Del poder disciplinari al biopoder
El cas de l’epidèmia de la sida Teresa Torra Borràs
ADVERTIMENT. La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tdx.cat) i a través del Dipòsit Digital de la UB (diposit.ub.edu) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intelꞏlectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d’un lloc aliè al servei TDX ni al Dipòsit Digital de la UB. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX o al Dipòsit Digital de la UB (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora.
ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tdx.cat) y a través del Repositorio Digital de la UB (diposit.ub.edu) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR o al Repositorio Digital de la UB. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR o al Repositorio Digital de la UB (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora.
WARNING. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tdx.cat) service and by the UB Digital Repository (diposit.ub.edu) has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized nor its spreading and availability from a site foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository is not authorized (framing). Those rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author.
Tesi doctoral
Del poder disciplinari al biopoder
El cas de l’epidèmia de la sida
Teresa Torra Borràs
Director i tutor
Dr. Miguel Morey Farré
Programa de Doctorat:
Filosofia contemporània i estudis clàssics Facultat de Filosofia
Setembre 2022
2
3
Índex
Resum 11
Agraïments 13
Nota a la traducció 15
Introducció
17Primera part: qüestions de mètode
21Introducció 22
1.- En memòria de Michel Foucault 25
1.1. La voluntat de saber 25
1.2. «La felicitat americana» 32
1.3. La mort de Michel Foucault 39
1.4. «Un rostre que no pugui canviar-se» 45
1.4.1. Alguns anys més tard... 52
2.- El mètode de Foucault 55
2.1. L’artificier 55
2.2. L’historiador 58
2.3. El problema de la història 64
2.3.1. Una política dels espais 74
2.4. Pensar el present 76
2.4.1. Una ontologia del present 81
2.4.2. Genealogia del poder 86
3.- La qüestió del poder 93
3.1. El model juridicodiscursiu del poder 97 3.2. Objeccions al model juridicodiscursiu 100
3.3. El pas al model guerrer o estratègic 107
4.- Un nou model de poder 112
4.1. Microfísica del poder 115
4.2. Una definició de poder? 117
4.3. La resistència 120
4.4. Els postulats del poder, segons Deleuze 126
5.- Consideracions sobre el poder 132
5.1. Com s’exerceix el poder 135
5.2. El poder no com a identificació amb l’estat 139 5.3. El paper de l’intel·lectual amb relació al poder 143
6.- El poder, el saber i la veritat 147
6.1. La relació entre el poder i el saber 147
6.1.1. Discursos i pràctiques 152
6.1.2. Genealogia dels sabers 155
6.2. La veritat 159
6.2.1. Petita història de la veritat 164
6.2.2. Història de la veridicció 167
6.3. El subjecte de coneixement 169
6.3.1. La història d’Èdip 176
4
7.- La relació del poder respecte al cos 186
7.1. El poder disciplinari sobre el cos 187
7.1.1. El cos del condemnat 189
7.2. Del cos de la bruixa al cos de la posseïda 191
7.3. El cos com a lloc de resistència 199
8.- Conclusions 201
Segona part: el poder disciplinari
203Introducció 204
I.- Del poder sobirà al disciplinari 205
0.- Introducció 205
1.- El poder sobirà 207
1.1. Els suplicis 208
1.2. El suplici com a producció de veritat 211 1.3. El suplici com a ritual politicomilitar 216
1.4. L’atrocitat 221
1.5. El poble 223
1.6. La literatura 225
2.- La desaparició del suplici 228
2.1. La guillotina 232
2.2. Canvis en la penalitat 234
3.- El càstig 238
3.1. Un càstig sense suplici 238
3.2. El discurs dels reformadors 242
3.3. De la venjança del sobirà a la defensa de la societat 245
3.4. Reorganització de les penes 251
4.- La caiguda del rei 256
II.- El poder disciplinari 260
0.- Introducció 260
1.- El poder disciplinari 262
1.1. El poder disciplinari en oposició amb el poder sobirà 267 1.1.1. De la teoria de la sobirania a la de la dominació 271
1.2. Anatomia política del cos 273
1.2.1. L’home màquina 276
2.- La presó 286
2.1. La presó com a forma general de càstig 287
2.2. La presó inevitable 294
2.3. La presó disciplinària 297
2.4. L’actualitat de la presó 299
3.- El funcionament del poder disciplinari 305
3.1. La docilitat dels cossos 305
3.1.1. L’art de les distribucions 305
3.1.2. El control de l’activitat 308
3.1.3. L’organització de la gènesi 311
3.1.4. La composició de les forces 313
3.2. Els mitjans del bon encarrilament 314
3.2.1. La vigilància jerarquitzada 315
5
3.2.2. La sanció normalitzadora 318
4.- L’individu 320
4.1. L’examen 320
4.2. L’individu disciplinari 326
4.2.1. El delinqüent 330
4.3. L’individu perillós 334
5.- El panòptic 340
5.1. La invenció del panòptic 340
5.2. El funcionament del panòptic 344
5.3. Efectes i aplicacions del panòptic 350
5.3.1. Panoptisme 353
6.- La generalització del poder disciplinari 357
6.1. Funcions de les institucions 361
6.2. La societat disciplinària 363
6.2.1. Funcions de la família 369
7.- L’hospital disciplinari 373
7.1. L’arquitectura hospitalària 373
7.1.1. L’hospital com a màquina panòptica 376
7.2. L’examen mèdic 377
8.- La normalització disciplinària 379
8.1. En la salut i en la malaltia 379
8.1.1. Antecedents històrics 380
8.1.2. Allò normal i allò patològic 392
8.1.3. Fisiologia i patologia 399
8.1.4. El problema d’allò que és normal. Vint anys després 404 8.1.5. «Patologia paradoxal de l’home normal» 409
8.2. La normalització disciplinària 411
9.- Conclusions 414
Tercera part: el biopoder
415Introducció 416
I.- La sexualitat 417
0.- Introducció 417
1.- La relació entre el sexe i el poder 419
1.1. Contra la hipòtesi repressiva 421
1.2. La proliferació de discursos 424
1.3. La fixació de les perversions 429
1.4. El saber i la veritat 433
1.4.1. El discurs sobre el sexe 435
1.4.2. La confessió 438
1.5. La ciència sexual 445
1.5.1. Moviments d’alliberament 449
2.- El dispositiu de sexualitat 451
2.1. Teoria general del sexe 457
2.2. Del dispositiu d’aliança al dispositiu de sexualitat 461
2.3. La història de la sexualitat 463
2.4. La burgesia 466
2.5. En una altra economia dels cossos i dels plaers... 471
6
3.- Medicalització de la sexualitat 473
3.1. El discurs de la carn 473
3.2. La creuada contra la masturbació 476
3.3. La família 481
3.3.1. Nova física de l’espai familiar 483
3.3.2. L’incest 485
3.4. L’educació natural dels infants 488
3.5. La creuada a favor del matrimoni 490
3.5.1. Contra els dormitoris compartits 493
3.6. El capital humà 495
4.- L’anomalia 499
4.1. Del monstre a l’anormal 504
4.1.1. L’hermafroditisme 505
4.1.2. El monstre moral 509
4.2. La patologització del crim 511
4.2.1. Una tecnologia de l’anormal 519
4.3. Generalització de la psiquiatria 521
4.3.1. La infància 525
4.3.2. Despatologització de l’objecte 530
4.3.3. Teoria de la degeneració 532
II.- Biopoder 535
0.- Introducció 535
1.- Salut, estat i medicina 537
1.1. El dret a la salut 537
1.2. La raó d’Estat 540
1.2.1. La policia 546
1.2.2. Els objectes de la policia 555
1.3. La crisi de la medicina 559
