DE L'ABRIL DE 1931 AL NOVEMBRE DE

A tres perrillas los huevos y a dos chicas la sal

y cuatro cigarrillos. ¡Viva la libertad!"

Així cantaven el 14 d'abril de 1931, Don Juan, el mestre de Fuente Caldera, junt amb una pila de criatures, alumnes seus, tot celebrant l'adveniment de la República.

En Joaquín , que tenia aquell abril de 1931 tretze anys, feia la seva caminada diària, amb la càrrega de llenya , del "cortijo" cap al poble quan a mig camí del seu recorregut, a la Cañada de la Hermosa, va trobar-se una colla d'homes a cavall i amb banderes, cantant i cridant visques a la República.

"Me cogió en "Cañáhermosa" venían con unos caballos y unas banderas y yo me asusté. ¡Claro!.¡Yo que sabía lo que era una república!"

Mig espantant arribà al poble, on es va trobar el mestre i els seus companys cantant i corrent, onejant, també, les senyeres republicanes.

"Allí, "pos", yo me fui enseguida a mi casa. Lo que hacía cada día, que yo llegaba a mi casa, besaba a mi madre y me iba otra vez. ¡Claro! ¡"Pa" volver el otro día con otra carga !

Y ya me volví al cortijo, y ya les conté lo que había visto. ¡Claro yo me fui asustado!".

100

les petites localitats agràries andaluses, els rics propietaris havien ostentat el poder social, econòmic i polític en solitari, en conseqüència, famílies com la dels Cobos, propietaris de gran nombre de finques, eren els que pràcticament manejaven tot el poder des de l'Ajuntament, acaparant tots els càrrecs del municipi.

En la campanya per les eleccions municipals de 1931 la candidatura republicana d'aquest poble andalús anava encapçalada pel socialista Rafael Casares1, home d'una de les famílies riques del poble, que no obstant es manifestava com a socialista, i el que tal vegada era més important donades les circumstàncies: declarat enemic dels Cobos.

Les candidatures republicanes guanyaren en el conjunt del país, i el 14 d'abril de 1931 es proclamà a Barcelona i a Madrid la II República Espanyola. Les eleccions havien estat precedides d'una intensa campanya electoral. Campanya que per part de la conjunció republicana-socialista, tal com assenyala Octavio Ruíz 2, es centrava sobretot a les capitals de província i nuclis importants, encara que la celebració de mítings, va ser una nota usual i no solament a les ciutats caps comarcals 3. Així, Pedro Martínez tot i ser una població de poc més de tres mil habitants n'organitzà comptant amb la participació de líders republicans estatals i dels dirigents del mateix poble. En Ramón i l'Angeles 4, recorden un d'aquests actes de la següent manera:

Ramón- "Cuando vino el movimiento 5 de la República, vinieron allí Fernando de los Ríos, Largo Caballero,-Alcalá Zamora no pudo - y estuvieron hablando, cuando estalló la República en el año 31"

Ángeles- Y aquel Rafael Casares que era el cabecilla (del poble), y pidió si podía hablar, y le dieron una aparato allí, y se puso Don Rafael: "¡Está a punto de estallar la República! ¡Está a punto de estallar la República!".

101

La gent de Pedro Martínez s'apilotava a la plaça per escoltar els parlaments dels líders republicans. I els rics, com recorden els nostres testimonis, començaren a pensar que les coses anaven malament. L' Ángeles, ho expressa gràficament quan diu: "Estaban los ricos, ¡qué los pelos se tiraban de la cabeza"!.

M. Jesús , al recordar els primers dies de la república, també explica com ben aviat les classes altes identificaren els ideals republicans com antagònics als seus interessos.

"Durante la República en el pueblo yo no se allí vino gente pero yo no me recuerdo quien fue. Vinieron y echaron un mitin en casa de Alfonso Sánchez6, -que eran muy ricos ¡ya están un poquito menos!- desde el balcón, y así que ya empezaron a tirarles a los ricos pues se pusieron de mala leche, ya no les gustaba. Puestos, casi que los echan a la calle. Y eso fue lo que pasó".

