http://www.ceselvata.wordpress.com
Butlletí del Centre d’Estudis Selvatà, n.º 7, 2013, 11–28
La propietat de la terra a la Selva del
Camp durant la Guerra Civil (1936-1939)
Guillem Puig Vallverdú
Universitat Rovira i Virgili
[email protected]
Resum
Des de l’inici del conflicte, la rereguarda republicana es va veure immersa en una revolució que va transgredir un dels fonaments de l’Estat liberal, la propietat pri-vada. Les ocupacions de propietats van ser una pràctica habitual, però no va afectar a totes; només les que havien donat suport a l’alçament. No obstant això, s’ha tendit a considerar la col·lectivització com un fenomen habitual de la rereguarda sense tenir en compte altres models d’estructura de la propietat de la terra. Amb aquest article, tot partint de l’anàlisi d’un poble del Camp de Tarragona, la Selva del Camp, es vol demostrar que això no fou així. Així doncs, veurem que el factor revolucionari només va ser present durant els primers mesos de la guerra, fins que la Generalitat va ser capaç de prendre el control de la situació.
Paraules clau
Guerra Civil Espanyola, Reforma agrària, Pagesos, Expropiacions, Distribució de terres.
Abstract
From the beginning of the conflict, the republican rearguard was involved in a revolution which transgressed one of the foundations of the liberal State: that involving private property. The involuntary occupations of properties were a common practice, although they didn’t involve everyone but only those who had given support to the uprising. However, collectivization was common practice in the rearguard and alternative models of land ownership were not taken into account. This article aims to show through the analysis of a town in Camp de Tarragona, La Selva del Camp, that this wasn’t the case. Therefore, we can demonstrate the revolutionary factor was only present during the first months of the war, until the Generalitat was able to take control of the situation.
Keywords
L
a Guerra Civil Espanyola ha estat, en els darrers anys, l’objecte d’estudi que ha generat més bibliografia tant dins com fora de l’àmbit acadèmic.1 La seva investigació va començar amb la finalitat de trencar eldiscurs franquista de la Cruzada, desmitificant-la i analitzant amb mè-todes científics aquest període tan convuls de la història de Catalunya i d’Espanya. En canvi, la bibliografia referent a aquesta qüestió en l’àmbit de la Selva del Camp és molt escassa. De fet, han estat molt pocs els qui s’han atrevit a donar a conèixer algun aspecte de la realitat que, durant tres anys de guerra civil, va dominar el poble. Aquest article pretén ampliar, modestament, el coneixement sobre aquest període a la nostra vila, tot prenent com a subjecte d’estudi la problemàtica de la propietat de la terra i els individus que van prendre part en el procés d’expropiació i socialització de propietats tant urbanes com rústiques.
Tot i que a nivell acadèmic s’ha defensat des d’un principi que una de les causes per les quals es va promoure el Cop d’Estat de 1936 havia es-tat la qüestió agrària (Tuñón de Lara, 1985), els investigadors acostumen a basar la seva recerca a explicar com i de quina manera va evolucionar la tasca política dels diversos governs republicans, sense tenir en compte quina era la realitat que existia al camp. Cal tenir en compte que és aquest espai, en el d’una Catalunya i una Espanya eminentment agrícoles, on les organitzacions sindicals i polítiques de base local posaven a la pràctica els seus mètodes d’organització, amb més o menys èxit. Tanmateix, en els darrers anys, la investigació ha deixat de centrar-se en els aspectes polítics i militars de la guerra, presentant un punt de vista més social del conflicte a partir de les anàlisis sobre la violència revolucionària i contrarevolucionària i les seves víctimes. D’aquesta manera, s’han obert noves vies d’investigació en un afany de recuperació de la memòria dels derrotats, als quals se’ls ha negat qualsevol reconeixement. Aquest nou mètode, basat en la Història Social, és el que ha dut a la primera línea de la investigació homes i dones de tota condició social. Per aquesta raó cal tenir present Josep Fontana (1985) quan es referia a la comunitat humana com un tot, ja que, aquesta
1. El present article té el seu origen en: Guerra Civil i Revolució Agrària. Aproximació a les incautacions
de la Selva del Camp (1936-1939). Treball de Fi de Grau, dirigit pel Dr. Josep Sànchez Cervelló,
investigació no es podria dur a terme sense tenir en compte els vincles i les interrelacions entre els diferents grups socials que formen aquesta comu-nitat. Nogensmenys les relacions entre les diferents classes socials de l’espai rural català han demostrat que, lluny de ser una massa social homogènia, és plena de contrastos caracteritzats per una lluita constant.
1. De qui és la terra?
Des de l’inici de la Segona República, existia un debat relacionat amb la qüestió agrària que polaritzava la vida civil i política de l’Espanya dels anys trenta i que era recollida per totes les tendències polítiques. Així, la qüestió agrària va ser una de les principals tasques pendents dels governs progressistes i de les més exigides per la pagesia espanyola. Fins aleshores, Espanya, i també Catalunya, havia estat un país eminentment agrícola que tenia només dos focus industrialitzats, Biscaia i Barcelona, de manera que els pagesos i pageses continuaven sent la major força productora del país. El problema radicava en un repartiment desproporcionat de la propietat de la terra que venia d’antuvi. La distribució de la terra seguia l’esquema capitalista d’acumulació de la riquesa i obligava la proletarització del petit pagès que passava a engreixar les files de jornalers sense terra, dependents de la voluntat dels terratinents, cosa que «va conduir al profund malestar social dels petits propietaris i obrers agrícoles que es va resoldre durant la República i el començament de la guerra en accions violentes» (Bernecker, 1982: 94).
