Sector d'Urbanisme i Infraestructures Direcció de Serveis de Planejament
BASES D’ACTUACIÓ PER A LA MUNTANYA DE MONTJUÏC
100222
BARCELONA, CIUTAT AMB TRES GRANS PARCS ELEVATS I UN AL LITORAL
La ciutat de Barcelona té una densitat molt elevada, amb uns barris molt consolidats per
l’edificació que dificulten l’esponjament urbà. En aquest context, la ciutat necessita gaudir de
De la mateixa manera que altres grans ciutats, quan han tingut l’oportunitat, han aprofitat els
seus fronts fluvials o les seves talaies naturals, la ciutat de Barcelona ha anat recuperant
progressivament el front litoral, i està en la línia de concretar els tres grans parcs que se situen
en les parts més elevades de la ciutat: la Serra de Collserola, de caràcter metropolità; la
muntanya de Montjuïc, amb elements de caràcter metropolità; i el Parc dels Tres Turons,
d’escala i tractament més urbà.
Per la seva dimensió i característiques, la muntanya de Montjuïc ha acollit grans
esdeveniments que han deixat la seva empremta en la seva imatge més reconeguda –Expo del
29, Jocs del Mediterrani, Jocs Olímpics- i han permès progressivament alhora la seva
recuperació global per a la ciutat. En la nova situació de visió global en què ens trobem,
podem plantejar Montjuïc com una entitat de parc equipat que articula una important oferta de
àrees d’esbarjo, naturals, d’activitats culturals, lúdiques i esportives, i que com a tal sistema
d’interès general requereix d’unes actuacions de conservació i millora, una accessibilitat,
mitjans de seguretat, que garanteixin el correcte ús per tots els ciutadans.
El tractament urbanístic pel PGM de 1976, homogeni amb els criteris de qualificació
establerts per a la resta de la ciutat, no han contribuït a entendre Montjuïc com un parc, sinó
com un emplaçament adient per a peces de zona verda, d’equipaments -de ciutat, o locals en
les parts més properes als barris- i la seva utilització per a activitats ciutadanes massives. En
aquest context, cal establir unes directrius bàsiques que assegurin, des del planejament, el
règim dels sòls per a la seva concepció i preservació com un element singular de la ciutat que
pugui esdevenir en el gran parc meridional.
Com a metodologia per a la preparació del present document, durant els anys 2008 i 2009 es
va desenvolupar un procés participatiu que tenia com a objectius el debat i la recollida de
propostes per a la muntanya de Montjuïc. Aquest procés es va fonamentar en la celebració de
diverses reunions temàtiques, cada una de les quals basada en las línies principals d’actuació
que s’han detectat a l'àmbit de la muntanya de Montjuïc. Aquestes línies eren Cultura,
Educació, Barris, Esports, Valor Naturalístic i Parc Central. Durant el procés, a més, es van
afegir altres taules més: una taula d’ex-regidors, i una taula pels grans operadors de l’àmbit
El resum de les diferents taules i les intervencions es van recollir en un document específic
del procés de participació en la qual es classifiquen les aportacions realitzades pels diferents
col·lectius, com a base de treball per al desenvolupament posterior de la proposta per a la
muntanya de Montjuic.
Montjuïc ha estat contemplada sempre en la seva entitat com a muntanya, com un espai
diferenciat orogràficament de la ciutat, amb una delimitació difosa, en la qual s’han anat
sumant iniciatives a mida que les prevencions defensives del castell (la distància de la bala de
canó) permetien la seva colonització: l’exposició del 29 a l’accés de plaça d’Espanya,
Miramar en el Morrot, el cementiri, el “Circuït de Montjuïc” i les seves connexions amb la
ciutat, el parc d’atraccions, l’anella olímpica i la resta d’actuacions puntuals de caràcter
dispers, aleatori i sempre additiu.
Aquesta ocupació progressiva, no ha abordat un tractament integral com un parc equipat, sinó
com la suma de parcs, jardins i àrees esportives que disposaven com a element comú la seva
localització a la muntanya.
S’ha de plantejar Montjuïc com un parc únic en el qual les intervencions no poden perdre la
referència d’aquesta consideració de parc equipat. Les funcions que es desenvolupin han de
ser integrades en el mateix, han de coexistir amb ell. S’han d’evitar que les iniciatives
dotacionals posin el parc al seu servei.
1. ESPAIS LLIURES I ÀREES D’INTERÈS NATURAL. L’ELEMENT
VEGETAL HA DE DOMINAR L’ÚS DE LA MUNTANYA
Des del punt de vista de l’oferta d’espais naturals i parcs, la muntanya presenta en l’actualitat
una mescla variada, molts d’ells amb recintes tancats. En extensió superficial dominen els
verds funcionals (vivers), els jardins especialitzats (nou Jardí Botànic, Jardins Costa i
Llobera) o la pineda de l’entorn del Castell. Amb ells prenen rellevància jardins com els de
Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Brossa o el Mirador de l’Alcalde. Destaca en aquest conjunt
En un rang de menor dimensió trobem els Jardins històrics de Laribal, Teatre Grec i Miramar,
o els situats entre les instal·lacions que serviren a l’Exposició de 1929, que amb els jardins
Joan Maragall, composen un conjunt emplaçat en cotes mitjanes i baixes, més proper a la
ciutat que els anteriors, així com la singularitat botànica consolidada de les canteres situades
darrera del Palau Nacional, l’antic Jardí Botànic, el Jardí d’Aclimatació i d’altres pròxims. A
aquesta realitat s’han afegit altres nous enjardinaments formats en cotes baixes tocant amb els
barris (mirador del Poble Sec, jardins de la Font Trobada) o en cotes mitjanes (Parc del
Migdia).
La valoració del patrimoni natural i històric-arqueològic és perfectament compatible amb la
identitat de la muntanya com a Parc Equipat. Els estudis en aquestes disciplines poden
permetre integrar la seva protecció com a espais naturalitzats, en les condicions que estableixi
la regulació sectorial que en el seu cas sigui d’aplicació. En aquest sentit, cal complementar
els estudis existents pel que fa als valors de tipus natural, arqueològic i històric que es
mantenen protegits i integrar-los en el parc.
Diverses línies de treball de les ja endegades fins ara ajudaran en el coneixement i la protecció
de la muntanya:
o Recull de les delimitacions de protecció arqueològica de la muntanya.
o Estudi dels aqüífers i identificació de les fonts tradicionals.
o Mesures de protecció adients sobre els valors naturals de la muntanya.
o Restitució en la mesura que sigui possible dels jardins eliminats amb la construcció
del museu etnològic, i rehabilitació dels jardins històrics.
o Delimitació dels diferents penya-segats existents a la muntanya –Morrot, façana
marítima, pedreres interiors- .
o Identificació de les zones humides que cal valorar.
Cal tenir en consideració l’existència d’espais naturalitzats que no han estat objecte de
transformació (les de més importància en la part més alta de la muntanya i en els penya-segats
del Morrot i, de manera més residual, en algun indret de difícil accés en les parts més baixes) i
aprofitar els valors naturals, per la seva rellevància per a la conservació de la muntanya, tant
vegetals com animals o geològics. La recuperació d’espais lliures s’ha de fer amb criteris de
En el procés participatiu es va posar de manifest la demanda general que cal preservar la
muntanya com a parc, fins i tot protegint alguns espais que presenten singularitats en
diverses de les seves facetes: ambiental, fauna, arqueològica, geològica, aqüífers, i amb
especial atenció a la protecció de fauna i vegetació quan així ho requereixi l’interès de les
espècies. Es tracta de camps que i ja han estat objecte d’estudis fragmentaris (sobre aspectes
naturals, arqueològics, històrics...) i que disposen en alguns casos de regulacions sectorials
específiques que es troben en el mateix marc territorial de la muntanya i que poden ésser
compatibilitzats. També es demanava la recuperació on fos possible d’espais que actualment
estan ocupats per determinades activitats, donant prioritat a l’espai verd sobre el
mineralitzat, i posar en valor les fonts tradicionals.
