Genograma o constel·lació familiar
És una forma gràfica de representar l’estructura familiar del pacient, de manera que en un esquema queden reflectits els fets vitals i els temps de la seva ocurrència.
Sistema de símbols emprats:
Cada sexe i situació es representa amb un símbol diferent: Quadrat: representa el sexe masculí. Cercle: sexe femení. Una creu dins d’un quadrat o d’un cercle indicarà la mort d’un subjecte masculí o femení, respectivament.
L’edat del subjecte es col·loca dins del quadrat o del cercle, segons sigui home o dona.
Relacions de parentesc: Matrimoni: unió mitjançant una línia horitzontal entre el quadrat i el cercle que representen el pare i la mare. Fills: línies verticals, sortint de l’horitzontal, acabades amb un quadrat o una rodona, segons sigui un fill o una filla, (per ordre d’edat). Bessonada: surt del mateix punt de la línia horitzontal que uneix el pare i la mare.
Encerclar el nucli de convivència.
Esdeveniments: Avortament: és representat per una línia vertical acabada amb un punt. Separació: línia inclinada que trenca la línia horitzontal que uneix el pare i la mare. Divorci: dues línies inclinades que trenquen la línia horitzontal que uneix el pare i la mare.
Figura 2.1.
El Sr. i la Sra. Font de 37 i 35 anys respectivament, consulten per un problema de parla de la seva filla Núria de 4 anys. La Núria té dos germans de 8 i 1 anys, i un germanastre fruit del primer matrimoni del seu pare.
La Núria té dos oncles i una tia (un oncle per part de pare i un oncle i una tia per part de mare). Viuen els avis materns i l’àvia paterna. El nucli familiar actual està configurat per la parella, els tres fills i l’Ernest.
L’entrevista és un acte comunicatiu encaminat a obtenir del pacient/client aquella informació rellevant que ajudi a comprendre la naturalesa dels conflictes pels quals es fa la consulta (entrevista diagnòstica), o a generar un canvi (entrevista terapèutica) o a identificar les qualitats que augurin el desenvolupament amb èxit d’un lloc de treball (entrevista de selecció). Els avatars de la història personal, social i clínica del pacient quedaran reflectits en dos documents (la història clínica i l’anamnesi) com a documents de registre i de seguiment que acompanyaran tota la intervenció clínica d’avaluació i tractament.
Resum
Avaluar i intervenir són dues tasques essencials del professional de la psicologia, i aquestes dues grans tasques són les que s’abracen des d’una visió integrada del procés d’avaluació psicològica. El procés integrador, que s’ha estudiat en aquest capítol, es desenvolupa a partir de cadascuna de les fases següents:
En aquest capítol, també s’ha valorat el tracte que es dóna al procés d’avaluació des dels diferents àmbits d’aplicació de la psicologia, destacant els aspectes diferencials que pren el procés d’avaluació segons quin sigui l’objectiu d’aquesta avaluació.
A continuació, com a tècnica privilegiada d’entre totes les tècniques d’avaluació psicològica, s’ha
dedicat una atenció específica a l’entrevista i s’han presentat diferents tipus d’entrevista, centrant-nos en dos criteris de classificació: segons el grau d’estructuració i segons l’objectiu.
I, finalment, s’han mostrat de forma esquemàtica les dades que es poden recollir en una anamnesi i els diferents símbols que s’han de conèixer per a representar de forma gràfica l’estructura familiar d’un pacient (genograma).
Capítol III. Avaluació dels repertoris cognitius
Juan Antonio Amador Campos
Els termes cognició i intel·ligència es consideren, sovint, sinònims. En el Diccionario del uso del español de María Moliner es defineix la cognició com el coneixement per la intel·ligència. En aquest capítol considerarem els repertoris cognitius com un conjunt de processos mentals, com ara, l’atenció, la percepció, la memòria, el raonament abstracte o la solució de problemes, entre d’altres. Quan avaluem la intel·ligència, o les aptituds cognitives, avaluem, també, aquests processos.