Així doncs, la necessitat d’una reforma agrària era evident davant els ulls del nou govern republicà-socialista. Però la classe propietària temia per una reforma d’aquest tipus i, per combatre-la, va explotar els meca-nismes de control social per minar el prestigi del govern tot acusant-lo de perpetrar la violència social. El 9 de setembre de 1932, amb l’aprovació de la Llei de Bases de la Reforma Agrària, es pretenia l’assentament de fins a uns 60.000 camperols en terres expropiades per l’Estat als latifundistes i, d’aquesta manera, redistribuir la propietat de la terra a la meitat meridional de la península. D’altra banda, a Catalunya, amb la majoria parlamentària d’ER2, també es va estudiar una solució per al problema agrari. La peculi-2. Esquerra Republicana.
aritat del cas català radicava en els treballadors de la vinya, coneguts com a rabassaires, i en la temporalitat del seu contracte. Per aquesta raó, l’11 d’abril de 1934 es va aprovar la Llei de Contractes de Conreu que establia la durada mínima dels arrendaments i la possibilitat que els treballadors adquirissin la terra mitjançant el pagament del seu valor al propietari.
L’ascens de la dreta al poder, i, la conseqüent revolta d’octubre de 1934 i el seu fracàs, van comportar un sèrie de mesures que passarien per retar-dar la Llei de la Reforma Agrària al mateix temps que obligava a l’IRA3 a
indemnitzar els propietaris a qui se’ls havien expropiat les terres. Mentre, i per tancar el cas català, se suspenia l’Estatut, s’anul·là la Llei de Contractes de Conreu i es tramitaren desnonaments a rabassaires i parcers d’arreu de Catalunya. A més, la Generalitat i els ajuntaments restaven intervinguts per l’exèrcit i es creaven comissions gestores formades pels partits con-servadors catalans. De manera paral·lela, la repressió va ser sistemàtica. A través dels seus aparells repressius, burgesos i terratinents, i amb el suport de la jerarquia eclesiàstica, van assassinar, violar, empresonar i acomiadar treballadores i treballadors. Tanmateix, els aprenentatges derivats de la lluita d’octubre de 1934, van posar de manifest la necessitat que l’esquerra es constituís sota un front únic per desbancar la dreta del poder.
A inicis de març de 1936, després de la victòria del Front Popular, la direcció de la FETT4 va optar per ocupar directament les terres que
po-dien ser expropiades per l’IRA, amb la voluntat de forçar una legislació favorable. No obstant això, el 3 de març es va posar en marxa una onada d’ocupacions de terres a Castella que obligaria el Ministre d’Agricultura, Ruiz-Funes, a promulgar un decret que facilités “a aquells camperols des-nonats durant el bienni conservador” la reclamació de les seves terres a través d’una instància perquè els fossin retornades. Com a conseqüència, les ocupacions es van estendre per Múrcia, Andalusia, Extremadura i part de la Manxa, Castella i Lleó, on uns 60.000 camperols, organitzats per la FETT, van decidir ocupar les terres al crit de Viva la República! (Cobo Ro-mero, 2007). Cal tenir en compte que la situació a Catalunya era diferent ja que la realitat dels rabassaires era d’un altre tarannà a la dels yunteros extre-menys o a la dels jornalers andalusos i castellans. El seu problema radicava
3. Instituto de la Reforma Agraria.
en la temporalitat de la contractació que depenia de la vida de la rabassa, la qual s’havia precaritzat arran de la crisi de la fil·loxera, al tombant de segle xx. Però, tot i així, quan l’estructura de l’oportunitat els va ser propícia, no van dubtar a ocupar les terres ni a forçar la Generalitat a legislar-ne a favor.
