Govern de Habib Bourguiba (1957-1987)

Les eleccions celebrades l’abril de 1956 van suposar l’inici de l’hegemonia del Neo- Destour –va obtenir el 95% dels vots concorrent sota el paraigua del Front Nacional– i del seu dirigent Habib Bourguiba, que el 25 de juliol de 1957 es va convertir oficialment en president després que l’Assemblea Nacional proclamés la República de Tunísia. La Constitució promulgada el 1959 tenia un caràcter marcadament presidencialista i establia la supremacia del poder civil sobre el poder militar i fixava la separació de poders i garantia els drets bàsics dels ciutadans d’igualtat davant la llei, llibertat d’opinió, de premsa, de reunió, d’associació i sindicació. La Carta Magna es limita a constatar que l’islam és la fe dels tunisians però no la proclama religió de l’Estat.

Malgrat que el president de la República –elegit per sufragi universal com l’Assemblea Nacional per un mandat de cinc anys– té un màxim de tres mandats consecutius, el

control de tots els aparells de l’Estat per part del Neo-Destour provocarà que Habib Bourguiba pugui perpetuar-se en el poder durant tres dècades.

“La máxima expresión del Nuevo Estado Tunecino, lo constituye, sin duda, el Código del Estatuto Personal (agosto de 1956), que tenía por objectivo romper la sociedad tradicional y subordinar las instituciones sociales (religiosas, políticas, económicas, corporativas) al control directo del Estado-Partido en aras de la modernización preconizada por el presidente Bourguiba”. (Segura i Mas, 1994: 208)

Aquest Codi de l’Estatut Personal va atorgar a les dones tunisianes una posició d’avantguarda en la regió. Aquesta innovadora política d’emancipació de la dona prohibia la poligàmia, establia el matrimoni civil i el divorci podia ser sol·licitat per qualsevol dels dos conjugues (Dawisha, 2013: 97). Més tard, s’establirà una edat mínima per contraure matrimoni així com el dret a l’avortament sense l’autorització prèvia del marit per a dones amb cinc fills o més. Aquestes lleis, que més tard serien adoptades per altres països àrabs, van facilitar la incorporació femenina al món laboral i van permetre que ocupessin càrrecs en l’administració pública.

La prompta emancipació de la dona en una societat marcadament patriarcal i el seu rol actiu en les diferents esferes civils i socials la visualitzarem de forma clara durant la revolta del gener de 2011. Un gruix important de dones activistes va jugar un paper clau en la deposició de Ben Ali a través del lideratge de les protestes al carrer i d’un paper molt actiu en les xarxes socials i blogs que servien per denunciar les polítiques i corrupteles del govern tunisià. Per entendre com el règim de Habib Bourguiba va evolucionar del 1957 al 1987 en base a les reformes polítiques, socials i econòmiques aplicades, Paul Balta (1994) i Azzam Mahjoub (2006) proposen tres fases que es corresponen a tres orientacions polítiques diferents.

El primer període (1956-70) va estar marcat pel pas d’un model liberal –proclamat el 1956– cap a l’estatisme amb la posada en marxa d’un conjunt de reformes polítiques i socials que tenien com a objectiu l’enlairament econòmic del país i deixar enrere el subdesenvolupament. Aquesta evolució cap al socialisme i l’economia planificada va provocar que el Neo-Destour passés a denominar-se Partit Socialista Destourià (PSD). La persona que Bourguiba va triar per dur a terme aquesta “revolució socialitzadora” va ser

Ahmed Ben Salah, secretari general de la Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT).

El pla de desenvolupament estatista planificat de Ben Salah va estar marcat per la cooperativització del sector comercial, industrial i agrícola (van nacionalitzar-se totes les terres en mans estrangeres). L’Estat també va promoure la industrialització, la construcció de grans infraestructures, la creació de bancs paraestatals, la modernització dels habitatges i l’inici del turisme. Es tractava d’un model bàsicament focalitzat en el mercat intern i un sistema clàssic d’exportació: matèries primes minerals (principalment fosfats) i vegetals (oli d’oliva i cítrics).

Com indica Antoni Segura i Mas (1994: 210), l’accentuada intervenció estatal en l’economia i l’extremada burocratització de l’administració pública va generar un gran descontent popular que es va traduir en aixecaments populars i malestar general que van forçar Bourguiba a la destitució de Ben Salah el 1969. La complicada situació econòmica va provocar un fort moviment migratori cap a Europa –a França fonamentalment–, que va jugar un paper important per pal·liar la difícil situació econòmica mitjançant l’entrada de divises. Michel Camau (1989) assenyala que la dècada dels seixanta és el període de la presidència de Bourguiba amb menys inversió i estalvi estatal i la generació d’un fort deute exterior, un important llastre per a Tunísia, que dues dècades més tard es veurà forçada a obeir la doctrina del Fons Monetari Internacional (FMI).

