MESURES LOCALS DAVANT LA CRISI
PERSPECTIVES DE FUTUR
INTERVENCIÓ DEL COORDINADOR DE L’ÀREA DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC EN LA JORNADA “RESPOSTES LOCALS A UNA CRISI GLOBAL”
Terrassa – 16 de setembre de 2009 Molt bon dia a tothom;
El comportament cíclic del nostre sistema econòmic és un fenomen ben conegut, assumit i explicat des de l’àmbit acadèmic, i en gran mesura interioritzat també des de l’àmbit polític. L’alternança de períodes de creixement econòmic, que és el requisit fonamental per al manteniment d’aquest sistema, amb períodes de recessió ha estat una constant al llarg de com a mínim els dos darrers segles.
Períodes de creixement i de recessió tots ells de durades i intensitats variables, motivats per diferents factors desencadenants i amb diversos efectes directes i indirectes
Això resulta molt fàcilment observable durant la segona meitat del segle XX i fins ara, quan aquesta evolució cíclica s’ha mantingut fins i tot amb les intervencions de tall contra-cíclic que s’han articulat d’una forma generalitzada des del sector públic en la majoria de països del nostre entorn.
Avui estem parlant d’una crisi global i dels seus efectes a escala local. Una crisi global desfermada per les males pràctiques d’una part del sector financer, i que s’ha transmès ràpidament entre països i a d’altres sectors de l’economia.
Val a dir que els mecanismes de transmissió internacional tant del creixement com de la recessió també han estat part consubstancial del funcionament de l’economia durant dècades.
Al nostre país, les crisis i el creixement han tendit sempre a arribar amb un cert retard respecte les economies que ens són més properes.
Igualment, el creixement ha acostumat a ser més intens i, com comprovem també ara, la recessió més profunda, especialment en termes d’atur que en la resta de països.
Sembla ser que ni tan sols el que es pot considerar en tants aspectes com a exitós procés d’integració econòmica europea ha fet variar aquesta circumstància, i així s’ha posat de manifest ara, un cop més.
Les polítiques de desenvolupament econòmic local
Com en tota crisi econòmica, els efectes més preocupants es fan notar sobre el terreny, en la quotidianitat de les persones i de les empreses.
Sens dubte, ens trobem ara en una situació a la que cal fer front des de tots els nivells de govern, però en la que clarament, per raons de proximitat, adquireixen especial protagonisme uns ens locals que, a casa nostra, encara actuen sota nombrosos condicionants: dimensió reduïda respecte a l’abast del problema, finançament altament precari, competències i instruments relativament febles.
Tot i així, acabem de veure en les ponències i taules rodones d’aquesta jornada com els ajuntaments, aquesta vegada, han comptat amb major capacitat de reacció que en crisis passades.
Podem afirmar, doncs, que existeix un element diferencial en les actituds i les aptituds amb les què es pot fer front a aquesta crisi des dels ens locals respecte a episodis similars anteriors. Per una banda, tenim força consolidades les estructures i equips tècnics relacionats amb les polítiques de desenvolupament econòmic local i, per tant, haver d’intervenir per millorar la situació econòmica del territori no ens ve ara de nou.
La posada en marxa de forma generalitzada, precisament arran de la crisi de començaments dels anys 80, de polítiques locals de promoció econòmica i ocupació, ens proporciona aquest valuós bagatge.
D’altra banda, els municipis han anat passant d’actuar de forma reactiva a ser capaços de definir les seves estratègies de desenvolupament econòmic i portar a terme projectes de mig i llarg termini que, en molts casos, són ara alguns dels principals actius dels respectius territoris per fer front a la sortida de la crisi.
Això és així, malgrat sigui imprescindible reconèixer que també s’han deixat perdre oportunitats per realitzar reformes estructurals en profunditat que ajudessin a apropar el nostre model productiu i l’entramat institucional d’intervenció en el desenvolupament econòmic local als dels països capdavanters, aquells que acabaran liderant la recuperació.
Perquè és evident que la crisi ha tingut uns efectes específics al nostre país i aquests tenen una clara relació amb l’estructura econòmica o, si es prefereix, amb el nostre model productiu i, per extensió, amb les característiques del mercat de treball.
És indiscutible que la terciarització que s’ha experimentat en els darrers 30 anys porta associada una estratificació laboral diferent de la corresponent al sector industrial, com també sembla inevitable que els llocs de treball de la indústria es deslocalitzin amb molta major facilitat que no pas els dels serveis.
En realitat, en una economia terciaritzada són els serveis adreçats a la cura de les persones, els de manteniment i reparació d’immobles (o de maquinària pesada) i els de conservació de les infraestructures i del territori (construït i no construït) els que menys risc de deslocalització pateixen, especialment els primers.
Altres sectors són, per la seva naturalesa, difícilment deslocalitzables, com podria ser el cas del turisme.
Finalment, també per la seva naturalesa, hi ha sectors presents en major o menor grau a tot arreu, però que es veuen sotmesos a processos de concentració territorial (logística, comerç, etc.) amb efectes importants sobre el volum i les característiques de l’ocupació resultant.
La construcció, un altre sector íntimament associat al territori, registra un comportament similar en termes de mercat de treball a aquests de l’àmbit terciari que s’acaben de citar.
En tots ells hi trobem ocupacions situades en diversos nivells de qualificació i, en conseqüència (tot i que la relació no sempre és lineal) amb unes condicions d’oferta en el mercat que responen a diversos graus d’estabilitat/precarietat.
No obstant això, tant els serveis personals com el comerç, el turisme (amb tots els seus derivats: restauració, hoteleria, activitats de lleure, etc.) i la construcció presenten una estructura en la que hi predominen clarament els llocs de treball sotmesos a condicions precàries.
Quan aquests sectors configuren una part substancial de l’oferta laboral en un país, com és el nostre cas, la tendència a la dualització és evidentment molt major.
Deixant de banda les diferències entre països – que segueixen essent importants segons els casos que es considerin-, les principals economies del món han contemplat com en els darrers anys es ve produint de forma general un progressiu trencament en l’escala econòmica i social: la configuració d’una nova elit vinculada a l’economia del coneixement i a la creativitat es contraposa al gruix creixent de treballadors i treballadores del sector dels serveis menys qualificats.
Ambdós grups tenen el seu origen, majoritàriament, en el que anteriorment es considerava classe mitjana: una gran part de la població que disposava d’oportunitats per a incrementar el seu consum i per aconseguir un cert grau d’acumulació de riquesa dinerària i/o patrimonial. Avui en dia, es parla ja de la possibilitat d’una progressiva desaparició de les classes mitjanes, sobretot pel fet que la dualització del mercat de treball condueix a que la part menys afavorida d’aquesta antiga classe mitjana vegi frustrades les oportunitats de les que podia gaudir en etapes anteriors.
La inestabilitat i la precarietat laboral, junt amb els baixos salaris, que fins fa uns anys eren la norma entre el conjunt de persones que tradicionalment ocupaven els esglaons de la part baixa de l’escala (amb la població immigrant com a referent indubtable en els darrers anys), s’amplien així a un volum major de població, per al qual el consum més enllà de les necessitats bàsiques passa a dependre gairebé en exclusiva de la possibilitat d’accedir al crèdit.
I, encara més, la principal oportunitat, per no dir única, d’acumular riquesa passa necessàriament per la propietat immobiliària, subjecta igualment al finançament aliè.
Les condicions proclius dels mercats de capitals, esperonats per la màgia de l’enginyeria financera, porten a que fins i tot en aquests casos la demanda de crèdit pugui ser satisfeta; sovint més enllà del que raonablement esperarien els propis demandants, que tampoc volen deixar passar l’oportunitat de progressar aprofitant els mitjans que se’ls posen tan a l’abast. Els resultats, un cop esvaïda la bombolla, són prou coneguts.
En un determinat moment, doncs, mercats financers, mercat de treball i estructura productiva i empresarial s’alineen de forma negativa en un engranatge de causes i efectes que impliquen l’extensió global de la crisi, primer per la via de les restriccions financeres i després per la davallada subsegüent de l’activitat i l’ocupació.
I així com el primer xoc, el financer, ha arribat a afectar abans o després i pràcticament de la mateixa manera a tothom, el segon xoc, sobre l’economia real, sí que mostra més matisos en funció del territori a considerar, en virtut de les característiques locals de l’estructura productiva i del mercat de treball.
