L’HOME VELL I LA TEOSOFIA: LA VIDA I L’OBRA DE BILL LAWRENCE – I
Tim Boyd ... 67 SEIXANTA ANYS DE TEOSOFIA
Gabriel Burgos ... 72 FRAGMENTS DE LA SAVIESA PERENNE ... 84
“OH, VIDA OCULTA ...”
Joy Mills ... 85 CARTA ESCRITA PER APOL·LONI DE TIANA A VALERI QUE VA SER CÒNSOL A
L’ANY 70 DE LA NOSTRA ERA ... 91
CONTINGUT
NEMO: en record i agraïment al tarragoní, qui va introduir la Teosofia i la Societat Teosòfica a Catalunya, Francesc de Montoliu i de Togores (Tarragona 1861 - Barcelona 1892). Nemo era el seu pseudònim.
NEMO
Nº 03 MARÇ 2021
No hi ha religió més elevada que la veritat
Edita: Joan Garcia i Lop (membre de la Societat Teosòfica des de l’any 1976 i de la Branca Arjuna de la Sociedad Teosófica Española quan es va legalitzar; maquetador, treballador i membre de l’Editorial Teosòfica S.L. de Barcelona Catalunya, des de l’any 1992) i els grups d’estudi de Teosofia a Tarragona, Altafulla, Torredembarra, Creixell i El Catllar, aquesta revista per als països de parla catalana, valenciana i balear. Les revistes dels mesos parells son una traducció al català de la SOPHIA (editada per l’Editorial Teosòfica S.L. en castellà), les altres son la traducció al català de l’article mensual en el The Theosophist del president Tim Boyd i quelcom article més.
BRANQUES DE LA SOCIETAT TEOSÒFICA A CATALUNYA I VALÈNCIA
SEU INTERNACIONAL
The Theosophical Society Adyar, Chennai 600.020, India.
website: http://www.ts-adyar.org
TPHAdyar: http://www.adyarbooks.com http://www.ts-adyar.org/catalogue.html.
ALICANTE [email protected] c. Marqués de Molins, 25 bajo, 03004 Alicante ARJUNA [email protected]
www.arjunabarcelona.com
c. Torrent de l’Olla, 218-220, 2º,3ª, 08012 Barcelona
BHAKTI [email protected] c. Joaquim Costa, 46 - 08222 Terrassa. Barcelona. Tf.935379658 - 937881349
JINARAJADASA [email protected] Tf: 658238390 - Valencia.
MOLLERUSSA
http://www.lleidaparticipa.cat/teosofialleida c. Saturno,15, 2º 3ª-25003-Lleida Tf. 973273149 VIVEKA [email protected]
carrer Sant Pere, nº8, 08191 Rubí. Barcelona.
Tf. 936993543-696120283
GRUP D’ESTUDIS TEOSÒFICS “MALGRAT DE MAR”, [email protected] c/
C. Pintor Fortuny, 2 ,2º 1ª C P: 08380 Malgrat de Mar Tel: 93 761 32 83
GRUP D’ESTUDIS TEOSÒFICS “MARIO ROSO DE LUNA” murtalzira@hotmail.
com c. Tetuan, 6, 2º 3ª 46600 Alzira, Valencia. Tf. 667637064.
M
’agradaria compartir algunes històries connectades amb la vida d’algú molt influent en la meva vida i en la vida d’un gran nombre de joves a l’àrea de Chicago. Es deia Bill Lawrence. A la maduresa de la seva vida es va convertir en membre de la Societat Teosòfica (ST). Per als molts joves que es reunien al seu voltant el coneixien com “l’home vell”.Ell era un home excepcional que va optar per utilitzar els seus dons com un gran servei a un temps molt necessari a la vida de moltes persones.
Hi ha un conte de dones velles que parla sobre certs nens que neixen amb una parpella de més que els tapa els ulls com un vel. Es diu capot i es creu que és per indicar la possessió d’una clarividència profunda.
L’única altre persona que vaig sentir parlar d’això va ser Dora Kunz, antic president del ST a Amèrica, fundadora del Terapèutic Touch, mètode de curació, i metge clarivident. Va dir que va néixer amb aquest capot i era conscient del conte de les dones velles i del que l’envoltava. El metge, astròleg, profeta Nostradamus (vers 1503 - 1566) també es creu que va néixer amb un capot.
La família de Bill no coneixia la teosofia, vivia d’una mina de carbó al centre d’Illinois en una ciutat anomenada Georgetown. Hi havia només unes 3.000 persones a tota la ciutat. Al començament de la seva vida es va adonar que la seva forma de veure el món era molt diferent de la dels seus amics i de la gent que l’envoltava. A una època en què se suposava que els nens “era vist i no escoltat”, estava contínuament parlant sobre les coses que veia i que eren invisibles als altres.
De tant en tant compartia històries de la seva vida. Molts dels que l’escoltaven eren tan aliens a la seva experiència que sovint els hi costava de creure. Al créixer a una gran ciutat com Nova York, jo estava acostumat a escoltar molts contes de tot tipus. En els meus primers anys d’estar al voltant del Vell tenia dubtes sobre la precisió d’alguns d’aquests contes que explicava. Amb els anys d’estar amb ell vaig conèixer a moltes de les persones que realment estaven implicats en aquelles històries. Poc a
L’HOME VELL I LA TEOSOFIA: LA VIDA I L’OBRA DE BILL LAWRENCE – I
Tim Boyd
poc vaig descobrir que tan fantàstiques com semblaven les històries, no només eren certes, sinó que en general encara eren més notables.
Per exemple, va dir que quan era un nen hi havia una dona al seu poble que va venir a visitar la casa de la seva família i, quan ella va entrar, tot el que va poder veure era negror al seu voltant. No hi havia res visiblement dolent a la dona, però va veure que aquesta dona moriria aviat. Va anar a casa seva i va morir aquella nit d’un atac de cor. Una altra vegada la germana de Bill em va explicar la història d’una senyora al seu poble que a cap dels nens no els hi agradava. Quan ella venia a casa per fer una visita, ella era dolenta amb els nens. En aquells temps feien la bugada amb unes planxes de rentar per escorre l’aigua pressionant la roba i que es feia anar amb una manovella. Així que Bill va dir: “Això significa que la vella senyora s’atraparà el pit a l’espremedor”. Efectivament, va tornar casa i la predicció es va fer realitat. La senyora li va dir a la mare del Bill: “El teu fill em va maleir!” Aquest tipus de coses passaven tot el temps. Va ser problemàtic per a la seva família perquè en aquesta ciutat conservadora el de què parlava el Bill eren coses considerades com a
“salvatges” o “estranyes”.
Per afegir més problemes, de tant en tant, quan Bill s’enfadava amb els seus pares deia: «No sou els meus pares! Sóc del Tibet!” De petit podia veure que el Tibet era la seva antiga casa. És clar, a Georgetown, Illinois, pocs, si n’hi havia, sabien res del Tibet. Va explicar que un dels resultats del seu comportament inusual va ser que va impulsar el seu pare a intentar aprendre més sobre aquest “problema infantil” del seu fill.
Més endavant, el seu pare es va convertir en un profund estudiant de la metafísica com a resultat del problema del seu fill. A continuació quan Bill va arribar al punt on ell es va adonar de que la seva manera de veure les coses no eren les que veien els seus amics, i va intentar suprimir-la.
Això es va convertir en un problema, no en una benedicció per a ell.
Per l’aspecte del Vell es podria pensar que era del sud d’Europa, o dels nadius americans o de l’Orient Mitjà -un autèntic híbrid americà.
La seva mare era meitat afroamericà i meitat natiu americà, el seu pare tenia la meitat de natiu americà i mitat d’anglesa. El fill va sortir amb els cabells llisos negres i característiques aquilines nítides. Però si tu li preguntaves, d’acord amb l’enfocament racista de la casta nord- americana, ell contestava: “Sóc negre”. Avui la paraula seria afroamericà, però la seva aparença podria haver estat moltes coses.
Tot i que era major d’edat en aquell moment durant la Segona Guerra Mundial, no tenia ganes d’anar-hi a la guerra. No es va allistar a l’exèrcit, però va ser reclutat. Com l’exèrcit dels Estats Units en aquell moment estava segregat racialment, va ser assignat a una de les unitats totalment
negres. Ràpidament va aconseguir la posició de sergent primer. Molts anys després va organitzar una reunió de tots els homes de la seva unitat.
Tot i que eren tots iguals d’edat, fins i tot llavors que tenien 60 anys, el miraven com si fos una figura paterna. Tots ells van dir que havien entrat en situacions molt difícils durant la guerra, però això sí, sempre que miraven en Bill, d’una manera o d’una altra, sabien que se’n sortirien.
Havent participat en campanyes al nord d ‘Àfrica, al sud d’ Itàlia i França, va tornar de la guerra i tot se suposava que estava bé. Va deixar la seva família a Georgetown, i es va traslladar a Chicago. Durant un temps ell va pensar que tot estava bé, però, per ell, com tants altres soldats que tornaven, es posava de manifest l’estrès post traumàtic de la guerra. Durant un temps, qualsevol soroll fort sobtat al centre de Chicago el torbaria de tal manera que el feia amagar-se darrera d’una porta per seguretat. Va reconèixer que n’hi havia treball per ell.
Quan va tornar de la guerra semblava que qualsevol cosa que tocaria es convertiria en or. Començaria un negoci i prosperaria. El seu negoci floriria, els diners fluirien, doncs, gairebé tan previsiblement que tot prosperaria, alguna cosa absolutament inesperada vindria i ho faria perdre-ho tot. Aviat començaria una nova aventura i faria una altra fortuna.
La forma en què ho descrivia, en aquest particular punt de la seva vida, va començar a sentir-se una atracció cap a dins, i ho va reconèixer que era alguna cosa més per a ell que el fet de fer diners. Era una persona de molt forta voluntat, i estava centrat en disposar-se a obrir camí durant aquest despertar de consciència i la negació de la vocació espiritual de la seva joventut. Les coses continuaven passant en ell. L’arquitecte americà, inventor, i visionari R. Buckminster Fuller va dir la següent declaració:
“Per a alguns de nosaltres tot el que cal és el toc d’una ploma, i rebem el missatge. Per a uns altres necessiten ser colpejats per un camió Mack”.
El Vell era del Mack, una varietat de camions.
Recordo que la seva germana, a partir d’aquest moment de la seva vida, explicava una història quan tenia un altre negoci exitós en marxa.
Aquesta vegada va posseir i dirigir un nombre de botigues de queviures a les afores de Chicago. Va trobar que la clarividència que havia intentat suprimir, d’alguna manera es va mantenir en el fons i bombollava cap a la superfície, esdevenint cada cop més pronunciada. Ell va fer un enorme apartament damunt d’una de les seues botigues. Durant aquell temps la seva germana va anar a viure amb ell, i ell tornava a casa al mig dia tan cansat que s’havia d’estirar i descansar.
La manera com explicava la història de que quan ell tornava a casa a descansar hi havia una música particular que li agradava, un disc de
música per a orgue. Tan aviat començava a sonar s’adormia, o això, ell pensava. Un dia la seva germana errava per la casa. Tenia l’hàbit de parlar amb ella mateixa, aquesta vegada havia perdut el seu anell i deia: “Em pregunto on he posat aquest anell?” Ella ho va dir mentre caminava per davant de la porta oberta de l’habitació del Bill, murmurant sobre això, el va sentir dir: “Mira darrere de la còmoda”. Es va girar i va preguntar:
“Què dius que faci, Bill?” però dormia profundament. Tot just va provar a fer-ho, es va dirigir a la còmoda, va mirar darrere, i amb tota seguretat, hi havia l’anell! La meva manera de visualitzar aquest moment és gairebé com en un còmic book: troba l’anell i una bombeta s’encén per sobre del seu cap. Neix una idea!
El que va passar després va ser que va seguir tornant a casa cansat i tan aviat com arribava, la seva germana li deia: “Bill, se’t veu tan cansat, estirat i dorm. Vaig a posar-te aquesta música”. Ella anava directament al fonògraf, posava el disc, i després, sense el seu coneixement, ella li feia preguntes, a les quals, desconegudes per a ell, donava respostes precises. Li va resultar tan bo que va començar a trucar als seus amics i a dir-los-hi: “Mireu, Bill hauria d’arribar aviat a casa, doneu-li uns deu minuts, i després podeu venir i preguntar-li tot el que vulgueu”.
Bill va descriure com un dia va tornar a casa, cansat com de costum, i la seva estimada germana li va posar la música. Per a alguna raó, el que fos, de sobte es va despertar. Mirant cap amunt, tot el que va poder veure era un anell de rostres que el miraven atentament, i una dona li cridava dient: “Bill, no paris, no paris. Estaves parlant-me del meu marit i aquella altra dona!” Després de córrer tothom fora de casa, el següent va ser el que va anomenar un dels moments més importants de la seva vida. Va dir que va passar per sobre del tocadiscs, va agafar el disc de música per a orgue i el va trencar en tantes miques com va poder. Aquell dia va dir que es va fer un vot per a ell mateix: “A partir d’ara en endavant, aquesta capacitat arribarà a estar sota el meu control”. Així va començar una fase diferent de la seva vida.
El procés que estava succeint en la seva vida en aquella època era probablement alguna cosa que molts de nosaltres coneixem. El poeta Francis Thompson la va descriure com “The Hound of Heaven” (El quisso del cel), pessigant-nos, intentant fer-nos passar a un nou nivell de funcionament. Estava tenint una experiència de descontentament diví. Als ulls dels altres no tenia cap motiu per estar descontent amb la seva la vida, no l’hi faltava res, però per a ell hi havia una cosa molt profunda i urgent que faltava. Ho va trobar a la seva capacitat de “veure”
i una meditació més profunda que cada cop més sovint venien a ell.
Va començar a estar agudament conscient d’una guia interior, d’una
presència buscant guiar-lo en el seu camí. Més i més ho va convertir en part del seu procés obrint-se a això.
Però la invitació oberta al canvi pot ser una cosa perillosa. És alguna cosa que la majoria de nosaltres ho fem de paraula, però sovint retrocedeix quan arriba realment a nosaltres. Va arribar a un punt determinat on, tot i que superficialment estava tot bé, es va adonar que havia de deixar aquest vida i començar una cosa completament nova. El que era aquella cosa, no ho sabia, però estava segur de la certesa de la seva guia interior.
Probablement la majoria de nosaltres ens hauríem apropat a aquest moment de crisi de manera diferent de com ho va fer ell. L’enfocament lògic seria pensar en una estratègia de sortida, reduir els actius del nostre negoci, invertint-los, etcètera. Però el seu enfocament era diferent. Un dia, va quedar clar que el final d’aquest camí havia arribat. Es va allunyar del seu negoci, no va fer cap acord per vendre’l. Ho va deixar tot tal com estava. L’única cosa que se’n va endur va ser l’efectiu que hi ha havia a la caixa registradora, que després va donar a un orfenat proper.
Va començar una fase completament nova, una interna, de manera similar a un retir extens. La família i els amics pensaven que ell havia perdut el cap. Va començar a aprofundir, explorar la seva vida interior i els dons que s’havien despertat i activat en la seva vida. Això va passar a la dècada de 1960 a Chicago.
(Continuarà)
(The Theosophist Vol. 142.6, març 2021)
Si la teva ànima somriu mentre es banya en la llum del Sol de la teva Vida; si la teva Ànima canta dintre de la seva crisàlide de carn i matèria; si la teva Ànima plora en el seu castell d’il·lusions;
si la teva Ànima pugna per trencar el fil argentí que l’uneix al MESTRE1; sàpigues, oh deixeble!, que la teva ànima és de la terra.
La Veu del Silenci. H.P.B.
1 “Gran Mestre” es l’expressió que fan servir els lanús o xelas per indicar el “JO SUPERIOR” d’un. Es l’equivalent d’Avalokiteshvara, i el mateix que Adi-Buddha dels ocultistes buddhistes, l’ÂTMA, el “Jo” (el Jo superior) dels brahmins, y el CHRISTOS dels antics gnòstics.
SEIXANTA ANYS DE TEOSOFIA
GABRIEL BURGOS
Gabriel Burgos ha estat membre de la ST a Colòmbia durant més de 60 anys, impartint conferències, tallers i així successivament. També és autor de nombrosos articles i d’un llibre digital en castellà titulat Aproximación a la Teosofía.
M
’agradaria mostrar el que significa tenir tota una vida de teosofia que alguns de vosaltres segur que podreu passar en el futur.El que m’ha passat també pot passar a molts de vosaltres, perquè, tot i que l’estat de les coses al món extern continua exactament el mateix, la Teosofia ens permet veure i comprendre la vida d’una manera completament diferent. És una diferència que enriqueix enormement tots els moments de la vida.
Per a això, he de tornar als temps passats, a una època anterior a la que vaig conèixer la Societat Teosòfica (ST), inclosa la meva infància i joventut. Vaig néixer a Colòmbia, sempre he viscut a Bogotà, i, donat l’entorn, vaig néixer dins de l’Església catòlica Romana. Per què Catòlic?
Va ser el més natural del món. Els meus pares eren molt afectuosos, igual que la majoria de pares que busquen el millor pels seus fills. D’acord amb el que ells pensen que és millor, ens presenten el què consideren que són veritables idees religioses.
