SAMUEL BECKETT
EN ELS ESCENARIS CATALANS
Enrie Giurans
Estic obligat a parlar. No callaré mai. Mai. L'lnnombroble, de Samuel Beckett
Parlar de Samuel Beckett (Dublín, 1906-París, 1989) és parlar d'una icona cultural del segle xx, d'un deis dramaturgs més citats, estudiats i representats en el món contemporani, ja que la seva obra forma part del patrimoni cultural comú d'Occident, més enlla de les tendencies, les ideologies o les diferents tradicions esceniques.
Amb motiu del centenari del seu naixement ens proposem tot seguit d'esbrinar la seva presencia real en els nostres escenaris per comprovar com, malgrat la seva indubtable influencia entre els nostres dramaturgs i la gent de teatre, ni de molt ha estat representat tan assíduament com pensaríem o
priori
i, en una bona part, ho ha estat a partir d'espectacles de companyies estrangeres. La nostra exposició es dividira en dues etapes de la seva recepció a Catalunya: el moment anterior a la mort de I'escriptor i, després del Nadal del 1989, quan mor a París.Cal consignar abans d'iniciar aquest recorregut diverses característiques d'aquestes posades en escena: d'una banda, I'alt percentatge de muntatges de companyies estrangeres vistos a Ca-talunya, amb relació al total de posades en escena de I'obra del dramaturg irlandes. En canvi, pel que fa als espectacles produ'lts a Catalunya, cal destacar-ne dos aspectes: les posades en escena en Ilengua castellana, especialment a la decada deis anys vuitanta, i el fet que en ocasions els traductors de la seva obra hagin dirigit també els espectacles, com succeeix amb José Sanchis Sinisterra,Víctor Batallé i Joaquim Mallafré.
L.:estrena a París dEn ottendont Godot, el 3 de gener de 1953, significa la consagració definitiva d'un escriptor que havia iniciat la seva trajectória literaria quinze anys abans amb la novel'la
Mur-phy -escrita en angles i publicada a París el 1938- i que després de diverses i controvertides relacions professionals i íntimes -fou secretari de James Joyce i amant de Peggy Guggenheim, entre moltes altres vicissituds vitals-, I arriba a la creació d'una nova fórmula teatral que clo'ia la dramatica occidental nascuda a partir de les gran s creacions shakespearianes. El teatre de Samuel Beckett responia a la desesperació a que arriba I'ésser huma després de la Segona Guerra Mundial, al moment crític que representa la guerra freda i I'amena¡;:a d'un nou conflicte beHic global encara més destructiu que els anteriors; pensadors com Theodor W Adorno i Jean-Paul
Sartre o artistes plastics com Jean Dubuffet o Francis Bacon responien amb les seves obres a les mateixes angoixes que propicia I'eclosió del
nouveou théótre
que proposa Samuel Beckett, en el qual el silenci esdevenia I'únic horitzó de coneixement per a I'home del segle xx.2A Catalunya no triga gaire a arrelar la fascinació per I'anomenat <cteatre de I'absurd», que el dramaturg irlandes encap¡;:ala juntament amb altres autors no menys brillants i provocadors com Eugene lonesco, Arthur Adamov oJean Genet;3 la situació política de Catalunya, en plena autarquia franquista, no permetia que les tendencies renovadores de la literatura dramática arribessin de pie als joves escriptors, pero malgrat aquest fet la cultura existencialista arrela entre els escriptors catalan s de postguerra. El primer i més significat seguidor d'aquestes premisses estetiques fou Manuel de Pedro lo, que cap a finals deis anys cinquanta conrea un teatre que entronca plenament amb aquests plantejaments dramatúrgics, esü~tics i filosofics.4 La vintena de peces dramátiques de Pedrolo constitueixen un veritable corpus de teatre existencialista. De manera similar; la influencia de Beckett també es deixa sentir en altres destacats dramaturgs de la postguerra, encara que de manera menys evident. Pedrolo estrena les seves primeres obres a l'Agrupació Dramática de Barcelona (ADB), que molt aviat s'interessa per dur a I'escena I'obra de Beckett, i dona així entrada a la seva obra en la nostra Ilengua, ja que havia previst I'estrena de
Tot esperant Godot
a la temporada 1958-1959, cosa que finalment no es produí.5 Resta, pero, la traducció de Joan Oliver que duia per primer cop el teatre de Beckett a la Ilengua catalana i que publica l'Editorial MolI de Palma de Mallorca.6ParaHelament, a Madrid I'obra de Samuel Beckett també arriba en aquelles mateixes dates, ates que, en el primer número de la revista
Primer Acto,
es publica la versió castellanad'En
ottendont Godot?
Precisament a fmals del 1959 es pogué veure a BarcelonaFinal
departido,
en un muntatge del teatre independent madrileny8La primera estrena de I'obra dramatica de Samuel Beckett en Ilengua catalana es produí el 4 de juliol de 1966, quan elTeatre Experimental Catala representa en sessió única
Tot esperant Godot
en la versió que Joan Oliver havia fet a la decada deis anys cinquanta per a I'ADB. L'espectacle el dirigí Josep Maria Minoves amb un repartiment format per Alex Aixela (Estragó), Modest Sala (Vladimir), Jordi Campillo (Pozzó), Juli Gil (Lucky) i Joan Canadell (Un noi). Finalment, el gran (anti)classic del segle xx pujava als escenaris en una modesta producció del teatre independent, sense provocar cap escandol ni cap commoció ateses les circumstancies de la seva estrena.La concessió del premi Nobel de Literatura a Samuel Beckett el 1969 provoca una revifalla de la seva presencia en el món editorial i teatral a casa nostra, encara sotmesa a la censura de la dictadura. Al principi del 1970, concretament el 2 de febrer; es reposa -també en sessió única- la posada en escena de
Tot esperant Godot,
a carrec del Teatre Experimental Catala9 Fruit d'aquesta consagració internacional de I'escriptor irlandes fou I'edició el 1970 deis seus principals textos teatral s en versió castellana:Esperando
oGodot
iFin de partido,
en traducció d'Anna Maria Moix, inaugurant les «Ediciones de bolsillo» de I'Editorial Barral. Un any aban s, també un recull de textos de Samuel Beckett inicia la prestigiosa coHecció de literatura en lIen-gua castellana «Cuadernos Marginales» de Tusquets Editores. 10 Mentrestant, en Ilengua catalana, només podíem trobarTot esperant Godot
en la versió de Joan Oliver.Malgrat tot, la presencia de Samuel Beckett en els escenaris catalans és encara testimonial i només comptabilitzem en aquest període la posada en escena de
L'último cinto
iActe sense
paroules, en un únic espectacle, en la traducció de Jaume Melendres i Josep Maria Benet i Jornet. que s'estrena alTeatre Belles Arts de Sabadell el 30 de novembre de 1975 interpretada per Sergi Mateu, amb escenografta i direcció de lago Pericot. Aquest fou, juntament amb els muntatges de La Gabia de Vic, el primer espectacle d'investigació sobre l' obra de Beckett a casa nostr-a, tal com assenyalava Xavier Fabregas en la seva crítica de I'espectacle.