La manera com s’ha tracta la situació espanyola com a conseqüència de la crisi en prestigiosos mitjans de la premsa econòmica internacional (veiem en pantalla els titulars de The Economist) dóna una idea de l’especificitat del seu impacte en el nostre país, pel que fa a la seva duresa i conseqüències, respecte als del nostre entorn.
La crisi a la província de Barcelona
El mateix podem dir a escala local. No és la finalitat d’aquesta ponència aprofundir en l’anàlisi dels indicadors que expliquen l’impacte de la crisi econòmica sobre el territori de la província de Barcelona i sobre els seus ens locals.
Sí que és important, però, a efectes de la posterior reflexió, tenir en compte algunes de les múltiples dades que s’han anat coneixent en els darrers mesos.
Si parlem de l’origen financer de la crisi, no podem evitar reconèixer que en el cas dels ajuntaments plou sobre mullat.
A les dificultats tradicionals associades a la prestació de serveis impropis (s’estima que s’hi dediquen al voltant del 30% dels recursos municipals) i l’absència d’un model de finançament local actualitzat, cal afegir-hi la previsió de reducció de quasi un 20% dels recursos procedents de l’Estat i la caiguda del 70% en els ingressos per impostos propis, que com sabeu depenen en gran mesura de la construcció.
És cert que aquesta situació financera no ha suposat una caiguda similar en un aspecte clau per a la recuperació com són les inversions locals, gràcies en gran mesura al FEIL, però és molt preocupant veure com una bona part dels municipis tenen problemes per mantenir determinats serveis socials essencials en un moment com l’actual.
Fins i tot, ja hi ha algun ajuntament que s’ha plantejat acudir als expedients de regulació d’ocupació tal i com han hagut de fer tantes empreses.
L’impacte sobre l’atur és sens dubte l’element més preocupant de tota aquesta situació.
En un any hem experimentat una caiguda de més del 12% en el nombre de persones ocupades a la província de Barcelona, segons les dades de l’Enquesta de Població Activa, i la taxa d’atur ha passat del 6,30% del segon trimestre del 2007 al 16,22% del segon trimestre del 2009.
En el cas dels homes, la taxa d’atur s’ha més que triplicat en aquest període i no cal dir que entre la població immigrant l’impacte ha estat enorme, amb un increment de l’atur que ja s’apropa al 150%.
L’activitat empresarial, lògicament, també s’ha ressentit del sotrac amb reduccions del voltant del 10% de les empreses registrades a la Seguretat Social, amb reduccions similars en el nombre de persones assalariades i fins i tot reduccions del 6% en el nombre de persones autònomes en el darrer any, quan cal tenir en compte que el treball autònom sol ser una sortida habitual a les situacions d’atur en època de crisi.
La lògica de la intervenció local
Davant d’aquest panorama, hem de ser conscients que els ens locals, en tant que part integrant del sector públic, tenim diversos camps oberts per intervenir.
Fa, efectivament, un quart de segle que els ens locals porten a terme polítiques específiques de desenvolupament econòmic local.
Aquestes polítiques van anar adoptant-se de forma progressiva i en funció de les necessitats de cada moment i, en la majoria d’ocasions, seguint una doble trajectòria: la del foment de l’ocupació i la de l’anomenada promoció econòmica.
Així mateix, es van anar incorporant altres polítiques amb efectes directes sobre les economies locals, com les de dinamització turística o comercial.
S’ha parlat molt en aquest temps de l’especificitat de les polítiques econòmiques locals. Però no hem d’oblidar que, tant en els seus inicis com ara, són polítiques que responen al paper que es reserva al sector públic en les teories que defensen la seva intervenció en l’economia.
Per tant, comptem amb un marc teòric sobre el que estructurar la nostra acció, avançar i innovar, de manera que no resulta justificable ni la improvisació ni la consideració de l’espai local com un àmbit menor, en termes d’importància, dins de les polítiques econòmiques. [En pantalla, JM Keynes. Podríem potser parlar de “micro-keynesianisme” o “keynesianisme local”...]
