Tanmateix, aquesta no és la única raó per apropar-me als preceptes d’aquesta teoria. En les properes pàgines voldria donar alguna prova més del valor que penso pot tenir l’ANT a l’hora de provar de desbloquejar algunes de les controvèrsies endèmiques en l’estudi de l’acció col·lectiva. Com hem vist, l’ANT és una teoria que busca donar comptes d’allò social des d’una perspectiva alternativa, més simètrica. Per això afirma que a més de mobilitzar “explicacions socials”, a banda de preocupar-nos per les relacions socials i humanes, hem de prendre en
molt més important comparar quines són les noves institucions, procediments i conceptes capaços de col·leccionar i reconnectar allò social (per més informació sobre aquesta discussió veure Callon et alt., 2001 i Latour, 2005b).
consideració, també, als actants no humans i als procediments tècnics en els que aquests estan involucrats.
La primera implicació d’aquest gir simètric és que allò social, als ulls de l’ANT, és equiparable a un col·lectiu híbrid, a un agregat d’humans i no humans sense fronteres preestablertes, al producte relacional que crea el compromís precari i constant entre elements heterogenis. Més que haver de desxifrar allò social, més que entreveure com la societat es reflexa en les situacions o comportaments que observem, l’analista ha de preocupar-se per tant de rastrejar el mode, la manera, en que es produeixen associacions, en que es produeixen els agençaments, els col·lectius –concepte que
substitueix al de societat, com el d’associació substitueix al d’allò social-, en els que ens veiem implicats dia a dia. De la mà de l’ANT, doncs, trobem una important redefinició del concepte de “col·lectiu”. No només és utilitzat com un sinònim d’allò social, sinó que és profundament redefinit. Ja no parlem d’allò col·lectiu com a sinònim de col·lectivitat, de mer agregat, de
conglomerat de coses en si145. Parlem d’allò col·lectiu en termes d’efecte
emergent, de composició, d’agençament, de producte d’una interacció, d’elements, parts, relacions que performen una determinada agència.
D’aquí arrenca la segona implicació. L’acció social, des d’aquest punt de vista, també és redefinida. Aquesta ja no és atribuïble únicament a allò humà, ni a una estructura social determinada, ni a cap essència prèvia, no té una font clarament identificable, prové més aviat de patrons de relació heterogenis, de les relacions d’influència que configuren i (es configuren) en entramats híbrids. L’acció social esdevé, de fet, un efecte relacional emergent, una conseqüència estratègica –que no intencional- de la interacció entre elements i entitats materialment heterogènies. L’acció, per tant, sempre està vinculada, ineludiblement, a col·lectius híbrids (Callon i
Law, 1995). En efecte, per l’ANT, la capacitat d’acció, l’agència, contràriament al que sovint s’assumeix, no és una propietat atribuïble a un actor en concret sinó més aviat el producte, l’efecte emergent d’un agençament concret. D’un col·lectiu146. Una propietat distribuïda i
145 El col·lectiu ja no indica un mer compendi d’entitats sòlidament definides i preestablertes ja
d’antuvi sinó que designa més aviat els esmentats conjunts heterogenis d’associacions (Callon i Law, 1995).
146 És en relació que les coses són i, per tant, que actuen. L’essència és existència i l’existència
és acció. Aquesta premissa dóna lloc a una sèrie d’interrogants i debats molt interessants al voltant de la pròpia manera com hem de pensar l’acció i, per extensió l’agència, la responsabilitat o la localització i atribució mateixa d’acció social. Fins al punt que aquest passarà a ser un dels temes predilectes de l’ANT. Aquest argument, que a alguns els pots semblar inexacte i a d’altres excessiu, es demostra cert quan un para atenció a la vasta producció d’estudis dins d’aquesta tradició dedicats a dirimir precisament el caràcter social, i associat, de l’agència i de l’acció. Una bona prova la trobem en el simposi organitzat al 1993 a Surrey i titulat “Non Human Agency: a contradiction in terms?” on els principals especialistes d’aquesta tradició discutiren sobre la pròpia noció d’agència. Per més informació veure Callon, M. and J. Law (1995) ‘Agency and the Hybrid Collectif ’, paper presented at ‘Non-Human
compartida per humans i no humans. Per exemple, els no humans, argumenta, són també actors (actants) importants a l’hora d’establir associacions, a l’hora de donar comptes de l’acció o de la responsabilitat de determinada agència. No són simples portadors de significat. Així ens ho argumenta Latour (1999) en una brillant exposició sobre el sempitern debat de si s’ha de restringir molt o poc l’accés a les armes de foc. Qui mata? Les armes o les persones?