2. Reacció i resistència
El 18 de juliol de 1936, la guarnició de Melilla s’alçava amb armes contra el govern de la República. Al capdavant de l’operació s’hi trobaven una rè-cula de militars africanistes els quals, avalats per l’oligarquia terratinent i fi-nancera, beneïts per l’Església catòlica i amb el suport dels règims feixistes d’Itàlia i Alemanya, pretenien derrocar el règim democràtic de la Segona República per imposar un nou model favorable als seus interessos. Aquest va ser el punt culminant d’una lluita que es donava des de principis del se-gle xx; concretament, arran de la Vaga General Revolucionària d‘agost de 1917 que posaria el punt de partida a un seguit de conflictes socials entre dues classes en procés de radicalització. Ara bé, tot i així, convé destacar que si el Cop d’Estat va fracassar va ser per la resistència que va demostrar la classe treballadora, tant a les ciutats com al camp. Nogensmenys, els go-verns republicans, tant de Madrid com de Barcelona, van ser incapaços de donar una resposta ferma a l’alçament i van perdre el control social davant la iniciativa de les organitzacions obreres i camperoles. Cal tenir en compte que, de la mateixa manera que havia passat amb aquestes dues administra-cions, l’aparell municipal també va fer aigües davant l’alçament militar. De fet, tot i que a la majoria dels pobles del Camp de Tarragona -i tampoc a la Selva- no hi va haver cap alçament favorable al cop militar, en dues pobla-cions de la província, Villalba dels Arcs (Terra Alta) i Solivella (Conca de Barberà), els grupuscles carlistes del territori van alçar-se donant suport al cop d’Estat (Sánchez Cervelló, 2001; Piqué, 1998). A banda d’això, igual com succeïa des del mes de març a Castella, Lleó, Extremadura i Anda-lusia durant les primeres jornades posteriors al cop d’Estat, al Camp de Tarragona, jornalers i rabassaires decidiren ocupar les propietats que fins aleshores havien estat treballant i que pertanyien als grans terratinents, tot fent-se els amos dels mitjans de producció.
A Barcelona, Companys, incapaç de prendre el control de la situació, el 21 de juliol, emmirallant-se en allò que s’havia promogut des de Madrid amb el govern de Largo Caballero, va impulsar la creació del que es conei-xeria com a Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Aquest organisme, sorgit del pacte entre el govern republicà i les organitzacions obreres, espe-cialment la CNT, va tenir la funció d’organitzar les columnes de milicians que es dirigien cap al Front d’Aragó, a més d’organitzar tot el que tenia a veure amb la producció i l’avituallament de la població civil. El model creat a Barcelona arran del pacte polític es va anar estenent per la resta de municipis catalans creant situacions molt diverses.
Per aquesta raó, arran del decret de la Generalitat del dia 24 de juliol en què s’acordava el cessament dels consellers no afectes al Front d’Esquerres en tots els ajuntaments de Catalunya, a la Selva del Camp -fins aleshores sota el govern municipal de la Unió Ciutadana Selvatana (Duch, 1989), partit vinculat a la Lliga-, l’alcalde Josep Mª Tàrrech Masdeu va cessar dels seus càrrecs els consellers Josep Genius Vendrell, Josep Baiget Ricard i Andreu Sanjoan Sugranyes, tot oferint les places vacants als membres de les forces del Front d’Esquerres representades per Andreu Gondolbeu Ferrer, membre de la UR5.
Però, el 12 d’agost, el recent elegit alcalde, Jacint Felip Cogul, va decidir cedir el càrrec. El dia anterior, havien destituït dos dels seus companys de partit del Comitè del Front d’Esquerres i, per aquesta raó, va cedir-lo a Antoni Gatell Llaveria del PSUC6; partit que no havia estat en el darrer
govern, per la qual cosa s’havia de tornar a formar un nou ajuntament. Ara doncs, al capdavant del nou consistori hi hauria Gatell i els seus conse-llers serien: Antoni Casamitjana Llauradó i Joan Pujol Santasusana, d’ER; Ramon Ferran Baiget i Agustí Masdeu Milà d’UR; Lluís Fort Figuerola, del PSUC; Pau Arbós Vallverdú, de la CNT; Josep Masdeu Llorens, del POUM7 i Ramón Guinovart Rabassa, de la UGT8.
5. Unió de Rabassaires.
6. Partit Socialista Unificat de Catalunya. 7. Partit Obrer d’Unificació Marxista.
8. Actes de l’Ajuntament (la Selva del Camp, 26/VII; 24/IX/1936), AHMSC, Fons de l’Administració
3. A la conquesta de la propietat
El canvi de color polític amb l’entrada del nou ajuntament responia a una realitat que s’imposava. Tot canviava d’una manera accelerada arran de l’es-clat del conflicte i el suport a solucions revolucionàries per acabar amb la situació de misèria en què es vivia, atreia, cada vegada més, un nombre major de simpatitzants. Ara bé, en les actes municipals no hi ha cap sessió plenària des de la darrera del 12 d’agost fins la del 24 de setembre. Va ser durant aquest període quan es van realitzar la majoria de les confiscacions de propietats per part del Comitè local i per altres partits polítics com el POUM i el PSUC, a títol propi. No obstant això, les propietats que es van ocupar no van ser escollides a la lleugera; la seva expropiació responia a la desaparició dels propietaris, la necessitat de les famílies pageses i, al cap i a la fi, a la voluntat de trencar amb el règim anterior i construir-ne un de nou.
En relació a la numeració de les propietats expropiades, s’ha considerat oportú diferenciar-les, segons la seva tipologia, en tres apartats diferents tenint en compte els motius de la seva expropiació: propietats d’entitats socials dins el casc urbà, les pertanyents als eclesiàstics i, finalment, les propietats agrícoles de mitjans i grans propietaris.
3.1 Propietats urbanes
Les propietats urbanes confiscades a la Selva no són de les més rellevants en tot el procés, però que aquest afectés a la principal societat cultural de la vila, l’Ateneu, va generar una expectació important en la població. El 9 d’agost de 1936, en nom del Front Popular, es va decidir expropiar l’Ateneu, situat al carrer Major, números 13-17 i també el seu local d’estiu, conegut com a Plus-Ultra, situat a l’Avinguda 9 de setembre, «per consi-derar-ho necessari per al manteniment de la legalitat republicana ja que la dita entitat no ha demostrat mai de manera fefaent la seva adhesió al Règim republicà9».