La forma de veure la vida a través d’una església demostra l’espiritualitat en els éssers humans. Els meus pares mai es van preguntar, per si mateixos, per què eren catòlics. Probablement els meus avis, besavis, i els avantpassats eren catòlics sense mai qüestionar-se aquestes idees.
Dins d’aquesta Església, i dins d’aquesta família catòlica, el meu jo va començar a formar-se.
Quan va arribar l’edat escolar, en aquells temps no hi havia escola bressol ni llar d’infants; entraria a una escola preparatòria per a cinc anys, on un dels requisits era les classes de religió. Vam estudiar amb un catecisme d’un sacerdot espanyol, Gaspar Astete. Aquest catecisme tenia la forma de preguntes i respostes que havíem de memoritzar des del primer fins al darrer curs de primària. Es va repetir de tal manera que
tots els nois sabíem el catecisme de memòria. No n’hi havia possibilitat de lliure pensament. Nosaltres havíem de repetir i creure tot el que estava escrit en aquest catecisme.
Crec que els sacerdots d’aquella època feien el mateix amb molt bona fe. També havien arribat a la religió des de joves quan anaven a un seminari. Al seminari va passar el mateix, els van inculcar com a nois i quan ells van ser ordenats al sacerdoci ells ensenyarien allò que els havien ensenyat. Va ser així, un sistema d’obediència absoluta a què es deia allà. Això era molt important.
Què li passa a la ment d’un noi jove en aquestes condicions? La seva ment està condicionada i cristal·litzada, i veu tot el món d’acord amb els judicis o prejudicis formats i conduirà la seva vida de la mateixa manera.
La majoria dels éssers humans no es pregunten ells mateixos per què pertanyen a una religió. Si els pares són jueus, els fills són jueus; si són musulmans, seguiran els ensenyaments islàmics; i això s’aplica a totes les altres religions. Això no permet veure el món més que d’una manera exclusiva; no poden veure el que veuen els altres.
Després de l’escola primària va arribar l’escola secundària de la Mare de Déu del Rosari on
la classe de religió va continuar fins al tercer curs. Al quart any hi havia una assignatura anomenada “Apologètica”; per primera vegada em vaig trobar amb la paraula “Teosofia”. Aquesta classe consistia a demostrar que la Veritat només es trobava a Església catòlica romana!
Fora d’aquesta església no hi havia cap salvació! Estudis relacionats amb tot lo altre: esglésies, filosofies, etc., eren per demostrar que s’equivocaven.
Vaig escoltar i em va tocar estudiar algunes d’aquestes filosofies, i hi havia de parlar de “Teosofia”. Què era Teosofia per als nois de quart any de secundària? Era la porta de l’infern! La teosofia era perillosa. “Si us plau, no us acosteu a aquests llibres; aquella Societat era fundada per dos malfactors, bojos, velles senyores” —la Dra. Annie Besant i Madame H.P. Blavatsky (HPB). Això no era cert, perquè Besant no va estar dins de la ST fins molt de temps després de la seva fundació.
Vaig haver de trobar-me amb la ST per alguns altres camins. Res no passa per casualitat i per tant, es van presentar les causes per elles mateixes. La primera va ser quan els meus pares es van casar, van llogar una casa al costat de la dels pares de la meva dona i la meva arribada a la ST hi va tenir molt a veure.
Mentre encara anava a l’escola, la mare d’un amic meu, que pertanyia a la ST, em va convidar moltes vegades a assistir a un grup d’estudi juvenil de la ST. Des d’abans m’havia format una posició dogmàtica en contra de la ST: —un prejudici, una por, podríem dir per exemple, d’acostar-m’hi
massa— li he agraït moltes vegades, perquè no em va convidar només una vegada, però mai no hi vaig anar a la societat.
El temps va passar. A la família de la meva dona hi havia una senyora gran que pertanyia a la ST. Tenia una família catòlica conservadora — ultraconservadora. Aquesta senyora era l’ovella negra de la seva família;
ella era “la Teòsofa”. De vegades en parlava a la meva dona sobre aquests assumptes, però nosaltres mai no hi havíem prestat molta atenció.
Però quan ens vam casar, aquesta dama va començar a fer-nos visites freqüents per parlar amb nosaltres sobre la ST i per convidar-nos; de nou nosaltres no hi vam prestar molta atenció. Tu pots veure com una presentació errònia i malintencionada causa en una persona amb àmplies idees en qüestions religioses se senten repel·lides per alguna cosa que no pot acceptar.
El temps va passar i us ho puc dir, la meva dona, Cecilita, també de família dogmàtica catòlica, tenia una gran llibertat de pensament, diferent de mi, que tenia una estreta manera de pensar. La seva mare era la més extraordinària, bona i generosa dona que he conegut, i era la padrina al meu bateig, però va morir abans que sortíssim la Cecilita i jo.
Cecilita va estudiar en una escola fundada per una educadora alemanya, la senyora Alice Block, que dirigia una escola extraordinària, on hi havia noies jueves, i Cecilita va veure que aquestes noies eren exactament les mateixes que les cristianes. L’única diferència era que quan arribava el moment d’assistir a la classe de religió, feien un descans.
Ella li va semblar interessant i es va adonar que no hi ha diferència entre un cristià i una noia jueva, i això la va portar a desenvolupar una ment àmplia, va ser una bona influència per a la seva amplitud de pensament.
Cecilita i jo vam començar a sortir, de vegades posàvem sobre la taula el tema de religió. Sens dubte, vam tenir diferències de tant en tant, encara que no fossin importants, perquè en general, tot i que parlem, per exemple, sobre el que pot passar després la mort, no va ser motiu de conflicte per a nosaltres.
Però va sorgir alguna cosa que va ser realment fonamental. Com arriba una persona a la ST? Hi ha molts camins cap a ella. Pot ser que algú parli de la ST i els hi crida l’atenció; o podria ser per curiositat. Per a d’altres pot ser un fulletó que es troba casualment. En el meu cas era diferent. El meu sogre era una persona supremament disciplinada. Era un artista, pianista, professor de cant i seguia un horari estricte. Sopava a les 18 h; a les 19 ja era al llit. S’aixecava a les 3 de la matinada, feia gimnàstica, llegia, estudiava fins a les 7 del matí i després seia al piano.
Això era fonamental.
Durant el nostre primer any de matrimoni Cecilita i jo vivíem a casa de
la meva mare, i el segon any a la del meu sogre. Així que cada dia gaudiria d’un Concert a les 7 del matí; va ser meravellós! Ell sempre començava amb el seu compositor favorit —Beethoven. Sempre tocava la sonata de Beethoven d’una manera extraordinària, i seguia amb altres compositors.
En poques paraules, poder gaudir de tot això va ser per a mi una cosa molt maca. Era diabètic, havia de prendre remeis per als seus dolors i molèsties, i va morir a causa d’una diabetis avançada.
La seva enorme casa estava tancada, on ell tenia dos pianos. Un era per als estudiants i l’altre era un gran piano molt atractiu que no permetia a ningú que el toqués; només era per a les seves interpretacions. Aleshores els mobles havien de ser distribuïts per poder llogar la casa, i Cecilita finalment es va quedar amb el gran piano, entre altres coses. Ella podia practicar amb el piano, però només era una aficionada, no una experta.
Sabia llegir i tocar partitures senzilles, però mai com el seu pare.
Però va començar a tenir lloc un fenomen, i jo mai ho havia tingut, ni des de llavors he experimentat res com això. A les 3 de la matinada Cecilita va sentir el seu pare dient-li: “Desperta, hem de practicar la lliçó de piano”. Jo no podia escoltar res —va ser per ella una veu interna— però vaig poder sentir-ho a les 3 de la matinada, com si ho hagués fet posant un despertador, una sacsejada elèctrica. Així que ens vam aixecar tots dos i vam anar a l’estudi i va començar a tocar; i fins i tot li diria algunes coses, la corregia, i de sobte ella li deia: “Bé, és així en aquells gargots al full de música...”, I ell responia: “No tot! Són números de compàs”, i ell la corregia. Bé, riuríem i continuava així fins a les 5 del matí.
Mai vam explicar aquesta història a ningú al contrari. Va ser una qüestió entre Cecilita i jo! Però un dia es va asseure al piano i va començar a tocar una sonata de Beethoven d’una manera extraordinària; era el seu pare tocant, no ella! Va continuar tocant fins que se’n va adonar i es va espantar. Llavors, es va aturar, va tancar la tapa del piano i va dir:
“Papà, no puc deixar que em posseeixis amb la teva ment per això!” Ella estava molt espantada i a la matinada no volia aixecar-se. Però, què va passar? Com podíem quedar amb tanta ansietat?