Pero, sens dubte, el grup que més féu per incorporar Samuel Beckett als escenaris catalans fou La Gabia de Vic, que des del seu primer espectacle de Beckett Poema (octubre del 1973, traducció i direcció de Lluís Sola) conrea repetidament les peces del dramaturg, i arriba al punt culminant amb les posades en escena de Tot esperont Godot (1985) i F, de partido (1990), amb-dues dirigides per Jordi Mesalles.r2
A Poema, els joves actors osonencs, apassionats Iletrafer"its de I'obra narrativa i dramatica de I'escriptor irlandés, varen habilitar una gran sala del Seminari de Vic, i crearen un recorregut on els espectadors anaven passant per cinc escenaris diferents on s'oferien altres tantes versions d'aquest Poema beckettia. Aquesta aproximació experimental tingué la seva prolongació en els muntatges següents, destacant la posada en escena de L'últlma cinto de Krapp, tradu'r'da per
Mi-Programa de Fi de partida.
quel Martí Poi, dirigida i interpretada per Joan Anguera. En aquest primer període els membres de La Gabia centraren el seu treball en les peces breus, tot cercant les claus del seu teatre per enfrontar, més endavant, el repte de posar en escena les seves peces majors.
Aquests muntatges estan, sens dubte, entre les aproximacions més reeixides deis textos beckettians a la nostra escena, i constitu'iren la seva veritable entrada en I'escena catalana. Una menció a part mereixen les posades en escena de Beckett que amb La Gabia dirigí Jordi Mesalles. Ricard Salvat en un recent article d'homenatge a Mesalles es refereix a aquests muntatges:13 «Menció a part mereixen el seu Tot esperont Godot de I'any 1985 i Fi de partido de I'any 1990, totes dues amb La Gabia. Tot respectant el text de manera rigorosa, hi aconseguí realitats es-ceniques altament personals.Tots dos treballs eren un prodigi de ritme. Caldria revisar aquests espectacles, perque són modelics. Sabem que li varen oferir, poc abans de morir, de fer-ne una revisió per a la propera temporada. Hi ha prou elements i documents de tot tipus que farien possible aquesta recuperació. Seria un exceHent record i un homenatge necessari.»
La posada en escena que Mesalles dirigí de Tot esperont Godot estrenada per La Gabia el 1985, utilitzant la versió de Joan Oliver, tingué un gran exit de públic i de crítica. El repartiment el formaren Joan Anguera (Vladimir), Ramon Vila (Estragó), Edi Naudó (Pozzó), Perot Tomas (Lucky) i Carme Fernández (Un noi). Un crític tan implacable com Joan de Sagarra es rendí a la proposta exclamantl4 «Un consejo: si tú, lector o lectora, no has ido nunca al teatro, porque has visto esas obras que echan en la tele y has decidido que no te gusta, vete a ver el Godot de la Villarroel y ya me lo contarás. Cuando se termine el Congrés de Teatre, lo que es yo pienso volver a la Villarroel, como mínimo un par de veces.»
Un lustre passa entre I'exit assolit per Tot esperont Godot i la també reeixida posada en escena de Final de partido, creada per La Gabia, amb direcció de Mesalles, que es representa al Mercat de les Flors i tingué un bon grapat de representacions al Ilarg deis mesos següents a la seva estrena. L'espectacle compta amb la interpretació de Joan Anguera, Ramon Vila, Iva Vi gata i Lluís Soler, i una escenografia signada per Jon Berrondo. La traducció fou de Joan Cavallé, el qual el 1988 rebé per aquest treball el premi Josep Maria de Sagarra a la millor traducció d'un text dramatic. Jordi Mesalles en el programa de ma de Fi de partido situava I'obra beckettiana en el final de trajecte del teatre occidental:15 «Si podem dir que Shakespeare és un inventor deis principis del teatre modern, Beckett en seria el clausurador: Beckett és I'últim modernTant en I'un com en I'altre hi és tot. Els fools de Shakespeare naveguen pel temps i I'espai per anar a aterrar quatre segles més tard en els escenaris deserts, en els cubells d'escombraries, i a donar-se cops contra les pedres del teatre de Sam Beckett. Des deis fools de Shakespeare als morts-vius de Beckett, queda demostrat que són el teatre i la literatura els que poden arribar a construir i explicar la realitat, i no a I'inrevés.»
Si els espectacles de La Gabia significaren el major esfon;: per introduir Samuel Beckett en els nostres escenaris des de les files de I'anomenat teatre independent, la major operació d'introducció de I'obra beckettiana a casa nostra es produí des d'una sala alternativa, la primera d'aquestes característiques ubicada a Barcelona i que rebé precisament com a nom Sala Bec-kett. Darrere d'aquest petit teatre del barri de Gracia hi havia, en el seus orígens, I'esfon;: d'un coHectiu anomenat Teatro Fronterizo, liderat pel dramaturg, professor i director escenic José
Sanchis Sinisterra, un deis homes de teatre més influents de les darreres décades, impulsor de la nova generació de dramaturgs catalan s de flnals deis anys vuitanta.
Sanchis Sinisterra, sorgit de les files del teatre independent, creiem que ha estat junt amb La Gabia el gran introductor de Samuel Beckett a casa nostra i ho ha fet, principalment, en es-pectacles en lIengua castellana, que varen aconseguir a la década deis anys vuitanta i noranta un gran éxit de públic, introduint el pensament i I'estética de Beckett entre un públic jove, que en la major part de les ocasions desconeixia les grans aportacions del dramaturg irlandés a I'escena i el pensament contemporanis.
Malgrat el que estem aflrmant, el primer espectacle que va dirigir José Sanchis Sinisterra a partir d'una obra de Samuel Beckett fou un espectacle en catala,
Oh
e/sbons dies!,
que es representa alTeatre Lliure a I'abril del 1987 i que queda en la nostra retina com un magníflc espectacle, un veritable descobriment de I'univers beckettia. De fet, aquest espectacle fou una nova proposta escénica de La Gabia, que flnalment, per diversos problemes personals deis membres de la companyia, renuncia al muntatge que havia de dirigir Joan Anguera. A partir d'una adaptació feta a quatre mans perVicen<;: Altaió i el poeta rossellonés Patrick Guifreu, Sanchis dirigí una espléndida Rosa Novell que encarnantWinnie s'enfrontava a un deis primers grans papers de la seva Ilarga i reeixida carrera professional, que ha aconseguit el reconeixement del públic i la crítica teatral. Sanchis dirigí un espectacle que obtingué un ampli i merescut reconeixement, iniciant així la seva estreta relació amb el dramaturg anglés al capdavant del Teatro Fronterizo.'6El primer espectacle del Teatro Fronterizo sobre una obra de Beckett es produí dos anys abans i fou I'adaptació d'una breu narració,
Primer amor,
que s'estrena el 24 de maig de 1985 a l'lnstitut Francés, coincidint cronologicament amb les funcions que al Villarroel es feien deTot esperont
Godot
de La Gabia Teatre, amb direcció de Jordi Mesalles.Primer amor
passa posteriorment pel Teatro Bellas Artes de Madrid i, més tard, retorna a Barcelona on féu una reeixida temporada en el Teatre Villarroel a principis del 1986, girant més tard per diverses ciutats espanyoles i de Llatinoamérica. La pe<;:a, adaptada per Sanchis i dirgida per Fernando Grifell, fou la primera obra escrita per Beckett en Ilengua francesa, cap el 1945 o 1946, i aquest fou el principal motiu de I'adaptació' Segons San chis: 17«Primer amor,
primer relato escrito en francés para tratar de hacerlo "sin estilo", para lograr "el efecto de debilitamiento deseado"y,
de ese modo, "empobrecer(se) todavía más". Inicio del proceso de neutralización del lenguaje, búsqueda -en un idioma distinto del materno-- de esa "escritura de la penuria" que ha de permitir a Beckett escapar de la viscosidad incontrolable, casi automática, de la lengua propia, es decir, ajena, es decir, enajenante.» El mate ix Beckett havia explicat aquest pas cap a la Ilengua francesa a la seva Corto o/emonyo, escrita el 1937, on oferia algunes claus per interpretar la seva obra i, especialment, el pas d'una a altra liengua.18Una de les claus de I'éxit d'aquest espectacle fou la interpretació memorable del seu pro-tagonista, Luis Miguel Climent, que encarnava de manera admirable I'heroi beckettia, un ésser arquetípic de I'escriptor irlandés, un home anonim, sense passat ni futur, sen se aspiracions ni veHe'ltats de cap mena, que al costat d'un munt de deixalles recorda una intranscendent historia d'amor. Climent interpreta magistralment aquest monoleg, que prologa els grans personatges beckettians posteriors. La gran actuació de Luis Miguel Climent que posteriorment repetiria en diversos personatges beckettians i, més tard, abandona I'escena per dedicar-se a negocis no relacionats amb el món de I'escena, fou alabada per la crítica. 19
Rosa Novell en el paper de Winnie a Oh, els bons dies! (Teatre L/iure, abril del 1987).
Lexit de Primer amor féu que I'obra es reposés en diverses ocasions i el muntatge tingués una vida Ilarga, insólita per a un muntatge a casa nostra. Primer va prorrogar reiteradament al Teatre Villarroel, peró I'espectacle fou recuperat el 1990, quan després de la mort del seu autor: elTeatro Fronterizo organitza un «Memorial Beckett» en que es representa de nou I'espectacle. Al febrer del 1997 es reposa de nou a la Sala Beckett amb el mateix equip artístic, onze anys després de I'estrena.
El Teatro Fronterizo munta, després de I'exit de Primer amor, una altra adaptació d'una novel'la de Beckett, Mercier i Comier, aquest cop a la recent inaugurada Sala Beckett, el 1989. El nom de Sala Beckett, inaugurada al gener del 1989, fou una iniciativa de José Sanchis Sinisterra, que dubta entre anomenar-Ia Sala Brossa, per la predilecció i fascinació que exercia el poeta catala, o bé dedicar-la a un nom fonamental a escala mundial com era Samuel Beckett, a qui el Iligaven I'admiració i la transcendencia de les seves propostes. Sanchis va escriure a Samuel Beckett demanant-li permís per posar-li el nom a la nova sala i va rebre una emocionant i molt agra'¡"da resposta del famós dramaturgo Una reproducció d'aquesta breu carta es pot veure al vestlbul de la sala. A I'autor de Fi de partido només li quedava un any de vida.
El muntatge de Mercier i Comier compta amb la posada en escena del director frances Pierre Chabert. que esdevingué un estret coHaborador de la nova sala barcelonina i un destacat
co-neixedor de I'obra del dramaturg irlandés, ja que va treballar directament amb Beckett com a
actor d'algun deis seus textos. En aquesta ocasió ens trobem davant de la parella de clochards
típicament beckettians, un próleg deis exquisits Hamm i Clov, o deis arxlfamosos VladlmJr I Estragó. Luis Miguel Climent estigué en aquesta ocasió acompanyat de Manuel Dueso, amb qUI ja havia colncldit en un memorable espectacle del Fronterizo, Ñaque o de PIOJOS y actores, de
Sanchis Slnlsterra. Com succe'l'a amb Primer amor, aquest text pertany a I'etapa immediatament posterior al final de la Segona Guerra Mundial i s'acosta pregonament als pressupósits dram,hics, estétics I Ideológlcs del seu autor.LO
Programa del «Memorial Beckett.».
No volem oblidar d'aquesta primera etapa anterior a la mort del dramaturg un curiós i arriscat espectacle presentat a l'lnstitut del Teatre el 1988. Ens referim a Letra
y
músico, sobre un text per a la radio que es difongué per primer cop a la BBC el 1962. L'espectacle el dirigí lago Pericot, que en els anys setanta ja havia muntat un espectacle de I'autor irlandes, i sorgí d'un treball amb un grup d'actors durant una estada a Las Palmas. La versió de Pericot inclogué una coreografia per a quatre ballarins. Una raresa que cal consignar de la mateixa manera que I'espectacle Pasarella, escrit i dirigit per Ever Martín Blanchet a partir de textos de Samuel Beckett i que es representa el 1983 a la Mostra de Teatre de Granollers.Aquell mate ix any la companyia belga Atélier Théatrale de Louvaine-Ia-Neuve presenta al Centre Dramatic del Valles Fin de portie, la primera posada en escena estrangera de la seva obra vista als nostres escenaris.21
La mort de Samuel Beckett els darrers dies del 1989 va provocar un rebombori enorme en la cultura mundial i, com no podia ser de cap altra manera, en la cultura espanyola, catalana i barcelonina. Els diaris d'aquells dies recolliren de manera exhaustiva la seva fascinant biografia i s'hi sumaren les veus de literats, homes de teatre i gent de la cultura que li reteren homenatge coHocant-lo entre els grans escriptors del segle XX;22 havia mort un deis símbols vivents de la fi de la modernitat, un deis símbols de la crisi de tots els valors que provoca la Segona Guerra MundialP
A Barcelona immediatament es mobilitzaren els responsables de la Sala Beckett, amb josé Sanchis al capdavant. per retre homenatge al dramaturg que tot just un any abans havia acceptat que li posessin el seu nom a la nova sala. El resultat d'aquesta mobilització fou el «Memorial Samuel Beckett» que se celebra en el darrer trimestre del 1990; es posaren en escena nou obres del dramaturg i s'organitzaren de manera paraHela lectures, taules rodones i seminaris a I'entorn de la seva obra.24 De la mateixa manera s'organitza al vestíbul del teatre una exposició col'lectiva titulada «El món de Beckett», en la qual varen participar pintors com Daniel Argi-mon, Eduardo Arranz-Bravo,josep Guinovart o Albert Rafols-Casamadas, entre d'altres. La Sala Beckett tingué la coHaboració de l'lnstitut Frances i del 11 Festival de Tardor, que acollí diverses estrenes del memorial.
