA Molina Angulo, iun extens etcètera.

En segon lloc, dels professors del departament de Geografia i Històriaque desdelseu treballd’aula van ferpossible el projecte.

També volem expressar Vagraïment a aquells que ens hanofe- rit el seu saber i la seua paciència amb la fotocopiadora, i a Vequip directiu, a l’AMPA de l’IES Jaume II i al Consell Escolar, ia l’Ins­ titut Alacantí de Cultura “Juan Gil-Albert”, perhaver fet possible la publicació d’aquest llibre.

IESJAUME IId’Alacant Gener de 2003

5

ÍNDEX

Presentació...9

Capítol Ir Qui és Jaume II?...11

Capítol 2n El poder del rei...19

Capítol 3r Qui vaprotagonitzar la història ambJaume II? ..25

Capítol 4t El món de JaumeII... 45

Lesfonts...59

Bibliografia...61

Com hem après tot el quesabem?...63

PRESENTACIÓ

La història que llegireu totseguit comença l’any 1260, amb el naixement d’un infant qui, anys més tard, esdevindrà rei dela Co­

ronad’Aragó i qui assoliràun granpoderpera la seua terra.

Jaume II coma rei no ésl’únic qui aconsegueix aqueixa pleni­ tud; estudiaremtambé la societat deΓ època,que inclou rics i pode­

rosos, a més del poble menys poderósque s’encarregava de treba­

llar.

Des de l’època enquèva viure JaumeIIfins ara ha transcorre­

gut un llarg període de temps. Malgrat tot, hi hacoses que encara perviuen,per bé que amb diferències, comara la llengua que es par­ lava aleshores i encara avui es parla a les comunitats autònomes d’Aragó,Catalunya,Valènciai les Illes Balears, que corresponen als antics regnes sobre els quals regnava Jaume II o els seus descen­ dents. Tambéel nom del nostre institut està enrelació amb lahistò­ ria que us explicarem.

El que pretenem amb aquest treball és conèixer el regnat de JaumeII i Γ èpocaen què va viure i no només datesifets dels quals, si et preguntassenels “perquè”, no sabries què explicar. Tambévo­

lem saber quina és la relació entre JaumeII i el nostre institut.

9

CAPITOL Ir

QUI ÉS JAUME II?

erquèJaume II pogués passaralahistòria amb nom pro­ pi van haverde passar alguns fets.

El primer fou launiód’En Ramon Berenguer IV, quiera com­

tedeBarcelona, i Na Peronella, herevadel tron d’Aragó.Aquest fet va ocórrer el 1131 i va tenir com a conseqüènciala unió dels regnes d’Aragó i Catalunya, formant-se així la Corona d’Aragó.

Genealogia dels reis de la

Corona

Aragó

La genealogia és larelació d’avantpassats que té una determi­ nada família. La dels reis d’Aragó es remunta, comja hem vist, al segle XII ambNa Peronella d’Aragó i En Ramon Berenguer deCa­

talunya. Jaume II era fill de Pere el Gran i nétdeJaumeI. En morir el seu germà Alfons el Liberal, Jaume II heretael tron.

Martí l’Humà va ser el darrer monarca directe del Casal de Barcelona. S’hi pot comprovar el canvi de dinastiaque suposa Fe­

rran d’Antequera, la successiódelqual ens duu a Ferran el Catòlic.

Tot el conjunt d’ascendents i descendents és conegut amb el nom de llinatge. Cada família noble (llinatge) teniaun escut o em­ blema heràldic que representava els seus membres. L’emblema del

13

PERONELLA = RAMON BERENGUERIV(1131-1161) ALFONS EL CAST (1162-1196)

PERE EL CATÒLIC (1196-1213) JAUMEI(1213-1276)I PERE EL GRAN(1276-1285) i--- 1

ALFONSELLIBERAL (1285-1291) —JAUME II (1291-1327) ALFONS III ELBENIGNEI (1327-1336)

PERE ELCERIMONIÓS I , (1336-1387)

JOAN 1(1387-1395) —MARTÍL’HUMÀ (1395-1410) X

FERRAN D’ANTEQUERA (1412-1416)

ALFONS IV ELMAGNANIM(1416-1458)I —JOAN Π (1458-1479) i---1

FERRAN EL CATÒLIC (1479-1516)

Casal de Barcelona és la “quatribarrada o senyera”, encuny docu­

mentatdes de l’any 1150, en què apareix en un anell d’En Ramon BerenguerIV i que s’empravaper a segellar tractats, documents ofi­

cials, etc.

Com queera Γemblemadels reis, es vaconvertir en la senyera de tota la Corona i avui endia roman en les banderes deCatalunya, Aragó, València, les Illes ialtresllocs dela Mediterrània relacionats amb laCorona: Provença, Sicília,etc.

14

Ara ja sabemqui era, enquinaèpoca visqué, familiars i avant­ passats iper què ha passat a la Història Jaume II: fou rei, rei de la Coronad’Aragó des de 1291 finsa la seua mort l’any 1327.Però in­ vestigarem algunes coses més sobre ell, la seua família, el seu po­ der, si hi hagué altres protagonistes i qui van ser, el seu món i as­

pectes diversosrelacionats amb ell.

Els trets físics de Jaume II són difícils de concretar ja queca­

da imatge analitzada en mostra un aspecte diferent. Cal tenir en compte que en la seua època no interessaven tant els trets físics com els simbòlics. La reproducció que apareix tot seguit està inspirada en unapinturamedieval.

15

La seua personalitat també és difícil de conèixer; segons Ra­

mon Muntaner, cronista oficial de la Corona d’Aragó, va ser: “Lo pust justhom de justícia, e decortesia e de veritatqui anc nasqués,

sal Jesucrist". L’autor el compara amb Jesucrist, però hem de tenir en comptequeaquest estava al servei dels reis i per això mateix els enalteix.

De la seua vida familiar i privada ja sabem que els primers avantpassats de Jaume Π són Na Peronellai En Ramon Berenguer IV.

16

Anem arepresentar-los tot inspirant-nos en una miniatura del Rot­

lle conservat al monestir de Poblet.

El seu avi Jaume I el Conqueridor de València. També repre­ sentat d’acord amb unapintura mural que es troba al Castell d’Al- canyís.

I els més pròxims a ell que van ser els seus paresPereel Gran i Na Constança Hohenstaufen, princesa siciliana. També el seu

17

germà major Alfons el Liberal de qui va heretar el tron en morir aquest prematurament i sense descendència.

Jaume II va nàixer a València l’any 1260 i va morir a Barce­ lona el 1327. Durant la seua vida es va casar quatre vegades. Les seus esposes foren Isabel de Castella, Blanca de Nàpols, Maria de Xipre i Elisenda de Montcada.

Amb la primera va trencar el compromís per interessos de la Corona d’Aragó que preferia una aliança quefacilités la fi del con­ flicte que Jaume II teniaa la Mediterrània.

Amb Blanca de Nàpols va tenir deu fills. S’hi va casar per tal de resoldre el conflicte entre França, el Vaticài la Corona d’Aragó per Sicília. La solució es va aconseguir amb elTractat d’Anagni, el

1295, pel qual Jaume II es casava amb Blanca de Nàpols i Sicília passava a mans del Vaticà, encara que els sicilians no hovanaccep­

tar, es van aixecar en armes i aconseguiren que Sicília passés a ser governada peruna branca de ladinastia aragonesa.

Ara no ens pot estranyar que en aquella època es casaren tan­ tes vegades, però unade les fonts estudiades ens ho explica. Per als reis, els matrimonis erauna forma d’adquirir territoris, establir re­

lacions diplomàtiques o fernegocis.

La seua vida privada, com veiem, estàíntimament relacionada amb el que podem considerar laseua vidapública, i a l’inrevés. Ai­

xí doncs, els seus matrimonis, tot i pertànyer a la vida familiar, de­ penen dela seua vida pública, ja que en són unaobligació reial més.

♦

18

CAPITOL 2n

EL PODER DEL REI

1 poder de Jaume II, com el dels reis medievals, noera absolut. Havien de compartir-lo amb altres poderosos (homes rics, comtes, vescomtes...), i aquests reconeixien el poder del rei a canvi que jurés els privilegis d’aquests grups i es comprometés arespec­ tar-los. Aquestspactes es realitzaven a les Corts.

Els privilegis que jurava el rei podien obeir a un compromís propi, o a un heretat dels seus avantpassats. La il·lustració repro­ dueix la cerimònia de concessió de privilegis als seus súbdits per part de Pere III, pare deJaume II. Està inspirada en una miniatura del Còdex de Pere Albert, del segle XIII i que es troba a Γ arxiude la Paeria de Lleida.

21

El poder dels reis proveniadelqueexerciasobre les persones i territoris sobre els qualsregnava. Ésper això que els reis sempre vo­ lien eixamplar els seus territoris amb noves conquestes. Però ells sols no podien fer-ho; haviende comptar amb l’ajut delspoderosos que es comprometien, a les Corts, a posar els diners suficients iels exèrcits necessaris. Una vegadahavien estat conquerides les terres, elrei recompensava aquells que l’havien ajudat.

Les Corts a la Corona d’Aragóerenel lloc on es celebraven els pactes entre el reiielspoderosos,peròa mésacomplien d’altres funcions.

Quan el rei arribava al poder, havia de ser coronat a les Corts de tots els regnes on regnava, en aquest cas a les de Catalunya, Ara­ gó i València, com va fer Jaume II enheretarla Corona. Les Corts havien d’acceptar-lo comarei abans de ser-ho oficialment, i a can­ vi d’aquestreconeixement, el rei es veia obligat normalment a do­ narprivilegis als regnes.

A mésde les Cortsdecada regne,secelebravenCorts generals, com les deMontsó, pertractar assumptes comuns als regnes confe­ derats; és així que la conquesta de València es va decidir a Montsó l’any 1236. Els que es comprometeren en l’empresa conqueridora foren recompensats per Jaume I després de laconquesta de Valèn­

cia. Al Llibre del Repartiment es mostren aquestes concessions reials.

Les Corts eren presidides pel rei i hi assistien organitzats en braços:

22

• La noblesa o braçmilitar.

• El clergato braç eclesiàstic.

• Els poderosos de les ciutats obraçreial.

La il·lustració que presideix aquest capítol està inspirada en una miniatura i mostra una sessióde les Corts.

23

CAPITOL 3r

QUI VA PROTAGONITZAR

LA HISTÒRIA AMB JAUME II?

er a plantejar-nos aquesta pregunta, anteriorment vam haver de reflexionar sobre si Jaume II era l’únic protagonista de la seua època. Alguns intel·lectuals,com Bertold Brecht en Preguntas a unobreroque lee, i historiadors com Josep Fontana en La histo­ ria o Carlo Ginzburg en El queso y los gusanos, consideren queno eraaixí, que ellno era l’únic protagonista, encaraque en un princi­

pi dubtem,jaque els fets importants solen seratribuïts únicament a reis i poderosos.

Si Jaume II no és l’únic protagonista, qui ho és també? Ho és tothom, la suma de totes les persones que visqueren en aquells mo­

ments. Hi ha diferènciesentre uns ialtres,però tots són protagonis­

tes (actors).

Podem pensar:

Com construïen els reis els seus castells?

Qui conreava les terres perquè tothompogués menjar?

Quiplorava els morts de les conquestes?

Únicament el rei?

A tantes preguntes, tantes respostes.

27

Hom pot afirmar que la societat estava organitzada en esta­

ments, segons els privilegis, les riqueses i el poder. També hi havia diferències segons la religió, laculturai el sexe.Aquesta organitza­

ció de la societat apareix cap al segle X, quan “els intel·lectuals”

d’aquella època, és a dir, elclergat, aconsegueixen imposari esten­

dre la idea que Déu ha fetel món d’aquestamanera:

• L’estament nobiliari. Encarregat de defensar els altres amb les armes. És per això que Déu els ha donatterres i homes, i la seua obligació és lluitar i ajudar el rei en els seus proble­

mes.

• L’estament eclesiàstic. Encarregat de pregar pels altres. La seua obligacióés pregar iferd’intermediari entre Déu i els ho-

28

mes per obtenir la salvació etema. També posseeix terres que li sóncedidesperintermediaren lasalvació dequi les dóna.

• El tercer estament o estat pla. Ocupatatreballar. Hi sónto­ tes les altres persones i hi trobempersonesriques i també po­ bres.

L’estament eclesiàstic i el nobiliari, gràcies a la funció que Déu elsha donat, tindranunasèrie de privilegis:

• Fiscals: nohande pagar impostos; ans al contrari, els els han depagar, tal com veurem més endavant.

• Jurídics: ells són jutjatsper lleis especialsidiferents a les que s’apliquen a la restade les persones.

• Socials: tenen llocs reservatsper aells,perexemple a les es­ glésies; també tenen dret a ocupardeterminats càrrecs, etc.

Tots ells, juntamentamb Jaume II, foren els protagonistes de la història de la seua èpocaiper això els analitzarem d’un en un tot se­ guit.

29

L

militar: la

El braç militar, anomenattambé el dels bellatores, el compo­

nien els nobles que s’encarregaven de la defensa de l’odre social mitjançant les armes. Estaven dividits, al seu tom, entre l’alta no­ blesa i labaixa noblesa.

L’alta noblesa la constituïen els comtes, vescomtes, barons i homes rics (magnats), que conformaven una minoria rica i podero­ sa. Això era degut a quècontrolaven gran partde les terres i homes de la Corona iviviende les rendes de les seues senyories (terresdo­ minades pels senyors).

30

Tenien podersobre lespersones per bé queeradiferentsegons el rang:

• Sobre els cavallers exercien el dretaformar companyies mi­

litars, cavalcades, etc., cosa que constituïa l’auxilium que aquestos elsdevien itambétenienel dret de ser aconsellatssi elsho demanaven o consilium.

• Sobre els eclesiàstics de la senyoria exigien elsuport, el con­ sell i el serveique el senyornecessités.

•Els pagesos, comerciants,etc., eren sotmesos ales seues lleis, jutjats pels seus tribunals, estaven obligats a pagar impostos al senyor, pagaven per usar els monopolis del senyorcom el molí, eltrull o el vedat decaça.

Obtenien la terra per herència, compra, recompensa reial, en casar-se, etc. La reservaven per a explortar-la mitjançant el treball dels pagesoso la cedien. Si la cedien a altres nobles era a canvi de l’auxilium i si ho feien a pagesos era a canvi deprestacions en tre­ ball,diners...

Molts magnats aragonesos, catalans i valencians participaren en lesempreses d’expansió territorial i marítima dela Corona pera obtenir càrrecs i honors que augmentassen les seues riqueses, arri­

bant en moltes ocasions a rivalitzarquant ariqueses i poder amb el propi monarca.

Entre els privilegis més importantscal destacar queels nobles noméseren jutjatspelrei,noerenempresonatsenpresons comunes,

31

ni sotmesos a turment; nopagaven impostos ordinaris i viviende les rendes senyorials (agràries, del comerç, monopolis...) i jurisdiccio­ nals dels seus dominis; també ocupaven càrrecs dins ΓAdministra­ ció reial. L’alta noblesa, a més, controlavavilesipobles sencers,on jutjaven, condemnaven i castigaven els seus habitants.

La baixa noblesa estava formada per cavallers, donzells, ge­ nerosos... Els seus membres erenmés nombrosos queels anteriors.

Els cavallers eren importants, necessaris, perquè eren els que ana­ ven a les guerres i lluitaven amb els seuscavalls, element fonamen­

tal de les campanyes militars.

Hem comprovat comelpoderdelsreisnoeraabsolut, havien de compartir-lo ambaltrespoderosos,comla noblesa, que li reconeixia el seu poder a canvi que els donésprivilegis i els els respectés.

L’

estament

el

Aquestestament estava format pel clergat, tots ells anomenats oratores. Eraun grup social privilegiat que tenia la seuapròpia or­ ganització. Dins d’ell hi havia gent amb diferents tipus devida,com veurem a continuació.

32

Els privilegisdels que fruïen, a l’igual que la noblesa, eren fis­

cals, polítics,jurídics i econòmics. No pagaven impostos, participa­ ven a les Corts, a més, mitjançant un control de caràcter “espiri­ tual”, feiencreure quetenien dret a cobrar delmesi rendes.

.Hi haviaun alt i un baix clergat.

