Credibilitat i rol dels mitjans àrabs abans d’Al Jazeera

Fins a la irrupció de les televisions àrabs per satèl·lit, amb el naixement d’Al Jazeera el 1996 com a estendard d’aquesta revolució, la població àrab tenia molt poques raons per confiar en la independència i en la informació que elaboraven els mitjans de comunicació perquè els governs àrabs tenien el monopoli mediàtic. Aquesta manca de credibilitat era conseqüència directa de la utilització governamental de la televisió, la ràdio i la premsa per promoure objectius de desenvolupament nacional. Finançats pels governs i sota la tutela dels ministeris d’Informació, durant dècades el públic àrab ha percebut els mitjans de comunicació com a part de la maquinària burocràtica estatal (Fahmy i Johnson, 2010; Fandy, 2005; Lynch, 2006; Rugh, 2004).

El període que va discórrer entre la independència dels països àrabs després de la Segona Guerra Mundial i la dècada dels 1990 amb l’aparició de diferents cadenes de televisió panàrabs per satèl·lit, va estar marcat per l’estricta censura i la supeditació dels periodistes als mandats del govern de torn. Aquestes circumstàncies van provocar que durant anys l’escepticisme fos la nota predominants entre la població àrab vers els mitjans de comunicació a causa de la manca d’imparcialitat i credibilitat. Els mitjans estaven tant instrumentalitzats pel poder que l’audiència havia de llegir molt sovint entre línies buscant dobles significats i omissions d’informació per poder tenir accés a un relat diferent a l’oficial (Lynch, 2006; Rugh, 2004).

Un dels exemples més clars d’aquesta pèrdua de credibilitat dels mitjans de comunicació entre la població àrab és el cas del programa de ràdio La veu dels àrabs (Sawt al-Arab, en àrab). Quan el coronel Gamal Abdel Nasser va arribar al poder a Egipte el 1954, una de les primeres mesures va ser la nacionalització del canal de Suez el 1956, la qual va provocar una reacció hostil de França, el Regne Unit i Israel. La veu dels àrabs, que va començar les seves emissions el 4 de juliol de 1953, va adquirir ràpidament una notable popularitat regional al convertir-se en la veu del nacionalisme i panarabisme nasserià, així com en l’altaveu de missatges contra l’hegemonia dels Estats Units i la seva política exterior en la regió (Lamloum, 2006: 89; Labidi, 2003).

Malgrat la seva utilització com a eina propagandística, el programa gaudia d’una gran audiència i enorme credibilitat en una època d’especial hostilitat principalment amb Israel. Va ser precisament després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, que enfrontava a un conjunt d’estats àrabs contra Israel, quan La veu dels àrabs va perdre la seva credibilitat. La ràdio de Nàsser no va assumir la derrota infligida a Egipte per part de l’exèrcit israelià, i l’audiència va haver d’assabentar-se de la desfeta a través dels mitjans de comunicació occidentals (Lamloum, 2006: 90; Labidi, 2003).

Les condicions polítiques i socials esmentades en els apartats anteriors van influir de forma directa en l’autocensura dels editors i els periodistes a l’hora d’escollir els temes i la forma en com presentar-los. Rugh (20014: 169) determina que els factors que influencien en un editor a l’hora de seleccionar què és notícia i la seva presentació, és d’una banda, la percepció dels fets determinada per la seva pròpia experiència personal i el seu entorn cultural, històric, social i econòmic. Al factor personal, que afecta a qualsevol periodista del món, s’hi suma el factor polític, que en el cas dels informadors àrabs juga un paper fonamental a l’hora de condicionar l’exercici de la seva professió.