Aquest cicle-homenatge constitueix I'aproximació més completa de I'obra de Samuel Beckett representada en els teatres catalans, encara que només una petita part deis espectacles foren en catala, en concret una nova versió de Tot esperant Godot, del grup Knuk Teatre, amb direcció de Frederic Roda, i Passos, a carrec de la companyia Unia Debil, amb direcció de Sergi Belbel.25 El plat fort del memorial fou I'estrena de dos textos dirigits i interpretats per Pierre Chabert: Lo demiere bande i L'lnnomable (Fin), representats conjuntament.26
Pel que fa a la resta d'espectacles representats en el memorial cal esmentar Nono, producció del Círculo de Bellas Artes de Madrid, interpretat per Maite Brik, i dirigida per Pierre Chabert; la representació per la companyia portuguesa Palavras por Dentro de Siléncio, depois, creada i dirigida per Manuel Cintra i Constanc;:a Capdeville, i I'estrena del monoleg Compañía, que també dirigí Pierre Chabert -gran protagonista del Memorial- i interpreta jordi Dauder, a partir de la traducció de Sanchis Sinisterra i el mateix Dauder, adaptada pel mateix director frances, que recrea un deis textos més hermetics de I'escriptor irlandes. De nou I'equip del Fronterizo s'enfronta a I'adaptació d'un text originariament no escrit per a I'escena.
Aquest darrer treball es pot vincular amb la posada en escena tres anys més tard, el 1993, de
L'últim vals (/mpromptu beckettio),
que en la traducció de Josep M. Vidal dirigí i interpreta Jordi Dauder acompanyat en el repartiment d'lsabel Rocatti i Albert Pérez. Dauder selecciona un seguit de textos del dramaturg irlandes i prepara un espectacle de molt alt nivell que passa quasi desapercebut malgrat els elogis de la crítica,vSucceeix el mateix amb el
Díptico Beckett / Pinter,
que es representa a la Sala Beckett a finals del 1996. El text de Beckett que es representa fouCatastrophe,
amb traducció de José Sanchis Sinisterra, i completa el díptic el text de Harold Pinter,One for the road.
El director de I'espectacle fou Luis Miguel Climent, i els interprets d'aquest brevíssim text sobre el món del teatre foren Ramon Vall i Ariadna Planas. Es representa dins el cicle «Tardor Pinter», que se celebra el 1996 i fou un altre deis grans encerts d'aquesta sala alternativa.L'obra de Samuel Beckett ha estat escenificada a Catalunya, en una part fon;a important, per directors estrangers. Aquest fou el cas de Pierre Chabert -potser el més destacat per haver estat coHaborador directe de Beckett-, peró no és pas I'únic. Cal esmentar Boris Rotenstein, director rus establert a Catalunya des del final deis anys vuitanta. Aquest director fou el primer a posar en escena una obra de Beckett a la URSS I'any 1968 i, ja instaHat a Catalu nya, va voler posar en escena de nou I'obra de Beckett en un context totalment diferent. El 1993 posa en escena
Lo último cinto
deKrapp,
recuperant la histórica posada en escena del 1968, amb la interpretació de I'actor rus Oleg Okulevitx, dins un cicle organitzat al SAT dedicat al teatre rus. El gran actor recrea una pe~a fascinant, un trist, melangiós i immens joc de miralls entre Krapp i el seu magnetófonoDeu anys més tard, el 2003, Boris Rotenstein torna a dur als escenaris una pe~a de Beckett, peró en una producció totalment catalana:
Dies felic;os,
que interpreta Carme Sansa en el Tan-tarantana Teatre, en la traducció de Joaquim Mallafré. Feia més de quinze anys de la posada en escena de Sanchis Sinisterra de la celeberrima pe~a interpretada per Rosa Novell, i en la retina de I'espectador encara perdurava el muntatge de Peter Brook presentat al Festival de Sitges del 1997, del qual més endavant ens ocuparem. Tant la posada com la interpretació en mans d'aquests dos experimentats creadors varen representar un treball de molt alt nivell, en especial la interpretació de Carme Sansa, que s'enfrontava al seu segon Beckett, ates que havia participat dos anys abans en I'espectacleTres dones
deBeckett,
format per les peces breusArrossegament
depeus, Per o un balanceig
iNo jo,
que dirigí Víctor Batallé, un deis traductors de I'obra de Beckett al catala, destacant molt especialment el seu treball dePer o un balanceig,
absolutament pie de matisos i de moments de gran teatre.Tornant a la posada en escena deDies felic;os,
cal recordar les bones crítiques que va rebre, en especial, pel treball de la principal protagonista.2B Cal, també, recordar la posada en escena deDies felic;os
a carrec del CoHectiu Teatre la Vitxeta, dirigida per I'escriptor i traductor de I'obra de Beckett Joaquim Mallafré, que es representa a diverses localitats catalanes (Reus i Girona, entre d'altres), protagonitzada per Dolors Juanpere i que, malgrat que va passar desapercebuda en els grans mitjans de comunicació, fou un espectacle reeixit i fidel a I'esperit de la pe~a beckettiana.Seguint amb les posades en escena vistes a casa nostra per companyies estrangeres hem de referir-nos a la posada en escena de
Final
departido
que va presentar el Lliure a la seva histórica sala de Gracia al principi del 1995, interpretada i dirigida pel gran actor argentí Alfredo Alcón, undeis gran s actors de I'escena porteña. Acompanyat d'alguns actors histories de I'escena argentina com Osvaldo Bonet, la Compañía Alfredo Alcón féu temporada al Lliure i va oferir una versió memorable d'aquest classic beckettia que es troba entre les obres més conegudes i representa-des del seu repertorio El muntatge estava precedit del gran exit assolit a Buenos Aires, on havia estat en cartell durant dues temporades. Només pode m afegir que la representació que varem poder veure va acomplir amb totes les expectatives que hi havíem dipositat. Senzillament ha estat un deis millors espectacles que hem pogut veure d'una obra de Samuel Beckett, gracies a unes interpretacions magníflques i, en especial, al magnetisme que desprenia Alcón en la seva interpretació de Hamm.