1.3.1. El risc mèdic 560
1.3.2. La medicalització indefinida 564
1.3.3. Economia política de la medicina 568
2.- El biopoder 571
2.1. Irrupció del concepte en l’obra de Foucault 571 2.2. Del poder sobre la mort al control de la vida 573
2.3. Aspectes del biopoder 577
2.4. Camps d’aplicació del biopoder 579
2.5. Dues estratègies 581
2.5.1. Observacions 585
2.6. El dispositiu de la sexualitat 586
2.6.1. Analítica de la sexualitat 589
2.7. El desenvolupament del biopoder 590
2.7.1. Conseqüències 592
3.- Paradoxes del biopoder 594
3.1. Racisme 596
3.1.1. Nazisme i estat socialista 599
7
III.- Canvi d’estatut de la mort 603
0.- Introducció 603
1.- La relació entre el poder i la mort 605
1.1. La pràctica d’obrir cadàvers 605
1.1.1. Una mort múltiple i dispersa 610
1.1.2. Un saber sobre la vida i la malaltia 613 1.2. El biopoder i la desqualificació de la mort 615 2.- Redefinir la mort: el cas de la mort cerebral 618
2.1. El coma depassé 618
2.2. Una nova definició de mort 620
2.3. Desenvolupament del concepte de mort cerebral 624 2.3.1. De la mort cerebral a la mort del tronc cerebral 626 2.4. Expansió geogràfica del concepte de mort cerebral 629
2.5. Tot i així, la confusió persisteix 634
2.6. Límits i fronteres de la mort 638
2.6.1. Els neomorts 641
2.6.2. La sala de reanimació com a espai d’excepció 646
IV. Dispositiu de seguretat 649
0.- Introducció 649
1.- Seguretat 651
1.1. El cas de la penalitat 655
1.1.1. L’exemple de la droga 660
1.2. La ciutat, la circulació, la no-prohibició 663
1.3. Pacte de seguretat 665
2.- Espais de seguretat 667
2.1. L’exemple de la ciutat 669
2.2. El medi 672
2.3. Diferències respecte dels mecanismes anteriors 675
3.- Tractament d’allò que és aleatori 677
3.1. El problema de l’escassetat 677
3.1.1. El poble 682
3.2. Liberalisme 684
3.3. Diferències respecte dels mecanismes anteriors 686
4.- Població 689
4.1. La naturalitat de la població 695
4.2. La població com a espècie i com a públic 699
4.3. La societat civil 701
4.4. La població amb relació a l’economia, la biologia i la filologia 709
5.- Normalització 712
5.1. Diferències respecte dels mecanismes anteriors 712
5.2. La lepra i la pesta 714
5.2.1. El model de la lepra 715
5.2.2. El model de la pesta 716
5.2.3. Del model de la lepra al model de la pesta 722
5.3. El model de la verola 725
6.- Conclusions 730
8
Quarta part: el cas de la sida
731Introducció 732
I.- La irrupció de la sida 734
0.- Introducció 734
1.- Sota la mirada mèdica 736
2.- Els primers casos als Estats Units 738
2.1. Los Angeles 738
2.2. Nova York 742
2.3. Nova York i San Francisco 744
2.4. L’expansió. Setembre-desembre 1981 748
3.- Els primers casos a Europa 751
3.1. Europa 751
3.2. França 753
3.3. L’exemple de l’antiga Unió Soviètica 757
4.- Els noms no són mai innocents 759
5.- Una malaltia mediàtica 764
5.1. La sida als mitjans de comunicació 766
5.2. La nova pesta 770
5.3. El paper dels mitjans de comunicació 772
6.- L’estructura dramàtica de l’epidèmia 775
6.1. Primer acte: la revelació progressiva 777 6.2. Segon acte: la gestió de l’aleatorietat 779 6.3. Tercer acte: la negociació de la resposta pública... i l’epíleg 781 6.4. Les particularitats de l’epidèmia de la sida 783
II.- La investigació científica 788
0.- Introducció 788
1.- La investigació científica 790
1.1. Dues línies d’investigació 792
1.2. El suposat pacient zero 794
1.3. La hipòtesi africana 796
1.3.1. Els casos a França 799
2.- A la recerca del virus de la sida 801
2.1. Antecedents històrics 803
2.1.1. Què és un virus? 803
2.1.2. Virus latents, virus lents i virus oncogènics 805 2.2. El descobriment dels retrovirus humans 806
2.3. Perseguint un fals culpable 809
3.- El descobriment del virus de la sida 812
3.1. L’Institut Pasteur 812
3.2. El virus LAV 815
3.3. La publicació de resultats 820
4.- La polèmica entre França i els Estats Units 823
5.- El descobriment del VIH-2 830
III.- Condicions d’aparició 833
0.- Introducció 833
1.- Condicions d’aparició de l’epidèmia 835
2.- Una explicació biològica 837
9 2.1. La genealogia dels retrovirus causants de la sida 837 2.2. Hipòtesis sobre l’origen de l’epidèmia: la hipòtesi del
caçador i la hipòtesi africana 838
2.3. Negacionisme i teories de la conspiració 840 2.4. Relació entre virulència i transmissibilitat 846
2.4.1. La ruptura de la patocenosi 848
3.- La medicina 851
3.1. L’apogeu de la immunologia 855
4.- Condicions d’aparició 859
4.1. El sexe 859
4.2. La droga 862
4.3. La sang 864
4.4. La situació dels hemofílics 865
4.5. Altres factors 868
5.- La novetat de la sida 870
5.1. L’aparició de malalties noves 872
5.2. La novetat de les malalties: una classificació 875 5.2.1. Primera categoria: l’aparició d’entitats nosològiques
com a conceptes 876
5.2.2. Segona categoria: l’aparició de malalties per un
canvi quantitatiu o qualitatiu de les seves manifestacions 876 5.2.3. Tercera categoria: l’aparició de malalties per la
seva introducció a través d’una altra regió 878 5.2.4. Quarta categoria: l’aparició de malalties pel pas de
gèrmens dels animals als humans 879
5.2.5. Cinquena categoria: l’aparició de malalties noves
en sentit estricte 881
5.3. La sida és una malaltia nova? 883
6.- Una arqueologia patològica 885
6.1. Les infeccions oportunistes 886
6.2. Els registres antics 888
IV.- El risc de la sida 890
0.- Introducció 890
1.- L’aparició de les quatre h 892
2.- Els grups de risc: les quatre h 896
2.1. Els homosexuals 896
2.2. Els heroïnòmans 899
2.3. Els haitians 900
2.4. Els hemofílics 903
2.5. La cinquena h: les prostitutes 904
3.- Més enllà de les quatre h 906
3.1. La sang dels altres 906
3.2. La transmissió heterosexual 908
3.3. Les dones 909
3.4. La transmissió maternofetal 911
4.- Pors i discriminacions 914
5.- Grups de risc o comportaments de risc 919
6.- Una nova dimensió epidemiològica: la seropositivitat 922
7.- Geografia de la sida 927
10
7.1. Una malaltia estrangera 927
7.1.1. Tres models epidemiològics 929
7.2. L’epidèmia de la sida a l’Àfrica 930
7.3. Geografia de la sida 933
7.4. Dades estadístiques: 1982-1984 935
7.5. Dades estadístiques: 1985-1989 937
V.- La normalització de la sida 939
0.- Introducció 939
1.- Prevenció 941
1.1. Les nostres societats davant de la sida 941
1.2. Les dificultats en la prevenció 943
1.2.1. Un dispositiu científic sense precedents 946
1.3. Campanyes de prevenció 948
2.- Sang 951
2.1. El cas de la sang contaminada 952
2.2. El control de la sang 956
2.3. Els tests de detecció 960
3.- Sexe 965
3.1. De la ‘plaga gai’ a la malaltia crònica 965 3.2. De grup de risc a grup exemplar d’adaptació al risc 969
4.- Droga 977
4.1. Sida i exclusió social 977
4.2. Drogoaddicció 979
4.3. Treball i ociositat 983
4.4. Tractaments de substitució 987
4.5. Venda lliure de xeringues 989
4.6. Un problema legal i policial 991
5.- Conclusions 995
Conclusions
999Bibliografia
100111
Resum
L’objectiu d’aquesta tesi és abordar, en primer lloc, la irrupció del biopoder en l’obra de Foucault, i, en segon lloc, analitzar el cas de la sida com a malaltia model del nostre present. Aquesta investigació està dividida en quatre parts.