“The second most important factor influencing Arab editors in their news presentation is political bias. That is, in presenting the news they sometimes make choices because of prevailing political factors, such as the policies and preferences of the government in power. The editor may do this in order to support a government he favors or simply to avoid trouble with a government he fears. Political bias is usually a conscious act in which the editor has deliberately compromised the truth as he saw it because of the consequences of presenting the truth”. (Rugh, 2004. 17)

La recerca periodística de la veritat als països àrabs sempre ha estat dificultada per l’accés a la informació i a dades concretes, ocultades i protegides per lleis governamentals que emparen el secretisme i la manca de transparència esgrimint raons de seguretat nacional. Les sancions i penes de presó a les que es poden enfrontar els periodistes per “posar en risc la seguretat nacional”, ha suposat durant anys la pràctica inexistència de periodisme d’investigació als mitjans de comunicació àrabs (Nawar, 2003).

L’elevada taxa d’analfabetisme existent entre la població àrab13, del 73,5% entre els majors de 15 anys el 1970, provocava que el consum dels mitjans de comunicació quedés reduït molt sovint a una elit que havia tingut accés a l’educació. La manca d’un esperit crític entre el gruix de la població feia que no existís una demanda d’informació de qualitat que pressionés als mitjans de comunicació per a fiscalitzar el poder a través de l’exercici del periodisme.

També cal destacar que la producció periodística als països àrabs durant les dècades a les que fem referència, va seguir els mateixos esquemes i patrons que els mitjans de comunicació occidentals perquè, tant els professionals com les elits que formaven part important de l’audiència, s’havien educat bé a Occident o bé a universitats que seguien programes educatius occidentals. Per aquest motiu els mitjans de comunicació àrabs van reproduir durant dècades esquemes orientalistes de construcció de la realitat i del relat periodístic (Said, 2005).

Tenint en compte tots els factors exposats, Rugh (2004: 16) destaca que els mitjans de comunicació àrabs pràcticament mai han servit de fòrum per a l’intercanvi d’opinions, reflexions i crítiques. I el més important de tot, no han exercit la seva funció de quart poder i de vigilants dels mandataris. En aquest context, el periodisme ha gaudit fins la irrupció de televisions àrabs per satèl·lit com Al Jazeera d’un baix prestigi i credibilitat entre l’opinió pública àrab.

Com a resposta a aquesta situació, després de la Primera Guerra del Golf de 1991 comencen a nàixer tot un conjunt de televisions àrabs per satèl·lit amb una clara orientació panarabista que situen el ciutadà àrab en el centre informatiu i serveixen de plataformes per a un debat i diàleg polític que desafia el status quo predominant als països àrabs fins aquell moment. Fins a la irrupció de televisions com Al Jazeera el 1996, l’audiència àrab estava forçada a consumir mitjans de comunicació nacionals marcats per

13 _{L’any 1970 s’estima que hi havien 50 milions d’àrabs analfabets, una dada que suposava el 73,5% de la població}

total àrab de persones majors de 15 anys. En canvi, l’any 2008 hi havia 70 milions d’àrabs analfabets, però ja només representava el 40% de la població àrab major de 15 anys. MAGIN, S. (2010). Illiteracy in the Arab Region: A Meta Study. [http://www.gial.edu/documents/gialens/Vol4-2/Magin-Arab-Illiteracy.pdf]. Consulta: octubre de 2014.

la censura i la propaganda estatal, i mitjans estrangers com la CNN que tractaven d’imposar un discurs hegemònic de poder dels EUA i d’Occident sobre el Pròxim Orient. Els ciutadans àrabs vivien una situació de frustració marcada a nivell domèstic per l’immobilisme dels seus estats i per la inacció i la supeditació en la plana internacional. Més enllà dels interessos de països com Qatar i l’Aràbia Saudita de crear mitjans de comunicació com a altaveus internacionals de la seva agenda política, la irrupció d’aquestes televisions propicien que els àrabs passin a tenir un paper actiu tant com a subjecte informatiu, així com a consumidors d’una informació que permet el debat, la crítica, la reflexió i la participació. Sens dubte, ens trobem davant el naixement de noves veus i d’una nova audiència àrab, una qüestió que desenvoluparem amb més detall a l’apartat 3.6. de la tesi (Lamloum, 2006; Lynch, 2006; Miles, 2005; Seib, 2008; Zayani, 2005).