QUErAlt
Una mica d'història. Dels orígens als nostres dies
Liberalisme i anticlericalisme
El moviment intel·lectual de la Il-lustració i la Revolució Francesa van fer trontollar per primera ve-gada i amb força el pensament te-ocràtic que dominava Europa i, a mesura que l’esperit revolucionari i liberal de la primera meitat del s. XIX avançava, l’Església Catò-lica impulsava la contrarevolució i l’ultramuntanisme que establia la infal·libilitat papal i la seva juris-dicció universal suprema sobre els catòlics del món. Aquests dogmes es van imposar al Concili Vaticà I, convocat el 1869 –l’anterior concili fou el de Trento, que va tenir lloc entre 1545 i 1563– per Pius IX (1846-1878). Amb Pius IX s’imposà la intransigència, la condemna del liberalisme i la de-fensa de la monarquia absoluta. La lluita entre dues mentalitats estava servida i el conflicte encès per molt de temps.
Els estats liberals d’Europa havien començat a desenvolupar una legislació que neutralitzava la força del catolicisme i limitava la seva influència pública. A partir de l’últim terç del s. XIX van im-pulsar aquest procés de secularit-zació amb molta força: a l’Ale-manya de Bismark es limitava el poder del catolicisme a través de la política del Kulturkampf 1;
el nou estat italià s’aixecava amb l’annexió dels antics Estats Pon-tificis2; l’elit francesa de la III
Re-pública s’enfrontava obertament amb els catòlics; a Bèlgica els li-berals iniciaven unes fortes
cam-panyes a favor de l’escola laica, per exemple.
El conflicte es va produir gaire-bé a tots els països catòlics d’Eu-ropa i en tots els àmbits de la vida: escoles, universitats, prem-sa, matrimoni, relacions de gè-nere, creació del registre civil de naixements, casaments i defun-cions, cementiris, espais públics, símbols de les nacionalitats... L’anticlericalisme, a la primera etapa del s. XIX incipient, es fa ver més gran, especialment en determinats països catòlics com Espanya, on va esdevenir ampli i violent, i on en tots els conflic-tes civils i en la seva derivada bèl-lica-militar hi fou present com a teló de fons3, molt especialment a
partir de 1868. El procés revolu-cionari de 1868, que va posar fi a la monarquia borbònica d’Isabel II, va tenir conseqüències desas-troses per l’Església. Fernando Garrido (1821-1883), polític i escriptor, en un article publicat
a La Discusión l’octubre d’aquest any revolucionari, escriu que el veritable enemic de la llibertat no era Isabel II sinó «el poder negre» al qual la reina estava sotmesa, és a dir l’Església catòlica 4.
A Espanya, el punt de partida del procés de secularització de la vida pública és l’etapa del Sexen-ni Democràtic (1868-1874): Es va impulsar una legislació clara-ment democràtica que va procla-mar la llibertat de culte religiós, tant públic com privat, i que fou considerada per l’Església i els catòlics com una ofensa majús-cula perquè els equiparava amb la resta de religions i perquè es per-dia el principi de confessionalitat d’Espanya.
A la llibertat de culte cal su-mar-hi altres decrets no menys polèmics com el del matrimoni civil o la suspensió de les con-gregacions religioses constituïdes després de 1837. A tot això, que no es poc, s’hi va afegir la creixent
participació de la població en la vida pública a través de debats, mítings, manifestacions i la no menys perillosa, als ulls de l’Es-glésia catòlica d’aquell temps, la introducció de les doctrines mar-xistes i anarquistes.
Tot i que la Restauració mo-nàrquica en la persona d’Alfons XII vatranquil·litzar una mica la situació, ben aviat l’Església es va sentir de nou atacada; ara pels governs liberals que van impulsar tímids intents de secularització: reducció del pressupost del cler-gat i inclusió del ordes religiosos i congregacions en la llei d’associ-acions que els obligava a donar-se d’alta i pagar impostos, reducció de sou i nombre dels efectius del clergat castrense, exigència de tí-tol de llicenciat o doctor per de-dicar-se a l’ensenyament. L’auge creixent dels partits clarament anticlericals, com la Unión
Re-publicana d’Alejandro Lerroux
(1864 –1949)5 a Barcelona i el
temps de coronacions:
el catolicisme a Catalunya durant
la restauració (1876-1923)
Rosa Serra
Caricatura sobre la vinculació de l’Església i el Carlisme publicada el 1869 a la revistaLa Flaca: revista liberal i anticarlina, una
revista de caràcter satíric, republicana i federal. Es va publicar a Barcelona entre el 27 de març de 1869 i el 3 de març de 1876.
Partit Republicà de Blasco Ibáñez
a València6 i de la literatura
anti-religiosa.
En aquest context és quan va esclatar la Setmana Tràgica. Allò que el dia 26 de juliol de 1909, va començar com un moviment de protesta va derivar, a l’entrada de fosc en atacs violents a convents, escoles, parròquies i altres edifi-cis religiosos a Barcelona i a al-gunes poblacions de Catalunya, com ara Sabadell, Terrassa, Vila-nova i la Geltrú, Sitges, Mataró, Granollers, Badalona, Premià de Mar, Calella, Manresa, Monis-trol i Sant Vicenç de Castellet, Manlleu, Torelló, Sant Quirze de Besora, Montesquiu, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols, Palafru-gell, Palamós, Caçà de la Selva, la Bisbal, Vilafranca, Sant Feliu de Llobregat, Martorell i altres po-blacions petites de les zones in-dustrialitzades com és el cas de la conca del Llobregat i del Ter, això sí, amb molta menys intensitat7.
Anys abans del 1909, una co-lla de fets dramàtics anunciaven l’avenç de l’anticlericalisme a Ca-talunya. Les primeres accions vio- lentes es produïren a finals del Trienni Liberal (1820-23) amb l’assassinat de clergues. Amb el retorn de l’absolutisme el 1823 l’episcopat féu una gran depura-ció dels sectors liberals del clergat català, decantant definitivament l’Església catalana cap a les po-sicions més conservadores. Però fou amb la bullanga barcelonina de 1835 quan tingué lloc la pri-mera gran «crema de convents» i l’assassinat de frares. Aquest fet va catalitzar el posterior procés d’exclaustració de moltes comu-nitats monàstiques i la
desamor-tització dels seus béns, aprovada per les Corts el 1836 i el 1837, suprimint la majoria de comuni-tats; a Catalunya cent noranta-tres. En temps més propers, cal tenir molt present la Vaga Gene-ral del 17 de febrer de 1902, amb una forta participació d’anarquis-tes, considerada com un dels an-tecedents més directes de la Set-mana Tràgica.