A la primera part, s’hi delimita el marc teòric de la investigació i s’introdueixen i se situen els conceptes principals de l’obra filosòfica de Foucault.
A la segona part, s’hi exposa el pas del poder sobirà al poder disciplinari i, a continuació, s’analitza el poder disciplinari, de manera exhaustiva.
La tercera part està dedicada al biopoder i està dividida en quatre apartats.
Al primer apartat, s’hi aborda l’objecte sexualitat, que és el que va obrir la porta a la irrupció del biopoder. El segon apartat tracta del concepte de biopoder, des de la seva aparició, fins a les seves paradoxes; amb les característiques, conseqüències i nous personatges que comporta. El tercer apartat està dedicat al canvi d’estatut de la mort, amb una anàlisi de la mort com a límit del poder, com a lloc on el biopoder troba les seves contradiccions més importants; i s’hi tracta el cas de la mort cerebral. Finalment, el quart apartat està dedicat a examinar el dispositiu de seguretat, que és com Foucault anomena aquest nou repartiment del poder i del saber, i que apareix després del poder disciplinari.
La quarta part està dedicada al cas de la malaltia de la sida i és analitzada d’acord amb l’esquema d’anàlisi de les malalties proposat per Foucault. Aquesta part està dividida en cinc apartats. El primer apartat està centrat en la irrupció de la malaltia. Al segon apartat, s’hi tracta la investigació científica que en va sorgir, des de la seva aparició i durant els primers anys de l’epidèmia. Al tercer apartat, s’hi analitzen les condicions de possibilitat que van permetre l’aparició de la malaltia. Es tracta, al quart apartat, el tema del risc de la sida. Finalment, al cinquè i últim apartat, s’hi considera la normalització que va lligada a la malaltia.
12
13
Agraïments
Al Miguel Morey, que ha estat el director de que he necessitat en tot moment, al llarg de tots aquests anys.
A l’Antoni Vicens. Aquesta tesi no hauria estat possible sense ell.
A l’Àlvaro Sanjuan, per haver-me ajudat a resoldre tantes qüestions.
A la meva família, per la seva comprensió i suport.
A totes aquelles persones que d’alguna manera o altra, en algun moment o altre, m’han acompanyat en aquest projecte. Amigues, amics, companyes de feina, entorn proper. M’agradaria fer-vos arribar el meu agraïment.
Manresa, setembre de 2022
14
15
Nota a la traducció
Quan vaig decidir que escriuria aquesta tesi en català sabia que m’enfrontava a dos reptes importants. En primer lloc, havia de fer front a la manca general d’obres filosòfiques traduïdes al català. Efectivament, de totes les obres consultades, citades i referenciades en aquesta investigació, només n’hi ha cinc de traduïdes al català i una de sola que tingui el català com a llengua original.
De les cinc obres traduïdes al català, una d’elles és la que Gilles Deleuze li va dedicar a Michel Foucault, publicada per Edicions 62 el 1987, i la traducció al català de la qual va ser a càrrec de Víctor Compta. També d’Edicions 62, he citat l’obra d’Albert Camús, La pesta, traduïda per Joan Fuster i publicada el 1986. He tingut accés a l’obra de La Mettrie, L’home màquina, publicada en català per l’Editorial Laia el 1983, amb traducció a càrrec de Joan Soler i Amigó i edició i pròleg a càrrec de Miguel Morey. He consultat la traducció al català, a càrrec de Pilar Ballesta i Pagés, del curs que Foucault va dur a terme al Collège de France, el 1975-1976, anomenat Cal defensar la societat, amb pròleg de Miguel Morey i publicat per Proteus l’any 2012. Finalment, he fet servir la traducció al català d’un poema de Thomas Eliot, que porta per títol Els homes buits, i que va ser traduïda per Alfred Sargatal, el 1999. L’única referència directament en llengua catalana és la de Jon Arrizabalaga, «La construcció de la sida: de la ‘pesta dels gais’ a la malaltia dels ‘altres’», de 1995.
En segon lloc, i a conseqüència directa de l’anterior, em vaig adonar que em veuria obligada a fer la traducció al català de pràcticament totes les citacions de la tesi. Tot i que no tinc ni la formació ni la titulació per dur a terme aquesta tasca, vaig creure que valia la pena intentar-ho. Reconec les limitacions, desencerts i errades que és possible que contenguin aquestes traduccions.
M’agradaria deixar constància que, en la meva tasca no professional de traductora, he procurat ser, en la mesura de les meves possibilitats, fidel a les paraules i a l’estil dels autors. Pel que fa a les citacions, en general, he intentant mantenir les remarques que hi havia al text original (cursives, cometes o marques de qualsevol tipus), tot i que he intentat homogeneïtzar-les. Igualment, si apareixien termes o expressions en altres llengües, també ho he mantingut. En el cas de les obres traduïdes al català, que esmentava més amunt, he reproduït
16 la citació sense modificar-la, encara que pogués anar en contra de decisions que jo havia pres a l’hora de fer les correccions.
Pel que fa a la correcció de la tesi, la idea inicial era encarregar-la a una correctora professional. Però, per una qüestió de falta de temps, i pels mateixos terminis de presentació, la correctora, la Teresa Arnal, només n’ha pogut corregir una petita part. La correcció de la resta de la tesi l’he dut a terme jo mateixa.
Com en el cas de les traduccions, ho he fet tan bé com he sabut i lamento les mancances i limitacions que pugui tenir aquest text pel que fa a la correcció lingüística.
Al llarg d’aquest treball, he posat notes a peu de pàgina amb indicacions pel que fa a la traducció, la correcció o l’ús d’alguns termes, quan ho he considerat necessari.
Finalment, també voldria destacar que la meva intenció, en definitiva, ha estat la d’aportar una obra de filosofia en català. Ho faig per totes les que m’han faltat a mi, al llarg de la meva vida acadèmica.
Manresa, agost de 2022
17
Introducció
La filosofia és una reflexió per a la qual tota matèria estrangera és bona, i, estaríem disposats a dir, per a la qual tota bona matèria ha de ser estrangera.1 Georges Canguilhem
Aquesta investigació té dos objectius principals. En primer lloc, es tracta d’abordar el concepte de biopoder en l’obra de Foucault. És per aquest motiu que efectuarem un recorregut pels conceptes més importants de la seva obra fins a la irrupció, l’any 1976, del concepte de biopoder. Es tractarà, també, d’analitzar els nous personatges, els nous problemes i les noves categories que apareixen i que l’acompanyen.