La Diputació de Barcelona, que ha estat de forma activa al costat dels ajuntaments en aquesta crisi, també vol fer la seva aportació en aquest sentit i és per això que tractaré a continuació de situar el que hem fet i el que podem encara fer entre tots en aquesta visió més teòrica.
No pas per impartir cap lliçó d’economia, que no pertoca, com per facilitar la visualització dels àmbits en els que cal reflexionar i actuar a escala local per fer front a la que és ara com ara la prioritat número ú en totes les agendes, i ser conscients que existeix marge d’actuació i no només en les polítiques de desenvolupament econòmic local.
Els ens locals, en tant que sector públic, compten amb la possibilitat d’exercir una funció reguladora de l’activitat econòmica.
No podem, és cert, participar directament de la regulació de qüestions com els mercats financers o el marc general de relacions laborals.
Però sí disposem de capacitat normativa en qüestions clau com el planejament urbanístic o determinats aspectes de l’activitat econòmica a través de les ordenances municipals.
En molt poques ocasions aquesta capacitat és utilitzada amb la intenció explícita de fixar i garantir un entorn per a que l’activitat productiva sigui més eficient i competitiva.
Ara, però, la imminent transposició de la directiva europea de serveis, la finalitat principal de la qual és avançar en l’obertura i la transparència dels mercats a tots nivells, ens obliga a fer aquesta reflexió i a introduir una nova mirada a determinades regulacions locals per a que permetin una major fluïdesa en l’activitat empresarial.
La Diputació de Barcelona ja ha iniciat aquesta reflexió i haurem de treballar tots plegats encara per esvair els temors que sembla que aquesta directiva provoca i, per contra, aprofitar-la – en els terminis que resultin oportuns- com la oportunitat que representa.
Una oportunitat tant per a la millora de l’eficiència en les contractacions públiques com per a l’eixamplament de mercats que ofereix a moltes petites i mitjanes empreses del nostre entorn, que encara són reticents a fer el salt més enllà dels mercats locals.
Una segona funció del sector públic es coneix com assignativa.
És la que es refereix a la producció de béns i serveis per part del sector públic, en aquest cas els ens locals.
Ningú posa en dubte que el nostre paper és aquí molt important, i que sovint excedeix, per necessitat, per visió estratègica o per ambdues alhora, les obligacions competencials que tenim atribuïdes.
S’ha comentat anteriorment que els ajuntaments són, en moltes ocasions, la primera empresa dels municipis.
El debat sobre la conveniència d’aquest fet és legítim, però el que resulta avui rellevant és ser conscients que cal treure profit d’aquesta circumstància i activar tot el nostre potencial per ajudar l’economia, com també la del sector privat, és clar, a revifar.
A banda, doncs, de proveir els béns i serveis que correspon, els ens locals podem contribuir clarament a les polítiques contra-cícliques, en el que podríem anomenar un exercici de micro-keynessiamisme.
Així ho hem fet amb la major part de les nostres mesures, incloses les de la Diputació: donant suport al Fons Estatal per a la Inversió Local, posant a l’abast dels municipis els fons del FEDER o facilitant la contractació de persones en atur per cobrir determinats serveis locals, entre ells els serveis locals d’ocupació, però també el manteniment de vies locals i boscos o les oficines locals de turisme.
També ho hem fet aportant una visió estratègica, com ara mitjançant l’acord amb el Banc Europeu d’Inversions, que aportarà fins a 500 milions d’euros en tres anys per tal de facilitar les inversions en energies alternatives i eficiència energètica.
Una política que pot arribar a generar, segons càlculs de Greenpeace, prop de 7.000 nous llocs de treball que, a més, són difícilment deslocalitzables.
Deixant de banda la qüestió dels impostos, on el marge local és escàs, trobem en l’orientació de la despesa pública l’àmbit més important d’actuació local.
Entre les nostres mesures, per exemple, s’ha dedicat una atenció especial a l’increment de les beques de menjador, a l’assistència a famílies en situacions d’urgència social o el suport a les entitats que treballen per a la inclusió social.
Però també és una política redistributiva proporcionar a les persones amb dificultats per a la seva inserció al mercat laboral les eines i les habilitats necessàries per a fer-ho d’una forma normalitzada.