A l’alt clergat pertanyien abats, bisbes, arquebisbes, que són senyors amb una gran quantitatde terres, l’origendels quals sol ser nobiliari, fills fadristems de grans nobles, als quals en moltes oca­ sions llurs paresels ha aconseguit el càrrec des dela infantesa.

33

N’hi havia alguns relacionats directament amb el rei, com un fill deJaume II, qui fou arquebisbe de Tarragona.

La noblesa i el rei demanaven alseclesiàstics de l’alt clergat el suport, el consell o altres serveis que poguessen necessitar. També assistia a Corts.

El baix clergat estava format pels clergues (rectors, monjos i frares) que vivien i treballaven alspobles i viles, influintmoltenel món rural iurbà. Tot el que ells deienho feien creure a la gentuti­

litzantDéucom a excusa. No erenrics, com l’alt clergat, però amb el cap, aconseguienels seus propòsits i, a vegades, eren nomenats pels propissenyors laïcs dels territoris on vivien.

L’Església era important, atés que era molt poderosa i rica, a més de tenir una forta influència sobre les persones pel fet que la seuaparaulaeratingudacoma paraula deDéu.

34

El

EsZ elgrup més nombrós i divers. Podem distingir-hi uns grups urbans, uns grups camperols i un altre grup que anomenarem mar­

ginats. Tots aquests es caracteritzenper no tenirprivilegis.

Els

grups urbans

Els homes deles ciutats i viles es dividienentres grups socials segons el frare franciscà del segle XIV Francesc Eiximenis: la mà major, la mà mitjana i la màmenor.

35

La mamajoreraΓoligarquia deles ciutats. No tenien privile­ gis peròtenien moltariquesa que obtenien dels beneficis dels seus negocis en el comerç, en el transport naval, en les finances. A més a més, compraven terres i senyories, arribant fins i tot a governar ciutatsiviles senceres. OcupavencàrrecspúblicsenΓ administració delesciutats on residien.

A la Universitat deValència es conservaunaobrail·lustradade l’any 1497 que elsrepresenta i que inspira aquestareproducció.

El seu poder es basava en la riquesa que posseïen.

Teniendretaintervenir a les Corts, on assistien com a re­

presentants de les ciutats, tot i que el que hi feien era de­ fensar els seus interessos.

La mà mitjana estava formada per famílies demercaders, ne­ gociants,menestralsd’oficis importants, notarisi homes delleis, tot sent elsmercaders elsmés nombrosos. Els més importants, que po­

dien ascendira la mà major, invertienen la indústria naviliera, s’es­ pecialitzaven en eltrànsit marítim i participaven enel comerç inter-

36

nacional perla Mediterrània i Europa. Solia serel grup més dinà­ mic de la ciutat.

La mà menor, o grups populars, és la més abundosa entre la problació urbana. Tampoc tenien privilegis i la seua situació legal eradiversa. La mà menor podiadividir-se en uns estrats superiors, altres intermedis i altres inferiors. Als superiors pertanyien les per­ sones d’ofici, mestres de menestralia d’oficis menys importants, oficials, etc.Als intermedis, obrers sense especialitzar. Els esclaus, captaires, vagabunds,etc.,elsmarginats, pertanyien als estratsinfe­

riors. En aquest apartat,analitzaremnomés l’estrat superior:els me­ nestralsquetreballaven a lesciutats.

L’escena representa un ofici de la vida artesana tal i com el mostra uns reproduccióde Γ època.

Cada mestre tenia la seua especialitat, oficique exerciaal seu taller, queeren “empreses familiars”. Es trobaven a laplantabaixa de les cases on vivien i hi treballava tota la família, algun oficial i

37

alguns aprenents. Venien directament els seus productes artesanals al consumidor.

El gremi era l’associació de mestres i menestrals del mateix ofici, dirigit pels mestres. Servia per ajudar-se mútuament, desen­

volupava una ètica de l’ofici, reglamentava la producció, els preus, rebutjava la competència, etc.

L’economia deles ciutats, malgrat estar molt relacionada amb el mónrural, depeniadeltreballdels mestres imenestrals, a mésdel negoci dels mercaders. El rei també els necessitava, ja que, junta­ mentamb els altres treballadors, eren elsque pagaven impostos.La restadelpoble també elsnecessitava; eren elsencarregats defer els productes artesanals, tant alimentaris com instrumentals. Qui feia les sandàlies? qui coïa el pa? Eren necessaris.

La diversitat camperola

La pagesia és la gent quetreballava i vivia de i enel camp, els que conreaven, llauraven...; en general, aquells que es dedicavena Γ agricultura, tant homescom dones.

Entreells hi havia diferències jurídiques, econòmiques, socials, ètniques i culturals, segons la situació enquè vivien. Variava segons fossen en zones de senyoria o de reialenc, i segons Γ època.

Jurídicament, amés d’estar sotmesos a lleis diferents segons visquessen en terres de senyoria o de reialenc; quan el reio senyor tenia interés a colonitzar unes terresper a conrear-les, aplicavaunes altres lleis. Quanvolia anar-hi molta gent, aquesteseren més seve-

38

res perquè s’ho pensassen millor, i així subjectar-los a la terra on treballaven en aqueix moment.Tanmateix, aquestes erenmés suaus quan ningú novolia anar atreballar-hi, per tal d’animar i convèncer més la gent. També existien les Cartes de Poblament, en les quals s’establienles condicions per alspagesos a l’hora d’ocupar i treba­

llar aquestes terres.