En segon lloc, analitzarem les aplicacions i les paradoxes del biopoder. I per fer això, ens centrarem en un cas que està relacionat amb el nostre present i que pot ser analitzat dels d’aquest punt de vista: la malaltia de la sida. Per tant, no es tractarà només d’explicar la filosofia de Foucault, sinó d’utilitzar les eines i els instruments que ens va proposar per poder examinar el nostre present, la nostra normalitat, allò que som.
Presentarem la malaltia de la sida com a malaltia model del nostre present, en un moviment semblant al que efectua Foucault en analitzar la lepra i la pesta com a malalties model del poder sobirà i del poder disciplinari. Es tractarà, doncs, de veure com els mecanismes de poder i de saber que gestionen la malaltia de la sida responen a una determinada economia del poder que Foucault va anomenar el dispositiu de seguretat. Aquesta nova economia de poder ja no pot ser explicada a través de malalties com la lepra i la pesta. La proposta que aquí es presenta és la d’analitzar la malaltia de la sida des d’aquesta perspectiva.
Pel que fa a la metodologia, en aquesta investigació hem tingut en compte les consideracions següents. En primer lloc, en fer una anàlisi de l’obra de Foucault, ens hem centrat, sobretot, en la producció filosòfica durant el període comprès entre 1974 i 1980. Aquest període comprèn el final de l’etapa que Foucault dedica al poder disciplinari i que culmina amb l’obra Vigilar i castigar,
1 Canguilhem, G., Le normal et le pathologique, PUF, París, 2017, pàg. 7
18 l’any 1975; la publicació de l’obra La voluntat de saber, l’any 1976, que finalitza amb la formulació del concepte de biopoder; i el desenvolupament posterior d’aquest concepte, sobretot, als cursos del Collège de France, fins al moment en què la seva investigació filosòfica va seguir altres línies d’investigació. Per tant, pel que fa a les seves obres, ens dedicarem, sobretot, a l’anàlisi de Vigilar i castigar i de La voluntat de saber, que apareixen com les publicacions més representatives d’aquest període.
També tindrem en compte els cursos impartits al Collège de France durant aquesta època, en particular, Els anormals (1974-1975), Cal defensar la societat (1975-1976), les primeres lliçons de Seguretat, territori, població (1977-1978), i de manera més puntual El poder psiquiàtric (1973-1974) i el Naixement de la biopolítica (1978-1979). Aquestes lectures són indispensables per entendre l’evolució del seu pensament.
Igualment, hem complementat la investigació amb diverses conferències de Foucault, imprescindibles, en molts casos, per poder abordar els temes plantejats, com «La veritat i les formes jurídiques», de 1974, o «Crisi de la medicina o crisi de l’antimedicina?», de 1976, per exemple. Igualment, davant de cada problema que tractàvem, hem anat a buscar què en deia a les entrevistes.
Cal deixar constància del valor especial que tenen les entrevistes de Foucault, tal com plantejava Gilles Deleuze a «Què és un dispositiu?», ja que, per cada estat de la qüestió exposat als seus llibres, cal veure quin era el diagnòstic que en feia, és a dir, l’actualitat corresponent segons les entrevistes. Deleuze ho formulava així:
En la majoria dels seus llibres, determina un arxiu precís, amb mitjans històrics extremadament nous, sobre l’hospital general al segle XVII, sobre la clínica al segle XVIII, sobre la presó al XIX, sobre la subjectivitat a la Grècia antiga i després al cristianisme. Però és la meitat de la seva tasca. En efecte, per preocupació de rigor, per voluntat de no barrejar-ho tot, per confiança amb el lector, no formula l’altra meitat. La formula explícitament només en les entrevistes contemporànies de cada un dels seus grans llibres: què és avui la bogeria, la presó, la sexualitat?
Quins mètodes de subjectivació nous veiem aparèixer avui, i que, certament, no són ni grecs ni cristians? Aquesta última qüestió, especialment, persegueix a Foucault fins al final (no som ja grecs i ni tan sols cristians). Si Foucault va assignar, fins al final de la seva vida, tanta importància a les seves entrevistes, a França i més encara a l’estranger, no es deu al seu gust per les entrevistes, sinó perquè així traçava aquestes línies d’actualització que exigien un mode d’expressió diferent del mode d’expressió propi dels grans llibres. Les entrevistes són els diagnòstics. [...]. L’obra completa de Foucault, tal com la conceben Defert i Ewald, no pot separar els llibres, que ens han marcat a tots, i les entrevistes
19 que ens arrosseguen cap a un futur, cap a un arribar a ser: els estrats i les actualitats.2
En segon lloc, i des de la perspectiva del biopoder, analitzarem un cas concret que està relacionat amb el nostre present: la malaltia de la sida, com a malaltia model del dispositiu de seguretat. Realitzarem, en la mesura en què sigui possible, una genealogia d’aquesta malaltia. És a dir, es tracta d’analitzar les condicions de possibilitat que van permetre la seva irrupció; veure com, des del seu inici, es van produir canvis tant a nivell de pràctiques com a nivell de discursos; i, finalment, veure com es tracta d’un objecte lligat a un determinat dispositiu de saber i de poder, a una certa producció de veritats, a una certa intervenció sobre els individus i la població, sobre la vida i la mort. En definitiva, aixecar l’acte de naixement d’un objecte que està relacionat amb el nostre present i que forma part de la nostra normalitat.
Ens aproximarem a aquest objecte des dels instruments, armes i eines que Foucault va fer servir per analitzar objectes com la bogeria, l’home, la sexualitat, la presó o la literatura, i que poden ser utilitzats per intentar, d’alguna manera, modestament, seguir la seva tasca de diagnòstic del present. Farem servir, doncs, la seva obra com una caixa d’eines que ens permeti efectuar una anàlisi del nostre present.
Tot el que acabem de comentar en relació amb la sida, es pot aplicar al concepte de mort cerebral, que també analitzem en aquesta investigació. Malgrat que amb un desenvolupament menys extens en comparació amb el cas de la sida, al capítol dedicat a la redefinició de la mort, examinarem aquest concepte per veure com ha impactat en la nostra relació actual amb la mort. Farem un recorregut que començarà amb la invenció, gràcies a les noves tècniques de reanimació, del coma irreversible, l’any 1959. Aquest nou estadi del coma va forçar a fixar noves definicions i criteris i va obrir una terra de ningú entre el coma i la mort; va posar en dubte les fronteres últimes de la vida; i, finalment, va posar en joc la nostra definició de la mort. Seguirem amb el desenvolupament de les tècniques de transplantaments d’òrgans fins a la inauguració, el 1968, del concepte de mort cerebral.
2 Deleuze, G., «Qu’est-ce qu’un dispositif?», a: Deleuze, G., Deix régimes de Fous. Textes et entretiens, 1975-1995, Les Éditions de Minuit, París, 2003, pàg. 324-325
20 Igualment, i per seguir fidels al mètode proposat per Foucault, la bibliografia escollida per analitzar aquests objectes té una particularitat importat:
es tracta d’obres escrites i publicades en aquell moment històric i que s’expressen amb els termes, els coneixements i els conceptes de l’època. En el cas de la sida, hem escollit obres3 publicades durant l’inici i els primers anys de l’epidèmia, és a dir, entre 1980 i finals de la dècada dels 90.4 Hem intentat mantenir aquesta atmosfera, pròpia dels moments de desconcert i descontrol durant la irrupció d’una malaltia nova. En el cas de la mort cerebral, ens hem centrat en les obres que van de 1959 fins als anys 70.5
En ambdós casos, es tractava de submergir-se en la literatura de l’època.
