Construint la realitat des de la intersubjectivitat

Recollint la idea que esmentàvem al subapartat anterior referent a la construcció col·laborativa del coneixement, un element interessant a destacar és el paper que té la intersubjectivitat en aquest procés. Acollint- nos a l’aportació de Bruner, la intersubjectivitat representa l’habilitat per comprendre les ments dels altres (Bruner, 1997), emprant com a mitjà el llenguatge tant verbal com no verbal. En aquest sentit, ja hem vist en l’apartat anterior de quina forma les persones per mitjà del llenguatge i en contextos d’interacció anem construint el nostre pensament i la nostra consciència per comprendre el món. Aquest coneixement està dins de cada persona, però tal com afirma Mercer (1997), també és un coneixement que pertany als altres, en la mesura que es pot compartir i, afegiríem, en la mesura que ha estat construït gràcies a la interacció amb aquests altres.

Reprenent el concepte d’intersubjectivitat, és interessant considerar de nou la idea que situava el llenguatge i l’acció com a eixos principals de la construcció de significats, en aquest punt, entra en joc el concepte de mediació (Bronckart, 1995). Segons Wells (2001), l’infant participa en converses i en interaccions a través de les quals va adquirint els diferents mitjans de comunicació interpersonal, però també intrapersonal, ja que el llenguatge ajuda també a l’infant a parlar amb si mateix, a generar el seu pensament i la seva consciència, tal com hem vist amb anterioritat. En aquestes interaccions l’individu participa amb d’altres membres de la seva comunitat, i el coneixement que construeix en aquest intercanvi d’acció i interacció conjunta esdevé compartit.

En aquesta línia, les aportacions de Habermas (2001) quan parla d’acció fa referència a aquelles manifestacions simbòliques en què l’actor

entra en relació amb el món. Aquesta acció té com a darrera finalitat l’execució d’un pla d’acció que implica executar un moviment corporal (com a element de l’acció) que d’una banda, genera un moviment que intervé en el món (actuant instrumentalment) i, d’altra banda, genera un moviment en què el subjecte encarna un significat, el que suposa l’expressió comunicativa de l’actor. L’acció inherentment comporta canvis al món, canvis que són des de la perspectiva del moviment instrumental, de caràcter casualment rellevant; mentre que el moviment que expressa comunicativament desenvolupa canvis semàntics. Habermas (2001) incideix en la importància dels mitjans lingüístics, tenint en compte totes les funcions del llenguatge, ja que reflecteixen la relació de l’actor amb el món.

L’enteniment lingüístic és només el mecanisme de coordinació de l’acció, que ajusta els plans d’acció i les activitats teleològiques dels participants perquè puguin construir una interacció48. (Habermas, 2001, p. 138)

En aquesta cita, Habermas es refereix a l’enteniment lingüístic i entén que els actes de parla expressen el contingut proposicional, que està generat per la relació interpersonal i la intenció del parlant.

Quan parlem de la rellevància del llenguatge, ho fem perquè ens aproxima a l’enteniment entre persones, descrit per Habermas (2001) com l’obtenció d’un acord. L’enteniment, la recerca d’un acord, coordina l’acció, facilitant que els participants en una interacció es posin d’acord sobre la validesa de les seves emissions i manifestacions. D’aquesta manera és com de forma intersubjectiva, els participants d’una interacció reconeixen les pretensions de validesa, que poden ser reconegudes, o bé poden ser qüestionades. En aquest procés, l’acció permet mobilitzar la racionalitat per basar les argumentacions en criteris de veritat, rectitud i veracitat. Des d’aquesta perspectiva, les relacions s’allunyen de les resistències del poder a mantenir el seu exercici en les interaccions, i es desmonopolitza la veritat de les mans dels poderosos, traslladant-les a uns criteris d’igualtat i de validesa de les argumentacions i no pel rol que representen les persones que formen part de la interacció. En aquest procés de mediació, segons

48

El entendimiento lingüístico es sólo el mecanismo de coordinación de la acción, que ajusta los planes de acción y las actividades teleológicas de los participantes para que puedan construir una interacción. (Habermas, 2001, p. 138)

Bronckart (1995), el que fa la persona és interioritzar el coneixement, apropiar-se’l, emprant-lo com a filtre a l’hora d’accedir a la comprensió del món. És precisament el fet que aquest procés es trobi situat en un context, és a dir, vagi d’acord a uns significats construïts, el que assegura la negociació i la comunicació entre les persones (Bruner, 1997), i per tant que es doni aquesta intersubjectivitat.

En la interacció, quan les persones estan comunicant-se, intercanviant i negociant, no només incorporen el coneixement preexistent a la interacció, sinó que, a més a més, cadascuna de les persones implicades a la interacció aporta el seu bagatge, els seus matisos en la comprensió del món, la seva experiència personal; generant un context idoni perquè es doni un nivell de comprensió més elevat del que posseïen previ a aquesta interacció (Edwards & Mercer, 1988). Tenint en compte aquesta idea, es posa de manifest la rellevància que té l’acció educativa, és a dir, el context educatiu intencional en la construcció del pensament i la consciència i la creació col·lectiva de nou coneixement. D’aquí la importància dels autors (Bronckart, 1995; Edwards & Mercer, 1988; Lave & Wenger, 1991; Mercer, 1997; Vygotski, 2008) que han definit l’aprenentatge com aquest procés de construcció guiat de coneixement que implica diàleg i acció conjunta amb d’altres persones; en el qual anem incorporant i apropiant-nos dels diferents elements de la cultura.

Aquesta concepció de l’aprenentatge ens ajudarà a posteriori a comprendre la fonamentació de la teoria de l’Aprenentatge Dialògic, concretat en diferents actuacions educatives (presentades al capítol 5) que incorporen i generen aquests contextos de construcció conjunta de coneixement a través de l’acció i el diàleg conjunt. Aquesta perspectiva ens ofereix també un context educatiu ple de possibilitats que s’allunya del determinisme, ja que potencia el paper de la interacció i d’un tipus de diàleg que genera transformacions en la forma de comprendre el món extern, però també té implicacions en la transformació del nostre món intern. Aquesta idea ens serà d’utilitat a l’hora d’entendre de quina forma construïm la nostra trajectòria acadèmica i la valoració que en fem; i ens permetrà valorar com aquesta construcció és dinàmica i no determinista, ja que es pot transformar depenent del context educatiu que generem.