Econòmicament, segons la situaciódels pagesos, hi haviaels propietaris de terres, anomenats també alodiers, i els que no pos­

seïen terres peròlestreballaven sota unes condicions determinades.

Generalment les condicions consistien a pagar unarenda en diners o en fruits a qui elshavia cedit el terreny, cobrar un jornal pertre­ ballar per aun altre, rebre casa i menjar a canvi de treball,etc.

Socialment notots els pagesos estaven marginats, alguns ocu­ paven càrrecs de responsabilitat a la parròquia i al poble. Peraques­ ta raó eren respectats pels seus veïns i perquè defensaven els inte­ ressos de tothom.

39

Ètnicament i cultural.Hihavia molta discriminació entre mu­

sulmans i cristians. Molts musulmans continuaven treballant en l’a- griculturadesprésdela conquesta dels cristians, però eren sotmesos aunes condicions molt dures, comcomprovarema l’apartat següent.

Els pagesos durant molt de temps marcaven el ritme del seu treball amb el calendari agrícola: l’esporga dels arbres, la sega, la verema ola matança, etc. Tenimexemples famosos com el que ara arrepleguem basat en les pintures del Panteó dels Reis de San Isi­

doro de León.

40

La pagesia era un grup fonamental. Els grans senyorsde terres assolienles seues riqueses gràcies a les rendes que els pagaven els camperols, als beneficis que aconseguien del seu treball i als im­

postos que els cobraven. També pagaven impostos al rei. Ells eren els que obtenien menjarper a tothom, i,quipot viure sense menjar?

Tothomdepeniade la pagesia.

Els marginats

Hi havia unagran part de la població que patiadiscriminació:

per causa de les seuescreencesreligioses, perlaseua cultura, perla

41

seua condició de dona... Les condicions de vida entre élis eren molt diferents, alguns fins i tot posseïenriqueses i prestigi, però... esta­

ven marginats. Tipus diferentsde marginats són aquests:

Els jueus eren importants i nombrosos en alguns indrets de la Corona. Es dedicaven a activitats financeres, científiques, comer­ cials i artesanals. També ocupaven càrrecs públics en Tadministra- ció, senyorial o reial. Tot açò esvaenfonsarquan l’any 1283 esdic­ taren a les Corts unes lleisdiscriminatòries que els allunyaren dels seus càrrecs públics. Alguns tenienriqueses, però, malgrat tot, eren marginats.

Els mudèjars, que eren els musulmans quevan continuar vi­ vint en els seus territoris després de la conquesta, eren molt nom­

brosos. Els seus senyors els maltractaven, i els cristians veïns els consideraven competidors encomprovar que sabienmés sobrelate­ rra conquerida queells; a més, acceptaven una major explotació en eltreball. Per això, els cristians temien una revolta sarraïnaamb el suport dels musulmans de Granada i del Nord d’Àfrica. Calafegir- hi les diferències de religió i culturaque encara feien més difícil la convivència. Molts sarraïns van serobligatsaconvertir-sealcristia­ nisme (moriscos).

Les dones tenien prohibitparticipar a les institucions civils que s’encarregaven del poder econòmic, el cultural i elpolític. Tampoc no podienparticipar a les Corts, en elgovern de les ciutats,nien ac­

tivitats decaràcter públic. Sempreva haver-hi excepcions a aquests límits, però foren mínimes.

42

Els vagabunds, els captaires... en general eren els més pobres.

Estaven exclosos de la societat i, a vegades, incomplien les normes de convivència i infringien les lleis. Si no tenien diners, furtaven o agafaven fruits de terres privades, etc.

Llevat dels vagabunds i captaires, la majoria de marginats te­ nien un paper important; elssarraïns eren els millors agricultors, els jueus erencultes i les dones, criades, mares, esposes...

43

CAPITOL 4t

EL MÓN DE JAUME II

er comprendremillor elmón de Jaume II, calconsiderar dos àmbits espacials. Un n’és la Mediterrània, centre econòmic, po­

lític i cultural de Γ època medieval i en concret de la de Jaume II.

L’altre àmbiten què es desenvolupa la història d’aquest rei és la Pe­

nínsulaIbèrica. Tots dos els estudiarem acontinuació.

L

LaMediterrània era l’eix fonamental del món ja conegut per­ què tenia un gran valor estratègicen Γ època medieval. Permetia el comerç, el desplaçament de persones, idees, tecnologia, etc. La Co­

rona d’Aragó va controlar gran part de la Mediterrània iper això va tenir conflictes amb França ialtres regnes.

Situada alnordest dela Península Ibèrica disposava d’unaam­ plafaçana marítima. Segons les fonts quehem estudiat, aqueixa si­

tuació li va facilitar l’expansió per tota la Mediterrània, arribant a Grècia i fins i tot a Γ interior de Turquia amb els anomenats almo­

gàvers. El mapa ens mostraaquesta expansió.

Els mercaders catalans van controlar gran part delcomerç a Si­ cília, Sardenya, Nàpols i el Nordd’Àfrica. Eren territoris poc des­ envolupats i molt bons compradors de productes artesanals alhora

47

que proveïdors de matèries primeres. Durantel temps transcorregut entre els anys 1250-1350, la Corona va prosperar moltpel que fa a la quantitat i la qualitat dels negocis amb aquestes zones, cosa que va convertir-la en una de les principals potències de laMediterrània.

Va ser l’època d’esplendordetots els seusregnes, en especial de les seuescapitals: Mallorca, Saragossa, València i Barcelona.

Mallorca i les Illes foren conquerides per Jaume I. Amb això s’inicia l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó.