En tots aquest conflictes si hi identifiquen formes d’actuació que també es trobaran als fets de 1909: atacs a burots, conflictivi-tat obrera, anticlericalisme, pas-sió pel foc i una important par-ticipació femenina. De fet, al 19028, la participació de dones
en la vaga va ser determinant en l’evolució dels fets que van ser reprimits brutalment: unes 500 persones detingudes, unes 300 ferides i unes 100 persones mor-tes. Desarticulat el moviment lli-bertari i obrer quan es recuperava dels estralls derivats dels proces-sos de Montjuïc de 18969, la
Set-mana Tràgica recollirà l’herència d’aquests brots anticlericals ante-riors, però la magnitud geogràfi-ca i el sabotatge a gran esgeogràfi-cala de les vies de comunicació i
telegrà-fiques –identificats en la zona de l’Alt Llobregat, des de Fígols fins a Manresa, per exemple10–,
po-sen de manifest la presència de noves manifestacions de protesta que es sumaven a tot el llegat de la cultura insurreccional de segle anterior.
L’església catòlica fou de nou violentada el 1910 quan el pre-sident de govern José Canalejas (1854-1912) –advocat i polític regeneracionista i liberal espa-nyol que fou víctima d’un atemp-tat terrorista quan era cap de go-vern– va impulsar i aprovar, el desembre d’aquell any l’anome-nada popularment com a «Ley
del Candado», davant la negativa
papal a negociar el Concordat de 1851. La llei limitava, unilateral-ment, l’activitat dels ordes reli-giosos i prohibia que durant dos anys s’establissin noves congre-gacions religioses. Canalejas pre-tenia mitigar la confessionalitat catòlica consagrada a la consti-tució de 1876, i frenar el creixent anticlericalisme d’àmplies capes socials, reforçant el caràcter laic de l’Estat. La reacció fou molt forta. S’acusà a Canalejas de voler descristianitzar Espanya i d’estar
al servei de la maçoneria; la cam-panya va ser tan intensa que Es-panya va arribar a retirar al seu ambaixador davant la Santa Seu.
L’època de les grans batalles entre liberals i l’Església catòlica va tenir un altre repunt el 1913 quan es va eliminar el catecisme de l’educació obligatòria. Entre 1917 i 1923 la por a la Revolu-ció Russa, la crisi parlamentària i les vagues del 1917 i 1919 van tensar de nou la situació. Amb el cop d’Estat del general Primo de Rivera s’inicià un període de màxima exaltació nacionalista i d’identificació de la nació espan- yola amb el catolicisme.
Cap a la recuperació de l’hegemonia catòlica i del nacionalcatolicisme
Més enllà de l’anticlericalisme, el període democràtic comprés entre 1868 i 1874 i el de la Res-tauració monàrquica, entre 1874 i 1923, foren també els de les mobilitzacions dels catòlics espa-nyols, catalans i europeus, a l’en-torn de la figura del Papa. Pius IX va intentar fer front als avenços del liberalisme i mantenir l’au-toritat i el prestigi de l’Església, al temps que fracassava en l’ob-jectiu de conservar els Estats de l’Església. El 20 de setembre de 1870 l’exèrcit piemontès va entrar a Roma i va posar fi a la sobirania dels Papes que havia durat més de mil anys, en plena sessió del Concili Vaticà I.
El concili fou una de les acci-ons que el Pius IX va desplegar per reforçar i reconduir el cato-licisme al camí de la recuperació de la seva supremacia. A partir d’aleshores l’Església va aplicar un seguit de modernes estratè- gies, des de la implicació i influ-ència en els mitjans de comu-nicació al impuls a l’associacio-nisme catòlic, la organització de multitudinàries peregrinacions, la construcció d’esglésies i convents, la organització de les Coronaci-ons Canòniques de la Marededéu.
Al mateix temps, a Europa i a Espanya, una petita part del cler-gat havia assimilat que la tem-pesta revolucionaria no era, ni molt menys passatgera i que calia adaptar-se als nous temps, pro-clamant que el catolicisme havia Dimecres de la Setmana
Tràgica. Vista de Barcelona des de Montjuïc en un reportatge publicat per la revista La Actualidad.
Gravat de Karl Benzinger de l’any 1873 conservat a l’Arxiu Vaticà reprodueix la sessió d’obertura del Concili Vaticà I convocat pel Papa Pius IX el 1869 per afrontar el racionalisme i el gal·licanisme. En aquest concili es va aprovar el dogma de la infal·libilitat papal.
de presidir i dirigir el desenvolu-pament econòmic de la nova eta-pa industrial, i també fer costat a una nova monarquia catòlica, de base popular, allunyada de l’An-tic Règim, de l’absolutisme i dels valors aristocràtics totalment ca-ducs. La majoria del clergat però es trobava lluny d’aquesta mira-da, i cada cop més a prop de neo-catolicisme que feia de la teocrà-cia i de la defensa dels drets de l’Església els seus principals bas-tions ideològics.
L’arquebisbe de Saragossa, Manuel Garcia Gil, nomenat cardenal per Pius IX, en un roga-tiva pública d’exaltació patriòtica el novembre de 1859 per l’èxit de la campanya militar espanyola al Marroc, va fer un paral·lelisme entre la campanya militar espa-nyola i el poder terrenal del Papa, unint les causes de Pius IX i Isa-bel II contra l’anarquia, la revo-lució, els enemics de la religió i la societat, sota «la poderosa
protec-ción de la Santísima Madre de Dios y el mágico nombre de su patrono Santiago» 11 .
L’Església, els moderats i els sectors absolutistes van confluir en la creació de la potent cultura nacional-catòlica que començava a rellegir i a interpretar la histò-ria d’Espanya amb els tòpics de la Reconquesta, Covadonga, i Isa-bel la Catòlica, que anys més tard institucionalitzà, amb molt d’èxit i llarga vida, l’ historiador Menén-dez Pelayo 12. L’arquebisbe de
Sa-ragossa va contribuir extraordinà-riament a la lectura providencial de la història d’Espanya i a la ca-racterització de la basílica del Pilar com a temple nacional 13.
Les peregrinacions
El catolicisme s’adonà de la força dels nous mitjans de comunicació, transport i de l’estratègia de co-municació de masses, i desenvo-lupà un programa intensíssim de peregrinacions massives de fidels que van exigir una alt grau d’or-ganització, tant a les parròquies, com a les diòcesis i les noves asso-ciacions laiques. Les peregrinaci-ons anaven acompanyades de l’or-ganització de complexes activitats dedicades a la propaganda de l’es-deveniment, i que incloïen nous i moderns paràmetres de gestió de masses, com per exemple, la ne-gociació de tarifes col·lectives pel transport dels milers de pelegrins, el seu allotjament, la publicació de guies o, fins i tot, la organització d’esdeveniments per distreure les masses en els dies i hores prèvies o posteriors als grans i multitudina-ris actes religioses. A tall d’exem-ple volem fer referència a dues peregrinacions que van tenir re-percussió a la nostra comarca, les
de Lorda de França i la de Roma de 1894, i emmarcar-les en el seu context històric i ideològic.