Llavors ela va trucar al seu amic teòsof i li va dir el que passava, i l’amic va dir-li: “Mireu, no sé com resoldre això, no sé què passa, però sí sé qui us pot ajudar. Ell n’és el responsable de la ST a Colòmbia, Walter Ballesteros.” “Podem concertar una cita?” “Sí, és clar!” L’amic va trucar a Don Walter i ens va rebre de seguida. Ell era una persona extremadament cordial, orientada al servei, amable amb tots, sempre a punt per servir, ajudar, resoldre problemes. Sempre va ser amable i mai refusaria aquesta sol·licitud.
Vam anar a casa de Don Walter i ens va rebre al seu estudi. Quan ell
va escoltar el que havia passat, ens va dir: “Mireu, el que està passant és que, a causa dels medicaments que prenia el pare de Cecilia no és conscient que ha mort. Necessita adonar-se’n del seu estat actual perquè pugui seguir el seu camí. Quan la gent mor, ha de deixar de tenir res a veure amb el món físic i hauria de seguir endavant. La vida continua, continua”.
Això va tenir un gran impacte en nosaltres. Què ens havien parlat del cel i de l’infern i no era el que pensàvem. Teníem la idea que quan la gent moria anava amb les seves ales i les mans com si resessin, al Cel on viurien eternament feliços més enllà dels núvols. Però segons la Teosofia, si un ser estimat moria sense tenir un coneixement real de la vida després de la mort, ell o ella seguis estant en el mateix estat de confusió que tenien abans. Donem les gràcies a Don Walter, i aquella nit estàvem preparats per l’arribada del pare de la Cecilita a les 3 de la matinada.
Després, quan va arribar el moment, en lloc d’aixecar-se, Cecilita va dir: “Pare, mira, tu ja has mort, ja no et queda res a fer aquí i has de seguir endavant”.
Mentre deia això, es va posar absolutament dura, rígida, com si fos un cadàver. Llavors em vaig espantar terriblement. Ho havia sentit que per saber si una persona encara respirava es podia provar de posar un mirall davant del nas; ho vaig fer, vaig col·locar un mirall, i ella estava respirant. Així que li vaig dir al seu pare: “Luis, si us plau, estàs fent mal a Cecilita; deixa-la estar i segueixi el seu camí, i no us intercepteu a la seva vida”. Quan vaig dir això, Cecilita es va despertar.
Vam tornar a Don Walter, i ell va dir: “Lamento no haver-ho explicat o previst que això pogués haver passat. Nosaltres hem de seguir ajudant- lo. Ha d’anar pel seu camí, desvincular-se del món físic que ha deixat, i posar l’atenció a la seva nova vida en el pla més subtil on es troba ara mateix; les coses han de continuar”. Però tot això ja ens havia despertat una profunda ansietat per conèixer, per aprendre. Podríem deixar de ser les ovelles guiades per un pastor que les porta a qualsevol lloc que ell vulgui i digui: “No pensis, deixa’m pensar a mi; has de fer el que dic”.
Això és el que va passar amb els cursos de religió, i llavors vam pensar que teníem que entendre i conèixer el que passa. No es pot viure en la ignorància, esperant que més tard arribin fantasies.
Vam preguntar a Don Walter si hi havia algun lloc on podríem estudiar, un lloc de reunions, i va dir: “Sí, tenim grups que s’anomenen ‘lògies’.
La lògia (rama) és un lloc d’estudi, on els membres de la ST es reuneixen periòdicament, escollen un tema, un exemplar d’una revista, un llibre, una xerrada, un fulletó, per estudiar i intercanviar opinions”. Aleshores vam preguntar-li si hi hauria una lògia amb una reunió aviat, i va dir:
“Sí, precisament demà n’hi ha una en tal lloc” i hi vam anar. Estaven discutint coses molt estranyes, que ni Cecilita ni jo podíem entendre, i vam sortir més confusos del que estàvem abans.
Així que vam tornar a Don Walter i li vam preguntar: “Dirigeix alguna lògia?” i va dir: “Sí, hi estic els dimarts al vespre”. Era la Lògia Maitreya.
Meravellós! Quina diferència! Va ser fantàstic; Don Walter amb una claredat infinita ens presentaria els més difícils i complicats problemes.
Ens va mostrar sense fi coses meravelloses per estudiar. Després vam començar anar-hi.
Naturalment, vam començar a assistir com a observadors; què podíem aportar com ignorants dels temes que s’explicaven a la Lògia? Només érem observadors com els principiants d’una escola pitagòrica que hauria d’escoltar primer per ser capaç de parlar més tard, cosa que és molt savi.
Don Walter seguia el mateix mètode. Per descomptat, ens va permetre preguntar i moltes vegades, inclòs, intentaria extreure’ns alguna cosa a través d’aquestes preguntes. Avençàvem, doncs, en el nostre estudi a poc a poc.
Aquelles reunions es van convertir en un motiu d’ansietat per a nosaltres. Comptaríem els dies i hores per anar a la Lògia que Don Walter Ballesteros era el responsable. Que meravellós, doncs, començar a conèixer-ne tantes coses boniques que d’altra manera no haguéssim pogut aconseguir. Nosaltres mai, sense haver trobat la ST, les hauríem trobat. Li vam preguntar per on hauríem de començar a estudiar a casa.
Va recomanar algun llibre i el nostre interès era tal que Cecilita i jo no menjàvem alhora, sinó que fèiem torns. Un de nosaltres menjava mentre l’altre llegia, i després canviàvem de lloc.
Per exemple, vam començar a parlar de la naturalesa humana. Ells van començar a dir que els éssers humans no només tenen un cos físic i una naturalesa espiritual, sinó que tenen diversos cossos. Un cos anomenat
“Astral”, el de les emocions, i un altre “Mental”. Diríem: “Bé, com és això?
Quants cossos tenim? Això és com una ceba que anem pelant per veure quants cossos tenim”.
Així és com vam començar i continuar l’estudi amb Don Walter.
Afortunadament per Cecilita i per mi, compartir idees era meravellós.
Ella i jo les podíem entendre molt bé tots els extrems explicats durant tota la vida. Va ser així una vida de pau absoluta, harmonia i respecte.
Com que teníem idees semblants, també podríem compartir els nostres estudis amb alegria.
La meva dona, Cecilita, estava compromesa amb la Teosofia tota la vida, igual que jo ara; i si abans em feia il·lusió l’estudi a la Lògia de Bogotà, més me’n fa ara. Per a mi és tan satisfactori estar a la Lògia amb
les meves ànimes bessones, compartint idees, descobrint coses, obrint nosaltres mateixos les portes del misteri, perquè cada dia hi ha coses a aprendre. Molts poden pensar: “Bé, ja sé alguna cosa sobre el karma, la reencarnació, la vida després de la mort, per què necessito aprendre res més?” No! Hi ha coses per descobrir cada dia; és una cosa meravellosa.
El món és tan immensament bell i ample, no només en el seu aspecte físic, còsmic, que tan bé estudia la teosofia, si no pels mons interns que els governen; el món del pensament a través dels llibres on, per exemple, trobem enigmes que apareixen als llibres sagrats.
Llegir aquests llibres amb clau teosòfica és extremadament il·luminadora. Llegir de manera ordinària, literalment, ells no ens expliquen gaire, i de vegades ens confonem i seguim camins equivocats;
però si aquesta clau existeix, si la podem comprendre i aplicar, a continuació descobrim com són les coses de veritat.
M’agradaria agafar l’exemple d’un mite que hi és a la Bíblia. Però, què faran els cristians si els hi diem, allà a la Bíblia, hi ha mites? Segur que rebutjaran la idea. Diran: “Què vols dir amb mites? La Bíblia explica la veritat, és el correcte, hi està escrit”. Malgrat això hi ha, entre molts altres, un mite important al principi de la Bíblia, al Gènesi, on trobem el mite del paradís a la Terra.
Hi ha una parella, Adam i Eva, que no tenen coneixement. Viuen a un paradís dels animals petits, perquè els seus raonaments no s’han desenvolupat. Al mite hi ha un arbre que produeix fruits, i els que se’n mengin podran distingir entre el bé i el mal. Això de l’arbre és un mite, no existeix, és un símbol, com també ho és la temptadora serp que els hi explica: “Mengeu d’aquest fruit i us convertireu en savis, com Déu”. Però estan temptats —tot i que, en la seva ignorància, ells no poden discernir entre allò que és bo o dolent— mengen la fruita i cometen un pecat tan greu que són expulsats del paradís.
Per a la ment que pregunta, busca, això apareix com un enigma, perquè ells diuen que a causa del pecat d’Adam i Eva, que era menjar una fruita, tots els seus fills (generacions de milers i milions de anys, és a dir, inclosos tots nosaltres), viuen en un món pecador i confús. Això no pot ser. Si segons aquesta història van cometre algun pecat, —tot i que jo crec que menjar una fruita no és pecat—, com és possible que milions d’éssers, descendents d’Adam i Eva, que possiblement no ho eren encara concebuts en la ment divina, haurien de pagar les conseqüències d’aquest pecat horrible comès per aquella parella? Si fos així, seria completament injust. Però Déu és perfecte Justícia i Saviesa i Amor infinits. El món en què vivim i ens desenvolupem té un propòsit grandiós que ens guia a un objectiu meravellós.
