Sempre, ens diuen els teòrics de l’ANT, topem amb elements heterogenis, interrelacionats. Les entitats es relacionen, la seva acció i interacció genera efectes, determina perímetres, relacions, configura entramats de relacions, que a l’hora redefineixen l’acció i la identitat de les entitats relacionades. Per tant no és fàcil qualificar -d’entrada- la condició o la natura d’aquestes entitats. Què són? És difícil de saber. Només tenim posicions, moments dins entramats complexos i heterogenis. Només tenim operacions que, si fem cas del que ens diu la lògica de la traducció, són fràgils, contingents i precàries. Per tant, les entitats resultants són sempre quelcom que queda a mig camí entre objectes i subjectes, entre éssers i relacions.
“Sabemos solamente dos cosas. En primer lugar, que son una posición o momento entre el sujeto y el objeto; entre un sujeto y un objeto concebidos como momentos o efectos finales de procesos de traducción que implican la ordenación, distribución y asignación de identidades a diversos materiales relacionados entre sí; entre la relación y la mónada. Indican una posición intermedia, una posición frágil, efímera, que rápidamente será traducida y convertida en otra distinta. En segundo lugar, que, al igual que un vector, pueden tener o presentar una direccionalidad según el momento en que sea descrito, según la ordenación o distribución en que aparezcan; hacia el sujeto, cuasi-sujeto, hacia el objeto, cuasi-objeto” (Tirado i Mora, 2004: 118).
Probablement, una sociologia a l’estil tradicional -el que Latour (1987) anomena una sociologia de la difusió- no podria donar comptes d’aquest tipus d’entitats, ja que li són inconcebibles i aberrants. Però si que ho pot fer una sociologia que presta especial atenció als processos de traducció (Callon, 1991, Latour, 1987; Latour, 1991b). És a dir, una sociologia que s’interessa per:
"...todas las negociaciones, intrigas, cálculos, actos de persuasión y violencia, gracias a los cuales un actor o fuerza toma, o causa que se le confiera, autoridad para hablar o actuar en nombre de otro actor o fuerza" (Callon- Latour, 1981: 279)
Per l’ANT, de fet, és ineludible estudiar aquestes entitats de condició partida, d’identitat monstruosa i múltiple que, segons el moment i la posició que ocupen en un determinat entramat, indiquen un vector de direcció més o menys extremat en els pols que habitualment dicotomitzen el pensament (natura/societat, humà/no humà, humà/tecnologia, objecte/subjecte, etc.)109. Per aquesta raó, la teoria de l’ANT, sempre es
109 Les diferents metàfores que fan servir per qualificar aquests objectes sempre constaten
aquesta condició intersticial. Ens parlen per exemple de: cyborgs (Haraway, 1991) quasi- objectes/quasi-subjectes (Serres, 1991a; Latour, 1993) o col·lectius híbrids (Callon i Law, 1995).
troba analitzant objectes borrosos, incomplets, en transició110. No fa mai
referència, d’entrada, a formes pures. Sempre parla d’híbrids. La identitat dels actors, ens diu, no pot classificar-se d’entrada, a vegades aquests són “enginyers-sociòlegs” (Latour, 1987), a vegades “científics-emprenedors” (Law, 1992), sempre però, són actors que mobilitzen recursos, que enrolen aliats o construeixen obligats punts de pas en terrenys de baixa definició. La definició final és simplement l’efecte del moment, de la posició que ocupa en l’ordenació o distribució en la que apareix, de l’assignació d’identitat que se li fa en un moment determinat (Tirado i Mora, 2004). Tot el que estudiem té aquesta estranya condició heterogènia, relacional i distribuïda. Tot té una condició híbrida.
En efecte, les unitats d’anàlisi que estudia no poden enquadrar-se en cap categoria usual ja que són “simultàniament naturals, discursives i socials” (Latour, 1993: 64). Processos i alhora estats. Mitjans i alhora finalitats. Quelcom que queda a mig camí entre actors i xarxes. És a dir, entitats que no són reductibles a la condició d’actor però que tampoc són només xarxes. Són actors-xarxa. Un actor xarxa, ens diuen:
"...es simultáneamente un actor cuya actividad consiste en interconectar elementos heterogéneos y una red que es capaz de redefinir y transformar aquello de lo que está hecha" (Callon, 1987: 93).