Al cap d'un any arriba a Barcelona la Royal Shakespeare Company per presentar al Mercat de les Flors I'espectacle Beckett shorts, dirigit per Katie Mitchell, molt probablement la millor posada en escena de I'obra de Beckett que s'ha pogut veure a casa nostra d'una companyia estrangera. El plantejament escenic d'aquest seguit de peces breus de I'autor irlandes consistí en la disposició de dos escenaris on es representaven tres peces a cadascun. Els dos tríptics duien per títol:
Out of
the Dark ('Des de la foscor') i Over the Years ('Al cap deis anys').29 El públic va completar fascinat aquest recorregut on es representaven sis de les peces més complexes del repertori del dramaturg: Footfalls ('Arrossegament de peus'), interpretat magistralment per la gran actriu Juliet Stevenson ---"protagonista de la primer part-, Rockaby ('Per a un balanceig') i Not I ('No jo'), aquesta última protagonitzada per una boca xerraire en el centre d'un petit rectangle iHuminat. El minimalisme de Beckett dut a les darreres conseqüencies. El segon tríptic comen~ava amb la interpretació d'A Pieceof
Monologue ('Un monoleg'), interpretat per I'actor Nigel Cooke -protagonista d'aquesta segona part-, a la qual seguiren Embers ('Cremalls') i That time ('Aquella vegada'). Malgrat la dificultat intrínseca d'entendre la delicada pronunciació deis actors, el públic reverencia la posada en escena de la Royal Shakespeare Company i els seus grandíssims actors.Un altre gran moment del teatre de Samuel Beckett representat a casa nostra ens el pro-porciona I'extraordinari muntatge d'Oh, les beaux jours, que dirigí Peter Brook i que tingué la meravellosa presencia i interpretació de Natasha Parry al Festival de Sitges del 1997. Malgrat les moltes incomoditats de I'espai on es representa el públic seguí la funció amb la veneració d'assistir a un moment magic. Com acostuma a passar en els muntatges de Brook, la clau del seu hit rau en I'extrema senzillesa de la representació que se cenyí completament al text del dramaturg irlandes. No ha estat, pero, I'única vegada que Brook ens ha visitat amb aquest mun-tatge. El 2004, en el marc del Festival Temporada Alta, presenta Glückliche tage a Salt, la versió alemanya d'Oh, els bons dies, que interpreta Miriam GoIschmith.
L'últim gran espectacle sobre una pe~a de Beckett presentat a Catalunya per una companyia estrangera ha estat el muntatge que la companyia Teatro Garibaldi de Palerm presenta al Festival Grec 2000 de L'ultimo nastro de Krapp, que es presenta en un programa doble acompanyat d'l pensiero di Marianna Fiare, adaptació de la part final del monoleg de Molly Bloom a Ulisses, de James Joyce, adaptada per I'escriptor Ruggero Guarini. La presencia d'aquesta companyia italiana, que presenta diversos espectacles, com un Misuro per misuro, de Shakespeare, permeté al públic barceloní coneixer el magnífic treball de la companyia dirigida per Cario Cecchi, que interpreta tanmateix la celebre pe~a de Beckett. L'escenari giratori que permeté passar rapidament d'una
obra a I'altra fou un deis grans encerts d'aquesta posada en que els actors oferiren uns gran s registres interpretatius.
Tornant a casa nostra, la recepció de I'obra dramatica de Samuel Beckett, la plena normalit-zació del seu teatre entre nosaltres, podem afirmar que es produí el 1996 quan es publica la seva obra teatral completa en catala editada per l'lnstitut del Teatre.30 Amb aquests dos volums on s'apleguesn les dinou peces del repertori teatral beckettia s'iniciava la coHecció «Classics», un fet que no ens ha de passar desapercebut. El recull s'obria amb la histórica traducció de Joan Oliver de
Tot esperont Godot,
mentre Sergi Belbel i Joan Cavallé tradu'ien la resta de peces a excepció deis textos en angles, a carrec de Joaquim Mallafré, i de les peces radiofóniques, perVíctor Batallé. Amb aquesta publicació la cultura i I'escena catalanes posaven en el lIoc que correspon un deis creadors fonamentals del segle xx.Si literariament l'lnstitut del Teatre feia finalment justícia a Samuel Beckett, escenicament aquest paper li correspongué al Teatre Lliure, que I'any 2000 posa en escena
Tot esperont Godot,
en la traducció de Joan Oliver. L'espectacle el dirigí Lluís Pasqual, amb escenografia de Frederic Amat i interpretat per un repartiment de luxe, format per Anna Lizaran (Vladimir), Eduard Fer-nández (Estragó), Marc Martínez (Lucky) i Francesc Orella (Pozzó). El Teatre Lliure incorporava al seu repertori Samuel Beckett quasi vint-i-cinc anys després de la seva fundació, quan estava a punt d'inaugurar la nova seu a Montjuk i havia aconseguit un gran prestigi internacional amb el seu ric repertori.Aquest oblit és al nostre entendre I'oblit que I'escena catalana ha tingut envers el gran creador irlandes. El muntatge dirigit per Lluís Pasqual aconseguí un exit extraordinari com es pot comprovar lIegint les crítiques de l'espectacle.31 L'escena catalana posava en escena, per fi i com cal---encara que no hem d'oblidar el muntatge de La Gabia, dirigit per Jordi Mesalles, a mitjan anys vuitanta-, un deis grans classics contemporanis, el gran text que clo'ia la dramatica classica. L'espectacle inicia una gira que el dugué a Madrid, i que obtingué un gran exit i propicia que un any després es presentés a Madrid, dins el Festival de Otoño, la versió castellana del muntatge, on només repetí del repartiment original Anna Lizaran.Després d'aquest gran espectacle, la presencia de Beckett als escenaris catalans ha estat practicament testimonial. A part de
Dies (elir;os,
dirigit per Boris Rotenstein, ja comentat, només podem consignar la fuga<;: presencia d'un espectacle de la companyia madrilenya El Canto de la Cabra, que sota el títolLos días que todo
vabien,
una versió Iluired'Oh, fes beaux jours
que es representa al Tantarantana I'any 2004. Els creadors d'aquest espectacle, Elisa Gálvez i Juan Úbeda, s'inspiraren també en Thomas Bernhard i en Eugene lonesco per construir un espectacle amb una gran dosi d'imaginació, una petita joia que roda per escenaris de tot l'Estat.Sens dubte, I'estrena més destacada ha estat el muntatge que Rosa Novell dirigí de
Final
departido,
que es representa fuga<;:ment en el Festival Grec 2005 al Teatre Grec de Montjuk, amb un repartiment format per Jordi Bosch (Hamm),Jordi Boixaderas (Clov), acompanyats de Xavier Capdet i Pilar Rebollar, que malauradament no ha fet temporada a la cartellera barce-lonina com calia esperar.32 Aquest muntatge ha rebut el gran honor de participar I'any 2006 en la gran mostra organitzada a París amb motiu del seu centenari, dedicat a oferir una integral de la seva obra dramatica.El centenari de Samuel Beckett ha passat totalment desapercebut en els nostres escenaris, continuant així la poca presencia ja habitual de I'escriptor irlandes en els nostres escenaris.33
TEATRE
TO NTO RO NTO NO
le(
3l'a6rí{ a{
25le maí8
'Díes
Samue(i]ec
Pro
grama
de
Dies feli~os.L'únic espectacle presentat durant el 2006 ha estat
Som,
estrenat a la Sala Beckett, un conjuntde cinc peces breus: Acte
sense
poroules 1, Acte sen
seporoules
1/,Impromptu d'Ohio, Que On
iRes-pir,
a carrec d'un grup de joves actors dirigits pels també molt joves Llatzer Garcia i Abel Col!.Un espectacle meritori, que posa davant el públic alguns deis experiments escenics del mestre irlandes, que ens fan somriure estranyament, sense saber- ben bé que pensar de tot plegat.
