A MODE D’INTRODUCCIÓ: EN EL PRINCIPI ESTIGUÉ

LA MIRADA

Anthony Wilden postula que tot desenvolupament metodològic presenta dos nivells de construcció diferents: un primer nivell de caire substantiu que anomena ‘puntuació’, i un segon nivell, de caire formal, que anomena ‘sintaxi’. Entès així, la determinació d’un text dins un context seria ‘puntuació’; en canvi, l’organització, la combinació i la regulació dels elements d’un text seria una qüestió de ‘sintaxi’. La puntuació delimita un sistema tal com l’ha realitzat un subjecte que es comporta com un observador, que pel fet de realitzar- lo es torna observador participant i observador observat. La sintaxi, per la seua part, ens remet al tractament i al tancament formal, en tant que es refereix a les formes i les regles d’articulació lògica d’un sistema donat (Wilden, 1979).

A partir d'aquesta proposta de nivells a tot desenvolupament metodològic, Wilden ens planteja que la majoria d’errades tant de la ciència com de la filosofia, al llarg de la història, es donen fonamentalment per problemes de puntuació i no de l’organització sintàctica dels materials del coneixement. Entesa l’errada no com una interpretació falsa dels fets, sinó com l’aplicació implícita o explícita a la totalitat d’un camp hipòtesis derivades ‘ideològicament’ o ‘científicament’ d’una part d’aquest camp.

Nosaltres, seguint aquest fil argumental, coincidim amb Luis Enrique Alonso (1998) en considerar que gran part de les distorsions de les nostres mirades sobre la realitat social sorgeixen de la nostra incapacitat per a reconèixer que la mirada és singular, concreta i creadora, és a dir, per problemes de puntuació; i per això solem posar l’èmfasi en utilitzar regles i rutines prefabricades, que estan dissenyades per a organitzar formalment les dades secundàries de l’observació, abans d’acceptar que tota mirada sobre la realitat és un acte de selecció, de construcció i d’interpretació que es fa des d’un

subjecte en un context. Mirada que és anterior, i posterior, al treball d’organització tècnica de les unitats operacionals.

No es tracta, és clar, de menysprear, negar o enxiquir la importància de les operacions metodològiques secundàries de caràcter reductiu. Del que es tracta, més bé, és de reconèixer, en primer lloc, el caràcter fonamental de la mirada interpretativa; i en segon lloc, avisar del perill operacionalista i formalista en què podem caure quan ens oblidem de la importància social del subjecte que mira des d’una situació; així com també recordar la impossibilitat de reduir la creació de la mirada a la rutina o al protocol d’allò tecnològic-formal.

Per tant, la mirada entesa d’aquesta manera, evoca al subjecte de la interpretació. Això no equival a reclamar un subjectivisme arbitrari i/o solipsita, sinó a encarnar al subjecte en un cos social, en el qual, lluny de ser un espectador desinteressat, és una intersecció de relacions, una trobada entre allò social i allò individual, entre la intersubjectivitat i la subjectivitat (Alonso, 1998).

Aquesta mirada no és un fet natural, es mira la societat des de la societat mateixa, i això fa que la nostra percepció siga selectiva i, per això, creativa. La nostra mirada està formada, és a dir, educada; i aquesta educació de la mirada és fonamental fins i tot per a definir la pròpia realitat social.

Donant un pas més, anem a diferenciar, de manera convencional, tres formes d'enfocar la mirada, tres nivells d'anàlisi, que centraran posteriorment les apostes epistèmiques-metodològiques del treball qualitatiu mitjançant entrevistes en profunditat i l'anàlisi social del discurs. Aquesta argumentació està concretada en relació a com mirar els 'textos', com analitzar-los, la qual cosa ens remet directament a l’anàlisi social del discurs, però emmarca també les altres apostes. Com dèiem, anem a diferenciar tres nivells bàsics d’aproximació a l’anàlisi de discursos: un nivell informacional/quantitatiu, un nivell estructural/textual i un nivell social/hermenèutic (Alonso, 1998): El primer nivell, l’informacional/quantitatiu, és el més immediat i

dels textos. Operativament, tendeix a realitzar-se de manera quantitativa; del que es tracta, fonamentalment, és d’analitzar i esquarterar un corpus, o conjunt, seleccionant en els textos un conjunt de paraules, entre les quals es produeixen reiteracions, en les que hi ha associacions possibles, i a les que es poden atribuir allunyaments i proximitats semàntiques. El text es torna, d’aquesta manera, un espai de freqüències en el qual van apareixent, es van repetint i es van associant unes paraules amb altres. En definitiva, aquest primer nivell d’anàlisi, ens col·loca en un plànol que podríem definir com d’informació sense comunicació. És una via inductiva, analítica i manifesta, que es troba sobre el límit entre allò quantitatiu i allò qualitatiu; encara que, per la seua lògica i per la seua sistemàtica, podríem dir que és un mètode eminentment quantitatiu aplicat sobre quelcom radicalment qualitatiu: el llenguatge.

El segon nivell d’anàlisi ens situa en la dimensió estructural de l’anàlisi de discurs. L’estructura es postula com una forma invariant que coordina i conjuga les unitats significatives elementals del propi text, donant-li coherència i consistència lògica. Per tant, podem dir que l’anàlisi estructural fonamentalment consisteix en trobar els elements lògics invariants i pràcticament universals dels textos concrets, o dit d’una altra manera, trobar les estructures subjacents abstractes que tendeixen a complir-se també en aquest o altre text triat (Manoliu, 1973). L’anàlisi estructural, plantejada d’aquesta manera, és una anàlisi radicalment formal, un procés mitjançant el qual trobar un ordre inconscient on sembla existir desordre manifest. Aquesta anàlisi és producte d’un doble moviment, d’una banda, la dissecció dels textos en unitats mínimes de sentit; i d’altra, la recerca del sistema de relacions que dóna la identitat al text com a conjunt de posicions que només troben sentit si estan relacionades/oposades a les altres. En el text no hi ha substància, només forma; la seua estructura és el sistema de posicions diferencials dels seus elements dins d’una seqüència discursiva, i trobar el sistema implícit d’unitats i normes que donen cos al relat/text és la tasca d’investigació.

En el tercer nivell plantejat, el social/hermenèutic, és on situem l’anàlisi social dels discursos –anàlisi per la qual optem nosaltres i que presentarem en detall posterioment-. Aquesta anàlisi no és una anàlisi formal del sistema de funcions i de posicions immanents al text –com l’anàlisi estructural-; sinó una recerca dels factors que han generat la visió del món, i les normes de coherència que estructuren l’univers del discurs. Del que es tracta, en definitiva, és d’observar com la realitat social construeix els discursos i com els discursos construeixen la realitat social.

Situada la nostra posició des d'una aproximació sociohermenèutica, anem a ampliar en detall les diverses apostes epistemo- metodològiques que esmentàvem adés.

5.2. PRIMERA APOSTA EPISTÈMICA-METODOLÒGICA: