La musicalitat i cantabilitat

Low (2003) parla de la cantabilitat en el Principi del Pentatló, i diu que és un dels aspectes més importants que el traductor ha de tenir en compte a l’hora de traduir una cançó. És lògic doncs, tenint en compte el propòsit de la traducció, que és ser cantada. Low la defineix com “la idoneïtat fonètica de les lletres traduïdes: que les paraules siguin fàcils de cantar a valors de notes particulars” (2005, p. 192).

Low (2003, p. 105) també comenta que el traductor d’una traducció cantable està “subjecte a enormes limitacions imposades per la música preexistent, perquè no poden ignorar els ritmes, els valors de les notes, els fraseigs o els accents de la música”. L’autor dona importància al fet que algunes paraules concretes poden

ne d’altres que funcionin millor, encara que això faci que el significat s’allunyi més de l’original. Low (2003, p. 105) compara la cantabilitat a la representabilitat en el teatre, on les paraules que s’utilitzen han de poder ser “recitades” com a part de la obra en conjunt, tenint en compte també els gestos, les disfresses, la il·luminació.

Per Franzon (2008, p.375), per l’altra banda, la cantabilitat és un concepte força ambigu. El defineix com “el resultat de la unitat musico-verbal entre el text i la composició musical. Això és el que fa que les lletres ‘cantin’, per dir-ho d’alguna manera, el que les fa transmetre el seu significat i el missatge en cooperació amb la musica.” Per Franzon, la cantabilitat té tres funcions principals: coincidència prosòdica, poètica, i reflexiva-semàntica. A més, defensa que:

Els traductors de cançons per a diferents mitjans opten per preservar diferents aspectes del caràcter d'una cançó font. La varietat de decisions que prenen en última instància es pot veure com una evidència que hi ha opcions i capes relativament diferents per aconseguir la capacitat de cantar, tant en l'escriptura com en la traducció de cançons (p.375).

A part, Franzon (2008, p.91), explica els quatre objectius principals d’una traducció cantable:

1. El text meta ha de ser cantable.

2. El text meta ha de sonar com si la música s’hagués adaptat a ell, tot i que realment va ser composta per adaptar-se al text original.

3. Cal mantenir l’esquema de rimes de la poesia original perquè aquest dóna forma a les frases i expressions.

4. Es poden prendre algunes llibertats amb el sentit literal quan no es puguin complir els tres punts anteriors.

Pel que fa als subtítols de les pel·lícules musicals, és més difícil que els traductors se centrin en la cantabilitat a l’hora de traduir ja que, en general, son textos que no es fan per ser cantats. En canvi, en el cas del doblatge, el text sí serà cantat i presentat com a àudio al resultat final. Per tant, veiem que tal com diuen Franzon (2008) i Low (2003), pel traductor és molt important saber a qui va dirigida la traducció i si el resultat final serà llegit, cantat o només escrit.

Díaz-Cintas i Remael (2020, p.196) parlen de la subtitulació de les cançons com un desafiament per quatre raons:

- Com ja hem vist, les restriccions espacio-temporals quan parlem de subtitulació moltes vegades fan que sigui complicat pel traductor sintetitzar la informació i alhora intentar no perdre’n per tal de conservar l’essència de la cançó.

- Hi ha molts gèneres de cançons diferents a les produccions audiovisuals.

- Els espectadors llegeixen els subtítols mentre escolten la música i la lletra al mateix temps, i això fa que hi hagi un impacte en la traducció, rítmicament parlant.

- Sovint trobem limitacions tècniques. Per exemple, al principi o al final de la pel·lícula, una cançó pot sobreposar-se als crèdits.

El principal aspecte en el qual se centren Diaz-Cintas i Remael (2020, p.196) és l’estudi de cançons amb lletra audible, és a dir, cançons que poden influir en la interpretació de la pel·lícula. Pot semblar un aspecte obvi, però no totes les cançons tenen la mateixa funció. Algunes d’elles formen part de l’essència d’una pel·lícula, com podrien ser els musicals, i altres fan suport a la narrativa de manera menys explícita, contribuint a la història de manera més indirecta, com per exemple suggerint un estat d’ànim.

Per Diaz Cintas i Remael (2020) “les cançons dels musicals han de ser

pel·lícula” (p.197). Defensen que s’haurà de donar prioritat al tipus de cançó que estiguem tractant, ja que, “a vegades, dependent de la pel·lícula, en tindrem prou en reproduir la qualitat ambiental de la lletra i és possible que no requereixi una traducció literal. En canvi, en un musical les cançons sovint assumeixen la funció de diàleg, i en aquests casos s’ha de respectar realment el contingut” (p.198).

Per altra banda, no només el contingut de les cançons és important, també les melodies tenen un gran pes per a la interpretació de la pel·lícula. Els estudiosos no acaben de decidir si és millor intentar respectar el ritme o la rima de les lletres de les cançons als subtítols. Díaz Cintas i Remael (2020) defensen que:

Buscar la equivalència funcional i aconseguir l’equilibri adequat respecte a tots els criteris és el missatge dominant, sempre tenint en compte que els subtítols són una traducció de suport i no han de treure molta importància a les imatges i a la banda sonora (p.198).

Pel que fa al tipus de traducció, la majoria de traductors que parlen de la traducció de cançons com Low o Franzon, prefereixen un enfocament funcionalista, és a dir, tenen l’objectiu de respectar els propòsits de la cançó original. Tenint en compte que els subtítols es llegeixen mentre se sent la cançó, que al mateix temps també dona suport a la narrativa de la pel·lícula, els cinc criteris que Low presenta al Principi del Pentatló també poden ser importants en el subtitulat de les cançons encara que es basin principalment en les traduccions cantables. És més, Franzon (2008) afirma que respectar la prosòdia de les lletres en subtitular pot millorar la seva llegibilitat (Diaz Cintas i Remael, 2020, p.200).