Les línies principals d’actuació requereixen:
a) Creació d’un àrea d’interès natural protegida urbanísticament, amb qualificació i règim
equiparable a zones protegides, reconeixent el valor ambiental dels penya-segats, on el
grau d’intervenció antropològica serà mínim, tot i permetent el pas de vianants per zones
on sigui possible i acceptable. Aquestes àrees han de permetre la protecció tant de flora
com de fauna.
b) Transformació del sector de la Fàbrica Rivière en àrea naturalitzada que complementi els
penya-segats, amb la possibilitat de la seva utilització per a un equipament compatible
amb la protecció.
c) Creació d’una àrea de transició naturalitzada en les cotes altes on es puguin desenvolupar
lliurement activitats d’esbarjo, esportives lleugeres, estada, passeig, etc.
d) Identificació d’espais interiors del parc que poden ser objecte d’un tractament diferencial
pel seu interès ambiental com a zones humides, com per exemple serien les antigues
pedreres.
e) Els recintes de parc, com serien el Jardí Botànic, els vivers municipals, jardins de Petra
Kelly,.Anella Olímpica.., s’han de permeabilitzar amb un mínim de 10 hores diàries
d’obertura, amb criteris de coordinació i coherència en favor dels usuaris del parc.
f) Formació de nous espais lliures a partir de la recuperació de tancats i construccions
2. TRACTAMENT DELS EQUIPAMENTS COM A ELEMENTS
CONFIGURADORS DEL PARC
Cal cercar un punt d’equilibri per a l’adaptació i modernització dels equipaments existents,
que es limitin a les necessitats funcionals ineludibles o la substitució d’altres peces
preexistents evitant, però, raons d’incorporació de nous programes funcionals. Els
equipaments existents formen part del model del parc de la muntanya. Això no ha de suposar,
però, un creixement il·limitat de la seva oferta, ni per a ampliacions indiscriminades ni amb
noves implantacions, més enllà de les que siguin fixades pel planejament general que
Aquestes inquietuds s’han posat de manifest en el procés de participació, quan es demanava
que s’evités la implantació de nous equipaments a la muntanya. No obstant, aquest capítol
que es refereix als usos principals que es donen a la muntanya, va resultar dels més
controvertits en confrontar-ne les aspiracions de recuperar la màxima superfície de parc o
les activitats que s’hi ofereixen en actes eventuals, amb les demandes dels diversos operadors
que continuen veient Montjuïc com un territori d’expansió per a les seves necessitats, fins i
tot de millorar o diversificar l’oferta en les instal·lacions existents. Qüestions com la Fira, les
instal·lacions esportives i, en menor mida, els centres culturals, plantegen disjuntives sobre
l’adaptació dels edificis per a mantenir la qualitat de l’oferta dels serveis que es donen, en
relació a evitar un creixement excessiu de l’edificació.
Es distingeixen àrees homogènies amb activitats dotacionals:
La Fira. A la vessant més urbana de la muntanya, la part baixa propera a Plaça Espanya, amb
l’entrada monumental de les cascades. Possibilitat de transformar els pavellons firals
monumentals de l’entorn de la cascada. En qualsevol cas, l’activitat de la Fira no pot
comportar el tancament eventual del passeig de Maria Cristina.
Equipaments culturals. En la mateixa vessant de ciutat, també se situen alguns dels centres
culturals i museus més destacats, entre els quals cal destacar el MNAC com el museu
nacional més important de Catalunya. Més enllà de la singularitat del Castell, només dos
edificis de projecció pública (cultural i amb ús d’espectacles i esportius respectivament)
construïts en les últimes dècades, s’han elevat fins a cotes mitjanes (la Fundació Miró i el
Palau Sant Jordi).