En la segona etapa (1970-1980) es va produir un canvi radical de model econòmic passant del “socialisme cooperatiu” al “liberalisme salvatge” que va afavorir l’aparició d’una nova burgesia estretament lligada als interessos del règim. Tal i com assenyala Balta (1994: 56) durant aquest període va tenir lloc un enriquiment global del país i la proporció de població que viu sota el llindar de la pobresa va passar del 70% el 1965 a un 13% el 1980. Al mateix temps, aquest canvi de paradigma econòmic va provocar una forta polarització social i territorial: la distància entre rics i pobres és cada vegada més àmplia i s’incrementen les diferències regionals entre el litoral –més fàcil d’explotar– i l’interior i sud del país.

Aquestes marcades diferències econòmiques entre les elits i el gruix de la població, així com entre el litoral i l’interior de Tunísia jugaran un paper molt important perquè la revolta de desembre de 2010 prengui en primer lloc en ciutats com Sidi Bouzid, Kasserine o Regueb, ciutats interiors i amb una elevada taxa d’atur. Azzam Mahjoub (2006: 78-79) destaca l’establiment d’un règim d’incentius a les inversions estrangeres directes i l’adopció d’un model de creixement on les exportacions jugaven un paper clau. El petroli, els productes tèxtils produïts en zones franques (baixos costos laborals), els fosfats transformats i els productes agrícoles tradicionals van contribuir al creixement impulsat per les exportacions.

En el àmbit polític, una lleugera liberalització va permetre trencar l’estret control polític de la dècada anterior i qüestionar en certa manera l’hegemonia del Partit Socialista Destourià. Aquest paper crític el va assumir la UGTT en la defensa dels drets dels treballadors enfront dels abusos de la política marcada des de Tunis. En aquest context, el règim de Habib Bourguiba va tractar de contrarestar l’enfortiment del principal sindicat i l’ascens de l’esquerra a les universitats amb un elevat grau de condescendència amb el moviment islamista que va sorgir entre els sectors més tradicionals de la Universitat de la Zaytuna. En aquest sentit, podem observar com els diferents règims àrabs han utilitzat l’islamisme des de la fi de l’època colonial i fins l’actualitat com a eina per perpetuar-se en el poder. El factor islamista ha justificat la permanència durant dècades d’estats d’emergència per garantir la seguretat nacional i també per erigir-se en legítims garants de l’estabilitat de cara als països occidentals.

El 28 de gener de 1978 els dirigents sindicals van cridar a una vaga general que va transformar-se en una revolta popular sufocada per l’exèrcit. L’esquerra i l’UGTT van ser neutralitzats, mentre que els islamistes van esperar per prendre el carrer un any més tard estimulats per la victòria de l’imam Khomeini a l’Iran. Més de cent dirigents i militants islamistes van ser detinguts, jutjats i condemnats a penes molt dures de presó. El 1975 el parlament tunisià va aprovar la presidència vitalícia de Bourguiba i el 1976 es va reformar la Constitució perquè en cas d’indisposició sigui el primer ministre o el secretari general del PSD qui els substitueixin fins a la fi de la legislatura. A partir d’aquest

moment s’obria la lluita per la successió del “Combatent Suprem” (Segura i Mas, 1994: 211).

El tercer i últim període de Bourguiba en el poder (1980-1987), va començar amb una conjuntura desfavorable a causa de la crisi mundial del petroli i un descens en els ingressos pel turisme. El fre al creixement econòmic, l’augment de l’atur, un nivell de inflació elevat i l’augment del dèficit de la balança de pagaments i deute (Azzam Mahjoub, 2006: 79 ),van provocar que el primer ministre Mohamed Mzali es veiés obligat a aplicar “els tres pilars de la doctrina del Fons Monetari Internacional (FMI): “obertura de les fronteres, contracció de la demanda interior i privatització” (Camau, 1989: 87).

Malgrat la lleugera obertura democràtica amb la legalització de diferents partits opositors i la restauració de l’autonomia de la UGTT, la deteriorada situació econòmica de les arques estatals va portar el Govern tunisià a la liberalització dels preus i a retirar la subvenció als productes de primera necessitat derivats del blat, fet que va provocar un encariment dels preus en un 70% (Balta, 1994: 63). Sumides en la frustració i la desesperació i receptives als missatge dels líders islamistes més radicals, les classes populars van respondre de forma immediata i el país va sumir-se en la crisi social més greu des de la independència: la “revolta del pa” o “revolta del cuscús” que entre finals de 1983 i l’inici de 1984 va estendre’s per tot el país.