La presencia de muntatges internacionals en I'any del centenari també ha estat minsa. El Centre Coreograflc Rilleux-La-Rape presenta al Mercat de les Flors un espectacle titulat Moy 8, creat el 1981, i representat amb motiu del Centenari de Beckett. La coreografla de Maguy Marin, de gran bellesa plastica, centrava I'acció en un cor de deu ancians, concebuts com personatges arquetípicament beckettians, que evolucionen tot seguint un camí erratic que no condueix enlloc.
El moment culminant de I'espectacle presenta el mateix Beckett homenatjat pels seus personatges
- reconeixibles Ham i Clov, Pozzó i Lucky- , amb un pastís amb espelmes incloses. Potser, fins
i tot, una mica agosarat tractant-se de I'escriptor irlandes. Pero I'espectacle tenia moments molt
bells i, sobretot, un gran treball deis interprets34
Per acabar aquest repas d'urgencia deis espectacles sobre Samuel Beckett presentats en
I'any del centenari cal esmentar que dins el Festival Temporada Alta de Girona es presenta en
una de les gran s actrius del nostre país.35 Els diversos compromisos adquirits per la interpret fa impossible presentar I'espectacle en temporada en un teatre el 2006, pero es té el compromís de recuperar aquest espectacle més endavant.
En conclusió, al Ilarg d'aquestes pagines hem tractat de fer un exhaustiu recorregut per la presencia de ['obra de Samuel Beckett en els escenaris catalans, comprovant com malgrat alguns grans i memorables espectacles creiem que la seva obra ha estat representada de forma minsa a casa nostra.Amb tot, I'espectador catala ha pogut assistir a gran s vetllades teatrals protagonit-zades per les estranyes criatures del genial escriptor parisenc.
NOTES
l. La més exhaustiva biografia dedicada a Samuel Beckett la devem a: KNOWLSON.james. Damned to Fome. The Life ofSamuel Beckett, publicada el 1996, inédita en lIengua espanyola. Una aproximació parcial la trobem al Ilibre: ATIK, Anne. A vueltas quietas. Segovia: La uÑa RoTa, 2004.
2. En aquest sentit vegeu: BERNAL, Oiga. Lenguaje y ficción en las novelas de Beckett. Barcelona: Lumen,
1969 (Palabra en el tiempo; 62), p. 178 i següents.
3. La pertinen<;a de Beckett a I'anomenat teatre de I'absurd ha estat posada en qüestió per diversos analistes del seu teatre.A proposit d'aquest fet vegeu: SALVAT, Ricard. «Aportacions del teatre de Samuel Beckett». A: Quan el temps es fa espai. La professió de mirar. Barcelona: Institut del Teatre, 1999
(Monografies de Teatre; 38), p. 594-609.
4. Vegeu el Ilibre: ESSLlN, Martin. El teatro del absurdo. Barcelona: Seix-Barral Editores, 1966 (Biblioteca Breve-Ensayo; 234) que dedica un breu capítol a Pedrolo, p. 200 i següents.
5. Vegeu: COCA. jordi. L'Agrupació Dramatica de Barcelona. Intent de Teatre Nacional (1955-/963). Barce-lona: Publicacions de l'lnstitut del Teatre-Edicions 62, 1978 (Monografies de Teatre; 5), p. 83.
6. BECKETT, Samuel. Tot esperant Godot. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1959 (Bibl. Raixa, 43) [traduc-ció de loan Oliver].
7. BECKETT, Samuel. Esperando a Godot. Madrid: Primer Acto, n. I a Madrid, mar<;-abril del 1958 [traduc-ció al castella de Trino Martínez Trives].
8. Representacions al Teatro Candilejas de Final de partida, de Samuel Beckett, en versió castellana de Trino Martínez Trives, a carrec de la Compañía Madrilenya de Cámara y Ensayo «Los independientes», interpretada per Carlos Ballesteros, Roberto Llamas, Rosa Álvarez i Pablo Isasi. Direcció:javier Lafleur. 9. Vegeu: FÁBREGAS, Xavier. Teatre en Viu (1969-/972). Barcelona: Publicacions de I'lnstitut del Teatre-Edicions 62, 1987 (Monografies de Teatre; 23), p. 72.
10. BECKETT, Samuel. Residuo. Barcelona:Tusquets Editores, 1969 (Cuadernos Marginales; 1) [proleg i traducció al castella de Félix de Azúa].