No obstant això, segons l’acta municipal del 28 d’octubre de 1936, «el local ex-Ateneu “El Lauro” passarà a ser local municipal, quedant
esta-9.Acta d’expropiació de l’Ateneu, (la Selva del Camp, 9-VIII-1936), AHMSC, Fons d’Hisenda,
blert en dit local, la Biblioteca municipal, el Socors Roig Internacional i la Subdelegació de l’Escola Nova Unificada10». Però no va ser fins el 17 de
novembre següent que el Comitè del Front Popular va cedir les propietats de l’entitat a l’Ajuntament, adjuntant-hi un inventari de tot el mobiliari existent. Finalment, el 22 de febrer de 1937, la secció local del PSUC va enviar una carta al Consistori en la qual se li feia saber a l’Alcalde que prenia possessió dels locals de l’entitat «per garantir la seva conservació i poguer facilitar als nostres consocis i joventuts en estatge decorós11».
També el 9 d’agost de 1936, una comissió del Comitè local va con-fiscar els béns del Sindicat Agrícola de Sant Isidre. D’aquest succés se’n conserva l’acta amb l’inventari detallat de tots els béns apropiats, equi-paments i productes existents en les diferents dependències del Sindicat: premsa, magatzem, botiga, cafè i secretaria. La signaven els membres del Comitè a més dels membres de l’antiga junta: Lluís Cristià Pàmies, que n’era secretari i Josep Mª Barberà Isern, vicepresident; és de suposar que el president, Andreu Fortuny Barrufet, havia fugit (Soronellas, 2000). La confiscació d’aquesta propietat responia a un seguit d’anys de lluites entre dues faccions locals: aquelles pertanyents a la Defensa Agrària, vinculada al republicanisme i catalanisme d’esquerres i a aquest sindicat, vinculat amb l’oligarquia local, qui l’utilitzava com a estri d’enquadrament dels petits propietaris locals (Soronellas, 2006).
Cal afegir que a més dels locals de l’Ateneu i el Sindicat, a la Selva, es van confiscar habitatges. A tall d’exemple: per una banda resten dos inven-taris del 6 de setembre de 1936 de la propietat d’en Xavier Pallejà i Sedó, “Ca Don Benet”, on s’hi havia instal·lat durant les anteriors setmanes Ajut Català12; tanmateix, en un tercer inventari, de l’1 de març de 1938,
l’Ajun-tament posava a lloguer l’habitatge a un tal Dr. Sabater. Per altra banda, hi ha un habitatge, propietat d’Àngela Sala Massaguer, del qual no se n’acom-panya cap document, però resta esmentat a l’acta de dissolució del Comitè Local. Aquesta propietat estava situada a l’actual Passeig Josep Cristià.
10. Actes de l’Ajuntament, (la Selva del Camp, 28-X-1936), AHMSC, Fons de l’Adm. General. Re-gistre 4769.
11. Acta d’expropiació de l’Ateneu, (la Selva del Camp, 22-II-1937), AHMSC, Fons d’Hisenda,
Patri-moni, Confiscacions. Registre 6665.
Cal destacar que, de manera anecdòtica, la secció local del POUM va portar a terme el 31 de desembre de 1936, la protocol·lització d’una expro-piació a instància d’en Josep Marches i Llorens, president de la secció local. El mateix partit, el 24 d’agost de 1936 feia saber a la propietària, Consol Pascó, vídua del Baró de la Montoliva, que el POUM havia expropiat « la casa que V. venia posseint en aquesta vila, carrer Major núm. 113». Per altra
banda, hi ha evidències que el PSUC havia ocupat dos edificis, un al carrer Major i l’altre al carrer Sensmudaina, però que el 30 de març de 1937 ce-diren a l’Ajuntament, ja que no els eren necessaris.
3.2 Propietats de l’Església
Les propietats de l’Església, majoritàriament les pertanyents a les ordes regulars, també es van veure afectades per aquesta dinàmica i, tot i que al-gunes d’elles com el Convent de Sant Agustí o la Capella dels Àngels van ser cremades, la majoria van ser saquejades i el seu contingut, juntament amb les imatges dels particulars, cremat a la riera i a la plaça Major.
Com a conseqüència de l’abandó dels principals edificis religiosos de la Vila, Carles Vallverdú Bové i Josep M. Soronellas Masdeu, membres de «la Comissió per al regimen (sic) i administració per les finques rústiques i urbanes14», van presentar un informe detallat al Consistori on es detallava
un inventari dels «ex-convents de Sant Agustí i Sant Rafel, incautats a benefici de les Institucions del poble de la Selva del Camp15». Tanmateix
no hi ha un referent clar que fossin confiscats a partir de l’esclat de la Re-volució ja que no hi ha cap acta d’expropiació per part de cap entitat local. Segurament, el Comitè se’n va fer càrrec des del primer moment.