Centres esportius. Prenen un notable protagonisme en una cota intermèdia,amb instal·lacions
emblemàtiques de la ciutat i la seva àrea metropolitana, així com altres força nombroses
de caràcter més local.
Educatiu i assistencial. Les mancances dotacionals en barris propers han condicionat algunes
implantacions properes als mateixos, dins la peça del conjunt del parc, a més d’altres
instal·lacions de tipus assistencial, situades en cotes mitges.
Castell. Incorporarà les previsions del Pla Director del Castell de Montjuïc de Barcelona,
del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sempre que siguin
compatibles i no entrin en contradicció amb les directrius del present pla.
En conseqüència, cal fixar els equipaments existents, limitar les seves potencials ampliacions
a les necessitats funcionals de modernització o adaptació i admetre només els nous ja
previstos.
La concreció de les peces d’equipament pel planejament fixarà:
a) Es proposa un nou equipament per a la ubicació del CAAC. Es preveu l’ús d’equipament
per a les diverses edificacions singulars, actualment en desús, existents: Antic Institut
Botànic, Casa de la Premsa....
b) Es proposa obrir un debat per al futur del Sot del Migdia, mentrestant es proposa un ús
transitori per al Sot del Migdia destinat a pràctiques de conducció de la DGT. Igualment
es proposa el seu ús per recolzament logístic per a grans esdeveniments.
c) Es proposa la recuperació per a la gestió pública de les instal·lacions esportives
d) Es preveu que algunes instal·lacions edificades, activitats molestes i concessions actuals
siguin suprimides després d’un període de transició per a l’extinció de les autoritzacions
en sòl públic, com poden ésser la pista d’aeromodelisme i instal·lacions adjacents, el
Camp de Tir i el Pavelló d’Itàlia de la Fira.
e) Es transformen les qualificacions urbanes dels terrenys de l’antic parc d’atraccions
d’equipament a verd equipat.
3. TRACTAMENT D’ALTRES USOS
Els usos principals a la muntanya corresponen als equipaments i els de lleure, esbarjo,
recreatius, etc, associats als espais lliures. Existeixen, però, altres usos minoritaris que s’han
localitzat –per alçada, vistes, entorn- amb una presencia que no es pot obviar: residencial,
tècnics i restauració, i que no coincideixen amb l’objecte primordial del parc.
L’ús residencial a la muntanya és molt inusual, llevat de la part inferior de contacte amb el
continu urbà. La delimitació entre ciutat consolidada i espais lliures és suficientment precisa
com per excloure de l’àmbit de parc la pràctica totalitat dels sòls amb ús residencial, i en tot
cas el d’habitatge. Les peces residencials existents al voltant han de tenir, si fos el cas, un
tractament específic en la seva posició de vora del parc, dins els barris limítrofs i caldrà el seu
estudi detallat de manera específica.
Aquest plantejament d’evitar l’habitatge i, de manera general, els usos residencials a la
muntanya va ser compartit pels participants en el procés de participació. També es va posar
de manifest la pressió que suporta la muntanya quan s’ofereixen grans esdeveniments. Per
contra, es troben a faltar serveis (públic, seguretat) que facilitin l’ús del parc per part dels
ciutadans, educadors o les activitats a l’aire lliure.