11. «L'última cinta i Acte sense paraules constitueixen un exercici d'investigació en el qual preval un cert hermetisme característic deis textos de Beckett; o, si ho preferim, hom hi troba un cadi la riquesa del qual es descabreix més que amb la lectura estricta, amb la reflexió. En aquest sentit I'espectacle bastit
per Sergi Mateu i lago Pericot sera difícilment d'abast majoritari; representa, pero, un estudi detingut, una lIi.;:ó de metode, que el nostre teatre, com ja hem apuntat abans, necessita en gran manera en els moments actuals.» Crítica recollida al volum: FÁBREGAS, Xavier. Teatre en Viu (1973-/976). Barcelona: Publicacions de l'lnstitut del Teatre-Edicions 62, 1990 (Monografies de Teatre; 30), p. 242-244.
12. A part de les obres esmentades La Gabia munta les obres següents de Beckett: Acte sense paroules I
(1974), interpretada per Ivette Vigata, Va i ve (1975), L'última cinta (1976), en traducció de Martí Poi, una primera versió de Fi de partida (1979), tradu'¡'da per Lluís Sola i dirigida per Joan Anguera, estrenada al Teatre Romea (30-10-79) i, a principis deis anys vuitanta, Acte sense paroules 11, dirigida per Joan Anguera i representada al Temple Roma de Vic.
13. SALVAT, Ricard. «Jordi Mesalles, el sukidat de la nostra societat». Serro d'Or. [Barcelona] n. 557 (maig del 2006), p. 57
14. SAGARRA, Joan de. «Godot». Guía del Ocio. [Barcelona] (24 de maig de 1985). El mateix Sagarra havia titulat la seva crítica publicada a El País (18 de maig de 1985): «¡Esto es teatro!», escrivint: «He visto innumerables montajes de Godot, por grandes actores, por grandes directores, y no voy a cometer el disparate de comparar el de La Gabia con ninguno de ellos. Pero si partimos de la base, real, de que el teatro son unos actores, un texto y un público, y que entre esos tres elementos debe producirse una comunicación, lo que se llama la magia, el juego, la pasión, el teatro, pueden estar seguros de que el
Godot de La Gabia, dentro de sus características y limitaciones, está a la altura del mejor Godot.»
15. Text de Jordi Mesalles titulat «Beckett, I'últim modern ... » Al programa de ma de Fi de partida, de Samuel Beckett, espectacle de La Gabia Teatre, representat al Mercat de les Flors, del 7 al 18 de mar.;: de 1990.
16. A proposit de la interpretació de Rosa Novell escriví Joan de Sagarra: «La Winnie de Rosa Novell es, para mi gusto, su mejor interpretación. La mejor de las que le conozco y le conozco bastantes. Una interpretación cosida a mano, apoyada en unos tonos de voz, en unos guiños, en un juego de manos y brazos que van desde la fragilidad - y el impudor- de ciertas porcelanas inglesas del VIII hasta el trinar equívoco de ciertos pajarillos mecánicos. Es evidente que existe una complicidad entre Novell y su personaje.» SAGARRA, Joan de. «Winnie». El País. [Barcelona] (3 d'abril de 1987).
17. Al programa de ma de Primer amor, representat a la Sala Beckett, a l' octubre del 1990. 18. Afirmava Beckett amb relació al seu pas a expressar-se en frances: «Desde luego, cada vez me cuesta más escribir en un inglés estándar. Me parece algo carente de sentido.Y mi propia lengua cada vez se me antoja más un velo que ha de rasgarse para acceder a las cosas o a la Nada que haya tras él.
La gramática y el estilo. Para mí son tan superfluos como el traje de baño en la época victoriana o el porte impertérrito de un caballero genuino. Mera máscara.» BECKETT, Samuel. Carta alemana. Segovia: La uÑa RoTa, 2004, p. 53 [versió castellana de M. Martínez-Lage].
19. Escrivia Joan-Anton Benach a la crítica de I'espectacle publicada a Lo Vanguardia el 4 de gener de 1986 el següent: «El trabajo de Luis Miguel Climent constituye el factor absolutamente central de un interesante espectáculo que merece ser visto por todos cuantos siguen la actualidad teatral barcelonesa. Climent se muestra seguro tanto en la palabra como en el movimiento con que recorre una escena que tiene pautada al milímetro. Desde el instante en que su mirada se pasea con desprecio por encima de los espectadores sabemos que éstos serán prisioneros de su palabra. Un gran actor, Luis Miguel Climent. que sin duda veremos en más ambiciosos menesteres.»
20. En el programa Félix de Azúa escriví: «Mercier i Camier es la historia de un viaje que los prota-gonistas no llegaron a realizar; y que se reduce exclusivamente al fracaso de un empeño impotente y obsesivo por traspasar los muros de su infranqueable laberinto. Parodia simbólica y grotesca de la clásica pieza de andanzas y vagabundos en busca de la propia experiencia y del conocimiento de sí mismo, esta originalísima creación de S. Beckett, al propio tiempo, es una visión del viaje alrededor del cuarto llevado hasta los límites de la parodia y del absurdo.»