El Santuari de Lorda (Lourdes, en francès) és un centre de pe-legrinatge d’ençà que Bernadeta Soubirous afirmà, el 1858, que se li havia aparegut la Mare de Déu a la gruta de Massabielle. Avui encara és un important centre de peregrinació del món catòlic que rep anualment més de sis milions de pelegrins. Les autoritats ecle-siàstiques franceses van admetre les aparicions el 1862, any en què Pius IX va autoritzar la venera-ció de la Verge María, a Lourdes, que es va convertir en un lloc de penitència pels catòlics france-sos que es culpabilitzaven d’ha-ver deixat sol i abandonat a Pius IX en temps de la guerra fran-co-prussiana. També pels catòlics francesos que es sentien amena-çats pel procés de secularització de la III República, que culminà el 1905 amb la separació de l’Es-glésia i l’Estat.
La força i la popularitat de Lorda arriba fins al Berguedà de la mà del claretià fill de La Nou, Mn. Antoni Comellas i Margi-net que, convalescent d’una ma-laltia, es va retirar a la Nou on pren la decisió de viatjar a Lor-da. L’any 1877 fa, a peu, el seu
primer viatge; hi torna de la ma-teixa manera el juny de 1878, i compra una imatge que beneeix amb l’aigua de la gruta de Ma-sabielle, i porta a la Nou, on el 7 de setembre comença a ser vene-rada en una petita capella dedi-cada a St. Isidre. No se sap quan Mn. Comelles pren la decisió de construir un santuari, però la primera pedra del temple es col·loca el dia 2 de maig. A par-tir d’aleshores comença una tas-ca gegantina per recollir almoi-nes per pagar la construcció que porten a terme el mestre d’obres Valentí Canudas i el seu nebot Josep, ambdós de Casserres, amb l’ajuda de uns pocs paletes i ma-nobres.
Les obres avancen al ritme que es recullen donatius provinents de la gent més humil i d’algun prohom que n’hi posa una mica més –José E. De Olano y Loiza-ga pagà les obres de la cova–. El 1883 les cintres per la construc-ció de la coberta ja estan a punt, però l’obra s’alenteix fins el juliol de 1885, que ja està en condici-ons de dedicar-la al culte. Es fixa el 15 de setembre per la inaugu-ració però justament aquells dies l’epidèmia del còlera s’havia es-tès per la comarca i la inaugura-ció s’ajornà fins el 16 de setem-Pius IX (en llatí: setem-Pius IX; en
francès: Pie IX) és el nom que va adoptar el cardenal Giovanni Maria Mastai-Ferretti (1792/1878) al ser escollit Papa.
Lorda de França. Al costat de la gruta on Bernadeta Soubirous tingué 18 visions el primer que es va construir va ser la Basílica de la Immaculada Concepció, però s’ha edificat més. L’àrea que la compon té 52 hectàrees amb 22 llocs de culte.
Cova de Lorda de França. Una estàtua de la Verge en marbre de Carrara, obra de Joseph-Hugues Fabisch està col·locada en la part superior dreta de la cova, en una cavitat secundària. Inaugurada el 4 d’abril de 1864, als seus peus s’hi llegeix en occità «Que soy era Immaculada Counceptiou» (Jo sóc la Immaculada Concepció) que hauria pronunciat la Mare de Déu a Bernadeta.
bre de 1886. A la Nou es féu festa grossa i molt concorreguda; les cròniques parlen de 5.000 perso-nes, i això al Berguedà del 1886 és molta gent 14.
Menys rastre va deixar el pe-legrinatge obrer a Roma de l’any 1894; només un singular exvot mariner conservat al Santuari de Queralt 15, i una crònica escrita
per Joan Canal Gamisans, romeu que narra les peripècies del viat-ge, i molt especialment del tra-jecte de tornada quan una tem-pesta va estar a punt de provocar el naufragi del vaixell que portava els peregrins 16.
La idea d’organitzar una pe-regrinació obrera a Roma havia sorgit al congrés catòlic de Sevilla impulsada per la Asamblea
Nacio-nal de corporaciones católicas obre-ras que va plantejar la
peregrina-ció, no només com una adhesió multitudinària de la classe obre-ra catòlica a Lleó XIII, el «Papa
de los obreros», sinó també com
una demostració de força per part de l’oligarquia conservadora. La
peregrinació es va convertir en un acte totalment polititzat, amb manifestacions de protesta per part de republicans i associacions laiques i obreres, però també va tenir crítiques ferotges per part dels sectors del integrisme catòlic i dels carlins 17.
L’Església catalana que havia apostat per catolicisme social i el catalanisme polític, representa-da pels bisbes Morgades i Torres i Bages, que impulsava la doc-trina social de l’Església defini-da pel Papa Lleó XIII el 1891. En nom de la encíclica «Rerum
Novarum»18 es van
desenvolu-par moltes interpretacions, forces d’elles extremes i poc integrado-res, més polítiques que religioses, més extremistes que conciliado-res. La «Rerum Novarum» havia de marcar el full de ruta de l’acció social de l’església catalana a les colònies, ubicades majoritària-ment en els territoris dels bisbats de Vic i de Solsona, però també a tot els territoris industrialitzats de l’Europa catòlica.
Carlos López Bru (1853-1925), marquès de Comillas 19 es
va convertir en el principal pro-motor del romiatge, desplegant una intensa campanya de difusió amb el suport de la premsa ca-tòlica i va aconseguir reunir una xifra extraordinària de pelegrins que oscil·la, segons les fonts, entre 15.000 i 18.500 persones, que van omplir sis vaixells de la compa-nyia Transatlàntica, propietat del marquès. Els “obrers” van fer el viatge gràcies a les subscripcions organitzades per les parròquies i les subvencions concedides per industrials, sobretot per part del marquès de Comillas i en menor
mesura per altres industrials bas-cos i per prohoms catalans com l’advocat i polític Manuel Duran i Bas, amic del marquès, i els in-dustrials Eusebi Güell, cunyat del marquès, i els germans Rosal, tots dos amos de colònies tèxtils 20.
