L’ALTRA BARCELONA
Laura Magrinyà PanadèsNIUB: 16311341 Tutors:
Francisco Javier Serrano Navamuel Ascensión García García
Departament d’Escultura. Facultat de Belles Arts Universitat de Barcelona
2016-17
La perspectiva urbanística i social de la
ciutat de barraques
L’altra Barcelona / 5
ÍNDEX
STATEMENT INTRODUCCIÓ OBJECTIUS MARC CONCEPTUAL 1. L’urbanisme 2. La marca Barcelona I la imatge urbanística de la ciutat 3. El creixement de Barcelona 4. La primera onada d’immigració del segle XX: neix el barraquisme 5. La segona onada d’immigració: consolidació del barraquisme 6. La barraca: el barraquisme horitzontal 7. L’especulació darrere el barraquisme horitzontal 8. Solucions al barraquisme8.1. Les primeres solucions: eliminació de barraques i reallotjament a les CaseBarates 8.2. Les solucions al barraquisme després de la Guerra Civil Espanyola:
Servei de Repressió del Barraquisme i espais d’acollida temporal 8.3. Les solucions en l’època del desarrollisme: polígons d’habitatge social i barris perifèrics. Neix el barraquisme vertical 8.4. Les solucions per a la Barcelona planificada
8 9 12 13 14 16 19 21 24 27 30 32 33 37 39 47
8.5. Les solucions per a la Barcelona internacional - XXXV Congrés Eucarístic Internacional
- Jocs Olímpics REFERENTS - Experiència a través del recorrer - La visibilització d’una altra realitat urbana, social i cultural - Ordenació de l’espai a través de l’escultura: mòduls i repeticions
METODOLOGIA - Materialització L’altra façana L’altra cartografia L’OBRA. INSTAL·LACIÓ CONCLUSIONS BIBLIOGRAFIA WEBGRAFIA FOTOGRAFIES 49 49 52 55 55 59 60 62 63 63 65 72 75 76 77 78
STATEMENT
Barcelona suffered in the 20th century an
important population growth caused by mi-grants coming from all over the country. The city was not able to integrate all this people, and this caused an urban and social problem that led to the self-construction of shanties, social exclusion and poor housing.
Spontaneous shantyism became over time an urban response, with the shape of housing estates and peripheral districts. Government authorities expected to solve the problem this way, but a poor political and ideological plan –which prioritised speculation over the
inhabitants’ needs–adversely affected Bar
-celona.
L’altra Barcelona wants to create a current
view of the city from a very specific perspec
-tive: Barcelona’s past of shantyism. This pro-ject wants to break with the iconic and tou-ristic imaginary of the “Barcelona trademark” and to present a city that still today has not solved the building paradoxes of shantyism. La Barcelona del segle XX va patir un
impor-tant creixement demogràfic a causa de la im -migració provinent de la resta de l’Estat. La ciutat no va saber integrar els nouvinguts, i això va generar un problema urbanístic i so-cial basat en l’autoconstrucció anàrquica de barraques, la marginació i la precarietat de l’habitatge.
El barraquisme espontani, amb el temps, va evolucionar cap a una resposta urbanística en forma de polígons d’habitatge i barris pe-rifèrics. Les autoritats governamentals prete-nien solucionar el problema d’aquesta ma-nera, però el mal plantejament a nivell polític i ideològic, que prioritzava l’especulació a les necessitats de la població, va significar que part de Barcelona es veiés afectada negativa-ment.
L’altra Barcelona pretén crear una visió actual de la ciutat des de la perspectiva de l’urba-nisme i del seu passat barraquista. Vol tren-car amb l’imaginari icònic i turístic de la mar-ca Barcelona i mostra una ciutat que, enmar-cara avui viu les paradoxes constructives d’un ba-rraquisme mai solucionat.
L’altra Barcelona / 9
INTRODUCCIÓ
El barraquisme és la realitat de la Barcelona del segle XX que encara perdura en l’actualitat. Va ser un dels problemes més importants de la ciutat que va aflorar amb l’arribada d’immigrants espanyols que venien a una Barcelona en procés d’industrialització, en busca de feina i d’una vida millor. Però el que es van trobar va ser una manca d’habitatge popular que va suposar l’au-togestió i l’autoconstrucció del seu propi habitatge: la barraca.Els nuclis barraquistes van anar augmentant amb el temps, creixent els ja existents i apa-reixent-ne de nous. Les polítiques entorn l’habitatge eren insuficients i l’actuació només era contundent quan la ciutat havia d’acollir algun esdeveniment important que enaltiria la ciutat. La solució, generalment, era la destrucció de les barraques i el reallotjament a altres zones: a altres barris barraquistes; a espais d’estada provisional com barracons prefabricats i grans infraestructures reciclades per a realitzar aquesta funció d’acollida, com serien el Palau de Mis-sions, el Pavelló de Bèlgica o l’Estadi de Montjuïc; o bé, la construcció d’uns nous barris situats a la perifèria de Barcelona, normalment caracteritzats per la construcció de monoblocs gegants però de pisos més aviat petits, realitzats amb materials de baixa qualitat, allunyats del centre de la ciutat, aïllats pel que fa a transport i comunicació i, fins i tot, alguns sense electricitat i aigua, realitats que han etiquetat aquests barris sota el concepte de barraquisme vertical.
Així és com neix una part de Barcelona, molt menys coneguda, una Barcelona que no compleix els requisits estètics i de comoditat de la marca internacional, però que explica una realitat so-cial que va caracteritzar la ciutat durant tot el segle XX i que no deixa de reflectir un problema encara avui contemporani, el dret a l’habitatge digne.
Tanmateix, val a dir que lligada a l’evolució del barraquisme hi ha implícites un seguit d’incom-petències polítiques: l’especulació que envolta el sector de la construcció i la tossuda voluntat
de donar a conèixer Barcelona al món d’una manera encegadora que acabava obviant les ver-taderes necessitats dels seus habitants. I és que l’urbanisme d’una ciutat determina més del que imaginem el comportament i hàbits dels seus habitants. I darrere d’aquesta disciplina hi ha una ideologia, una manera de fer que prioritzarà uns valors o uns altres a materialitzar. Per tant, l’urbanisme és una eina política. És un mode d’implantació d’una ideologia determinada que afecta la societat que hi està en contacte.
El que va succeir doncs a la Barcelona del segle XX, és que va haver d’assumir un brutal aug-ment de població en un context polític que no es va posicionar claraaug-ment davant d’una proposta urbanística que acabés amb el problema de l’habitatge, esdevenint així un urbanisme que, tal com explica l’arquitecte Oriol Bohigas, està plantejat per uns tècnics que no tenen en compte les implicacions geogràfiques, econòmiques, sociològiques, humanístiques... de la població per la qual treballen:
¿Què passa, doncs, als països on no és possible la sinceritat en els plantejaments polítics? Passa que hi ha problemes urgents de petit urbanisme que no admeten ajornament, que hi ha fenò-mens migratoris i de creixement que exigeixen terrenys urbanitzables, i que tots aquests fets i
totes aquestes exigències estan fortament condicionats a una planificació general, per altra banda impossible. Aleshores, per a sortir del problema cal simular aquesta planificació, i cal fer-la sense
un criteri polític clar, esmaperduts, sense visió d’un futur ni tan sols d’una actualitat. I aleshores apareix el fenomen gravíssim: apareix l’urbanisme particularista sense dades de caràcter general, un dels aspectes més perillosos de la caiguda de tot el país en la tecnocràcia, en el govern dels tècnics. (Bohigas, 1963: 128).
El següent projecte artístic pren com a objecte d’estudi l’herència del barraquisme, una realitat actual que passa desapercebuda a la ciutat. Em refereixo als barris generalment perifèrics de la ciutat, que neixen per acollir la immigració obrera i barraquista, esdevenint així el pas del barra-quisme horitzontal al vertical. El pas de les anàrquiques construccions cap al projecte urbanístic imposat de forma autoritària. Un procés que suposadament havia d’acabar de forma definitiva amb el barraquisme de la ciutat –una realitat que mai ha desaparegut del tot–, essent clau la campanya preolímpica en el replantejament urbanístic de Barcelona.
L’altra Barcelona / 11
Per tant, amb aquest projecte es pretén aportar una mirada actual i particular de la ciutat, des del coneixement d’aquesta realitat passada, amb l’objectiu de redescobrir la Barcelona que fins ara coneixia i comprendre-la millor. Per fer-ho, el projecte es divideix en tres parts i meto -dologies principals de treball: la recerca i lectura bibliogràfica; l’experimentació d’aquesta altra ciutat recorrent-la i passejant-hi; i la materialització física de la ciutat hereva del barraquisme des d’una sensibilitat artística i des del meu particular punt de vista.