En els informes referents als dos convents s’hi pot trobar una descripció detallada de les principals sales separades de les parts religioses dels edificis i del material que contenien. L’interès pels convents venia per la necessitat d’un edifici en bon estat per destinar-lo a escoles públiques; ambdós
edifi-13. Acta d’expropiació de Ca Baró, (la Selva del Camp, 24-VIII-1936), AHMSC, Fons d’Hisenda,
Patrimoni, Confiscacions. Registre 6654.
14. Actes de l’Ajuntament, (la Selva del Camp), AHMSC, Fons de l’Adm. General. Registre 4769. 15. «Inventari dels ex-convents de Sant Agustí i Sant Rafel, confiscats a benefici de les Institucions del poble de la Selva del Camp», (la Selva del Camp, 28-X-1936), AHMSC, Fons d’Hisenda, Patrimoni, Confiscacions. Registre 6649.
cis conventuals havien complert fins aleshores aquesta funció escolar (per bé que religiosa i privada) i tenien material i instal·lacions en condicions òptimes per acollir les noves escoles públiques.
Respecte a la resta d’edificis religiosos abandonats: l’església de Sant Andreu, la parròquia de Sant Pau, l’ermita de Paret-Delgada i la de Sant Pere, no hi ha constància de l’acta d’expropiació i/o d’un informe semblant als dos anteriors. Tanmateix, hi ha una sol·licitud del Sindicat Agrícola d’Obrers del Camp, datada el 4 de novembre de 1936, on es demana a l’Ajuntament que se’ls cedeixin els locals de l’antiga parròquia de Sant Andreu i el que havia estat el local escolar de Santa Llúcia16.
El Consistori, el 6 de novembre de 1936 va cedir aquests edificis a l’en-titat fins que no n’hagués de disposar. A partir d’aquell moment, l’església parroquial es va utilitzar com a magatzem per guardar-hi els aliments i les matèries que es venien a la botiga del carrer Major (Soronellas, 2000: 124).
3.3 Propietats rústiques
Segons el Comitè, les propietats rústiques eren confiscades perquè els seus propietaris no havien pagat la contribució per a la defensa de la República en la qual se’ls feia participar per fer front a les despeses de la «defensa na-cional i les exigències de l’atur forçós17». No obstant això, cal destacar que
alguns d’aquests terratinents van fugir de la vila després del 19 de juliol, la qual cosa va facilitar la confiscació de moltes propietats.
La quantitat era variable segons l’extensió de terra del propietari, però no en totes les actes es mostra la quantitat a abonar. En aquest sentit, del propietari Joan Ferreter i Puig, hi ha l’acta de la partida del Vilà; una fin-ca coneguda amb el nom de la Rasa de Ferrater d’una superfície de 2,37 hectàrees, feta pel mateix Comitè el 6 de setembre de 1936. En l’acta hi destaca la petició referent al pagament de 2.500 pessetes que el ciutadà no havia abonat per tal de sufragar les despeses de defensa i d’atur, motiu pel qual es va procedir a expropiar la finca18.
16. Cessió de l’església parroquial al Sindicat d’Acció Obrers del Camp, (la Selva del Camp, 4-XI-1936), AHMSC, Fons d’Hisenda, Patrimoni, Confiscacions. Registre 6662.
17. Acta d’expropiació de la Rasa de Ferrater (la Selva del Camp, 6-IX-1936), AHMSC, Fons
d’Hi-senda, Patrimoni, Confiscacions. Registre 6651.
Tanmateix aquesta és l’única acta en la qual es fa referència a la quanti-tat que s’havia de pagar i l’única, també, firmada pel propietari d’acord amb l’establert pel Comitè. En la resta d’actes, no hi firmen els propietaris sinó els conreadors que fins aleshores havien estat treballant la terra; tampoc es fa referència a la quantitat de pessetes que els suposats propietaris havien hagut d’abonar.
En l’acta de la propietat de Ramir Hortet i Cisteré, datada el 8 de se-tembre de 1936, de l’Hort de la Morella, no hi consta quina quantitat va deixar de pagar. Tanmateix la superfície era menor, de fins a una extensió de 1,78 hectàrees. La confiscació es va fer en presència del conreador An-ton Pàmies Guinovart, el qual també va firmar, junt amb els membres del Comitè, l’acta. Fins el 24 de juliol de 1937 no es va fer un inventari de tot aquell «mobiliari i efectes existents al pis principal de la casa de camp, co-neguda com a Xalet de Ramir Hortet, avui propietat d’aquest municipi, del qual se’n fa càrrec la senyoreta Montserrat Melendres i Rué, per haver-li estat cedit l’esmentat pis i mobiliari en qualitat de mestressa d’aquesta lo-calitat19».