Aquest és el cas de la tasca, ara reforçada, dels serveis locals d’ocupació, com també ho és l’impuls que s’ha volgut donar al projecte ILOQUID, on la capacitació de dones per a la prestació de serveis a les persones, sigui per compte propi o per compte aliè, juga un paper primordial. Perspectives de futur
Les mesures portades a terme, que entenc que us resulten prou conegudes, responen doncs a aquesta lògica d’intervenció pública sobre l’economia.
És moment, però de plantejar les línies de treball per al futur, i en això caldrà que ens centrem en tres reptes:
1. Què podem fer des del món local davant d’un mercat de treball amb importants febleses estructurals?
La ja citada precarietat, l’extraordinari percentatge de població mileurista, la persistència en l’exclusió de determinats collectius..., són fets que des del món local només podem assumir? o podem incidir-hi d’alguna manera?
Hem sabut recentment que més del 70% de les persones aturades es troben inscrites en algun servei local d’ocupació.
Aquesta dada ens dóna una idea de la importància dels nostres serveis i del compromís que hem de mantenir per oferir a les persones en atur un suport cada cop més personalitzat en la millora de la seva ocupabilitat.
Un suport que ha de continuar dedicant bona part de la seva atenció sobre les persones amb més dificultats d’accés i permanència al mercat de treball.
Però també hem de potenciar el treball amb les empreses en aquest àmbit, sobretot amb les més petites, ajudant-les a valorar convenientment la importància dels RRHH i a dissenyar les seves polítiques al respecte; la prospecció d’empreses i el suport en la definició de llocs de treball han de ser polítiques clau en aquest sentit.
I també des del món local podem fer molt per dignificar determinades professions, així com per identificar i ajudar a la regularització de negocis en situació informal.
El mateix projecte ILOQUID, anteriorment citat, n’és una mostra.
Per descomptat, el foment de l’emprenedoria i el suport a les persones emprenedores ha de continuar essent un eix fonamental de les nostres polítiques, en les que cal incorporar de manera molt més activa i estratègica el desenvolupament del potencial de les diverses fórmules d’economia social.
En el camp de les regulacions, encara hi ha força camí per recórrer en la utilització de la contractació pública per incentivar les pràctiques socialment responsables de les empreses i la introducció de clàusules socials, que hauran de tenir en compte a partir d’ara la seva compatibilitat amb la directiva de serveis.
Malgrat sigui difícil trencar a curt termini una certa dependència de les economies locals respecte de la construcció, l’orientació de la despesa pública i també de determinades regulacions pot fer més fàcil l’emergència de noves activitats.
D’aquesta manera, cal posar un major èmfasi en la configuració - amb visió estratègica- d’espais i equipaments per a l’activitat econòmica, tant pel que fa a la seva ubicació i condicionament, com als aspectes relacionats amb la seva gestió.
Aquesta és una política local fonamental per facilitar el desplegament de l’activitat de determinats sectors amb necessitats específiques d’infraestructures i de serveis.
Els sectors dels que parlem, lògicament, són aquells que avui en dia ofereixen més possibilitats competitives i de generació de llocs de treball qualificats, com ara tots aquells que inclouen activitats relacionades amb l’aplicació de les tecnologies de la informació i les comunicacions o el ja esmentat de les energies alternatives.
En qualsevol cas, des de l’àmbit local hem de promoure i donar suport a l’aposta general per la transformació de la indústria manufacturera en el que alguns experts anomenen una “indústria terciaritzada”, és a dir, que incorpori serveis que li afegeixin valor.
I això és vàlid per a qualsevol indústria, fins i tot les més tradicionals com el tèxtil o l’electrònica de consum.
En aquest sentit, cal cercar noves fórmules per treballar des de l’àmbit local en la difusió d’una cultura de la innovació que pugui tenir el seu reflex tant en les iniciatives empresarials com en les actituds de les persones treballadores en general.
Finalment, cal tenir en compte també i explorar el concepte de subsidiarietat econòmica. En una econòmica globalitzada, no deixa de tenir sentit pensar quins són aquells sectors d’activitat que poden tenir un major protagonisme a l’hora de revifar les economies locals tenint en compte els seus recursos específics, recuperant el sentit del concepte “desenvolupament endogen”.