Segons la NRA (National Rifle Association), que defensen la lliure compra-venda d’armes, la resposta és clara: “són les persones les que maten, no les armes”. Tanmateix, els que estan en contra de la venda lliure d’armes no dubten a afirmar que són “les armes les que maten la gent”. Latour (1994, 1999), per contra, es distancia d’ambdues postures: la primera per
sociologista, la segona per materialista. Malgrat es tendeix a reduir habitualment el problema a aquestes dues postures possibles –la materialista, que consisteix a mantenir que la tecnologia serveix només per a determinades coses i que, per tant, les armes només serveixen per matar, i la sociològica, que qüestiona l’autonomia de la tecnologia i subratlla la necessitat d’acarar els factors socials que expliquen l’ús d’armes- és possible, per Latour, argumentar i articular una postura alternativa. És possible argumentar alhora que l’ús d’armes és un procés tant social com tecnològic. Per fer-ho, però, hem de descartar tant que sigui l’arma l’actor protagonista com que ho sigui la persona. En el moment en que un ciutadà agafa una pistola apareix un altre tipus d’entitats, un ciutadà-pistola o una pistola-ciutadà. Les persones canvien amb una pistola a la mà i les pistoles són diferents quan algú les sosté. L’idèntic error de les postures enfrontades és que parteixen d’essències, bé sigui la dels subjectes, bé sigui la dels objectes. Per escapar d’aquesta falsa disjuntiva, precisament, és pel que els teòrics ANT fan servir la noció d’actant. Una paraula simètrica que no diferencia entre humans i no humans. Així la propietat d’actuar, de dur a terme una acció, ja no rau en un únic agent. Més aviat, ens diu, l’acció és una propietat d’entitats associacions, l’efecte d’una composició de diferents agents. Podem atribuir un protagonisme especial a un d’ells, assenyalar-lo com a motor principal de l’acció, però desproveït dels altres no assoliria les seves fites.
“Así, todos los componentes de un híbrido contribuyen a su agencia, al igual que otras entidades más o menos asociadas con el híbrido” (Michael, 2000: 42).
Per tant, si ens plantegem l’acció en termes de composició, en termes de delegació, de traducció, en termes més simètrics, podem entendre millor el paper mediador, per exemples, de les tècniques. Podem de fet,
Agency: A Contradiction in Terms?’ Conference in Theory and Methods, Guildford, Surrey, UK.
construir un mite, un relat molt més interessant sobre l’acció i l’agència. Un relat que ja no té relació amb un fals i endèmic debat: si és la subjectivitat la que s’estén a les coses o si és que tractem als humans com a objectes. No es tracta ja de considerar les màquines com a agents socials, ni a la inversa. Es tracta d’una cosa més simple però també més radical: es tracta d’evitar per complet l’ús de la distinció entre el subjecte i l’objecte a fi de poder parlar del plec que implica mútuament humans i no humans, a fi de poder discernir les propietats i les agències que emergeixen d’aquests complexos conglomerats, d’aquests agençaments147.
Assumir aquest punt de vista vol dir, en qualsevol cas, que l’acció esdevé un efecte emergent d’associacions heterogènies. Emergeix com una propietat distribuïda i compartida per humans i no humans. No hi ha lloc per tant per una teoria de l’agència i de l’acció social que no contempli els no humans com a quelcom més que simples recursos, instruments o constrenyiments pels humans i els seus propòsits. L’acció és el producte de xarxes d’activitat, d’interacció, d’associacions d’humans i no humans. De la mateixa manera, no hi ha lloc per a una teoria d’allò social que deixi de banda la important pregunta per allò associat, per la composició, és a dir per allò composat i col·lectiu. Els actors, els agents socials, són híbrids materialment heterogenis, l’efecte emergent de col·lectius en acció. Ambdues implicacions per tant es pressuposen. Ambdues, d’altra banda, són importants pel context de discussió que estableix aquesta tesi, ja que la comprensió alternativa de l’acció social i d’allò col·lectiu obre una
interessant línia de treball per als estudiosos de l’acció col·lectiva, en
especial, en relació al tema de l’agència i a la possibilitat d’articular una nova teoria de l’acció col·lectiva que difereixi de les tradicions dominants i
que consideri, i assumeixi, d’una banda, el caràcter col·lectiu, relacional, dels
actors socials, i com a tal, assumeixi també que l’acció social és un efecte emergent, el producte interactiu de col·lectius híbrids en acció.
Aquesta doble implicació, penso, no hauria de passar desapercebuda per a un teòric de l’acció col·lectiva. Així és, tot i no ser evident d’entrada, aquestes reflexions poden ser tremendament importants per a l’estudi de l’acció col·lectiva. D’una banda, perquè permeten explorar
147 “És evident, podríem dir, que un objecte tecnològic ha d’estar a les mans d’un subjecte humà, d’un
agent capaç de concebre propòsits, i que és ell qui l’ha de posar en marxa. Però l’argument que estic plantejant és simètric: el que és cert de l’objecte és encara més cert si l’apliquem al subjecte. No hi ha cap sentit en el qual es pugui dir que els humans existeixen sense necessitat d’entrar en relació amb allò que els autoritza a existir i els permet fer-ho (és a dir, els capacita a actuar). Una pistola oblidada és un simple tros de matèria, però, què seria un pistoler abandonat? Un humà, sí (una pistola és només un artefacte entre molts d’altres), però no un soldat, i sens dubte no un d’aquests legalistes nord-americans de la NRA. És possible que l’acciò propositiva i la intencionalitat no siguin propietats dels objectes, però tampoc són propietats dels humans. Són propietats de les institucions, dels aparells, del que Foucault anomenava dispositius (...). Els Boeing 747 no volen, són les companyies aèries les que volen” (Latour, 1999: 230, traducció pròpia).