Una vegada fou conquerida, Mallorca va serrepartida entre el rei i els nobles que havien col·laborat en la campanya distribuint-se l’ilia en dues parts: la reial i la senyorial. En morir Jaume Iel regne de Mallorca, que comprenia també el Rosselló i la Cerdanya, la

48

senyoriadeMontpelier i el comtat deCarladès, es vaindependitzar de la Corona i va ser regit per una branca lateral deladinastia. Man­

tingué la seua independènciadurant el regnat de Jaume II fins ain- corporar-s’hi definitivament l’any 1343.

Perla possessió de Sicília va haver-hi molts con­ flictes. Un, relacionat amb la Corona, fou entreel Papati Γ Imperi germànic.

Na Constança Hohenstaufen, mare deJaumeII, eraΓ hereva de Sicília i Nàpols, però aquests territoris van passar a mans de Carles d’Anjou gràcies al Papa. Fou aleshoresque van actuar Pere el Gran i Jaume II, defensant Na Constança. Aquest conflictevaacabarmit­ jançant dos tractats:

• ElTractat d’Anagni (1295), pel qual es va establir la devo­ lució de Sicília alPapa; a canvi, la Corona d’Aragó aconse­ guia el permísper a conquerir les illes de Còrsega i Sarden­ ya. L’aval d’aquest tractat és el matrimoni de Jaume II i Blan­

ca d’Anjou.

• El Ίϊ-actat de Caltabellota (1302).Malgrat els pactes, Sicília no vapassar al Papat. Elssicilians es van aixecar enarmes i l’i- lla va quedar a mansde Frederic, germà de Jaume II. En aquest tractat es reconeixia en Frederic com a rei fins a laseua mort, passant després Filla a la casad’Anjou, cosa que no va ocórrer perquèfinalment es va incorporar a la Corona d’Aragó.

49

Tant d’interés per Sicília eradegut ala seua situació geogràfi­

ca i estratègica, atés que eranecessari fer-hi escala durant els viat­

ges dels mercaders catalans cap a la Mediterrània oriental.

La conquesta de Sardenya era una compensació a la Corona d’Aragóperhaver renunciat a Sicília. Es va concretar el 1297, quan el papa Bonifaci II va concedir a Jaume II poder conquerir Còrsegai Sardenya per lesar­

mes.

Sardenya semblava una colònia catalana. Tenia una població pobra i escassa. La seua conquesta deguésercausadaperuna estra­

tègia política,però els mercaders no van desaprofitar l’ocasió per a comerciar. Descarregaven els seus productes i adquirien blat, corall, sal, formatge, metalls i matèries primeres.

El Nord d’Àfrica va resultar fàcil de controlar gràcies a lesdivisions i rivalitats entre els soldans.

Jaume II hi va poder imposar els seus militars i hi tingué així unafortainfluència.

Els mercaders de la Corona, Sicília inclosa, venien als mercats de Tunis i l’Alger, draps i productes artesanals i agrícoles i adqui­ rien cera, corall, cuir i fins i tot esclaus.

50

Aquest comerç era molt beneficiós ja que obtenien matèries primeresper als tallers i empreses catalanes. També obtenien orper a comprar espècies a la Mediterrània oriental iesclauspera la terra i altres treballs durs.

La Mediterrània oriental fou Γ escenari de les campanyes dels almogàvers. Aquests eren les per­ sones contractades com a soldats a sou (mercena­ ris) pels reis i poderosos que necessitaven un exèrcit preparat per acabaramb Γ adversari per sorpresa i amb rapidesa.

En temps de Jaume II i son pare, aquests mercenaris catalano- aragonesos van lluitar a Sicília. Després d’allò, van emprendre la Gran Companyia Catalana, anomenada també Γexpedició dels al­

mogàvers aOrient, que va donar lloc a una gran Crònica medieval l’autor de laqual fouRamon Muntaner.

Com que estaven desocupats, jaque ambel tractatde Caltabe- llota es vaassolir la pau, l’emperadorbizantívaaprofitar l’ocasió i els vacontractarper a lluitar contra elsturcs. Vantenir-hi moltd’è- xit, tant i així que l’emperador va manar assassinar en Roger de Flor, qui dirigia els almogàvers, perquè aquest estava acumulant massa poder i n’estavatemeros. Desprésd’això, els almogàvers van saquejar el territori bizantí i van servir també diversos senyors de Grècia, finsque s’apropiaren d’Atenes icrearen el ducatde Neopà- tria, quevanposar sotala sobiraniade la Corona d’Aragó.

51

V

AΓ època de Jaume II, laPenínsulaIbèricaestavaformadaper estats independents diferents degut a què els musulmans que ante­ riormenthavien arribat a ocupar gairebé tota la península,llevat del nord, i a què la conquesta cristiana posterior es va realitzar des de nuclisdiversos. El resultat vaser l’existènciade regnes icorones di­

ferents a la Península. Cadascun tenia el seu monarca, els seus pro­ pis furs o lleis, institucions i trets culturals.

La

península a l

de

II

Podem concloure que, al’època de Jaume Π, la Penínsulaes­

tava constituïdapelsregnesde Portugal, Granada i Navarrai les co­ rones de Castella i Aragó.

52

• El Regne de Portugal vatenir una importància cabdalper a les rutes marítimes durant el regnat d’En Dionís (1278-1325), coetani de Jaume IL Vaatènyer una gran esplendor en el co­

merç i Γ economia.

• El Regne de Granada eramusulmà. Des de l’època de Jau­ me II maldava per sobreviure entre els regnes cristians, aliant- se amb els uns i amb els altres. Al capdavall, l’any 1492, va desaparèixer quan els Reis Catòlics el van conquerir.