D’enorme influència arreu de tot el territori espanyol foren les multitudinàries peregrinacions a Saragossa des de 1880 –el 1879 s’acaben les obres de la basílica i que s’aprofitaven per a protes-tar contra les mesures de secu-larització empeses pels diferents governs liberals, no exemptes de reaccions anticlericals. El movi-ment de peregrinació al Pilar de Saragossa és un dels més impres-sionants d’Espanya i del món ca-tòlic en aquets anys, perquè en-tre l’any 1900 i el 1925 es van fer un total de 101 peregrinacions col·lectives, de les quals 10 foren estrangeres, 8 nacionals i 83 re-gionals.
La peregrinació de 1905 aplegà 45.000 peregrins que van assis-tir als actes de la coronació de la Verge del Pilar 21, un èxit
espec-tacular, sembrat amb paciència i a cop d’efectes com els de l’any 1904 quan Pius X va declarar any «jubilar marià», i una colla de do-nes van impulsar una extensa i intensa campanya popular de re-captació de diners per impulsar la coronació de la Marededéu del Pilar, la declaració de la basílica Les obres del santuari de Lorda de la
Nou van tenir lloc entre 1880 i 1885. El 1893 es construeix l’Hostatgeria, i el 1960 (75 anys del Santuari) el campanar. És el primer Santuari de la Verge de Lourdes a Espanya
Exvot de Queralt. Aquest exvot es un retauló o petita taula de fusta pintada que reprodueix l’episodi miraculós, destacant la intervenció de la Mare de Déu, del vaixells enmig de la tempesta de tornada del pelegrinatge a Roma.
Lleo XIII (1878/1903). Lleó XIII (en llatí: Leo XIII, en francès: Léon XIII, en italià: Leone XIII) és el nom que va adoptar el cardenal Vincenzo Gioacchino Pecci (1810/1903) quan va esdevenir Papa
Marquès de Comillas. Claudi López Bru, segon Marquès de Comillas i Gran d'Espanya (Barcelona 1853 – Madrid 1925) empresari que per les seves obres benèfiques fou declarat servent de Déu de l'Església catòlica.
“Monumento Nacional”, o el fet que l’any 1913 la Marededéu del Pilar fos declarada patrona de la Guardia Civil. El nom de la ma-rededéu aragonesa es va fer molt popular arreu d’Espanya i de Ca-talunya.
La premsa catòlica
L’Església catòlica s’adonà ben aviat de la força de premsa i im-pulsà la creació de diaris, setma-naris i tota mena de publicacions confessionals. Un dels primers en adonar-se d’aquesta transcen-dència fou el sallentí Anton M. Claret (1807-1870) que fundà l’editorial Libreria Religiosa, que
tenia com a principal objectiu di-fondre el catolicisme entre la po-blació obrera a partir de catecis-mes, obres morals, devocionaris i tota mena de publicacions a preus molt baixos 22.
En aquest mateix sentit és cabdal la figura de Fèlix Sarda i Galvany (1841-1916), un dels màxims representants de l’inte-grisme, autor del famós «El
Li-beralismo es pecado» editat l’any
1884 i considerat la Bíblia de l’integrisme23. L’obra
traspas-sà fronteres i el 1891 s’edità una versió poliglota en vuit idiomes: llatí, català, castellà, basc, francès, italià, portuguès i alemany.
Sardà considerava la premsa, la catequesi i l’associacionisme com els principals i més potents ins-truments de la propaganda tòlica, els únics instruments ca-paços de fer front als ateneus i lògies liberals, republicanes, mar-xistes i anarquistes. L’any 1873 va publicar «Manual del apostolado
de la prensa», i durant molts anys
fou director de La Revista
Po-pular de la qual s’editaven 8.000
exemplars setmanals. Fou autor de l’himne de la peregrinació es-panyola a Roma de l’any 1876, organitzada pocs mesos després de la fi de la III Guerra Carlista que va esdevenir una manifesta-ció de força del integrisme derro-tat al camp de batalla, però influ-ent i viu en la opinió pública. El canonge Colell qualificà l’himne, dedicat a Pius IX, com la
marse-llesa catòlica 24.
Les missions populars
Les «missions populars», cone-gudes també amb el nom de la
«Santa Missió», consistien en un seguit de prèdiques continuades en una població, amb una durada aproximada de deu a quinze dies. Les portaven a terme sacerdots, religiosos o frares que eren ano-menats «missioners». Quan, l’any 1851, la «Revista Católica» dóna notícia de la predicació de missi-ons en moltes diòcesis d’Espanya, subratlla que s’impulsaven
«des-pués de muchos años de irreligión e inmoralidad», com si les missions
populars signifiquessin el punt de partida per un redreçament de I’Església, després d’unes circum-stàncies de trasbals profund.
La missió no es limitava a ser una proclamació d’uns sermons; tenia, entre altres coses, el seu ce-rimonial significatiu del qual les cròniques en destaquen la be-nedicció del bisbe que rebia els missioners abans d’emprendre el viatge cap als pobles on han de predicar, l’arribada dels mis-sioners al lloc destinat que te-nia també el seu protocol: repic de campanes, rebuda per part de la comissió eclesiàstica i civil) la processó amb el sant Crist i els altres signes de les grans solem-nitats (ciris, gonfanons, presèn-cia de les confraries amb les ban-deres).
Els missioners adoraven la ve-racreu que els oferia el rector de la parròquia, i la processó retor-nava a l’església parroquial, pas-sant pels carrers principals de la població; durant la processó es cantaven les lletanies. Amb l’ar-ribada de la processó a l’esglé-sia parroquial, un dels missioners pronunciava el sermó inaugural de la missió. Els actes principals Els souvenirs religiosos, sovint
rèpliques d’objectes de culte a les esglésies i llocs de culte, són molt antics, proliferen a l’època medieval relacionats amb les croades i el culte a les relíquies, però es al s. XIX quan es converteixen en objectes de mercat, fabricats en sèrie i pensat per ser venuts com els actuals souvenirs. Medalles, postals, estampes, rosaris, espelmes... i també específics com els que fa més de cent anys es posen de moda a Lourdes.
Sant Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com a Pare Claret, (Sallent 1807-Abadia de Fontfreda 1870) va ser arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d’Isabel II d’Espanya. Va fundar els ordes dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes.
«El Liberalismo es pecado» és el títol escrit per Fèlix Sardà i Salvany en 1884, on es condemna el liberalisme com a pecat des d’una postura catòlica tradicionalista, sostinguda a l'Espanya pel corrent polític i intel·lectual dels neocatòlics.
de la missió eren la predicació ca-tequística a nens, joves i adults, la predicació moral, la confes-sió, la comunió en un dia festiu, el perdó dels enemics, el sermó de la perseverança, la benedicció d’objectes piadosos, i el cant final del “Te Deum”, en acció de grà-cies. D’aquests actes, els que són considerats més significatius de I ‘èxit de la missió són els de les confessions i de les comunions. L’acte que més vegades és presen-tat com a més emocionant, més que el sermó de la mort, és el del perdó dels enemics.
Noves devocions i construcció d’esglésies i santuaris
Pius IX va impulsar el culte marià amb la declaració, amb la bula
In-effabilis Deus de 1854, que la
San-tíssima Verge, Mare de Déu, fou concebuda sense pecat original, és a dir Inmaculada Concepció, i que aquesta declaració es fruit de la revelació divina. El culte va re-bre un extraordinari impuls arran de l’aparició de la Inmaculada a Bernadette Soubirous, a Lorda el 1858, que es va convertir en un dels centres devocionals més importants del món, propulsat per la novetat de la devoció a la Immaculada.
Arreu de l’Europa catòlica es van construir santuaris i es refor-maren esglésies marianes. França es va convertir en el model a se-guir, no només per la construc-ció de grans santuaris, sinó per-què s’hi van alçar, escampades per tot el territori estatal, imatges ge-gants de Maria, especialment en-tre 1850 y 1870, al mateix temps que es construïa el gran santu-ari msantu-arià a Puy, dedicat a Notre Dame de France i el 1872
s’in-augurava la capella neogòtica de Lorda.
A Espanya –Pilar, Covadonga, Guadalupe, Rocío, Begoña...– i també a Catalunya –Núria, Claus-tre, Misericòrdia....– es desenvo-lupen un conjunt ric i variat de devocions marianes vinculades a identitats locals o comarcals, que com el cas de la Marededéu de Montserrat, esdevenen nacionals. A la diòcesi de Tortosa, per exem-ple, s’han documentat seixanta-nou parròquies amb un altar de-dicat a la Puríssima Concepció, a més de les capelles, ermites i altars de santuaris marians repartits per la geografia catalana i valencia-na del bisbat, molts destruïts el 193625. Es calcula que a Espanya
hi ha més de 4.000 esglésies dedi-cades al culte marià; Pascual Ma-doz (1806-1870) va comptabilit-zar 12.300 santuaris, 4.300 dels quals dedicats a la Verge.
Complements iconogràfics molt significatius són els brodats de banderes i estendards de les confraries, que són comuns tam-bé en medalles, en vitralls emplo-mats i en campanes. Les campa-nes amb lemes i iconografia de la Immaculada són gairebé to-tes fabricades a partir del 1854 i generalment batejades amb el
nom de «IMMACULATA CON-CEPTIO», on acostuma a figurar el lema «Ave Maria Purissima», l’anagrama de Maria i originals relleus de la Immaculada.
En aquest sentit destaquem també la devoció al Sagrat Cor –Lleó XIII que l’any 1899 con-sagrà el món a aquesta devoció,– i la construcció d’esglésies de tot tipus, entre les quals cal desta-car la basílica del Sacré-Cœur de París, dalt del turó de Montmar-tre, concebuda com a monument públic per a rendir homenatge a la memòria dels ciutadans fran-cesos que havien perdut la vida durant la guerra francoprussi-ana i per a expiar els pecats co-mesos per la Comuna de París. La primera pedra es col·locà el 1875 i, encara que es completà el 1914, no es consagrà fins a la fi de la Primera Guerra
Mun-dial, el 1919. Competia, amb al-çada i significació, amb la irre-verent torre de comunicacions bastida en motiu de l’Exposició Universal de Paris de 1888 i que s’estava convertint en el símbol de Paris amb el nom de Tour
Ei-fell. L’arquitectura de la
basíli-ca s’inspira en l’arquitectura ro-mana i bizantina i influí en altres edificis religiosos del segle XX, com la Basílica de
Sainte-Thérè-se de Lisieux, el Sacro Cuore di Gesù a Roma i el Temple Expia-
tori del Sagrat Cor a Barcelona. La idea de construir un temple al cim de la muntanya del Tibi-dabo sorgeix a finals del segle XIX davant dels rumors sobre la cons-trucció d’un temple protestant i un hotel-casino, motiu pel qual una «Junta de Cavallers Catòlics» adquireix la propietat del terreny i el cedeix el 1886 a Sant Joan Bos-co, de visita llavors a Barcelona invitat per Dorotea de Chopitea, gran mecenes i promotora del projecte. Sorgeix llavors la idea de fer un temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús, seguint la línia del temple construït a Roma i a París. Menys conegut és el temple ex-piatori de Puig-agut de Manlleu, també dedicat al Sagrat Cor de Jesús, i el primer de la península, inaugurat pel bisbe Morgades el 1886 i patrocinat per Ramon Ma-dirolas (Manlleu, 1856 – 1927). Covadonga. Les obres de
l’actual basílica, d’estil neoromànic, s’iniciaren el 1877 i van concloure el 1901. Es tracta d’un gran temple de planta de creu llatina, amb tres naus, dues esveltes torres campanar. La basilica forma amb la Cueva
Santa i la imatge de la Verge
de Covadonga, la Santina, el cos central d'un complex religiós que inclou també espais turístics.
Pilar de Saragossa. És considerat com el primer temple marià de la cristiandat, ja que en ell es conserva i venera el pilar –en realitat, una columna de jaspi– que, segons la tradició, va ser posat per la Marededéu.
El temple s'articula en tres naus, de la mateixa altura, cobertes amb voltes de canó, en les quals s'intercalen cúpules i voltes. L'exterior és de maó, seguint la tradició de construcció aragonesa, i l'interior arrebossat en estuc. Sota les altres dues cúpules el·líptiques de la nau central, s'hi va situar la Santa Capella de la Marededéu del Pilar que actualment es troba desplaçada al tram dels peus del temple.
Però allò que és especialment singular és la proliferació d’esglé-sies i santuaris arreu de l’Europa catòlica, només comparable amb els temps medievals de les esgle-sioles romàniques o de les cate-drals gòtiques. Una gran oportu-nitat per els arquitectes que en un temps de modernisme i de his-toricismes, fan una clara aposta pel disseny d’arquitectures reli-gioses neogòtiques, com succe-eix a Barcelona i arreu de Catalu-nya amb exemples tant notables com la façana (1887-1889) i del cimbori (1906-1913) de la cate-dral de Barcelona o en la prolife-ració entre 1880 i 1930 d’esglé- sies parròquies, capelles, con-vents, monuments funeraris, col-legis d’ensenyament religiós i la restauració d’edificis religio-sos existents, també els malme-sos durant la Setmana Tràgica de 1909, que van donar feina, i mol-ta, a arquitectes de tot el país 26.