OBJECTIUS
Realitzar una recerca històrica i sociològica sobre el barraquisme del segle XX a la ciutat de Barcelona i dels posteriors barris d’habitatge perifèrics que en van derivar. Analitzar el creixement territorial i urbanístic de la ciutat degut a aquest fet.
Veure com l’arquitectura i l’urbanisme afecten decisivament a la vida dels seus habi-tants.
Reflexionar sobre les implicacions polítiques i ideològiques darrere l’urbanisme. Replantejar la imatge urbanística oficial i internacional que dóna de ciutat.
Visibilitzar la passada i actual realitat del barraquisme, un urbanisme i una societat que han estat desestimats, obviats, ocultats i marginats.
Descobrir des de la pròpia experiència una altra ciutat, hereva del barraquisme, reco-rrent-la, experimentant-la i fotografiant-la.
L’altra Barcelona / 13
MARC
CONCEPTUAL
1. L’urbanisme
Etimològicament, la paraula “urbanisme” deriva de l’arrel llatina “urbs”, que significa “ciutat”. Per altra banda, “política” deriva de la paraula grega “polis”, que també té el mateix significat. Per tant, tal com indica l’arrel primigènia de les paraules, ambdós conceptes tenen un origen comú: la ciutat.
Per tant, la ciutat –entesa com un espai construït en el qual hi habita un col·lectiu de ciutadans i que ha de satisfer les necessitats d’aquests– passa a ser l’objecte d’actuació i desenvolupa-ment de l’urbanisme i de la política.
L’urbanisme té l’objectiu d’ordenar i planificar les ciutats a través d’uns projectes que materia -litzen una ideologia, una política. La col·lectivitat urbana que es desenvolupa en la ciutat hauria de ser sempre una part integrant d’aquests projectes. Per tant, rere cada projecte s’hi desenvo-lupa un pensament i posicionament polític predominant que correspon a les necessitats més importants i majoritàries de la seva població. Quan això no esdevé, significa que no hi ha un posicionament polític clar, o bé, que la política que exerceix el poder no representa els seus ciu-tadans ni actua per a cobrir les seves necessitats. Per aquest motiu, tal com creu Oriol Bohigas (1963: 127), és necessària la relació entre urbanisme i la política dominant del context:
D’una banda, l’urbanisme és un mitjà per a imposar una estructura social planejada a través d’un pensament polític, i, d’altra banda necessita la seguretat d’una continuada acció política a favor de
l’evolució social prefixada en el pla urbanístic. En una paraula: cal que l’urbanisme vagi fonamen -talment lligat a una política, i que aquesta política sigui efectivament dominant en l’actualitat del país. Volem dir, per tant, que sense política no existeix urbanisme.
Bohigas no és el primer que se n’adona, de l’estreta relació entre urbanisme i política. De fet, l’arquitectura ha estat al llarg de la història un mètode de materialització d’una ideologia que no
L’altra Barcelona / 15
responia a la socialment predominant, sinó que només representava una elit reduïda però que era la que tenia poder. Ho feia mitjançant un seguit de construccions monumentals, com en són un exemple icònic el castell (símbol del poder reial o nobiliari) o la catedral (símbol de poder eclesiàstic).
Conscients d’aquest modus operandi del poder, el moviment artístic-cultural Internacional Si-tuacionista neix per fer front al capitalisme creixent a Europa als anys 50. Així, l’arquitectura va seguir responent a les necessitats que beneficiaven el poder, que prenia la forma d’aquest sistema econòmic i de vida que s’imposava, però ara, castells i catedrals van ser substituïdes per ciutats. Pels situacionistes, les ciutats eren dissenyades sota uns valors utilitaris i indivi-dualistes que suposaven el trencament emocional i íntim de l’individu amb l’entorn on habita i es mou. Així, el subjecte passa a moure’s per la ciutat bàsicament per satisfer unes necessitats concretes, de manera que l’entorn només respon a un sentit pragmàtic, de mitjà, per complir unes obligacions, voluntats i desitjos del nou subjecte consumista.
Els situacionistes proposaven que art i revolució política han d’anar lligats per tal d’actuar en la vida quotidiana. Per aconseguir-ho, experimentaven i investigaven nous modes de vida tot generant situacions diferents que trenquessin amb allò establert, emprant la ciutat com a espai de desenvolupament.
L’arquitectura i l’urbanisme esdevenen un instrument d’execució d’un projecte polític que hauria de respondre a les necessitats del col·lectiu que hi habita tot i que, com ja hem vist, no ha estat sempre així. Per tant, la feina de l’urbanisme va més enllà de l’ordenació arquitectònica, i així esdevé “la traducció material d’una ordenació social i econòmica” (Bohigas, 1963: 125). Per aquest motiu, Bohigas (1963: 126) exposa que el terme “urbanisme” quedarà aviat obsolet:
L’urbanisme passa de l’«urbs» a tot un territori, i cal donar un nou i arbitrari sentit al mot o
substi-tuir-lo pel de «planificació». [...] Ara caiem ja plenament en unes disciplines noves: en la geografia
física i humana, en la sociologia, en l’economia, en els temes de l’agricultura, del pasturatge o dels boscos, en la xarxa de comunicacions continentals, en l’establiment de ports.
Per tant, l’urbanisme actual s’hauria d’entendre com un equip de diferents especialistes –geò-grafs, economistes, sociòlegs, arquitectes, enginyers...– que col·laboren conjuntament per ma-terialitzar un projecte urbanístic adient a les necessitats dels seus habitants, que també haurien de ser partícips actius del projecte.
2. La marca Barcelona i la imatge
urbanística de la ciutat
Barcelona, la “gran” capital cultural i metròpoli de Catalunya, esdevé un referent urbanístic i un model de ciutat europea coneguda pel conjunt d’icones monumentals que la conformen com a ciutat. La celebració dels Jocs Olímpics al 1992 va ser l’incentiu per apostar per la regeneració i actualització de la ciutat a través de l’urbanisme, creant un model de ciutat que més endavant anirà esdevenint marca. Segons Scarnato, el pas de model a marca esdevé en el període de desenvolupament del Fòrum Universal de les Cultures, des del 1997 al 2004:
Se pasó de un proyecto de ciudad socialdemócrata a una imagen de ciudad vendible. El paso de la complejidad de un proyecto a la esencialidad de una imagen fue paralelo a la disolución de la ideología socialista municipal que buscaba el atractivo global del producto urbano y acabó re-presentando la transición del modelo a la marca. Aquellos años se caracterizaron por el aumento del turismo, el creciente interés en el diseño, la atribución de la función económica a la cultura, la polarización de las posiciones con respecto a los programas urbanísticos y la pérdida progresiva
del pudor financiero en muchas operaciones urbanas.
La imatge mental que s’ha creat i vinculat a la ciutat sota la marca Barcelona respon a un ima-ginari molt concret.
En primer lloc, la imatge visual vinculada a la façana de la ciutat és la del monumentalisme ar-quitectònic, exaltant les icones produïdes per les més reconegudes figures artístiques a nivell internacional, el paradigma del qual seria Antoni Gaudí. El mateix passa amb l’estret vincle amb els corrents estilístics i artístics que la ciutat ha anat assumint al llarg dels anys i que ha anat convertint en reclams turístics –a vegades, amb una voluntat de regenerar la imatge d’un barri deprimit– com en serien un exemple les restes trobades al barri de la Ribera, que conformaven la trama urbana d'època medieval i moderna, convertides avui en el Born Centre Cultural o, sim-plement, tota construcció sota l’etiqueta de modernista que, tal com diu Oriol Bohigas (1963:
L’altra Barcelona / 17
25), va passar a ser “l’arquitectura nacional dels catalans” i, per tant, ha esdevingut un símbol identitari català que dóna força a la marca autòctona de Barcelona.
Per altra banda, la imatge conceptual de la Barcelona contemporània està encarnada en unes icones que reflecteixen els valors de la societat del coneixement, de modernitat, creativitat, productivitat, innovació, de disseny..., que la ciutat ha anat perseguint i ha materialitzat en els grans esdeveniments que s’hi han dut a terme des dels Jocs Olímpics, moment en què es con-solida el model Barcelona, passant per la remodelació urbanística l’any 2000 que va suposar la construcció del districte 22@1 i el Fòrum Universal de les Cultures, la culminació i assentament
de la marca Barcelona.
Des d’una visió de conjunt i d’entramat estructural urbà, Barcelona és representada bàsicament pel districte de Ciutat Vella i l’Eixample, sense oblidar altres nuclis d’interès lúdic, turístic i d’ac-tivitat cultural com el Port Olímpic, la Plaça Espanya, la muntanya de Montjuïc, el Parc d’atrac-cions del Tibidabo, etc. Altres barris, com Sant Antoni, Poble-sec, Poblenou o la Vila de Gràcia, entre d’altres, són cada vegada més concorreguts.
Ara bé, si pensem en una estructura urbanística que caracteritza Barcelona, el primer que ens ve al cap és el famós Pla Cerdà, la quadrícula estructural que va organitzar la ciutat en el mo-ment d’expansió i eixample un cop es van iniciar els treballs per enderrocar les muralles el 1854. L’estructura va assolir ple vigor el 1860 amb carrers paral·lels i perpendiculars que van de mar a muntanya i de llevant a ponent, delimitant les característiques mançanes o illes octogonals d’habitatges que comparteixen un pati interior enjardinat i que incorporen xamfrans generosos per facilitar la circulació. Cerdà va preveure les anomenades “vies transcendentals”, de 50 me-tres d’amplada, per garantir la comunicació i els intercanvis amb l’exterior i que, encara avui, són les grans entrades i sortides de la ciutat i tenen continuïtat a les autopistes d’accés. Aques-tes vies, que travessen la quadrícula de la ciutat de banda a banda, són la Gran Via de les Corts Catalanes, l’avinguda Meridiana i la Diagonal. Totes elles conflueixen a la plaça de les Glòries, que es preveia com a centre neuràlgic de la ciutat (Serratosa, 2009).
1 La construcció del districte 22@ es va plantejar com un projecte de renovació urbana del districte industrial
del Poblenou i com un nou model de ciutat que substituïa dues-centes hectàrees de sòl d’una zona dedicada a l’activitat econòmica industrial –que havia quedat obsoleta pels nous valors de ciutat del coneixement que Barce-lona havia adquirit– a favor d’uns equipaments, oficines, edificis... productius i dedicats a les noves tecnologies i al coneixement.
Aquesta proposta urbanística, ideada per l’en-ginyer Ildefons Cerdà, suposa un replanteja-ment del model de ciutat existent, a causa de la necessitat dels habitants de la Barcelona emmurallada d’obrir-se i expandir-se degut al creixement demogràfic, sumat a la manca d’infraestructures sanitàries que feien de Bar-celona una ciutat cada vegada més insalubre i asfixiant. Tot i els principis higienistes i del so -cialisme utòpic experimentat en l’època, que aparentment aquest pla defensava, Scarnato creu que “més aviat es pot interpretar com una neteja contra la degradació humana i material de la ciutat vella2”. (2016: 17)
El cas de Barcelona es pot extrapolar a les grans capitals europees com París, Londres o Berlín, que durant el segle XIX també ex-perimenten un augment demogràfic degut al context de la revolució industrial que va moti-var l’èxode rural cap a nuclis industrials, loca-litzats en els recintes urbans més importants. Com a conseqüència, neix una nova preocu-pació entorn l’urbanisme davant el problema de l’habitatge. És força significant la lectura que en dóna Bohigas analitzant l’urbanisme d’aquest moment “com una urgent necessitat d’ordenar l’acumulació de persones al vol-tant d’un determinat centre de producció i, de vegades, de regular i facilitar tot un enrenou d’especuladors.” (1963:77)
2 Traducció pròpia.
Amb aquesta reflexió es pot entendre el vin -cle persistent entre especulació i processos de creixement urbanístic i de moviment de-mogràfic; també lligats al model econòmic i de vida que s’estava imposant: el capitalisme neoliberal. Tot això es tradueix en la creació d’un mercat d’especulació lligat a la necessitat d’habitatge que tenia la població immigrant. Però el creixement de Barcelona no acaba aquí, ni els moviments migratoris tampoc.
Figura 1. Projecte original del Pla Cerdà. Ildefons Cerdà i Sunyer (1859). Museu d’Historia de la Ciutat, Barcelona.
L’altra Barcelona / 19
3. El creixement de Barcelona
La transformació de Barcelona cap al model de producció capitalista és la clau principal per entendre la seva evolució com a centre receptor de les diferents onades migratòries que tenen inici ja al segon terç del segle XIX, amb una població procedent de l’èxode rural de la resta de les províncies catalanes i de les regions limítrofes de Valencia, Balears i Aragó. (García, 1974). Aquest augment demogràfic va suposar l’expansió territorial de la ciutat i la incorporació a l’en -tramat de Barcelona dels diferents municipis independents que hi havia antigament al voltant de la ciutat, que a finals del segle XIX i principis del segle XX s’hi van annexionar. El Pla Jaus -sely, proposta urbanística de Léon Jaussely en què es definia una estructura urbana basada en la reformulació del Pla Cerdà, és la resposta urbanística al concurs públic que l’Ajuntament de Barcelona va convocar el 1903 per afrontar l’annexió d’aquests municipis a la ciutat.
El Pla Cerdà és la fórmula urbanística per excel·lència que ha regit les remodelacions i creixe-ments de la ciutat. De fet, ja el 1899 es preveia la substitució total de la Ciutat Vella a favor de l’entramat de carrers projectats per Cerdà al dràstic Pla Baixeras. Tal com explica Scarnato, només va ser possible obrir el primer d’aquests carrers, la Via Laietana, “executada sense el menor interès pel teixit històric, els seus monuments i els seus habitants3”. (2016: 18) Els
arqui-tectes municipals Antoni Darder, el 1918, i Josep Vilaseca, el 1932, són un clar exemple que, encara al segle XX, els “projectes de reforma continuaven utilitzant el mateix vocabulari ideolò-gic de Cerdà4”. (Scarnato, 2016: 18)
3 Traducció pròpia. 4 Traducció pròpia.
No obstant això, un dels plans urbanístics més destacables que proposava una alternativa a les reformulacions constants del Pla Cerdà fou el Pla Macià (1932-1935). Aquest pla va ser elabo-rat pels arquitectes del GATCPAC5 en el context de la Segona República, amb l’objectiu de fer
una nova urbanització de la ciutat des d’un punt de vista funcional, modern i on la classe obrera tenia cabuda. Amb aquests objectius en ment, es va estructurar la capital en diverses àrees que presentaven unes característiques morfològiques i funcionals específiques que responien a un meticulós estudi estadístic. Liderat per Josep Lluís Sert amb la col·laboració de Le Corbusier, el projecte proposava “un ordre geomètric nou, el sanejament del centre i una millora dels equipa-ments i serveis”6. (Scarnato, 2016: 19)
Tot i que no es va arribar a materialitzar a causa de la caiguda de la Segona República, l’inici de la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura franquista, el Pla Macià és un altre exemple de planificació urbanística que preveia els problemes de creixement d’una classe social molt concreta a la ciutat de Barcelona: el proletariat.
Així doncs, davant el constant creixement de la ciutat, s’han anat proposant projectes per so-lucionar els problemes que se’n derivaven. De vegades els incentivaven organismes governa-mentals i polítics com l’Ajuntament de Barcelona, utilitzant, per exemple, la convocatòria de concursos públics. Tanmateix, això no ha estat sempre així, i la realitat de la Barcelona del segle XX, des del punt de vista de l’urbanisme, ha estat un fracàs, ja que no es va saber oferir una solució al problema de la manca d’habitatge, produïda per un intens creixement de la població de la ciutat que va derivar, a la llarga, en el fenomen del barraquisme i de l’autoconstrucció.
5 Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. Moviment arquitectònic
des-envolupat a Catalunya als anys 30 en el context de la Segona República i del govern autònom de la Generalitat, orga-nisme decisiu pel desenvolupament de l’arquitectura moderna i racionalista que aquest grup d’arquitectes realitzava.
L’altra Barcelona / 21
4. La primera onada d’immigració del
segle XX: neix el barraquisme
Figura 2. Plànol parcel·lari, 1929. Servei del Plànol de la Ciutat. Ajuntament de Barcelona Elaborat per Mercè Tatjer a partir de: Pons i Freixa, Francisco; Martino, José María. «Los Aduares de Barcelona, estudio de su constitución, extensión y característi-cas», ponència de 1922.
Al segle XX es va generar a Barcelona un augment demogràfic descomunal que va fer créixer la ciutat a marxes forçades. Tan forçades, que no es va saber ni voler afrontar el problema emer-gent dels nous ciutadans que contínuament arribaven a la ciutat: el dret a l’habitatge.
Molts d’ells encara procedien de terres catalanes, de Valencia i d’Aragó; però ara, casi totes les regions espanyoles tenien representació a Catalunya, en especial Murcia i Almeria. (Candel, 1965). Van començar a arribar a Catalunya entre els anys 20 i 30, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i motivats per la feina que generava la construcció d’obres públiques com el Metro i la preparació de l’Exposició Internacional del 1929. Segons Francisco Candel (1965), es calculava que cada any venien a Catalunya de 25.000 a 30.000 d’aquests immigrants, que ell anomena “els immigrants d’ahir”7.
Bona part d’aquests nouvinguts van trobar-se sense accés a l’habitatge –entre el 1910 i el 1920, per cada 123.041 nous habitants, només es construïen 18.604 allotjaments (García, 1974)– de-gut a l’absència d’una política que regulés aquest problema; a la falta de recursos públics; a una industrialització encara endarrerida del sector de la construcció; a la carència de lloguers i habitatges populars i assequibles; juntament amb la manca de possibilitats econòmiques per part dels immigrants. (MUHBA, 2008)
Les solucions trobades pels propis nouvinguts foren l’opció del rellogat o bé optar per cons-truir-se una casa amb les pròpies mans. Així és com van néixer els primers nuclis barraquistes, fruits de la necessitat d’habitatge. Cal tenir en compte que d’autoconstruccions i barraques ja n’hi havia de forma més o menys puntual abans del barraquisme al qual ens referim, en forma de casetes d’hortet o petits nuclis pescadors que responien a una necessitat pràctica, vincula-da a una activitat o feina.
Els primers nuclis de barraques que es van formar són principalment els de la muntanya de Montjuïc; el conjunt barraquista de Magòria (situat davant de l’estació amb aquest nom, a l’ex-7 Terme emprat per Francisco Candel a Els altres catalans, diferenciant entre les dues onades d’immigrants que
vin-gueren a Catalunya, posant com a línia divisòria els tres anys de Guerra Civil Espanyola. Així, tot i que és conscient que la immigració a Catalunya ha sigut constant al llarg del segle XX, diferencia entre els “immigrants d’ahir”, és a dir, la generació que arribà als anys 20-30, i els immigrants d’avui, que començaren a arribar als anys 40 fins a l’actualitat en que es va publicar el llibre, el 1964.
L’altra Barcelona / 23
trem de la Gran Via de les Corts Catalanes més proper al Llobregat i que s’estenien fins al Sant Jordi de bronze de l’escultor Josep Llimona); un nucli situat on hi ha la presó Model; darrere de l’Hospital de Sant Pau; a Verdum; a Can Baró; al Somorrostro..., entre d’altres nuclis que anaven sorgint amb la constant vinguda d’immigrants. (Candel, 1965)
Segons les dades estimades proporcionades a l’exposició Barraques. La ciutat informal (juliol de 2008 al febrer de 2009), presentada pel Museu d’Història de Barcelona, es pot observar el creixent augment de barraques a la ciutat:
1914: 1.200 barraques 1922: 3.860 barraques 1929: 6.000 barraques
Teresa García Castro de la Peña descriu el perfil d’aquests “immigrants d’ahir” a l’estudi Barrios barceloneses de la dictadura de Primo de Rivera (1974: 83) d’aquesta manera:
El nivel social y profesional de esta población resultaba prácticamente uniforme. Esencialmente
eran grupos sociales pertenecientes al lumpen-proletariado y al proletariado menos calificado. En
su mayoría eran obreros que trabajaban en calidad de peones; otros –los que residían en los nú-cleos de la playa “La Farola”, del distrito VII, “Somorrostro” y “La Mar Bella”, en el I, así como en la barriada de Belén, en el IX –se dedicaban a la pesca, y, por último, un amplio sector de población
activa se ocupaba en la venta ambulante o en ínfimas y míseras industrias, instalando alrededor
5. La segona onada d’immigració:
consolidació del barraquisme
Figura 3. Barraques a Montjuïc, dècada del 1950. Ajuntament de Barcelona.
L’altra Barcelona / 25 La Guerra Civil Espanyola va ser un parèntesi
del flux d’immigrants que venien a Catalunya. A partir dels anys quaranta, en un context de postguerra i dictadura franquista, l’arribada massiva d’immigrants torna a revifar i a aug-mentar, però ara ho fa en un entorn de misèria molt més extrem. Si els immigrants de la pri-mera onada arribaven a Barcelona en busca de la feina que l’Exposició Internacional del 1929 i la construcció del Metro generava, els immigrants de la segona onada simplement fugen de la misèria i la fam.
L’interval de duració d’aquesta segona immi-gració va ser molt més prolongat que el de la primera, de manera que a mitjan anys seixan-ta es calculava una arribada a la província de Barcelona de 45.000 immigrants l’any, 20.000 dels quals anaven a parar a la ciutat de Barce-lona. (Candel, 1965)
Figura 4. Barri del Camp de la Bota, 1979. R, Calvet. Damunt del que havia estat aquest barri ara hi ha la depuradora del Besòs i el Fòrum.
Provenien especialment d’Andalusia, una terra on la fam va fer mobilitzar milers de persones. Candel fa una descripció d’aquest context a Els altres catalans (1965: 117):
Estas inmigraciones de los años cuarenta, son las que los andaluces llaman las del “año del
ham-bre”. Se refieren al invierno 1941-1942. En toda España se enseñoreaba el hambre propia de
la postguerra. Era cuando el pan de maíz, las cartillas de racionamiento y el estraperlo. Pero en Andalucía, donde imperaba y sigue imperando el caciquismo, fue algo alarmante. La gente vivía con un puñado de olivas. Conque, todos a Cataluña, sobre todo a Barcelona, donde los que aquí estaban les habían dicho que esto era América. Y debía de serlo, pues hasta los gallegos, que siempre emigraron hacia aquellas tierras, vinieron para acá.
La misèria del món rural va fer arribar a Barcelona milers de persones que van trobar-se amb el mateix problema que els immigrants de la primera onada, la falta d’habitatge. Però, a diferència dels anomenats “immigrants d’ahir”, els “nous” immigrants o –utilitzant els termes de Francisco Candel– els “immigrants d’avui”, van trobar uns nuclis de barraques ja creats. Així que, davant la necessitat, van ampliar-se nuclis barraquistes com el Somorrostro, el Bogatell, el Camp de la Bota, el barri de Pequín o Montjuïc, tot i que també en van néixer de nous, com el de la Perona –a la Ronda de Sant Martí, entre el carrer Espronceda i la Rambla de Prim–, els de la muntanya del Carmel, a la Riera Blanca i a les barraques de la Diagonal i de Santa Gemma –a l’actual Avinguda Diagonal, plaça de Maria Cristina i carrer Capità Arenas–. A Montjuïc també es van formar nous barris barraquistes com el de Les Banderes. (Candel, 1965)
Segons les dades proporcionades a la guia d’història urbana Barraques/BCN (Carnicer, Grimal i Tatjer, 2011: 1) “el barraquisme arriba al punt màxim amb unes 20.000 barraques que aixo-plugaven entre 70 i 100.000 persones, prop d’un 7% de la població de la ciutat al final de la dècada dels seixanta”. Així és com es va consolidar a Barcelona la ciutat de barraques, la ciutat informal, el fenomen urbanístic nascut de la no-planificació, de l’espontaneïtat i de la necessitat d’habitatge.
L’altra Barcelona / 27
6. La barraca: el barraquisme
horitzontal
La barraca ha sido el desesperado anhelo de unas gentes que a todo trance han preferido quedar-se en una tierra que no es la suya, aguantando el tipo en condiciones pésimas, pero condiciones siempre mejores que las de los lugares que abandonaron. (Candel, 1965: 187)
Així descrivia Candel aquest habitatge infrahumà, que acull a una societat que fuig de la seva terra natal amb l’esperança d’una millor vida. I sí, la majoria d’aquests immigrants van trobar una feina però no un habitatge, de manera que van optar per l’autoconstrucció allà a on es pogués o fins i tot, en alguns casos, la desesperació era tanta que van arribar a ocupar coves. Els materials de construcció van ser els propis de rebuig i maçoneria lleugera, com fustes, cartró cuir, uralita, xapes i maó. Les de maó i ciment, fang i pedra, eren blanquejades amb calç, com a Andalusia anomenades com a barraques “d’obra” o “semibarraques”. (Candel, 1965) Basant-nos amb la descripció que en fa Candel a Els altres catalans (1965), algunes eren es-paioses, però la majoria eren molt petites, tenint en compte que hi havia de viure una família sencera, que generalment constava de nombrosos fills. La manca d’espai, significava l’absència d’intimitat, ja que en el millor dels casos, les barraques constaven de només tres habitacions, una per als pares, una segona per a altres familiars com podrien ser els sogres, i la tercera, per als fills. A més, no solien haver-hi portes sinó que la seva funció la realitzaven cortines, o ni això. Per tant, ja de ben petits, qüestions com el sexe eren presents a la realitat diària de molts d’aquests nens i nenes, i la promiscuïtat dels matrimonis una realitat recorrent.
A l’estiu eren com forns, mentre que a l’hivern eren gèlides. Tanmateix, la inestabilitat estructural per la precarietat dels materials constructius les feien fràgils, incòmodes i perilloses en cas de vent i pluja.
Les condicions dels barris on es van anar acu-mulant aquestes construccions eren zones suburbials, generalment allunyades de l’en-tramat urbà de la ciutat, amb falta dels serveis i infraestructures bàsiques com la instal·lació d’aigua i d’electricitat. La manca de transport i comunicació també era recurrent i les condi-cions higièniques eren mínimes.
En alguns barris es va intentar “solucionar” la falta d’aigua instal·lant una font al centre de la zona per evitar els llargs desplaçaments dia-ris. Pel que fa a la llum, amb la instal·lació elèc-trica dels carrers, va arribar de forma progres-siva a algun d’aquests nuclis, de manera que van poder fer arribar l’electricitat al seu habi-tatge, això sí, sempre acompanyat del corres-ponent comptador, que en algun dels casos es van cobrar preus abusius. A les barraques que disposaven d’electricitat hi sorprenia la presència d’un televisor entre tanta misèria, i és que, com el mossèn Jaume Cuspinera diu al llibre de Candel (1965: 189): “–Solo tienen dos alternativas: o matarse o rebelarse. Optan por el camino de en medio: comprarse un te-levisor.”
La carència de vàter era un problema greu que a vegades se solucionava amb la cons-trucció d’un improvisat forat profund al terra o sinó utilitzant un recipient que posteriorment es buidava a l’abocador més proper, zones que es convertien en nuclis de brutícia i infec-cions.
A mesura que el fenomen del barraquisme augmentava, els intents de les autoritats de la ciutat per frenar l’alçament de noves barra-ques va fer que moltes de les construccions es fessin de nit i a corre-cuita, generant uns habitatges heterogenis i precaris que s’aglo-meraven creant un entramat esquizofrènic de carrerons que sorgien de la improvisada construcció.
L’altra Barcelona / 29
7. L’especulació darrere el
barraquisme horitzontal
En un primer moment, l’arribada dels immigrants va significar la creació espontània de les pri -meres barraques, conformant els primers nuclis barraquistes a la ciutat de Barcelona. Però da-vant la regular i constant vinguda d’immigrants, es va anar creant un negoci especulatiu entorn l’habitatge i el terreny.
Teresa García Castro de la Peña (1974: 83) descriu així les condicions especulatives en què ja es veien sotmesos els immigrants que arribaven en la primera onada migratòria dels anys 20 i 30:
Muchas de estas viviendas eran objeto de fuerte especulación. El propietario arrendaba el terreno, y el arrendador construía las chabolas negociando y alquilándolas. Los alquileres eran altamente abusivos, ya que oscilaban entre 15 y 75 pesetas mensuales, mientras que el sueldo de un peón
era aproximadamente de unas 130 o 150 pesetas mensuales. La superficie habitable comúnmen
-te en estas barracas era de 25 m cuadrados. Ello refleja la fuer-te presión ejercida sobre estas fa
-milias de escasos recursos, y más aún si comparamos estas cifras con las disposiciones oficiales
sobre viviendas económicas vigentes en aquellas fechas, las cuales establecían que el alquiler no
debía exceder de 45 pesetas mensuales en una superficie de 60 a 70 m cuadrados con un mínimo
de equipamiento.
Candel (1965: 201-202) explica el procés especulatiu que es va anar generant i com va evolu-cionar amb la consolidació del sector industrial després de la guerra:
Se levantaba una colonia de barracas en un lugar que los barraquistas creían más o menos con-veniente. Un día se presentaba el dueño del terreno y se encontraba con aquello. Goloso, veía que aquello era un negocio y les cobraba un arrendamiento, tanto al mes. Más tarde llegó la ola industrial. Los terrenos subieron de precio. Entonces, los propietarios, a quienes ofrecían una for-tuna por aquellas tierras, se volvían locos queriendo desalojar a los de las barracas, y empezaba
L’altra Barcelona / 31
la pugna. Generalmente les tocaba indemnizar, una indemnización acomodaticia. […] Muchos
inmigrantes de antes de la guerra, de haber presentido la actual expansión de Barcelona, hubieran comprado terrenillos de los que circundaban sus Casas Baratas. Hoy, dicen estos antiguos inmi-grantes, mis tíos entre ellos, seríamos millonarios. Terrenos, por ejemplo, que en los años cuarenta y ocho valían a 6 pesetas palmo, hoy valen a 125 pesetas.
En aquest últim fragment citat és desesperançador veure com fins i tot els immigrants que van arribar a Catalunya abans de la guerra es penedien de no haver fet negoci de la revalorització del terreny i de la necessitat d’habitatge dels nouvinguts, una necessitat que ells mateixos van patir en el seu moment. Així doncs, la reflexió de Candel és prou encertada: “La gente pobre debería estar más unida que los poderosos. Y no es así.” (1965: 189)
L’especulació i les estafes van ser tantes i en tants formats, que fins i tot van ser motiu del naixe -ment d’un nucli de barraques, el de Santa Engràcia (1964-1983), situades a l’actual Plaça d’Àn-gel Pestanya, al barri de la Prosperitat del districte de Nou Barris. Resulta que un constructor va vendre els mateixos pisos a diversos compradors. La primera reacció dels afectats fou ocupar els pisos però poc després es va anar envaint el solar buit delimitat per aquests pisos, anome-nat Pla de Santa Engràcia, on van sorgir les barraques, habitades bàsicament per gitanos.
Figura 11. Barraques del Pla de Santa Engràcia. Kim Manresa.
8. Solucions al barraquisme
Des dels inicis del barraquisme, les autoritats municipals, enlloc d’afrontar l’arrel del problema determinant una actuació concreta i contundent que posés fi al barraquisme i oferís una alterna -tiva d’habitatge digne als seus habitants, va anar posant múltiples i diferents pedaços en forma de solucions parcials que es centraven en frenar el creixement del barraquisme –mitjançant el cens de barraques o impedint l’arribada d’immigrants– o en l’eliminació agressiva de barraques i la conseqüent reubicació dels seus habitants.
Figura 12.
L’altra Barcelona / 33
8.1. Les primeres solucions: eliminació de barraques i
reallotjament a les Cases Barates
A la primera onada migratòria dels anys vint i trenta, les autoritats municipals es van caracterit-zar per la manca de polítiques que aportessin solucions i alternatives al barraquisme creixent a la ciutat. Només es produïa una forta actuació quan calia eradicar certs nuclis barraquistes per un interès d’urbanització planificada de la ciutat que, paradoxalment, no contemplava acollir aquesta realitat social. És el cas de les barraques de Montjuïc i Magòria, eliminades en gran part per l’Exposició Internacional celebrada el 1929. La construcció d’aquest immens recinte, que va incentivar la vinguda d’aquests immigrants i que va donar feina a molts d’ells, ara els deixava sense habitatge.
L’actuació de l’Ajuntament va consistir en l’eliminació de barraques i en el reallotjament a les anomenades Cases Barates, 2229 habitatges dividits en quatre polígons situats a diferents zo-nes de la ciutat: el grup de cases Eduardo Aunós o Can Tunis, al sud-oest de Barcelona, a prop de l’Hospitalet de Llobregat, foren les primeres a construir-se; el grup Ramón Albó, a l’actual barri de Can Peguera, situat a la falda del Turó de la Peira, al districte de Nou Barris; el grup Baró de Viver, que avui dóna nom al barri del districte de Sant Andreu; i el de Milans del Bosch, a l’ac-tual barri del Bon Pastor, també a Sant Andreu. (La ciudad horitzontal, n.d.) Tot i així, gran part dels barraquistes es van instal·lar a altres nuclis de barraques ja existents, com al Somorrostro o al Camp de la Bota, que justament van créixer als anys 30 per aquest fet.
Les Cases Barates tenen el seu origen en el marc de la Llei municipal sobre Cases Barates del 1921 que intentava fomentar l’habitatge popular amb la cooperació dels municipis i l’Estat. Tal com explica García Castro de la Peña (1974), per posar en pràctica aquesta llei, es va promul-gar el Reial Decret n. 215 del 3 de febrer de 1927, pel qual es va crear el Patronat de l’Habi-tatge de Barcelona, amb l’objectiu de construir habil’Habi-tatges populars que permetessin reduir el nombre de barraques existents en tot el terme municipal i especialment en els vessants de la
muntanya de Montjuïc, on es realitzava la construcció de les instal·lacions i jardins per a l’Ex-posició Internacional del 1929. Aquesta entitat no posseïa solvència financera, de manera que el 9 de gener de 1928 es va recórrer a l'Ajuntament pel seu aval. El Patronat de l’Habitatge de Barcelona, al cap de quatre mesos, va transferir tots els seus poders, excepte els d’inspecció, a una empresa privada que acabava de néixer, anomenada Fomento de la Vivienda Popular S.A.. Aquesta entitat va ser la que va dur a terme la construcció dels quatre grups de Cases Barates. Les cases solien ser d'una o dues plantes i eren habitatges unifamiliars, distribuïts de forma homogènia i monòtona, conformant un mapa amb carrers estrets i una recorrent absència d’es-pais verds que s’explicava pel desesperat aprofitament del terreny disponible.
Francisco Candel, contínuament citat, va néixer a València però des dels dos anys la seva fa-mília i ell es van traslladar a Barcelona. Va ser una de les múltiples famílies barraquistes de Montjuïc que va passar a viure a les Cases Barates Eduardo Aunós:
Los barraquistas de Montjuïc y Magòria, la mayoría, fueron a parar al grupo de Casas Baratas de Can Tunis llamado de Eduardo Aunós y, cuando la guerra, probablemente ya cuando la República, de Ferrer y Guardia. No tuvieron que pagar adelanto ni traspaso alguno. ¡Maravillosos tiempos! Los alquileres eran de 33 pesetas al mes las casas que hacían esquina y de 32 las que no. Esto fue en el año 29, el mismo año en que se inauguró la Exposición.” (1965: 49)
Figura 13. Paco Candel a les Cases Barates Eduardo Aunós (Can Tunis). Figura 14. Cases Barates Milans del Bosch (Bon Pastor), 1932. Figura 15. Cases Barates de Ramón Albó (Can Peguera), 1929-1930. Figura 16. Cases barates de Baró de Viver. S’aprecia la cobertura de la Ronda Litoral coneguda com la “Llosa”, dècada del 1990.
L’altra Barcelona / 35 Referint-se a les cases Barates de Can Tunis:
Eran veintiuna calles a un promedio de veintiocho o treinta familias por calle. Más de seiscientas familias –sin contar los probables realquilados– en las que solo había tres o cuatro catalanas. Posteriormente se levantaron más barrios. En ellos, el elemento catalán continuó escasamente representado. (1965: 55)
Ell mateix, analitza l’assentament de les Cases Barates com una incursió, una invasió d’uns contorns de Barcelona en que hi existia una realitat autòctona tradicional, que eren artesans, menestrals, obrers de fàbriques veïnes, petits botiguers, però també pescadors –com és el cas de Can Tunis– i pagesos –com els antics propietaris de masies situades a la plana de la Marina, de Montjuïc fins al Prat– que van anar desapareixent per acabar convertint-se en una barris poblats principalment per immigrants. Per tant, els nous barris no contemplaven la inserció im-migrant a la societat i cultura catalana, sinó que destruïen una part concreta de l’autòctona, que en aquell moment ja no interessava perquè es veia com a residual i antiquada, per ser reem-plaçada per la nouvinguda, que ocupava d’un dia per l’altre uns espais que sovint quedaven aï-llats i al marge de la realitat cultural de la ciutat, creant-se així dues realitats ben diferencies que convivien en un mateix moment i ciutat: l’autòctona catalana –tant burgesia com classe mitjana i baixa–, i la immigrant espanyola, sempre proletària i humil. Es produïa un distanciament físic, una separació geogràfica en que les zones més allunyades del centre de la ciutat com ravals i zones industrials eren ocupades per la immigració barraquista, mentre que el sector elegant i l’autòcton residia al centre de la ciutat.
L’any de l’Exposició Internacional, el 1929, el Patronat de l’Habitatge indicava que hi havien 6.478 barraques a Barcelona, disperses per Montjuïc, Hostafrancs, Barceloneta, Horta i Sant Andreu (Candel, 1965).
Tal com es pot observar, Montjuïc era un dels assentaments barraquistes principals. L’elimina-ció de barraques i el reallotjament dels seus habitants a les ja esmentades Cases Barates no va ser suficient. El problema del barraquisme persistia en una muntanya on es feien vertaders esforços per acabar amb aquella realitat que precipitadament era substituïda pels palaus i jar-dins de l’Exposició Internacional d’aquell mateix any. Així que, davant la impossibilitat d’eliminar totes aquelles heterogènies construccions que enlletgien l’espai, a les portes de la inauguració de l’Exposició, la solució va ser ocultar i amagar el problema. Es va optar per construir un mur enorme que es prolongava per la carretera de l’Estadi i el passeig de Miramar i aïllava les barra-ques dels visitants de l’Exposició, només deixant dos accessos a la zona barraquista (Ajunta-ment de Barcelona, 2015). Aquesta tàpia, aquesta separació i aïlla(Ajunta-ment físic, representa de for-ma metafòrica i literal el greu distanciament entre les dues realitats socioculturals de Barcelona que anteriorment distingíem. Era una fórmula recurrent que empraven les autoritats en diferents moments per intentar ocultar una altra Barcelona de la qual s’avergonyien, perquè no feia res més que evidenciar les incompetències polítiques, urbanístiques i socials que es contradeien amb l’excés, la imponència i la monumentalitat de la ciutat que es mostrava internacionalment.
Figura 17. Les barraques de Can Valero amb el Palau Nacional al fons, anys 60.
L’altra Barcelona / 37
8.2. Les solucions al barraquisme després de la Guerra
Civil Espanyola: Servei de Repressió del Barraquisme i espais
d’acollida temporal
Un cop finalitzada la Guerra Civil Espanyola, quan es va decidir afrontar de nou el problema creixent del barraquisme, ja era massa tard. No és fins el 1949 que l’Ajuntament va crear el Ser -vei de Repressió del Barraquisme, que actuava de forma agressiva i repressiva enderrocant les barraques que no estaven censades –s’indicava clavant a la porta de la barraca una placa de llauna amb el número del cens atorgat per l’ajuntament– i retornant les persones nouvingudes a les seves poblacions d’origen. Tal com s’explica a Las casas del Desgobierno (Babí, 2016) es controlaven les estacions i, si la gent que arribava no portava algun document que acredités que tenia feina a la ciutat o bé algun familiar seu –ja resident i documentat– responia per ell, els internaven al Palau de Missions fins que se’ls retornava al seu lloc d’origen.
El Palau de les Missions de Montjuïc era el destí de molts immigrants i barraquistes desa-llotjats, ja que el 1953 es va instaurar com a Centre de Classificació d’Indigents. Els agents del Servei de Repressió del Barraquisme arribaven amb uns camions als nuclis a desallotjar i traslladaven els barraquistes, primerament, al Pavelló de Missions, on s’hi estaven de forma transitòria, fins que eren portats a l’emplaçament definitiu que se’ls assignava. Grans infraes -tructures construïdes també per l’Exposició Universal del 1929 com el Pavelló de Bèlgica –el palau que representava aquest país a l’Exposició Universal– o l’Estadi de Montjuïc, també van realitzar aquesta funció d’acollida, en principi provisional i temporal, i que responien també a algunes situacions d’emergència, com ara inundacions i esllavissades que havien destrossat nuclis barraquistes sencers. Són infraestructures que representen la contradicció urbanística constant de com s’actuava a la ciutat, desallotjant i eliminant les barraques per acollir unes infraestructures monumentals per un esdeveniment carismàtic per a la ciutat que, al final, es rehabilitarien per tornar a acollir la realitat que havien intentat suprimir.
Figura 18. Treballadors del Servicio de Control y Repre-sión del Barraquismo desallotgen, enderroquen i cremen un assentament de barraques de Barcelona, 1953. Carlos Pérez de Rosas. ANC - Fons Solidaridad Nacional y la Prensa, Sant Cugat del Vallès.
Figura 19. Palau de les Missions de Montjuïc.