Analitzar què es deia, des d’on es deia i com es deia el que es deia quan es parlava de sida, o quan es parlava de mort cerebral. La intenció era desenganxar-nos dels discursos actuals sobre la malaltia, sobre la vida i la mort, i poder-nos endinsar en els discursos d’aquell moment: tant dels que venien d’instàncies científiques reconegudes i institucionalitzades, com els que provenien d’historiadors, periodistes o personal mèdic. Hem intentat, doncs, remetre’ns a l’arxiu i accedir a obres no només de filòsofs o pensadors que van reflexionar sobre el tema, sinó, i sobretot, de científics, periodistes, investigadors i historiadors. I constatar així que, tal com sostenia Foucault, cada època històrica, cada moment històric, té els seus discursos i les seves pràctiques, les seves víctimes, les seves veritats i les instàncies que les fan funcionar.
3 La recerca de tota aquesta bibliografia, tant en el cas de la sida, com en el cas de la mort cerebral, ha estat molt complicada, ja que la majoria d’obres estan descatalogades i són difícils de trobar. Moltes d’aquestes obres només les hem aconseguit gràcies a l’existència de pàgines web de llibreries de llibres antics o de segona mà.
4 Hem fet una excepció en el cas de dues obres escrites posteriorment: Els nostres anys de sida, publicada 25 anys després de l’inici de l’epidèmia, i Sida 2.0., publicada 30 anys després. En ambdós casos, però, hem tingut en compte el relat sobre l’inici de l’epidèmia.
5 En aquest cas també hem fet dues excepcions: l’obra Homo sacer, la primera edició de la qual és del 1998, i Les fronteres de la mort, de 2012.
21
Primera part
Qüestions de mètode
22
Introducció
En aquesta primera part efectuarem un recorregut per alguns dels conceptes més importants de l’obra de Foucault. Aquest apartat no pretén ser un resum de la seva obra. Del que es tracta és d’establir un marc teòric que ens servirà per abordar el concepte de biopoder i el cas de la sida, a la tercera i quarta part d’aquesta investigació. Durem a terme un recorregut per l’obra de Foucault, doncs, amb una doble finalitat. En primer lloc, l’objectiu és tractar els diferents sistemes de poder, des del poder sobirà al poder disciplinari, i, d’aquest, a la irrupció del biopoder, a la primera i a la segon part. D’aquesta manera, situarem, en el panorama general de l’obra de Foucault, durant la seva etapa genealògica, el moment d’emergència d’aquest concepte. En segon lloc, a la tercera i quarta part, presentarem els nous personatges i els nous problemes que apareixen amb el concepte de biopoder i que seran utilitzats per analitzar el cas de la malaltia de la sida.
El primer capítol d’aquesta primera part està dedicat als últims anys de vida de Michel Foucault. Abasta un període de temps que va des de la publicació del primer volum de la Història de la sexualitat, l’any 1976, fins a la seva mort, l’any 1984. Es tracta d’analitzar un període de la vida de Foucault molt important per aquesta investigació, en dos sentits. És el moment en què planteja la hipòtesi del biopoder, al capítol final de La voluntat de saber, i és també el període de temps en què Foucault emmalalteix i finalment mor de sida. Aquest capítol ha estat redactat a partir de la lectura de les biografies sobre Foucault d’Eribon i de Macey; a partir d’entrevistes a Defert i a Favereau; també d’obres de Veyne, de Guibert i de Morey; finalment, també hem tingut en compte declaracions del propi Foucault en diverses entrevistes.6
En el segon capítol, ens centrarem en el mètode de Foucault, des de diferents punts de vista. A partir de les declaracions fetes en diverses entrevistes i classes al Collège de France, presentarem l’autor com a artificier, que era com ell s’havia anomenat en diverses ocasions, i també com a historiador, segons la seva concepció de la tasca d’historiador. Resseguirem el problema de la història,
6 L’any 2018 vaig publicar una versió d’aquest primer capítol a la revista Oxímora: Torra, T., «Un rostre que no pugui canviar-se», Oxímora, Revista Internacional de Ética y Política, número 13, 2018. Article disponible a: https://revistes.ub.edu/index.php/oximora/article/view/22111
23 agafant de referència l’obra Nietzsche, la genealogia, la història, per arribar a la proposta de pensar el present. Ens aturarem a exposar, breument, la polèmica que hi va haver, especialment a França, entre els defensors d’una filosofia del temps i els defensors d’una política dels espais. Finalment, en aquest capítol, desenvoluparem com proposava que s’havia de pensar aquest present, a partir, sobretot, de l’ontologia del present i de la genealogia del poder, tenint en compte diverses entrevistes de Foucault i amb l’ajuda de textos de Morey.
El tres capítols següents estan dedicats a intentar exposar el concepte de poder en Foucault. En el tercer capítol, a partir de diverses d’obres, com La voluntat de saber i Vigilar i castigar, i del curs Cal defensar la societat i de diverses entrevistes, exposarem com va arribar a la qüestió del poder, dins del seu itinerari filosòfic. També analitzarem allò que ell anomenava el model juridicodiscursiu del poder, amb les seves mancances i limitacions. Igualment, exposarem les objeccions que plantejava a aquest model, i, finalment, com va fer el pas a un model guerrer o estratègic del poder.
En el quart capítol, ens centrarem en aquest nou model de poder que ens va proposar Foucault. En primer lloc, considerarem la microfísica del poder, tal com la va presentar a Vigilar i castigar. En segon lloc, intentarem fer una definició d’aquest model de poder, tenint sempre present que Foucault no va dur a terme mai una definició sistemàtica del poder, tot i que en parlava constantment. Ens basarem en allò exposat a La voluntat de saber, Vigilar i castigar, i també als cursos Cal defensar la societat, El poder psiquiàtric i algunes entrevistes. En tercer lloc, desenvoluparem les característiques de la resistència que apareixia davant d’aquest poder, i que havia de tenir les mateixes característiques per enfrontar-s’hi, tal com ho desenvolupava a La voluntat de saber i, sobretot, en diverses entrevistes. I, finalment, en tercer lloc, exposarem l’anàlisi que feia Gilles Deleuze, al curs que va dedicar-li el 1985-1986, d’aquest nou concepte de poder i que va plantejar en una sèrie de postulats.
El tema del poder continuarà essent el protagonista del cinquè capítol, en el qual presentarem, per començar, diverses consideracions sobre el poder que manifestava al curs Seguretat, territori, població. Plantejarem la qüestió de com s’exerceix el poder, és a dir, la pregunta sobre com funciona el poder, a partir de l’entrevista «El subjecte i el poder». També ens aturarem en la distinció entre el poder i els aparells de l’estat, o com Foucault pensava que el poder no podia
24 localitzar-se en els aparells de l’estat, tal com exposava al curs Naixement de la biopolítica i a diverses entrevistes. Finalment, tindrem en compte el problema de l’intel·lectual en relació amb aquesta nova concepció del poder, sobretot a partir de declaracions fetes a diverses entrevistes.