Si preguntem a les persones que ens envolten què és la intel·ligència, o quines conductes consideren que són manifestacions de la intel·ligència, possiblement ens trobaríem amb respostes molt diferents. És possible que cada un de nosaltres tingui una concepció, o idea implícita, de la intel·ligència diferent de la d’altres persones. Pocs fenòmens psicològics han estat motiu de tantes controvèrsies com la
intel·ligència. Psicòlegs i investigadors tenen dificultats per a posar-se d’acord en la seva definició. Els primers indicadors de la intel·ligència,
o de les conductes considerades intel·ligents, es van buscar en les característiques físiques de les persones: en l’expressió facial, la mirada, el port físic o la forma cranial. Aquesta era una visió
precientífica que va donar pas a l’anàlisi de la conducta: la precisió i eficàcia amb la qual es perceben determinats fenòmens, les produccions espontànies o les eleccions davant un problema, per exemple, es consideraren manifestacions de la intel·ligència. Actualment, de la mà de la psicologia cognitiva, es considera que la intel·ligència està relacionada amb els processos d’atenció, planificació i processament de la informació, i també amb l’adaptació eficaç a l’entorn.
Definir la intel·ligència és una tasca àrdua i, possiblement, molt difícil, ja que el que es considera intel·ligència depèn, en gran part, del context cultural.
Considerant que la intel·ligència és una qualitat dels éssers vius, especialment humans, es pot definir com “la capacitat per a captar relacions complexes i resoldre problemes en un context útil, ja es tracti de trobar solució a l’equació quadràtica o d’obtenir bananes per al consum immediat” (Yam, 1999, P-6). El capítol està dividit en vuit apartats. El primer es dedica a l’estudi de les concepcions de la
intel·ligència en diferents cultures. Els apartats 2, 3, 4 i 5 recullen diferents enfocaments de la intel·ligència: la perspectiva que considera la intel·ligència com el resultat de l’eficàcia del
funcionament neuronal (apartat 2); l’enfocament que considera la intel·ligència com una capacitat global, o com un conjunt d’aptituds interrelacionades (apartat 3); la concepció piagetiana de la intel·ligència i el desenvolupament cognitiu (apartat 4); i la perspectiva que considera la intel·ligència com un conjunt de processos interrelacionats (apartat 5). L’apartat 6 es dedica a l’avaluació dinàmica, enfocament que uneix l’avaluació i intervenció en el procés diagnòstic. L’apartat 7 recull alguns nous enfocaments que consideren la intel·ligència des d’una perspectiva àmplia. Finalment, l’apartat 8 es dedica a l’estudi dels estils i les estratègies cognitives.
1. Concepte d’intel·ligència
Les conductes que es consideren intel·ligents depenen, en gran part, del context en el qual es desenvolupen. En aquest apartat revisarem la concepció occidental de la intel·ligència i altres
concepcions.
1.1. La concepció occidental de la intel·ligència
L’èmfasi en la velocitat i en l’eficàcia amb què es processa la informació o es resolen determinats
problemes –característic de la nostra cultura– no és compartit per altres cultures. En la nostra societat es valora l’aprenentatge, la rapidesa amb què s’aprèn i l’esforç que es fa per a aprendre. També es valora la generalització dels coneixements adquirits i la seva aplicació a altres tasques o situacions, l’ús del
nombre més petit possible de passos per a resoldre un problema i el pensament creatiu o la capacitat per a explicar i comunicar el que s’aprèn, com a característiques de la intel·ligència.
La concepció de la intel·ligència dels experts no és igual que la dels llecs o no experts. Sternberg és un dels investigadors que s’ha dedicat a l’estudi de les concepcions implícites de la intel·ligència que tenen les persones no expertes. Sternberg, Conway, Ketron i Bernstein (1981) van trobar que aquestes persones consideraven intel·ligents conductes com identificar relacions entre les idees, veure els diferents
aspectes d’un problema, parlar amb fluïdesa, expressar les idees amb claredat, saber conversar, acceptar les altres persones, admetre els errors i mostrar interès per les coses que passen al món. Aquestes
conductes s’agrupaven en tres dimensions: solució de problemes de tipus pràctic, habilitat verbal i competència social.