En relació als usos diferents dels equipaments:
a) El parc no admet l’ús residencial independent en els sòls d’equipament ni d’habitatge, ja
Només es poden conservar les edificacions i concessions existents en tant no siguin
substituïdes o caduquin les vigents, o puntualment quan es tracti d’un ús complementari i
justificat en el principal, amb una dimensió màxima que el planejament general ha de
fixar.
b) L’alçada de la muntanya ofereix un bon emplaçament per a instal·lacions tècniques, tant
al servei de la ciutat com de la pròpia muntanya. Aquestes instal·lacions de serveis
públics, degudament justificades en la muntanya, es podran localitzar amb els requisits de
l’ordenament vigent i supeditades a l’acabament superficial com a espais lliures.
c) Les telecomunicacions de tot tipus han anat creixent durant anys, deixant en moltes
ocasions “esquelets” sense ús mentre que al costat sorgeixen noves instal·lacions
semblants. Cal racionalitzar les implantacions d’antenes, evitant la proliferació
indiscriminada.
d) Els usos de restauració no s’han d’emplaçar com a oferta independent, sinó
subsidiàriament dels principals de dotació (equipament, transport). Cal limitar els nous
usos de restauració que generin ofertes d’afluència massiva i concentrada.
e) Implementar àrees de picnic i recreatives, que no comportin zones d’acampada o
pernoctació de qualsevol tipus. La localització més adient es considera en relació amb
espais lliures aïllats dels equipaments i sense interferir amb les àrees d’interès natural
protegides.
f) Preveure la possibilitat de crear punts de servei als usuaris de manera integrada amb el
parc, mitjançant quioscs de dimensions reduïdes i de localització difosa.
4. ACCESSIBILITAT I MOBILITAT. L’ACCESSIBILITAT A LA MUNTANYA
S’HA DE FONAMENTAR EN SISTEMES DE MOBILITAT SOSTENIBLE I
PREFERENTMENT NO CONTAMINANTS
La mobilitat “a peu” i en bici s’ha de complementar amb una oferta de transport públic
eficient i amb flexibilitat suficient per adequar-se a les hores de major demanda. S’ha de
plantejar un model en el qual l’oferta de transport col·lectiu ha de ser l’espina dorsal de la
la muntanya, i esdevindrà en un futur en el principal sistema d’accessibilitat general,
modificant de manera positiva el model de mobilitat actual.
Cal mantenir els accessos actuals i fins i tot diversificar-los, la qual cosa no ha de suposar
afavorir el transport motoritzat privat. L’aparcament s’ha de reduir a la muntanya,
diferenciant entre l’oferta permanent i l’eventual, complementant-se amb alternatives
exteriors a la muntanya.
Montjuïc no es pot mantenir com una drecera entre la Zona Franca i el Poble Sec i la resta de
la ciutat, per al pas del vehicle privat. L’accessibilitat s’ha de garantir tant a escala dels barris
més propers com de la més general de ciutat.
La mobilitat i l’accessibilitat en general va ser un tema recurrent en les diverses reunions
participatives. Es considera en general que la pressió del trànsit no desitjat és excessiva i que
caldria evitar el pas de través com a bypass de la Ronda, encara que la percepció en depèn
del tipus d’usuari. L’oferta d’aparcament es considera excessiu, amb activitats particulars
que resulten abusives, però també es reclamen per altres interessats més places en
determinats llocs. En qualsevol cas, es posa de manifest en general la necessitat de millorar
el transport públic i es planteja que l’oferta es veurà multiplicada quan entri en funcionament
el metro.
També es demana destinar més espais als vianants amb la reducció de calçades –en quantitat
de carrers i en amplada rodada- , permeabilitzar els recintes tancats i evitar el tancament
periòdic del passeig de Maria Cristina per la Fira.