Aquest esclat constructiu tam-bé es va produir a la nostra co-marca, impulsat per la influèn-cia dels ordes religiosos però, sobretot, pel patrocini dels in-dustrials tèxtils del Baix Bergue-dà. En aquest sentit cal fer es-ment a: la instal·lació l’any 1907 a Berga dels Claretians Missioners
de l’Immaculat Cor de Maria; el 1909 es restauren els Frame-nors a Berga on el 1897 ja s’ha-vien instal·lat les Germanes dels ancians Desemparats i el 1925 les Germanes Franciscanes de la Nativitat de Nostra senyora arri-ben a Puig-reig.
Les escoles religioses arriben a diferents punts de la comarca: les de Sant Joan Baptista de la Sa-lle es posen en marxa l’any 1919 a Berga i pels vols de 1924-25 a Gironella, Puig-reig i la Pobla de Lillet. Les Germanes Domini-ques de l’Anunciata, fundades a Vic pel Pare Coll, fundes cases i escoles a les colònies de l’Amet-lla de Merola i cal Pons a finals del XX i a l’Ametlla de Monegal i cal Vidal, Puig-reig, Gironella i Berga en diferents dates del pri-mer terç del s. XX. Fundacions de caire assistencial, com les
Germa-nes Carmelites Missioneres, fun-den cases a Gironella el 1908 9 a Berga el 1909; les Serventes del Sagrat Cor de Jesús, congregació dedicada des de la seva fundació el 1891 al servei directe del món obrer –guarderies, residències, menjadors, acció pastoral per als obrers– arriben a la colònia mine-ra de Sant Corneli el 1918 i a cal Rosal el 1929 27.
Cal afegir-hi el creixent aug-ment de les vocacions sacerdo-tals, especialment a finals del s. XIX i començaments del XX –el bisbat de Solsona comptava l’any 1901 amb uns 350 estudiants de capellà– i la construcció de noves esglésies, d’estils historicistes, so-vint molt més monumentals que les humils parroquials, a les colò-nies industrials com es el cas de Sant Mateu de l’Ametlla de Me-rola (1875-1882), Sant Josep de
cal Pons (1885-1887), Mare de Déu de Montserrat de Cal Prat (1882), Sant Marc de Viladomiu Vell (1883-1885), Sagrat Cor de Jesús de Viladomiu Nou (1900-1905), l’Ametlla de Monegal o de Casserres (finals XIX), sant Anto-ni de cal Rosal (1882-1885) o la monumental nova parròquia de Gironella (1903-1905) d’Alexan-dre Soler i March.
El fenomen de les coronacions i la devoció popular
La devoció popular va trobar, durant aquets temps, múltiples formes d’expressió, individuals i col·lectives, molt especialment de la mà de l’associacionisme: Acció Catòlica, Associació Nacional de Joves Propagandistes, confraries, Conferències de Sant Vicenç de Paul, apostolat de l’Oració, cer-cles obrers... , però de totes les formes d’expressió les corona-cions foren, juntament amb les peregrinacions, les més reeixides i participatives.
El seu èxit fou tal que ha dei-xat petjada en les comunitats que les van viure i protagonitzar, i que repetidament, recorden els seus aniversaris. Aquest és el cas de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de Queralt de l’any 1916, recordada i celebrada, cada 25 anys, amb una voluntat mani-La Basílica del Sagrat Cor de
Montmartre és un lloc únic al món, on l’adoració Eucarística es continua, dia i nit, de manera ininterrompuda des de la seva inauguració fa mes de 125 anys. Construïda entre 1875 i 1914 dalt del turo dels màrtirs (Montmartre), el lloc on St. Denis, primer bisbe de París (s. III), fou decapitat, la basílica fou consagrada el 1919.
Cerro de los Angeles, Madrid. El 1919 es va escollir el centre geogràfic de la península Ibèrica com a lloc emblemàtic per a construir un gran monument en honor del Sagrat Cor de Jesús. Obra conjunta de l’arquitecte Carlos Maura Nadal i de l’escultor Aniceto Marinas, es va edificar amb les aportacions de milers d’espanyols. La imatge de Jesús, de 9 m d’altura, fou pagada íntegrament pel Conde de Guaqui. El 30 de maig de 1919 el rei Alfons XIII el va inaugurar després de la consagració d’Espanya al Sagrat Cor de Jesús.
Sagrat Cor del Tibidabo. L’aspecte exterior del temple és el d’un recinte emmurallat fortificat de pedra de Montjuïc, presidit per un monumental temple neogòtic amb una doble escalinata. El conjunt està format per una cripta interior i l’església superior, amb planta central amb cúpula. L’estil del conjunt es basa en una línia romànica combinada amb el temple de verticalitat gòtica, cobert amb una cúpula vuitavada coronada amb la imatge del Sagrat Cor, obra inicial de Frederic Marès (destruïda el 1936) i substituïda per una altra de Josep Miret, de 1950.
festa dels berguedans per mante-nir-ne viva la memòria.
Les coronacions canòniques es remunten al s. XVII28 però els
catòlics francesos les van posar de moda a mitjan segle XIX per tal que donaven l’oportunitat de mobilitzar grans masses de per-sones, no únicament amb motiu de les peregrinacions, sinó també en l’estímul de la devoció 29. La
primera coronació canònica a Es-panya fou la de la Marededéu de Montserrat que va tenir lloc l’11 de setembre de 1881, una data
d’especial i remarcable simbolis-me pels catalans. Li segui la de la Verge de la Mercè de Barcelona, el 1888, coincidint amb la l’Ex-posició Universal de Barcelona i per tant inserida també en un marc catalanista i de moderni-tat. L’èxit d’ambdues coronacions van despertar l’interès arreu de l’Estat: el 1889 la Candelària de Tenerife, el 1904 la Verge de los Reyes de Sevilla i la Misericòr-dia de Reus (1904), i el 1905, la de la Verge del Pilar, que del 19 de maig al 8 de juny, va reunir a
la basílica del Pilar 45.000 pele-grins, comptabilitzats a partir de les dades proporcionades per les estacions de trens de Saragossa. Fou també un èxit econòmic per la ciutat que hom calculà en un milió de pessetes als quals calia sumar les 199.506 pessetes reco-llides en metàl·lic per poder pagar la corona de la Pilarica 30.
Des de l’any 1881 i fins a la proclamació de la II República, Espanya va viure una apoteosi de coronacions: se’n comptabi-litzen 73. Fins el 1922, i per tant també la Coronació Canònica de la Marededéu de Queralt de 1916, s’han d’interpretar com una clara ofensiva a les polítiques se-cularitzadores i a l’anticlericalis-me i avenç del movil’anticlericalis-ment obrer marxista i anarquista. A partir de 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, i garantit el control del país a partir de l’aliança entre la monarquia alfonsina, la dictadu-ra, l’exèrcit i l’església, les corona-cions esdevenen una oportunitat impressionant d’exaltació patriò-tica de la nació espanyola i de les virtuts cristianes del nou règim31.