En el sisè capítol, analitzarem la relació, fonamental en Foucault, del poder amb el saber i la veritat. Ens centrarem, en primer lloc, en la relació del saber respecte del poder; en especial, en el fet en què poder i saber s’impliquen i es necessiten mútuament, a partir d’obres com Vigilar i castigar, La voluntat de saber i el curs El poder psiquiàtric, entre d’altres. Tindrem en compte, igualment, la relació entre els discursos i les institucions i també la genealogia dels sabers que proposava Foucault per explicar el reordenament d’aquests sabers. En segon lloc, desenvoluparem la proposta de relació entre el poder i la veritat, en com la veritat té efectes de poder i, a la vegada, el poder produeix un estat general de veritat que fa funcionar els discursos. Respecte del tema de la relació entre veritat i poder, ens aturarem a exposar una petita història de la veritat, que Foucault presentava al curs El poder psiquiàtric. Igualment, farem un recorregut per la història de la veridicció, tal com s’exposava al Naixement de la biopolítica.
En tercer lloc, parlarem del subjecte de coneixement que, segons Foucault, no podia existir lliure de les relacions de poder; i també parlarem del coneixement i de la relació amb l’objecte de coneixement. I exposarem la història d’Èdip, que és representativa d’una determinada relació entre el poder i el saber, entre el poder polític i el coneixement, tal com manifestava a la conferència «La veritat i les formes jurídiques».
Finalment, dedicarem el setè capítol a la relació entre el poder i el cos, molt important per al desenvolupament posterior d’aquesta investigació. Farem una petita cronologia d’aquesta relació en el poder sobirà i en el disciplinari fins arribar a quin tipus de cos es planteja en el cas del biopoder, a partir de Vigilar i castigar i també de diverses entrevistes. Ens aturarem a plantejar el pas del cos de la bruixa al cos de la posseïda, per il·lustrar aquest canvi de relació entre el cos i el poder, tal com sostenia al curs Els anormals. I, per acabar, analitzarem el cos com a lloc de resistència.
25
1.- En memòria de Michel Foucault
Si fos una novel·la, la coincidència ens semblaria forçada.
Foucault és a la vegada la primera personalitat de França que mor de sida, i l’obra del qual té la referència més valuosa per comprendre la malaltia:
per pensar-hi i per resistir-la.7 Philippe Mangeot
1.1. La voluntat de saber
Creuen que he treballat tant, durant tots aquests anys, per dir el mateix i no transformar-me?8
Michel Foucault
L’any 1976, tot just un any i mig després de la publicació de Vigilar i castigar, Michel Foucault va publicar La voluntat de saber, primer volum d’una Història de la sexualitat que havia de constar de cinc llibres. L’obra, que va tenir una acollida «moderada i reservada»9 en els cercles intel·lectuals, sostenia Didier Eribon, va ser rebuda molt favorablement per la premsa i va esdevenir un gran èxit de vendes. Però, advertia, «sent per tot el seu entorn una certa decepció. I moltes incomprensions. [...] Foucault sembla abatut».10 És possible que lamentés la decisió d’haver publicat per si sol aquest primer volum, que en principi havia de ser un pròleg dels estudis posteriors, manifestava Eribon.
I Foucault ho expressava així en diverses ocasions, com per exemple al prefaci de l’edició alemanya:
Sé que no és prudent avançar primer, com una bengala de llum, un llibre que al·ludeix incessantment a publicacions futures. Corre el perill seriós de produir un efecte d’arbitrarietat i de dogmatisme. Les hipòtesis que avança poden
7 Mangeot, P., «Sida: angles d’attaque», Vacarme, núm. 29, octubre 2004. I Mangeot apuntava:
«L’epidèmia de la sida va plantejar, de manera tràgica, una sèrie de problemes sobre els quals Foucault ja havia reflexionat: la qüestió del govern dels cossos; la qüestió de la relació entre saber i poder. Enfrontar-se a l’epidèmia implicava, inevitablement, pensar en el saber-poder mèdic, en la noció de ‘salut pública’, en la sexualitat, en l’articulació complexa entre minories i identitats, és a dir, una bibliografia gairebé completa del filòsof». Ibid.
Article disponible a: https://vacarme.org/article456.html
8 Foucault, M., «Une interview de Michel Foucault par Stephen Riggins», a: Foucault, M., Dits et Écrits, IV, Gallimard, París, 1994, pàg. 536
9 Eribon, D., Michel Foucault, Flammarion, París, 1989, pàg. 291
10 Ibid., pàg. 292
26 semblar confirmacions que resolen les qüestions, i les pautes d’anàlisi poden conduir a malentesos i ser preses per noves teories.11
En una entrevista amb Fionas, del 1977, se li va preguntar sobre aquest tema, i va respondre en els termes següents:
Aquest llibre [La voluntat de saber] no té cap funció demostrativa. Existeix com a preludi, per explorar el teclat i esbossar una mica els temes i veure com reaccionarà la gent, on se situaran les crítiques, on les incomprensions, on les còleres; he escrit aquest primer volum precisament per fer els altres volums en certa mesura permeables a totes aquestes reaccions.12
També a l’entrevista «El joc de Michel Foucault», duta a terme poc després de l’aparició de La voluntat de saber, descrivia per què, a diferència del que havia fet en les seves obres anteriors,13 s’havia decidit per la fórmula d’escriure cinc llibres sobre la història de la sexualitat:
D’aquí ve la idea d’aquest llibre-programa, una espècie de formatge gruyère, amb forats, que es pugin encaixar. No volia dir: “Això és el que penso”, ja que encara no n’estic del tot segur. Però he volgut veure si això podia ser dit, i fins a quin punt podia ser dit, cosa que, per descomptat, pot resultar-vos molt decebedora. Allò que hi ha d’incert en el que he escrit és, per descomptat, incert.