els perímetres comuns, sovint desconsiderats, d’una sèrie de discussions i arreus conceptuals d’alguna manera relacionats. D’altra banda, perquè permeten albirar també una productivitat molt més gran i concreta derivada del fet d’associar amb certa sistematicitat ambdós àmbits d’estudi148. Un exemple, amb la seva reflexió l’ANT allunya la important
discussió sobre l’acció social, sobre l’agència, del terreny metafísic al que sempre ha estat reduïda. En efecte, davant les suposicions dualistes que sempre atribueixen una força o naturalesa oculta, gairebé fantasmal, a l’acció –una ànima, un sentit moral, una comunitat lingüística- l’ANT ens proposa, per contra, un enfocament material i relacional. L’acció no només inclou humans, ni tampoc aquells elements que sempre hem considerat “socials”. A més d’allò simbòlic, els col·lectius que ens conformen i
conformem estan composats per elements materialment molt heterogenis. L’acció deriva d’aquesta materialitat. No pot ser atribuïda més que a aquests col·lectius híbrids (Latour, 1992). Doncs bé, aquesta desmitificació de l’acció social -despsicologització, però també dessocialització- és tremendament interessant per a un teòric de l’acció col·lectiva ja que aproxima l’estudi de l’acció social i de l’agència, un tema cabdal també per aquest àmbit d’estudi, a un enfocament no intencional, no reflexiu, no antropocèntric. L’allunya del model dualista i essencialista habitual, explorant la possibilitat d’un enfocament més monista i relacional (Law i Callon, 1993)149.
L’ANT ens ofereix així una interessant i innovadora possibilitat explicativa: la de construir relats on puguem explicar l’acció social com una acció associada i atribuir l’agència a localitzacions, punts, distribucions, més que no pas a camps, essències o diversitats. Aquest sens dubte és un canvi substancial i prometedor a l’hora d’encarar aquestes qüestions d’una forma renovada i crítica. Primer perquè és capaç de donar una dimensió col·lectiva a tota acció social. Segon perquè és capaç de donar una dimensió agentiva als propis col·lectius, per híbrids i heterogenis que siguin. Aquesta doble conseqüència teòrica, tan poc explorada, és interessant de cara a plantejar-se com resoldre la discussió plantejada al primer capítol. Sobretot perquè aquest doble moviment fa de l’ANT una teoria sociològica
148 La importància d’aquest gir es fa palès quan ens adonem que gràcies a això visió de l’acció
materialment heterogènia i relacional que propugna l’ANT podem explicar aspectes tan importants com el procés d’estabilització d’allò social, comprendre com és possible construir societat a gran escala o com aconseguir que un determinat ordenament perduri en el temps. O que sigui possible, fins i tot, explicar l’acció a distància o les relacions de poder o com a través (i des) d’accions locals es poden tenir efectes globals. Per més informació consultar, Law (1986, 1991; 1994); Law i Callon (1992) I Latour (1991a, 1992).
149 “Once we divorce the notion of agency from panopticism of strategic intentionality –once we no
longer imagine that the former necessarily implies the latter- the we open up a whole field of empirical and theoretical possibilities. Decentredness. And connections that are multiple and partial” (Callon i Law, 1993: 8).
especialment interessada, i interessant, per l’estudi de l’acció col·lectiva150.
Tant per explicar tot allò que té a veure amb la condició col·lectiva de l’agència, és a dir la composició social de l’acció social, com per donar comptes de tot allò que té a veure amb el caràcter agentiu, i per tant productiu, d’allò col·lectiu. Una teoria interessant, doncs, perquè ens parla
tant de l’acció dels col·lectius com del caràcter col·lectiu de tota acció.
Aspectes, tots dos, igualment cabdals a l’hora de parlar d’acció col·lectiva. Evidentment, això no vol dir que hàgim de pensar que aquest enfocament pot solucionar tots i cadascun dels problemes plantejats al voltant de l’acció col·lectiva però si que pot servir-nos com un punt d’inici per tractar certes qüestions problemàtiques des d’un altre enfocament. En efecte, aquestes redefinicions permeten albirar una profuctiva i inexplorada possibilitat d’afrontar de forma diferent la important pregunta per la condició agentiva d’allò col·lectiu. O també per afrontar diferent la pregunta per l’articulació col·lectiva de l’acció social. Aspectes, tots dos, centrals per a una nova teoria de l’acció col·lectiva151.