Posteriorment, Berg i Sternberg (1985) (27)van investigar els canvis que es produeixen amb l’edat en les concepcions de la intel·ligència. Van preguntar a persones d’entre 20 i 83 anys quines conductes
consideraven característiques d’una persona intel·ligent. Van trobar que, per a les persones de major edat, la competència per a resoldre assumptes de la vida diària era la característica que millor podia diferenciar les persones amb intel·ligència superior de les d’intel·ligència mitjana o normal.
Fins aquí, hem revisat les idees implícites sobre la intel·ligència de persones llegues en la matèria o poc expertes. Però, què en pensen els experts? Fa setantanou anys, el 1921, es va organitzar un simposi sobre la intel·ligència que es titulava “La intel·ligència i el seu mesurament”. Els experts que van assistir a aquell simposi van respondre a dues qüestions: 1) Què és la intel·ligència i quina és la millor manera de mesurar-la? 2) Quins han de ser els futurs desenvolupaments en la investigació sobre la intel·ligència? Els experts van proposar definicions molt variades i van ressaltar atributs com l’habilitat per a aprendre o treure profit de l’experiència, per a raonar i pensar usant conceptes i símbols, per a resoldre problemes o per a adaptar-se a l’entorn.
El 1986, Sternberg i Detterman van organitzar un simposi similar. També, en aquesta ocasió, els experts van tornar a incloure en les seves definicions d’intel·ligència els atributs assenyalats anteriorment, encara que, al costat d’aquests, va aparèixer el concepte de metacognició. La metacognició s’entén com la
capacitat per a conèixer i comprendre el nostre propi coneixement i per a controlar la pròpia cognició. En aquest últim simposi, també es va ressaltar la importància de considerar els processos cognitius en la definició d’intel·ligència i de la seva mesura i la necessitat de tenir en compte la importància del context i de la cultura en la definició de la intel·ligència, aspecte que no es va considerar en el primer simposi. Els experts consideren que la intel·ligència és: l’habilitat per a aprendre, l’habilitat per a raonar,
l’habilitat per a resoldre problemes, l’habilitat per a adaptar-se a l’entorn, l’habilitat per a pensar i analitzar els pensaments propis, l’habilitat per a processar la informació, etc.
La concepció de la intel·ligència i de les conductes intel·ligents varia segons les cultures. Així, en la nostra cultura occidental, es considera una manifestació de la intel·ligència la capacitat per a projectar un edifici o imaginar-se figures en tres dimensions, mentre que per alguns indígenes que viuen a l’Amazones es consideren conductes intel·ligents l’habilitat per a conèixer els efectes de determinades plantes o per a orientar-se per la posició de les estrelles.
Són molts els psicòlegs que opinen que el concepte d’intel·ligència està determinat, en gran part o en la seva totalitat, per la cultura. I això és així perquè les diferents cultures agrupen diverses conductes sota el concepte de conductes intel·ligents. Per exemple, l’èmfasi en la velocitat i en l’acció –característic de la cultura occidental– no és compartit per altres cultures en les quals s’afavoreix més el coneixement i la comprensió dels altres o d’un de mateix. Mentre que la cultura occidental valora les aptituds analítiques, la velocitat i la memòria com a aspectes importants de la intel·ligència, altres cultures fan prevaler l’autoconeixement, el coneixement dels altres o els aspectes socials de la intel·ligència. Per exemple, en la tradició taoista xinesa es dóna més importància a la humilitat, a la llibertat de judici, davant del
convencionalisme, o a la profunditat del coneixement d’un mateix i dels altres (Yang i Sternberg, 1997). En la concepció budista i hindú es valoren com a conductes intel·ligents adonar-se de les coses,
reconèixer-les, entendre-les i comprendre-les en profunditat, juntament amb la determinació i l’esforç mental (Das, 1994).
En les concepcions de la intel·ligència de molts pobles de l’Àfrica i de l’Àsia (vegin Sternberg, 2000 per a una revisió) s’insisteix en els aspectes interpersonals i socials de la intel·ligència com la
responsabilitat social, la cooperació, el respecte als adults o la prudència en les relacions socials. També tenen un paper important els aspectes cognitius de la intel·ligència com la inventiva, l’habilitat per a resoldre problemes de la vida quotidiana, la comprensió de situacions complexes o l’habilitat verbal.