Sense estratagemes, ni retòrica. I tampoc no estic segur sobre el que escriuré als volums següents.14
Eribon posava de manifest que Foucault tenia la sensació d’haver creat al seu entorn moltes incomprensions. Se sentia decebut i va entrar en una crisi personal i intel·lectual. I especificava: «Foucault experimenta la desagradable sensació d’haver estat mal llegit, mal comprès. Mal estimat, potser. “Sap per què s’escriu?” –va dir una vegada [...]– “per ser estimat”».15
En una entrevista amb Bernard Pivot, a finals del 1976, Foucault sostenia:
11 Prefaci a l’edició alemanya de La voluntat de saber, Shurkamp, Frankfurt, 1983, citat a: Eribon, D., Michel Foucault, op. cit., pàg. 292
12 Foucault, M., «Les rapports du pouvoir passent á l’intérieur des corps», a: Foucault, M., Dits et Écrits, III, Gallimard, París, 1994, pàg. 236. L’entrevistador també li va demanar si estava d’acord amb la dramatització de la seva anàlisi i el seu caràcter de ficció, i Foucault va respondre el següent, a continuació: «Pel que fa al problema de la ficció, és per a mi un problema molt important; m’adono que no he escrit més que ficcions. No vull dir, malgrat tot, que això no sigui cert. Em sembla que existeix la possibilitat de fer funcionar la ficció dins la veritat; d’induir efectes de veritat a un discurs de ficció, i fer-ho de tal manera que el discurs de veritat susciti, fabriqui quelcom que no existeix encara, és a dir, que ‘ficcioni’. Es ‘ficciona’ història a partir d’una realitat política que la fa veritable, es ‘ficciona’ una política que no existeix encara a partir d’una realitat històrica». Ibid., pàg. 236
13 Fins llavors, aclaria, havia estat «empaquetant les coses, sense estalviar ni una citació, ni una referència, llançant totxos bastant pesats que quedaven, en la majoria dels casos, sense resposta». Foucault, M., «Le jeu de Michel Foucault», a: Foucault, M., Dits et Écrits, III, op. cit., pàg. 298
14 Ibid., pàg. 298
15 Eribon, D., Michel Foucault, op. cit., pàg. 292-293
27 [...] al principi, un escriu una mica les coses perquè les pensa, però també per deixar de pensar-hi. Acabar un llibre és també estar-ne fart. Mentre un segueix estimant una mica el llibre, va treballant-hi. Quan un ha deixat d’estimar-lo, també deixa d’escriure’l.16
La voluntat de saber, manifestava Miguel Morey, va tenir una rebuda agressiva i, fins i tot, «ferotge»,17 des d’alguns cercles. Semblava com si la intel·lectualitat parisenca es girés contra Foucault. I assenyalava:
Es lamentava que se l’interpretés abans de llegir-lo, sense llegir-lo veritablement, que no es llegís el que literalment deia, sense pressuposar qui ho deia, ni per què o perquè o per a qui es deia el que es deia. I és que, com sabem, no havia suportat mai que l’opinió que es tingués sobre un autor o sobre el seu discurs impedís sentir, escoltar i entendre allò que efectivament deia...18
En una entrevista del 1984 amb Fontana, Foucault expressava el següent:
El primer llibre que escrivim es llegeix perquè no som coneguts, perquè la gent no sap qui som, i es llegeix de manera desordenada i confusa, cosa que, per a mi, està bé. [...] No veig cap problema en el fet que un llibre, si es llegeix, es llegeixi de maneres diferents. El que és greu és que, a mesura que s’escriuen llibres, un acaba per no ser llegit, i de deformació en deformació, llegint els uns sobre l’espatlla dels altres, s’acaba per donar una imatge absolutament grotesca del llibre.
I això planteja efectivament un problema: ¿cal entrar en la polèmica i respondre a cada una de les deformacions, i, en conseqüència, imposar una llei als lectors, cosa que em repugna, o permetre, la qual cosa em repugna igualment, que el llibre sigui deformat fins a convertir-se en una caricatura de si mateix?19
La manera com va ser rebuda La voluntat de saber va decebre Foucault, apuntava Morey, i advertia del «profund desplaçament que va significar per al seu itinerari intel·lectual, i en tots els àmbits, aquesta incomprensió interessada davant del seu crit d’alerta a les estratègies del biopoder i la biopolítica».20 En efecte, a Foucault li sabia greu que no s’hagués donat prou importància a l’últim capítol, dedicat al dret sobre la mort i al poder sobre la vida, «... sens dubte el més important del llibre», aclaria Morey, «i respecte del qual Foucault sempre va lamentar que no se li hagués prestat l’atenció que mereixia, i que s’aturessin la
16 Entrevista amb Bernard Pivot, el 17 de desembre de 1976, en el plató d’Apostrophes, citat a:
Eribon, D., Michel Foucault, op. cit., pàg. 294
17 Morey, M., Lectura de Foucault, Editorial Sexto Piso, Madrid, 2014, pàg. 15
18 Ibid., pàg. 15-16
19 Foucault, M., «Une esthétique de l’existence», a: Foucault, M., Dits et Écrits, IV, op. cit., pàg.
734
20 Morey, M., «Prólogo a Il faut défendre la société», a: Morey, M., Escritos sobre Foucault, Editorial Sexto Piso, Madrid, 2014, pàg. 349. Foucault es lamentava, a l’entrevista «El joc de Michel Foucault», del següent, quan un dels entrevistadors esmentava l’última part del llibre: «Sí, d’aquesta última part ningú no en parla. Malgrat que el llibre és curt, sospito que molta gent no ha arribat mai a aquest capítol. I és, precisament, el nucli del llibre». Foucault, M., «Le jeu de Michel Foucault», a: Foucault, M., Dits et Écrits, III, op. cit., pàg. 323
28 major part de lectures simplement en els aspectes més ràpidament polèmics del text».21 I destacava:
[…] és ben significatiu que Foucault demani aleshores un any sabàtic al Collège, i que, com qui diu, desaparegui del mapa de la intel·lectualitat parisenca; se sap que ara és a Tòquio, que freqüenta els Estats Units, i es deia que..., però durant aquell temps poc se sabia sobre què estava tramant en realitat.22
El silenci de Foucault durant aquells anys va donar lloc a «milers de rumors»,23 indicava Eribon, entre els quals que Foucault estava acabat, que ja no tenia res més a dir, o que es trobava en un carreró sense sortida. I especificava:
Els diaris i les revistes, sempre disposats a descobrir errors, a detectar debilitats, a proclamar fracassos, els adversaris exultants, els admiradors impacients i els amics preocupats. Tothom plantejava obsessivament la pregunta: Així, què?, quan llegirem la continuació? Foucault tenia la impressió d’estar acorralat.24 Però, tanmateix, aquell llarg silenci estava a punt d’acabar. I Morey ho il·lustrava així:
Malgrat tot, pocs mesos després, els esdeveniments, tossuts, es van precipitar.
Primer ens va arribar la notícia que, finalment, i contra tot pronòstic, Foucault acabava de publicar el segon i el tercer volum de la seva història de la sexualitat (L’ús dels plaers i La inquietud de si, 1984), aparentment abandonada el 1976. I es parlava inclús d’un quart volum (que segons sembla havia estat el primer que havia escrit), que podria estar gairebé llest per a la impremta (Les confessions de la carn).25
El projecte de la Història de la sexualitat, com es va poder comprovar, havia estat modificat completament. Foucault no va escriure els cinc llibres anunciats inicialment. En lloc d’això, va iniciar un projecte de desxiframent de la literatura dels primers temps del cristianisme. I ho declarava així en una entrevista:
He canviat el projecte general: en lloc d’estudiar la sexualitat a les fronteres del saber i del poder, vaig intentar d’investigar més enrere, en com s’havia constituït, pel subjecte mateix, l’experiència de la seva sexualitat com a desig. Solucionar aquest problema em va portar a mirar de prop textos antics, llatins i grecs, que