Un d’ells, clarament, és de nou el de les energies renovables. I un altre, en el que ja portem un cert temps treballant-hi, és el dels productes alimentaris locals i de qualitat.
Aquest darrer sector anirà adquirint de ben segur una atenció creixent per part dels poders públics, ja que es troba molt vinculat a la salut, a través de l’alimentació sana i segura, aspectes que preocupen cada cop més la ciutadania.
3. En tercer lloc, com organitzar-nos per fer front a aquests dos reptes constitueix un repte en sí mateix.
I és aquí on nosaltres proposem la integració de planificació, concertació i capacitat d’acció que representen les Agències de Desenvolupament Econòmic.
La concreció d’aquest model d’intervenció és objecte actualment de debat amb els territoris de la província de Barcelona i, en tot cas, matèria per a una altra jornada específica, però sí que voldria citar aquí els tres elements cabdals de la seva configuració.
En primer lloc, aquestes agències han de venir definides per una dimensió territorial supralocal, que permeti l’assoliment d’una massa crítica suficient en termes econòmics per poder portar a terme polítiques de manera eficient, i amb l’impacte que resulti necessari per transformar els territoris en favor del seu desenvolupament econòmic.
En segon lloc, les agències han de suposar una millora dels mecanismes i processos de concertació que impliquen administracions públiques, agents econòmics i socials i, perquè no, el sector privat.
I, en tercer lloc, les agències han de venir determinades per l’aplicació d’un model gerencial en la seva gestió, altament professionalitzat, orientat als objectius i promotor d’una major eficiència en l’aplicació dels recursos públics en el territori.
Per acabar, crec que val molt la pena plantejar també què cal no fer en aquesta situació de crisi:
• Cal no restar quiets, immòbils, pensant que la recuperació vindrà de fora i ens arrossegarà de nou cap a la bonança.
La recuperació és cosa de tots i només aquells que siguem capaços ara de plantejar-nos el futur a mig i llarg termini, i actuar amb conseqüència, podrem gaudir d’una recuperació plena i sostenible.
• Cal no tancar-nos en nosaltres mateixos.
Ni respecte a l’entorn, ni respecte al conjunt d’agents econòmics i socials.
La sortida de la crisi serà fruit de l’esforç – i, perquè no dir-ho, del sacrifici- comú i compartit.
Aquí la corresponsabilitat no és una possibilitat, és un requisit ineludible.
I les actituds excessivament individualistes, a més d’ineficients, resultaran profundament insolidàries i negatives per al conjunt del país.
La concertació i la cooperació han de ser assumides d’una vegada per totes com les úniques respostes possibles a molts dels problemes que ens afecten avui en termes de desenvolupament econòmic.
• I cal no tancar-se tampoc respecte a la ciutadania.
Molt al contrari, en aquestes conjuntures negatives és quan hem d’estar més atents que mai a les iniciatives ciutadanes, a les respostes que molta gent, de forma individual o collectiva, posa en marxa per trobar una sortida a la seva situació.
Iniciatives que sovint s’etiqueten com “economia alternativa” i que es consideren allunyades del mainstream, del que se suposa que cal fer.
Però sigui quina sigui la seva consideració, és innegable que es tracta, al cap i a la fi, d’iniciatives econòmiques, amb les que els nostres serveis de promoció econòmica i ocupació no sempre sabem trobar, però, l’espai adient de collaboració, sense apriorismes ni dogmes per part de ningú.
• Cal no insistir en polítiques i actuacions que no responguin a una estratègia local compartida.
Cal no insistir en polítiques que es porten a terme només per inèrcia, per mantenir estructures creades anteriorment o per atendre a sectors determinats que ja no formen part de l’interès general.
Els nous temps demanen noves polítiques i hem de ser capaços de repensar-les i adequar-les a la resolució dels problemes actuals.
• I cal, finalment, no considerar les polítiques de desenvolupament econòmic local com la tasca d’un departament específic i aïllat o simplement com una font per a l’obtenció de recursos de programes finalistes.
No seré jo qui defensi aquí que l’economia és més important que qualsevol altre àmbit de l’esfera pública, i que la resta d’àmbits hi han d’estar supeditats.
Però sí que afirmo, i crec que en moments com l’actual ens n’adonem, que l’activitat econòmica i l’ocupació, per bé o per mal, constitueixen la clau de volta per al funcionament normal de tota la resta de la societat.
I hem de ser conscients que pràcticament qualsevol decisió que prenem des de les administracions locals, sigui en l’urbanisme o en la cultura, en el medi ambient o en l’esport, té els seus efectes sobre l’activitat econòmica i l’ocupació.
Des de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona continuem treballant per contribuir a la reflexió i el debat sobre el paper que han de jugar els ens locals en la sortida de la crisi.
És per això que, entre d’altres actuacions, ens hem integrat en un grup de treball constituït en el marc del programa LEED de l’OCDE, el director del qual lamentablement no ens ha pogut finalment acompanyar avui aquí, per tal de revisar quines són les polítiques locals que s’estan portant a terme a nivell internacional en aquesta situació.
Un grup de treball que, ara com ara, ha adoptat com a manifest bàsic de la intervenció local el que s’ha decidit anomenar “els principis de Barcelona”, en tant que principis que l’OCDE recomana a les autoritats locals per a la recuperació econòmica, i que són:
1. Impulsar un lideratge local de caràcter collaboratiu. 2. Impulsar la inversió pública.
3. Mantenir una estratègia local a llarg termini que es basi en les ocupacions amb futur, la innovació i la iniciativa emprenedora.
4. Reforçar una estratègia a curt termini basada en la retenció de llocs de treball productius, ingressos empresarials, i projectes d’inversió.
5. Construir les eines per atraure i retenir inversió exterior.
6. Reforçar i construir plataformes de relació públic privades, pactes amb els agents socials i altres actors clau.
7. Garantir la sostenibilitat i productivitat de les infraestructures públiques i grans esdeveniments de ciutat.
8. Els líders locals han d’impulsar actuacions de suport als ciutadans més afectats per la crisis. 9. Les economies locals han de mantenir-se obertes i acollidores per als nouvinguts i el capital
10. Mantenir alts nivells de coordinació amb els altres nivells administratiu.
Crec que avui hem constatat que a la província de Barcelona ens hem posat les piles i estem ja treballant en aquesta direcció, atenent a la majoria d’aquests principis.
Comparant amb altres territoris, possiblement on mostrem encara més febleses sigui en l’obertura a l’exterior i en l’abast de les nostres actuacions.
Però si una cosa estem aprenent en aquesta experiència de compartir reflexions amb altres representants locals d’arreu del món és que ja estem fent, en gran mesura i salvant les distàncies físiques, culturals i institucionals, coses molt semblants al que fan el demés.
Això sí, encara podem posar un major èmfasi en alguns aspectes a millorar. Permeteu-me, i amb això acabaré la meva exposició, que ho centri en tres aspectes:
En primer lloc, l’ambició.
Ambició que neix del convenciment que les polítiques de desenvolupament econòmic local tenen un impacte important i capacitat per transformar estratègicament les ciutats i els territoris, independentment en molts casos de les competències reals que es tinguin en aquest àmbit.
En segon lloc, l’excellència.
Excellència que es recolza en la visió de les polítiques de desenvolupament econòmic local no com un àmbit menor dins de les polítiques locals, sinó com un veritable servei clau per a la ciutadania i per al teixit econòmic, i que com a tal requereix d’una professionalització de les estructures i d’una qualitat en la gestió i les actuacions de primer nivell.
Els municipis i els territoris que millor estan resistint a la crisi i els que estan en millor disposició de sortir-ne són, sens dubte, els que més bé s’han organitzat per tirar endavant les seves estratègies de desenvolupament econòmic.
Els que han cregut en la capacitat de l’acció local concertada.
Com a Diputació de Barcelona, creiem també en l’enorme potencial de les polítiques locals de desenvolupament econòmic i seguim, per tant, a la vostra disposició per injectar les dosis d’ambició, excellència i capacitat organitzativa que necessitem, en definitiva, per continuar treballant pel benestar, la qualitat de vida i la creació d’oportunitats per a totes les persones que viuen en els nostres municipis.
Moltes gràcies.
Carles Rivera Molins Coordinador Àrea de Desenvolupament Econòmic Diputació de Barcelona Barcelona – Terrassa, 16 de setembre de 2009