Serien accions directes en matèria de mobilitat:
a) Creació d’una oferta d’itineraris senyalitzats de vianants, bicicleta de muntanya i bicicleta
de carretera, eliminant obstacles innecessaris.
b) S’inicia el procés per a la limitació del trànsit exterior a través a la muntanya.
c) Preveure mesures en favor de diversificar l’oferta existent de transport públic i de relació
entre els diferents tipus de transport. Incorporació d’un servei de bus circumval·latori, que
connecti els principals pols d’ús de Montjuïc, els diversos nivells de la muntanya i els
d) Minimitzar l’oferta de vies públiques per al trànsit motoritzat. Una part significativa de
vies existents es poden tancar al trànsit de vehicles privats, naturalitzan-les o bé
reconvertint-les en vies del parc, per a vianants i bicis i.
e) Preveure itineraris de vianants que en un futur puguin diversificar l’accessibilitat des de
les dues parades de metro previstes a la muntanya.
f) Mesurar l’oferta d’aparcament, ajustada a diferents graus de servei:
o permanent públic: al servei de la funcionalitat diària dels equipament. S’ha d’evitar
l’aparcament de llarga durada, ni per a pernoctacions ni per a empreses particulars.
o eventual: només s’obririen al públic en relació a necessitats puntuals, com a oferta
per a reserves prèvies.
o Excepcional: s’ha de coordinar l’oferta de transport en esdeveniments de gran
5. RELACIÓ DE CONTACTE AMB ELS BARRIS
Les mancances dotacionals en barris propers a la muntanya han condicionat algunes
implantacions immediates als mateixos, dins la peça del conjunt del parc, a més d’altres
instal·lacions de tipus assistencial, situades en cotes mitges. Aquest criteri d’oportunitat a
partir de la disponibilitat de sòls públics ha permès anar situant dotacions que poc o res tenen
a veure amb el tractament de la muntanya com a parc.
S’ha de precisar el territori de contacte amb els teixits circumdants i la relació d’aquests amb
la muntanya, per concretar la delimitació dels sòls que es destinen a aquests ús de servei als
barris i evitar la localització de nous emplaçaments.
D’altra banda, l’existència d’algunes borses d’habitatge en el territori de contacte amb el parc
requereix d’un tractament específic que permeti resoldre la seva situació urbanística actual
atenent a les seves particularitats en cada cas.
En el procés d’aportacions es va posar de manifest la dificultat de relació dels veïns amb la
muntanya per manca d’itineraris fàcilment accessibles, demanant la millora de
l’accessibilitat des dels barris limítrofs, amb itineraris millorats i segurs, la necessitat de
seguir comptant amb els equipament de servei al barri.
En concret:
a) Cal millorar l’accessibilitat local cap al parc, com a complementària dels accessos
generals de ciutat, mitjançant l’adequació respectuosa amb l’entorn de senders amb
rampes i escales o la reconversió d’accessos rodats, en uns sis punts de contacte, en
atenció a la relació tradicional entre els barris de vora i la muntanya.
b) Facilitar la permeabilitat cap als itineraris de muntanya des dels eixos cívics dels propis
barris. S’han de millorar els itineraris existents, com el de Miramar des del passeig de
Josep Carner, tant en accessibilitat i seguretat, com la senyalització.
c) Delimitar i fixar els espais lliures i equipaments que fan una funció de servei més local i
6 GESTIÓ DEL PARC EQUIPAT
Els diferents instruments de regulació que puguin actuar sobre el parc requereixen de la
concreció d’un programa de gestió, desenvolupament i control de les activitats en el conjunt.
En aquests sentit es proposa crear un Consell Municipal de la Muntanya de Montjuïc que
canalitzi i coordini tant les actuacions com el funcionament de la muntanya. Aquest Consell
estaria presidit pel Regidor/ora de Sants-Montjuïc i composat pels representants dels diferents
grups polítics del consistori i pels responsables municipals dels diferents serveis que operen
en la muntanya, els responsables de la Generalitat dels diferents serveis que hi tinguin
presència, així com aquells altres responsables d’entitats, empreses i/o associacions que, a
De manera operativa, comptarà amb un Director Tècnic, que exercirà la gestió integral de la
muntanya i coordinarà a tots els sectors, instituts, entitats i institucions que operen en ella, i
una Taula Tècnica, per tal d’establir les línies prioritàries i estratègiques dels serveis i
planificació d’actuacions i recursos que graviten sobre la muntanya.