Com acabem de veure, les conductes que es consideren intel·ligents en un context o societat poden no ser vistes així en altres contextos. Això pot tenir repercussions importants en les estratègies i conceptes que s’ensenyen als integrants d’un determinat grup cultural i en la formació que reben els nens en aquesta societat. Per exemple, Okagaki i Sternberg (1993) van avaluar la concepció de la intel·ligència que tenien professors i pares de diferents grups culturals (cambotjans, laosians, mexicans i anglosaxons) a Califòrnia. Van comprovar que els pares diferien en el seu concepte d’intel·ligència i en l’èmfasi que posa-ven en els aspectes cognitius o socials de la intel·ligència. Tanmateix, els professors ressaltaven, sobretot, els aspectes cognitius de la intel·ligència. Els resultats d’aquesta investigació van posar de manifest que els nens que pertanyien a grups culturals que ressaltaven els mateixos aspectes de la
intel·ligència que els professors, tenien millor rendiment acadèmic que els nens que procedien de grups culturals en els quals la concepció de la intel·ligència era diferent de la dels professors.
2. L’enfocament de l’activitat cerebral
Per a molts investigadors que treballen en l’àmbit de la intel·ligència, la base de les conductes intel·ligents està en l’eficàcia amb què actua el nostre cervell. D’acord amb aquest enfocament, les persones més intel·ligents tenen cervells que treballen amb més rapidesa i eficàcia que els de les persones menys intel·ligents. En aquest model coexisteixen diferents estratègies d’investigació que han relacionat el quocient intel·lectual (QI) amb el traçat de l’electroencefalograma, els potencials evocats, la velocitat de transmissió nerviosa o el consum cerebral de glucosa.
2.1. La intel·ligència i el funcionament neuronal
Els primers estudis que van relacionar el QI amb l’activitat cerebral es van fer comparant les puntuacions dels tests d’intel·ligència amb el traçat de l’electroencefalograma (EEG). L’electroencefalografia és una tècnica que permet de mesurar l’activitat bioelèctrica de conjunts de neurones de l’escorça cerebral mitjançant una sèrie d’elèctrodes que es col·loquen al cuir cabellut. S’assumeix que l’EEG recull les fluctuacions d’aquesta activitat als grups de cèl·lules corticals situats a l’àrea sobre la qual es col·loca l’elèctrode. En opinió d’alguns autors (Bell i Fox, 1994), aquesta assumpció és problemàtica,
especialment en el cas dels nens, en què l’EEG pot reflectir activitat subcortical.
La mesura de l’activitat elèctrica neuronal es fa mentre la persona roman en repòs o realitza algun tipus de tasca. També es poden mesurar les variacions que es produeixen quan es presenta un estímul
específic, per exemple una llampada lluminosa o un to. Els components de l’EEG relacionats amb la presentació d’aquests estímuls reben el nom de potencials evocats (PE).
2.1.1. Electroencefalograma i potencials evocats
Els potencials evocats són variacions que apareixen en l’activitat elèctrica cerebral com a resposta a tons o llums. S’ha observat que aquestes variacions estan relacionades amb el QI. Diverses investigacions han trobat que puntuacions altes en tests d’intel·ligència estan associades a latències curtes, a una amplitud més gran del traçat i a formes més harmonioses en els components dels potencials evocats visuals i auditius (Buela i Navarro, 1989; Sternberg, 1994). Pel que sembla, aquests fenòmens reflecteixen una eficàcia més gran en la transmissió de la informació a través de l’escorça cerebral. Els estudis realitzats des d’aquest enfocament assenyalen el següent: que les persones que obtenen puntuacions elevades en els tests de QI mostren una activitat neuronal i un consum de glucosa més petits i una cooperació més gran entre diferents àrees del cervell, quan realitzen tasques cognitives, que les que obtenen puntuacions baixes.