Segons algunes d’aquestes religions que els hi diuen paganes, darrere del símbol hi ha torrents de saviesa. La teosofia, amb la seva llum, és la clau que desvela el misteri del símbol, deixant a la vista la saviesa que conté. En aquest cas, Adam i Eva, la humanitat dels primers dies no peca. Un animal que mata mai ho fa per fer mal a un altre, per venjar-se, o per aprofitar-se. La seva naturalesa li diu “tens gana”, i mata buscant satisfer la seva necessitat immediata, res més.
Aquells éssers humans primitius són com animals. Però si després saben que hi ha una necessitat de respectar la vida dels altres, i així i tot maten, llavors cometen un crim. És un procés de raonament en què es troben aquests éssers començant a veure les coses d’una altra manera, començant per adonar-se que són els responsables dels seus actes.
Aquests éssers s’han despertat. Però “despertar el seu ésser” vol dir que han d’enfrontar-se a la vida, lluitar per decidir entre el que és bo i el que és dolent, i actuar en conseqüència. Hi ha una batalla, dins de la qual ens trobem i en què nosaltres hem de guanyar.
Amb el nostre estudi teosòfic comencem per aprendre moltes coses importants. Una de les quals és que hi ha prioritats individuals. Si per a algunes persones la prioritat és de naturalesa material, llavors viuen pel que és material durant una o més vides, però ells mai no estarà una vida plena, satisfeta i feliç. Ells han buscat la felicitat a l’exterior, però aquesta felicitat fugissera se’ls escapa. I si troben que hi ha alguna cosa superior, llavors això esdevé la prioritat. Si vivim uns quants o molts anys
—60, 70, 80— i els nostres cossos moren, seguim vivint com a ànimes, que són resplendors de l’esperit immortal. Què és més important, allò que viu, envelleix, es posa malalt i mor, o allò que és immortal i etern?
Arriba un moment dels nostres estudis a la Lògia on sentirem alguna cosa que ens pot sacsejar, en escoltar per primera vegada: “No tens una ànima”. Però immediatament aclariran: “Ets una ànima que utilitza cossos, per al desenvolupament de la vostra naturalesa espiritual”. Això canvia completament la nostra visió de l’objecte de la vida.
Per a Cecilita i per a mi, la nostra Lògia era la prioritat, i afortunadament mai hem tingut cap problema amb els nostres fills o néts en aquest sentit.
Sempre ho han sabut que primer venen aquestes coses amb els seus pares i avis. La prioritat és sempre el menjar espiritual que es troba a la lògia, més que una celebració d’aniversari, un passeig o qualsevol altra cosa; i ells han d’acomodar aquestes circumstàncies ocasionals a tenir lloc després de les prioritats dels seus pares / avis teosòfics. Si, per exemple, un aniversari cau en el mateix dia que hi ha una reunió de la Lògia, l’aniversari pot celebrar-se l’endemà, no hi ha cap problema. Però també saben que sempre respectarem els seus gustos i idees. Nosaltres
mai insistirem que hagin de prendre aquest o aquell camí, cadascun ha de seguir el seu propi camí, el que indica la seva naturalesa interior.
Treballant a la seu nacional de la ST a Colòmbia vam veure que la feina era una alegria, un plaer. Una vegada, estudiant Confuci, vaig trobar alguns dels seus pensaments fonamentals: “Si escolliu una feina que us agradi, mai ho faràs com un treball”. És correcte, perquè el treball alegre no és una càrrega, és un plaer.
Vam veure que hi ha moltes oportunitats de servir. Sens dubte n’hi ha persones amb necessitats econòmiques, emocionals, o físiques; i si algú és teòsof, ha d’estar preparat per ajudar. Però qui pot oferir aquestes idees teosòfiques als que les necessiten, com ho vam fer amb nosaltres una vegada? Si no sabem res de teosofia, no ho podrem compartir. Si les nostres idees estan confuses, només serem capaços de transmetre confusió.
Hem d’estudiar i preparar-nos per poder parlar de les Lleis de la Naturalesa, la llei del karma, de la vida després de la mort, etc. Hem d’estudiar, entendre, discernir, el que és més útil, donat que el treball de la ST és fonamentalment compartir amb ànimes inquietes amb idees teosòfiques, per despertar les ànimes. He estat dedicat a una feina tan alegre tota la vida.
Una altra cosa que vaig aprendre és que hi ha desavantatges que es poden convertir en avantatges. Per exemple, actualment i gairebé des del seu inici, la seu internacional de la ST és a Adyar, Chennai, Índia. Es va fundar als Estats Units d’Amèrica, a la ciutat de Nova York, i tot el seu treball hi va fer en llengua anglesa; i a l’Índia, l’anglès és l’idioma de la cultura, a més de ser la segona llengua oficial al país després de l’Hindi.
Per tant, la literatura es publica principalment en anglès. Això seria un desavantatge per a aquells que no entenen l’anglès. Els que parlen anglès no tenen cap problema és el que fan servir.
Però moltes vegades, per tenir-ho tot ja fet pot ser un desavantatge;
possiblement llegiran massa de pressa. Però si un ha de traduir, i tot el text ha de ser llegit amb la màxima cura per la seva transcripció en el nostre cas al castellà. Qui ho farà? Aquella feina era feta extraordinàriament per Don Walter Ballesteros, que es feia càrrec de la ST a Colòmbia. Però ell va morir; ja no és amb nosaltres. Llavors vaig veure que una de les meves tasques podia ser traduir articles, revistes i fins i tot llibres de la llengua anglesa. Quan m’ha ajudat a fer això! Els que n’aprenen més són els que es comprometen més, i és un plaer fer-ho.
El primer llibre que vaig traduir va ser Science and Occultisme, publicat a Adyar a 1980, i amb l’autorització de l’autor el Dr. I. K. Taimni, Catedràtic de Química a la Universitat de l’Alhahabad de l’Índia, que
també va estudiar Sànscrit. Va ser líder de la ST i va escriure almenys 9 llibres teosòfics i 239 articles en 18 revistes teosòfiques. Des de llavors he continuat amb la feina de traducció, que m’ha sigut molt profitós —un desavantatge que es va convertir en un avantatge. Molts poden preguntar- se: “Bé, però què puc fer per servir a la ST?” Cadascú, segons les seves aptituds, poden buscar la feina per a ell/a. Molts ho fan i poden ajudar en aquest sentit.
Fa molts anys, en una Lògia Teosòfica a Bogotà, una dona jove membre em va dir: “Germà Gabriel, aquí ens hem acostumat a dir-nos “Germans”, no perquè això pugui ser una organització de germans cristians o una cosa així, però ser conscient de la nostra fraternitat, que certament som fills del mateix Pare Diví. Per què no doneu un curs sobre teosofia?” Llavors vaig respondre: “Ho faré”. Realment em va resultar fàcil dissenyar-lo i presentar-lo a la gent.
Després, amb l’ajut de Cecilita, ens vam posar a treballar-hi. Aleshores no hi havia Internet i sabia molt bé que si hi ha diversos sentits aplicats a alguna cosa, l’estudiant podia entendre millor les coses. No és el mateix quan simplement escolten, com quan també estan veient. Per això hem dissenyat gràfics en cartó per a la Teosofia, per descomptat. Disseny de gràfics, gràfics sinòptics, etcètera, també ens va ajudar molt en el nostre propi estudi. Alguns d’aquests cartons emmarcats encara existeixen a la seu nacional de la ST a Colòmbia, situat a Bogotà, i de vegades encara són utilitzats pels estudis. Avui, amb Internet i PowerPoint, tot això es fa molt fàcil. Però llavors no estaven disponibles.
El curs va néixer i va començar, s’ensenya cada any durant la Setmana Santa, de dijous a dissabte al matí, amb una durada total de 12 a 14 hores, que ara també són impartits per altres membres de la Societat que s’han preparat per fer-ho. A més d’aquest curs va néixer el llibre publicat el 2018 titulat Aproximación a la Teosofía. El llibre va ser concebut durant molt de temps, tot i que naturalment, molt resumit, però té intenció per plantejar inquietuds. Vaig decidir les seves paraules no per ser simplement informatiu, sinó també inspirador, donat que tocar el cor és més important que simplement comprometre la ment.