Notes
1 . El Kulturkampf, mot que, literalment significa «combat o lluita per la cul-tura», és un conflicte que va oposar
el Canceller imperial Otto von Bis-marck a l’Església catòlica romana i al Zentrum, el partit dels catòlics alemanys, entre 1871 i 1880. 2 . El Concili Vaticà I es va veure
ame-naçat per la guerra franco-prussiana i pel fet que Roma estava rodejada pels exèrcits italians que estaven unificant Itàlia. Aquesta situació va obligar els bisbes a tornar a les seves seus. 3. CAROBAROJA, J.: Introducción a una
historia contemporánea del anticleri-calismo español, Madrid, Ediciones
Itsmo, 1980.
4. MOLINERPRADA, A.: «Clericalismo e anticlericalismo en la España Con-temporánea», en Historia Questoes &
Debates, Curitiba, núm.55, p.59-82,
jul/dic 2011, Editora UFPR. SUÁREZ CORTINA, M.: Entre
ci-rios y garrotes. Política y religión en la España contemporánea, 1808-1936,
Editorial Universidad de Canta-bria, 2014.
5. Escollit diputat per primera vegada el 1901 i després el 1903 i 1905 en les candidatures de la “Unión Republi-cana“ que havia contribuït a formar juntament amb Nicolás Salmerón. L’adhesió d’aquest cap a la coalició “Solidaritat Catalana” el 1906, va dur Lerroux a separar-se’n i a formar el “Partido Republicano Radical” (1908) i a encapçalar la lluita contra la llen-gua i cultura catalanes, i que molt va tenir a veure amb l’esclat anticlerical de la Setmana Tràgica de 1909. 6. CULLA, Joan B., El republicanisme
lerrouxista a Catalunya: 1901-1923, Barcelona, Curial, 1986.
7. CORTSIBLAY, R.: La Setmana
Trà-gica de 1909. L’Arxiu Secret Vaticà.
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009.
MARÍN, D.: La Semana Trágica, Taller escultura Salesians. Escoles
Professionals Salesianes de formació professional es van fundar el 1884 per la Congregació dels Salesians de Sarrià. El centre va rebre l’impuls de Dorotea Chopitea, dona dedicada a promocionar obres de caritat arreu de la ciutat, que buscava la creació d’un centre d’ensenyament d’arts i oficis per a fills d’obrers que haguessin acabat l’ensenyament elemental. Des del 1884 en què es posen en marxa, aviat s’obren les especialitats, entre elles la d’escultura.
Sant Mateu de L’Ametlla de Merola (1875-1882), Sant Josep de Cal Pons (1885-1887), i El Sagrat Cor de Jesús de Viladomiu Nou (1900/1905).
La Marededéu de la Mercè és una advocació de la Mare de Déu originària de Barcelona i lligada a la fundació de l’orde de la Mercè el 1218. Durant l’Exposició Universal de Barcelona (1888) fou coronada canònicament com a patrona de la diòcesi. El dia de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè és el 24 de setembre.
L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Marededéu de Montserrat, patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.
Barcelona, La esfera de los Libros, 2009.
MOLINER, A. (Ed.): La Semana
Trágica de Cataluña, Nabla
Edicio-nes, Barcelona, 2009.
ULLMAN, J.C.: La Semana Trágica.
Estudio sobre las causas socioeconómi-cas del anticlericalismo en España (1898-1912), Barcelona, Horas de
España, 1972, reeditadol 2009 per Ediciones B.
SERRADEMANRESA, V.: «L’Es-glésia de Catalunya durant la Setma-na Tràgica. Incidència de la revolució del juliol de 1909 en la vida eclesial», a Analecta sacra tarraconensia: Revista
de ciències historicoeclesiàstiques, Vol.
82, 2009 (Exemplar dedicat a: Actes de les Jornades sobre la Setmana Trà-gica (1909)), p. 141-226
RUBÍ, G.: “El Bages en revolta. Els fets de la Setmana Tràgica”, Dovella, 101, 2009, p. 31-35.
RUBÍ, G.: “Catalunya, juliol de 1909. La Història d’una desafecció”, a: Revista de Catalunya, 253, 2009. Núm. 102.
DEPAULA, F.: «Visions al voltant dels fets de la Setmana Tràgica a la Catalunya de 1909. Visions al voltant dels fets», a Revista HMiC, número VIII, 2010.
8. .- MARINELLOBONNEFOY, JC.: «Sindicalismo y violencia en Ca-talunya 1902-1919», Tesi doctoral presentada al Departament d’Histò-ria Moderna y Contemporània de la UAB, Barcelona 2014.
9. ROMEROMAURA, J.: La romana del
diablo: ensayos sobre la violencia políti-ca en España, 1900-1950, Ed. Marcial
Pons Historia, Madrid 2000. 10. COMASCLOSAS, F.: «La
Setma-na Tràgica al Bages i Berguedà», a L’EROL, 2009,, Núm. 102, p. 20-24. Comentant els fets revolucionaris esdevinguts a Manresa s’escriviren i es publicaren pamflets favorables a la revolta com ara el titulat «Los sucesos
de julio en Manresa ante los consejos de guerra (datos para la historia)»,
Edi-ción económica hecha por “El Dia-rio de Avisos”, Imp. de “El Progre-so”, Manresa 1910, 64 p. ; 25 cm. El document feia referencia als miners de Fígols, Antoni Graell de 18 anys, Llàtzer Rafart i Domicià Villoro els dos de 22 anys i Agustí Izquierdo de 28 anys, jutjats en consell de guerra a
la Caserna del Carme de Manresa i condemnats a cadena perpètua acu-sats de ser els autors dels boicots al tren i a la línia del telègraf. El fiscal va demanar la cadena perpètua absoluta si bé el procés es va allargar i va anar al Suprem. Posteriors indults generals pels successos de juliol decretats pel govern de Canalejas van rebaixar la pena als quatre condemnats. 11. Carta pastoral encargando oraciones
con motivo de la Guerra de áfrica y la Revolución de Italia.