En efecte, en l’univers socionatural –o sociotècnic- que ens descriuen als seus estudis, el món sempre s’executa permanentment en actors que són alhora xarxes. Xarxes perquè es composen d’elements molt diferents i, actors, perquè incorporen activitat i acció. Tanmateix, no són reductibles a cap dels dos:
“El actor-red no es reducible ni a un simple actor ni a una red. Está compuesto, igual que las redes, de series de elementos heterogéneos, animados e inanimados, que han sido ligados mutuamente durante un cierto período de tiempo. Así, el actor-red se distingue del actor tradicional de la sociología, una categoría que generalmente excluye cualquier componente no humano, y cuya estructura interna muy raramente es asimilada a una red. Pero el actor-red no debería, por otro lado, ser confundido con una red que liga de manera más o menos predecible elementos estables que están perfectamente definidos, ya que las entidades de las que se compone, sean éstas naturales o sociales, pueden en cualquier momento redefinir sus identidades y relaciones mutuas y traer nuevos elementos a la red” (Callon, 1987: 93).
110 És de la “ciència en acció” o de “la societat mentre es fa” del que parla l’ANT en els seus estudis
de controvèrsies i innovacions (Latour i Woolgar, 1979; Latour, 1987; Callon, 1987; Law, 1994).
Analíticament, l’actor-xarxa qualifica el producte (i el procés) de compromisos i efectes relacionals d’una xarxa que aglutina i combina altres entitats (sempre heterogènies). Fa referència al complex entramat d’actants, entitats, interessos, objectes, humans i/o materials diversos que es troben relacionats i imbricats en i per l’acció social. Un actor-xarxa, per tant, és una xarxa d’entitats simplificades, que actuen conjuntament, malgrat són, alhora, altres xarxes.
Aquesta doble condició s’explica per dos mecanismes bàsics: la simplificació i la juxtaposició. La simplificació és el primer element necessari en l’organització de les associacions heterogènies. Els actors limiten les associacions a una sèrie d’entitats discretes amb característiques o atributs ben definits. La simplificació fa referència, per tant, a la necessària reducció d’un món infinitament complex. No obstant, aquest acte, pot desmuntar-se en qualsevol moment. És un exercici d’estabilització i de puntualització certament precari, perquè cada entitat simplificada amaga una munió d’altres entitats reunides i associades de manera més o menys efectiva. Les entitats simplificades només existeixen de manera contextualitzada, és a dir, juxtaposades a d’altres entitats. Entrelligades. Els dos processos es necessiten mútuament. La simplificació només és possible si els elements es juxtaposen a una xarxa de relacions, mentre que la juxtaposició requereix que els elements estiguin simplificats. Dels dos processos, silenciosos, s’extrau constantment força i credibilitat. Dels dos processos, doncs, n’emergeix acció social.
L’actor-xarxa es converteix, així, en un instrument especialment pertinent per estudiar entitats heterogènies. Com per exemple, un laboratori de ciència. Una vegada prenem el laboratori com a objecte d’estudi, en termes d’actor-xarxa (Law, 1994), la distinció entre context i contingut, tractada per la sociologia tradicional, es fa inservible ja que un i altre són indiscernibles entre si. S’imposa, per contra, un seguiment exhaustiu de totes les mobilitzacions i negociacions, definicions i redefinicions que els diferents actants implicats posen en funcionament contínuament al llarg de les xarxes interconnectades. Per tant la noció d’actor-xarxa constitueix una fita important per a la teoria, sobretot perquè aporta un marc analític des del que analitzar i operacionalitzar l’heterogeneïtat constitutiva que postula l’ANT111. De fet, gràcies a aquest
concepte, l’ANT, consolida i fa viable analíticament el gir simètric que demana. Així és, gràcies al conjunt de postulats que breument he exposat, l’ANT comença a donar forma a una anàlisi capaç de superar la
111 Callon (1987), per exemple, ens diu que la noció d’actor xarxa ens ajuda a no remetre les
nostres explicacions a conceptes com els de sistema o estructura (constructes molt utilitzats en l’explicació pròpia d’aquesta àrea d’estudi del pensament social). Aquests conceptes clàssics, ens diu, no ens permeten seguir i conceptualitzar el caràcter ambivalent, processual, heterogeni, canviant i en constant reestructuració de la realitat a estudiar. El concepte d’actor xarxa, en canvi, si que ho permet.
insatisfacció que li provoca l’enfocament tradicional de l’anàlisi social de la ciència i la tecnologia. Troba un marc des del que superar les limitacions instaurades per un seguit de dicotomies actives i una oportunitat per poblar l’anàlisi sociològica d’explicacions, conceptes i figures híbrides i innovadores.
Però més enllà d’això, gràcies a aquests postulats, l’ANT comença a mostrar que la seva principal inquietud té a veure, més enllà d’un interès sectorial i específic per les discussions d’un determinat àmbit d’estudi, per la qüestió més general de l’ordenament social. Més enllà de voler proporcionar-nos una altra imatge, una imatge més, de l’activitat científica i de la importància de l’entorn social en aquesta, l’ANT sembla perseguir una reflexió sociològica d’ordre més general.