Per atraure la ment dels nostres oients, cal estudiar; si no, què podem compartir amb ells? Hem de saber i, per tant, s’ha de treballar en aquest camp. Però no podem quedar-nos simplement al camp de la ment i de l’estudi; hem de viure aquesta Teosofia. El que realment mou a l’oient és el que transmetem al seu cor a través de la nostra experiència. Cadascú dels postulats, o premisses, que són presentats als oients implica una manera de viure amb un enfocament diferent, ple d’entusiasme, d’optimisme, perquè la vida és bella i el propòsit de viure és alegre i majestuós.
Algú potser podria preguntar-se: “Com pot la teosofia ajudar-me?”
Aquesta és una pregunta que cadascú ha de respondre per si mateix.
Si la gent pensa que assistint a una lògia teosòfica es prepararà molt bé per dedicar-se a un negoci o una empresa, quedaran decebuts. Ells no ho trobaran allà. Si arriben a la ST creient que podran despertar poders, convertir-se en un clarivident, veure els pensaments dels altres, predir el futur —que meravellós! Però estan trucant a la porta equivocada. No hola trobaran tampoc allà. És cert que aquests poders existeixen i que es poden despertar, però cal ser despertats en el moment adequat.
Si aquests poders es desperten abans que hi hagi un profund desenvolupament ètic i moral, hi haurà la tendència a utilitzar-los per a propi benefici encara que es faci mal als altres; tot això no l’ofereix la ST.
Per a què serveix la ST o per què hauríem de buscar en ella? El nostre ideal era molt clar tant per a la meva dona com per a mi, fins i tot abans de trobar la ST: era pau —viure la vida de pau. Hem resolt que el nostre matrimoni no podria ser com molts dels comuns. Ella tenia molta por al matrimoni, perquè en la seva família, veient les seves tietes i els seus oncles en el seu matrimoni, no va poder trobar en cap d’ells que eren feliços, alguns enmig de grans conflictes, i d’altres simplement, com era costum: “Estem acostumats a això, continuem vivint amb això.” No volíem això.
Volíem pau, i això significava un canvi total a tots els nivells: físic, emocional, i mental, il·luminat per una vida espiritual. Si hi ha ansietats, estrès, por del que passarà després, de la mort, i de tantes altres coses que afecten la majoria de les persones, no poden viure en pau. Pau significa harmonia, viure els nostres ideals junts mirant cap a la mateixa estrella i respectant als altres, però cadascú seguint el seu propi camí.
He pogut veure aquesta pau, d’alguna manera, aquí a la ST, però els membres són éssers humans i de vegades n’hi ha conflictes dins nostre, però amb una diferència: ho podem veure i intentar canviar- ho. Ser membres de la ST no indica ser perfectes. Busquem la veritat, perfeccionar-nos, i això és una tasca del dia a dia, cada hora, cada minut.
Aquesta pau no pot venir de fora, sinó ha de ser una manifestació del que portem dins.
Qui no vol la pau? La volem tots. Durant les eleccions, busquem algú que posarà fi a les guerres, al terrorisme, a conflictes de tota mena, i votem pel proper polític que ens ofereixi solucions per a tot. Ens deceben, i posem les nostres esperances en un altre que establirà la pau per decret o per força des de fora: el dictador, el militar, el demòcrata, el monàrquic.
La pau externa és important, i un país en pau és meravellós. Però la verdadera pau, per a cadascun de nosaltres, éssers humans, necessita
venir de l’ésser espiritual qui habita el regne més profund de cada ésser, i qui és essencialment pau, saviesa, bellesa, virtut i amor. Necessitem que cerquem aquesta força i aquest poder al recés més íntim de dins nostre, l’únic lloc on els podem trobar.
Això ha estat una constant a casa meva —que aquella parella era jove, quan va madurar i va arribar a la vellesa i fins i tot després, quan la meva dona va deixar el món físic, pel que fa a mi, és present tot el temps. Els cossos envelleixen, però la ment i l’ànima continuen sent joves, i nosaltres vam continuar amb aquesta idea, que ha estat reflectit a les cases dels nostres fills i néts. I espero que quedi reflectit en els meus estimats companys d’estudi i amics de la Societat Teosòfica.
M’agradaria acabar amb una idea d’un membre il·lustre de la ST que n’era president internacional durant molts anys, el Sr. C. Jinarâjadâsa:
Hi ha moltes alegries esperant per a tots nosaltres, i un dels majors goigs és saber que no només som simples persones ordinàries, patint, aguantant, però sent capaces de fer del nostre món alguna cosa que és —bonic per a nosaltres, bell per a d’altres, i, així i tot, alliberar-nos. Un cop nosaltres hem creat qualsevol bellesa, roman com a part de l’univers perfecte. L’alegria més gran és donar alguna cosa, crear alguna cosa, que sabem que és gloriosa, que sabem que és bonica. Pot semblar desaparèixer a l’espai, però així i tot viu a l’eternitat. Per tant, pot venir el sentit de la pau, de la força, de l’alegria a tots nosaltres, si estem ara, ens girem una estona cap endins i creem una cosa una mica perfecta. Aleshores s’acaba el nostre Karma.
(The Theosophist, vol. 52, febrer 1931, “Karma-less-ness”, pàg. 334) Quan considerem a l’ésser i a la substància de l’univers en què estem immutablement situats descobrirem que ni nosaltres mateixos ni cap substància patim mort. Perquè res no disminueix de fet en la seva substància, però totes les coses, vagant per un espai infinit, pateixen canvi d’aspecte.
Giordano Bruno (1548 - 17 de febrer de 1600) (The Theosophist, Vol. 142.4 i 5, gener i febrer 2021)
No aneu al temple a posar flors als peus de Déu,
Primer ompli la pròpia casa amb la fragància de l’amor i la bondat.
No aneu al temple a encendre espelmes davant l’altar de Déu, Primer, elimineu del vostre cor la foscor del pecat, l’orgull i l’ego...
No vagis al temple per inclinar el cap en oració,
Primer, apreneu a inclinar-vos amb humilitat davant els vostres semblants.
I demaneu perdó a aquells que heu ofès.
No aneu al temple a resar de genolls doblegats,
Primer doblegueu-vos per aixecar algú que és trepitjat.
I enforteix els més joves, No aixafant-los.
No aneu al temple per demanar perdó pels vostres pecats,
Perdoneu primer des del vostre cor a aquells que us han fet mal!
Rabindranath Tagore (The Theosophist, Vol 142, 4, gener 2021)
FRAGMENTS DE LA SAVIESA PERENNE
A
principis de l’any 1923, la Dra. Annie Besant, llavors presidenta de la Societat Teosòfica, va escriure unes línies que des de llavors s’han tornat molt conegudes entre tots els membres de la ST a tot el món, s’han traduït a diversos idiomes, i s’han convertit, sens dubte, en una part gairebé indispensable del vocabulari de tots els teòsofs.Les paraules s’han musicat, entonat i cantat, i poques reunions de la Societat Teosòfica celebrades des d’aquest any s’han obert sense recitar aquests versos. A cada Convenció Internacional, els successius presidents de la Societat han inaugurat la mateixa amb la recitació antífona del que s’ha denominat La Pregària Universal o La Invocació Universal. Simples en extrem, aquestes paraules tenen el poder màgic d’un mantra:
Oh, Vida Oculta, que vibres en cada àtom;
Oh, Llum Oculta, que brilles en cada ésser;
Oh, Amor Ocult, que tot ho abraces a la Unitat;
Que cada ésser que se senti u amb tu,
Sàpiga que, per tant, és també u amb tots els altres.
Aquestes paraules s’han convertit tan familiars, que el seu significat i la profunditat del seu sentit intern se’ns podrien escapar. Quan ens habituem a alguna cosa —sigui a una persona, a una situació, o una idea revestida de paraules—, sempre hi ha el risc que la prenguem per sabuda.
En temps de tensió, podríem fins i tot dir paraules que vam aprendre de petits, com les simples oracions de la nostra fe. Se sap que les persones fan això automàticament en moments de crisi. Fins i tot alguns ateus, en algun moment se’ls ha escoltat resar oracions que després neguen conèixer o recordar-les si més no.
Però les paraules són vehicles preciosos i amb freqüència fràgils, no només del pensament, sinó de les aspiracions del cor. Poden contenir no només el significat de les coses mundanes que ens envolten en la nostra relació amb els altres, sinó també l’anhel de l’ànima i la bellesa de l’esperit en la seva recerca d’una mica més allà, que sempre és indefinible i, per tant, immencionable.
“OH, VIDA OCULTA ...”
Joy Mills
Podríem, doncs, fer una pausa per examinar els versos que la Dra.
Besant va llegar a la Societat Teosòfica i al món? Quin significat intern, quines realitats més profundes jeuen darrere de les paraules mateixes?
A quins nous indicis poden conduir-nos, fins i tot mentre les pronunciem i les diem en frases separades? Ens hem aferrat a aquestes paraules perquè simplement provenen de l’ànima heroica que va ser Annie Besant?