12. PELLISTRANDI, B.: «Catolicismo e identidad nacional en España en el s. XIX: un discurso histórico de Do-noso Cortés a Menéndez Pelayo», en P. AUBERT Eds.: Religión y sociedad en España (Siglos XIX y XX), Madrid, Casa de Velázquez, 2002, p. 91-120. 13. RAMÓN SOLANS, F.J.: Usos públicos
de la Virgen del Pilar: de la guerra de la Independencia al primer Franquis-mo, Tesis doctoral presentada en la
facultad de Filosofía y Letras, Depar-tamento de Historia Moderna y Con-temporánea, Universidad de Zaragoza 2012, http://zaguan.unizar.es
RAMÓN SOLANS, F.J.: “Un templo para la nación española: la basílica del Pilar (1854-1940)”, a Hispania
Sa-cra, LXVI, Extra I, enero-junio 2014, p. 453-484.
14. ANGLERILL I COMELLAS, R.:
His-tòria de la Mare de Déu de Lourdes de la Nou, Bana, 1901.
SOLÀ, F.: El santuari de Lourdes de
la Nou. Publicacions del Santuari, La
Nou, 1936.
ROTA, J.: «Centenari del Santua-ri de Lurdes de la Nou», a L’EROL,
1985, Núm. 13 , p. 45-46.
VILADÉS LLORENS, R.: «Santuaris del Berguedà», L’EROL, 2012,, Núm. 112 , p. 13-17.
15. Per a més informació sobre els romeus de la colònia Rosal i el difícil viatge de tornada vegeu CARRERASVILÀ, J.: “L’ex-vot mariner del Santuari de Queralt” a L’EROL núm, 43, Berga 1994, p. 31-34.
16. CANAL GAMISANS,J.: Roma, Asís y
Loreto. Memoria sobre la peregrinación obrera española en la Romería del año 1894. Publicada por un romero de Ber-ga. Imp. J. Miralda. Manresa 1894.
17. Lleó XIII demanà la unitat dels ca-tòlics espanyols i aquesta crida va ser mal interpretada pels sectors
integris-tes i carlins fins al punt que Lluis M. Llauder, director de EL Correo
Cata-làn, va haver de cridar a l’ordre davant
les protestes de l’integrisme, iniciades per cert a Gironella. PALOMARES, J.M.: “Aspectos de la «cuestión social» desde la iglesia española”, a Historia
Contemporánea 29, Universidad de
Valladolid 2005, p.671-690. 18. JACOB, J.: “La Iglesia catalana y la
Comisión de Reformas Sociales. La posición de la Iglesia catalana ante la cuestión social (1883-1903), en El Reformismo social en Es-paña. La CRS”, Córdova, Cajasur, 1987, p. 115-126. Per conèixer la importància del Catolicisme social a la Catalunya de principis del s. XX, BENGOECHEA, S.: “El Catolicisme social a Catalunya (finals del segle XIX-1919), a Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Barce-lona, núm. 9 (1999) , p. 129-148, i la seva tesi doctoral “Patronal catalana, corporativismo y crisis política, 1898-1923”, presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1991. 19. FAES DÍAZ, E.: “Claudio López Bru,
Marqués de Comillas”, Madrid, Mar-cial Pons Historia, 2009, p. 108-119. 20. Segons les Memòries d’Agustí Mor-ta, citades per Terrades, pg. 15, sabem que també fan fer el pelegrinatge a Roma quaranta treballadors de l’Ametlla de Merola. SERRAROTÉS, R.: “Antoni (1852-1911) i Agustí (1854-1909) Rosal Sala”, a Cien
em-presarios catalanes, a LID. Editorial Empresarial, Madrid 2006, p. 2010-2014. Juli Francesc GUIBERNAU va publicar el 1894, una paròdia de la pe-regrinació obrera: Pelegrins a Roma.
Viatge bufo-tràgic en vers. Foren molt
més nombroses les publicacions que elogiaren el pelegrinatge com per exemple Roma, Asis y Loreto: memoria
sobre la peregrinacion obrera española en la romeria del año 1894, del
ber-guedà Juan Canal y Gamisans, que amb 571 pàgines fou editat a Manresa per la impremta de J. Miralda. 21. RAMÓN SOLANS, F.J.: La Virgen del
Pilar dice… Usos políticos y nacionales de un culto mariano en la España con-temporánea, Prensas Universitarias de
Zaragozana, Zaragoza 2014. 22. HIBBS, S.: «El padre Antoni M.
Cla-ret (1807-1870): un pionero de las bibliotecas Populares en el siglo XIX»,
en Prensa, impresos, lectures en el
mun-do hispánico contemporáneo, PILAR, Bordeux 2005, p. 209-222. 23. BONET, J. I MARTÍ, C.: L’integrisme
a Catalunya. Les grans polèmiques: 1881-1888, Barcelona 1990.
24. MOLINER PRADO, A.: «Félix Sarda y Galvany, escritor, propagandista ca-tólico», en Actas del Congreso de
His-toria de la Iglesia y el Mundo Hispano,
Hispania Sacra 2001, p.91-108. 25. ALANYÀ I ROIG, J.: «Culte i devoció
a la Puríssima al bisbat de Tortosa (segles XIII-XXI)», a Analecta sacra
tarraconensia Bd. 78/79 (2005/06) p.
159-308
26. BAREY, A.: «Del neogoticisme al «nacional- catolicisme»», a
Cuader-nos de Arquitectura y Urbanismo, any
1980, núm.139. L’autor va una llista, que sense la voluntat de ser exhausti-va, il·lustra molt bé la intensitat cons-tructiva del període.
27. CASALS, R. Pv.: La colònia Viladomiu
Vell (1868-1935), Centre d’Estudis i
Difusió del Patrimoni Industrial, Ta-ller editorial Mateu, 2002, Justificació a càrrec de R. Serra Rotés, p. 7-12. 28. NOGUERA CANAL, J.: Cròniques
de la Coronació: 1916, a L’EROL núm...
29. PAUL D’HOLLANDER ET CLAUDE LANGLOIS [dir.] : Foules catholiques
et régulation romaine. Les couronne-ments de vierges de pèlerinage à l’épo-que contemporaine (XIXe et XXe si-ècles), Limoges, Presses universitaires
de Limoges, 2011, 269 p.
30. “Crónica de las solemnes fiestas que se
celebraron en Zaragoza con motivo del fausto suceso de la Coronación Canóni-ca de la imagen de Nuestra Señora del Pilar y de la peregrinación Nacional a su Basilica”, por el Presbítero D.
An-tonio Magaña Soria, 1905. 31. RAMÓN SOLANS, F.J.: Usos públicos
de la Virgen del Pilar: de la guerra de la Independencia al primer Franquis-mo, Tesis doctoral presentada en la
facultad de Filosofía y Letras, De-partamento de Historia Moderna y Contemporánea, Universidad de Za-ragoza 2012, p. 320, n. 1053. http:// zaguan.unizar.es