Una vegada confiscada la propietat i amb la necessitat d’un local en condicions per establir-hi les escoles públiques, el 30 de juny de 1937 es va decidir «la creació de quatre Escoles noves unificades, en l’edifici conegut a la localitat per “Hort de la Morella” o “Mas de Ramir Hortet” situat a l’eixample d’aquesta població, Avinguda 9 de Setembre20». Les raons per
la tria d’aquest edifici deurien ser el bon estat i la situació fora del poble. Segurament, l’Ajuntament no va fallar a favor dels ex-convents perquè van quedar parcialment destruïts arran d’un incendi. «El Xalet del Masdeu, lo del Guitert, [...] Ca Girona, també el van incautar, [...] Ca Don Benet també es va incautar. [...] Ca Mansion. [...] A Ca la Montoliva (Ca Baró) [...]. És que hi havia molts soldats aquí a la Selva llavors, [...] i els posaven en aqueixes cases21».
19. Acta d’expropiació de l’Hort de la Morella, (la Selva del Camp, 8-IX-1936), AHMSC, Fons d’Hi-senda, Patrimoni, Confiscacions. Registre 6653.
20. Documentació relativa a la construcció de l’Escola Nova Unificada (la Selva del Camp, 1937), AHMSC, Fons d’Instrucció Pública, Ensenyament primari, Divers. Registre 7810.
4. La terra per qui la treballa!
El primer d’Octubre de 1936, la Generalitat, previ acord amb la CNT, dissolia el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Barcelona i, amb ell, totes les seccions locals que passaven les seves competències a la Junta de Seguretat Interior. A partir d’aquest moment, seguint la proposta del líder comunista Joan Comorera (PSUC) i emmirallant-se en el govern de Largo Caballero a Madrid, es formaria un nou govern a la Generalitat constituït pels diversos partits del Front d’Esquerres, junt amb la CNT, per tal de refer el pacte polític (Martín Ramos, 2012) del mes de juliol i donar més força a l’executiu després que la guerra s’estanqués al Front d’Aragó. Però les tensions dins del govern català van seguir augmentant tot i la sortida del POUM al desembre de 1936. La pressió per part d’un sector intern de la CNT que defensava que la formació del nou govern havia afavorit la coalició PSUC-UGT en detriment del sindicat llibertari, va provocar que s’iniciés una crisi de govern. La dissidència interna aglutinava cada vegada més adeptes i exigia un major control sindical a la indústria i la independència de les patrulles de control de la gestió de la Junta de Seguretat Interior de la Generalitat, apostant per una ruptura del pacte de setembre-octubre.
Els sectors més radicals de la CNT van forçar una nova crisi de govern a finals de març de 1937, tot al·legant que les mesures preses en matèria agrària i d’ordre públic tenien un clar component contrarevolucionari. Les divisions dins ER, entre les postures Companys-Tarradellas, les va aprofitar el PSUC per reclamar més presència en la política militar. El nou govern, format el 16 d’abril, amb un major control del PSUC en política militar, va provocar que la confrontació política que fins aleshores s’havia desenvolu-pat dins el marc del govern català, passés a una confrontació armada entre membres del PSUC i la CNT. L’escalada de violència caracteritzada per les ràtzies de les organitzacions polítiques i sindicals es va generalitzar després que la CNT boicotegés nombroses converses telefòniques oficials des de la central de Telefònica a la Plaça Catalunya de Barcelona, sota el control del sindicat llibertari
.
El 3 de maig, aquest edifici l’ocuparia la Guàrdia d’As-salt dirigida per militants del PSUC tot donant inici als enfrontaments coneguts com a Fets de Maig (Martín Ramos, 2012).Aquests fets posaven de manifest les divisions internes de la rereguarda republicana. Quant a l’estructura de la propietat de la terra, el sindicat lli-bertari, junt amb el POUM, continuaven defensant la col·lectivització de la propietat, mentre que el PSUC, junt amb el suport d’ER, UGT i Estat Català, defensaven que la gestió de les terres passés a mans de l’adminis-tració municipal. Els enfrontaments armats es van allargar fins el 7 de maig quan el govern de Largo Caballero, des de València, va suscitar la inter-venció de la Guàrdia d’Assalt. Els esdeveniments van posar de manifest el fracàs del govern unitari i van suposar la sortida de la CNT —el POUM ja ho havia fet al desembre de 1936— de la Generalitat. La intervenció de Caballero va permetre al govern central recuperar les competències de defensa delegades a la Generalitat davant la urgència bèl·lica i assumir la direcció dels serveis d’ordre públic de manera temporal, que acabaria sent de manera indefinida. No obstant això, cal recordar que les conseqüències polítiques d’aquests esdeveniments van caracteritzar-se com uns dels fets que es podrien qualificar de més ignominiós de la rereguarda republicana. Pensem només en l’acusació que des de la Generalitat es va fer cap al POUM i els seus membres, acusant-los d’agents del feixisme, juntament amb l’assassinat d’un dels seus dirigents més destacats, Andreu Nin.
Els Fets de Maig es van estendre per tot Catalunya, però no van afectar de la mateixa manera les diferents administracions. A la Selva del Camp, la CNT va continuar present al consistori tot i que el 23 de juny, el POUM, acusat de feixista i també afectat pels incidents de Maig, va decidir retirar el seu representant. El dia 30 de juny, la secció local del partit comunista es dissolia. D’igual manera, el 14 de juliol, sense cap motiu aparent, un representant del PSUC va renunciar al càrrec de conseller.