Importaria en alguna cosa si un altre individu hagués servit de canal per donar-les a conèixer al món? Sens dubte, la constant repetició ha conferit a aquest vers una certa significació interna (una condició sagrada —si podem dir-ne d’aquesta manera), però la repetició també pot adormir l’esperit i fer que memoritzem les frases i les diguem gairebé sense parar- les esment, ni amb la ment, ni amb el cor.
Abans que puguem examinar al menys alguns dels significats interns de cada vers, seria interessant anotar el seu origen específic. En les seves notes del Watch Tower, en The Theosophist, de juny de 1923, la Dra.
Besant va escriure que aquestes línies van sorgir a petició d’un grup de membres que estaven ajudant a organitzar una “Campanya Fraternal”
al sud de l’Índia. Aquesta campanya ja s’havia inaugurat feia un temps a Gran Bretanya i acabava de portar-se a l’Índia. Els seus comentaris continuen:
Jo vaig escriure... un parell de línies per repetició diària, al matí i a la nit, perquè no sentia que pogués escriure una meditació, com m’ho havien demanat. La meditació em semblava una cosa molt individual, un treball que cadascú ha de fer amb la seva pròpia ment sobre algun tema especial;
el més que jo podia fer era suggerir un tema. Aquí el tenen, com així mateix es va recitar...”
Aquí segueix el vers anteriorment esmentat. I a continuació ella afegeix: “Emet successives ones de color, vibrant cap a fora de qui el recita, si ho entonen o el reciten rítmicament, ja sigui per mitjà de la veu, externa o interna, i si milers ho enviessin cap a l’exterior, a diverses àrees, podríem crear una atmosfera molt poderosa...”
El fet que la Dra. Besant ens digui que el vers “es va recitar a si mateix”, podria indicar-nos que la seva veritable font està en un pla més profund o més elevat que la seva pròpia ment conscient, potser fins i tot que prové d’aquesta Font a la qual ella sempre li va concedir la seva més profunda reverència i obediència. Certament, hem de concordar en què les paraules, com ella les va lliurar, són d’una bellesa i una majestuositat tan gran, que qualsevol alteració o modificació seria impròpia. L’efecte en el medi que les envolta o a la comunitat, i en l’individu que les recita com a vers parlat només pot conjecturar-se, encara que molts testifiquen de la seva eficàcia en produir pau interna i fins i tot la curació.
Tornant ara al vers, considerem frase per frase, suggerint alguns dels significats latents en ell.
“Oh, Vida Oculta, que vibres en cada àtom...”
La pregunta que aquí sorgeix immediatament és: Per què Oculta? ¿No és evident per ventura la vida al nostre voltant? La vida certament no està oculta! Però al que es refereix aquí és que lo invocat, necessàriament, ha d’estar més enllà, o per sobre de tot el que és obvi. El Dr I. K. Taimni, en la seva obra Glimpses into the Psychology of Yoga (Besllums a la psicologia del ioga), ens recorda que: “La Realitat Última existeix solament en l’Etern-No Manifestat i és la font de totes les realitats relatives que poden estar dins de l’àmbit de l’experiència humana...” El principi més elevat, llavors, està present a tot arreu, i no obstant això, està més enllà de tota existència: és veritablement “la vida oculta” que subjau en tota la manifestació.
Dins d’aquesta Realitat està el seu propi dinamisme, com sigui, fent possible la producció de totes les coses, de tota l’existència, perquè allà, al cor de la Realitat, batega el pols de la creació. Sense aquesta pulsació, res podria existir; està a tot arreu i conté en si mateixa el poder de ressonar a través de tot el que és i del que serà. I aquesta potència està tancada en cada àtom, en cada element de l’univers no manifestat; veritablement, està
“vibrant en cada àtom”. Com que tota la naturalesa polsa amb el ritme de l’Etern, oculta per sempre, però coneguda per les seves incomptables manifestacions, quan la Unitat es converteix en molts, i no obstant això, continua per sempre sent Una. Aquesta frase inicial és, llavors, una crida a l’etern, al Principi No Manifestat: a la Realitat Suprema que està, més enllà dels cicles de manifestació, com vibrant per sempre a través de l’univers manifestat. En termes de consciència humana, és una invocació a aquest Atman que ocult en la nostra pròpia naturalesa —present aquí en el físic com en el seu propi nivell— perquè la seva ressonància vibra en tots els àtoms dels nostres vehicles —portadors d’aquest Atman— des del Buddhi fins el físic.
“Oh, Llum Oculta, que brilles en cada criatura ...”
Novament, podem preguntar-nos: Per què oculta? Si hi hagués una llum brillant en cada criatura, segurament aquesta llum seria visible.
La veritable naturalesa de la llum és refulgir i, per tant, es pot veure. La llum irradia cap a fora, però som cridats a invocar una llum oculta —una llum que brilla dins, però que no irradia cap a fora d’una manera visible, i que ha d’haver un significat més profund implícit en aquestes paraules.
La Realitat Una, quan es manifesta, pot dir-se que es converteix en
Llum; és la llum interna de la Realitat Suprema, o Ishvara, la deïtat manifestada que està present en cada criatura. La vida s’ha convertit ara en llum, la seva pròpia vibració brilla amb un dinamisme intern. A la humanitat, [la facultat de] Buddhi —“la llum de l’ànima”— està ara unida a Atma, a punt per bolcar-se externament en activitat. És aquesta llum la que ha d’il·luminar completament la nostra naturalesa; és aquesta la que possibilita la consciència, una llum que està “oculta” perquè no és objectiva per a la consciència, sinó que és de la mateixa naturalesa de la consciència mateixa. I aquesta llum està present, brillant en cada àtom en l’espai.
“Oh, Amor Ocult, que tot ho abraces en la Unitat...”
De la polaritat de la Vida i la Llum neix ara l’activitat creadora
—l’Amor. On sigui que hi hagi polaritat, sorgeix a l’existència la relació entre els pols com la més pura de totes les relacions, una no tacada de cap manera per objecte, aferrament o repulsió; és la relació de l’Amor.
Podríem dir que aquest és la “pega” subjacent i manté unides a totes les coses, a totes les parts de l’univers, a tots els elements que apareixen amb la manifestació; aquest és l’Amor que ‘tot ho abraça en la Unitat’.
L’U s’ha convertit en molts, de la unitat ha sorgit la multiplicitat. I, no obstant això, per gran que sigui aquesta multiplicitat, tot segueix estant unit en la mateixa abraçada d’aquesta relació pura que sorgeix quan la Vida i la Llum es manifesten en l’existència en aquesta relació d’Amor.
L’Amor jeu al cor del procés creador. És, per tant, el principi de la llei universal que regeix en l’evolució. Ocult llavors al cor de la pluralitat està l’Amor, que uneix a tots en Un. Tal és la llei i el compliment de la llei, portant tot a un equilibri perfecte, on el que passi en qualsevol part de l’univers repercuteix en totes. No hi ha autoritat externa, no hi ha una deïtat extracòsmica pesant en la balança de la justícia. L’Amor és al cor de l’univers portant equilibri, perquè tot el que existeix en l’univers se sosté sota la seva abraçada.
Aquí també està present el principi creador, Atma-Buddhi units en Manas, bolcant cap a l’exterior en el gran recorregut evolutiu-involutiu.
Manas, o activitat creadora, percebent totes les coses com realment són. La ment que pot fragmentar la realitat per agafar o comprendre la pluralitat de la natura, també pot posar-se en un estat de quietud, en la qual les modificacions del principi pensant cessen. En aquesta condició, la percepció o la consciència no està dividida. L’estat no dividit de la consciència ho abraça “tot en la unitat”.
Les primeres tres frases del mantra ens recorden la gran triplicitat de la Realitat Suprema —Vida, Llum i Amor. Però aquesta triplicitat es
troba “oculta”, perquè no se li coneix objectivament, sinó que més aviat subjau en el procés complet de la manifestació. Està “oculta” perquè la ment sola no pot comprendre la seva essencialitat, ni tampoc pot experimentar-se utilitzant els sentits com instrument. Com assenyala el Dr. Taimni a la cita anteriorment esmentada: “Segons la filosofia oculta, hi ha un mètode per conèixer la Realitat... i aquest mètode consisteix a suprimir completament les modificacions de la ment”. Aquest mètode, per descomptat, és el ioga. I continua el Dr. Taimni, “Llavors la consciència individual s’allibera del vel que separa la consciència individual de la consciència universal i coneix aquesta Realitat directament, esdevenint una amb ella”.
En les tres primeres línies del nostre vers, invoquem a la naturalesa triple de la Realitat Una, i en aquesta invocació realitzem el ioga suprem de l’auto-realització. La nostra atenció és atreta cap al fet sublim que dins de cada individu i de l’univers hi ha una Realitat Única en el seu triple aspecte de Vida, Llum i Amor. Aquesta realització jeu en un pla que està més enllà de la ment, però invocant, portem aquesta Realitat en forma directa a la nostra consciència, entonant-la —i harmonitzant- la amb l’Un. Les dues línies finals del vers afirmen aquesta realització.