L’altra Barcelona / 39
8.3. Les solucions en l’època del desarrollisme: polígons
d’habitatge social i barris perifèrics. Neix el barraquisme
vertical
El 1959 el govern espanyol aprova el decret llei per a “una nueva ordenación económica”, conegut com el Pla d’estabilització, que va suposar una progressiva liberalització econò-mica del país, equiparant-se a la resta de l’Eu-ropa occidental. (Huertas, Fabre i Huertas, 2006)
El desenvolupament d’un mercat de l’habitat-ge més àgil, degut a un boom econòmic i a l’inici de les polítiques d’habitatge social, va impulsar la creació dels polígons d’habitatge de promoció pública, construïts a la perifèria urbana del municipi i a altres municipis de la metròpoli com els polígons de Sant Adrià del Besòs, Badalona, Esplugues, Cornellà, el Prat, Sant Boi, Hospitalet, Cerdanyola i Te-rrassa, entre d'altres. Aquests barris de nova construcció eren la solució urbanística al pro-blema de l’habitatge que hi havia a Barcelona, de manera que entre el 1949 i el 1990 es pro-dueix una intensa eliminació dels barris de ba-rraques i el consegüent reassentament dels seus habitants a aquests polígons perifèrics.
Figura 20. Barri de la Verneda, Barcelona, 1963. Eugeni Forcano. AEF, Barcelona.
Lamentablement, l’especulació de l’habitatge i del terreny van persistir, de manera que la pre-carietat i la marginació no van abandonar aquesta població. El barraquisme persistia, però ara era formalment diferent. Ja no s’estenia horitzontalment pel front marítim, ni per la muntanya de Montjuïc, ni pels turons que envoltaven la ciutat, sinó que ara ocupava les parts més allunyades i perifèriques de Barcelona i les poblacions més properes a aquesta, dibuixant un barraquisme vertical en forma de monoblocs gegants, homogenis, impersonals, grisos i tristos.
Figura 21. Pas de vianants a la Torre del Baró per a travessar l’avinguda Meridiana, Barcelona, 1969. Ramon Manent. ARM, Mataró.
Tal com explica Scarnato (2016: 20), la legali-tat Espanyola d’aquells anys permetia la fàcil lucració en el mercat immobiliari: “En el caso específico de Barcelona, la ola desarrollista de grandes infraestructuras básicas fue ca-pitaneada por el alcalde Josep Maria Porcio-les, en el cargo desde 1957 hasta 1973, cuya gestión dio origen al término «porciolismo», entendido como sinónimo de especulación agresiva.” L’especulació i la creació dels barris perifèrics van anar acompanyats de la reac-ció veïnal que tenia els seus orígens en els diferents moviments veïnals i les cooperatives d’habitatge formades en els barris barraquis-tes. L’acció veïnal fou clau per reivindicar mi-llores en aquests barris obviats per un govern que no atenia a les seves necessitats, però que no tingué poder legal per fer-hi front fins a la Llei d’Associacions del 1964.
Permitiendo dichas asociaciones, el régi-men pretendía extender el control político y social incluso a la cotidianidad de los ba-rrios, pero no fue así y, nada más constituir-se, las asociaciones emprendieron luchas por cuestiones urbanísticas, un terreno en el cual la dimensión cívica estaba seriamen-te amenazada y cuyo carácseriamen-ter reivindicativo era difícil de sancionar por parte de las auto-ridades, al tratarse de una cuestión
objetiva-mente mesurable. […]Las asociaciones fue -ron una fuerza política tan incisiva que llevó a la dimisión, en 1973, del alcalde Porcioles, acusado de permitir la agresión urbanística en los barrios del Carmel y Torre Baró. (Scarnato, 2016: 24-25)
Figura 22. Intervenció ciutadana a l’anomenat Paseo de Baldosa de Bellvitge davant l’amenaça de construcció de més blocs de pisos. L’Hospitalet de Llobregat, dècada de 1970. Miguel Segovia Aparicio. CEH.
Figura 23. Pisos sí. Barracas no. Barcelona, 1974. Kim Manresa. AKM, Barcelona.
El panorama urbà d’aquell moment es distribuïa, segons el llibre Suburbios 1957 citat per Can-del (1965), en un total de 177.000 persones que habitaven les zones suburbials barceloneses aquell any 1957, de les quals, unes 66.000 vivien en 12.494 barraques i semibarraques; 46.298 en blocs aïllats d’habitatges que composaven uns 6.477 pisos; i la resta, en zones més o menys urbanitzades.
Així, Barcelona va experimentar una sobtada expansió territorial i urbanística centrada en la perifèria de la ciutat i que, amb l’excusa d’eradicar el barraquisme persistent, van emergir uns interessos subjacents vinculats, per una banda, a l’especulació econòmica del terreny i del sec-tor de la construcció, i per altra, a una voluntat política d’expansió urbanística planificada que suposava l’eliminació de les anàrquiques construccions de barraques.
Els massius reallotjaments es van dur a terme sota l'aparença de plans urbanístics, com el “Pla d’Urgència Social” de l’any 1958 o el “Pla de la Comissió d'Urbanisme de Barcelona” el 1961. La gestió pública dels suburbis va recaure en el Patronat Municipal de l’Habitatge i l’Obra Sin-dical del Hogar. Segons les dades extretes del llibre Barcelona ¿a dónde vas? (Martí i Moreno, 1974), el primer organisme va edificar a Barcelona uns 18.000 habitatges als barris extrems, mentre que l’Obra Sindical del Hogar, uns 30.000, situats als suburbis més extrems i als munici-pis de la comarca. Tots aquests habitatges es caracteritzen per ser construccions de baixa qua-litat degut a les presses constructives i per estar situats en barris amb falta d’infraestructures i serveis vitals, alguns d’ells insalubres, incomunicats pel que fa al transport, amb carrers sense asfaltar i amb carència de zones verdes. Això sí, responien a una estètica i model urbanístic pretesament modèlic i racional.
L’altra Barcelona / 43
L’OSH (Obra Sindical del Hogar) actuava des del 1963 a través de les anomenades Unitats Veïnals d'Absorció (UVA), que suposaren la creació de “bloques de pisos de una estética fran-quista y baja calidad que se levantaron principalmente en los extremos y las afueras de la ciu-dad.” (Sánchez, 2017). Fent referència de nou al llibre de Francisco Martí i Eduardo Moreno, ens presenten les UVA com l’alternativa a la fase violenta del Servei de Repressió del Barraquisme, caracteritzades per generar unes construccions amb manca de rigor constructiu i urbanístic que creava uns habitatges tan deplorables que podien classificar-se sota el concepte de “infra -viviendas”. També es fa referència a les VOT (Viviendas de Ocupación Transitoria) “promocio-nadas por el Patronato Municipal de la Vivienda, que se utilizan para dar algún albergue a los expropiados sin casa.” (1974: 123).
Segons explica Juli Cuéllar en el capítol La Barcelona de Porcioles: La polèmica transformació de la ciutat a la Gran Barcelona (Castellet et altres, 2006: 152):
Tot i això, només un 16% del total de 170.000 habitatges construïts als anys seixanta varen ser de promoció pública. Per tant, el veritable creixement urbanístic vingué de la mà del sector privat
(bancs, caixes d’estalvi, financeres, immobiliàries i constructores), que actuaren amb la complicitat
de les autoritats municipals. Sota l’imperi de l’especulació, proliferaren els polígons metropolitans,
altament densificats amb una mitjana de 1.000 a 3.000 habitatges, amb edificis de gran alçada,
situats en terrenys marginals i dependents de les grans xarxes de comunicació: Ciutat Meridiana, parc de la Vall d’Hebron, zona del Patronat Ribas, etc.
Figura 24. Plan de Urgencia Social. Urbanismo pro-vivienda. Barcelona, 1958. Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.
Figura 25. Trasllat dels barraquistes de Sant Roc als pisos del polígon del mateix barri, Badalona, 1966. Antoni Capella. MB, Badalona.
Figura 26. Cartell publicitari de la constructora Núñez y Navarro, 1977. ASO, Barcelona.
Tot i així, el 1964 feien falta a Barcelona i comarca uns 90.000 habitatges, tenint en compte que se’n construïen uns 12.000 per any a Barcelona ciutat, sobre els 18.000 que es necessitarien construir, mentre que a la comarca, uns 3.000 o 4.000. (Candel , 1965).