Jausovec (2000) ha avaluat el QI (mitjançant l’escala d’intel·ligència de Wechsler per a adults, WAIS) i la creativitat (mitjançant l’escala de Torrance) de quaranta-nou estudiants de magisteri. Ha enregistrat l’EEG d’aquests estudiants mentre resolien dos tipus de problemes: uns de ben definits, que exigien respostes tancades, i d’altres de menys clarament definits, que exigien creativitat. Les dades dels seus experiments han posat de manifest que quan els estudiants resolen problemes ben definits, els que tenen un QI alt mostren una activitat cerebral més petita i més cooperació entre diferents àrees de l’escorça cerebral que els estudiants amb QI mitjà. Igualment, quan els estudiants resolen problemes que exigeixen creativitat i solucions noves, els que són molt creatius mostren un nivell més petit d’activitat cerebral i una cooperació més gran entre àrees cerebrals que els menys creatius.
2.1.2. Velocitat de transmissió nerviosa
Des d’aquest paradigma s’estudia la velocitat amb què els impulsos nerviosos viatgen d’una part del cos a una altra, i es relaciona la velocitat de transmissió amb la intel·ligència. Fins aquest moment, encara hi ha pocs treballs i els resultats trobats no han pogut ser replicats, per la qual cosa les correlacions entre la intel·ligència i la velocitat de transmissió nerviosa han de ser interpretades amb precaució (Sternberg, 1994). Les escasses investigacions que existeixen han trobat que com més gran és el QI de la persona, avaluat mitjançant tests d’intel·ligència clàssics, més gran és la velocitat de transmissió nerviosa dels nervis de la mà o del braç (Vernon i Mori, 1990, 1992).
2.1.3. Metabolisme cerebral
El desenvolupament tecnològic i l’obtenció d’imatges de l’escorça cerebral per mitjà de la tomografia per emissió de positrons, o la formació d’imatges per ressonància magnètica, ha estat essencial per a l’estudi del flux sanguini o del consum neuronal de glucosa. Utilitzades amb potents ordinadors, aquestes tècniques permeten de captar els canvis associats als processos mentals en temps real. Haier i els seus col·laboradors (1988, 1992) han trobat que els subjectes més intel·ligents presenten una taxa més petita de consum de glucosa cortical en la solució de les matrius progressives de Raven o en els problemes que planteja el videojoc Tetris. També han trobat que, a mesura que augmenta l’aprenentatge en el videojoc, el consum de glucosa disminueix.
Raichle (1994) ha estudiat les imatges del flux sanguini en determinades zones del cervell, abans d’iniciar una tasca i durant la seva realització. Amb una tasca aparentment senzilla com dir “beure” (generar un verb) davant la percepció visual o auditiva de la paraula got, ha delimitat les zones de l’escorça cerebral que reben un flux sanguini més gran durant la percepció, l’acte motor de la parla i l’atorgament d’un significat. Els seus estudis han posat de manifest que el flux sanguini canvia i que intervenen diferents regions cerebrals, segons si la tasca s’està aprenent o si es domina i es fa d’una manera mecànica.
2.2. Àmbits d’aplicació
L’enfocament que relaciona la intel·ligència amb l’activitat cerebral considera la intel·ligència com un fenomen biològic, lligat a l’eficàcia del funcionament neuronal. En paraules de Hair i els seus
col·laboradors,(28)“la intel·ligència no és una funció de quant treballa el cervell, sinó de l’eficàcia d’aquest treball. Aquesta eficàcia pot provenir tant de l’absència de la utilització de moltes àrees
cerebrals, que són irrellevants per a una bona execució de la tasca, com de l’ús d’àrees rellevants per a una tasca específica”.
Aquestes línies d’investigació fan els primers passos. Moltes de les seves troballes són poc consistents, i encara no han pogut ser replicats. De tota manera, com a mínim és sorprenent que el QI pugui estar
relacionat amb la velocitat de transmissió dels impulsos nerviosos en llocs tan allunyats de l’encèfal com la mà o el braç.
Un altre problema és que es consideri que el QI, tal com s’aprecia en els tests d’intel·ligència clàssics, sigui una mesura vàlida i fiable de la intel·ligència, idea aquesta que és criticada per molts autors (vegin, més endavant, els apartats 6 “El model d’avaluació dinàmica”, i 7, “Enfocaments amplis de la
intel·ligència”), que la consideren una mesura parcial i incompleta.
Tanmateix, aquestes línies d’investigació són molt prometedores per a l’avaluació de les aptituds