Pedro Martínez, el poble de la gent que apareix en aquesta recerca, és una vila situada al nord de la província de Granada -contigua a la de Jaén-, del partit judicial de Guadix, a 79 quilòmetres de la capital, situada a 1.042 metres d'altitud i amb una superfície de 133 qm2 14. Segons Madoz 15, al 1849, estava habitada per 130 veïns i 591 "animes". L'any 1940 tenia 3.952 habitants , el 1950, 4.776, el 1960, 4.168, per arribar als 2 mil i escaig actuals 16.
El poble deu el nom al capità de les hosts del duc de Gor, que va conquerir el terreny. El duc va cedir al seu capità, Pedro Martínez, aquest terme, en el qual va edificar la primera casa. Encara conten els habitants del poble que per escoltar missa i evitar els desplaçaments a les "cortijadas" de Oleilas Bajas 17, el Governador va manar construir-hi una església i més tard un cementiri. Els llauradors de les terres van ser els
65
primers veïns i existeixen documents a l'arxiu parroquial datats l'any 1651, encara que la parròquia és anterior a aquesta data.
El municipi es va consolidar durant els segles XIX i XX, i per això la seva estructura urbana és relativament moderna, molt castellanitzada pels efectes de la repoblació, la incorporació dels models urbans de Castella i, tal vegada també, pel seu entorn geogràfic, més semblen a les terres de la Manxa que a les andaluses. La vila està situada al nord de la ciutat de Guadix, en els Montes Orientales, zona d'amples secans i terres d'abundants cereals.
La població, com d'altres d'aquesta zona, s'orienta sobre una esplanada immediata a un pujol: el "cerro" Mencal, de 1.447 metres d'altitud, aprofitant més o menys directament l'ampla corba de la baixada del riu Fardes cap el Guadiana menor. En el Mencal, -en àrab cementiri- existeixen restes d'un fortí àrab i indicis d’un intent d'extracció de pissarres bituminoses, en el "cortijo" d'Olivares.
El municipi limita al nord amb el d'Alamedilla, a l'est amb Villanueva de las Torres o de Don Diego, al sud amb el d'Huélago i a l'oest amb el de Cardela. És un terreny muntanyós i de secà, i en temps de Madoz, amb trossos poblats de pins i alzines i la major part format de "monte bajo": d'espart, ginesta i romaní. La sequera i el despoblament forestal l'hi han fet perdre quasi totes les alzines i pins, però -en recompensa- actualment es conreen arbres fruiters com ametllers i presseguers. Tradicionalment s'ha criat ordi, i amb menys quantitat blat , sègol i bot; s'ha pasturat remats d'ovelles i cabres i s'ha practicat la cacera de conills i perdius.
Segons la tradició, que encara conten les dones i els homes vells del poble, en el Mencal, en un lloc denominat "Joraique", hi va viure l'últim àrab després de la Reconquesta, en una cova -mina- amb moltes galeries i de profunditat incalculable. Aquesta persona era alimentada per un moliner d'Almidar, a qui pagava amb lliures d'or. En una ocasió el moro va dir al moliner que entrés a la cova que el faria ric, ja que veient
66
que la reconquesta àrab era molt difícil pensava marxar a l'Àfrica i com que no podia endur-se el capital que posseïa, volia deixar-la a aquell que l'havia alimentat. El va conduir a través de llargues galeries fins una gruta profunda per la que corria un riu subterrani. Quan estaven a meitat de camí el moliner espantat apunyalà al moro i el va llençar al buit, retrocedint al lloc d'entrada.
Pedro Líndez 18 i la seva muller Encarnación, una parella de vells que passaren la joventut i adultesa a la finca de La Caldera i que ara viuen a Pedro Martínez, ens expliquen aquesta llegenda:
"Un moro que se alimentaba con el alimento que le llevaba un molinero, el molinero era del molino de "Labá", que es un cortijo que hay allí más abajo de Fonelas. No es de Pedro Martínez es de allí de Fonelas y el molinero le llevaba de comer al moro. Y el moro estaba agradecido con el molinero y cuando ya se cansó el moro de estar solo, se quería ir a África y le dijo al molinero: "te voy hacer rico". (Esto lo cuenta la gente, estará escrito quizás también en algún sitio. Está todavía la gente por encontrar la cueva de Joraique, por encontrar la cueva). De modo que pasaron a la cueva, el moro y el molinero atrás y llegan a un manantial de agua que pasaba, - que supone la gente que es la de los valles- y bueno, entonces al molinero le entró miedo y como iban el moro delante, con un palo el molinero le dio un golpe en la nuca y le echó abajo, y el moro le dijo: "me has "matao" y tú te has perdido". Porque decía que tenía un pellejo de un toro lleno de oro. Decían que le llevaba a enseñarle el escondite del oro. Pero luego la cueva se ha "rellenao", el tiempo la ha "rellenao" y ha "tapao" la puerta y se ha "estao" criando trigo y... Esto son historias de cuando los moros, es un cuento de viejos, de unos a otros, eso es "contao" como yo puedo contar..."
Fins ara molts han intentat arribar al final de la cova, que està destruïda, sense aconseguir-ho. Fa uns anys un pastor que
67
tenia el ramat pasturant a la vora del mas del pujol, va veure sortir vapors de la terra i apropant-se al lloc va colpejar el sòl i s'obrí un forat molt gros, llavors va cridar a un company i s'internaren amb una llanterna. Van trobar una cova amb tres habitacions poblades d'estalactites i estalagmites, amb orificis pels quals no pot passar una persona. Des d'aleshores ningú ha intentat engrandir-ho i veure cap a on condueixen. De fet, avui en dia, els habitants del poble no són molt amants de fer sortides al camp, i molts d'ells no han estat mai dalt el "cerro".
1.2 Situació econòmica i social del camp andalús de principi