21 Morey, M., «Prólogo a Il faut défendre la société», a: Morey, M., Escritos sobre Foucault, op.
cit., pàg. 346
22 Ibid., pàg. 349. En una altra ocasió, Morey també esmentava aquest moment: «... literalment, i per aquells que no n’érem propers, va desaparèixer. Es deia que pràcticament s’havia establert als Estats Units [...]. En definitiva, es deien moltes coses, però, en concret, amb prou feines se’n sabia res de res». Morey, M., Lectura de Foucault, op. cit., pàg. 17
23 Eribon, D., Michel Foucault, op. cit., pàg. 343
24 Ibid., pàg. 344
25 Morey, M., Lectura de Foucault, op. cit., pàg. 18
29 em van demanar molta preparació, molt esforç, i que em va provocar moltes incerteses i vacil·lacions fins al final.26
Havien hagut de transcórrer vuit anys de silenci i de frenètica activitat fins a la publicació, el mes de juny del 1984, dels dos volums titulats L’ús dels plaers i La inquietud de si. I Eribon ho il·lustrava de la manera següent:
És quelcom que es pot constatar: en el transcurs dels anys, el projecte de Foucault s’ha anat transformant per les vicissituds d’una “lògica del descobriment”, en què les vacil·lacions i els errors, les divagacions i els penediments compleixen el seu paper, abans de ser superats i abandonats per noves intuïcions i nous descobriments. La Història de la sexualitat esdevé una història de les tècniques d’un mateix, en una genealogia del ‘subjecte’ i dels modes segons els quals s’ha constituït en el despertar de la cultura occidental.27 Foucault desitjava, després de deu anys de dedicació, acabar aquells dos llibres. I Hervé Guibert28 ho expressava així:
Tenia la necessitat d’acabar els llibres. Aquest llibre que havia escrit i reescrit, destruït, negat, tornat a destruir, tornat a pensar, tornat a construir, escurçat i allargat durant deu anys, aquest llibre infinit, de dubte, de renaixement, de grandiosa modèstia. Va tenir la temptació de destruir-lo per sempre, d’oferir als seus enemics aquest triomf imbècil, que poguessin difondre el rumor que ja no era capaç d’escriure un llibre, que la ment ja feia temps que la tenia morta, que el seu silenci no era més que el reconeixement del fracàs...29
En una altra ocasió Guibert comentava aquest moment de dubte pel que fa a aquesta obra, però constatava: «La certesa de la proximitat de la mort va posar fi a aquest somni. Quan el temps es va esgotar, va començar a reordenar- se el llibre amb claredat».30
26 Foucault, M., «Une esthétique de l’existence», a: Foucault, M., Dits et Écrits, IV, op. cit., pàg.
730
27 Eribon., D., Michel Foucault, op. cit., pàg. 341
28 El 1977, Hervé Guibert, fotògraf i escriptor, va esdevenir part del cercle íntim de Foucault.
David Macey remarcava: «Alguns asseguren que Guibert va ser l’últim amor de Foucault, d’altres que va ser l’objecte d’un afecte platònic intens ». Macey, D., The lives of Michel Foucault, Vintage, Londres, 1993, pàg. 478. Durant la malaltia de Foucault, Guibert va escriure un diari en què anotava totes les converses amb el seu amic. I Macey indicava: «Quan Foucault va morir, Guibert no va dir res i va refusar en moltes ocasions de parlar de la seva amistat», Ibid., pàg. 479. Tot i així, aclaria a continuació, poc després va escriure «Els secrets d’un home». I sis anys després de la mort de Foucault, i derivat del mateix diari, Guibert va publicar A l’amic que no em va salvar la vida, que va suposar un gran escàndol, i que, segons Macey, va ser escrit perquè es va adonar que, explicant l’agonia i la mort de Foucault, estava explicant el seu propi destí. I ho exposava així: «Hervé Guibert va morir el 27 de desembre del 1991 a l’edat de 36 anys. Es va suïcidar prenent-se una sobredosi de la medicació contra la sida». Ibid., pàg. 479. La veracitat del retrat que fa Guibert de Foucault, assenyalava, no podia ser provada ni desacreditada: «Està acolorit, evidentment, per les pròpies fantasies de l’autor i no té pas la intenció de ser documental». Ibid., pàg. 480
29Guibert, H., «Les Secrets d’un homme», a: Guibert, H., Mauve le Vierge, Gallimard, París, 1988, pàg. 108
30 Guibert, H., À l’ami qui ne m’a pas sauvé la vie, Gallimard, París, 1990, pàg. 38. Guibert exposava el següent, d’aquest procés: «De la mateixa manera com amb aquest nou treball va
30 A la introducció de L’ús dels plaers, Foucault responia d’aquesta manera a aquells qui, en paraules d’Eribon, «ironitzaven sobre el seu silenci»:31
Dec el meu reconeixement a aquells qui han seguit les travessies i les giragonses de la meva obra –penso en els oients del Collège de France– i aquells qui han tingut la paciència d’esperar fins al termini [...]. Pel que fa a aquells pels quals esforçar-se, començar i tornar a començar, intentar-ho, equivocar-se, reprendre- ho tot de nou de dalt a baix, i trobar encara la manera de dubtar a cada pas, pel que fa a aquells pels quals, en definitiva, més val abandonar que treballar en la reserva i la inquietud, és ben cert que no som pas del mateix planeta.32
Aquests seran els dos últims llibres que Foucault va publicar durant la seva vida. Del testament de Foucault, redactat el setembre del 1982, se’n coneixen dues clàusules: «la mort, i no la invalidesa» i «res de publicacions pòstumes».33 Tomàs Abraham comentava que, abans de morir, Foucault va disposar «que la seva obra estava acabada»,34 i prohibia la publicació de manuscrits que no haguessin estat editats en vida. I assenyalava: «Tots els seus manuscrits havien de restar ocults o ser destruïts».35 Tanmateix, advertia:
Sabia que segurament seria llegit i interpretat, però no deixaria que es fessin servir les seves pròpies paraules per dibuixar-li una identitat. No seria pòstum.
No hauria sospitat mai que allò que va ser publicat després de la seva mort prolongaria la seva tasca filosòfica durant dècades, ni que els textos inèdits tindrien un volum superior als coneguts.36
enderrocar els fonaments del consens sexual, havia començat a minar les galeries del seu propi laberint. […] Involucrat en el primer terç de l’obra de la qual n’havia dissenyat el pla, les columnes i els relleus, també les zones ombrejades i les passarel·les de circulació d'acord amb les regles del sistema que havia demostrat en els seus llibres anteriors, i que li havien valgut la seva reputació internacional, l’acapara un avorriment o un dubte terrible. Atura l’obra, esborra tots els plans […]. Pensa primer a deixar el segon volum per al final, en qualsevol cas deixar-lo en espera, per prendre un altre angle d’atac, desplaçar l’origen de la seva història i inventar nous mètodes d’exploració. De desviació en desviació, orientat cap a vies perifèriques, amb excrescències accessòries que es converteixen en llibres a títol propi més que no pas en paràgrafs, es perd, es desanima, destrueix, abandona, reconstrueix, empelta, i a poc a poc es deixa envair pel sopor excitat d’una retirada, d’una persistent mancança de publicació, davant de tots els rumors […], cada cop més paralitzat pel somni d’un llibre infinit, que plantejaria totes les qüestions possibles, i que no podria posar fi a res, que res no podria interrompre excepte la mort o l’esgotament, el llibre més poderós i més fràgil del món, un tresor en progrés sostingut per la mà que l'apropa i que l'allunya de l'abisme, a cada salt del pensament, i del foc al més mínim abatiment, una bíblia destinada a l’infern. La certesa de la proximitat de la mort va posar fi a aquest somni. Quan el temps es va esgotar, va començar a reordenar-se el llibre amb claredat». Ibid., pàg. 36-38
31 Eribon, D., Michel Foucault, op. cit., pàg. 344
32 Foucault, M., L’usage des plaisirs, Gallimard, París, 1984, pàg. 13
33 Morey, M., «Prólogo a Il faut défendre la société», a: Morey, M., Escritos sobre Foucault, op.
cit., pàg. 337. Defert recollia l’afirmació següent de Foucault amb referència a les publicacions pòstumes: «No em facis la jugada de Max Brod a Kafka». Defert, D., «‘Je crois au temps…’ Daniel Defert légataire des manuscrits de Michel Foucault», entrevista amb Guillaume Bellon, Recto/Verso, n. 1, juny de 2007
34 Abraham, T., La máscara de Foucault. De Paris a la Argentina, Paidós, Buenos Aires, 2019, pàg. 13
35 Ibid., pàg. 13
36 Ibid., pàg. 13