Les funcions principals del Consell previstes serien:
• Emetre informes i propostes sobre les polítiques dels òrgans de l’Ajuntament en relació a la gestió integral de la muntanya de Montjuïc, i promocionar iniciatives
d’estudi.
• Conèixer els pressupostos municipals corresponents a les polítiques, actuacions i
serveis que es realitzin en el territori de la muntanya de Montjuïc.
• Establir i seguir el contractes programa am els diferents operadors de la muntanya.
• Coordinar tots els sistemes d’informació interna entre els operadors.
• Impulsar i estimular la col·laboració de les diferents entitats, institucions,
administracions i associacions que tinguin presència en la muntanya de Montjuïc.
DESENVOLUPAMENT DE LA PROPOSTA
Instruments
La concreció de la proposta s’ha de canalitzar a través dels instruments que l’ordenament
jurídic posa a l’abast per a la determinació del règim urbanístic del sòl, que poden ser objecte
d’un desenvolupament simultani.
a) La redacció d’una Modificació de Pla General Metropolità de la muntanya de
Montjuïc, que especifiqui el règim del sòl dels sistemes incorporats.
b) La concreció d’un programa de totes aquelles actuacions i estudis que es puguin
desenvolupar directament sense necessitat de ser incorporades per la figura de
planejament.
Modificació de PGM (MPGM)
La MPGM ha de consolidar urbanísticament el model de Parc per a la muntanya, de manera
que intervencions puntuals posteriors no el desvirtuïn, sempre que no es doni una reflexió
alternativa a la que sustenta l’esmentada modificació.
D’altra banda, el contingut de la MPGM ha de ser de caràcter concret i executiu, de manera
que només calgui planejament derivat en els casos que es determinin pel propi document i per
a la concreció de condicions de caràcter general aplicables a determinants sòls, com seria la
concreció d’equipaments o la mutació del tipus, dins els establerts de manera general des de la
MPGM. El contingut propositiu dels diferents documents ha d’abastar:
− Regulació del règim urbanístic
Com a figura de planejament, li correspon determinar la qualificació dels sòls i la seva
regulació normativa. Incorporarà la documentació prescriptiva en matèria mediambiental
i de mobilitat que li correspon.
− Llistat d’Actuacions
La proposta de planejament pot concretar les actuacions específiques que es programin
per al seu desenvolupament, tant pel que fa al planejament derivat, si fos el cas, com a les
− Pla d’etapes i Finançament
El pla contindrà la programació de les actuacions de desenvolupament i gestió que siguin
per ell determinades. També programarà les previsions econòmiques pel seu finançament.
Programa d’actuacions
La concreció de les actuacions directes permetrà establir un programa d’obres i manteniment
que mantingui la muntanya en les millors condicions d’ús.
− Llistat d’Actuacions
Concreció de les actuacions d’urbanització o naturalització, adquisició de sòl, reforma i
rehabilitació, seguretat, accessibilitat, etc.
− Concrecions per a l’execució directa
Cal elaborar un llistat de les actuacions directes que caldrà executar, mitjançant els
corresponents projectes d’urbanització i d’obres, i si fos el cas de gestió. Aquestes
actuacions haurien de tenir un caràcter programàtic.
− Pressupost
El programa ha de contenir un pressupost que serveixi per a l’assignació pressupostària
corresponent en el temps que sigui prevista, d’acord amb les actuacions determinades. El
manteniment també hauria de tenir una dotació específica tant econòmica com
d’actuacions.
− Prelació de les actuacions
La programació temporal de les actuacions és necessària, però el calendari cal que es
pugui ajustar de manera flexible en funció de raons de prioritat o oportunitat, o fins i tot
en relació a estratègies d’actuació i programes que aconsellin una determinada
reorganització del calendari inicial.
BARCELONA, FEBRER 2010