• El Regne de Navarra era el més petit perquè es va quedar sense frontera amb els musulmans i no va poder estendre’s cap al sud. Mantingué una política estable amb els regnes fronterers d’Aragó iCastella. Atesa laseua situació pirinenca i els seusinteressospolíticsvarebreunagraninfluència fran­

cesa, i aixíel rei francès Felip IV va arribaral tron navarrès després de casar-se amb la princesanavarresa Na Joana, tot esdevenint Γ hereu de la corona francesa.

• La Corona de Castella era la més extensa i comprenia di­ versos regnes. Durant l’època de Jaume II va patir una crisi economicosocial relacionada amb la pobresa, el despobla­

ment i la violència i abusos de poder sobre els pagesos i els més dèbils. Hi hagué també lluites polítiques (crisis) acausa delaminoriad’edat dels reis de la Corona i de la feblesa del poder reial, la qual cosa fou aprofitada pels senyors feudals per eixamplar les seues terres. Malgratla crisi, Na Maria de Molina (1265-1321) va aconseguir refermar la Corona en aquestaèpoca.

53

• La Corona d’Aragó estava formadaper lafederació de tres Estats: el Regne d’Aragó, el Principatde Catalunya i el Reg­

ne de València, a més de les possessions de la Mediterrània.

Cadaregneconservavala seua identitat i les seues lleis, però compartien els insteresos econòmics i comercials, i el mo­

narca; per això enheretar la Corona, Jaume II va haver d’a­

naren cadascun dels regnes per a serreconegut com a rei.

La Corona vaanardesplaçantlaseua frontera cap al sud a me­ sura que conqueria territoris als musulmans. El 1238, Jaume I con­

quereix València. Anys méstard, Jaume II estableix la frontera més al sud, tot incloent-hi Alacant i les terres meridionals. En aquest procés d’expansió tingué enfrontaments amb els seus veïns.

Per tal d’assolir la pau, van ser necessaris acords i tractats. El mapa següentmostral’evolució de la frontera segons els tres trac­ tats, l’Almizra,Torrellasi Elx:

• Tractat d’Almizra (1244), signat entre Jaume I i l’infant N’Alfons de Castella, vafixarla frontera castellanoaragonesa.

• TractatdeTorrellas (1304). En produir-sela disconformitat entre Ferran IV deCastellai Jaume II, totsdos van cridar al­

tres jutges. Aquestsforen:elreide Portugal En Dionís, En Jo­

an Manel, infant de Castella i gendre de Jaume II, i el bisbe de Saragossa. El resultatva ser Γ establiment de lafrontera a les terres del riuSegura.

• Sentènciad’Eix(1305). Com que ambel Tractatde Torrellas no van quedar plenament conformes, van fer aquesta nova

54

sentencia. S’hi vaconfirmar que léelaiCartagena passariena la Coronade Castella.

Tantalluitapel sud d’ Alacant es deviaa la riquesadel terreny.

Erenterres molt bones per a conrear i hi havia molta aigua. L’in­ convenient era la proximitat dels musulmans, cosa que augmentava lapossibilitatd’un conflicte.

Finalment, les terres d’Alacant quedaren repartides entre sen­ yories i reialencs, segonsestiguessen sota el domini dels senyors o del rei. De reialenc foren les viles d’Alacant, Oriola, Guardamar,

55

Elx, Elda, Noveldai els seus termes. De senyoria, Petrer i Villena.

Aquesta adscripció no va ser definitiva i territoris de reialenc van passar als senyors per donació reial.

Villenapertanyiaa l’infant En Joan Manel. Uncas especial va serel de Crevillent i Asp, jaqueestaven poblades per musulmans i governades peruna família àrab.Açò es va deure a què aquesta fa­

mília va col·laborar amb Jaume II, i ell no li vallevar les seues te­ rres, peròles va incloure dins laCoronad’Aragó.

El món

Jaume II i el

La relació entre el passat i el present es palesade moltes ma­ neres. En alguns casos, el presentdepèn, en major o menorpart,del passat. Elfetque nosaltres pertanguem avui al País Valencià està en relació amb laconquestai posterior repoblament realitzats pelsreis Jaume I i Jaume II.

Amb la incorporació definitiva al Regne de València deles te­ rres delsud d’Alacant en temps de Jaume II, a Γ igual que va ocó­ rrer als altresterritorisvalenciansamblaconquista duta a termeper Jaume I, la gent que va passara formar part del nou regne cristià va adoptar a poc a poc la llengua, la cultura i els costums dels pobla­ dors cristians que veniende Catalunya iAragó. És així que laCons­ titució Espanyola de 1978 ha reconegut al fet històric de Γ antic Regne de València i, a l’horade configurar l’Estat autonòmic, liha donat elrangde comunitat autònoma.

56

Un altre aspectemoltimportant és també la llengua. Lesterres valencianes foren colonitzades per aragonesos i catalans, els quals dugueren les seues llengües cap al sud. Pel que fa al català, el seu ús anà adquirint trets lingüístics específics,cosa que explica Factual divisió dialectalde lallenguacatalana, així com l’origen històric de les denominacions particularistes“valencià” i“mallorquí”.

Al passat li devem, doncs, moltes coses de la nostra actualitat com ara la llengua, lacultura, els costums, les festes i Γexistència d’emblemes com la senyera i institucions com la Generalitat, les CortsValencianes i el Síndic de Greuges.