A pesar que a Andalusia, respecte a Espanya, va ser on un major percentatge de llocs de regidors sortiren a elecció 7, a Granada es va mantenir per sota de la mitjana estatal, cosa que suggereix , com va assenyalar G.Brenan, una certa persistència de pràctiques de caciquisme generadores de desmobilització 8.

Pràctiques que les fonts orals constaten, descobrint-les en aquest cas a Pedro Martínez, on els republicans van guanyar les eleccions, però on no pogueren prendre el govern del municipi el mateix dia 14, per un intent de caciquisme per part dels elements seguidors dels Cobos.

Durant 24 hores l'alcalde del poble va ser l'Ángel "el de la viuda" un declarat dretà, que moriria els primers dies de la guerra civil a mans de la violència revolucionària 9.

Segons el relat de l'Antonia el líder socialista juntament amb altres candidats republicans, foren retinguts als col·legis electorals per les forces dretanes del poble que

102

intentaren manipular el resultat de les eleccions 10.

"Cuando él (Rafael Casares) entró... Es que era un hombre muy de izquierdas y muy bueno. Y cuando de primera, cuando las elecciones, pues iban a hacer un complot grande. Era un complot para matar a este hombre. En las elecciones del 31. ¡Y lo tenían "encerrao" en los colegios! En el colegio de en medio se aglutinaba toda la fuerza fascista, todos los guardias civiles, y la guardia, esta, los municipales. Y es que querían hacerle que firmara por fuerza que se había ganado las elecciones. Entonces nosotras al enterarnos, pues yo saqué como unos recitales que decían:

El día de las elecciones Antonio el de Tarabita llevaba un rifle colgado

"pa" matar a los socialistas.

En el colegio del medio tenían hecho un complot ya tienen los apoderados para ganar las elecciones.

Este es el hijo de Cobos

-que ha "cogio" a Juanillo (Juanillo de Monito)- con un revolver en mano:

¡Firma!, ¡firma! ¡Qué te tiro!

Y él decía:

Si me tiras ¡Mátame!

Ya te he dicho que no firmo, esto es una "canallá"

que queréis hacer los ricos.

Al muchacho de Clemente a la calle le tiraron

103 mando Cobos a por la guardia porque él era apoderado.

Y de esas ¡cómo esas muchas! ¿"Pa" que quieres qué te diga?

Ellos tenían preparado la camioneta y la soga y llevarse a los obreros y a todos darles la orilla.

Nos querían dejar sin padre y a nosotras deshonradas pero había una voz oculta "pa" que no pasara nada.

Se acabaron los Borbones, terminaron los fascistas ahora mandamos nosotros: los honrados socialistas.

Decíamos socialistas, entonces el Partido Comunista estaba casi alumbrando.

Segons sembla Rafael Casares no tenia intenció d'exercir d'alcalde, possiblement va acceptar encapçalar la llista republicana perquè reunia les condicions òptimes per fer guanyar una candidatura gràcies a la seva condició d'home de cultura, el seu ofici de metge i el prestigi que per tot això gaudia, i per tant la possibilitat de fer perdre a la odiada família Cobos i als seus prosèlits el poder que exercien dins de Pedro Martínez.

Un cop guanyades les eleccions no va esperar gaire temps per dimitir. Segons l'Antonia s'excusava tot dient que "un alcalde puede ser médico pero un médico no puede ser alcalde". El va substituir el també socialista Manuel "el barbero".

104

A pesar de la seva dimissió Rafael Casares es dedicava a la política en el sí del Partit Socialista, que va anar creixent considerablement a partir d'aquestes eleccions de 1931 11.

Amb el nou règim, ben aviat es produïren canvis palpables: la "Ley de Colocación Obrera" (27-11-31), per exemple, establia la regulació del tema, organitzant la col·locació obrera amb el caràcter de nacional, pública i gratuïta, i disposava la creació d'Oficines de Col·locació a nivell municipal, provincial i nacional per registrar la oferta i la demanda de treball, preveient la possibilitat d'establir el "turno riguroso", pel qual el propietari perdia la facultat d'elegir lliurement la mà d'obra i d'utilitzar en el seu benefici l'abundant oferta de treball; o com ara la del "laboreo forzoso".