“Que cada ésser que se senti U amb Tu...”
L’ús de la paraula “Amb tu”, indica que la triplicitat de la Vida, Llum i Amor és Una -la Única Realitat Suprema. Cal notar, però, que el primer èmfasi es fa en la paraula “senti”. Què és sentir-se un amb el Suprem?
Sentir és una aguda consciència -una consciència sense cap pensament que distregui, sense cap influència pertorbadora. És una consciència total, que ens sobrepassa i que s’apodera de nosaltres, total i completament.
Potser podria comparar-se-al moment de dolor que sentim quan ens colpegem fortament un dit d’un peu contra una pedra. En aquest instant, no hi ha altra consciència més que la consciència del dolor. Cap altre pensament irromp en l’agut moment de l’impacte, i només després podem dir: “Em vaig donar un cop en un dit del peu”, o “Vaig sentir dolor al dit del peu”.
El sentiment que ha de sobrevenir i que ha de reafirmar-se en la realització de la unitat, és un dolor: total, sencer, complet, sense anàlisi ni raó, i sense deducció lògica. Només en una condició així pot emergir el veritable coneixement. En certa manera, aquesta capacitat de “sentir-se ... un Amb tu” pot descriure com el dolor de la unitat, el pes de la unitat, que tots hem de suportar si volem conèixer la realitat de la vida mateixa.
En altres paraules, no és un sentiment selectiu: “Jo em sento un amb tu, però no amb aquesta altra persona; jo em sento un amb un arbre, però
no amb una serp”, etc. Quan diem “Que cada ésser...” estem invocant en nosaltres una consciència que no té divisions, ni barreres; una consciència infosa només amb Vida, Llum i Amor i, per tant, pura i plena. D’aquesta aguda consciència del “Sentir”, ha de sorgir el coneixement.
“Sàpiga que, per tant, és també u amb tots els altres.”
Així, el mantra conclou amb una afirmació de la certesa el coneixement.
La Humanitat no ha de només sentir; ha de conèixer també. Aquesta és la pesada càrrega de l’auto-consciència. Però és un coneixement que no és només una suposició, una opinió, o una idea, sinó una creença que pot alterar-se quan apareix una altra noció. És més aviat un acte conscient que sorgeix perquè hem estat immersos en una consciència pura, no dividida, plena i prístina en la seva naturalesa. Com a resultat del contacte amb aquesta consciència, d’aquesta comprensió no verbal que som un amb la Realitat Universal, que veritablement som Atma- Buddhi-Manas, hem de saber, d’estar plenament conscients de la nostra unitat amb totes les altres unitats de vida que estan igualment infoses d’aquesta Realitat -vibrant amb ella, brillant amb ella, abraçades a ella.
En algunes versions d’aquest mantra, la paraula “també” s’ha substituït per la expressió “per tant”, però ha de notar-se que en la versió original de la Dra. Besant, aquesta era la que es feia servir. Hi ha una diferència molt subtil, però molt definida, entre les dues expressions.
“També” és una paraula que afegeix; significa més de, afegit a, etc. “Per tant” té la connotació de subsegüent, a causa de, com a resultat de; no és augmentativa. Amb tota certesa, el que assenyalava el mantra és la comprensió que quan el sentiment d’unitat és present, en el reconeixement que som un amb la Realitat Suprema, que és Llum, Vida i Amor, d’aquí es deriva la comprensió de que un està inevitablement unit a totes les altres criatures. Perquè, com podem ser un amb el Suprem, i romandre separats, distants de tots els altres que estan igualment immersos en aquesta Realitat Única?
Molts altres significats poden descobrir-se en aquest magnífic vers que la Dra. Besant ens va llegar. És veritablement una reafirmació del procés creador complet, en el qual nosaltres -i la vida tota- estem immersos;
una reafirmació de que tenim el poder dins de nosaltres, com unitats de vida auto-conscients, la capacitat de percebre la vida, plena i esplèndida.
Aquesta és la visió que podem enviar brillant sobre el món sencer, una visió a la qual podem posar-li ales, veu i forma. Aquesta és la visió que pot tornar a crear-nos cada vegada que recitem aquest mantra, i d’aquesta forma, tornar a crear i transformar el nostre món. Només una visió així pot portar una nova consciència al món, una consciència d’unitat, de
fraternitat, de pau i harmonia, de plenitud i de santedat. Quan repetim aquestes simples línies, ja sigui estant sols o en grup, invoquem a aquesta Realitat Una perquè es manifesti novament. Això, sens dubte, és fer ple i santificar el que està en l’univers que ens envolta. No podríem fer un acte més meravellós.
CARTA ESCRITA PER APOL·LONI DE TIANA A VALERIO QUE VA SER CÒNSOL A L’ANY 70 DE LA
NOSTRA ERA,
Consolant-lo, perquè fos suportable per Valerio, la pèrdua del seu fill.
N
ingú mor, si no és en aparença, de la mateixa manera que ningú neix, si no és també aparentment”.“El pas de l’essència a la substància, aquesta és el naixement, així com la mort és el de la substància a l’essència. En realitat ningú neix ni ningú mor. Tot sorgeix per tornar a ser invisible. Primerament per la densitat de la matèria, i en segon lloc per la utilitat de la ciència, que és sempre la mateixa, o sigui que en el canvi tant es mor com s’està en repòs.
És propi d’ella el canviar d’estat, i aquest canvi no li arriba de l’exterior, ja que el tot es subdivideix en parts, o les parts es reuneixen en el tot”.
“I si algú preguntés: Què és això que algunes vegades és visible i altres no, unes semblants i altres diferents? Se li podria respondre: Tal és la naturalesa de les coses en aquest món, que quan estan amuntegades es manifesten a conseqüència de la massa, i a canvi, quan estan distanciades, la seva utilitat les fa invisibles. La matèria és necessàriament unida o separada fora del got etern, però no neix ni mor”.
“Com un error tan gran ha subsistit tant de temps? Doncs perquè algunes persones s’han imaginat ser actives, ignorant que els pares només són els mitjans i no les causes del que es diu naixement dels individus, igual que la terra fa sortir del seu sí les plantes, però no les produeix. No són els individus visibles els que es modifiquen, és la substància universal la qual es modifica en cada un d’ells”.
“I, ¿Quin altre nom pot donar-se a aquesta substància primordial?
Només ella és la que és i es fa, sent infinites les seves modificacions. És
i les formes de cada individu. Així tenim que una persona pot arribar a unir-se amb Déu, no pel seu canvi de naturalesa, sinó per un canvi d’estat. En realitat, no s’ha de deplorar la mort, sinó honrar-la o més aviat venerar-la”.
“I, Quin pot ser el senyal més honrós, més convenient i més digne?
Deixar en pau als que han entrat en el si de Déu i governar als homes que us han estat confiats, com s’espera que ho feu en endavant. Això serà honrós per a vós, si el temps i el raonament és el que triomfi. El temps esborra tots els disgustos”.
“És correcte queixar-se a Déu pel que ens envia? En l’univers hi ha un ordre i està regulat per Déu. El que és just no desitjarà la dita que no té, però si s’estimarà com una dita tot el que se li presenti. Avanceu en saviesa i procureu guarir la vostra ànima. Feu justícia i castigueu els culpables, ja que això us farà oblidar les vostres llàgrimes. No heu de pensar en vós abans de pensar en els altres. La nació sencera ha plorat amb vós pel vostre fill. No penseu que heu de fer alguna cosa per la vostra nació? El que s’espera de vós és acabar el vostre dolor i mostrar-ho a poble”.
“Voleu saber el que és la mort? Espero que perdonareu la meva contestació. Quan jo estigui desproveït d’aquest embolcall material, seré més fort que vós. Teniu per consolar el temps. És a vós mateix a qui heu de demanar la resta”.
Quan la teva ànima en poncella1 fa cas al brogit mundanal;
quan respon a la rogent veu de la Gran Il·lusió2; quan temorosa a la vista de les llàgrimes ardents de dolor, i ensordida pels crits de desolació, es refugia la teva ànima, a la manera d’una tortuga cautelosa, dintre de la closca de l’EGOISME, sàpiga deixeble, que la teva ànima és l’altar indigne del seu “Déu” silenciós.
La Veu del Silenci. H.P.B.
1 Ànima es fa servir aquí per expressar el Jo humà o Manas, al qual si fa referència en la nostra divisió septenaria oculta, amb el nom d’ “Ànima humana” ( veieu La Doctrina Secreta) per diferenciar-la de les Animes espiritual i animal.