4.1 Distribució de la propietat
Amb l’oposició d’esquerra aparentment desarticulada, la Generalitat, sota el control majoritari d’ER i el PSUC, construïa tot un cos legislatiu per dur a terme la seva pròpia reforma de la terra, lluny de les aspiracions revolucionàries de la CNT. És doncs a partir del decret de la Generalitat de l’agost de 1937 on s’expressa clarament que la Generalitat decreta la regulació, l’adjudicació i l’explotació de terres al camp de Catalunya, i, tal
com deia en l’Article primer: «Els treballadors agrícoles – conreadors i jornalers – que no tinguin terra o no en disposin a bastament per a atendre amb ella llurs necessitats familiars, instaran a la Junta Municipal Agrària de la localitat respectiva [...] i sol·licitaran la terra que hagin de menester segons llurs necessitats22». Aquesta sol·licitud es podia fer individualment
pel cap de família o col·lectivament pels diversos treballadors agrícoles que volguessin acollir-se a les formes d’explotació establertes al capítol segon del Decret de la Generalitat. S’hi distingien tres tipus de propietats que es podien establir un cop feta la redistribució de terres. Per una banda, existia la familiar, que comprenia únicament el treball permanent dels membres de la família de l’agricultor titular; per altra, la coparticipativa, treballada per l’agricultor, la seva família i per un nombre de treballadors fixos; i, fi-nalment, la col·lectiva, conreada per un grup de cultivadors amb les seves respectives famílies que posaven en comú tots els mitjans de producció per distribuir els rendiments proporcionals al treball de cada un d’ells o llurs necessitats.
Si es comparen els registres de les expropiacions amb el de les terres redistribuïdes entre els pagesos, es fa evident que no hi ha constància de la majoria de confiscacions. En aquest sentit, el cas del Mas de Mestret23
n’és l’exemple paradigmàtic, ja que tota la propietat es va distribuir entre diferents pagesos, però no consta en cap acta de confiscació. L’ocupació directa de la terra i, en menor mesura, els acords amb els antics propietaris van ser una pràctica habitual per portar a terme la reforma de la propietat de la terra. No obstant això, les sol·licituds dels pagesos per adquirir-ne de noves havien de dirigir-se a la Junta Municipal que les havia de transmetre al Consell d’Agricultura de la Generalitat. D’aquesta manera, segons les ordres de la Generalitat, es disposava d’un termini de 60 dies perquè els pagesos omplissin les sol·licituds a partir del 5 d’abril de 1938.
22. Adjudicació de les propietats confiscades (la Selva del Camp, 1937), AHMSC, Fons d’Hisenda,
Patrimoni, Confiscacions. Registre 6665.
23. Formulari d’adjudicació de les propietats confiscades (la Selva del Camp, 1937-1938), AHMSC,
5. El retorn de l’ordre dels propietaris
La derrota a l’Ebre va significar la pèrdua de la guerra i, en aquest nou or-dre, es va iniciar l’ofensiva sobre Catalunya que va resistir fins al 2 de febrer de 1939. El 15 de gener, les tropes feixistes feien la seva entrada a la Selva. El 20 de gener es formava la comissió gestora profranquista i filofei-xista, sota la presidència d’un oficial de l’exèrcit franquista. D’aquesta nova comissió gestora en van formar part: Pedro Domingo Coll, Andrés Bas-seda Ollé, Francisco Torrens Genovès, Modesto Roig Ferran, Luís Esteve Girona, Luís Maydeu Castellà i Gabino Rodríguez Viñas. Tot i així, el 15 de febrer es va procedir a constituir un nou ajuntament format per: Lluís Cristià Pàmies, com alcalde i Àngel Poblet Segarra i Joan Hortet Cassà, com a gestors. La nova corporació feixista va començar a fer gestions per tal que es retornessin les propietats creant la figura d’un gestor que «podria encargarse de todas las cuestiones referentes a incautaciones, habidas du-rante el dominio rojo, de tierras y edificios24».
A banda d’això, des de l’ Institut Agrícola Català de Sant Isidre es va proposar restablir l’ordre jurídic anterior a la guerra. Així es legitimava la retroactivitat del cobrament de les terres expropiades de les quals els camperols havien obtingut beneficis; cínicament s’entenia que «ningú ha lucrar-se, en perjudici aliè, per l’incompliment de les seves obligacions25».
El Nuevo Estado havia pres mesures referents a aquestes qüestions al llarg de la guerra. El 6 d’abril de 1938, els insurrectes creaven el SNREST26
amb la finalitat de liquidar la reforma agrària republicana i, per tant, les terres retornaven als seus antics propietaris. D’aquesta manera es consa-grava el dret a la propietat privada com el principi bàsic del sistema agrari franquista (Barciela, 2012). La repressió iniciada des del primer moment, i dirigida als considerats rojos, va continuar finalitzada la guerra. A la im-mediata vigilància social dels poders fàctics, que en les zones rurals havien estat l’Església i la Guàrdia Civil, ara, calia sumar-li la Falange. Això va
24. Actes de l’Ajuntament (la Selva del Camp, 15-II-1939), AHMSC, Fons de l’Adm. General. Registre 4772.
25. Pelayo Negrell Pastell: “Los problemas del campo”, el Pirineo (Girona), núm. 5, 21-IV-1939. 26. Servicio Nacional de Reforma Económica y Social de la Tierra.
permetre que l’estigma de la guerra i la divisió entre vencedors i vençuts es mantingués viva durant i després de la dictadura.