57

LES FONTS

Al llarg d’aquest treball hem anatutilitzant fonts diferents, que, en major o menor grau, ens han ajudat.

Hem fet servir fontsprimàries, són aquelles queensquedende l’època de Jaume II, i d’altres elaborades per historiadors contem­ poranis que estudien aquell temps, anomenades fonts historiogràfi­ ques. Ambdós tipus de fonts poden serescrites i gràfiques alhora.

A lesprimàries pertanyenalgunes pintures, retrats, miniatures.

Apartird’elles hemelaborat les il·lustracions d’aquest llibre. Tam­

bé són primàries les cròniques que eren escrites per encàrrec dels reis, per això de vegades poden ser enganyosesja que sempre s’hi descriubé els reis.Cronistes famosos són RamonMuntaneriBernat Desclot. Lesseues cròniques ens han presentat ven alguna dificultat ja que la llengua en què estanescrites correspon al català medieval.

En general, les fonts que mésens hanajudat han estat els tex­ tos d’historiadors que no ens han plantejat gaires dificultats. A ve­

gadesha estat una mica difícil adaptar-se a extraure informació, pe­

rò si es posa un poc d’atenció i se sap el que s’està fent, es poden arribar a comprendre sense massa problemes.

59

Les fonts gràfiques que ens han guiat hanestat els mapes. Hem consultat un mapa dela Mediterrània, que era unafont primària, que ensindicavamoltes coses: comeren els vaixells, les ciutats, el gran comerçque hi havia llavors, etc. La resta demapes eren actualsi ens han ajudat encara més. Hi poguérem comprovar lagran expansió de laCoronad’Aragó, Γexpedició dels almogàvers. Unsaltres dos ma­ pes de la Península i el Regne de València ens serviren per a saber amb exactitud les fronteres establertes durant l’època de Jaume II.

60

Les fonts bibliogràfiques

Entre la bibliografia emprada destacarem alguns estudis que ens han estat de gran utilitaten l’elaboració d’aquesta història:

• J. FONTANA. La historia. Barcelona, 1973.

• C. GINZBURG. El queso y los gusanos. Barcelona, 1994.

• M. BLOCH. Introducción a la historia. Mèxic, 1988.

• J. M. SALRACH i A. ESPADALER. La Corona deAragón: ple­

nitud y crisis. Madrid. 1995.

• C. BATLLE. L’expansió baixmedieval: seglesXIII-XV. Volum III de la Història de CatalunyadirigidaperP. Vidal.

• E. FERRERES. Mar enllà. Barcelona, 1993.

• E. GUINOT. QuanAlacant, Elx i Oriola esdevingueren valencia­

nes (1296-1305). L’Avenç, maig 1997.

• A. RUBIO VELA. El segle XIV, dins Història del País Valencià.

Volum Π. Barcelona, 1982.

• J. M. ESTAL. Historia política, dins Historia de la provincia de Alicante. VolumIII. Murcia, 1985.

•AAVV. Història, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barce­ lona, 1996.

• J. HINOJOSA MONTALVO, Laclau del Regne. Alacant, 1990.

61

COM HEM APRÈS TOT EL QUE SABEM?

Aquest capítol l’hem inclòs tot fent cas a l’historiador M.

Bloch qui, enel seu llibre Introducción a lahistoria, considera que

“tot llibre d’històriadigne d’aquest nom hauria d’incloure (...) una sèrie de paràgrafs amb el títol aproximatde: Com hepogutsaberel que diré tot seguit?”

El quesabem ho hem après després de seguir una sèrie depas­ sos i treballant tant a classecom acasa. Els passos hanestataquests:

Primer de tot, vam començar preguntant-nos quèsabíemsobre Jaume II, que percertn’era ben poc; l’únicque sabíem era que el nostre centre es denomina així. Hi teníem moltsdubtes.

A fi d’aprendre a “fer història”, vam consultar fonts en les quals historiadors ens explicaven què era la història i com havíem de fer-la.A través deles fonts ens vam adonar que Jaume Π no era l’únic protagonista de la seua època,ja que si no hagués estat per l’ajut d’altra gent, molts dels mèrits i fets que va fer Jaume Π no haurien estat possibles. Jaume II va compartir protagonisme amb moltes personesde grups socialsdiversos.

Després ens vam fer preguntes sobre tot el que volíem i haví­ em de saber.

63

Quan ja coneixíem tot això, erael moment de posar-se a treba­

llar i fou aleshores que vam confeccionar un guió de treball on es reflectien els punts a tractar, els aspectes a explicari les fonts acon­ sultar.

Tot seguit, vam buscar la informació necessària. Per a fer-ho, vam llegir i analitzar les fonts, que enshan respost gairebé totes les qüestions que ens fèiem. A més, vam trobar informació nova, raó per la qual ens sorgirennoves preguntes. Atés que no en trobàvem informació suficient, n’hem hagut de deixaren l’aire algunes.

Després d’haver treballat durantel primer trimestre, vam rea­ litzar un informe en què reflectírem tot el que vamaprendre. Tam­ béafegírem un apartat enel qual cada grup treballavaunaspectede­ terminat de lavida quotidiana d’aqueixa època; amb tot això, vam ampliar els nostres coneixements sobre l’època medieval i vam completarel treball. Aquellsinformes han estat la base per a elabo­ raraquestahistòria.

Tot considerant si n’era poc el que sabíem aleshores i comestàvemde confosos, podem con­ cloure que hem après molt respecte aallò que sa­

bíem. Esperem que, al lector, li ocórrega alguna cosasemblant.

64

■·· -· · ·. '

■ -νΛ. ■*’* s”'·’