El Govern tunisià es va veure obligat a utilitzar l’exèrcit per aixafar les protestes –Zine El Abidine Ben Ali va liderar l’acció militar– i va anular els decrets que establien la liberalització dels preus. Ben Ali havia obtingut el grau de general el 1979 i el 1980 va ser nomenat ambaixador tunisià a Polònia. Va tornar el 1984 per fer-se càrrec de la Direcció General de la Seguretat Nacional i liderar la repressió contra la “revolta del pa”. Malgrat fer marxa enrere, la imatge del president Habib Bourguiba quedarà deteriorada. El seu aïllament només va ser superat per la incapacitat de les organitzacions sindicals i polítiques per fer-se amb el control de la revolta (Segura i Mas, 1994: 44).

La marxa de Mohamed Mzali i el nomenament de Rachid Sfar només va fer que agreujar la situació d’un govern moribund. En aquell moment, l’autèntica obsessió de Bourguiba eren els islamistes, que van protagonitzar una onada de manifestacions per tota Tunísia després de la detenció del líder del Moviment de la Tendència Islamista (MTI) Rachid Gannouchi. L’única persona capaç de mobilitzar l’exèrcit en aquell moment era Ben Ali i, per aquest motiu, el 2 d’octubre de 1987 va ser anomenat ministre de l’Interior. Un més mes tard, Ben Ali decretava la incapacitat del president i assumia el poder19_:

“El 7 de noviembre de 1987 Ben Ali pasa a la acción. Con la colaboración de Habib Ammar, comandante de la Guardia Nacional, destituye al jefe de Estado invocando el artículo 57 de la Constitución. Lo hace público en la radio donde lee el siguiente comunicado: Teniendo en cuenta su senilidad y el empeoramiento de su estado como demuestran los correspondientes informes médicos, el deber nacional nos impone declarar su absoluta incapacidad para asumir las cargas de la presidencia de la República”. (Balta 1994: 66)

Habib Bourguiba va deixar un llegat positiu pel que fa al creixement econòmic i determinades conquestes socials així com la posició avantatjada de Tunísia en el context internacional i una herència negativa pel que fa a la pluralitat política, la desestructuració de la societat civil i la desigual distribució de la riquesa a nivell social i regional. En el terreny econòmic, la modernització del sector agrícola, la industrialització, l’explotació de les reserves de gas natural i fosfats i el turisme van portar Tunísia a experimentar un dels creixements més forts i espectaculars d’Àfrica.

Aquest creixement va produir-se a costa d’una polarització social i territorial: la distància entre rics i pobres va ser cada vegada més àmplia i les diferències regionals entre el litoral i l’interior i sud del país es van eixamplar. Polarització que Ben Ali serà incapaç de revertir durant els vint-i-quatre anys al capdavant del Govern tunisià i que serà un dels factors més rellevants que propiciarà l’esclat de la revolta el desembre de 2010.

A nivell internacional cal destacar l’obertura cap a Occident i el fet que Tunísia fos elegida seu de la Lliga Àrab el 1979 i seu de l’Organització per a l’Alliberament de

19 _{Les cròniques del diumenge 8 de novembre de 1987 van interpretar la deposició de Habib Bourguiba de forma}

molt oposada. Només per posar dos exemples, mentre La Vanguardia titulava: “Habib Burguiba, rellevat de forma pacífica i constitucional de la presidència de Tunísia”; ABC titulava “Deposat de mode incruent el mític Burguiba” i situava tota la informació sota el bloc “Cop d’Estat a Tunísia”.

Palestina després de la seva evacuació de Beirut el 1982. En l’àmbit social, la igualtat de la dona i l’escolarització gratuïta de prop de dos milions de tunisians van suposar fites importants en termes de drets i justícia social.

D’altra banda, com assenyala Segura i Mas (1994: 213) la gestió del “Combatent Suprem” es va saldar amb un balanç polític molt negatiu. En la seva voluntat d’acaparar tot el poder i de controlar totes les instàncies de l’Estat, el règim presidencialista de caràcter autoritari i de partit únic –el Neo-Destour– va mostrar un menyspreu màxim per la UGTT i l’oposició malgrat la seva acceptació a la Carta Magna. Les formacions islamistes i el Partit Comunista (il·legalitzat entre 1963 i 1980) van ser fortament perseguits, forçant a l’exili a molts dels seus militants.