21. Ricard Salvat en féu el comentari a la revista Papers/Canigó, n. 73, de 19 de febrer de 1983, asse-nyalant com a element més destacat del muntatge: «Per cert, en la mise en scene deis belgues aquesta horrible sensació de claustrofóbia es donava només amb la lIum. L'efecte era d'una bellesa extraordinaria i cal assenyalar la validesa del disseny de lIums de Richard Joukovsky.» Vegeu: SALVAT, Ricard. Quan el temps es fa espai. Op. cit., p. 549-551 ,
22. Pedro Laín Entralgo publica a El País (29 de desembre de 1989) el seu homenatge al gran escriptor desaparegut que titula «El sentido de "Esperando a Godot"» on podem lIegir: «Tengo por seguro que Samuel Beckett, afortunado creador de ficciones, aunque éstas tuviesen como meta mostrar al público el carácter absurdo de la existencia humana, alguna vez sentiría en su alma esa fugaz plenitud gozosa que en ocasiones regala el trabajo vocacional. A la vida de Vladimiro y Estragón nunca llegará Godot Muy cierto, Pero aunque él no le diera este nombre, dentro de sí lo tuvo en ocasiones el genial dramaturgo que supo crearlos,»
23. En aquest sentit volem recuperar un Ilarg text de la realitzadora cinematografica israeliana Mira Averech publicat a Lo Vanguardia (9 de gener de 1990) uns dies després de la mort de Samuel Beckett titulat <<5amuel Beckett nunca asiste a los estrenos» on reproduYa la coneixen<;a que féu de I'escriptor la tardor del 1967 a Berlín Occidental. Entre altres coses citava Beckett quan li confessa sobre la guerra freda que Ilavors estava en un moment algid: «En efecto, la Tierra está más loca que nunca y lo mejor para todos los interesados sería 100 bombas simultáneas, 50 en cada hemisferio,»
24. Entre els actes paraHels a les representacions cal esmentar els seminaris: «Beckett director de escena», «El silencio en la obra de Beckett», «Traducir Beckett» i «Conocimiento de Beckett», aquest darrer dirigit pel mateix Sanchis Sinisterra, Entre els participants en les taules rodones i seminaris podem destacar Jenaro Talens, Félix de Azúa,Víctor Gómez Pin, Miguel Morey, Javier Sádaba i Eugenio Trías, juntament amb destacats especialistes britanics com Billie Withelaw i Barry Macgovern,
25. Tot esperant Godot, de Beckett (traducció de Joan Oliver), KnukTeatre, Interprets: Salvador Puig, Josep J, Julien, Caries Martínez i Josep Maria Pérez, Espai Escenic i direcció: Frederic Roda, Sala Beckett, del 25 al 30 de setembre,
Passos, de Beckett (traducció de Sergi Belbel), Companyia: Línia Debil. Interprets: Cristina Sirvent i Carme González, Direcció: Sergi Belbel. Sala Beckett, del 9 al 14 d'octubre de 1990,
26. Aquests textos foren estrenats el 1975 amb direcció del mateix Beckett amb Pierre Chabert com a protagonista al Théil.tre d'Orsay Renault-Barrault
27. Joan Antón Benach escriví a la crítica que titula «Un breve pero muy suculento Beckett» (La Vanguardia, 30 d'octubre de 1993): «Es un trabajo riguroso y meticuloso, Riguroso por cuanto, aplicando el principio de que es mejor "menjar poc i pair bé", el director no ha querido divagar por demasiadas situaciones y personajes que metiendo mano a Beckett se habrían enfilado, como las cerezas que se
sacan del cesto. Tres personajes, una relación improbable del vagabundo Albert Pérez con la mujer Isabel Rocatti, y una divagación colateral del caballero Jordi Dauder, absorto en unos crueles recuerdos de familia. Eso es todo. Figuras de "Relatos", de "Noticias y textos para nada", de "Primer amor" ... o de materiales afines.»
28. A La Vanguardia (<<La última trinchera», 6 d'abril de 2003) escrivia Joan-Anton Benach: «Con un auténtico derroche de matices y apoyada en una dicción perfecta, Carme Sansa es una Winnie impresio-nante.»
29. En el programa de ma es justificava cadascun d'aquests tftols amb les paraules següents: Out ofthe dark ('Des de la foscor'). Aquest programa se centra en les obres escrites per a dones i sobre dones. Com a pedra de toc destaca I'extraordinaria relació amor-odi amb la seva mareo
Over the years ('Al cap deis anys'). Aquestes són les peces més líriques i commovedores que Beckett va escriure, amb les quals intenta desembrollar la complexa relació amb la seva familia. A diferencia del programa anterior, ara els qui parlen són homes en diferents moments de la seva vida.
30. BECKETT, Samuel. Teatre complet. Barcelona: Institut del Teatre, 1996 (Col. Classics; 1-2) (2 vols.) [traduccions de Joan Oliver,Joan Cavallé, Sergi Belbel,Víctor Batallé i Joaquim Mallafré].
31. Com a exemple d'aquesta excepcional recepció de I'espectacle volem citar la crítica publicada per Joan-Anton BENACH a La Vanguardia (15 de febrer de 2000) titulada «Un Godot para la historia», que escriví: «Ese "Godot" que se hará memorable, es otro gran triunfo de Anna Lizaran, soberbia y entrañable en su papel.Y es también un éxito nuevo inapelable de Francesc Orella. Su trabajo vale por toda la función. El director logra de Eduard Fernández, magnífico actor, registros hasta ahora inéditos, así como unas brillantes intervenciones de Marc Martínez, con una comicidad patética, sólo al alcance de un intérprete experto. Un montaje, en fin, sencillamente ejemplar,»
32. l'espectacle és una coproducció entre el Festival Grec, el CAER de Reus i la Sala Muntaner, on estava previst que fes temporada durant el 2005-2006, peró aquest teatre ha estat tancat durant un Ilarg període per reformes i la seva programació ha estat, en bona part, suprimida, ja que els teatres barcelonins no han pogut absorbir les propostes programades. En el seu comentari a I'espectacle Mar-cos Ordóñez (Secció: «A pie de obra» al suplement cultural «Babelia» publicat a El País, el 27 d'agost de 2005) comparava la posada en escena de Novell amb la histórica de Mesalles: «La versión catalana del montaje lleva la firma de Joan Cavallé. Es la misma que estrenó La Gabia de Vic en enero de 1990, dirigida por Jordi Mesalles. Era aquella una versión canónica, es decir, claustrofóbica, con paredes ciegas y techo cada vez más bajo. Con más tensiones y más peligro en mi recuerdo. El espectáculo del Grec juega, según Novell, con "paredes mentales".Y escenografía mínima de cortoon.»
33. Cal, peró, consignar I'aparició el 2005 d'un valuós estudi de la seva obra i, concretament, d'aspectes molt poc coneguts de la seva obra, com és la seva passió per la pintura informalista i, en concret, pel pintor Bram Van Velde amb qui establí una estreta relació. Ens referim al lIibre: IBAÑÉZ FANÉS, Jordi. La lupa de Beckett. Madrid: Antonio Machado Libros, 2005.
34. A propósit d'aquest espectacle Quim Noguero escriví a la Vanguardia (O 1-1 0-06): « ... Ia pieza es de una perfección formal irreprochable, sobre todo con la perspectiva de Beckett al fondo. El tono clownesco de la prirnera parte responde a ello, y permite ofrecer toda una gramática de emociones sometidas a la lupa de lo caricaturesco y absurdo. Puede, con todo, ser ésta la parte más externa.
La pieza gana cuando se interioriza, cuando el movimiento queda casi eliminado en los andares inhábiles y débiles de los ancianos pillados en el transcurso de su lento viaje a ninguna parte.Y lo que nos emo-ciona es la soledad y el despojamiento inherentes al absoluto recogimiento formal con que se plantea.».
35. Amb aquest espectacle interpretat perVicky Peña, tres grans actrius catalanes s'han enfrontat al repte apassionant que per a tota actriu de prestigi significa interpretar el personatge de Winnie. A Franc;:a, en aquest any del centenari el rotatiu Le Monde (29-30 d'octubre de 2006) publica un article molt interessant on comparava diverses posades en escena d'Oh, les beaux jours! Larticle de Martine Silber. «Metteurs en scene sous surveillance», mostra la preocupació per la fidelitat o no a les complexes i precises acotacions de Beckett, que hi ha a totes les seves obres, i que esdevé un punt clau per muntar amb exit el seu teatre.