Aquest seguit de construccions generen un ampli ventall de tipologies d’habitatges que, de-penent de la funció per la qual van ser construïts, reben noms diferents. Candel (1965), fa una distinció per exemple, entre els anomenats habitatges protegits i els habitatges econòmics, referint-se als primers com aquells blocs de pisos que es van donar a alguns barraquistes des-allotjats, als quals se’ls va destrossar la barraca, sense pagar cap mena de traspàs, només un mòdic lloguer, com és el cas de les Cases Barates. Segons Candel, es van donar aquest tipus d’habitatges a La Trinitat, La Verneda, Baró de Viver, Can Clos, Polvorí... Formalment, les defi -neix com “El bloque compacto, amazacotado; la colmena, el avispero, el hormiguero. Son casas modestas de dos o tres habitaciones, comedor y cocina siempre juntos.” (Candel 1965: 213) En canvi, els habitatges econòmics serien aquells destinats a acollir l’obrer, en què s’ha de pagar una entrada i un lloguer força elevat i que ocupen les zones suburbials. Els seus llogaters seran a la llarga propietaris. Eren pisos fets també amb materials de baixa qualitat però fets amb certa coqueteria. Es podien presentar en diferents formes, però això sí, eren pisos petits que no superaven els 50 metres quadrats. Candel (1965: 216) en descriu les condicions econòmiques per adquirir-les:
Un anticipo y unas mensualidades más o menos altas, siempre más que menos, durante cinco, diez, veinte años. Hace un tiempo, estas entradas o anticipos aún eran de 3.000 pesetas. Hace un año, 50.000 pesetas y 75.000. Hoy, 100.000. Dentro de unos años, y al paso que vamos, estos precios serán unas gangas.
Pese a estas fabulosas cantidades continúan siendo “económicas”, puesto que ocupan los pues-tos más bajos en el dislocado ritmo del precio de las viviendas.
Les diferents tipologies de pisos, sempre situats a la perifèria de la ciutat, van anar conformant unes grans zones que responien a una política conscient d’aïllar la classe proletària i que ha dut a Francisco Martí i Eduardo Moreno (1974: 119) a parlar de “barris perifèrics”, que els equiparen al nivell de les “Hurdes de Barcelona”, definint-los com a “puras ciudades-dormitorio destinadas a la reproducción de la mano de obra con el mínimo coste”.
L’altra Barcelona / 45 Sota la mateixa idea però emprant el
concep-te de “barri proconcep-tegit”, Oriol Bohigas, un dels arquitectes més destacats a Barcelona, escri-via el 1957 un article anomenat Elogi de la ba-rraca, que conforma un dels capítols del llibre
Barcelona entre el pla Cerdà i el barraquisme, publicat com a denúncia en aquest panorama de voracitat especulativa. Segons l’arquitecte català (1963: 149-155):
A corre cuita hem començat a organitzar nous nuclis amb unes certes proteccions estatals o municipals, però, com sempre,
sense un suport polític que justifiqui i enfo -qui les solucions. Així, ha aparegut un nou fenomen urbà, el barri «protegit», exiliat de la vida autèntica de la ciutat, en unes con-dicions físiques i psicològiques que l’em-marquen ben clarament en el més negatiu paternalisme.
I és ben cert, van ser barris en què no impor-tava la opinió ni les necessitats dels seus ha-bitants, que sols responien a la onada espe-culativa d’aquells anys, que van trobar en la necessitat més vital una possibilitat de negoci. En aquest mateix capítol, Bohigas discernia els problemes principals sorgits d’aquests “barris protegits”. El primer problema, el te-rreny, uns espais sense possibilitats clares d’urbanització, sense mitjans de transport, sense una topografia adequada, sense ser -veis, que no tenen en compte els llargs des-plaçaments diaris que els treballadors han de fer fins arribar a la feina i darrere unes ac -tivitats especulatives particulars i oficials que no responen a una actuació política eficaç, a un pla d’expropiacions ni a una coordinació econòmica municipal. El segon problema és
Figura 27. Barri de la Trinitat, Barcelona, 1965. Oriol Maspons. MNAC, Barcelona.
l’econòmic, limitat per la malversació i la incapacitat de prioritzar des d’un bon començament els problemes bàsics. Després, topa “amb la mateixa manca de qualitat urbanística i arquitectò-nica, amb uns tècnics fets malbé per tants anys de conformisme”. Però el problema fonamental és que “no hem comprès pas ben bé què volia dir exactament construir cases per aquesta gent que les necessitava amb urgència dramàtica, si no tenim en compte que necessita també, amb el mateix dramatisme, integrar-se vàlidament a una societat, després del daltabaix d’una emi-gració.”(Bohigas, 1963: 153).
Aquest creixement territorial va acabar conformant els límits de la ciutat fins a acabar construint la Barcelona que avui coneixem. Aquesta “altra Barcelona” construïda de pressa i corrent, ig-norada i marginada igual que el fenomen que el precedia i pel qual va néixer: el barraquisme.
Figura 28. Bellvitge, prototipus de l’espectacular impuls de la construcció a les poblacions pròximes a Barcelona. ANC-TAF Helicòpters.
L’altra Barcelona / 47
8.4. Les solucions per a la Barcelona planificada
Una de les causes que produïa la demolició sense miraments de barraques i el trasllat dels seus habitants als polígons d’habitatge era quan els interessos de la ciutat formal i planificada s’imposaven de nou. Així, cada vegada que el mapa projectat de Barcelona es materialitzava i coincidia geogràficament amb algun nucli de barraques, les autoritats s’encarregaven de la seva eliminació.
Seguint aquest modus operandi, el nucli barraquista de Maricel, situat a Montjuïc, va ser ende-rrocat el 1964 per instal·lar-hi el Parc d'Atraccions de Montjuïc, que va estar en funcionament fins el 1998. Les famílies van ser reallotjades al Besòs i a barracons construïts per l’Ajuntament a prop de l’assentament de barraques conegut com Tres Pins, que s’estenia fins al peu del castell de Montjuïc.
La construcció del Passeig Marítim va suposar també la progressiva supressió de les barraques del Somorrostro. Tot i que l’acció decisiva que va fer enderrocar de pressa i corrent les últimes 600 barraques que persistien a la platja, va tenir lloc uns dies abans de la celebració d’unes maniobres navals amb presència del general Franco realitzades el 1966. La majoria dels seus habitants van ser traslladats al polígon de Sant Roc, a Badalona.
La construcció de la Ronda del Mig, al 1974, provocava la desaparició del nucli barraquista de l’Hospital de Sant Pau –situat a la ronda del Guinardó amb el carrer Cartagena– els habitants del qual van ser traslladats al barri de la Mina, que va acollir també els antics barraquistes del Poble-sec i del Camp de la Bota. El barri de la Mina, construït pel Patronat de l’Habitatge a mitjan anys setanta dins del terme municipal de Sant Adrià del Besòs, va ser dels últims grans reallotjaments a un polígon d’habitatge que reunia totes les característiques del barraquisme vertical.
Un altre cas és el de les barraques de Jesús i Maria, a Can Tunis, que ocupaven una zona afectada per la futura Ronda Litoral. Als anys setanta els van traslladar a polígons de Bar-celona, Sant Boi i Sant Adrià de Besòs tot i la lluita de la cooperativa d’habitatge que van crear per poder edificar un barri nou a la ma -teixa zona.
Aquests són alguns casos que exemplifiquen el constant reallotjament d’antics barraquis-tes als nous barris perifèrics, molts d’ells re-unint les característiques sota el concepte de “barraquisme vertical” que progressivament s’anava expandint i consolidant.
Figura 29. Aspecte del Somorrostro, el desapa-regut barri de barraques que va existir a la platja, entre la Barceloneta i
el Poblenou, des de fi
-nals del segle XIX fins
al 1966. Al fons, es pot observar la construcció del Passeig Marítim.
L’altra Barcelona / 49
8.5. Les solucions per a la Barcelona internacional
Barcelona s’ha desenvolupat de forma més transcendental en vista a l’acollida d’esdeveniments de caire internacional. Igual que a l’Exposició Universal del 1929, el XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat el 1952 i els Jocs Olímpics del 1992 van significar una motivació política per eliminar el barraquisme, reubicant-lo a un altre tipus de construcció més adient a la ciutat planificada que es preveia.
De fet, la previsió de la celebració dels Jocs Olímpics el 1992 va ser clau per marcar una data límit per eradicar de forma definitiva el barraquisme en el context dels primers ajuntaments democràtics.
XXXV Congrés Eucarístic Internacional
L’any 1952 estava previst a Barcelona la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional. Els principals actes es desenvolupaven a l’Avinguda Diagonal, on hi havia un nucli d’unes 200 barraques i algunes coves habitades, ocupades a partir dels anys quaranta. Llavors, eren solars i horts però avui correspon a l’àrea entre els actuals carrers del Capità Arenas, Manuel Girona i Numància, en que el nucli barraquista més dens era prop de l’església de Santa Gemma. Les autoritats de l’època van decidir que aquelles barraques enlletgien la imatge internacional de la ciutat de manera que van eliminar-les de forma urgent, traslladant els barraquistes a dos polígons d’habitatge allunyats del centre de la ciutat. Un a la falda oest de Montjuïc correspo-nent a la zona de Can Tunis, als barris de Can Clos i el Polvorí. L’altra, a Verdum, a les anome-nades Cases del Governador.