6. Conclusions
En darrer terme i per acabar, es pot afirmar que les expropiacions a la Selva del Camp no es van fer sense motiu. La falta de pagament de l’impost acordat pel govern en l’ajuda a la guerra i per combatre l’atur va comportar la confiscació dels béns de molts propietaris. Aquesta política responia les demandes dels treballadors del camp que, amb les ocupacions de terres practicades en esclatar la revolució, van forçar la Generalitat a restablir la Llei de Contractes de Conreu i el Decret de Col·lectivitzacions d’octubre de 1936. D’aquesta manera, es legislava a favor d’una socialització de la propietat tot establint la participació directa dels treballadors en la gestió de la producció. No obstant això, primer el Comitè i després l’Ajuntament van ser els administradors de les propietats expropiades, mentre que al pagès, que fins aleshores havia conreat la terra, se li continuava garantint el seu usdefruit. L’administració va ser capaç de redistribuir les terres expro-piades, juntament amb les que havien estat abandonades a l’inici i durant el conflicte i així va garantir a les famílies de petits pagesos i jornalers, l’accés a la terra per satisfer les seves necessitats.
L’expropiació d’immobles urbans s’ha d’analitzar tenint en compte diferents aspectes. Alguns d’aquests edificis, els de les associacions dels propietaris agraris com l’Ateneu o el Sindicat de Sant Isidre, van ser con-fiscats en els primers moments, ja que havien estat els seus propietaris qui havien tret profit d’unes relacions de producció, desiguals i injustes, que dugueren un gran nombre de famílies pageses a la misèria. Tanmateix, cal tenir present que la persecució a religiosos i als seus símbols no va sorgir de l’espontaneïtat, sinó de l’odi que ells mateixos havien ajudat a abonar, abans i durant la República, amb el seu suport a l’oligarquia i a la repressió contra la classe treballadora.
La distribució de la terra va comportar una tasca molt complexa i la demora a l’hora d’aplicar-se un cop esclatada la guerra, s’ocasionà per la pressió que la CNT i el POUM exercien en contra una reforma d’aquest tipus ja que apostaven per un canvi de fons en l’estructura de la propietat
de la terra. Ara bé, una vegada desbancada l’oposició d’esquerres arran dels Fets de Maig de 1937, la Generalitat, amb el suport del PSUC, la va dur a terme. A mesura que les tropes franquistes guanyaven terreny, després de la victòria del novembre de 1938 a l’Ebre, la contrarevolució i el retorn de l’ordre dels propietaris fou una realitat que s’imposà. Tanmateix cal re-cordar que, en les zones controlades per la reacció, des d’inicis de 1938, es va formular tot un cos jurídic feixista recollit dins el Fuero del Trabajo que garantia als propietaris la restauració dels seus antics privilegis una vegada establert el nou ordre.
Bibliografia
Barciela, C. (2012) «El trágico final de la reforma agraria. La revolución fascista en el campo español». A Viñas, Á. (ed.) En el combate por la
historia. La República, la guerra civil y el franquismo. Barcelona: Pasado
& Presente. 335-353.
Bernecker, W. L. (1982). Colectividades y Revolución Social: el anarquismo
en la guerra civil española, 1936-1939. Barcelona: Crítica.
Cobo Romero, F. (2007) Por la Reforma Agraria hacia la Revolución. El
sindicalismo agrario socialista durante la II república y la Guerra Civil (1930 – 1939). Granada: Ediciones de la Universidad de Granada.
Duch, M. (1989) Reus i el Baix Camp durant la II República. Reus: Centre de Lectura.
Fontana, J. et al. (1985) Reflexions metodològiques sobre la Història Local. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona.
Martín Ramos, J.L. (2012) La Rereguarda en guerra: Catalunya, 1936 –
1937. Barcelona: L’Avenç.
Piqué, J. (1998). La crisi de la rereguarda: revolució i guerra civil a Tarragona
(1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Puig Vallverdú, G. (2012). Guerra Civil i Revolució Agrària. Aproximació
a les incautacions de la Selva del Camp (1936-1939). Treball de Fi de
Grau, Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. Disponible a: http://goo. gl/c4pgkc
Sánchez Cervelló, J. (2001) Conflicte i Violència a l’Ebre: De Napoleó a
Soronellas Masdeu, M. (2000) Cooperació agrària a la Selva del Camp.
1900-2000. Tarragona: Edicions el Mèdol.
— (2006) Pagesos en un món de canvis. Famílies i associacions agràries. Tarra-gona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili.
Tuñón de Lara, M. et al. (985). Tres claves de la Segunda República. La
cuestión agraria, los aparatos del Estado, Frente Popular. Madrid: Alianza.
Arxius
Arxiu Històric Municipal de la Selva del Camp. AHMSC. Arxiu Nacional de Catalunya. Sant Cugat del Vallès. ANC.
Hemeroteca
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Pirineo, El.