"Durante la República se vivió, en La Caldera, lo que se llamaba el labrador forzoso -explica Pedro Líndez- Y se arreglaron a hacer... a juntar tierras de labrador y a sacar el monte, del que había, monte de chaparra sí, durante la república. Y luego cuando la marquesa no pagaba aquellos jornales. Debía una "porrà" de jornales. A uno debía, dos meses de jornal: 60 jornales. A otros 100 jornales, a otros según, si eran de la casa unos 200 jornales. Y denunciaron los obreros, denunciaron aquel caso, que no les pagaba el administrador. Que el administrador entonces era ya Don José Grau. Don José Grau como la marquesa no le daba poder porque vendiera el trigo y pagara. La marquesa que era muy "triná". ¡Es que ya vivía el sobrino! Y entonces el juez, el juez de Guadix ordenó al juez de aquí de Pedro Martínez que abriera el granero y les dieran trigo hasta pagarles los jornales.

El Don José Grau se fue el hombre a Murcia defendiéndose. Cómo si el que debe y no tiene con qué pagar, tenían que echarlo en busca. Le amenazaron con herramientas y "to", total el hombre ¡tuvo que abrir el granero! El Don José era un ingeniero, un ingeniero que vivía muy bien. ¡Ya se sabe, venía

105

de la capital! ¡Vivían bien en la capital!".

Malgrat aquestes lleis, els nostres testimonis tenen una visió molt fugaç de les millores que la república pogué introduir. La majoria eren molt joves, quasi nens, aquell 14 d'abril, la qual cosa fa, que en els seus records la república no sigui un període especialment esperat sinó més aviat un esclat imprevist. Com diu en Joaquín "¡yo que sabía lo que era una república"!.

Així, en J.Ramón García, tot i que abans de la proclamació de la república era de les Joventuts Socialistes, no sembla que la memòria li proporcioni uns records massa polítics. Recorda la tasca pràctica que realitzava al local del partit, i quan parla dels seus ideals polítics, aquests apareixen molt més com a pensaments actuals que no pas records del passat.

"En aquel tiempo yo era del Partido Socialista. Mi padre no: era anarquista. Y ahora soy comunista. ¡Cómo si digo de ser socialista! Yo lo que no soy es fascista. Yo lo que quiero es que haya un partido que sea en beneficio de los obreros, tanto si es el Partido Comunista como el Partido Socialista, o él que sea. "Ara" yo fascista no soy. A mi por fascista que no me busquen".

L'Ángeles per la seva part recorda "en el pueblo eran socialistas pero entonces no estaba la gente como ahora tan "espabilá" con los partidos. Y de la CNT. Pero el abuelo ¡aquel sí que era un comunista! De aquellos comunistas había muy pocos, de los que defendían los derechos y hablaban si veían las cosas mal hechas".

El sogre de l'Ángeles, no era comunista sinó anarquista. Fa servir el nom de comunista per expressar els ideals de justícia i de lluita, demostrant també l'admiració que sent cap un home bo. Potser és una mostra de la poca precisió que es té sobre els noms de les diferents organitzacions polítiques, també

106

podria ser que usés el nom perquè ara ella i el seu home són comunistes 12.

J.Ramón conta que feia d'agutzil del Partit Socialista i que aprofitava les brases del forn de casa seva, per preparar bons brasers a la seu del partit. Així els seus companys podien celebrar les reunions sense passar massa fred.

"Antes de la República era yo alguacil del Partido Socialista, de la Juventud Socialista de Pedro Martínez. Era yo el alguacil, era yo el que arreglaba la habitación y llevaba los braseros. Porqué entonces teníamos nosotros el horno, y llevaba los braseros allí para el día que había junta. Yo tenía que abrir la puerta y tenía que barrer aquello y tenía que limpiarlo "pa" cuando iban a la junta a las ocho de la noche o a las nueve. Después de cenar, la gente iba a la junta allí al centro. Pues yo era el que tenía de cerrar y abrir la puerta y tenerlo todo "cuidao"".